L'espanyolisme lingüístic s'està sensibilitzant

Entre els dies 11 i 19 de març del 2016 es va celebrar el VII Congreso Internacional de la Lengua Española (CILE). Aquest esdeveniment, la primera edició del qual tengué lloc l'any 1997 a México, se celebra cada tres anys i l'organitzen l'Instituto Cervantes, la Real Academia Española, la Asociación de Academias de la Lengua Española i un estat amfitrió, que en aquesta ocasió va ser l'estat insular de Puerto Rico, antiga colònia espanyola i estatunidenca. Els espanyols envaïren l'illa pels volts de l'any 1508 i hi practicaren el seu monopoli imperialista fins que amb la guerra de l'any 1898 l'illa passà a mans dels nord-americans. D'ençà l'any 1952 és un estat lliure associat als EUA.

«Aquí el bilingüismo es algo político y legal, no natural.» Ens hauria de sorprendre una anàlisi com aquesta del director de l'Academia Puertorriqueña de la Lengua Española, José Luis Vega, per al qual deuen existir almenys un bilingüisme de tipus natural i un altre de no natural. S'ha comprovat empíricament que els éssers humans naixem capacitats per a l'adquisició i l'aprenentatge no només d'una, sinó de diverses llengües. En aquest sentit el bilingüisme és natural, i es refereix una realitat psicològica, és a dir individual.

Un concepte més adequat per a referir-se al fenomen col·lectiu que descriu l'acadèmic és el bilingüisme social. Defineix una situació en què una comunitat lingüística s'ha vist obligada a bilingüitzar-se a conseqüència de la pressió d'una llengua exògena dominant per motius extralingüístics (socials, polítics, econòmics, etc.). No obstant això, potser encara seria més acurat referir-s'hi com a procés i no pas com a situació. Alguns sociolingüistes com Toni Mollà consideren que la bilingüització és una dinàmica que mena irremeiablement a la substitució lingüística a causa del contacte d'una comunitat amb una altra de sociopolíticament més poderosa. En aquest tipus d'esdeveniments no hi ha —certament— res de natural.

Segons l'espanyolisme lingüístic la presència de l'anglès a Puerto Rico és una anomalia produïda per la intervenció política i militar dels nord-americans. La idea subjacent és que abans que aquests imposassin la seva llei i la seva llengua en aquest territori es feia servir el castellà per voluntat espontània. L'argumentació de José Luis Vega descansa, doncs, en la premissa que hi ha situacions i, per extensió, processos sociolingüístics que són naturals, en el sentit que són un producte absolutament independent dels factors humans. La fal·làcia és portentosa i podria induir-nos fins i tot a assumir l'absurd que hi era la llengua abans que els parlants.

Comptat i debatut, la sensació de minorització que experimenta la “lengua de Cervantes” a Puerto Rico és anàloga a la minorització de fet que el català pateix a l'estat espanyol. Calmem-nos, doncs, i respirem, perquè tot plegat ha despertat en les comunitats castellanoparlants una actitud terapèutica d'empatia envers les altres comunitats lingüístiques amb què cohabiten. L'espanyolisme lingüístic s'està sensibilitzant, i per tal de confirmar aquesta hipòtesi propòs d'entrevistar-nos amb els taïnos, la cultura precolombina de l'illa caribenya de Borikén que parla la llengua arawak. Em sembla que encara trobarem qualcuns vestigis escampats arreu del continent sud-americà. Ja podem fer via, a veure si no hi serem a temps!

Fonts

Diversos Autors (2001). Diccionari de sociolingüística. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Mollà, Toni (2002). Manual de sociolingüística (p. 151 – 157). Alzira: Bromera.