«Més de 4 dècades en la solitud d’un tros del desert», per Quim Gibert

Més de 4 dècades en la solitud d’un tros del desert

Els vailets d’entre 7 i 11 anys d’Aguenit, una de les barriades d’Auserd, acudeixen a partir de les 8 del matí a la madrassa Víctimes de Swetto Zug, escola de primària dels camps de refugiats sahrauís. La lliçó núm. 19 de llengua castellana del grup-classe de 4t. B fa esment a El Uali Mustafà, atès que el 27-2-1976 va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica, RASD. I, a més, va dirigir operacions bèl·liques contra l’exèrcit marroquí, en una de les quals va perdre la vida. Però la guerra de guerrilles havia començat un any abans a ran de l’annexió del Sàhara Occidental al Regne del Marroc. Tot i la superioritat militar marroquí, emparada per Estats Units i França, la coneixença del territori per part sahrauí allargarà els combats fins el 1991, moment en què es produeix una mena d’armistici. Però d’aleshores ençà, uns 180.000 refugiats sahrauís han quedat aturats en el temps en un racó pedregós de Tindouf, Algèria. En aquesta línia, Joan Canillas de Cooperació Osona-Sàhara apunta que «cap poble ha tingut a tocar tan a prop la seva independència com el sahrauí, i enlloc d’aconseguir-la, veu com ha de fugir d’ella precipitadament, després de patir violentament els atacs per terra i aire, enmig del desert, totalment indefensos contra les bombes de napalm i fòsfor blanc, amb un balanç de centenars de morts i ferits. I així és com van arribar a terres algerianes després de recórrer entre 400 i 600 quilòmetres, i muntar els primers campaments provisionals, on encara hi viuen, 42 anys més tard. Cap de nosaltres pot imaginar uns campaments com els que actualment ocupen els sirians a Idomeni o a Lesbos i que l’any 2058 encara hi fossin en les mateixes condicions que les actuals.»

A causa dels 16 anys d’hostilitats, el Polisario, moviment polític i militar sahrauí, aconseguirà fer presoners en repetides ocasions. Alguns dels presoners marroquins de guerra seran intercanviats per d’altres de sahrauís. Hi haurà captius, inclosos destacats càrrecs militars marroquins, que es quedaran anys sota control del Front Polisario. No obstant això, els serà assignat una feina (i un sou simbòlic); un modest habitatge; un hortet... I els sahrauís provaran, a partir de converses amb els presos marroquins, de generar reflexions en bé de la convivència. El dia que foren alliberats, el monarca alauita va manifestar que no eren soldats del Marroc i se’n va desentendre. Probablement la no-violència s’explicita amb gestos d’aquesta mena: tractant amb dignitat els presos de guerra i, fins i tot, deixant-los en llibertat a canvi de res. En aquesta línia, NOVA és una associació juvenil sahrauí que malda per aixecar ponts de diàleg arreu del Magreb. No passem per alt que hi ha marroquins contraris a les polítiques en el Sàhara de Mohamed VI. 

El poble sahrauí, mentre fou una província espanyola, també es va rebel·lar en diverses ocasions. Tant és així, que l’exèrcit franquista va necessitar del suport militar de França per sufocar els intents secessionistes dels anys 1954 i 1958. “De iure” (o per dret, amb reconeixement jurídic, legalment), el Sàhara Occidental és encara espanyol. El periodista Pere Tordera assenyala, que segons l’ONU, continua sent un territori no autònom «pendent que acabi la descolonització espanyola.»

Las semillas dan sus frutos és el títol de la lliçó de demà dels de 4t. B. Tan de bo també flueixi aviat una primavera sahrauí en aquest cul de món.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Identitats. Convivència o conflicte?