"Parany per a sahrauís", per Quim Gibert

Camp de refugiats sahrauís d'Algèria. Foto: Quim Gibert

Parany per a sahrauís

En un punt inconcret de la zona alliberada del Sàhara Occidental, que ve a ser un terç d’aquesta antiga colònia espanyola, començava a fer-se fosc. El jove Mou es dirigia, per un corriol, a casa d’un familiar, que feia anys i panys que no veia. Tot d’una li va semblar veure, vora el caminoi, la tapa d’una llauna de tonyina mig rovellada. Just en l’instant que es disposava a ajupir-se per collir-la, el va aturar un senyor que passava en sentit contrari. El vianant, que més aviat tenia mal aspecte, li va dir: «segurament és una mina». Mou va quedar de suro. L’home desconegut, que anava abrigat atès que havia plogut i feia fred, va pregar a Mou que s’allunyés. Mou m’explica que, malgrat les baixes temperatures (en el desert, cap al tard i de matinada, sovint es gira un vent gelat), mai havia vist suar tant a ningú. I és que desactivar una mina requereix molta sang freda. L’estrany senyor de l’abric es va adonar que l’esmentada mina estava connectada amb sis mines més per cables. Tant el vianant desconegut com alguns voluntaris del veïnat, que s’hi van afegir, els calgué dos dies de feina per alliberar aquell topant de la mitja dotzena de mines. A partir de llavors, Mou i un grup de 9 amics es proposaren aprendre a desactivar mines. Tant és així, que organitzaren un escamot antimines. Tot i la desesperació dels pares, van començar a netejar preferentment els indrets habitats. Les mines que van considerar molt complicades de desactivar, les envoltaren amb pedres i pedrotes, que han servit de marques per alertar del perill. Es calcula que hi ha uns 5.000.000 de mines escampades rere el mur principal construït per Hassan II. L’objectiu de la monarquia marroquina no és altre que poder continuar explotant tant les copioses moles de peix com les mines de fosfats, ubicades en els territoris colonitzats. I, sobretot, resguardar-se de possibles incursions sahrauís, que més d’un cop han aconseguit obrir bretxes en el Mur de la vergonya, tal com és conegut entre els cooperants. El rei alauita va trossejar el 1980 les dues terceres parts del Sàhara que ha colonitzat, aixecant 8 murs d’una extensió, en total, de 2.720 km.

Sense abandonar la zona alliberada, que és el terç interior del Sàhara Occidental, Mou em detalla que el seu germà Mahajub, quan tenia 7 anys, solia jugar amb  Jadyuni, la germana de 4 anys. Un matí va ensopegar amb una mena d’objectes rodons i plans a un salt de casa. Mahajub va arreplegar tots els que va trobar. En va fer una pila i els va dur fins on era la seva germana. Li va semblar que serien útils per jugar plegats. No van tardar molt els pares dels marrecs a adonar-se que els fills s’entretenien amb aquells estranys artefactes. Un cop donada l’alarma, un escamot militar va acordonar la zona i va evacuar les famílies del veïnat abans de desactivar el sarpat d’explosius. Sovint el xaloc furiós fa córrer les mines pels llogarrets més insospitats.

«Entre mines i promeses,/ entre amnèsies i neguit,/ reixes d’horitzons d’arena/ res permès, res prohibit;/ I una fila de Land Rovers/ encarats cap a ponent:/ un xofer mirant als altres/ per saber si és el moment», és un fragment de Sàhara, cançó de Brams, inclosa en el C.d. Demà (2017).

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Elogi de la transgressió