 |
| Bibliotecaris de Bojador, assentament de refugiats sahraruís a Algèria |
L’aire que només espera ser traspassat
És un moixó menut del desert, que suporta bé les altes temperatures. Veure volar el bubisher, tal com se’l coneix, és sinònim de bones notícies. La seva presència és una constant en la tradició oral del Sàhara. Per això la xarxa de biblioteques dels campaments sahrauís duen el seu nom. Bubisher, bubisher, bubisher/ enseñame como aprender/ como soñar, como volar/ como buscar mi libertad, diu un cartell de la biblioteca de Bojador.
Dídac P. Lagarriga, periodista, assegura que els pous del Sàhara amaguen mites i cosmovisions que, com l’aigua, nodreixen i s’escampen pel món: «Els relats a la nit, davant del foc i coberts d’estels, ens tornen a connectar amb una necessitat apagada: som recipients de contes, llegendes, cants i profecies. I la paraula, al desert, alimenta.»
Per Lagarriga, el desert ofereix un espai d’obertura a l'infinit i, alhora, d’introspecció: «dos punts focals complementaris.»
Entre les copioses rondalles que s’escolten a l'Àfrica, n’hi ha una que parla d’una caravana que travessa el desert, enmig d'un paisatge sorrenc, que ho envolta tot. En la més absoluta solitud, un berber, amb més anys que Matusalem, guia l'expedició. El berber és cec. Sobtadament la caravana s’atura. Part dels que hi van han vist unes muntanyes just a davant i pensen que s’han desorientat. Proven una i altra vegada de reubicar-se sense massa encert: no acaben d’entendre que passa. El cec arreplega un grapat de sorra. La flaira, la magreja. I diu: «Fills, us equivoqueu. Això que tenim en front no són turons. No és més que un parany que s’ha empescat la vostra imaginació. Enfilarem vers el nord, sí». Amb aquestes, tothom continua avançant. Es tracta d’un fragment de L’enigma de Kaspar Hauser, film de Werner Herzog, que Isabel Coixet, també directora de cinema, explica a l’assaig La vida és un guió. Coixet confessa que, de tant en tant, experimenta aquesta sensació: «les muntanyes que s’erigeixen impertèrrites, impenetrables davant meu, no són muntanyes, sinó aire que només espera ser traspassat.»
Deixem escapar moltes oportunitats a ran de les ficcions que fabrica la ment. Les zones de confort mental són mandroses i tendeixen al conservadorisme. Jorge Wagensberg, físic, assenyalava que si et quedes sempre al mateix lloc: «arriba un moment que no tens canvi, i el cervell es violenta. És el gran càstig de la presó: el patiment que cada dia sigui igual i que saps que passarà demà. El cervell no està fet per això, està fet per a tenir reptes nous.» Wagensberg diu que la millor manera de tenir una dosi de canvi és viatjant: «el viatge és fonamental.»
Entre les prestatgeries de la biblioteca de Bojador descobreixo Ali Salem Iselmu, poeta i periodista sahrauí. En el llibre La música del xaloc Salem Iselmu s’expressa en uns termes que em plauen: «Llavors/ quan tot és calor i set/ les venes de la terra queden eixutes/ i sota el mantell de sorra/ sorgeix el foc de l’ànima.»
Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Elogi de la transgressió
*Fotografia: Quim Gibert
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada