L’Àfrica de les fronteres imperceptibles
«De Baja Kunda a Murreh Kunda, en bicicleta, sempre has de seguir el camí principal. Són uns 10 kilòmetres. I un cop hi ets, la frontera senegalesa és a un parell de kilòmetres més amunt», em va dir un camperol. El camí principal no deixa dubtes a la sortida de Baja Kunda, un poblat de la Gàmbia profunda. Però a mesura que deixes enrere els conreus i t’endinses cap a la sabana, apareix més d’un camí. O per ser exactes, més d’un corriol, que sol ser inconcret i festejat per arbusts i matolls de diversa índole. I, en alguns trams, hi ha llot, que també has d’esquitllar. No les tens totes. De vegades sembla que, tot d’una, el caminoi s’hagi acabat. Els dubtes t’assalten: «què faig mig perdut allà on déu va perdre l’espardenya?», «em durà a alguna banda el suposat camí?» Penses que hauries de girar cua i no arriscar-te absurdament. Per acabar-ho d’adobar, en aquests viaranys no trobes ni un ànima. Tampoc un trist indicador. Quedes immers en la solitud d’una natura tropical. Aleshores, procuro fer servir la intuïció, que a voltes funciona, a l’hora de triar la ruta encertada. El sol pica de valent. La senda és més aviat costeruda. Noto molèsties en el genoll de tant de pedalejar, la qual cosa m’obliga a anar més lent i, sota una ombra, fer un breu descans.
Quan baixo de l’atrotinada bicicleta per estirar les cames, descobreixo que circulo amb unes rodes mig desinflades d’una bici sense frens. Passo a prop de baobabs i petites llacunes, que apareixen a ran de l’estació de les pluges. Intento retenir la imatge d’aquests i altres escenaris pensant en el moment de fer la tornada. En la llunyania veig un bou pasturant i, uns instants més tard, un vailet que fa de pastor amb la resta del ramat. El bordegàs va per feina i s’esmuny amb el bovins per un costat del bosc. Seguidament veig un pare i el fill llaurant amb un cavall. Els pregunto si el llogarret de més enllà del sembrats és Murreh Kunda. Em fan un gest afirmatiu i respiro. Murreh Kunda (o Morreh Kunda o Mure Kunda) és un humil veïnat d’ètnia fula: bona part de les famílies viuen en barraques rodones cobertes amb sostres de canya. En un punt cèntric de Murreh Kunda hi ha un pou i una colla de dones fent anar la corriola. Els demano si em puc refrescar. Em deixen un cubell amb aigua. Una vegada remullat, els hi agraeixo el gest i me’n vaig a cercar una mena de botiga de queviures. Em ve de gust, una beguda. I aprofito per preguntar com s’arriba a la ratlla divisòria que separa Gàmbia del Senegal. Em diuen que és molt a prop i m’indiquen l’accés, però m’avancen que la línia fronterera és imaginària: no hi ha cap senyal ni per part de Gàmbia ni per part del Senegal. Enfilo en direcció Senegal. Passo per camps de cacauets i de blat de moro. I torno a entrar a la sabana. Calculo que he superat amb escreix els dos kilòmetres. Vull pensar que he trepitjat el Senegal. Em sento cansat. Em dic a mi mateix que avui m’he guanyat el sou. Hores més tard, escarxofat en un matalàs, llegeixo una reflexió de Gregorio Luri, pedagog: «hi ha la possibilitat de conèixer-te a tu mateix si no et perds?»
Però vaig arribar a entrar en el Senegal? Mai ho sabré del cert. És, al capdavall, aquest aire desconcertant i enigmàtic allò que fa més amè el viatge i, en definitiva, la vida.
Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats.Convivència o conflicte?
*Fotografies de l'autor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada