Un «tubab» a la sabana, per Joaquim Gibert

Ensabonant la criatura

Un «tubab» a la sabana

Baja Kunda, un llogarret de la Gàmbia de l’est, juliol de 2018. Un batibull de bordegassos, des del portal de casa seva, criden “tubab”, “tubab”... mentre avancem pel carrer. Només girar-nos, a ran de l’esvalot, la canalla ens allarga la mà amb un somriure de bat a bat. No donem a l’abast per a fer tantes encaixades. La tendresa que la mainada irradia és entranyable. Però la cridòria aclapara i, de tant en tant, optem per ignorar-los: rere un marrec en surt un altre i un altre. No se’m fa estrany que la taxa de natalitat sigui alta en aquesta república de l’Àfrica occidental. Per acabar d’espessir el suc, els carrers són estrets, enfangats, malgirbats. I les botzines de les motos, que t’encalcen, ho complica un xic més. El trànsit també inclou bicicletes; carros i, sobretot, animals domèstics que van al seu aire. 

Escolars de Baja Kunda

L’endemà repetim el passeig amb uns nord-americans que fa mesos que hi viuen. Quan senten “tubab”, no els agrada mica. De seguida em diuen que no accepti aquest apel·latiu per més que sigui dit, de manera ingènua, per la quitxalla. Que allò més escaient és respondre que els blancs també tenim un nom propi. I és que “tubab” no vol dir altra cosa que “blanc”. A Gàmbia, fins i tot pots fer saber als locals el teu nom africà, amb el qual ets rebatejat només posar els peus en aquestes latituds. “Samba Njie” ha estat meu nom i cognom gambià respectivament.

Alex Haley, autor de Raíces, novel·la històrica situada en el segle XVIII, escriu que pitjor que els lleons i les panteres eren els “tubabs” i els seus còmplices negres, els slatees, que s’arrossegaven entre les herbes per a robar gent de casa seva i dur-la, en canoes, a indrets llunyans: «on se’ls mengen». Haley afegeix que cada canoa “tubab” que entrava en el Kamby Bolongo, que en mandinga significa “riu”, disparava dinou canonades de salutació al rei de Barra: «els agents personals (del monarca africà) lliuraven als “tubabs” la gent que tenien d’endur-se’n. Eren, generalment, criminals o morosos. O opositors.» Però també jovenalla que em prou feines havia travessat l’altra riba del riu Gàmbia. Ni entenien el que estava passant. Els segrestos dels slatees i d’altres episodis turbulents han quedat incrustats en l’imaginari subsahrià. I és que foren cap a 3 milions les víctimes del tràfic d’esclaus en el continent africà.  

Havent fet llenya

Això explica que el perfil dels estranys éssers blancs i peluts, que raptaven nois sans i estalvis, sigui la versió africana de l’Home del sac: serveix a les àvies gambianes per fer creure als vailets entremaliats.

La negritud, en el decurs de la història, no ha parat de ser cruelment tractada per part de l’home blanc, llevat de comptades excepcions. De fet, la cacera d’esclaus va tenir un segon capítol a l’Àfrica Occidental del segle XX. No passem per alt que Gàmbia fou un dels territoris d’ultramar de l’imperi britànic fins l’any 1965. A ran d’aquesta dependència colonial, molts joves gambians foren cridats a files quan va esclatar la Segona Guerra Mundial. Els més vells de Baja Kunda i altres topants de l’Upper River, afirmen que algunes famílies van poder aturar la convocatòria del Ministeri Britànic de la Guerra a canvi sucoses compensacions. Els que no tenien ni cinc, amagaven els fills en els punts més remots de la sabana. Els intents de fuga foren en va: hi havia bocamolls per tot arreu. Ras i curt, diverses lleves de gambians, amb escassa preparació militar, van ser enviats a primera línia de foc. Els veïns de Baja Kunda mai ho han oblidat. Però encara fa més feredat quan t’expliquen que els gambians que van salvar la vida, un cop acabada la guerra, foren embarcats per la metròpoli en un vaixell que mai va arribar a Banjul, capital de Gàmbia. Hi ha veus que asseguren que Londres va fer mans i mànigues per tal d’estalviar-se les pensions dels soldats i altres pagaments de postguerra. Tant és així, que l’embarcació que duia els reclutes africans cap a casa va patir un naufragi intencionat, on hi van perdre la vida el gruix del passatge. Sobre el jovent d’una Gàmbia humil que es va veure embolicada en una guerra, que no era la seva, no se’n canta ni gall ni gallina.

El menyspreu cap al món negre persisteix en ple segle XXI, per més que es vulgui dissimular. Ngugi wa Thiong'o, novel·lista kenyata, afirma que els africans han estat mà d'obra barata des dels temps de l'esclavisme: «no han tingut gaires oportunitats de fer sentir la seva veu i les seves històries no han merescut gaire atenció». Thiong'o és del parer que el temps juga a favor dels oprimits que malden per recuperar la dignitat.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Elogi de la transgressió

*Imatges cedides per l'autor