"L’Àfrica fràgil", per Quim Gibert

Poblat d'Upper-river

L’Àfrica fràgil

De Banjul, capital de Gàmbia, a Basse, principal ciutat de la Gàmbia Oriental, hi ha un autocar de línia directe a primera hora. Sol tardar quatre hores i escaig. Però el xofer s’ha aturar un, dos i tres cops. En el decurs del trajecte unes tanques deixen la carretera parcialment tallada. Hi ha controls per part de la policia gambiana. I els militars es deixen veure en els vorals, com si el govern de Banjul estigués tement el pitjor. No fa ni dos anys Gàmbia estava en mans d’un regim dictatorial. Així i tot, Yahya Jammeh, el dictador, fou un dels candidats a les eleccions democràtiques de 2017. Però les va perdre. Tot i que l’endemà dels comicis va acceptar el resultat, Jammeh va començar poc després una campanya de joc brut, apel·lant a un frau electoral, per tal de desprestigiar el guanyador: Adama Barrow. I, en conseqüència, es negava a cedir el poder a Barrow. La intervenció de l’ECOWAS (Comunitat Econòmica d’Àfrica Occidental), que agrupa una quinzena d’estats subsaharians, va ser providencial a fi i efecte d’aconseguir nomenar Barrow president.

Gele-gele a punt de fer un pet

Mai A. Fatty, assessor del nou govern democràtic, assegurava que el dictador havia abandonat Gàmbia, en destinació Guinea Equatorial, amb 10.600 milions d’euros, extrets del Banc Central gambià, i un nombre indeterminat de vehicles de luxe en un avió de càrrega txadià. La Vanguardia, per mitjà de les agències de notícies, publicava el 23-1-18 que el robatori havia deixat les arques estatals buides i una situació econòmica delicada. Les forces militars de l’ECOWAS, que disposa del suport de la Unió Africana i l’ONU, continua a hores d’ara desplegat a Gàmbia. Marcel A. De Souza, portaveu de la coalició africana, diu que la presència militar hi continuarà el temps que sigui convenient. 

A Basse no hi ha militars rondant. Tampoc hi ha estació d’autocars. En un tram d’un cèntric carrer és on et deixa l’autocar de línia. Allà mateix hi ha un senyor que fa angunia: duu la roba parcialment estripada, va llardós i murmura quelcom. Tot d’una t’adones que és un cec que segurament viu de les almoines. Això explica que vulgui tant sí com no descarregar les maletes.

A partir de Basse el transport públic queda restringit als gele-geles, una mena de minibusos, en format furgoneta adaptada, que sovint fan catúfols. Tant és així, que empènyer-los perquè arrenquin no sol ser gens estrany. Acostumen a sortir quan ja no hi cap ningú més. Un pic embotit en el vehicle, gairebé quedes paralitzat: l’estretor és total i absoluta. Inexplicablement els gele-geles rutllen si, de patac, no hi ha cap contratemps.

El gele-gele que va a Baja Kunda és ple com un ou. La baca va carregada amb tot tipus d’embalums: sembla que hagi de rebentar en qualsevol moment. Pocs minuts després de deixar Basse, una de les rodes de davant punxa. Amb l’ajut d’improvisats voluntaris, el xofer enllesteix amb agilitat el canvi de roda. El minibus africà enfila per camins de terra vermella i immenses planes amb baobabs i arbres poc habituals, en el continent europeu, que t’obliguen a observar-los. Amb les pluges torrencials de les darreres hores, el fang s’ha ensenyorit d’unes pistes forestals desfigurades i farcides de tolls. A l’hora d’esquitllar els fangars, el jove, que fa de conductor, denota poca destresa. I embarranquem un i altre cop. Un tractor del veïnat ens ha de rescatar mentre s’ha anat fent de nit. Avancem uns kilòmetres i un altra bassiol impedeix que la roda vagi ni endavant ni enrere. El xofer tampoc ha sabut esquivar-lo. La roda llisca: hem quedat enclotats per enèsima volta (i ara, sense tractor!) Xino-xano arribem a lloc tard i cansats: per sort gairebé ja hi érem. Si no vols pols no vagis a l’era. Vet aquí una vegada Àfrica... 

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats.Convivència o conflicte?

*Imatges de l'autor