"Les clarianes dels boscos africans", per Quim Gibert

Formigues arquitectes

Les clarianes dels boscos africans

Anar a l’Àfrica tropical posa a prova la generositat; l’empatia; la paciència; l’elegància; la flexibilitat; la creativitat dels cooperants d’Alpicat Solidari. I, per descomptat, el sentit de l’humor. També és aplicable a qualsevol altra ONG a terreny. Un matí a l’escola pública de Baja Kunda, Gàmbia endins, vam fer servir pintura plàstica, aprofitant que les gotes que cauen de més solen dissoldre’s d’una esbandida ben feta. El guirigall entre la canalla de primària, a conseqüència de l’elevada ràtio d’alumnes per classe, fou inevitable. I a causa d’una ensopegada (o ves a saber!) la bossa de roba que contenia les pintures es va tacar ben tacada. Me’n vaig adonar quan el brogit infantil va minvar, un pic enllestida la sessió de dibuix. Aprofitant que en el bell mig del col·legi hi havia una font, vaig començar a treure la pintura a raig d’aigua. Però de sobte una xiqueta de potser 7 anys em va prendre de les mans la bossa amb la llòfia. I amb una expressió de cara, que venia a dir: «quina poca traça que tens», la va deixar neta i polida en un tres i no-res. Em va fer sentir un calçasses! Fou un exemple sensacional de llenguatge no-verbal

Hores més tard, a Baja Kunda, en ple carrer, una nena em va vendre unes bossetes de cacauets torrats que duia al cap dins d’una cassoleta. Mentre els hi comprava van aparèixer altres xiquetes de la seva edat, segurament 6 de anys, que també oferien cacauets. Àfrica és el continent de la quitxalla: hi és omnipresent. I Europa, el continent dels jubilats. No és estrany observar bordegassos que fan de pastor o bé ajuden a llaurar el camp. N’hi ha que condueixen carros tirats per rucs, que traginen tant persones com mercaderies. D’altres, són els copilots dels gele-gele: es dediquen a cobrar l’import d’aquest servei col·lectiu de transport. I avisen, a base de crits, de les parades en ruta. En rigor, Tino Soriano, fotògraf de National Geographic, diu que l’impressiona veure l’autonomia que tenen els marrecs del Tercer Món: «allà un nen de cinc anys pot donar lliçons de vida i maduresa a qualsevol dels nostres fills que li dobli l’edat. Molts nens han de viure en condicions molt dures i assumir responsabilitats d’adults per col·laborar amb la supervivència de la família».

Dues xiquetes de Base

La pobresa i, per tant, vulnerabilitat que transmet la mainada de la Gàmbia actual no dista tant de l’Europa de mitjan del XX. Moltes famílies gregues, italianes, espanyoles, portugueses... també es van veure obligats a cercar una millor vida. Així m’ho confirmen descendents de famílies andaluses, que van haver de fugir de la misèria. Això explica que per Gustau Nerin, antropòleg, sigui una regressió a la infantesa viure amb una família africana: «hi ha milers de coses que un no ha après a fer mai i que a l’Àfrica poden resultar bàsiques: des de treure l’aigua d’un pou fins a netejar un llum de petroli.»

Si la mirada del cooperant és receptiva, el Tercer Món és un àmbit on anar a rebre. En aquest sentit, Jean-Claudi Carrière, guionista, diu que les formes de pensar i viure dels altres «m’interessen més que les meves, potser perquè crec conèixer les meves i crec haver-les experimentat.» Afegeix que quan ha estat amb els ianomamis, a l’Amazònia, els quals vivien en el paleolític, se sentia feliç. Atès que és en un lloc on té més coses per rebre que per donar: «la meva cultura, el que els pugui ensenyar de França o de la Revolució, per a ells no té cap importància. Per contra, el que jo puc aprendre d’ells és molt valuós».

Voluntariats i estades d’aquest tipus, en el decurs dels quals sols anar empolsegat, són susceptibles d’originar canvis personals. Assenyala Gregorio Luri, pedagog, que per trobar la teva identitat s’ha de modificar la teva identitat: «alguna cosa has de forçar amb tu per a poder reconèixer després aquesta modificació.» Segurament, arribats a aquest punt, continuarem desconeixent-nos però, a ran dels canvis interns viscuts, sabrem almenys com érem abans. I és que tots tenim un passat.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats.Convivència o conflicte?

*Fotografies: Quim Gibert