"El cel abonyegat de Gàmbia", per Quim Gibert

Ni una agulla

Esbarjo sotacobert

El cel abonyegat de Gàmbia

Els morters africans són enormes. El morter és el recipient en el qual es pica o es remena el producte (cereals; cigrons; albergínia; llavors, espècies; blat de moro; fruita seca… ). La mà de morter, també dita piló o picamà, és una maça que a Gàmbia pot superar el metre d’alçada. A voltes es fa servir amb les dues mans. És l’eina que s’utilitza per moldre i/o barrejar.

La mitologia africana cita el cas d’una colla de mares que enllestien una picada de cacauets amb unes mans de morter d’allò més alt. Tenien tanta alçada les maces que cada vegada que les aixecaven, amb l’extrem superior, colpejaven la superfície del cel involuntàriament. I, per tant, el cel anava quedant malmès a ran de les esquerdes que inevitablement apareixien. Ens hem de situar en el començament de l’inici del principi: en aquell temps el cel era tan a prop que només estirant el braç era possible tocar-lo. Tanta proximitat protegia la fauna i la flora dels rajos solars, dels aiguats, dels vents polars i altres inclemències.

El cel es va disgustar a causa dels traus: semblava un colador! I ho va manifestar al grup de dones, que no se’n van adonar del malestar celestial atès que cantaven a l’uníson mentre anaven aixafant gra. Indignat per les patacades i els bonys, el cel es va impulsar ell mateix cap amunt i es va allunyar tant com va poder de la Terra. Més o menys, a la distància d’avui en dia. A partir de llavors, els éssers vius vam quedar a mercè de les onades de calor; dels llampecs; de la xafogor; de les pedregades; de la boira; de la tramuntanada... Dels blaus que aquelles senyores feineres van deixar en el cel, ara se’n diuen estrelles. I dels esvorancs que van obrir, els núvols hi fan passar l’aigua a fi i efecte que les pluges reguin el planeta. El mite ens recorda que l’aigua és un bé necessari. Tant és així que l’estació plujosa, a l’Àfrica de l’oest, és esperada amb candeletes.

Juliol i agost, l’època de les pluges, són l’únic període de l’any que els gambians poden dedicar-se als arrossars. Es tracta d’una tasca que duu feina i que cal fer-la amb celeritat. Els vailets són requerits per la família: els necessiten pel conreu de l’arròs. La institució escolar és empàtica: enllesteix els darrers exàmens a començaments de juliol, malgrat que enguany el curs escolar es va acabar la tercera setmana de juliol. I programa tres dies de lliure disposició, en aquestes dates, per a la comunitat educativa. Les plantacions d’arròs són una font d’ingressos i un recurs alimentari fonamental de la cuina centreafricana. Salvant les distàncies, una veïna de Fraga em diu que, en els anys 60, quan arribava el temps de recol·lectar les «aulives», cap a l’hivern, les escoles del Baix Cinca també quedaven buides. I tothom ho veia d’allò més pertinent.

Cuineres a B.K.

El rebombori que generen ambdós mesos de xàfecs expliquen que parir fills a Gàmbia sigui cabdal de cara garantir el futur de la família. Just abans de la tamborinada, gairebé diària, es gira una polseguera insolent, que t’obliga a tancar, a corre cuita, les finestres. Altrament, el polsim i tot el que aixeca penetra, de males maneres, per les mosquiteres de qualsevol porta i finestra. De seguida, es forma una corrua de cabres; rucs; cavalls; carros; bicicletes; motos... que, cames ajudeu-me, tornen del camp, on moltes famílies hi ha passat part del dia llaurant. I és que amb l’arribada del vent furiós, els núvols grisos solen ser impecables i sorollosos descarregant. La precipitació no dura massa. Però ho deixa tot xop: la sentor de terra humida s’agraeix. Així com el xiuxiueig dels ocells de colors que tot d’una es fan notar des d’un margalló.

«Bomp-a-bomp-a-bomp». De lluny també es fan notar els febles i rítmics compassos dels morters de fusta esmicolant cereal per fer-ne cuscús.      

Quim Gibert

*Fotografies a cura de l'autor