«En un mundo perfecto todos hablaríamos la misma lengua», per Toni Barceló

Tothom coneix el concurs de televisió en què, per revelar una frase oculta, els participants han d’anar endevinant-ne les lletres jugant a la ruleta. El títol que vostès acaben de llegir és un dels panells que el dia 24 de novembre de l’any 2016 els concursants havien de resoldre en aquest programa que s’emet diàriament devers l’hora de dinar per un canal de televisió privat d’abast estatal. A causa d’això darrer, com tothom sap també, l’única llengua vehicular imaginable és la castellana. Tot i que la Constitució espanyola del 1978 diu que la realitat lingüística diversa de l’Estat espanyol s’ha de respectar i protegir, en realitat el text avala una política lingüística que assigna de facto al castellà un domini absolut sobre la resta de llengües pròpies dels ciutadans. Els efectes pràctics d’aquest estatus jurídic privilegiat es perceben en major o menor grau en tots els àmbits d’aplicació de les lleis –Administració, ensenyament, mitjans de comunicació–, però la ideologia implícita es filtra arreu i fa possible que en un programa de televisió per a tots els públics es reprodueixin disbarats com aquest.

L’any 1994, Umberto Eco va publicar un llibre titulat La ricerca della lingua perfetta nella cultura europea, en el qual feia un recorregut a través de la història de les idees lingüístiques descrivint, entre d’altres coses, els intents de trobar una llengua universal que molts han protagonitzat des de la Grècia i la Roma clàssiques fins als nostres dies. Però per què hauríem d’aspirar a parlar tots la mateixa llengua? El debat gira fonamentalment al voltant de la qüestió següent: la diversitat lingüística impedeix la comunicació? Els exegetes de la Bíblia han il·lustrat molt bé aquesta tensió. Segons el corrent més escampat, Déu condemnà els humans a parlar llengües diferents perquè no poguessin comunicar-se i col·laborar per tornar a assaltar el cel amb una altra torre de Babel, cosa que havien pogut fer perquè al principi tots els pobles parlaven la mateixa llengua. Però hi ha un altre corrent que afirma que la diversitat lingüística és un fet previ a la construcció de la torre i que, per tant, no va impedir que els pobles es comunicassin malgrat que parlaven llengües distintes. Per reblar el clau, ambdues interpretacions són possibles a partir dels textos bíblics. La base teòrica dels supremacismes lingüístics és deutora del primer corrent, de manera que és freqüent que els ciutadans de l’Estat espanyol la llengua pròpia dels quals no és la castellana ens hàgim d’enfrontar amb consignes del tipus “El castellano es una lengua de encuentro.” Vostès ja coneixen prou la resta de la història.

El discurs de les ideologies supremacistes és implícit en dos sentits. En primer lloc, perquè la seva omnipresència passa inadvertida. És diguem-ne un dogma silenciós que tan sols s’explicita per apaivagar qualsevol símptoma d’heterodòxia. En segon lloc, perquè la seva premissa bàsica –al món hi ha llengües superiors i llengües inferiors– és una veritat autoevident. La idea falsa que al món hi ha llengües que són aptes per a la comunicació i d’altres que no ho són surt d’aquest error teòric que, tanmateix, les evidències empíriques no corroboren; i no només perquè totes les llengües serveixen igualment per a la comunicació, sinó perquè comunicar-nos emprant llengües distintes també és possible, especialment si són estructuralment similars. Per tal que dos interlocutors puguin establir una comunicació eficient sense que cap dels dos hagi de renunciar a la llengua pròpia només els cal un coneixement passiu de la llengua de l’altre; és a dir, cal entendre-la però no pas parlar-la. Tot és qüestió d’actitud i de voluntat. Però per als supremacistes això representa una imposició inacceptable, i, en conseqüència, amputen aquesta possibilitat i justifiquen la minorització, l’extinció i fins l’extermini de les llengües i pobles que des d’una perspectiva etnocèntrica consideren inferiors, i tot per conservar el privilegi d’ignorar els parlars d’altri. Des del meu punt de vista, en un món perfecte ningú no diria mai una animalada com aquesta, però segurament perfecció és una paraula jòquer: tothom hi dóna el sentit que necessita.