 |
| Font |
Ferramentes necessàries per fer País
Crec que tímidament ja podem canviar el sentit d’una
d’aquelles frases tan encertades que va escriure Antonio Gramsci.
La frase a la
que es pot aplicar eixa modificació és a aquella en la què parla d’actuar
segons el “Pesimisme de la
intel·ligència i l’ optimisme de la voluntat” Certament no hauríem de deixar
mai de banda el forçós imperatiu de ser optimistes amb la
voluntat per tal de construir el País
que volem.
Però , sortosament, ens els darrers deu anys, malgrat
la situació política al País Valencià on la dreta ha mirat de desfer tot el que
ha pogut des de l’òptica nacional espanyola, avui podem acarar la construcció
valenciana, que no reconstrucció, perquè ací no hi havia quasi res construït,
amb un optimisme de la intel·ligència prou significatiu.
I com és això?
Doncs perquè a hores d’ara, i malgrat tants i tants
esforços utilitzats i fets per la dreta espanyola, i també per l’esquerra també
espanyola, no ho oblidem , tenim un
mínim de ferramentes sense les quals no es podria edificar res de res. Ni una
mísera manifestació o un aplec.
Però ara tenim ja algunes ferramentes. Que van des
d’associacions, clubs, entitats o fins i
tot institucions fins a persones, anònimes o significatives socialment ,
políticament i culturalment importants i
que fan dia a dia una tasca considerable per construir País. Sovint de manera
discreta i pausada, cosa important, importantíssima.
No podem enumerar ací tota la mena d’organismes o
entitats , de persones i grups que actuen. Ho fem però, en d’altres llocs...
Però el que sí que podem , per no caure en el cofoisme
o en l’autosatisfacció gratificadora, és mirar i observar. I , en fer-ho des d’una
òptica nacional, què és el que encara es
constata?
Hi ha hagut algunes parts de la societat valenciana
que tradicionalment han estat només al costat del discurs estatal. Del poder
madrileny. Algun d’eixos poders, com és el militar, ha perdut en els darrers
temps el paper que va tindre en un passat fins i tot recent. Deixem-lo morir en
les mans de l’OTAN. I que allà es divertesquen amb els seus joguets mortífers.
Hi ha però encara dos camps en els què tot està molt
per fer. En un més que no en l’altre.
Si mirem en el terreny de l’església es pot veure
l’enorme distància que encara hi ha per tal d’aconseguir un mínim, mínim del
tot, per fer-ne una església un pessic valenciana. Certament que hi ha un
moviment quasi subterrani que hi treballa. Però sense poder ni visibilitat de
cap tipus. Són els temps de les catacumbes nacionals valencianes!
 |
| Font |
L’altre camp és el de l’economia, més concretament el
de l’associacionisme empresarial.
En aquest camp cert és que en els darreres anys hi ha
moviment . I és una dinàmica en el sentit de construir alguna cosa de més
valenciana que no abans. Les patronals provincials han desaparegut i la de la
provincia del Cap i Casal és la que , donades les circumstàncies , podria
assumir el repte de convertir-se en la que reunirà tot l’empresariat valencià
d’una .
Les passes són tímides encara. Però possiblement per
raó de pur egoisme i supervivència en un context més ample, no tindrà altre
remei que assumir el paper rellevant de representar el teixit de les empreses
petites i mitjanes.
Aquestes dos ferramentes, la religiosa i
l’empresarial, hauran d’unir-se a la resta de forces per a construir el País
Valencià del XXI. Perquè independentment de la nostra voluntat hi haurà un
entorn que obligarà a lluitar amb una intel·ligència positiva per trobar el seu
lloc al sol dins el marc europeu i estatal en el què , obligatòriament,
s’hauran de moure.
Son ferramentes necessàries per al País, sí, però
també per a elles mateix si volen complir el deure i la missió a la que es
deuen.
Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada