"Puerto Rico: estranys en el manglar", per Quim Gibert

La Manglaria, Cangrejos

Puerto Rico: estranys en el manglar

En el número 1676 del carrer Borinquen un cadenat subjecta el reixat del portal. El Sr. Néstor Cerdeño tragina un feix de claus, amb una de les quals l’obre. No hi ha ascensor. Ens toca pujar quatre plantes. Per accedir a la quarta planta torna a haver-hi un reixat, amb forrellat inclòs i un altre cadenat, que el Sr. Cerdeño obre sense enganxar-se els dits. Li ve de poc. La quarta és una planta dividida en cambres de lloguer i una terrasseta. L’arrendador m’ofereix la cambra 53. Diu que, durant el curs acadèmic, la lloga a estudiants, atès que la universitat és a un salt. Em recomana no obrir una de les dues finestres de la 53 perquè dona a la terrasseta: «a voltes hi ha altres inquilins que s’hi estan prenent la fresca cap al tard». La porta de la cambra disposa de dos baldons interiors, però cal d’afinar bé perquè quedi ben tancada. Per tot plegat, has de menester tres claus diferents. Així i tot, afluixo la mosca: s’ha fet negra nit, no sabria on anar a raure. El Sr. Cerdeño, que em diu que és dominicà, em lliura les claus. La de la 53 i la de la quarta planta obren i tanquen bé. La de baix, la del reixat del portal, no rutlla. Ni la que m’ha donat a mi ni altres amb les quals va provant. Finalment del feix de claus n’apareix una que funciona. Serà la primera i darrera nit que m’allotjaré en aquest atrotinat bloc del sector més humil de Santurce, la barriada més poblada de San Juan de Puerto Rico. Només a uns carrers de distància, sorprèn contemplar un altre Santurce: el dels teatres; museus; avingudes; llibreries; mercat central... 

Mercat de Santurce, San Juan, PR

Ara fa dos segles llargs, quan encara no es deia ni Santurce, era una contrada inhòspita, anomenada Cangrejos, dels afores del San Juan emmurallat. Hi proliferaven el fang, els crustacis, mol·luscs, peixos, aus, insectes... Segurament perquè en un costat de Cangrejos hi havia un bosc de mangles, aquella mena de vegetació prominent d’arbusts d’arrels salines i aèries, que creix en els aiguamolls tropicals i en els estuaris. A l’altre costat de la manglaria, tal com diuen a Puerto Rico, es va aixecar el primer poblat fundat per lliberts afroamericans, esclaus i criolls «renegats». Els espanyols titllaven de renegats als independentistes porto-riquenys. El drama d’Espanya és que el nombre de criolls «renegats» va anar creixent de manera meteòrica. Francisco Moscoso, historiador insular, assenyala sobre els criolls de 1811: «los llevó a descartar la autoridad del gobernador y declararse, igual que acontecía en toda Hispanoamérica, en “cabildo abierto”, es decir, reclamando y respondiendo solamente a la soberanía criolla». Dècades més tard, José De Diego (1866-1918), polític i poeta porto-riqueny, d’origen asturià, clamarà en favor de la independència amb fragments d’aquest estil: «Resurge, alienta, grita, anda, combate/ vibra, ondula, retruena, resplandece.../ Haz como el río con la lluvia: ¡crece!/ Y como el mar contra la roca: ¡bate!»

Els porto-riquenys sembla que enganyin: tot i tenir fama de ser badocs, són curiosos i bons observadors. I és que de les ruïnes en veuen materials de construcció, diu un llibre-mural dedicat a Santurce. Així s’ha pogut anar gestant Cangrejos, el raval de la negritud i dels obrers. I, per extensió, de Puerto Rico. 

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats. Convivència o conflicte?

*Imatges de l'autor