dimecres, 28 de setembre de 2016

"Historiografia valenciana", per Tomàs Escuder



Historiografia valenciana

Hi ha un llibre que m’ha caigut de les mans. No per roí ni pel pes material. No. M’ha caigut perquè m’ha fet mal.

Són fets que solen passar quan es compara i mira més enllà de la immediatesa. I aquestes són coses que succeeixen més sovint del que un voldria. Especialment en allò que fa referència a la bibliografia dels nostres Països.

Anem a pams. Fa relativament poc m’endinsava en la lectura del volum  “Anar de debò “ de Borja de Riquer. Tot  un seguit d’articles de contingut nacional. Unes vegades tirant mà de fets històrics passats i d’altres més del moment actual. Ha estat una lliçó per saber què preocupa un  historiador i què ens deu preocupar als lectors generals.
Borja de Riquer fa la connexió entre fets passats i la seua projecció i interpretació amb la mirada actual. És, en definitiva, un llibre que parla de l’ara . Sense preocupar-se massa sobre la identitat dels catalans en termes genètics ni en termes culturals o socials.

Per un altre costat , quasi simultàniament, llegia el llibre de Ferran Garcia-Oliver “ Valencians sense ADN. Relats dels orígens”  Garcia-Oliver és  un historiador de prestigi i conscient del País. Ha fet treballs de gran valor sobre punts concrets de la nostra història medieval. Es un autor que jo seguisc des del 89 amb una obra com “Oc”.

És a dir, Ferran Garcia-Oliver és un d’eixos autors que donen prestigi a la terra. Però clar, com tots els altres ciutadans , es fa ressò de les necessitats i penúries de casa.
I així, en aquesta tasca per anar arrodonint el nacionalisme valencià, sempre, ai, tan limitat en extensió entre la gent valenciana, ha hagut de fer allò que, tal vegada no era el seu interès primordial . 
Però que per civisme, i espere haver interpretat en aquest sentit el seu darrer premi d’assaig “Joan Fuster” dels Octubre valencians , s’ha posat a escriure sobre l' ADN dels valencians.
Treball tal vegada necessari encara  per a una part important de la població per aclarir determinades qüestions sovint tergiversades per la mala llet de forces polítiques contràries al valencianisme. O simplement desconegudes del comú de la gent valenciana.

És un treball fet per seguir ,tal vegada,  contra situacions adverses , assumint l’esperit de la frase gramsciana “- Tindre el pessimisme de la intel·ligència, i l’optimisme de la voluntat”
I fins ací perfectament comprensible i lloable. Però el que , al meu parer mostra la diferència entre els treballs d’un historiador i l’altre és el camí que ells  han de prendre per defensar la societat en  què viuen.

I no és un detall insignificant ni esporàdic. La historiografia, però també els articles habituals en la premsa valenciana o catalana, es veuen obligats a tractar la realitat sobre unes premisses diferents per a cada territori  en certa mida. Cosa lògica per altra banda ,és clar.
I vist això el que cal esperar és que, conforme canvie la societat , la historiografia valenciana puga ocupar-se molt més de la situació present i de les propostes de futur, que no del passat o de la imatge social i simbòlica, ideal, que el poble valencià puga tindre d’ell mateix.

El llibre m’ha caigut de les mans perquè , una vegada i una altra hem d’anar donant voltes i revoltes a allò que som els valencians i valencianes. És un tema que ja tractà Fuster . Però que encara pesa en la imago mundi col·lectiva.

Tot i això, per sort, Dylan dixit, “els temps estan canviant”.  I ara tenim dins el cercle del poder polític una gent que sí  que sap qui som i als que no els cal preguntar-se cada matí d’on ve i quin és el nostre ADN.










Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada