dissabte, 15 de desembre de 2018

"Les clarianes dels boscos africans", per Quim Gibert

Formigues arquitectes

Les clarianes dels boscos africans

Anar a l’Àfrica tropical posa a prova la generositat; l’empatia; la paciència; l’elegància; la flexibilitat; la creativitat dels cooperants d’Alpicat Solidari. I, per descomptat, el sentit de l’humor. També és aplicable a qualsevol altra ONG a terreny. Un matí a l’escola pública de Baja Kunda, Gàmbia endins, vam fer servir pintura plàstica, aprofitant que les gotes que cauen de més solen dissoldre’s d’una esbandida ben feta. El guirigall entre la canalla de primària, a conseqüència de l’elevada ràtio d’alumnes per classe, fou inevitable. I a causa d’una ensopegada (o ves a saber!) la bossa de roba que contenia les pintures es va tacar ben tacada. Me’n vaig adonar quan el brogit infantil va minvar, un pic enllestida la sessió de dibuix. Aprofitant que en el bell mig del col·legi hi havia una font, vaig començar a treure la pintura a raig d’aigua. Però de sobte una xiqueta de potser 7 anys em va prendre de les mans la bossa amb la llòfia. I amb una expressió de cara, que venia a dir: «quina poca traça que tens», la va deixar neta i polida en un tres i no-res. Em va fer sentir un calçasses! Fou un exemple sensacional de llenguatge no-verbal
Hores més tard, a Baja Kunda, en ple carrer, una nena em va vendre unes bossetes de cacauets torrats que duia al cap dins d’una cassoleta. Mentre els hi comprava van aparèixer altres xiquetes de la seva edat, segurament 6 de anys, que també oferien cacauets. Àfrica és el continent de la quitxalla: hi és omnipresent. I Europa, el continent dels jubilats. No és estrany observar bordegassos que fan de pastor o bé ajuden a llaurar el camp. N’hi ha que condueixen carros tirats per rucs, que traginen tant persones com mercaderies. D’altres, són els copilots dels gele-gele: es dediquen a cobrar l’import d’aquest servei col·lectiu de transport. I avisen, a base de crits, de les parades en ruta. En rigor, Tino Soriano, fotògraf de National Geographic, diu que l’impressiona veure l’autonomia que tenen els marrecs del Tercer Món: «allà un nen de cinc anys pot donar lliçons de vida i maduresa a qualsevol dels nostres fills que li dobli l’edat. Molts nens han de viure en condicions molt dures i assumir responsabilitats d’adults per col·laborar amb la supervivència de la família».
Dues xiquetes de Base

La pobresa i, per tant, vulnerabilitat que transmet la mainada de la Gàmbia actual no dista tant de l’Europa de mitjan del XX. Moltes famílies gregues, italianes, espanyoles, portugueses... també es van veure obligats a cercar una millor vida. Així m’ho confirmen descendents de famílies andaluses, que van haver de fugir de la misèria. Això explica que per Gustau Nerin, antropòleg, sigui una regressió a la infantesa viure amb una família africana: «hi ha milers de coses que un no ha après a fer mai i que a l’Àfrica poden resultar bàsiques: des de treure l’aigua d’un pou fins a netejar un llum de petroli.»
Si la mirada del cooperant és receptiva, el Tercer Món és un àmbit on anar a rebre. En aquest sentit, Jean-Claudi Carrière, guionista, diu que les formes de pensar i viure dels altres «m’interessen més que les meves, potser perquè crec conèixer les meves i crec haver-les experimentat.» Afegeix que quan ha estat amb els ianomamis, a l’Amazònia, els quals vivien en el paleolític, se sentia feliç. Atès que és en un lloc on té més coses per rebre que per donar: «la meva cultura, el que els pugui ensenyar de França o de la Revolució, per a ells no té cap importància. Per contra, el que jo puc aprendre d’ells és molt valuós».
Voluntariats i estades d’aquest tipus, en el decurs dels quals sols anar empolsegat, són susceptibles d’originar canvis personals. Assenyala Gregorio Luri, pedagog, que per trobar la teva identitat s’ha de modificar la teva identitat: «alguna cosa has de forçar amb tu per a poder reconèixer després aquesta modificació.» Segurament, arribats a aquest punt, continuarem desconeixent-nos però, a ran dels canvis interns viscuts, sabrem almenys com érem abans. I és que tots tenim un passat.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats.Convivència o conflicte?

*Fotografies: Quim Gibert

dissabte, 10 de novembre de 2018

"L’Àfrica fràgil", per Quim Gibert


Poblat d'Upper-river

L’Àfrica fràgil

De Banjul, capital de Gàmbia, a Basse, principal ciutat de la Gàmbia Oriental, hi ha un autocar de línia directe a primera hora. Sol tardar quatre hores i escaig. Però el xofer s’ha aturar un, dos i tres cops. En el decurs del trajecte unes tanques deixen la carretera parcialment tallada. Hi ha controls per part de la policia gambiana. I els militars es deixen veure en els vorals, com si el govern de Banjul estigués tement el pitjor. No fa ni dos anys Gàmbia estava en mans d’un regim dictatorial. Així i tot, Yahya Jammeh, el dictador, fou un dels candidats a les eleccions democràtiques de 2017. Però les va perdre. Tot i que l’endemà dels comicis va acceptar el resultat, Jammeh va començar poc després una campanya de joc brut, apel·lant a un frau electoral, per tal de desprestigiar el guanyador: Adama Barrow. I, en conseqüència, es negava a cedir el poder a Barrow. La intervenció de l’ECOWAS (Comunitat Econòmica d’Àfrica Occidental), que agrupa una quinzena d’estats subsaharians, va ser providencial a fi i efecte d’aconseguir nomenar Barrow president.
Gele-gele a punt de fer un pet

Mai A. Fatty, assessor del nou govern democràtic, assegurava que el dictador havia abandonat Gàmbia, en destinació Guinea Equatorial, amb 10.600 milions d’euros, extrets del Banc Central gambià, i un nombre indeterminat de vehicles de luxe en un avió de càrrega txadià. La Vanguardia, per mitjà de les agències de notícies, publicava el 23-1-18 que el robatori havia deixat les arques estatals buides i una situació econòmica delicada. Les forces militars de l’ECOWAS, que disposa del suport de la Unió Africana i l’ONU, continua a hores d’ara desplegat a Gàmbia. Marcel A. De Souza, portaveu de la coalició africana, diu que la presència militar hi continuarà el temps que sigui convenient. 
A Basse no hi ha militars rondant. Tampoc hi ha estació d’autocars. En un tram d’un cèntric carrer és on et deixa l’autocar de línia. Allà mateix hi ha un senyor que fa angunia: duu la roba parcialment estripada, va llardós i murmura quelcom. Tot d’una t’adones que és un cec que segurament viu de les almoines. Això explica que vulgui tant sí com no descarregar les maletes.
A partir de Basse el transport públic queda restringit als gele-geles, una mena de minibusos, en format furgoneta adaptada, que sovint fan catúfols. Tant és així, que empènyer-los perquè arrenquin no sol ser gens estrany. Acostumen a sortir quan ja no hi cap ningú més. Un pic embotit en el vehicle, gairebé quedes paralitzat: l’estretor és total i absoluta. Inexplicablement els gele-geles rutllen si, de patac, no hi ha cap contratemps.
El gele-gele que va a Baja Kunda és ple com un ou. La baca va carregada amb tot tipus d’embalums: sembla que hagi de rebentar en qualsevol moment. Pocs minuts després de deixar Basse, una de les rodes de davant punxa. Amb l’ajut d’improvisats voluntaris, el xofer enllesteix amb agilitat el canvi de roda. El minibus africà enfila per camins de terra vermella i immenses planes amb baobabs i arbres poc habituals, en el continent europeu, que t’obliguen a observar-los. Amb les pluges torrencials de les darreres hores, el fang s’ha ensenyorit d’unes pistes forestals desfigurades i farcides de tolls. A l’hora d’esquitllar els fangars, el jove, que fa de conductor, denota poca destresa. I embarranquem un i altre cop. Un tractor del veïnat ens ha de rescatar mentre s’ha anat fent de nit. Avancem uns kilòmetres i un altra bassiol impedeix que la roda vagi ni endavant ni enrere. El xofer tampoc ha sabut esquivar-lo. La roda llisca: hem quedat enclotats per enèsima volta (i ara, sense tractor!) Xino-xano arribem a lloc tard i cansats: per sort gairebé ja hi érem. Si no vols pols no vagis a l’era. Vet aquí una vegada Àfrica... 

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats.Convivència o conflicte?

*Imatges de l'autor

dimecres, 17 d’octubre de 2018

Un «tubab» a la sabana, per Joaquim Gibert

Ensabonant la criatura


Un «tubab» a la sabana

Baja Kunda, un llogarret de la Gàmbia de l’est, juliol de 2018. Un batibull de bordegassos, des del portal de casa seva, criden “tubab”, “tubab”... mentre avancem pel carrer. Només girar-nos, a ran de l’esvalot, la canalla ens allarga la mà amb un somriure de bat a bat. No donem a l’abast per a fer tantes encaixades. La tendresa que la mainada irradia és entranyable. Però la cridòria aclapara i, de tant en tant, optem per ignorar-los: rere un marrec en surt un altre i un altre. No se’m fa estrany que la taxa de natalitat sigui alta en aquesta república de l’Àfrica occidental. Per acabar d’espessir el suc, els carrers són estrets, enfangats, malgirbats. I les botzines de les motos, que t’encalcen, ho complica un xic més. El trànsit també inclou bicicletes; carros i, sobretot, animals domèstics que van al seu aire. 
Escolars de Baja Kunda

L’endemà repetim el passeig amb uns nord-americans que fa mesos que hi viuen. Quan senten “tubab”, no els agrada mica. De seguida em diuen que no accepti aquest apel·latiu per més que sigui dit, de manera ingènua, per la quitxalla. Que allò més escaient és respondre que els blancs també tenim un nom propi. I és que “tubab” no vol dir altra cosa que “blanc”. A Gàmbia, fins i tot pots fer saber als locals el teu nom africà, amb el qual ets rebatejat només posar els peus en aquestes latituds. “Samba Njie” ha estat meu nom i cognom gambià respectivament.
Alex Haley, autor de Raíces, novel·la històrica situada en el segle XVIII, escriu que pitjor que els lleons i les panteres eren els “tubabs” i els seus còmplices negres, els slatees, que s’arrossegaven entre les herbes per a robar gent de casa seva i dur-la, en canoes, a indrets llunyans: «on se’ls mengen». Haley afegeix que cada canoa “tubab” que entrava en el Kamby Bolongo, que en mandinga significa “riu”, disparava dinou canonades de salutació al rei de Barra: «els agents personals (del monarca africà) lliuraven als “tubabs” la gent que tenien d’endur-se’n. Eren, generalment, criminals o morosos. O opositors.» Però també jovenalla que em prou feines havia travessat l’altra riba del riu Gàmbia. Ni entenien el que estava passant. Els segrestos dels slatees i d’altres episodis turbulents han quedat incrustats en l’imaginari subsahrià. I és que foren cap a 3 milions les víctimes del tràfic d’esclaus en el continent africà.  
Havent fet llenya

Això explica que el perfil dels estranys éssers blancs i peluts, que raptaven nois sans i estalvis, sigui la versió africana de l’Home del sac: serveix a les àvies gambianes per fer creure als vailets entremaliats.
La negritud, en el decurs de la història, no ha parat de ser cruelment tractada per part de l’home blanc, llevat de comptades excepcions. De fet, la cacera d’esclaus va tenir un segon capítol a l’Àfrica Occidental del segle XX. No passem per alt que Gàmbia fou un dels territoris d’ultramar de l’imperi britànic fins l’any 1965. A ran d’aquesta dependència colonial, molts joves gambians foren cridats a files quan va esclatar la Segona Guerra Mundial. Els més vells de Baja Kunda i altres topants de l’Upper River, afirmen que algunes famílies van poder aturar la convocatòria del Ministeri Britànic de la Guerra a canvi sucoses compensacions. Els que no tenien ni cinc, amagaven els fills en els punts més remots de la sabana. Els intents de fuga foren en va: hi havia bocamolls per tot arreu. Ras i curt, diverses lleves de gambians, amb escassa preparació militar, van ser enviats a primera línia de foc. Els veïns de Baja Kunda mai ho han oblidat. Però encara fa més feredat quan t’expliquen que els gambians que van salvar la vida, un cop acabada la guerra, foren embarcats per la metròpoli en un vaixell que mai va arribar a Banjul, capital de Gàmbia. Hi ha veus que asseguren que Londres va fer mans i mànigues per tal d’estalviar-se les pensions dels soldats i altres pagaments de postguerra. Tant és així, que l’embarcació que duia els reclutes africans cap a casa va patir un naufragi intencionat, on hi van perdre la vida el gruix del passatge. Sobre el jovent d’una Gàmbia humil que es va veure embolicada en una guerra, que no era la seva, no se’n canta ni gall ni gallina.
El menyspreu cap al món negre persisteix en ple segle XXI, per més que es vulgui dissimular. Ngugi wa Thiong'o, novel·lista kenyata, afirma que els africans han estat mà d'obra barata des dels temps de l'esclavisme: «no han tingut gaires oportunitats de fer sentir la seva veu i les seves històries no han merescut gaire atenció». Thiong'o és del parer que el temps juga a favor dels oprimits que malden per recuperar la dignitat.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Elogi de la transgressió
*Imatges cedides per l'autor

dilluns, 24 de setembre de 2018

"L’Àfrica de les fronteres imperceptibles", per Quim Gibert


L’Àfrica de les fronteres imperceptibles

«De Baja Kunda a Murreh Kunda, en bicicleta, sempre has de seguir el camí principal. Són uns 10 kilòmetres. I un cop hi ets, la frontera senegalesa és a un parell de kilòmetres més amunt», em va dir un camperol. El camí principal no deixa dubtes a la sortida de Baja Kunda, un poblat de la Gàmbia profunda. Però a mesura que deixes enrere els conreus i t’endinses cap a la sabana, apareix més d’un camí. O per ser exactes, més d’un corriol, que sol ser inconcret i festejat per arbusts i matolls de diversa índole. I, en alguns trams, hi ha llot, que també has d’esquitllar. No les tens totes. De vegades sembla que, tot d’una, el caminoi s’hagi acabat. Els dubtes t’assalten: «què faig mig perdut allà on déu va perdre l’espardenya?», «em durà a alguna banda el suposat camí?» Penses que hauries de girar cua i no arriscar-te absurdament. Per acabar-ho d’adobar, en aquests viaranys no trobes ni un ànima. Tampoc un trist indicador. Quedes immers en la solitud d’una natura tropical. Aleshores, procuro fer servir la intuïció, que a voltes funciona, a l’hora de triar la ruta encertada. El sol pica de valent. La senda és més aviat costeruda. Noto molèsties en el genoll de tant de pedalejar, la qual cosa m’obliga a anar més lent i, sota una ombra, fer un breu descans. 

Quan baixo de l’atrotinada bicicleta per estirar les cames, descobreixo que circulo amb unes rodes mig desinflades d’una bici sense frens. Passo a prop de baobabs i petites llacunes, que apareixen a ran de l’estació de les pluges. Intento retenir la imatge d’aquests i altres escenaris pensant en el moment de fer la tornada. En la llunyania veig un bou pasturant i, uns instants més tard, un vailet que fa de pastor amb la resta del ramat. El bordegàs va per feina i s’esmuny amb el bovins per un costat del bosc. Seguidament veig un pare i el fill llaurant amb un cavall. Els pregunto si el llogarret de més enllà del sembrats és Murreh Kunda. Em fan un gest afirmatiu i respiro. Murreh Kunda (o Morreh Kunda o Mure Kunda) és un humil veïnat d’ètnia fula: bona part de les famílies viuen en barraques rodones cobertes amb sostres de canya. En un punt cèntric de Murreh Kunda hi ha un pou i una colla de dones fent anar la corriola. Els demano si em puc refrescar. Em deixen un cubell amb aigua. Una vegada remullat, els hi agraeixo el gest i me’n vaig a cercar una mena de botiga de queviures. Em ve de gust, una beguda. I aprofito per preguntar com s’arriba a la ratlla divisòria que separa Gàmbia del Senegal. Em diuen que és molt a prop i m’indiquen l’accés, però m’avancen que la línia fronterera és imaginària: no hi ha cap senyal ni per part de Gàmbia ni per part del Senegal. Enfilo en direcció Senegal. Passo per camps de cacauets i de blat de moro. I torno a entrar a la sabana. Calculo que he superat amb escreix els dos kilòmetres. Vull pensar que he trepitjat el Senegal. Em sento cansat. Em dic a mi mateix que avui m’he guanyat el sou. Hores més tard, escarxofat en un matalàs, llegeixo una reflexió de Gregorio Luri, pedagog: «hi ha la possibilitat de conèixer-te a tu mateix si no et perds?»

Però vaig arribar a entrar en el Senegal? Mai ho sabré del cert. És, al capdavall, aquest aire desconcertant i enigmàtic allò que fa més amè el viatge i, en definitiva, la vida. 

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats.Convivència o conflicte?

*Fotografies de l'autor

diumenge, 20 de maig de 2018

Elna celebrarà el Dia de la Memòria reivindicant la seva catalanitat


ELNA, DIA DE LA MEMÒRIA

Remembrança de la Massacre del 25.05.1285

Diumenge 27 de maig del 2018



De nou se celebrarà a Elna el Dia de la Memòria amb la col·laboració de l’Ajuntament d'Elna i de mossèn Oriol, arxiprest i canonge de la Catedral de la ciutat.

La recordança de la Massacre de la població d'Elna el 1285 és ara per ara l'única commemoració a la Catalunya del Nord d'un dels episodis més tràgics dels patiments dels nord-catalans per haver resistit als conqueridors francesos.

Després d’un setge de tres dies per tropes franceses i europees conduides pel rei francès Felip l’Ardit, la ciutat d’Elna va ser saquejada i la població massacrada dins la catedral incendiada. El rei francès, empès pel papa també francès, volia destronar a Barcelona el comte-rei Pere el Gran per a imposar-hi el seu propi fill.

Al Dia de la Memòria a la Catalunya del Nord palesem la voluntat de recuperar la memòria històrica, de lluitar contra el genocidi cultural i lingüístic i de contribuir a la presa de consciència nacional.

Volem fer constar que tenim herois propis i honorar la memòria de tots els qui van resistir a les ocupacions franceses i més particularment volem retre homenatge a la població d’Elna que va patir tants setges i destruccions per haver estat fidel a Catalunya al llarg dels segles.

Volem evidenciar que tenim una història mil·lenària diferent de la francesa, desconeguda per la població perquè és amagada o tergiversada. Igual com en tots els territoris conquerits i colonitzats per França no s’ensenya la història de Catalunya en el marc escolar; a la Universitat de Perpinyà sols s’ensenya, d’ençà d’uns trenta anys als estudiants de català (IFCT). No es divulguen ben entès les atrocitats comeses pels conqueridors francesos ni es demana perdó ni s’homenatgen les víctimes catalanes. Quan la contextualització històrica es fa imprescindible la premsa local i les oficines de turisme substitueixen el mot «catalan» per «mallorquin», «aragonais» i «espagnol» (cap rastre de l'estat català ni dels comtes-reis catalans!) i per no subratllar la catalanitat d’una obra o d’un artista famós, com ara el pintor Terrús d’Elna, exalten la seva «mediterranitat».

El silenci durant seixanta anys sobre els camps de concentració al Departament dels Pirineus Orientals i l’ús d’eufemismes per tergiversar les responsabilitats dels governs francesos queden evidenciats en el cas del Camp de Rivesaltes.

La creació del Memorial hi és molt recent i la seva gestació va durar molt perquè durant més de mig segle es va amagar el rol del camp: Camp militar (octubre del 1939), de trànsit, de tropes colonials franceses (1939), camp de concentració a partir del 1940 de refugiats catalans, espanyols, gitanos i jueus, camp de deportació amb via de ferrocarril cap a Auschwitz (1942), de detenció de presoners de guerra alemanys (deu mil) i col·laboracionistes francesos després de la guerra, camp «d'alberg», «d'internament», «de trànsit», «de retenció administrativa», de vietnamites, de combatents del FLN, d'harkis, de sense papers ... fins al 2007. El Camp de Ribesaltes utilitzat i legitimat pels governs de la Tercera República, de Vichy, del Govern provisori, de la Quarta i de la Cinquena República testimonia durant quasi setanta anys la barbàrie legal francesa. Segons Robert Badinter (agost del 2006) padrí del Memorial, el Camp de Ribesaltes «és un dels llocs més simbòlics [...] dels crims contra la Humanitat dins l'Europa i la França del segle XX». Amagat durant 70 anys.

Sense el coratge del periodista de L'Indépendant Joël Mettay, acusat de retenció il·legal de documents per haver volgut salvar de la destrucció els fitxers del Camp de Rivesaltes el 1997, sense la mobilització per defensar-lo d’associacions com la Federació per a la Defensa de la LLengua i la Cultura Catalanes que va denunciar en una petició «l’antecambra dels camps d'exterminació nazis», sense el testimoniatge a Perpinyà mateix de Friedel Bohny-Reiter (infermera del Socors Suís als mainatges al camp 1941/1942) s'hauria pogut continuar a ocultar el rol del Camp de Rivesaltes.

Al Dia de la Memòria a Elna denunciem les repressions tant del segle XIII com del segle XX i XXI que afecten la nació catalana sencera. Enguany denunciem el vergonyós silenci que fa el govern francès i les institucions europees còmplices del totalitarisme espanyol. Manifestem la nostra solidaritat amb tots/es els/les compatriotes perseguits, multats, engarjolats igniminiosament per voler l'aplicació del Dret a l'Autodeterminació, dret internacionalment reconegut, per voler la República catalana, un estat català independent.

El menyspreu dels nostres drets perdurarà a tots els Països Catalans mentre no tinguem, amb la República catalana confederal, la legitimitat, de ser, escriure, pensar i actuar amb total llibertat.

P r o g r a m a

11h00 – Missa en català a la Catedral d’Elna oficiada per mossèn Oriol amb la participació de la Coral Santa Eulàlia i la cantant Muriel Perpigna, professora de cant a la Casa Musical de Perpinyà. Per ajudar les famílies dels presos i exiliats polítics Muriel Perpigna participa en els Concerts per la Llibertat, de l'abril a l'octubre 2018, amb el col·lectiu creat per en Ramon Faura «Angelets de la Terra».

12h00 – Parlaments. Ofrena floral a càrrec de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana davant de la Placa commemorativa dels fets del 25 de maig del 1285 (Jardins de la Catedral).

13h30 – Dinar de germanor entre catalans del nord i del sud de l’Albera (inscripcions: 06 74 36 99 61).

15h30 – Visita guiada al Memorial de Ribesaltes (inscripcions: 06 74 36 99 61).


dijous, 3 de maig de 2018

«Més de 4 dècades en la solitud d’un tros del desert», per Quim Gibert


Més de 4 dècades en la solitud d’un tros del desert

Els vailets d’entre 7 i 11 anys d’Aguenit, una de les barriades d’Auserd, acudeixen a partir de les 8 del matí a la madrassa Víctimes de Swetto Zug, escola de primària dels camps de refugiats sahrauís. La lliçó núm. 19 de llengua castellana del grup-classe de 4t. B fa esment a El Uali Mustafà, atès que el 27-2-1976 va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica, RASD. I, a més, va dirigir operacions bèl·liques contra l’exèrcit marroquí, en una de les quals va perdre la vida. Però la guerra de guerrilles havia començat un any abans a ran de l’annexió del Sàhara Occidental al Regne del Marroc. Tot i la superioritat militar marroquí, emparada per Estats Units i França, la coneixença del territori per part sahrauí allargarà els combats fins el 1991, moment en què es produeix una mena d’armistici. Però d’aleshores ençà, uns 180.000 refugiats sahrauís han quedat aturats en el temps en un racó pedregós de Tindouf, Algèria. En aquesta línia, Joan Canillas de Cooperació Osona-Sàhara apunta que «cap poble ha tingut a tocar tan a prop la seva independència com el sahrauí, i enlloc d’aconseguir-la, veu com ha de fugir d’ella precipitadament, després de patir violentament els atacs per terra i aire, enmig del desert, totalment indefensos contra les bombes de napalm i fòsfor blanc, amb un balanç de centenars de morts i ferits. I així és com van arribar a terres algerianes després de recórrer entre 400 i 600 quilòmetres, i muntar els primers campaments provisionals, on encara hi viuen, 42 anys més tard. Cap de nosaltres pot imaginar uns campaments com els que actualment ocupen els sirians a Idomeni o a Lesbos i que l’any 2058 encara hi fossin en les mateixes condicions que les actuals.»

A causa dels 16 anys d’hostilitats, el Polisario, moviment polític i militar sahrauí, aconseguirà fer presoners en repetides ocasions. Alguns dels presoners marroquins de guerra seran intercanviats per d’altres de sahrauís. Hi haurà captius, inclosos destacats càrrecs militars marroquins, que es quedaran anys sota control del Front Polisario. No obstant això, els serà assignat una feina (i un sou simbòlic); un modest habitatge; un hortet... I els sahrauís provaran, a partir de converses amb els presos marroquins, de generar reflexions en bé de la convivència. El dia que foren alliberats, el monarca alauita va manifestar que no eren soldats del Marroc i se’n va desentendre. Probablement la no-violència s’explicita amb gestos d’aquesta mena: tractant amb dignitat els presos de guerra i, fins i tot, deixant-los en llibertat a canvi de res. En aquesta línia, NOVA és una associació juvenil sahrauí que malda per aixecar ponts de diàleg arreu del Magreb. No passem per alt que hi ha marroquins contraris a les polítiques en el Sàhara de Mohamed VI. 

El poble sahrauí, mentre fou una província espanyola, també es va rebel·lar en diverses ocasions. Tant és així, que l’exèrcit franquista va necessitar del suport militar de França per sufocar els intents secessionistes dels anys 1954 i 1958. “De iure” (o per dret, amb reconeixement jurídic, legalment), el Sàhara Occidental és encara espanyol. El periodista Pere Tordera assenyala, que segons l’ONU, continua sent un territori no autònom «pendent que acabi la descolonització espanyola.»

Las semillas dan sus frutos és el títol de la lliçó de demà dels de 4t. B. Tan de bo també flueixi aviat una primavera sahrauí en aquest cul de món.


Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Identitats. Convivència o conflicte?