dissabte, 26 d’octubre de 2019

"Puerto Rico: estranys en el manglar", per Quim Gibert

La Manglaria, Cangrejos


Puerto Rico: estranys en el manglar

En el número 1676 del carrer Borinquen un cadenat subjecta el reixat del portal. El Sr. Néstor Cerdeño tragina un feix de claus, amb una de les quals l’obre. No hi ha ascensor. Ens toca pujar quatre plantes. Per accedir a la quarta planta torna a haver-hi un reixat, amb forrellat inclòs i un altre cadenat, que el Sr. Cerdeño obre sense enganxar-se els dits. Li ve de poc. La quarta és una planta dividida en cambres de lloguer i una terrasseta. L’arrendador m’ofereix la cambra 53. Diu que, durant el curs acadèmic, la lloga a estudiants, atès que la universitat és a un salt. Em recomana no obrir una de les dues finestres de la 53 perquè dona a la terrasseta: «a voltes hi ha altres inquilins que s’hi estan prenent la fresca cap al tard». La porta de la cambra disposa de dos baldons interiors, però cal d’afinar bé perquè quedi ben tancada. Per tot plegat, has de menester tres claus diferents. Així i tot, afluixo la mosca: s’ha fet negra nit, no sabria on anar a raure. El Sr. Cerdeño, que em diu que és dominicà, em lliura les claus. La de la 53 i la de la quarta planta obren i tanquen bé. La de baix, la del reixat del portal, no rutlla. Ni la que m’ha donat a mi ni altres amb les quals va provant. Finalment del feix de claus n’apareix una que funciona. Serà la primera i darrera nit que m’allotjaré en aquest atrotinat bloc del sector més humil de Santurce, la barriada més poblada de San Juan de Puerto Rico. Només a uns carrers de distància, sorprèn contemplar un altre Santurce: el dels teatres; museus; avingudes; llibreries; mercat central... 
Mercat de Santurce, San Juan, PR

Ara fa dos segles llargs, quan encara no es deia ni Santurce, era una contrada inhòspita, anomenada Cangrejos, dels afores del San Juan emmurallat. Hi proliferaven el fang, els crustacis, mol·luscs, peixos, aus, insectes... Segurament perquè en un costat de Cangrejos hi havia un bosc de mangles, aquella mena de vegetació prominent d’arbusts d’arrels salines i aèries, que creix en els aiguamolls tropicals i en els estuaris. A l’altre costat de la manglaria, tal com diuen a Puerto Rico, es va aixecar el primer poblat fundat per lliberts afroamericans, esclaus i criolls «renegats». Els espanyols titllaven de renegats als independentistes porto-riquenys. El drama d’Espanya és que el nombre de criolls «renegats» va anar creixent de manera meteòrica. Francisco Moscoso, historiador insular, assenyala sobre els criolls de 1811: «los llevó a descartar la autoridad del gobernador y declararse, igual que acontecía en toda Hispanoamérica, en “cabildo abierto”, es decir, reclamando y respondiendo solamente a la soberanía criolla». Dècades més tard, José De Diego (1866-1918), polític i poeta porto-riqueny, d’origen asturià, clamarà en favor de la independència amb fragments d’aquest estil: «Resurge, alienta, grita, anda, combate/ vibra, ondula, retruena, resplandece.../ Haz como el río con la lluvia: ¡crece!/ Y como el mar contra la roca: ¡bate!»

Els porto-riquenys sembla que enganyin: tot i tenir fama de ser badocs, són curiosos i bons observadors. I és que de les ruïnes en veuen materials de construcció, diu un llibre-mural dedicat a Santurce. Així s’ha pogut anar gestant Cangrejos, el raval de la negritud i dels obrers. I, per extensió, de Puerto Rico. 

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats. Convivència o conflicte?

*Imatges de l'autor

dissabte, 12 d’octubre de 2019

Puerto Rico: «por estos lares», per Quim Gibert

Estelada, Puerta de Tierra, San Juan
Puerto Rico: «por estos lares»

El mot castellà “lares”, el plural de “lar”, era segons la mitologia romana el lloc on et senties sa i estalvi. En català, és la “llar” familiar. I “casa”, en seria un sinònim. Justament en un llogarret de l’oest de Puerto Rico, conegut com a Lares, es va declarar una revolta independentista el setembre de 1868. A hores d’ara el Grito de Lares és part indestriable de l’imaginari boricua, gentilici insular.   

Tres segles abans, el 1511, els taïnos, el poble autòcton de l’illa, la majoria del qual havia estat esclavitzat, van protagonitzar una primer avalot. Agüeybana «el Bravo» i els amerindis insurrectes van combatre als espanyols durant uns anys. El pitjor enemic dels autòctons foren la verola, el còlera i altres epidèmies mortíferes introduïdes pels europeus. A més, de les àrdues condicions de treball a les quals eren sotmesos, va provocar l’extinció de gran part dels taïnos. Amb l’arribada, a finals del XVI, dels africans esclavitzats, també hi ha alçaments populars, moltíssimes fugues i, fins i tot, un probable palenc de cimarrons. 
Símbol taïno, Santurce, San Juan

L’historiador boricua Francisco Moscoso detalla que, entre 1795 i 1848, hi van haver vint-i-dos casos de protestes, conspiracions i insurreccions.
El 1846 hi haurà cap 51.265 esclaus a Puerto Rico. En altres punts del planeta l’esclavitud havia estat abolida feia dècades. Ramón E. Betances, altrament anomenat «metge dels pobres», fou desterrat de l’illa, més d’un cop, a ran de les seves accions abolicionistes. Betances feia mans i mànigues per comprar la llibertat dels nadons d’esclaus per 25 pesos en la cerimònia del baptisme.

Els sous escarransits; els comestibles encarits; les carregoses contribucions estatals; l’ineficient i corrupta administració colonial; el desgavell en la despesa militar... convertiran a Betances i altres porto-riquenys en independentistes de pedra picada. Dit i fet, l’agost de 1867 hi ha la constitució d’un comitè revolucionari. Moscoso, en l’assaig La Revolución Puertorriqueña de 1868 (Cuadernos de Cultura, 2003) afirma que, el maig de 1867, el govern espanyol va respondre a les peticions de reformes dels porto-riquenys ignorant-les i imposant un altre augment d’impostos: «es va perdre l’esperança d’assolir reformes per vies pacífiques». «Todo nos separa de España... Más aún que la inmensidad del Océano», dirà una proclama independentista de 1868.

El periodista Marc Pons observa que la crisi colonial de fa un segle i mig a les últimes colònies espanyoles d’ultramar i la metròpoli, guarda sorprenents relacions amb l’actual conflicte Catalunya-Espanya. Pons subratlla que el constitucionalisme –presentat també com la defensa de la llei i de l’estat de dret- va ser l’argument espanyol per fer front a l’independentisme a Cuba, Puerto Rico i Filipines: «des de 1868 el constitucionalisme és la disfressa de gala del nacionalisme espanyol. Una disfressa de fàbrica liberal que sublima una pretesa Espanya regenerada i unitària concebuda per ocultar, a les golfes, les seves misèries i les seves realitats».

En aquest sentit, l’antropòleg Gustau Nerin ens recorda que Espanya sempre s’ha negat a negociar les independències. Ans al contrari, el 1861 el govern de Madrid va fer un intent estrepitós per recuperar l’actual República Dominicana.

Ras i curt, Puerto Rico (junt les Filipines, les Marianes i Guam) fou venut als Estats Units per 20 milions de dòlars de resultes del Tractat de Paris de 1898. Ara per ara Washington considera que és una illa (de fet, Puerto Rico és un arxipèlag), amb unes relacions especials: Commonwealth of Puerto Rico. Alguns ho tradueixen com un estat lliure associat. Però, a la pràctica, l’arxipèlag boricua, igual que les illes Marianes del nord, en el Pacífic, són uns territoris dels Estats Units subjectes a la autoritat i als poders plenipotenciaris del congrés nord-americà. Fins al punt que l’impresentable de Donald Trump es  permet el luxe de fer bromes pesades, com ara oferir Puerto Rico a canvi de Groenlàndia al govern danès. Pels porto-riquenys, que procuren no ser excessivament reactius, l’estirabot els ha entrat per una orella i els ha sortit per l’altra.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats. Convivència o conflicte?

*Imatges de l'autor

dissabte, 14 de setembre de 2019

"Monserrate, la marededéu porto-riquenya destronada", per Quim Gibert

Smithsonian, Washington. D.C.


Monserrate, la marededéu porto-riquenya destronada

La tieta Anna Rosa Buxeda i Massó, un barcelonina que va anar a raure a Puerto Rico, de bracet de bona part de la família, deixava anar de tant en tant: «Barcelona és bona...». Edgardo Buxeda, el nebot, que llavors era un marrec, no aconsegueix recordar com calia acabar la frase. «Si la bossa sona», li vaig fer saber. Igual que Edgardo, foren uns quants els catalans que van decidir, des del segle XVI, establir-se a l’illa a ran del pròsper comerç marítim entre els ports de Barcelona i San Juan. Els més catòlics, apostòlics i romans, van desembarcar amb la marededéu de Montserrat en el farcell.
Giraldo (o Gerardo) González, descendent de catalans, va ser un d’aquests devots de la Moreneta, que va protagonitzar una llegenda. Giraldo, d’ofici jíbaro, sobrenom atribuït als pagesos insulars d’alta muntanya, arreplegava lianes per a fer un cistell, a la hisenda familiar, quan de sobte, va ser sorprès per un bou envalentit, disposat a envestir-lo. En veure’s acorralat, el camperol va invocar a la marededéu de Montserrat. «Atura’t», li va dir en el brau la Moreneta, que va aparèixer tot d’una. De la frenada, la bèstia es va esquinçar els genolls i va quedar fora de combat. Amb motiu del miraculós episodi, el cisteller afortunat va voler agrair el gest diví aixecant un santuari dedicat a «Nuestra Señora de Monserrate». El va construir en el tossal més elevat de la contrada cap a les darreries del segle XVI. A l’entorn de la nova ermita, la primera de l’illa, naixerà Hormigueros, vila del sud-oest de Puerto Rico.
c. Monserrate, San Juan

Es va produir, anys més tard, un segon miracle. Una filla de Giraldo es va perdre en el bosc. No hi havia manera de localitzar-la. Va romandre en parador desconegut una setmana i escaig. La noia, que va tornar a casa sana i estàlvia, va contar que durant l’absència se li va aparèixer una dama misteriosa que a tothora la va cuidar i protegir. El jíbaro d’Hormigueros va associar la senyora del bosc amb la marededéu de Montserrat. Amb el pas del temps, Giraldo enviduarà. A partir de llavors es farà sacerdot i vetllador de la capella. A causa de l’entusiasme i els pelegrinatges que va desvetllar la Moreneta, l’ermita d’Hormigueros fou declarada, el 1720, santuari nacional de Puerto Rico pel bisbat. D’esglesiola va passar a església el 1776 i a parròquia, el 1874. I, per arrodonir-ho, Joan Pau II, li va atorgar el títol de basílica menor.
Aguas Buenas; Jayuya, Moca i Salinas són poblacions que, des del XVIII, també han adoptat la «Virgen de Monserrate» com a patrona o copatrona. Així com altres parròquies i oratoris.       
Tot i que la Moreneta és, des de fa segles, una marededéu molt arrelada a Puerto Rico, el bisbe Gil Esteve i Tomàs, fill de Torà de Riubregós (la Segarra), va dictaminar, en el XIX, que «Nuestra Señora de la Divina Providencia», una marededéu d’origen italià, seria la patrona principal de l’illa. I, dècades més tard, Pau VI ho va ratificar a instàncies del cardenal Luis Alponte Martínez.
Males veus diuen que la negritud de la «Virgen de Monserrate» generava molts seguidors entre la comunitat afroantillana. I que això incomodava la classe benestant porto-riquenya de l’època, que s’estimaven més una marededéu «blanquita».
Amb l’assessorament de Nitza Mediavilla Pinero, autora del llibre Santos de Palo de Puerto Rico: Estampas, Décimas, Coplas, i de Francisco Toste Santana, especialista en talla de sants, he pogut indagar sobre la marededéu de Montserrat porto-riquenya. Per Paco Toste, la Moreneta és la veritable: «patrona de la isla, no la impuesta por el cardenal».

Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir
*Imatges de l'autor

diumenge, 12 de maig de 2019

"No destorbeu el repòs del rinoceront" , per Quim Gibert

Rinoceront abatut per furtius

No destorbeu el repòs del rinoceront  


En un punt inconcret de l’Àfrica central plàcidament jeu un rinoceront sota l’ombra d’un arbre. Un grup d’amics europeus, encabits en un jeep, explora la sabana cercant emocions desconegudes. Tot d’una el xofer s’adona del paquiderm endormiscat. Amb la complicitat del copilot i dels altres, comença a fer cercles concèntrics a l’entorn de l’animal, que cada vegada són més estrets. La juguesca s’acaba aviat. El rinoceront respon malament: s’alça d’un bot i es disposa a envestir eltot terreny que li ha esgarrat la migdiada. Els bromistes del monovolum empal·lideixen i el conductor maniobra per tal de fugir. L’ungulat se li planta de cara. El vehicle tracta d’esquitllar-lo mentre el rinoceront clava la banya just al costat d’una de les rodes de darrera, sense tocar-la. Per uns moments l’automòbil queda lleugerament alçat per l’impacte i sacsejat. D’un cop de gas, el xofer aconsegueix desaparèixer a cuita corrents.
L’experiment tropical dels simpàtics estrangers es va transformar en un bon ensurt. Segurament ignoraven les possibles reaccions de les bèsties grosses de la sabana. Conèixer la fauna i l’entorn, així com saber tractar-lo, és una tasca formativa que solen fer els ancians i els griots, una mena de trobadors africans. Tant uns com altres, transmeten la saviesa popular per mitjà de rondalles basades en el respecte a la natura. De fet, és convenient escoltar tant els vells de casa nostra, que actuen amb voluntat pedagògica, com els de qualsevol topant.
«Els animals són com les persones. N’hi ha de més benèvols i d’altres, que són uns malparits.». Així s’expressava un jubilat de Fraga mentre m’ensenyava el bestiar de la granja. I de rinoceronts que poden tenir mala bava n’hi ha uns quants. A prop de Bangui, capital de la República Centreafricana, un rinoceront rebec empaitava piragües de passatgers fins a fer-les trabucar. Probablement perquè també sentia envaït el seu espai vital. El paquiderm fou abatut pel govern centreafricà atès que suposava un perill públic.
En aquesta línia, Albert Gumí, dissenyador de programes educatius, subratlla que la vida dels africans està lligada a aquells elements que els dóna i els pren la natura. Gumí puntualitza que el medi, en tota la seva diversitat, ens protegeix i ens amenaça alhora: «aquesta natura màgica amb la qual podem interactuar és la proveïdora d’allò que necessiten per sobreviure (el menjar i la beguda), d’allò que fem servir en la vida quotidiana (els estris, els vestits...)»
De tan generosa i bella la natura és un espectacle en directe. En paral·lel és un àmbit hostil i brusc. Del sentiment sublim d’una natura no domesticada, que desborda i aclapara, que amenaça i atemoreix, en van deixar constància, en el segle XIX, els pensadors alemanys de l’escola idealista. Xavier Antich, filòsof, apunta que l’autèntic paisatge que descobrien era, en realitat, un paisatge interior, de manera correlativa a l’emergència de noves sensacions. Antich afegeix que fou el moment de la primera crisi moderna: «que afecta el lloc de l’ésser humà al món.» Les ambivalències, les paradoxes, també són trets indissolublement humans. I és que els mortals, mentre remenem la cua, som natura viva.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats.Convivència o conflicte?  

*Fotografia: Quim Gibert

dimecres, 20 de febrer de 2019

"Senegal: els fusellers del menyspreu", per Quim Gibert

Tiralleurs

Tiralleurs

Senegal: els fusellers del menyspreu

A ran de la II Guerra Mundial, França va cridar a files molts joves de les seves colònies africanes i d’altres punts del planeta. El jovent reclutat a l’Àfrica Occidental se’ls va conèixer com Tirailleurs sénégalais. Es tractava de soldats d’infanteria proveïts d’un fusell, que van plantar cara a l’exercit nazi a primera línia de foc. A conseqüència de l’ocupació alemanya de l’hexàgon francès, bona part dels tirailleurs passaren a ser presoners de guerra i foren obligats a treballar en fàbriques d’armament. Una minoria va fugir i es va enrolar en la resistència francesa. Tan bon punt va acabar la contesa bèl·lica, els fusellers africans foren alliberats. Als tirailleurs sénégalais els pertocava, com als altres soldats del mateix cos, de percebre el sou estipulat. Això explica que una part dels 1.600 fusellers es neguessin a ser repatriats: volien salpar cap al Senegal amb els endarreriments cobrats. No obstant això, la majoria foren embarcats fins a Dakar i instal·lats en el campament militar de Thiaroye, llogarret dels afores de la capital senegalesa. Allà van ser desmobilitzats: les tropes colonials foren llicenciades del servei de files que prestaven. Les promeses del Ministre francès de les Colònies, repetides des de feia mesos, d’abonar el pagament als tirailleurs no es feia efectiva ni amb fum de sabatots. Aleshores, en protesta pel retard en els salaris, la majoria dels fusellers africans van refusar abandonar Thiaroye. No estaven disposats retornar, amb les butxaques buides, als seus destins: Benín, Mali, Costa d’Ivori, República Centreafricana, Níger, Txad, Gabon, Togo, Senegal. A causa del malestar existent a Thiaroye, el principal general africanista va visitar el camp. Però va haver de sortir cames ajudeu-me: el cotxe de l’alt comandament francès fou sacsejat. Això va ofendre a la cúpula militar francesa destacada a Dakar. Amb l’ànim de fer valer el rang castrense, l’esmentat general va tornar a Thiaroye, envoltat de gendarmes, d’un batalló d’artilleria colonial i d’una munió de carros blindats. Després d’un parell d’hores de discussions estèrils, no va dubtar a obrir foc a discreció. 70 fusellers, totalment desarmats, foren abatuts. Així com es va produir un nombre indeterminat de ferits. A més, 34 tirailleurs sénégalais il·lesos foren acusats d’instigadors de “l’avalot” i condemnats, segons el cas, a presó, a multes i a la pèrdua de drets d’indemnització militar. Cap dels fusellers de la Massacre de Thiaroye, nom amb el qual són anomenats els fets, mai ha rebut la pensió militar que li fou promesa. La tragèdia però ha quedat enregistrada en la memòria col·lectiva. Ousmane Sembène, director de cinema senegalès, va dur al cinema el trist succés amb el filmCamp de Thiaroye.
Un episodi colonial de l’estil es va desencadenar amb els regiments gambians, convocats a la mobilització per l’exèrcit britànic durant el mateix període. Un vaixell que repatriava els reclutes de Gàmbia, acabada la II Guerra Mundial, fou enfonsat. Totes les sospites apunten que fou un atemptat d’estat, teledirigit des de Londres, per tal d’estalviar-se el peculi corresponent dels soldats gambians.
El jovent africà fou carn de canó d’una guerra que no era la seva. Per enèsima volta Àfrica fou cruelment utilitzada per una Europa cofoia de ser l’avantguarda de la civilització. 

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats.Convivència o conflicte?

diumenge, 3 de febrer de 2019

"El cel abonyegat de Gàmbia", per Quim Gibert

Ni una agulla

Esbarjo sotacobert

El cel abonyegat de Gàmbia

Els morters africans són enormes. El morter és el recipient en el qual es pica o es remena el producte (cereals; cigrons; albergínia; llavors, espècies; blat de moro; fruita seca… ). La mà de morter, també dita piló o picamà, és una maça que a Gàmbia pot superar el metre d’alçada. A voltes es fa servir amb les dues mans. És l’eina que s’utilitza per moldre i/o barrejar.
La mitologia africana cita el cas d’una colla de mares que enllestien una picada de cacauets amb unes mans de morter d’allò més alt. Tenien tanta alçada les maces que cada vegada que les aixecaven, amb l’extrem superior, colpejaven la superfície del cel involuntàriament. I, per tant, el cel anava quedant malmès a ran de les esquerdes que inevitablement apareixien. Ens hem de situar en el començament de l’inici del principi: en aquell temps el cel era tan a prop que només estirant el braç era possible tocar-lo. Tanta proximitat protegia la fauna i la flora dels rajos solars, dels aiguats, dels vents polars i altres inclemències.
El cel es va disgustar a causa dels traus: semblava un colador! I ho va manifestar al grup de dones, que no se’n van adonar del malestar celestial atès que cantaven a l’uníson mentre anaven aixafant gra. Indignat per les patacades i els bonys, el cel es va impulsar ell mateix cap amunt i es va allunyar tant com va poder de la Terra. Més o menys, a la distància d’avui en dia. A partir de llavors, els éssers vius vam quedar a mercè de les onades de calor; dels llampecs; de la xafogor; de les pedregades; de la boira; de la tramuntanada... Dels blaus que aquelles senyores feineres van deixar en el cel, ara se’n diuen estrelles. I dels esvorancs que van obrir, els núvols hi fan passar l’aigua a fi i efecte que les pluges reguin el planeta. El mite ens recorda que l’aigua és un bé necessari. Tant és així que l’estació plujosa, a l’Àfrica de l’oest, és esperada amb candeletes.
Juliol i agost, l’època de les pluges, són l’únic període de l’any que els gambians poden dedicar-se als arrossars. Es tracta d’una tasca que duu feina i que cal fer-la amb celeritat. Els vailets són requerits per la família: els necessiten pel conreu de l’arròs. La institució escolar és empàtica: enllesteix els darrers exàmens a començaments de juliol, malgrat que enguany el curs escolar es va acabar la tercera setmana de juliol. I programa tres dies de lliure disposició, en aquestes dates, per a la comunitat educativa. Les plantacions d’arròs són una font d’ingressos i un recurs alimentari fonamental de la cuina centreafricana. Salvant les distàncies, una veïna de Fraga em diu que, en els anys 60, quan arribava el temps de recol·lectar les «aulives», cap a l’hivern, les escoles del Baix Cinca també quedaven buides. I tothom ho veia d’allò més pertinent.
Cuineres a B.K.

El rebombori que generen ambdós mesos de xàfecs expliquen que parir fills a Gàmbia sigui cabdal de cara garantir el futur de la família. Just abans de la tamborinada, gairebé diària, es gira una polseguera insolent, que t’obliga a tancar, a corre cuita, les finestres. Altrament, el polsim i tot el que aixeca penetra, de males maneres, per les mosquiteres de qualsevol porta i finestra. De seguida, es forma una corrua de cabres; rucs; cavalls; carros; bicicletes; motos... que, cames ajudeu-me, tornen del camp, on moltes famílies hi ha passat part del dia llaurant. I és que amb l’arribada del vent furiós, els núvols grisos solen ser impecables i sorollosos descarregant. La precipitació no dura massa. Però ho deixa tot xop: la sentor de terra humida s’agraeix. Així com el xiuxiueig dels ocells de colors que tot d’una es fan notar des d’un margalló.
«Bomp-a-bomp-a-bomp». De lluny també es fan notar els febles i rítmics compassos dels morters de fusta esmicolant cereal per fer-ne cuscús.      

Quim Gibert
*Fotografies a cura de l'autor

dissabte, 15 de desembre de 2018

"Les clarianes dels boscos africans", per Quim Gibert

Formigues arquitectes

Les clarianes dels boscos africans

Anar a l’Àfrica tropical posa a prova la generositat; l’empatia; la paciència; l’elegància; la flexibilitat; la creativitat dels cooperants d’Alpicat Solidari. I, per descomptat, el sentit de l’humor. També és aplicable a qualsevol altra ONG a terreny. Un matí a l’escola pública de Baja Kunda, Gàmbia endins, vam fer servir pintura plàstica, aprofitant que les gotes que cauen de més solen dissoldre’s d’una esbandida ben feta. El guirigall entre la canalla de primària, a conseqüència de l’elevada ràtio d’alumnes per classe, fou inevitable. I a causa d’una ensopegada (o ves a saber!) la bossa de roba que contenia les pintures es va tacar ben tacada. Me’n vaig adonar quan el brogit infantil va minvar, un pic enllestida la sessió de dibuix. Aprofitant que en el bell mig del col·legi hi havia una font, vaig començar a treure la pintura a raig d’aigua. Però de sobte una xiqueta de potser 7 anys em va prendre de les mans la bossa amb la llòfia. I amb una expressió de cara, que venia a dir: «quina poca traça que tens», la va deixar neta i polida en un tres i no-res. Em va fer sentir un calçasses! Fou un exemple sensacional de llenguatge no-verbal
Hores més tard, a Baja Kunda, en ple carrer, una nena em va vendre unes bossetes de cacauets torrats que duia al cap dins d’una cassoleta. Mentre els hi comprava van aparèixer altres xiquetes de la seva edat, segurament 6 de anys, que també oferien cacauets. Àfrica és el continent de la quitxalla: hi és omnipresent. I Europa, el continent dels jubilats. No és estrany observar bordegassos que fan de pastor o bé ajuden a llaurar el camp. N’hi ha que condueixen carros tirats per rucs, que traginen tant persones com mercaderies. D’altres, són els copilots dels gele-gele: es dediquen a cobrar l’import d’aquest servei col·lectiu de transport. I avisen, a base de crits, de les parades en ruta. En rigor, Tino Soriano, fotògraf de National Geographic, diu que l’impressiona veure l’autonomia que tenen els marrecs del Tercer Món: «allà un nen de cinc anys pot donar lliçons de vida i maduresa a qualsevol dels nostres fills que li dobli l’edat. Molts nens han de viure en condicions molt dures i assumir responsabilitats d’adults per col·laborar amb la supervivència de la família».
Dues xiquetes de Base

La pobresa i, per tant, vulnerabilitat que transmet la mainada de la Gàmbia actual no dista tant de l’Europa de mitjan del XX. Moltes famílies gregues, italianes, espanyoles, portugueses... també es van veure obligats a cercar una millor vida. Així m’ho confirmen descendents de famílies andaluses, que van haver de fugir de la misèria. Això explica que per Gustau Nerin, antropòleg, sigui una regressió a la infantesa viure amb una família africana: «hi ha milers de coses que un no ha après a fer mai i que a l’Àfrica poden resultar bàsiques: des de treure l’aigua d’un pou fins a netejar un llum de petroli.»
Si la mirada del cooperant és receptiva, el Tercer Món és un àmbit on anar a rebre. En aquest sentit, Jean-Claudi Carrière, guionista, diu que les formes de pensar i viure dels altres «m’interessen més que les meves, potser perquè crec conèixer les meves i crec haver-les experimentat.» Afegeix que quan ha estat amb els ianomamis, a l’Amazònia, els quals vivien en el paleolític, se sentia feliç. Atès que és en un lloc on té més coses per rebre que per donar: «la meva cultura, el que els pugui ensenyar de França o de la Revolució, per a ells no té cap importància. Per contra, el que jo puc aprendre d’ells és molt valuós».
Voluntariats i estades d’aquest tipus, en el decurs dels quals sols anar empolsegat, són susceptibles d’originar canvis personals. Assenyala Gregorio Luri, pedagog, que per trobar la teva identitat s’ha de modificar la teva identitat: «alguna cosa has de forçar amb tu per a poder reconèixer després aquesta modificació.» Segurament, arribats a aquest punt, continuarem desconeixent-nos però, a ran dels canvis interns viscuts, sabrem almenys com érem abans. I és que tots tenim un passat.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats.Convivència o conflicte?

*Fotografies: Quim Gibert