II República; entre el record nostàlgic i l'anhel ingenu d'un nou règim

La influència simbòlica i el record de la II República encara avui dia arrossega en algun sentit la majoria de forces polítiques dels Països Catalans. Diversos són els actes on podem veure una perfecta i curiosa harmonia simbòlica entre catalanisme d'esquerres i republicanisme espanyol, on banderes tricolors onegen junt amb estelades i senyeres, on el mapa dels Països Catalans pot ser-hi present compartint espai mentre sona l'himne de Riego abans o després de la Muixeranga d'Algemesí. Una bonica utopia que neix del record de la memòria històrica, de l'esquerranisme antifranquista i de la idealització del període republicà com una època de llibertats col·lectives. Recordem un post anterior on es tractava el tema: Catalanisme i República

14 d'abril de 1931, un dia i una època que sembla destinada a estar gravada a la nostra memòria col·lectiva, un temps on s'obriren de bat a bat les esperances per crear una societat nova, un nou país socialment més just i amb els drets nacionals dels diversos pobles de l'estat garantit. Tanmateix  ja sabem que de l'esperança es passà al desencís en pocs anys, però aquells temps, aquells moments calaren profundament en el sentit del poble català.

En aquest document de l'època es sintetitza perfectament els anhels reviscoladors amb què visqueren aquells anys de canvis les forces polítiques i culturals amb sensibilitat nacional.

La República de les lletres: un somni trencat del nacionalisme valencià

Tornant al present, veiem ara uns quants exemples d'aquesta afinitat entre el sentiment republicà, el progressisme i el catalanisme no excloent amb la imatge idealitzada de la II República arreu dels Països Catalans. El descrèdit de la monarquia espanyola, amb casos de corrupció inclosos, i els anhels de regeneració democràtica també estan ajudant i molt a la revitalització de l'esperit republicà. Comencem el repàs:

Illes Balears i Pitiüses:

Homenatge a Emi Darder en l'aniversari del seu afusellament 

Forces nacionalistes com el PSM-EN o ERC hi donaren suport i participaren en un acte emotiu on sonà la Muixaranga i coexistiren tricolors republicanes amb estelades catalanes.

Iniciativa Verds defensa la República com a forma d'estat facilitadora del tàndem igualtat i llibertat

A les Illes, forces de tradició repubilcana com EUIB o la mateixa Iniciativa Verds tenen el referent dels Països Catalans com a marc cultural de referència.

A les Pitiüses, Entesa Nacionalista d'Eivissa col·labora cada any amb d'altres forces en record de la II República, sent una força nacionalista i pro Països Catalans

Catalunya:

ICV demana que la bandera republicana onegi a l'ajuntament de Terrassa (els ecosocialistes són favorables al dret a decidir de Catalunya i mantenen una especial relació amb les forces anàlogues dels PPCC en l'entorn de l'Institut Triangle de la Mar Blava) 

A Sant Boi de Llobregat porten dos anys fent-hi la Festa per la República on, segons els organitzadors, es pretén celebrar i recordar els avenços d'aquella època en matèria d'educació, igualtat, democratització, separació poders estat-església, etc.

Aquesta primavera torna el morat (diferents actes entorn la Repúbica a Catalunya)

Manifest republicà d'EUiA (Temps de lluita per a República)

Cataluña según Romanones y Cambó (article des d'una visió republicana on es defensa el dret dels catalans a l'emancipació nacional i la confluència d'interessos amb els espanyols republicans d'esquerres)

                       (Estelades i tricolors juntes reclamant la Plaça de la República a Nou Barris(Bcn)

Però no sols les forces tradicionalment federalistes del Principat tenen aquest fixació amb la república. Forces independentistes catalanes, com ERC, SI o RCat també han acabat sucumbint davant l'estètica republicana de la tricolor, tot i ser casos puntuals i no la tònica general:

Simptomàtic que això passi al Principat, on el creixement de l'independentisme els darrers anys n'ha sigut exponencial.

Més exemples, a Sant Pere de Ribes, novament es donà la confluència simbòlica entre distintes sensibilitats del catalanisme, en aquest durant l'acte en comú d'ERC i ICV-EUiA.

           (Institut de Terrassa on es commemorà el període republicà penjant les dues banderes)

País Valencià:

A València ja és un clàssic els actes del Fòrum per la memòria del PV, on les senyeres i republicanes es mesclen sense rubors, juntament amb les estelades del PSAN i altres entitats.

Acte en memòria dels repressaliats del franquisme a València 

El FMPV té actualment unes evidents sinèrgies amb l'esquerra independentista de l'entorn de la CUP, i ja ha organitzat, per exemple, actes homònims com els que fa l'entitat independentista al Principat ( emetre el documental de l'operació del jutge Garzón contra l'independentisme,etc)

En altra àmbit, EUPV (el gran referent), Compromís, CCOO-PV, la Intersindical Valenciana o inclús des de l'àmbit independentista ERPV han participat d'actes amb la bandera amb franja morada de per mig.

EUPV participa a desenes d'actes en commemoració de la II República

Recents manifestacions contra les retallades dels drets socials han tornat a mostrar aquesta coexistència pacífica de símbols, també al País Valencià.

Finalment, el mins sobiranisme republicà valencià, malgrat reclamar la sobirania del país, també llueix sense aparent contradicció l'estrelada valenciana junt amb la tricolor espanyola.

Com a aclariment podem dir que aquí hem posat l'èmfasi en la curiosa convivència entre dos símbols nacionals aparentment enfrontats, però s'ha de recordar que n'hi ha d'altres actes i opinions a casa nostra commemoratius de la República on l'accent és posat en la proclamació de Macià o en els guanys socials que se'n derivà del canvi de règim sense caure en l'ús de la bandera espanyola.

Breu balanç de la República a Catalunya i a Espanya

Com a conclusió, podem dir que aquesta germanor entre banderes nacionals diferents és possible per moltes causes, però és principalment pel record nostàlgic antifranquista que representa la tricolor republicana, i per la idealització un xic ingènua del període republicà com l'anhel de la realització d'una utopia, el canvi de la concepció centralista d'Espanya per una lliure confederació de pobles ibèrics amb respecte de les diverses personalitats nacionals. Una utopia que dividia l'estat en quatre grans espais culturals, el castellà, el català, el basc i el gallec en peu d'igualtat entre ells, i és per aquesta connotació, certa o no, que coexisteixen la memòria republicana amb el fet de creure en un espai comú dels Països Catalans. 

   (EUPV d'Elx amb moltes banderes republicanes mentre presideix l'acte un quadre dels PPCC)

Bon 14 d'abril. salut i República!

Enllaçats per la Llengua a la Diada de l'ensenyament públic a Badalona

Enllaçats per la Llengua, moviment que va tenir el seu punt àlgid el passat 9 de març amb actes simultanis a tots els terriroris dels Països Catalans, també avui ha estat present al costat de les escoles i les Associacions de pares i mares reivindicant l'escola pública, de qualitat i en català a la ciutat de Badalona. 

Hem tingut una paradeta informativa on hi havia diferents fulls explicatius de la campanya que la gent se'ls podia emportar, d'altres on fguraven les notícies dels actes fets fins ara, com els referits del dia 9 i del 12 al Congrés de diputats espanyol en defensa del plurilingüisme a les escoles i en contra de la LOMCE del ministre Wert, juntament amb gallecs i bascos.

Com era una jornada especialment per a la canalla, des d'Enllaçats per la Llengua també s'han muntat uns tallers de cara a que els nens poguessin aprendre una mica el significat de la llengua que uneix un territori mitjançant el joc, com l'acció de fer llaços per la llengua, "relligar" els Països Catalans en un trencaclosques o pintar una mandala d'uns nens i nenes amb les mans lligades al voltant d'un llaç amb els colors de la Senyera.

Una jornada de vent i pluja que no enfosquia l'energia que transmeten els nens i nenes, i la reivindicació d'un futur digne per a ells, a través d'una escola de qualitat. Avui, entre el Barcelonès i el Maresme, molta gent n'ha quedat enllaçada per la llengua!

Nosaltres els Enllaçats [Enllaçats per la llengua]

Els darrers temps estan essent difícils per a la llengua catalana arreu del territori on és parlada, la recentralització i uniformització de l'estat espanyol està intentant d'ofegar els, ja de per si minsos, espais conquerits i els drets guanyats pel català (immersió lingüísitca, requisit a l'ensenyament, llei de lengües, places de valencià, etcètera), i com que cada notícia negativa també pot tenir el cantó positiu, aquests fets estan mobilitzant de forma formidable la societat en general i les entitats civils, que lluiten dia rere dia pels drets lingüísitics dels catalanoparlants, i també està fomentant l'aprofundiment de la relació i col·laboració entre les diferents associacions culturals dels Països Catalans i del món educatiu, sindical, etc. 

Aquesta "revolta dels enllaçats", que començà a les Illes, s'està intentant estendre arreu de tota la comunitat cultural, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

En aquests importants moments, socialment i polític, quan al Principat hi és encetat un procés per decidir el seu futur nacional, creiem més adient que mai reivindicar l'espai històric, cultural i d'interessos compartits que representen els Països Catalans. Des de la sobirania de cada territori ja és arribada l'hora d'empényer plegats per un bé comú.

I per tot això, des d'Acció Cultural dels Països Catalans saludem, donem suport i promovem amb entusiasme aquesta nova iniciativa conjunta, tot esperant que aquest no sigui sinó el començament d'una relació profunda i profitosa interterritorial per a l'articulació de tota la nació catalana. 

  

MANIFEST ENLLAÇATS PER LA LLENGUA. 

Enfront dels atacs
contra la llengua catalana arreu dels nostres territoris, orquestrats
principalment pel Partit Popular, les entitats signants d’aquest manifest:

·     Ens refermem en la
lluita per aconseguir el plens drets lingüístics i el dret irrenunciable a
poder viure plenament en la llengua pròpia d’aquest país.

·    Defensem polítiques
lingüístiques d’equitat que passen per avançar en la normalització de l’ús i el
coneixement de la nostra llengua, per fer present el català a les
Administracions, a l’escola , als mitjans de comunicació, etc., i per fer del
català la llengua comuna i de cohesió social.

·    Denunciem que tractar de
forma igual les dues llengües oficials a l’ensenyament, com pretén el ministre
Wert, en el context actual, resulta injust, ja que és l’únic àmbit en què es
pot garantir el dret dels ciutadans a conèixer la nostra llengua. Encara queda
molt camí per fer per a la plena normalització lingüística.

·    Reivindiquem la
necessitat de fer del català la llengua vehicular a l’educació, afavorint la
immersió lingüística en contextos sociolingüístics adversos, alhora que volem
capacitat en el coneixement i ús de diverses llengües els nostres alumnes.

·    Defensem, així mateix la
necessitat de fer del català la llengua vehicular en els mitjans de comunicació
públics, l’administració, la justícia i els cossos de seguretat.

·   Volem aconseguir el ple
coneixement del català per a tota la ciutadania, ja que és un acte de justícia
amb la llengua i amb totes les persones que tenim el dret al seu ús i
coneixement.

·   Argumentem que la
construcció d’una comunitat lliure i cohesionada només és possible sobre la
base de garantir el coneixement per a tothom, sigui quin sigui el seu origen
social o cultural.

Per tots aquests motius,
les entitats i els moviments civils que hem liderat socialment les diferents
respostes en defensa de la nostra llengua davant cada agressió i en cada
lloc,creiem que ara és el moment d’una gran resposta general en tot l’àmbit de
la nostra comunitat lingüística.

Enllaçats per la
llengua, proposta nascuda a les Illes enfront dels intents de minoritzar el
català a les escoles i les Administracions públiques, és avui una expressió que
ens convoca a la unitat en la defensa de la llengua que ens és pròpia, més
enllà de les Illes, també a la Franja, a la Catalunya Nord, al País Valencià i
al Principat de Catalunya.

Amb aquest lema, doncs, hem convocat el dia 9 de març a una
jornada general d’acció per la llengua, amb mobilitzacions enllaçades i
simultànies.

Per la dignitat i per la igualtat Signeu el manifest

Seguiu la campanya a:

http://exllengua.blogspot.com.es/

https://www.facebook.com/pages/Enlla%C3%A7ats-per-la-Llengua/411353605624643

Més enllaços de webs i projectes per a la vertebració dels Països Catalans:

Enllaçats No Acatem

Som Països Catalans

País lliure, llengua viva

El joc de fet i amagar el fusterianisme

Tot just acabem l'any on hem homenatjat la figura de Joan Fuster, il·lustre escriptor valencià del segle XX, del que diuen que, precisament, si no hagués estat valencià i si no hagués tingut la ideologia que defensava, catalanista i esquerrana, avui estaríem parlant d'un autor admirat i conegut arreu d'Europa.

El cas és que a més de ser un intel·lectual d'una talla immensa i un gran estudiòs de la nostra història, llengua (de fet li han batejat com a "historiador de la llengua") i un "monstre" que consumia literatura de manera compulsiva, com és prou sabut es convertí en el gran gurú del nou valencianisme de postguerra, en un acèrrim defensor de la unitat de la llengua catalana, en un pont entre catalanistes a banda i banda del sénia i, com es digué del seu admirat Pompeu Fabra, si d'aquest hom el definí com "el mestre ordenador de la llengua  catalana", no fora forassenyat de dir que Fuster fou i és, pels qui creiem i defensem la idea i concepte de Països Catalans, el "geni ordenador de la unitat nacional". Perquè no-res començà ni acabà amb el "solitari de Sueca", però sense ell segurament estaríem a anys llum de la situació actual (i això que estem a les beceroles), on, d'alguna manera, el concepte unitari de Salses a Guardamar ha amarat en l'esperit d'entitats culturals, món acadèmic i que, amb certa certesa, podem dir que n'ha esdevingut una mena de somni o objectiu últim del catalanisme polític, com ens explicà Arnau Gonzàlez a "La Nació imaginada".

Arribats en aquest punt, i d'alguna manera superats alguns dels conceptes que Fuster ens deixà sobre el País Valencià (`paper de la burguesia o economia productiva per exemple), l'alta i complexa figura de Joan Fuster segueix marcant el camí de tots aquells catalanistes que bandegen les fronteres de l'estat autonòmic espanyol i d'altres, i que segueixen, seguim, perseguint el somni del mateix Fuster, o de Verdaguer, o d'Alcover, o de Pere Quart, per exemple, que no és altre que creure't que el teu país és on dius "bon dia" i et responen "bon dia", com diuen que digué Josep Pla.




Acceptant, doncs, que l'ànima del seu esperit encara cueja i influeix, i molt, en el pensament del valencianisme actual, hi ha una curiosa situació actual que val la pena de comentar, en l'espectre polític del País Valencià, situació que resulta molt curiosa i paradoxal alhora.
Repassant la història valenciana de la transició, traumàtica història, veiem com la doctrina fusteriana i la seva idea de país (i de països) fou ben recollida, a voltes parcialment, però, per totes les opcions partidistes considerades d'esquerres, des de l'antiga Unitat del Poble Valencià (UPV, bressol de l'actual BLOC) fins el PSPV passant per EUPV (cal dir que ambdós sigles començaren sent partits d'obediència valenciana).
Aquest vincle fou aprofitat per les dretes (regionals i espanyoles) per atacar les dites esquerres i vendre la història de l'annexiosme català, espantall que, malauradament, trobem encara a la política diària del país.

Estigmatitzades i acomplexades, dites esquerres començaren a fugir de la figura de Fuster i de la idea de Països Catalans (recordem que el primer PSOE reconeixia el dret d'autodeterminació i que el PSPV en parlava de PPCC), començant així el joc de fet i amagar del fusterianisme, podríem dir-ne.

En el procés del pas d'UPV a BLOC es deixà de parlar de "Països Catalans", que fou ja, i fins avui, com una paraula perduda i maleïda, encara que, per dir-ho tot, els mateixos estatuts actuals del BLOC accepten la possibitat d'una "associació política amb la resta de països amb els que es comparteix llengua, cultura i bona part de la història". A despit d'aquest punt estatutari, la tendència al BLOC (i ara a Compromís) és la de separar les coses de València i les de Catalunya com les de dues realitats separades que, això sí, poden tenir molts interessos conjunts (corredor mediterrani, cura de la llengua, etcètera). El possibilisme decantà la balança i el pancatalanisme és obviat, tot i tenir segurament molts militants defensors d'aquesta ideologia.

Pel que fa al PSPV-PSOE d'avui dia, exclou tota referència del seu antic pensament, diem-ne, amarat de fusterianisme, fins al punt de quasi canviar de sigles (de poc va ser que no parlem avui de PSCV), i de parlar en tot moment i prioritària de "Comunitat Valenciana", per molt que el seu líder actual (Ximo Puig) pugui ésser considerat un "fusterià a la intimitat".

Per últim, EUPV (marca territorial d'IU) és un cas força curiòs, ja que fa gala d'un desacomplexament fusterianista molt més acusat que el nacionalisme valencià, com si l'estigma que acompanya els defensors de Fuster no hi vagi amb ells. Si bé, cal aclarir, que parlem, a grans trets, d'un desacomplexament bàsicament simbòlic (ús de senyeres sense blau, denominació de la llengua com a català, èmfasi en la unitat de la llengua, de les sigles PV, defensa del nacionalisme cultural catalanista d'ACPV, etc.).
Una reflexió s'escau de tot això, segur que molts hi veuen la idea de treure vots al votant més proPPCC de Compromís, però llavors, la idea de Països Catalans, aquell fusterianisme omnipresent no restava al País Valencià?  en què quedem? mentre uns n'amaguen el seu perfil "catalanista", uns altres flirtegen i gairebé es postulen com a garants (repetim, simbòlics) d'aquest?



Entre tant, el feble independentisme d'esquerres al País Valencià, n'ha fet enguany una passa d'unitat precisament sota la figura de Joan Fuster, una ingeniosa idea dita "Nosaltres els fusterians", on ERPV, SI-PV, i l'MDT cerquen reivindicar la vigència del mestre i l'apologia de la seva idea de plenitud nacional.

Sacralitzat per uns, marginat per una altres, encobert, ignorat, utilitzat, atacat i defensat, tot a parts iguals, sembla com si la figura fusteriana estigués condemnada a romandre dins la controvèrsia entre valencianistes, i també del catalanisme en general. Ell, que "només" volia generar un debat inexistent aleshores, sense conviccions predeterminades (ja se sap que una convicció és la petrificació d'una idea), avui dia es podria donar per satisfet, perquè de debat, n'ha generat a bastament, i el que queda...

Per sempre quedarà, mestre, com a geni ordenador de la unitat nacional.

Catalunya i Espanya: l'estancament cíclic

Avui dia diuen que vivim en una cruïlla històrica dins la història de Catalunya i del catalanisme. Les pròximes eleccions autonòmiques a Catalunya podrien marcar un punt i final a l'autonomisme dins Espanya i s'espera que el poble català (del Principat) pugui decidir el seu futur nacional en llibertat. Ara que, cada vegada més, sembla que l'encaix de Catalunya amb Espanya és impossible, ara que moltes opinions vinculen aquest auge independentista amb "la postura del president Mas" o amb "la crispació i desesperació davant la crisi econòmica", crec de justícia recordar que l'estancament de les relacions entre ambdós provenen d'uns temps molts llunyans que té la seva arrel en la diferent concepció de la idea d'Espanya (nació única de matriu castellana o conjunt de pobles que poden conviure junts).
Valgui com a exemple d'aquests antecedents en les relacions difícils en l'encaix català dins l'estat espanyol, aquests, extraordinariament actuals, textos del 1922 d'Antoni Mª Rovira i Virgili, unes paraules que podrien ésser signades avui mateix, atesa la situació actual:

*Sobre el discurs de la por:

"La superstició econòmica"

"Hi ha, senyors, una superstició econòmica al món; hi ha qui creu que un poble no pot prescindir d'uns altres per raons d'economia. Dintre de Catalunya, sentim a dir que nosaltres, separats d'Espanya, no podríem viure, i que si un dia ens dividíssim, per la mateixa força de les coses ens tornaríem a unir. Es deia el mateix dels pobles d'Àustria-Hongria, es considerava que a Àustria-Hongria s'havia de mantenir forçosament la unió. Però quan ha vingut la ruptura, cada poble ha viscut, i aquells als quals es donava menors condicions de viabilitat, com Txecoslovàquia, aquells són els més forts. I es que els pobles, quan ve una ruptura de l'equilibri, per un instint biològic, troben un equilibri nou, tant un equilibri polític com un equilibri econòmic."


*Sobre la idea federalista amb Espanya:

"La federació dels fantasmes"

"Si ara passem, respecte a la federació, del cas internacional a l'aspecte interior, veurem encara més complicat el problema federalista. Catalunya, segons els federalistes, siguin teòrics, siguin pràctics, s'hauria de federar, però on són les personalitats federables que hi ha a Espanya? Les regions, aquelles catorze regions marcades per les catorze estrelles de la bandera federal? Aquestes regions, senyors, no han tingut coratge per formar una Mancomunitat. Com podem esperar que formin un dia un Estat particular de la federació? Hi hauria encara una altra possibilitat, la d'una federació, no regional, sinó nacional per sota de l'escorça peninsular hi ha nacions vives: ens trobem amb Portugal i Galícia, amb Basconia, que té un tros a França, amb Catalunya i amb Castella. Aquestes personalitats existeixen, vigilem-les. Però, on és, fora de Portugal i fora de Castella, la concreció política d'aqueixes nacions? Si avui vingués a Espanya una federació, per força hauria d'ésser regional, i Catalunya amb plena personalitat, hauria d'ajuntar-se federativament, no pas amb nacions, sinó amb fantasmes de regions i amb fantasmes de nacions, i jo no crec que a nosaltres ens convingui la companyia de fantasmes.
Em permeto, doncs, alterar aquell programa predicat per homes respectabílíssims, de plena sinceritat radical amb Catalunya, que diuen: aconseguim la independència de Catalunya, i aconseguida la independència, pactarem la federació, és a dir, formació de l'Estat català i federació amb els altres pobles ibèrics. Aquests dos temps, jo no els veig consecutius. Veig una altra fòrmula. És la següent: primer temps, la plena sobirania; segon temps-un temps llarg-, ens hi pensarem...; tercer temps, allò que convingui, en la seva hora ho diran els catalans que hagin de resoldre el problema."


*Sobre el reconeixement internacional de la causa nacional catalana:

"L'ambient internacional"

"Ocupem-nos, senyors, del camí internacional. Jo crec que té una gran importància. S'ha dit entre nosaltres recentment que no havíem de confiar en l'auxili estranger. Segons com s'entengui aquesta assistència.
Durant molt de temps, un romanticisme pueril ha confiat que vindria una intervenció estarngera, igual que la noia romàntica espera el promès que l'ha de raptar. En aquestes intervencions miraculoses i romàntiques no s'hi ha de confiar, no las podem esperar; però hem de crear fora de Catalunya, fora de la península, un ambient favorable al nacionalisme català. Cap poble d'Europa, cap nacionalitat, per les seves pròpies i úniques forces, no ha arribat a la llibertat nacional. La primera nació que es redimí fou Grècia, aquesta pobra Grècia lamentable que avui veiem, que és un record, que és un fantasma: vegeu quin resultat dóna en la història de la resurrecció de les coses fantàstiques.
A Grècia li vingué la lliberat, no per pròpia força sinó per l'ajuda de les potències occidentals. Hi havia en aquesta ajuda un interès internacional; hi havia, també, un sentiment romàntic: era el temps en què es feien excavacions arqueològiques, en què sortia la Grècia antiga, i pel record de la Grècia antiga la Grècia moderna ressuscità. A Itàlia mateix, tampoc no podem dir que hi va renéixer la nacionalitat per les seves pròpies forces; sense la batalla de Solferino, no s'hauria aconseguit la unitat italiana, i encara, a Itàlia, li era més fàcil la victòria, perquè tenia forces pròpies, tenia exèrcit, cosaque no tenen els pobles quan comencen a lluitar per la seva llibertat. Vegeu el quadre de les nacions redimides, com tenen, al costat de l'acte de la seva redempció, una ajuda exterior, una ajuda estrangera. Hi ha de vegades al món forces morals invisibles que determinen la victòria dels pobles. De vegades una simpatia internacional per una nació la porta a la victòria, no sol perquè aquella li dóna ales, sinó perquè s'avergonyeix el poble opressor. I aquesta simpatia estrangera és el que nosaltres hem d'assolir. No és pas que esperem aliats, no és que esperem exèrcit estrangers que ens vinguin a redimir; esperem i busquem les simpaties dels amics exteriors. De vegades ens pot venir l'ajut decisiu, a la nostra causa, d'un amic ignorat d'Anglaterra, d'Itàlia o de França, d'aquell home que senti simpatia per Catalunya i ens doni la mà i ens ajudi a la victòria nacional."

Anarquisme i catalanisme: dos moviments històricament oposats?

Quan l'anarquisme s'anava fent hegemònic dintre el nostre moviment obrer (segona meitat del XIX) no va rebre influències del catalanisme efervescent de l'època?

Aquest escrit només pretén invocar a la reflexió a partir de textos històrics que poden ajudar a desfer més d'un tabú sobre el tema. Potser no tothom sap que hi havia anarquistes participant als Jocs Florals, publicant revistes en català, composant la lletra dels Segadors o de sardanes, per exemple. Quatre històries interessants que cal conèixer i informació complementària al final. Comencem:

1. Josep Llunas i Pujals (1852-1905) representa una forma de fer dins l’obrerisme, el catalanisme i l’anarquisme perfectament actual. Reusenc de naixença, emigra a Barcelona on aviat entra en els cercles progressistes de l’època, marcats per la diversitat de tendències i matisos ideològics, entre ells el catalanisme, i funda la revista d’expressió i crítica política “La Tramuntana”.(...)

Josep Llunas s’aparta per tant del catalanisme burgès i es reclama a si mateix catalanista, anarquista, obrer i lliurepensador. És el catalanisme popular de Llunas un dels denominadors comuns en la majoria de lliurepensadors catalans que en aquella època es relacionen entre sí sense prejudicis ni sectarismes, com ara Farga Pellicer, Anselmo Lorenzo o el mateix Llunas, tots ells actius en l’Acadèmia, una mena de centre cultural i de debat ideològic que hi havia a Barcelona, i que unia gent de totes les procedències polítiques possibles dins el progressisme (republicanes, anarquistes, etc). 

2. Per a molts era insòlit que un anarquista escrivís sardanes. En una ocasió el mateix Puig ho va explicar al president Francesc Macià quan en un dels seus viatges per l’Empordà visità l’Escala. A la secretaria de l’Ajuntament, voltats de l’alcalde, el Comissari de la Generalitat a Girona i altres personalitats, el President i l’anarquista conversaren una estona. S’havien conegut a Barcelona. Macià digué a Puig que sabia dels seus dots de compositor de sardanes. "Escric sardanes perquè estimo la meva terra, el seu folklore, els seus costums i tradicions. Però no sóc catalanista i menys nacionalista. Vull un món sense fronteres, lliure i agermanat", va respondre Tonet, Antoni Puig Artigas (1886-1960).

3. Mostra anecdòtica d’aquesta convergència entre anarquisme i alliberament nacional és al propi himne de Els Segadors, d’ Emili Guanyavents (Barcelona, 1860-1941).
Guanyavents, conegut per la societat de l’època per la seva relació amb el moviment obrer i anarquista, va ser qui va escriure la lletra de l’himne nacional de Catalunya introduint-hi lletres tals com  “Com fem caure espigues d’or, /quan convé, seguem cadenes”, elements de clara influència llibertària.
Tot i que la seva militància ideològica estigué apunt de fer que no guanyés el concurs convocat per la Unió Catalanista del 1899 per fer una nova lletra, el fet és que finalment un anarquista és l’autor de l’himne nacional català.

4 .En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parles seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la lliga regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. (Salvador Seguí).

http://eltafaner.wordpress.com/continguts/reportatge/el-catalanisme-al-mon-acrata/

http://archive.org/stream/AnarquismeIAlliberamentNacional#page/n1/mode/2up

http://ia600500.us.archive.org/22/items/AnarquismeIAlliberamentNacional/AnarquismeIAlliberamentNacional.pdf

http://www.slideshare.net/CGTCatalunya/anarquisme-i-pobles

La petjada catalana a Grècia

Sant Jordi representat a les muralles a Rodes

"La pus rica joia que al món sia, e tal que entre tots los reis de cristians, envides, lo porien fer semblant."

Així va definir Pere Terç la bellesa de l'Acròpolis atenenca en una carta en la qual, arran de l'annexió a la corona dels ducats d'Atenes i Neopàtria, l'any 1380. El Cerimoniós, un monarca especialment interessat per la història i per la cultura, demana a Pere Desvall, que era a Atenes, que creï un cos de guàrdia que vigili el castell de Cetines (l'Acròpolis).

Avui dia, en què 2011 va fer 700 anys de l'arribada dels catalans a terres hel·lèniques, es va aprovar de col·locar una placa commemorativa de la famosa frase del monarca català  a l'Acròpolis d'Atenes, el monument més important de Grècia i una de les joies arquitectòniques del món clàssic, per a recordar un dels primers elogis que es van fer referint-se a ella.

L'escrit està en català, en grec, en anglès i en castellà.

L'empordanès Eusebi Ayensa, director de l'Instituto Cervantes a Atenes, ha estat el promotor de la placa, que han corroborat les autoritats gregues.

   
(Rei d'Aragó - Sant Pere de Roma - Sant Jordi - Rei de Sicília)

Armes que portaven a la batalla la Companyia Catalana d'Orient, segons la crònica de Ramon Muntaner

Segons l'historiador i estudiós de dels fets dels Almogàvers a l'orient; Antoni Rubió i Lluch (1856-1937), l'únic "monument" actual que data de la dominació catalana sobre Grècia podria ser una pintura mural  que es va representar a una església d'un poble proper a Atenes. La tradició popular diu que tant l'esglesia com la pintura es van fer sota el domini de la Companyia i al mural li diuen la "Panagia Catalana".

Escuts heràldics d'origen català al castell de Rodes

Pintura del 1888, entrada triomfant de Roger de Flor sent rebut per l'emperador grec

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/20100725/lempremta-catalana/403721.shtml

http://www.raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/view/201981/276252

http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000050%5C00000036.pdf