divendres, 24 de febrer del 2017

Sindicats del País Valencià, Catalunya i Illes subscriuen el Pacte Nacional pel Referèndum

Imatge d'arxiu
Les intersindicals de les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià han comunicat aquest divendres que subscriuen «el manifest del Pacte Nacional pel Referèndum que té el propòsit d’impulsar un pacte entre els governs de l’Estat i de la Generalitat que permeti la celebració d’un referèndum eficaç i vinculant, perquè la ciutadania catalana pugui votar sobre el seu futur polític com a nació».
Per a la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), que forma part del Pacte Nacional pel Referèndum, l'STEI Intersindical i la Intersindical Valenciana, el dret a decidir és un dret essencial i inalienable de qualsevol poble, en aquest cas també del poble català que així ho ha manifestat en nombroses i multitudinàries mobilitzacions.
Per això, les intersindicals se sumen al manifest que insta a superar les dificultats polítiques i els apriorismes, i a assolir finalment l’acord que estableixi les condicions i les garanties justes i necessàries per a la celebració d’un referèndum reconegut per la comunitat internacional, el resultat del qual haurà de ser políticament vinculant i efectiu i a reconèixer el Parlament de Catalunya com la institució democràtica on es manifesta la voluntat popular del país.
Finalment, IAC, STEI Intersindical i Intersindical Valenciana «donarem suport a aquelles iniciatives i acords que hi sorgeixin per a l’articulació d’aquest referèndum amb la convicció que en les societats democràtiques calen solucions polítiques als problemes polítics i que en les societats més avançades això es fa mitjançant el coneixement i la validació de la voluntat majoritària del poble que s’expressa amb el vot».

dimecres, 15 de febrer del 2017

"La política davant un feixisme possible", per Joan Morro

 Stanley G. Payne
Imatge i text: Lliure i Millor

El clamor postmodernista que s’escampà arreu d’Estats Units i Europa arran dels triomfs electorals de Margaret Thatcher i Ronald Reagan promocionà la fi de la història. Es tractava d’una situació on, deien, només restava gaudir d’un present absolut sota la promesa de l’expansió progressiva de la llibertat. Semblava que ja només calia eixamplar l’aconseguit. Ja no tenia sentit polític la dicotomia entre dreta i esquerra. El que d’un temps ençà s’ha anomenat “nova política” és una herència més o menys crítica d’aquell clamor. La victòria electoral de Donald Trump, però, ha fet que molts comencin a preguntar-se si pot tornar el feixisme. Una qüestió que intel·lectuals rellevants volgueren dissimular.


En una recent entrevista a un mitjà català, el prestigiós historiador Stanley G. Payne ha fet unes declaracions que neutralitzen les preocupacions implícites en l’esmentada qüestió. Payne sosté que Trump no és un feixista perquè no té al darrere un moviment de masses. El seu triomf ha d’entendre’s com el d’un demagog ximple que, sense convèncer, ha tret rèdit d’una conjuntura concreta. Payne reconeix que l’ha votat, com qui vota per necessitat, alhora que refusa unes consideracions d’Umberto Eco, per qui d’entrada el magnat novaiorquès sí que seria un feixista. L’historiador nord-americà postil·la que Trump ni tan sols sap què és, això del feixisme.


Payne diu que els Estats Units necessiten canvis i que Trump, que presumiblement pot fer-hi alguna cosa, és bo de controlar pel seu partit. Està molt lluny de ser un perill real. També pensa que a l’OTAN i la Unió Europea calen reformes que tard o d’hora es duran a terme malgrat l’auge de la dreta política que ell mateix reconeix a Europa. En tot cas, l’autor d’algunes obres de referència sobre el feixisme espanyol no expressa preocupació pel ressorgir de forces feixistes a l’antic continent. Afirma, tanmateix, que al Regne d’Espanya ja no hi ha dreta política.


Segons Payne, no hi ha riscos que torni el feixisme a Occident. Hi ha populismes de dretes considerables, que sacsejaran certa normalitat rebuda, però res d’una amenaça feixista. Això podria ser motiu de calma, perquè són valoracions d’un il·lustre estudiós del feixisme històric. Fins i tot, amb la lectura de Payne, algú podria reafirmar la visió postmodernista. Però es tracta d’una valoració que no tothom està disposat a acceptar. Res no impedeix que el feixisme o, si de cas hi manca, fenòmens semblants puguin sorgir en els països occidentals. Les retòriques i polítiques sobre immigrants i terroristes que estem vivint tant a Estats Units com a Europa, així com la terrible gestió de les fronteres terrestres i marítimes a les dues bandes de l’Atlàntic, són raons per qüestionar l’aigualit optimisme de Payne. Incloent-hi, naturalment, el que diu sobre la inexistent de la dreta política espanyola.


Qüestionar les valoracions de Payne no comporta automàticament cap postura ferma. Ni tan sols dir que alguna casta de feixisme està apareixent a Estats Units i Europa implica una resposta clara per part de l’esquerra política. Encara més: ni tan sols entre els considerats demòcrates sembla haver-hi un plantejament pràctic consensuat davant un hipotètic revifar del feixisme. Cal afegir que tampoc hi ha un plantejament d’aquesta mena entre els independentistes catalans, que consideren que el feixisme és un recurs a disposició de l’Estat espanyol.


Què caldria fer davant una amenaça feixista al segle XXI? Cal ser, avui, antifeixista? No són pocs els que respondrien “no”. El que cal, diuen, és ser “no feixista”. Cal, sobretot, evitar els paranys del poder. El feixisme no pot determinar-nos. Es tracta d’una idea que, en part, s’escampà amb el postmodernisme i que a hores d’ara té força acceptació. Pot trobar-se en assemblees, blogs i a les xarxes socials, especialment l’endemà d’algun rebombori provocat per un acte racista, masclista o classista. També a Catalunya. Paga la pena considerar-lo.


Michel Foucault és l’intel·lectual que, probablement, ha influït més entre els partidaris d’una política “no feixista” en detriment d’una política “antifeixista”; inclús entre els que refusen anomenar-se “d’esquerres”. Una referència clau és un cèlebre pròleg on reivindica el desig propi al marge del poder constituït. Radicalitat sense superficialitat ni equilibris. L’ésser més enllà de la confrontació i les institucions, hagudes o per haver, sempre considerades versions més o menys paleses del feixisme. En la mateixa línia, qui opta per una política “no feixista” ho fa per unes relacions socials totalment horitzontals que desactivin els mecanismes reguladors de la societat; mecanismes que operen de forma vertical tot generant artificioses agrupacions que, al capdavall, fan renunciar a l’autenticitat. Aquests mecanismes són presumiblement implícits tant en l’antifeixisme com en els clams democràtics a l’ús, car configuren un “nosaltres” contra un “ells”. La política “no feixista”, com a alternativa, convida a una sort de politització que sembla desbordar les afiliacions polèmiques típiques de les afirmacions polítiques modernes.


La política que cal davant un feixisme possible no està gens aclarida. Curiosament, els partidaris de la política “no feixista” semblen carregar lògiques binàries (modern/postmodern, estatistes/llibertaris, vella política/nova política) que no afecten el revifar de la dreta política. Si alguna cosa hauríem d’haver après del segle XX és que perquè el feixisme s’imposi n’hi ha prou que les idees i pràctiques antifeixistes siguin omeses i ridiculitzades. De la resta se n’encarreguen la burocràcia, la tecnologia, la propaganda i l’obediència. I, amb això al seu abast, poques coses ha explotat més el capitalisme postmodern que el discurs segons el qual “cal ser un mateix contra tota artificiositat”. D’això, Trump, que probablement no sap què és el feixisme, n’és un símptoma.

divendres, 10 de febrer del 2017

"Art valencià", per Tomàs Escuder


ART VALENCIÀ?

La pregunta  posada així, en  general,  és incòmoda. Per varies raons. Perquè ja la pròpia definició d’art, en aquests dies, és problemàtica. I per dir quin seria l’art valencià entrem en un territori de subtilitats enormes.
I, tanmateix ens atrevirem. En primer lloc perquè no anem a parlar de l’art valencià en general sinó més precisament, d’una part mínima d’aquesta branca com és la pintura. I per què la pintura?
Doncs perquè entenem que és una de les manifestacions més clares i populars del que la gent entén per art. I perquè té una visibilitat que d’altres manifestacions artístiques, per les raons que no tocarem, no tenen. Parlar de la pintura ens servirà però , per a intuir o mirar cap al futur i   sobre  l’existència o no d’un art, ara sí, valencià.
Així doncs, tirem endavant.
Per pintura valenciana entendrem ara, per ser eclèctics, aquella que es fa en aquest territori. No per la temàtica ni pel lloc de naixença del pintor o pintora, o per les formes.
Si es mira al voltant , és a dir, anuncis en premsa, galeries i  museus, etc.  del nostre entorn valencià es constata que la seua presència social no és tan alta com deuria. I que si mirem enrere podem descobrir fàcilment que fa només uns anys hi havia al Cap i Casal un corrent , ni que fora dispers i divers, de pintura que podem qualificar com específicament valenciana.
Ho era perquè va néixer ací i perquè mantenia lligams decididament i volgudament arrelats a València. I unes formes particulars també.
Si va aparèixer aquesta pintura alguna raó hi hauria al darrere per a que acabara convertint-se fins i tot en un referent fora de les nostres fronteres. Els integrants de l’Equip Crònica, els Artur Heras, Armengol, Boix, Michavila, Equipo Realidad , Carmen Calvo, Agost o  Pilar Dolz...van ser una gent que entenia que feien pintura valenciana ( significant això el que siga...)
Ara no es té la sensació de que un corrent actual existeixca. I és que , possible signe dels temps de la postmodernitat, ara el sentiment de col·lectivitat i de compromís social no està de moda.
Els temps foren uns altres durant aquelles dos o tres dècades que van ser els seixanta, els setanta i els vuitanta.
La pintura, com la resta de les arts i fins i tot de la vida social, es va anar polititzant de manera clara. La societat era una altra. Els desigs de canvi eren tan grans que  això feia que les forces , generalment capdavanteres de les arts anaren firmant com avantguarda
Tornem al principi però. I ens preguntem si hi ha pintura valenciana.
La veritat és que després d’uns anys de disbauxa econòmica i també mental, els temps sembla que es retreuen. La pintura , a València, no té la presència que deuria. Alguns museus, unes poques, massa poques, galeries i uns media que hi destinen algun racó a la cultura en general . I allà dins hi empenyen la pintura.
Hi ha individualitats. Però no equips o associacions o simples grups que es defineixquem o per la temàtica o per qualsevol altra característica que es puga considerar valenciana.  I és que, a banda de la fèrria llei de l’esperit dels temps, com deia Edgar Morin, els pintors i les pintores  es veuen universals i poden ara eixir fora a exposar amb relativa facilitat. O aparent facilitat.Tenen accés al món , però no és clar que el tinguen als cenacles o cercles de museus o galeries o sales... Es busquen la vida tal i com ara s’ha imposat. Cosa per altra banda no massa nova.
El que caldria que es considerara, enmig una  sovint perversa globalització , és el fet que a aquesta gents se’ls deuria oferir la possibilitat de mostrar-se valencians . I per a això res millor que tindre plataformes on exposar  i ajuda de diverses formes  .Si, a partir d’ací, neix una temàtica , fins i tot  una forma distintiva d’allò que és valencià, ja haurem guanyat una nova batalla.


                                      Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor






dimarts, 7 de febrer del 2017

Els Amics de la Bressola celebren els 40 anys de les escoles La Bressola amb un nou disc: 40


Els Amics de la Bressola celebren els 40 anys de les escoles La Bressola amb un nou disc: 40.


Es tracta d'un nou projecte musical que segueix la línia dels realitzats els darrers anys però, sense renunciar al públic infantil. Aquest nou CD busca ser atractiu a un públic jove, més gran o que ja ha crescut escoltant les musiquetes de la Bressola. Es podrà aconseguir amb el diari ARA en exclusiva els dies 18 i 19 de febrer a un preu de 9,95 euros.

40 és el nom del nou projecte musical per celebrar els 40 anys de la Bressola i que han portat a terme en Marc Serrats i en Raph Dumas, amb la col·laboració́ dels músics i cantants Carles Belda, Nadége Figarola, Miquel Gil, John William McKissock i Anna Roig. També podrem escoltar una cançó cantada per la mainada de la Bressola. El CD s'ha gravat aquesta tardor als estudis Marendadisc al barri del Vernet, al cor de Perpinyà̀. Un treball molt intens i complementat entre dos músics: Marc Serrats i Raph Dumas.

S'han fet noves versions d'algunes cançons que ja eren als anteriors projectes, com 'Muntanyes del Canigó́' o 'Lo pardal', i es recuperen i retroben veus com l'Anna Roig, en Miquel Gil o en Carles Belda. També́ s'incorporen noves cançons d'arrel i es manté́ el criteri que siguin representatives d'arreu dels territoris de parla catalana.

Recordeu: el CD es distribuirà durant el cap de setmana del 18 i 19 de febrer a través del diari ARA a qui li agraïm la col·laboració logística i el suport mediàtic. Es podrà comprar durant el cap de setmana als quioscos i llibreries d'arreu del Principat i les Illes amb l'edició del diari.

Reserveu el vostre exemplar! No us podeu perdre aquest 40!

dimecres, 1 de febrer del 2017

“Sixena, com a símptoma”, per Òscar Adamuz


Font: lliureimillor.cat
Òscar Adamuz Acció Cultural dels Països Catalans
Si un dia qualsevol aturéssim una persona pels carrers de Barcelona o Saragossa preguntant per les obres d’art del monestir de Sixena, segurament en una proporció alta no en sabrien explicar gaire cosa, sobre la seva existència i ubicació, i encara menys quant a la història d’aquests béns i el perquè del fet que avui dia siguin a museus de Barcelona i Lleida.
I, tanmateix, Sixena és motiu de conflicte entre les administracions d’Aragó i Catalunya. I no ho és, tan sols, per amor a l’art. El litigi judicial entre ambdós governs i la sentència que insta la Generalitat a tornar els béns ha transcendit fronteres i està a primera línia mediàtica. Com a darreres mostres, valguin exemples de la presència del conflicte al New York Times, la polèmica del vol d’un dron de TV3 per sobre del monestir o el manifest publicat pel col·lectiu del Moviment Franjolí defensant la permanència de les obres d’art als museus catalans per raons tècniques i històriques.
L’exposició del patrimoni cultural de Sixena en museus catalans des de fa dècades és fruit d’una història complexa, que comença l’any 1936 amb l’actuació de la Generalitat republicana arrencant les pintures murals de la sala capitular del monestir de Sixena abans que aquest fos cremat per milicians anarquistes i altra gent (possiblement veïns del poble) amb els ànims exaltats, en un moment de forta conflictivitat social. La crema d’edificis  religiosos va ser una constant als inicis del conflicte bèl·lic en moltes parts de l’Estat espanyol i els delegats catalans de cultura feren un esforç humà notable per salvaguardar el patrimoni artístic del qual eren responsables. En el cas de Sixena, tot i que dins d’Aragó, el monestir pertanyia al Bisbat de Lleida (com altres zones aragoneses o valencianes ho feien amb el de Tortosa).
No és objecte d’aquest text l’anàlisi de les causes tècniques ni entrar a fons en la matèria, però sí la valoració del perquè Sixena és tan important per als respectius governs, fins al punt que la seva conservació ha esdevingut un símbol d’identitat d’una banda i d’una altra, encara que els experts alertin que el trasllat posi en risc el preuat patrimoni en qüestió.
Des de l’òptica catalana, la preservació de l’art (almenys des de la Renaixença) sempre s’ha vinculat al record d’un passat esplendorós i al llegat patrimonial que el poble català pot aportar al món com a nació.
El fet de no tenir un Estat propi fa que aquest patrimoni esdevingui un potent símbol de la seva identitat nacional, reflectida  en els llibres, en els documents o en els monuments, tot això “reflex del nostre gloriós passat, és quan va començar a ésser possible el que avui és Catalunya.”, en paraules de Jaume Serra Hunter l’any 1934, membre del Consell de Cultura de la Generalitat republicana.
En el cas dels béns de Sixena, tot i que en territori aragonès, el monestir pertanyia al Bisbat de Lleida i, per tant, formava part d’aquell llegat cultural heretat de la Corona d’Aragó que traspassava les fronteres estrictes del Principat, com en el cas de l’empremta catalana a Grècia, Sardenya o Nàpols, per exemple, però encara més potent per la proximitat geogràfica.
Des de l’extrem oposat, a la banda aragonesa, es veu el retorn de les pintures i objectes d’art de Sixena com una victòria per a l’orgull territorial davant “el veí català agressor”, com el mateix advocat del cas Jorge F. Español escrivia en un article titllant el cas de Sixena com “un antídot contra l’expansionisme català”.  Sense institucions pròpies (des de 1707 fins a la fi del franquisme), i amb la llengua aragonesa agonitzant per subsistir al Pirineu, en el rerefons de tot plegat, el poder autonòmic aragonès amb el suport de l’Estat persegueix que tota vinculació cultural s’equipari a les fronteres administratives, una “harmonització primer provincial i després autonòmica” que ha anat guanyant terreny amb els anys, segregant ja anteriorment les parròquies del Matarranya del Bisbat de Tortosa i després les de les comarques de la Ribagorça, Baix Cinca i la Llitera de la seu ilerdenca. D’aquesta manera, sempre seguint una òptica del poder territorial, Aragó reforçaria la seva posició dins de l’Estat espanyol com un autogovern sense vel·leïtats independentistes contra un “enemic exterior”, que és alhora un soci en matèria comercial de primer ordre. En aquest fet últim, sense pretendre-ho, certs sectors aragonesistes que lícitament defensen el fet nacional d’Aragó fan una mena de pinça anticatalanista junt amb sectors més folkloristes o espanyolistes, que només veuen l’Aragó com a dic de contenció del veí de ponent.
I entremig de tot el conflicte institucional (remarquem-ho, tot i que també acaba afectant les relacions socials), hi ha les comarques de la Franja de Ponent que també formaven part del Bisbat de Lleida i l’art sacre de les seves parròquies, exposades al museu diocesà de Lleida i també reclamades per Aragó, i que miren expectants com el conflicte de Sixena pot crear jurisprudència.
I per tot això (i per més coses), presentem Sixena com a molt més que art; Sixena és un símptoma de les difícils relacions entre dos territoris amb massa punts en comú a la història com per ignorar-se. Dos territoris amb massa relacions comercials i socials com per trencar-les. Un símptoma també de cert complex d’inferioritat dels uns i d’un excés de paternalisme dels altres. Unes relacions que el fet autonòmic i el procés independentista català n’han accentuat la conflictivitat.
En definitiva, Sixena com a exemple, Sixena com a càstig, Sixena com a símptoma.