divendres, 25 de desembre de 2015

Connectem-nos! per un espai audiovisual compartit

En ple segle XXI i a les acaballes del 2015 tots tenim clar que vivim en la societat de la informació, tant com que amb les noves tecnologies i xarxes socials el concepte clàssic de comunicació s'ha desvirtuat, s'ha transformat i, avui dia, qualsevol usuari d'una xarxa pot donar una primicia i esdevenir doncs "periodista" per un moment de glòria, el comunicador de les masses, fer "viral" una notícia, promocionar una campanya, etcètera, sense ser-ne pas professional dels mitjans.

Per altra banda, Els diaris digitals guanyen pes i miren les xarxes a veure què s'hi cou. Les fonts d'informació s'han multiplicat i els poders establerts, malgrat ho intentin, es veuen desbordats per la sobreinformació en què estem submergits a diari i no poden controlar totalment la informació que surt a la llum de l'opinió pública, ja no controlen els canals de comunicació. Per exemple, el renovador ús que en fa de la propaganda l'Estat Islàmic a les xarxes socials és paradigmàtic; ells creen un relat i ho exporten, "venen" la seva imatge i guanyant la batalla de la informació també guanyen adeptes, tot i el terror que poden provocar moltes de les imatges emeses.

Tanmateix, els grans mitjans de masses continuen orientant la societat cap a determinades pautes d'interessos i comportaments. Promocionar una determinada pel·lícula o impulsar a un determinat partit polític des dels potents altaveus de la televisió i la ràdio són clars, i recents exemples del poder i de l'ascendència dels mitjans sobre la població general.
Lús del llenguatge tampoc no és neutre. Seguint el fil del paràgraf anterior, abans denominaven ISIS al grup terrorista, i ara en diuen DAESH (paraula malsonant en àrab). Darrera d'aquest canvi n'hi ha motius polítics, com al fet de referir-se al partit polític CUP com a "els radicals" o de parlar de "desafio independentista" des de Catalunya. La imposició del llenguatge circula en ambdós sentits, com demostren paraules que han fet fortuna des del sector catalanista conservador com "Procés", "transició nacional", "consulta" o "estat propi". Això sí, cadascú ho intenta des de les seves forces.

En aquesta societat sobreinformada, que rep imputs per tot arreu però que, paradoxalment, menys sembla aprofundir-ne en els fets, n'hi ha molts creadors de relats: premsa oficial, mitjans convencionals, mitjans digitals i l'ús de les xarxes es retroalimenten i això fa que moltes vegades costi separar el gra de la palla.
Doncs bé, en aquesta situació tan caòtica com interessant, on n'hi ha tantes oportunitats per depassar els filtres oficials dels canals d'informació, ens trobem amb una cultura i una llengua minoritzada, la catalana, que, directament, no té les eines per poder construir un relat propi, que, diria més, ni ho intenta. La no reciprocitat dels canals en la nostra llengua i la no coordinació entre els diferents ens territorials no són sinó un reflex de la desconnexió entre els diferents països de llengua catalana.
No n'hi ha un Espai de comunicació en català perquè no hi ha un relat comú de la història, la economia, la política o, sobretot, dels interessos compartits. Primer hem de tenir uns interessos que cobrir i després podrem explicar com els durem a terme. Tal volta, les mancances de l'espai audiovisual comú també són un reflex de la ineficàcia de l'espai cultural compartit.

Més enllà del mapa del temps de TV3 o Televisió andorrana, amb els Països Catalans de marc general, ens manquen referents comuns que ens arrepleguin com a cultura normalitzada que es desenvolupa en un territori concret i ben delimitat. Un territori que careix dels mecanismes polítics per a poder bastir els seu propi relat. I aquests mecanismes només és creen amb voluntat política.
N'hi ha excepcions, és clar, i exemples de voluntarisme de molts col·lectius i gent que han lluitat (i lluiten) contra aquesta desconnexió existent, que no permeten, però, d'esborrar el panorama coercitiu preponderant.

Com a reflexió final, per tant, considero que per revertir la situació es tracta d'escriure entre tots i totes un relat comú, un relat que, ara mateix, és impossible al País Valencià, on no existeixen mitjans públics propis i en llengua pròpia. La reobertura de RTVV és urgent, per normalitzar la llengua i explicar a la ciutadania els projectes del govern des d'un òptica plural i autoreferenciada. I, parlant de governs, després de molts anys, és dóna ara la circumstància que han coincidit en el temps nous consistoris amb voluntat de tirar endavant l'autogovern, defensar la llengua i normalitzar les relacions entre les administracions de parla catalana. Això esperem, aquesta és també la seva obligació, allò què tantes vegades han repetit des de l'oposició. Ara és el moment de complir i aprofitar l'oportunitat, sense dilacions ni dubtes, amb un projecte clar de futur. I des d'aquest impuls polític seguir bastint tota mena de relacions des de l'àmbit cultural i econòmic, reafrimant-se en la pròpia cultura per a poder projectar-la cap al món, com ens ho demostra l'Institut Ramon Llull. Les Illes Balears ja han començat a restablir aquest relat, retornant a l'espai Llull i la reciprocitat dels canals 3/24, Super3 i Canal 33.

En aquest sentit últim els passats 18 i 19 de desembre s'ha celebrat a Palma una Jornada organitzada per l'STEI-intersindical sobre l'Espai de Comunicació en Català, seguint el fil de la campanya encetada a l'octubre per la plataforma Enllaçats per la Llengua, queimpulsà un manifest que ja han signat més d'un centenar d'entitats i personalitats del món de la cultura, la política i els mitjans.
Aquest és el camí, però queda molt per recórrer, i aquest camí està ple de pedres, les pedres del camí.
És per això que demanem la col·laboració i el suport de tothom, col·lectius i persones, per ajudar a fer força per normalitzar l'espai comunicatiu compartit, és a dir, l'espai cultural, establint ponts de tota mena, lligant i coordinant iniciatives descentralitzades.
Per a escriure el nostre propi relat, la nostra visió del món des d'un prisma plural i globalitzat, #Connectem-nos! és qüestió de supervivència.


Òscar Adamuz_ Acció Cultural Països Catalans

escrit original a: http://exllengua.blogspot.com/2015/12/connectem-nos-per-un-espai-audiovisual.html

divendres, 23 d’octubre de 2015

PROCÉS CONSTITUENT I CONGRÉS NACIONAL DELS PAÏSOS CATALANS


L'activista Quico Romeu fa una anàlisi sobre l'estat de salut dels Països Catalans, en un clarificador escrit on en fa un repàs sobre algunes definicions, l'espai geogràfic, la història, el moment present i acaba amb una proposta de futur quant a la vertebració d'aquest espai cultural i el seu procés nacional.
-------------------
Dades
Territoris històrics dels Països Catalans
Gentilici: català, catalana
Superfície: 70.520 km²
Altitud: n/d (màx.:pic d'Aneto; 3.403,5 m mín.:0 m)
Població: (2009): 14,435,023 hab. Densitat: 204,69 hab/km²
 Mapa de les regions catalanes, segons es publica a VilaWeb.
Els Països Catalans, o Països de Llengua Catalana, són els territoris en els quals la llengua autòctona és el català, o bé els territoris que formen part d'unitats geohistòriques de predomini català. Són també els territoris on han viscut o viuen els catalanoparlants.

En termes generals, els Països Catalans abasten la zona oriental de la península Ibèrica, entre els Pirineus, fins a l'estany de Salses i la serra de les Corberes, al nord, i el riu Segura al sud, més l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses) i illes adjacents (com els Columbrets i l'illa de Tabarca), la Franja de Ponent (a l'est de l'Aragó), la comarca del Carxe (a la Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia) i la ciutat de l'Alguer (illa de Sardenya), on un 30% de la població parla català.

Hi ha dos criteris per definir els límits geogràfics dels Països Catalans: el lingüístic i l'històric.
Segons el criteri lingüístic, els límits dels Països Catalans estan formats pel domini lingüístic català, ço és, l'àrea on la llengua autòctona és el català. En aquest sentit, la dita popular defineix els Països Catalans «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Generalment, també s'hi inclou:
D'altra banda, el criteri històric estableix els límits dels Països Catalans a partir dels territoris administratius històrics majoritàriament catalanoparlants. Seguint aquest criteri els Països Catalans comprenen els següents territoris:
Cal tenir en compte que l'aplicació d'aquest darrer criteri implica incloure algunes àrees lingüísticament i culturalment no catalanes.
Marc històric
Els Països Catalans es van trobar durant l'edat moderna envoltats per la formació d'un poderós bloc feudal hispànic al sud-oest i la d'un poderós bloc feudal francès pel nord. Les poderoses monarquies veïnes van representar pels Països Catalans:
  • L'entronització de la dinastia Trastàmara en detriment de la casa d’Urgell, el 1412, forçada en unes corts manipulades per un sector de nobles aragonesos i sense esperar que arribessin els representants del Regne de Mallorques. Amb l'entrada del adelantado mayor de Castilla, Diego Gómez de Sandoval, desfent el Parlament de Vinaròs, un exèrcit castellà entrava per primera vegada als Països Catalans. La reorganització institucional de Ferran el Catòlic qui representava els interessos del bloc feudal hispànic o espanyol, i va esquarterar l’antiga confederació catalano-aragonesa, creant les figures polítiques dels virreis, un per territori.
  • La introducció de la Inquisició castellana per Ferran II, la qual en pocs anys deixà d'usar la llengua catalana i contribuí a la castellanització de la societat.
  • El feudalisme hispànic derrotà les Germanies de Mallorca i València ja que en el cas de Catalunya la noblesa catalana no comptava encara amb el suport de cap bloc nobiliari hispànic. També l'expulsió dels moriscos fou feta en base orientada a no perjudicar el poder feudal però perjudicava i debilitava la pagesia i la societat urbana, sobretot al Regne de València.
  • El bandolerisme, al Principat i al Regne de València, es pot interpretar com una resposta de rebuig al nou estat feudal. Es presenta d'una banda, un bandolerisme popular camperol i de l'altra un bandolersime nobiliari. El bandolerisme a Catalunya acaba amb la Guerra dels Segadors, al País Valencià durarà encara més.
  • El 1659 amb el Tractat dels Pirineus Lluís XIV de França va obtenir de manera definitiva la després anomenada Catalunya del Nord, si bé al principi aquest territori conservà certa autonomia amb l'arribada del segle XVII el rei francès va deixar clar que literalment, "li repugnava" l'ús de la llengua catalana en els seus territoris.
  • La Guerra dels Segadors (1640-1652) va ser una guerra de secessió de Catalunya pel descontentament de com era tractada per Castella.
  • Entre 1705 i 1715 els Països Catalans i Aragó defensaven un model polític diferent del borbònic centralista, volien un model federal i respectuós amb els territoris històrics.
  • La Guerra de Successió Espanyola i el triomf dels borbònics va significar la pèrdua de l'autonomia política dels Països Catalans i la imposició per la força de les armes del centralisme castellà. El 1707 el Regne de valència va ser ocupat per les forces borbòniques i va perdre també el seu dret civil propi. Després de l'11 de setembre de 1714 la Catalunya derrotada conservà, tanmateix, el seu dret civil. El procés de conquesta culmina el 1715 amb la caiguda de Mallorca. Des d’aleshores, els territoris ocupats per Castella, dividits per la figura dels virreis i arranats pels decrets de Nova Planta, van entrar en una deriva lenta de separació propiciada per la nova administració castellana i per la creació fictícia d’una “nación española” des de meitat del Segle XIX
Algunes dades aïllades
  • En l’actualitat, no obstant, en tots els territoris però en proporcions desiguals, es manté la llengua comuna, les especificitats culturals i uns vincles comercials que no s’han acabat de perdre mai del tot. Pot ser que els dèficits fiscals siguin el factor que, en l’actualitat, evidenciï més clarament fins a quin punt la unió es manté i ens hauria de servir per defensar plegats els interessos compartits. Al 8% del dèficit fiscal generalment acceptat del Principat, cal sumar-hi el del País Valencià (aprox. un 6,3%) i el de les Illes (aproximadament d’un 14,2%). Un total que gira al voltant dels 31.000.000 € (trenta-un-mil milions) que van a l’estat i no tornen. Aproximadament un 30,6% del PIB de l’estat espanyol.
  • Uns 60.000 valencians estan establerts al Principat, la majoria dels quals van i venen sovint del País Valencià.
  • Curiosament el Principat és el principal proveïdor així com principal client del País Valencià. Pel que fa al turisme de cadascun dels tres territoris, 2 de cada tres turistes que van a l'actual estat espanyol, tria com objectiu un dels altres dos territoris.
  • El shares de les ràdios a les Illes Balears són, en primer lloc Catalunya Ràdio (37%), RNE (28%), Ràdio de les Illes Balears/IB3 (17%) (dades anteriors a les darreres autonòmiques).
  • Prop del 80% del tràfic de mercaderies del Port de Palma és amb el port de Barcelona, mentre que quasi la totalitat del 20% restant es dóna amb el port de València.
  • En l’aspecte administratiu també es demostra que compartim un criteri d’administració més eficient que la fa més lleugera; mentre que el percentatge de funcionaris sobre el conjunt de població assalariada s’enfila fins el 17,3 % a l’estat, arribant al 28,68 a Extremadura, al conjunt dels Països Catalans no supera l’11,52 %, resultant els tres territoris d’índex més baix de l’estat. A remarcar que a la “mal gestionada autonomia catalana” es dóna l’índex més baix: el 9,8 %.
  • Curiosament la inversió de l’estat per habitant també és la més baixa de l’estat en cadascun dels territoris. 145 €/hab. al Principat, 156 €/hab. al País Valencià i 124 €/hab. a les Balears i Pitiüses, quan la mitjana de l’estat espanyol és de 242 €/hab. (xifres del 2014). Val a dir que compartim honor amb el Euskadi (168 €/hab.) i Andalusia (233 €/hab.). Madrid també el té baix (154 €/hab.), però cal dir que gaudeix del privilegi de capitalitat, és a dir que aproximadament uns 218 €/hab. es van invertir com a infraestructures d’estat (autopistes, aeroport, estacions de ferrocarril, el museu del Prado, etc.)
  • Salta a la llum freda de les dades estadístiques, doncs, que, malgrat les aparences, els Països Catalans, conserven els caràcters comercial, administratiu i cultural propis, vius i que es relacionen amb naturalitat,  tot i els impediments que l’estat espanyol imposa. Quins són aquests impediments? La manca d’infraestructures del Corredor Mediterrani, per exemple, o que enviar un container des de Barcelona a Hong-Kong sigui set vegades més barat que portar-lo a Palma, les traves a un espai radioelèctric propi (ràdios i televisions) que faciliti la comunicació en la llengua pròpia i comuna, el català, tal i com obliga la Carta Europea de les Llengües minoritàries i minoritzades, per citar-ne unes poques.
Perquè ara pot ser ara l’hora
Entenc bona part de les raons anteriors com algunes de les causes que han provocat que el Principat, part només del territori que ocupa la nació catalana, avanci decidit cap a la independència. Atesa la interrelació entre els territoris, i el moment d'emancipació que s'hi viu més enllà del Principat, hauríem de tenir la capacitat de capgirar la realitat social i cultural per transformar-la en una realitat política construïda entre tothom, i fent un pas endavant sense complexos.

Ara pot ser l’hora, per exemple, de plantejar la relació que el nou Estat Català, ha de mantenir amb el Principat d’Andorra, la Catalunya Nord, la Franja d’Aragó, l’Alguer, el País Valencià, Menorca, Mallorca, les Pitiüses i el Carxe. Ara caldria que organitzacions i associacions que treballen en l’àmbit de la nació complerta com són, Col·lectiu Mata de Jonc/Compromís pels Països Catalans, Enllaçats per la Llengua, Som Països Catalans, Ràdio Terra, Plataforma per la Llengua, Cor i Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, Universitat Catalana d’Estiu, Federació Llull, Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana, Institut d’Estudis Catalans, Institut Ramón Llull, Col·lectiu Randa, entre altres, creïn l’espai comú on desenvolupar i ampliar la seva tasca.

Ara pot ser l’hora de partits que, amb més o menys convicció, contemplen la realitat dels Països Catalans. Esquerra Republicana, la CUP, el Bloc/Compromís, MES per Mallorca i Menorca, haurien de fer un pas endavant i en parlar de nació referir-se  als 13 milions que, pel cap baix, conviuen als Països Catalans.

El mateix es pot demanar a organitzacions com Obra Cultural Balear, Acció Cultural del País Valencià o l’Òmnium, que tanta i tant bona feina han fet als respectius territoris precisament en favor dels Països Catalans. En l’aspecte sindical, l’acció de Sindicats com la COS, CSC, SEPC, STEI-i, STPV, USTEC, ja fa temps que experimenten en aquesta direcció. Només creant un front capdavanter podrem avançar cap a una confluència cultural, empresarial, econòmica i industrial, per teixir de nou la plenitud política i social que els nostres conqueridors s’han ocupat d’esfilagarsar durant 500 anys.

Finalment, seria bo que entitats com l’Assemblea Nacional Catalana, l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, l’Assemblea Alternativa d’Eivissa/Sa Bassetja o a la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, perfectament capacitades per liderar les aspiracions d’una bona part de llur ciutadania, fessin visibles una aproximació i vinculació entre associacions sobiranistes. Pel que representen estan capacitades per obrir el discurs vers la ciutadania en tot tipus d’accions tendents a restablir els ponts i reforçar els lligams que 300 anys d’ocupació, fragmentació i persecució no han pogut acabar de destruir.

Cal doncs posar fil a l’agulla i, com més aviat millor, iniciar la tasca d'establir un marc jurídic i democràtic que faciliti i esperoni els esforços associatius, culturals, polítics, econòmics i comercials que, més tard o d'hora, han de servir per avançar cap a la plena independència com a nació que som, respectuosa amb totes les seves sobiranies. Per aconseguir reflectir aquest nou marc en la nova constitució de la República Catalana de manera consensuada i en base a acords previs, caldrà una mobilització ingent d'entitats institucions i personalitats de tots els territoris, la qual cosa no és gens fàcil. No sé exactament quina forma haurà de prendre, però gosaria suggerir  que ens convé un Congrés Nacional dels i pels Països Catalans.

Ara potser ha arribat l’hora d'accelerar aquest temps que s’allargassa per assolir la independència, i sincronitzar-lo amb el que s'escapa a velocitat de vertigen pel que fa a la reunificació del nostre poble, tant alegre i combatiu.

Quico Romeu
(Font estadístiques: Wikipèdia)

dimecres, 23 de setembre de 2015

Sergi Perelló : "Per arribar aquí han hagut de lluitar, patir i morir molta gent"

Sergi Perelló (Barcelona, 1972) és actualment responsable de relacions internacionals de la Intersindical-CSC, fa més de vint anys que participa a diverses expressions de la solidaritat internacional amb moviments socials i sindicals, especialment de l’Amèrica Llatina. És membre d’International Action for Peace, entitat que acompanya comunitats rurals en resistència pacífica amenaçades per la violència paramilitar a Colòmbia. És soci de l’ANC, membre de la Taula Catalana per laPau i els Drets Humans a Colòmbia així com de la plataforma social Esquerres per la Independència.
Actiu i mordaç a les xarxes socials, exerceix l'independentisme d'esquerrres des d'una visió internacionalista i té un gran coneixement sobre la situació a moltes nacions sense estat d'arreu del planeta. 

Òscar Adamuz_ACPC, 23-09-2015

1. Comencem Sergi, encetant una vella polèmica històrica: les classes populars del Principat han protagonitzat diverses mobilitzacions contra el poder establert de l’estat; des de la revolta dels Segadors de 1640 als darrers 11 de setembre, passant per les bullangues del segle XIX, l’anarcosindicalisme del XX, etcètera. Com es vehicula històricament aquestes accions amb la defensa de la sobirania catalana i amb el moviment catalanista sorgit el segle XIX?

La formació social de Catalunya i els Països Catalans té unes especificitats molts concretes. Sinó, no existiríem com a nació. Cal que ens remuntem a l’edat mitjana per entendre qui som i com hem arribat fins aquí. I això té a veure, en resum, amb les disputes entre noblesa, reis, clergat i la naixent burgesia urbana que determinà la creació d’un dels Parlaments més antics d’Europa, els de les Corts d’Aragó, el qual establí molt incipientment, elements de distribució del poder de classe en certs àmbits. Aquest nivell de repartició de poder, a diferència de la Castella i la França absolutistes, incentivà el comerç internacional i la creació d’una burgesia i d’una classe treballadora pròpies allunyades del concepte imperial d’espoli colonial de la metròpoli, que finalment desembocà en una revolució industrial contemporània a la del centre d’Europa i Anglaterra. Les estructures democràtiques que la mateixa Generalitat de 1714 representava, més la composició social catalana posterior diferenciada de la Castella feudal, conformen un cos nacional que dóna sentit de pertinença nacional ja al segle XVIII, XIX i XX de la majoria de la societat catalana. Sense aquest pòsit és probable que avui en dia haguéssim patit la mateixa sort que la nostra nació germana, Occitània. Per tant, responent a la pregunta, el sentiment de pertinença nacional diferenciat del castellà és un element intrínsec de les classes populars catalanes ja que van participar d’aquest procés de transformació històric que a d’altres nacions sense estat no es va esdevenir. I això és cabdal per entendre perquè finalment aquesta transmissió històrica de pertinença nacional diferenciada forgés un moviment obrer i popular propi. El cas del PSUC, admès al 1939 a la Internacional Comunista de manera diferenciada del PCE n’és un exemple evident.

2. Llavors, la dicotomia “esquerra progressista versus catalanisme burgués” és un mite fals?

És totalment fals i és una distorsió interessada de les elits de la metròpoli amb el suport de l’esquerra que jo anomenaria, colonial. Aquest paradigma es crea als anys 20 i 30 amb en Lerroux i el rebla en Solé-Tura al 68. La intenció d’aquesta distorsió és evitar l’emancipació de Catalunya (i els Països Catalans) i que com a subjecte polític pogués dur a terme les transformacions socials corresponents que les classes populars encapçalessin. Va passar als anys 20 i 30, va passar en l’efervescència del maig del 68 i torna a passar ara. Les elits espanyoles fan servir aquest paradigma per intentar aturar el procés de transformació social que Catalunya ha anat endegant els darrers 800 anys i que culminarà amb la conformació d’un nou subjecte, aquest cop estatal, que avançarà un pas més en l’equitat, la justícia social i la democràcia real.

3. Quant a la qüestió territorial, a nivell conceptual, els Països Catalans són una mateixa nació o són un conjunt de territoris catalanoparlants amb diferent adscripció nacional? Això, doncs, és contradictori amb el fet que Catalunya sigui considerada una nació?

Hem de tenir en compte el procés històric de la nostra nació, que per mi són els Països Catalans. Però hem d’entendre quin paper d’alienació han jugat Espanya i França durant diversos segles, i com ha modificat les consciències de les persones que habiten els nostre país. Hem d’assumir que als darrers 356 anys no hem tingut ningú al nostre favor. França ha fet una feina etnocida esborronant al nord del país. Al País Valencià, a les Illes i a la Franja, Espanya ha jugat un paper ‘cantonalista’ molt intel.ligent. Els resultats han estat diversos en funció de la fortalesa de la composició social històrica que et comentava abans. Però hem de ser conscients que han estat capaços d’allunyar els nacionals d’un mateix país fins a fer-los sentir diferents, fet impensable entre un murcià i un segovià, tot i la distància. Per tant, aquest és el repte que hem de (re)construir i que podem anar bastint en el futur. Per a poder-ho fer ens calen eines. I la primera és tenir estructures estatals que dignifiquin la consciència nacional pròpia. La Catalunya Estat serà una eina de reconstrucció nacional. N’estic convençut.

4. La fragmentació de la unitat lingüística als diversos territoris és emprada com a excusa arreu dels PPCC per l’espanyolisme, les institucions locals i cert regionalisme com a eina per aturar un “contagi polític catalanista”. La defensa de la llengua hauria de ser independent de la defensa dels drets nacionals?

La defensa de la llengua hauria de ser independent dels drets nacional si visquéssim a un estat realment plurinacional on no s’imposés cap llengua sobre l’altra i hi hagués plena igualtat en tots els àmbits entre totes elles. La igualtat en tot els àmbits vol dir exactament això; cap llengua està per sobre l’altra. I per tant el castellà només hauria de tenir drets vehiculars a Castella i les àrees castellanoparlants i el català de la mateixa manera a les àrees catalanoparlants. Una altra opció seria crear un Estat idílicament plurilingüe on tothom tingués certa competència en totes les llengües, però això és irreal. Per tant, quan això no passa i hi ha imposició d’una llengua sobre una altra, aquesta injustícia esdevé en una lluita nacional.

5. A parer teu, quina responsabilitat es té des de Catalunya de la desconnexió històrica entre els diferents territoris?

Em tornaré a basar en la història. Les coses no passen perquè sí. La desconnexió entre els territoris del Països Catalns no són fruit de l’atzar. Ha estat una feina metòdica de les metròpolis per anorrear-nos. A 6 milions de jueus els van eliminar en un parell d’anys en camps d’extermini, i en el nostre cas han emprat més de 356 anys per fer-nos desaparèixer. Però no ho han aconseguit. És com allò de la combustió. El foc i l’oxidació són el mateix però estan relacionats amb el temps. I això és el què ens ha passat. Que no ens han pogut eliminar de cop però l’oxidació de tants anys ens ha rovellat. I això ha creat aquesta desconnexió de la gent del propi país. Tant al nord, al centre, al sud o a les illes. Ara, una altra cosa és la responsabilitat política de tots els agents d’arreu del país. Perquè els intents de desconnexió hi són arreu. Podem culpar més al Principat que a una altra part del país? Perquè al Principat hi ha més consciència nacional? Crec que aquest paradigma és erroni. Les elits que han col.laborat amb la metòpoli dels 4 territoris són igual de culpables. I aquestes elits, i al Principat també, han normalitzat la divisió territorial del nostre país fins al punt que una part important dels conciutadans d’una mateixa nació ha perdut el vincle emocional amb la resta.
Val a dir, però, que de la mateixa manera que l’independentisme ha esdevingut element central de la societat principatina, la qüestió territorial també pot arribar a ser-ho a la resta del país al futur. De fet la feina de formigueta de moltíssimes generacions de lluitadors del País Valencià o les Illes ja està donant fruits.

   (*)


6. Canviant de tema i anant-hi al present: quina radiografia ens pots fer de la situació actual del moviment sindical a Catalunya i la resta de Països Catalans?

Si entenem la pregunta des del concepte de sindicalisme nacional caldria dir que és deficient. A diferència d’altres nacions sense estat com el País Basc, Galicia, Còrsega, Canàries, Sardenya, Martinica, Guaiana o Nova Caledònia on les expressions sindicals pròpies tenen una força representativa en menor o major grau determinants, en el cas del Països Catalans presenta deficiències greus. És cert que al País Valencià i a les Illes la Intersindical Valenciana i STEI-Intersindical respectivament són prou fortes, però principalment a l’administració pública. A l’empresa privada tenen poca representativitat. Al Principat només hi ha dos sindicats nacionals, la Intersindical-CSC i la COS. La Intersindical-CSC té representació a l’empresa privada i també a la pública, però està a anys llum del volum d’afiliació i delegats dels grans sindicats oficials espanyols. També hi ha la IAC (CATAC i USTEC) però amb una posició poc visible del seu compromís nacional. La Intersindical-CSC a més ha de competir amb altres sindicats anomenats ‘alternatius’ de matriu estatal.
Al nostre país hi ha diverses problemàtiques que afecten l’espai sindical nacionalment conscient; per una banda la gegantina maquinària dels sindicats oficials estatals amb un volum de subvencions ingents, una normativa laboral espanyola que restringeix i acotat molt la participació dels sindicats no - oficials, i finalment la manca de voluntat dels sindicats del país de trobar vies de confluència. Certament no té gaire sentit que els sindicats del país no conflueixin; els sindicats estatals acaparen el 95% de la representació, i qualsevol que tingués dos dits de fronts es plantejaria buscar vies de confluència entre els sindicats nacionals per bastir una alternativa sindical, no només de país, sinó també digna davant del sindicalisme de la renúncia que representen els sindicats oficials espanyols al nostre país.
Pel que respecta a Catalunya Nord, tot i haver creat la Intersindical-CSC-Catalunya Nord fa diversos anys, el greu procés d’assimilació francès ha dificultat molt assentar unes estructures sindicals pròpies al nord.

7.Dins aquest panorama general, quin paper pot jugar la Intersindical-CSC com a agent sindical i quines són les relacions actuals amb d’altres sindicats del territori?

La Intersindical-CSC és el 5è sindicat del Principat en representació. La Intersindical-CSC té els Països Catalans com a marc territorial nacional, però òbviament entén que al País Valencià i a les Illes ja hi a expressions sindicals que representen el mateix. Aquestes són la Intersindical Valenciana i STEI-Intersindical a les Illes. Al Principat també hi ha la USTEC (educació primària) i CATAC (administració pública vincultats a la IAC), però amb molt poca visualització del compromís nacional, com deia abans.
El futur sindical dels Països Catalans passa per buscar sinergies entre els sindicats de país. No només perquè ens cal com a país, sinó perquè ens cal trencar la dinàmica de més de 30 anys de sindicalisme oficial espanyol vinculat a les subvencions, a les renúncies i l’aval de les pitjors reformes laborals.

8. Com a especialista en relacions internacionals i bon coneixedor de la situació d’altres minories nacionals a d’altres estats, quines reaccions podem esperar a escala europea i mundial davant una eventual República catalana independent?

La solidaritat catalana ha fet una feina ingent els darrers anys. Catalunya és un país eminentment solidari. Una feina que ha servit per a normalitzar-nos com a país internacionalment. Molta gent ha conegut el nostre país gràcies a la tasca de solidaritat internacional que moltíssimes entitats han endegat arreu. Jo en sóc prova directa d’això per mitjà dels projectes de formació sindical i drets humans que hem dut a terme a Colòmbia, Equador i Bolívia. Hem treballat amb organitzacions sindicals i socials que han transmès la nostra normalitat nacional. I això és vital. I això servirà en el futur. Hem dut a terme projectes els darrers 15 anys on hi han participat milers i milers de persones que ens coneixen com ‘los catalanes’ i això és un acumulat impagable.
Aquest acumulat de molts anys de feina ha generat que una part considerable de l’esquerra llatinoamericana sigui molt receptiva als drets nacionals del nostre país. Entre d’altres resultats cal esmentar les declaracions dels partits d’esquerres del Fòrum de Sao Paolo en favor del dret d’autodeterminació de Catalunya. I això és fruit del treball de molts anys.
Per altra banda, des de la Intersindical-CSC participem fa una colla d’anys dins de la Plataforma de Sindicats de Nacions Sense Estat, un espai on organitzacions de Còrsega, País Basc, Galícia, Martinica, Guaiana, Nova Caledònia, Sardenya, la Vall d’Aosta, Bretanya o Occitània tenen la possibilitat de fer sentir la seva veu internacionalment. En aquest àmbit, l’interès pel nostre procés és majúscul i un exemple.



9. Una darrera qüestió controvertida que determinada esquerra veu com a contradictòria. Es pot defensar una societat igualitària des d’un òptica socialista i internacionalista i alhora defensar la identitat nacional i l’asimetrisme de les nacions sense estat com la catalana?

Tots els éssers humans naixem iguals, som persones. La nostra adscripció nacional la determinen factors culturals, lingüístics, territorials, socials... La diversitat és una riquesa que ens fa millors com a individus conscients i socials; com més sabem millor vivim. La ignorància és un dels grans mals del nostre planeta i es fomenta per garantir el benefici d’uns pocs per sobre de les majories. La diversitat cultural i nacional és un bé, com la diversitat natural, que ens fa millors. La unificació del mon global des del concepte de l’assimilació és la pobresa tant social com cultural, que a diferència de la integració i l’intercanvi de cultures ens fa més grans com a ciutadans globals conscients. Les nacions petites, com la catalana, són una de les claus per construir societats més justes, equitatives i diverses. I ho dic seriosament. L’acumulat dels països petits, avançats com per exemple l’Uruguai, Catalunya o Islàndia són la clau per crear un mon divers, just i on tothom visqui una miqueta millor.

10. Sabent que la composició social de Catalunya és d’una diversitat extraordinària (classes, orígens, etc) com s’explica la transversalitat del moviment nacional català?

Pel que et deia a la primera pregunta. La composició social de Catalunya ha estat marcada per uns esdeveniments històrics molt peculiars. La creació d’espais de participació de certs estaments socials ja a l’edat mitjana, quan ni a la meitat d’Europa es feia, va generar una societat molt més oberta que d’altres. Això ho proven les grans migracions occitanes dels segles XVI i XVII i les espanyoles al segle XX. La societat catalana, històricament, no ha fet dels nouvinguts un problema sinó un guany. I aquesta és la clau que ha permès, a l’actualitat, esdevenir una societat on les demandes nacionals i socials són assumides per un gruix important de la societat ja que mai hi ha hagut una vinculació ètnica en la pertinença nacional. Aquí rau que el moviment nacional català tingui una transversalitat incomprable.

11. I l’última, com veus el procés polític d’emancipació nacional de Catalunya?

El veig bé. L’acumulat dels darrers 150 anys ( i no només des del 68 amb la creació del PSAN) han generat l’escenari on som ara. Els processos històrics no es creen en 4 dies. Cal molta paciència i ara som a una de les fases de culminació. I per arribar aquí han hagut de lluitar, patir i morir molta gent que pensava com nosaltres fa 100, 70 o 50 anys. Però finalment hi hem arribat. Ara som a la cruïlla on tenim l’oportunitat de guanyar. I les probabilitats que guanyem són altíssimes. No per estadística o perquè siguem els millors, sinó perquè de manera gramsciana la motxilla és tan plena que cal buidar-la. I ja sobrix de llibertat.





Moltes gràcies Sergi

(Nota)*: Vídeo discurs I-CSC del 1r de Maig de 2008 a Barcelona

diumenge, 20 de setembre de 2015

Els Països Catalans contra Catalunya (en campanya)

Davant de l'escenari d'unes eleccions cabdals en la història de Catalunya el proper 27 de setembre, per a decidir una eventual independència de l'estat espanyol, un dels grans interrogants és què passarà amb la resta de territoris de parla catalana, els Països Catalans.

Si bé la qüestió territorial i el marc nacional català no han estat aquests anys a la centralitat del debat sobre el "procés" nacional català, sí que és un tema d'especial sensibilitat que va surant en determinats moments i aixeca tempestes, com quan el conseller de justícia Germà Gordó s'hi va refererir en el marc de la UCE aquest passat mes d'agost sobre el possible accès a la nacionalitat catalana de valencians, balears, franjolins, algueresos i nord-catalans.

Des d'un punt de vista catalanista, el debat territorial sembla que ha esdevingut, si més no, en un segon pla, doncs la desigual evolució del moviment nacional en els diferents territoris i el prominent autonomisme, ha anat suavitzant determinades posicions més "clàssiques" sobre la unitat de la nació catalana i pareix decantar-se (ni que sigui per necessitat) cap a un model confederal on cada país decidiria lliurement el seu camí vers la sobirania i una hipotètica federació en peu d'igualtat amb la resta de territoris. Partits polítics com ERC o la CUP van escorant-se cada colp més cap a aquests postulats, basant-se d'alguna manera en l'antecedent històric condeferal de la Corona d'Aragó.
Tanmateix, tot i notables aportacions d'autors com Toni Rico i de cert revifament de la qüestió, encara es fa ben palesa l'absència d'una estratègia coherent del conjunt del catalanisme quant als Països Catalans i els seus diferents graus de consciència nacional i de d'autogovern.

Però és des de l'altre cantó (l'espanyolisme), on el terme de Països Catalans sembla que "aixequi pasions" i n'ha estat emprat, cíclicament i històrica, com a referent del què pot representar "el perill nacionalista català" i les seves "ànsies expansionistes", com ha mostrat el candidat Albiol fa no res a Tortosa. De fet, fins a dates ben recents, la dreta espanyola dels diferents PPCC comptava amb aquest comodí per a eixamplar el seu electorat i portar el debat a un terrent identitari en què se sentien còmodes. Els símbols, la reciprocitat dels mitjans, la llengua a l'escola i la unitat de la llengua n'eren (són) els temes estrella en aquest aspecte.
En aquest aspecte, recents publicacions d'aquest blog com les del professor Joan Morro  sobre l'obra de Francesc Viadel o de Toni Barceló sobre el gonellisme a les Illes  acaben de radiografiar aquesta manera d'actuar.

No obstant això, des de certes forces estatals considerades més progressistes, n'hi ha una altra manera d'enfocar el tema: utilitzar els llaços històrics i "fraternals" dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó com a factor sentimental per a negar una possible separació de Catalunya. El recent canvi polític  ocorregut al País Valencià, Illes balears i l'Aragó, que ha portat al govern les susdites forces progressistes, apareix com el recurs d'afinitat política aparent que podria fer de frontissa entre tots els territoris de parla catalana, i donar així per finiquitat l'anticatalanisme com a arma electoral.
Aquesta estratègia neix del supòsit que existeixen dues posicions antagòniques i immobilistes enfrontades que es retroalimenten: el nacionalismes conservadors de dreta espanyols i català (ergo PP versus CiU). Sempre des d'aquesta òptica, davant d'aquesta visió frontista es contraposa la voluntat de comprensió i diàleg entre companys progressistes amb una reforma federal en l'horitzó.
En aquest sentit han estat les declaracions del president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig, de la presidenta de les Balears Francina Armengol o del president aragonès, Javier Lambán.
Per acabar de rebar el clau, el candidat pel PSC a la presidencia de la Generalitat catalana Miquel Iceta va deixar molt clar aquest posicionament responent a la proposta del Conseller Gordó: "No sé si partir Espanya serà una bona contribució per a estrènyer els llaços amb els altres territoris de parla catalana.".
Aquest projecte dóna com a arguments la derogació de la Llei de llengües a l'Aragó, la reincorporació del govern illenc a l'Institut Ramon Llull o la defensa conjunta catalanovalenciana respecte del corredor mediterrani com a exemples de col·laboració institucional que una Catalunya independent posaria en risc, segons aquesta visió.

De tot això es poden fer moltes lectures i no es pot negar la importància de la normalització entre institucions dels Països Catalans. El que ha de quedar clar, per una banda, és que aquells que ara proclamen els llaços fraternals entre els territoris de parla catalana són els mateixos que van votar durant la transició per prohibir explícitament la federació entre CCAA a la Constitucio espanyola, o aquells que han viscut d'esquenes al projecte cultural i de difusió de la llengua compartit durant molts anys. Són, en definitiva, aquells que han estigmatitzat i renegat del terme de Països Catalans els que ara fan aquesta "proposta",els que no han defensat l'oficialitat del català a la UE,  aquells que no han consolidat un espai català de comunicació ni han apostat pel corredor mediterrani els que, per art de màgia, ara faran possible un projecte economico-cultural vertebrador dels territoris de parla catalana?
Estratègia electoral contra la independència catalana? pur cinisme? Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions, davant aquests elements d'anàlisi, dels que volen confrontar "els Països Catalans contra Catalunya"...això sí, només en campanya...

Òscar Adamuz
Administrador ACPC



dilluns, 24 d’agost de 2015

Meditacions valencianes al voltant dels Països Catalans, per Joaquim Torrent



Meditacions valencianes al voltant dels Països Catalans





És un fet irrefutable que darrere tot “blavero”, i, per extensió, de tot “neoblavero” o assimilat, s’amaga, si gratem un poquet, un espanyolista pur i dur -en alguns casos minoritaris, i depenent de l’estat patològic del subjecte, cal reconèixer que ocorre sense autoconsciència de ser-ne-. Normalment les exaltacions febrils i irracionals de la “personalidad valenciana / personalitat balensiana” no solen ser més que la manifestació més evident del conflicte per doble lligam que pateix l’individu que les manifesta, atès que d’una banda té un interés primari per la seua “terreta”, però d’altra banda és incapaç d’anar més enllà i es troba atenallat per la seua fidelitat nacional a un ens superior, encarnat en l´Estat, la seua simbologia i tot el que representa. Quan veu que si fa un pas més enllà posa en qüestió l’ens superior, automàticament, si no disposa d’uns recursos culturals i racionals suficients, desemboca en la histèria provincianopatriòtica del valencianisme esquizoide i restrenyit de les tres províncies -amb l’afegit de Requena i Villena, és clar-; un valencianisme desproveït d’arrels i d’efectes pràctis, el fruit més important del qual és la generació de tones de polèmica esteril i que irremissiblement està condemnat a diluir-se en les organitzacions i partits “nonacionalistes”-no nacionalistes pel que fa a la nostra nació, evidentment, no pel que fa a la seua…- Ah, i que conste que el patriotisme “provincianopatriòtic” no és exclusiu del País Valencià. Si preguntèssem, a Barcelona mateix, a molts seguidors del Barça que fan gala d’un barcelonisme exaltat, quina és la seua nació i si volen l’autodeterminació quedaríem bocabadats del seu nul nacionalisme conseqüent.


Per a mi, qui propugna que l’únic nacionalisme vàlid per al País Valencià és el que es limita exclusivament a les tres províncies no és un veritable nacionalista, sinó, com a màxim i amb reserves, un mer regionalista -que pels seus condicionants no vol desenvolupar el seu nacionalisme embrionari fins a les darreres conseqüències-, i si algú des del Principat restringeix el seu nacionalisme a les quatre províncies li diré el mateix. La Nació Valenciana va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar -i si hi volen romandre els de Torrevella, que ho decidisquen ells- i la Nació Catalana també; no hi ha més cera que la que crema.


Hauria de quedar ben clar que, malgrat la qüestió de noms, tots parlem la mateixa llengua i que, amb els lògics i naturals matisos locals, formem la mateixa nació -actualment designada amb l’expressió Països Catalans, però que també, si els avatars històrics haguessen estat diferents, es podría haver designat com a “Països Valencians”-, o, si més no, atesa la manca de consciència d’alguns, formem la mateixa base nacional. Si açò es té clar, malgrat que per raons merament tàctiques hi haja formacions polítiques que, en una primera etapa, preferisquen cenyir la seua actuació solament a un àmbit territorial limitat, no té perquè haver-hi cap problema. Allà ells; sempre i quan tinguen, presents permanentment -insistisc, permanentment!- les premises anteriors. Si s’assumeixen aquestes premises deixa de tenir cap sentit, evidentment, qualsevol bel·ligerància contra tot allò que puga qualificar-se com a “català”, i apareix nítidament com el que és, com un atac als mateixos valencians ( i als illencs) -amb la satisfacció de Madrid-; i també com un esforç estèril i inútil que desvia forces en una direcció inadequada. L’ideal seria que cadascú fera la seua via sense interferències, procurant, en lloc de restar, sumar l’esforç de totes les forces polítiques que treballen veritablement pel País Valencià, i sense deixar de tenir sempre present que l´única opressió real i persistent és la que prové i ha provingut, al menys des de fa tres-cents anys, de Madrid.


Una altra qüestió, en la que preferisc -com a tribut al realisme- no entrar a fons, és la de la forma en què hauria d’insertar-se el País Valencià en una estructura jurídiocoestatal nacional pròpia i compartida amb els territoris de la mateixa llengua. Tan vàlida seria una estructura unitària com una confederació de Països Catalaans en peu d’igualtat entre tots els territoris . No faríem més, en aquest darrer cas, que recuperar la tradició històrica de l’antiga Corona d’Aragó. Seria, a més, un model paregut al de la Confederació Helvètica, formada per una confederació de cantons, molts dels quals amb una llengua comuna -l’alemany o el francès- que no discuteix ningú, i lligats tos pel matex símbol: la creu blanca sobre fons roig -no cal dir que el nostre símbol nacional són les quatre barres, amb l’afegit de l’ estel si es vol (el blau resta exclusivament, si de cas, per a València-ciutat).


Per a acabar en referiré a un del mites més extesos, i fomentat interessadament des del blaverisme, com és el del suposat interès dels catalans del Principat a “redimir ” el País Valencià, qualificat en termes de “perill potencial” pels mateixos inventors del mite. Que més voldríem! Malauradament no hi ha res més lluny de la realitat. Malgrat, tot, però no pensem llençar la tovallola; els darrers canvis ens han esperonat i ens han fet veure una llum al final del túnel. Sobretot perquè han obeït a la voluntat dels propis ciutadans i desmenteixen categòricament qualsevol “imposició”. Encara hi ha vida, i si hi ha vida hi ha esperança, de retrobar-nos i de ser lliures.






Joaquim Torrent (geògraf i escriptor)

divendres, 14 d’agost de 2015

Una introducció a l’anticatalanisme contemporani, per Joan Morro

En aquest text el professor Joan Morro analitza els mecanismes coercitius utilitzats contemporàniament per les elits espanyolistes contra el catalanisme, de com intenten imposar l'imaginari col·lectiu basat en un suposat nacionalisme agressiu i expansionista irradiat des de Catalunya i que contraposen als Països Catalans impulsant un regionalisme de tall folclòric en defensa del marc nacional espanyol, i que porta al seu ADN l'anticatalanisme més visceral.
L'anàlisi gira al voltant de la lectura de l'obra del periodista i sociòleg valencià  Francesc Viadel: "La gran depuració" , gran especialista en l'anticatalanisme, el fenomen del blaverisme i en la violència que es generà a la mal anomenada "transició democràtica" durant la "Batalla de València". 



Una introducció a l’anticatalanisme contemporani

Joan Morro*



Recentment s’ha publicat La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l’anticatalanisme espanyol (València: Universitat de València, 2015). No es tracta merament d’una lectura recomanable per aquest estiu, sinó d’una obra pertinent per contextualitzar l’actual crisi de l’Estat espanyol, principalment per a tots els que encara volen redreçar-lo des de l’esquerra política. Com apunta Francesc Viadel (autor del llibre i professor a la Facultat Blanquerna de la Universitat Ramon Llull), un problema cabdal de la política espanyola contemporània ha estat la connivència amb una xarxa d’odis no sempre visible, sovint banalitzada, així com marcadament atiada pels poders fàctics espanyols i l’administració pública. L’obra pot entendre’s com una introducció a l’anticatalanisme contemporani. La imatge de la portada, on podem veure un acte vandàlic contra un monument en memòria de Vicent Andrés Estellés, és una bona representació de les idees presentades al llarg de 250 planes.


I


La tesi de Viadel és la següent: hi ha una “lògica” de violència que ve d’enrere i està arrelada a les Illes Balears, també a Catalunya però menys, i sobretot al País Valencià. Aquesta lògica tendeix a “inocular la por” per mitjà d’un supremacisme que, d’acord a un seguit de costums i discursos, sovint esdevé la condició de la correcció política així com un recurs ineludible per guanyar eleccions i aprovar tota mena de decrets. No es tracta d’una “lògica” d’extermini clàssic, sinó d’unificació sota la por i contra la pluralitat. La por en qüestió, que segons Viadel té un “substrat històric”, projecta situacions fantàstiques com ara la d’una ingènua societat catalana sotmesa a uns dirigents omnipotents i sense escrúpols, la de mestres valencians i mallorquins al servei d’un voraç imperialisme pancatalanista i la d’una imminent ruptura d’Espanya deguda a la insolidaritat tribal dels catalans. Aquestes projeccions no només legitimen l’ús de la violència física i simbòlica a diferents nivells sinó que, de fet i per aquest tipus de legitimacions, condicionen una convivència on la diversitat lingüística i obvietats recolzades per la comunitat científica internacional (com, per exemple, que el català i el valencià són la mateixa llengua) són motiu de tabú.


Viadel afirma que l’anticatalanisme espanyol forma part d’una estratègia de depuració moguda des de fa segles pel que Daron Acemoglu i James Robinson anomenen elits extractives. Val a dir que aquests professors, poc sospitosos de ser agents pancatalanistes, han exemplificat la idea d’elits extractives apel·lant justament a les polítiques històriques de l’imperialisme espanyol en un llibre que ha esdevingut una de les obres de referència de la ciència política actual [[i]]. Aquestes elits, afegeix Viadel, es consolidaren amb la dinastia borbònica importada des de França i a partir de la qual s’anirà estenent un centralisme que converteix les diferències culturals en anomalies infames. El supremacisme esmentat farà de cobertura justificadora d’aquestes polítiques i es reconeix al llarg de la història en costums i discursos generadors del castellà-clericalisme, més conegut per l’eufemisme “nacionalcatolicisme” que s’explicita durant el franquisme, no sense prèvia col·laboració amb el feixisme europeu. Per aquest supremacisme hom creu que hi ha una cultura, la castellana (anomenada “española”), davant la qual s’han de subordinar les altres cultures per un acte gairebé de dignitat. Qui no ho accepta és inacceptable i ha de cedir, pel seu bé, per no quedar al marge, per a no ser un marginat. Si no cedeix pel seu compte se’l farà cedir pel bé de tothom. L’única opció, doncs, és la depuració. Amb la crisi de l’Imperi, aquesta estratègia tendirà a aplicar-se especialment als casos català, basc i gallec. Les conseqüències són múltiples, nodreixen el ventall de tendències ideològiques arreu de l’Estat, i actualment conformen el que periodistes i sociòlegs com Viadel anomenen “franquisme sociològic”. Depurar esdevé un acte quotidià, inclús imperceptible, generalment acceptat per no contrariar el sentit comú i sobretot per voler semblar ben educat, civilitzat. L’estratègia de depuració en qüestió té una genealogia tan antiga com variable i subtil.


Segons els ideòlegs i actors del nacionalisme espanyol, “nacionalistes” són els altres. Molt sovint es consideren a si mateixos patriotes, però no pas nacionalistes, perquè s’estimen sa pàtria: no és casual que això hagi estat clamat per polítics com Aleix Vidal-Quadras i Pablo Iglesias. Tret d’excepcions, l’actitud espanyola no és nacionalista, però els catalans tendeixen a ser-ho, normalment per adoctrinament, provincianisme o egoisme congènit. Tant se val si a la capital de Catalunya se fa ostentació de ser una terra d’immigrants i és de les més plurals i cosmopolites d’Europa. L’independentisme és una conseqüència natural del nacionalisme, tal com va dir recentment la “ciudadana” Carolina Punset a les Corts Valencianes. I, naturalment, nacionalistes són tots aquells “etnicistes” que no assumeixen la idíl·lica convivència espanyola, aquells que qüestionen el model territorial espanyol, aquells que enyoren la tribu. Aquells només volen separar. Més enllà de les condicions estructurals relacionades amb les elits extractives, Viadel connecta aquesta actitud amb el nacionalisme banal teoritzat per Michael Billing [[ii]]. El nacionalisme banal apareix especialment en totes aquelles expressions socials vinculades a un sentiment de satisfacció activat per la creença d’estar alliberat de qualsevol tret nacionalista. Una complexa regla de tres (conducta, passions, cognició) orientada a negar tot allò sospitós de significar quelcom “nacional”. En tot cas, la depuració de la que ens parla Viadel no s’ha de mitificar ni simplificar, car, com matisa al llarg del llibre, a l’actualitat n’és pròpiament deguda als hereus (en molts casos inclús biològics) dels que guanyaren la Guerra Civil. 


II


L’anticatalanisme contemporani té dos moments cabdals. El primer remet a la Batalla de València, on l’obsessió per regionalitzar la cultura catalana i l’odi contra els intel·lectuals valencians marcaren un dels capítols més foscos i menys comentats de “la Transición española”. El segon s’engega arran de la polèmica mediàtica entorn de l’Estatut de Catalunya i arriba fins als nostres dies, en ple Procés sobiranista català. Amb aquest pretext, Viadel no amaga alguns comentaris crítics vers una tradicional ingenuïtat dels catalans. Però no per recordar les manipulacions d’una burgesia catalana que només vol que dividir, com agrada repetir als mitjans de comunicació, sinó per posar en relleu la inversemblança d’una Espanya feliçment plurinacional. En efecte, els ara tan freqüents intents de comparar públicament els representants catalanistes amb el nacionalsocialisme o bé casos d’abús de poder com els de l’Èric Bertran i d’altres de cuny neonazi com el que es va viure durant un 11 de setembre a la Fundació Blanquerna de Madrid, els quals, no sense raó, tant van gelar als catalans, fa dècades que no són gaire estranys al País Valencià. Creure que l’anticatalanisme més agressiu s’ha engegat ara per por a “un divorci nacional” és fruit d’una manca de memòria històrica i d’ignorància vers la cultura pròpia.


No és casual que l’anticatalanisme hagi estat especialment visceral al País Valencià. Allà es va viure una efervescència de catalanisme polític durant un temps en què qualsevol crítica al Govern d’Espanya era com a mínim il·legal. Aquesta efervescència, ben diferenciable del romanticisme a l’ús, vingué acompanyada d’una Il·lustració valenciana (a l’àmbit del pensament, la història, la filologia, la poesia, la música, el periodisme) que Viadel encomia vivament i que sense la qual, certament, la cultura catalana estaria en una situació molt pitjor que l’actual. Potser per això, com es comenta al llarg del llibre, aquesta Il·lustració va ser literalment sufocada per bombes, atacs directes i amenaces de mort a escriptors, professors, mestres, llibreters i diverses personalitats del món universitari, cultural i de l’ensenyament. Una violència tan malaltissa que la va patir fins i tot el poeta, editor i traductor novaiorquès David H. Rosenthal quan va anar a València per presentar la traducció a l’anglès del Tirant lo Blanch. Val a dir que aquesta violència va tenir molt a veure amb el consentiment d’una burgesia valenciana descaradament servil cap a Madrid i sense cap voluntat ferma a invertir en l’espai català de comunicació; una burgesia que ara, amb el Procés sobiranista català engegat, es lamenta d’una greu manca de finançament estatal i ha de veure com es frustren infraestructures tan necessàries com el corredor mediterrani.


El pes que té la violència anticatalanista al País Valencià en el conjunt de l’argumentació de Viadel no ve marcada només perquè allà sigui més visible, ni tampoc perquè ell sigui valencià, sinó per fer-li un cop d’atenció als catalans del Principat. Algunes presumptes defenses de la cultura catalana a Barcelona (“som catalans!”) poden resultar tan banals com lluir una samarreta del València CF a València o del RCD Mallorca a Mallorca. Més encarà si la defensa en qüestió resulta ser verbalment idèntica a la defensa d’una “comunidad autónoma” delimitada des de Madrid [[iii]]. Obviar aspectes com aquests té poc d’esperançador. Tot plegat de vegades ha contribuït a percebre el “catalanisme” com un mer localisme totalment cegat davant l’anticatalanisme realment existent, el qual, al cap i a la fi, no només és un problema per als que formen part d’allò que Pierre Vilar anomenava el fet català [[iv]] sinó tot un repte per a l’esquerra política. Entre d’altres coses perquè, com suggereix Viadel, l’anticatalanisme patit a les darreres dècades ha fet minvar tota mena de projectes culturals i sociopolítics fins a esdevenir un problema de primer ordre inclús en el marc de les anomenades “democràcies homologades”. Per això cal entendre’l.



III


La “lògica” violenta analitzada per Viadel assoleix una expressió concreta en el blaverisme. Aquest moviment, encara que carregui un seguit de fenòmens històrics articulats pel franquisme, no pot entendre’s al marge d’una repulsió exagerada vers el valencianisme democràtic, que Viadel identifica com a catalanisme polític. Se’ls reprova per igual perquè són el mateix. Els únics catalanismes i valencianismes políticament correctes són els de l’àmbit privat i el folklore. Amb tot, com suggeria Walter Benjamin, repulsions d’aquesta casta no són pas espontànies sinó generalment produïdes davant d’un escriptori. La desil·lustració, com la Il·lustració, no és quelcom merament immanent ja que respon a factors premeditats. No és que hi hagi un “gen valencià” de l’anticatalanisme, sinó un imaginari que es pot rastrejar fins trobar-ne les llavors. En aquest sentit, Viadel repassa els personatges i les plataformes més influents de la catalanofòbia al País Valencià. El llistat és ampli però els mètodes són reiteratius. La narrativa blavera sempre presenta un altre, el pancatalanista (o “catalaniste”), que, mogut pels diners o la follia catalana, sempre està organitzat i disposat a atemptar contra la “valencianitat” d’acord a un ideari marxista o nazi. El fet que sigui marxista o nazi depèn, naturalment, de l’audiència. El pancatalanista traeix una presumpta identitat pura en el si d’una Espanya mitificada tot dinamitant la sana convivència. Ell és l’enemic declarat i cal combatre’l.


El “pancatalanista” o “catalaniste” condemnat pels blavers és l’equivalent local del “nacionalista” condemnat pels “patriotes espanyols”. No obstant això, costa de creure que un discurs tan demencial i amb tanta influència social com el que postula el blaverisme, que ha provocat persecucions i assassinats, no hagi provocat durant els darrers anys cap debat seriós per part de l’esquerra espanyola. Una esquerra que ha esdevingut tendencialment sucursalista arreu del fet català contemporani. Tot plegat ha condicionat que a hores d’ara els valencians només tinguin mitjans de comunicació públics en llengua castellana i que algunes multinacionals, i fins i tot l’Agència Tributària d’Espanya, ofereixin serveis d’atenció diferenciada en català i en valencià. Al capdavall, doncs, no cal sumar víctimes mortals per repercutir negativament en l’economia i la moral dels Països Catalans. “Divideix, depura, i governa”. El secessionisme blaver no és només vers Catalunya i les Illes Balears, sinó també cap al propi País Valencià, com ho prova el “suretisme”, el qual promou que la província d’Alacant formi part de Múrcia. Aquest secessionisme també té una versió mallorquina, a saber, el gonellisme, rabiosament activat arran del Procés sobiranista català. Deixant de banda el grau de violència, Viadel mostra com blavers i gonelles fan servir els mateixos patrons: exacerbació d’un dialectisme enfrontat a una amenaçant essència catalana, invenció d’orígens mítics pel que fa als símbols i la llengua, rebuig paroxístic del món acadèmic i el debat racional d’idees, sublimació d’un bilingüisme que normalment s’expressa només en castellà i un furibund antimarxisme que tendeix a vincular l’esquerra política amb Pujol i Mas. Per cert, aquesta esperpèntica vinculació es pot escoltar actualment a Catalunya, sobretot per part dels que creuen que els cupaires són un producte dels convergents, la qual cosa inclús va ser suggerida en la presentació oficial de Podemos a Barcelona.


Que la memòria de Manuel Sanchis Guarner hagi estat la que més ha encès l’odi del blaverisme, com recorda Viadel, és una bona mostra de la desconnexió radical entre l’anticatalanisme i l’actitud il·lustrada. També permet establir els lligams entre la Batalla de València i el Procés sobiranista català, el qual justifica de bell nou boicotejar qualsevol entesa. Paga la pena recordar com membres del PP, UPyD i Ciutadans denunciaren a la fiscalia la celebració d’un simposi dirigit per Jaume Sobrequés i organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans i el Centre d’Història Contemporània de Catalunya. En aquesta línia d’atacs podem esmentar com a paradigma l’intent per desprestigiar el programa català d’immersió lingüística. Almenys pel que fa a l’Estat espanyol, es tracta de l’única eina empíricament efectiva per aconseguir que una població sigui plenament bilingüe. Cap de les “comunidades autónomas” té un nivell de bilingüisme social com Catalunya. A més, cal remarcar l’acceptació social i pedagògica de què gaudeix aquest programa. Els que volen criticar-lo obvien aquests fets i callen sobre moviments com el blaverisme i les dificultats que hi ha a València i Mallorca per defensar la cultura catalana. Evidentment, quan no callen sol ser per acusar l’altre de “nacionalista”.



IV


En ple segle XXI, les xarxes socials han posat clarament en relleu que l’anticatalanisme està estès i consagrat. Maleir algú per no dissimular que forma part d’una cultura, insultar persones perquè parlen una llengua diferent o qualificar de nazi a qui llueix públicament una estelada són fets tan normalitzats que han motivat l’aparició de Drets [[v]], una associació formada per advocats que denuncien la catalanofòbia i que compta amb el suport d’entitats civils d’arreu dels Països Catalans. Paga la pena recordar que el catalanisme, si bé té més d’un segle de recorregut no sols a nivell popular sinó a les institucions i el món acadèmic, mai ha estat còmplice ni del feixisme ni de l’estalinisme, ans al contrari. Pocs moviments culturals i sociopolítics europeus poden dir el mateix. En tot cas, que un ministre d’educació expressi el desig de “españolizar” els nens catalans i que una força emergent a l’Estat dediqui un discurs d’investidura a parlar d’una pau amenaçada pels “nacionalistes” i que acusi els catalanoparlants de ser “aldeanos”, tot sota l’emparament dels mitjans i amb el silenci de l’esquerra espanyola, mostra que l’afirmació de la cultura catalana implica una resistència contra un sentiment de superioritat cultural i classista fortament arrelats, no pas una dèria retrògrada com alguns volen fer creure.


La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l’anticatalanisme espanyol de Francec Viadel és un llibre mancat de tecnicismes, victimismes i hagiografia. Com diu el prologuista, Adolf Beltran, el llibre està escrit a peu de carrer amb l’orella parada a una realitat crua i massa sovint camuflada pels mitjans de comunicació. Viadel ofereix dades, raonaments, exemples, comparacions, sempre d’una manera directa i es desmarca del fàcil romanticisme que barreja queixes i propostes, desafecció i arguments, la desraó de qui ataca i la de qui és atacat. Es tracta d’un text urgent per entendre una part interessadament obviada de la història recent de l’Estat espanyol i al respecte, sens dubte, pot ser molt més productiu que qualsevol assaig del peronista Ernesto Laclau, el qual sembla tan lloat, de cop i volta, al nostre voltant. 





*Joan Morro és professor a la UGG-UNED (Catalunya) i investiga qüestions relatives a la societat i comunicació del risc al CVARG (Açores). Recentment ha coeditat l’obra col·lectiva Hi ha una nova política? (Barcelona: La Busca, 2014). 






[[i]] Acemoglu, D., & Robinson, J. (2012), Why Nations Fail: The Origins of Power, Prosperity, and Poverty, New York: Crown Publishers (Hi ha traducció castellana publicada per Planeta) 


[[ii]] Billing, M. (1995), Banal nationalism, London: Sage (Hi ha traducció catalana publicada per l’Editorial Afers) 


[[iii]] Sobre les condicions històriques i els efectes perversos d’aquesta qüestió (la dels “noms”, com diria Joan Fuster) estretament lligada a la “lògica” analitzada per Viadel i que tant ha afectat a les polititzacions a les Balears i especialment al País Valencià, vegi’s: García, Ll., & Grande, I. (2012), L’invent de l’espanyolitat. La construcció pseudocientífica de l’espanyolitat, Barcelona: Fundació Catalunya Estat 





dilluns, 10 d’agost de 2015

La Flama que ens agermana, per Txevi Rovira

«Som catalans tots, siguem del nord o del sud, del País Valencià o de les Illes»


La darrera contesa electoral, les municipals del 24 de maig, va obrir nous horitzons d’esperança i canvis cap a la llibertat arreu dels Països Catalans. El procés d’independència al Principat de Catalunya encara una campanya d’estiu importantíssima i crucial fins al 27-S. Una campanya d’estiu que s’obria amb el solstici i amb la festa nacional dels Països Catalans aquest passat Sant Joan, il·luminada per laFlama del Canigó.

Aquesta Flama, imaginada primer fa més de 50 anys (quan en feia 300 del Tractat dels Pirineus que escapçava el nord del país i el lliurava a l’absolutisme borbònic francès) per retrobar nord-catalans de les comarques avui en dia anomenades Catalunya Nord amb catalans de l’anomenat Principat, primer bàsicament només a Osona i el Ripollès. Poc a poc i any rere any, es va convertir en un dels símbols d’unió més importants de tots els Països Catalans, i eix vertebrador de la nació sencera. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, passant per Andorra i l’Alguer.

El dia 23, al simbòlic acte del coll d’Ares, on des de fa 50 anys es balla una sardana que supera la frontera imposada pels estats espanyol i francès, els companys de l’equip de foc de la Flama del Canigó d’Igualada ja ens comenten de bon matí que fa una estona que han baixat de la pica del Canigó, on s’havia encès el foc a les 12 de la nit, i que una noia de Guardamar fa estona que ha partit amb la Flama cap al seu poble, i que tenia previst deixar-la en diversos indrets del País Valencià. Aquesta noia travessava bona part dels Països Catalans en cotxe en poques hores, les primeres orxates de la nova temporada d’estiu es començaven a servir al País Valencià i una nova Generalitat Valenciana començava a prendre forma tot esperant la Flama.

A les Illes, també s’encenien fogueres de Sant Joan amb esperances renovades, i a l’Alguer la gent saltava per sobre el foc a la platja, mantenint les tradicions. Als Pirineus i a Andorra els fallaires baixaven de les muntanyes amb el foc ben alt, i a les nostres contrades, la Flama arribava corrent i amb bicicleta fins al Lluçanès i molts altres llocs.

De les rutes que coordina Tradicat des del Coll d’Ares, 15 nord-catalans acompanyaven la Flama pels diferents pobles, llegint el missatge del nord, de la portadora històrica Daniela Grau, i el missatge del Principat escrit enguany per un altre històric, Nemesi Solà de Tradicions i Costums.

Després d’escoltar el darrer dels discursos a Coll d’Ares, el de la directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Ester Franquesa, afirmant la unitat de la llengua i reclamant la llibertat de tots els Països Catalans, parteixo del Coll d’Ares, encara emblanquinat per la intensa pedregada que ha rebut (una pedregada que sembla que vingui part d’Almansa part de París). Me’n vaig cap a portar la Flama al meu poble, Santa Eulàlia de Riuprimer, on la foguera s’ha tapat amb plàstics per resguardar-la de la pluja. Finalment, no s’encendrà avui, s’encendrà per la revetlla de Sant Pere, però s’encendrà.

A quarts de deu del vespre arriben els nord-catalans, i ens llegeixen el seu missatge. En Guillem, un jove de 20 anys, creu que en pocs anys la reunificació dels Països Catalans serà una realitat. La gent el mira i l’escolta admirada.

Decideixo acompanyar la comitiva fins a Malla i fins a Gurb, els dos darrers pobles que els toca a la ruta, que ja ve de Moià i La Garriga. Als dos pobles passa el mateix, la gent queda embadalida de la força d’en Guillem, la gent escolta amb atenció i l’accent rossellonès amoroseix un discurs que al Principat, on ens costa veure la nació sencera, provoca que siguem conscients del que arriba a moure la Flama, que som catalans tots, siguem del nord o del sud, del País Valencià o de les Illes, i que amb aquestes 50 edicions de l’arribada de la Flama al Principat, ens mantenim fidels a les arrels, seguim resistint, i tenim desig de país.