diumenge, 26 de juliol del 2020

Països Catalans... quan toca?


Aquest 27 de juliol de 2020 fa 40 anys de la mort de Joan Ballester, llibreter i activista cultural barceloní que en plena dictadura edità i distribuí un dels mapes més populars dels Països Catalans. Mort el dictador, el debat sobre el marc nacional del catalanisme va aflorar sobretot dins els àmbits culturals, universitaris i polítics d'esquerra. Fruït d'aquell nou context se celebrà a Barcelona l'any 1976 un debat sobre els Països Catalans, on diverses forces d'esquerra escenificaren la seva posició sobre el tema, que oscil·lava entre els que defensaven la unitat política ja llavors i els que, sense negar els elements nacionals comuns, s'enfocaven més en la realitat cultural i la sobirania de cada territori. Passats els anys d'esplendor de la "transició democràtica" (amb fets violents contra Fuster i Sanchis-Guarner al País Valencià i un cop d'estat frustrat pel mig)  i consolidades les autonomies, el "momentum" dels Països Catalans semblava haver passat i  les referències nacionals que abarquen de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó van quedar relegades a la retòrica present a certs mítings i documents de partit, com una deferència a aquells "catalanistes de la perifèria" que tant havien patit defensant la catalanitat dels seus territoris. Això sí, aquesta retòrica estava present a la gairebé totalitat de les forces que es definien com a catalanistes/nacionalistes/independentistes a esquerra i dreta de l'hemicicle. Des de la conservadora Convergència a l'ecosocialista ICV en parlaven de Països Catalans, passant per les Esquerra Unida del País Valencià i les Illes Balears, el Bloc Nacionalista Valencià, el PSM, la CUP i Esquerra Republicana.
Ara bé, quan aquests bells propòsits volien plasmar-se en implantació política al territori, els partits s'enfrontaven amb la crua realitat i els resultats electorals d'Esquerra Republicana, la CUP  o de Convergència fora de les fronteres autonòmiques catalanes mai no han passat de ser residuals. 
El 2010, però, va canviar-ho tot. Començava el "procés", les grans manifestacions i el creixement exponencial dels partidaris de la independència a Catalunya. Aquest pols entre les institucions catalanes i l'estat ha estat com una màquina mediàtica de generar notícies i conflictes diaris, que ha fet volar pels aires l'anterior mapa polític català, amb desaparició de partits i redistribució d'espais electorals. 
Aquesta situació que va arribar al clímax l'ú d'octubre de 2017, ha deixat molt poc espai a altres qüestions com la gestió de govern, la corrupció o, per suposat, el fet dels Països Catalans, que en poques dècades ha passat de projecte polític a retòrica i de retòrica a la pràctica desaparició del debat públic. Avui dia hi ha més referències als Països Catalans des de posicions obertament contràries que al si del vell catalanisme. Nous espais polítics com Catalunya en Comú o Junts per Catalunya no han continuat la tradició retòrica dels seus antecessors, malgrat que territoris com la Catalunya Nord ha guanyat un protagonisme creixent dins el "món indepe". La gran concentració del febrer amb la presència del President Puigdemont, va tornar a posar Perpinyà al mapa emocional del catalanisme.  
Arribats a aquest punt, caldria preguntar-se si la qüestió del marc territorial de la nació catalana encara és un debat viu o quedarà definitivament llençat a la paperera de la història. Quan hi haurà de nou un projecte que vertebri les terres de parla catalana? Quant de camí queda per recórrer per construir la realitat cultural comuna? Espai de comunicació, corredor mediterrani o Institut Llull són temes pendents i recurrents, que engloben a tots els territoris. En definitiva i dit a la manera pujoliana; Quan toca parlar dels Països Catalans? 

Òscar Adamuz