dissabte, 30 d’abril del 2016

[1r de Maig] Canviar Europa des dels seus pobles, per Joan Morro


Canviar Europa des dels seus pobles

El Parlament Europeu ha acollit aquesta setmana una conferència d’Arnaldo Otegi que posa sobre la taula dues cames d’un mateix projecte: Europa i les esquerres. Es tracta de qüestions estrictament polítiques que obliguen a desbordar el legalisme i el moralisme presentats pels que encara creuen en un capitalisme “amb rostre humà”. Un maniqueisme que, connivent amb plantejaments neoliberals, obvia que els problemes polítics són sempre col·lectius i que cap col·lectivitat és abstracta, sinó històrica. Ara bé, precisament perquè la història la fan els pobles, no hi pot haver cap canvi històric sense respostes populars.

Parlant en nom de l’esquerra independentista basca, Otegi apel·la a la necessitat d’entrelligar tres punts clau per fer possible un avenir favorable per a les classes populars europees, a saber: superar el sectarisme de l’esquerra tot acordant programes comuns, renovar el compromís internacionalista de les polítiques d’esquerra, i recordar que l’esquerra no va néixer per a resistir sinó per a guanyar. Tot plegat és presentat arran d’una reflexió des de l’experiència de l’esquerra abertzale a les institucions del País Basc.

  • Cal construir una política amb la gent, cal preguntar i escoltar a tothom tot aprofitant els mitjans a l’abast. 

Otegi assenyala que les institucions són una limitació per a l’esquerra política. Les raons d’aquest fet són de tipus estructural, no merament conjunturals. Malgrat la retòrica pròpia dels règims democràtics europeus, les mesures de l’esquerra independentista basca a les institucions han estat subordinades al poder central del Regne d’Espanya, un Estat membre de la Unió Europea la unitat del qual és potenciat per elits politicoeconòmiques clarament arrelades. Tanmateix, es tracta d’un Estat ben fidel a una doctrina, com ho prova la immutabilitat del Govern central i de la dreta espanyola pel que fa a la situació del conflicte basc. Com a conseqüència, Otegi subratlla que s’han de respectar les estratègies de cada poble, ja que cada població està lligada a problemàtiques concretes, alhora que adverteix dels riscos dels gestors i del nacionalisme.
No obstant això, Otegi adverteix que no s’han de rebutjar totalment les institucions. Aquest rebuig connecta amb una presumpta esquerra “resistent”, la qual en la pràctica assumeix la derrota, el ressentiment, renuncia a la felicitat i a l’autèntic objectiu de l’esquerra política: transformar el món. Però, si la transformació és l’objectiu, el motor de l’esquerra és la participació, i aquí rau la importància de les institucions. En comptes d’institucions sense poble o d’un poble sense institucions, cal que el poble hi participi allà on sigui possible. Cal construir una política amb la gent, cal preguntar i escoltar a tothom tot aprofitant els mitjans a l’abast. Una resposta popular davant un referèndum no pot ser una derrota, sinó una victòria, perquè contribueix a un procés orientat a una democràcia expansiva. En efecte, comptar amb la gent condiciona als adversaris a haver de fer el mateix. Témer al poble és renunciar a la història.

  • Europa és un problema que les esquerres –sempre plurals i complexes– no acaben de prendre’s seriosament.

Quan Samuel Huntington deia que eixamplar la democràcia és un perill per a la democràcia tenia part de raó: eixamplar la democràcia és un perill per a la democràcia liberal. L’ideal de l’individu-consumidor ha estat un principi ideològic que molts han volgut convertir en la fi de la història. Amb tot, com remarca Otegi, fa temps que la dreta política està guanyant l’hegemonia cultural. Per això és de suma actualitat reivindicar que, més enllà d’un aparent mercat de discursos, el que està en joc és una batalla ideològica. Una batalla que ofega a les esquerres cada vegada que es desentenen d’Europa i dels seus pobles.
Hi ha dos exemples que mostren el defalliment de les esquerres europees. D’una banda, la tragèdia dels desplaçats per les guerres a la Mediterrània Oriental. Si les arquitectures institucionals d’Europa són qui no respecta la vida dels que estan fugint d’una guerra, com ho proven les actuals gestions de fronteres europees, aleshores els pobles europeus estan normalitzant una barbàrie. Dit d’una altra manera: estan regalant Europa als que gasegen éssers humans. D’altra banda, l’expectació haguda envers els reptes que l’esquerra grega presentà a la Unió Europea en detriment d’un internacionalisme actiu és una greu derrota de l’esquerra en general. Otegi critica l’actitud passiva que tingué l’esquerra independentista basca al respecte, i ho reprèn per tal d’emfatitzar que a Europa tenim reptes comuns que només podrem afrontar si aconseguim relativitzar la nostra nació.

Europa és un problema que les esquerres –sempre plurals i complexes– no acaben de prendre’s seriosament. Les reflexions d’Arnaldo Otegi al Parlament Europeu apunten a que cal reconèixer aquest problema, el qual s’aprecia tant en les fronteres de la Unió Europea com a l’interior dels Estats europeus. Al respecte també podem afegir tant els conflictes en què estan implicats Ucraïna i Turquia com l’auge de l’extrema dreta a països com Àustria o Finlàndia. Ara bé, com el propi Otegi sosté, la resposta a aquest problema passa pels propis pobles europeus i no pas per cap fórmula abstracta, les quals tendeixen a florir quan les esquerres defalleixen.

Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores. Recentment ha coeditat l’obra col·lectiva Hi ha una nova política? (Barcelona: La Busca, 2014). 

dimarts, 26 d’abril del 2016

"Omella, per la boca mor el peix", per Joaquim Torrent

Senyor Omella, amb les seves recents i lamentables declaracions, segons les quals Catalunya no ha de tenir conferència episcopal pròpia, hem perdut tota esperança en un canvi per part de vostè.... 
  • Aquesta tàctica de fer servir catalanoparlants al servei dels postulats més rancis i centralistes no és pas nova
Ens havíem confós per la seua aparent afabilitat, quan en realitat no és més que una pura façana, ja que els seus postulats ens retrotrauen als temps foscos del nacionalcatolicisme, amb figures com el cardenal Modrego o el cardenal González Martín. I amb el sol fet que sigui catalanoparlant no n’ hi ha prou, és condició necessària però no suficient; igual que en el cas d’un altre antecessor seu, monsenyor Carles... Aquesta tàctica de fer servir catalanoparlants al servei dels postulats més rancis i centralistes no és pas nova, però; només cal recordar com en temps franquistes els principals censors de publicacions catalanes eren capellans catalanoparlants d’origen valencià. 

En fi, veiem que no hi ha sintonia entre el pastor i les seves ovelles, i que aquest actua més com un comissari politic que com una altra cosa, un comissari que no és més que un peó en la lluita del Poder, així en majúscules -com a conxorxa entre els els poders fàctics a nivell d’ Estat-, per a anorrear la personalitat del Principat de Catalunya, consumar-ne i perpetuar-ne el desmembrament eclesiàstic i afavorir determinades opcions politiques destinades a mantenir l’ actual “status quo” territorial, cosa que no té res a veure -ni per casualitat- amb l’ espiritualitat: en resum, com algú diria col·loquialment, caspa pura. Tant de bo els fets consumats facin canviar el Vaticà en un proper futur, ja que està demostrat, i vostè n’és el viu exemple, que tant sols es belluga per interessos purament materials... 

Joaquim Torrent

dilluns, 25 d’abril del 2016

"Aprendre de la història, analitzar el present i pensar en el futur: Colòmbia i Catalunya", per Sergi Perelló






Sobre Colòmbia i Catalunya

Aquests dies he estat a Cuba acompanyant el procés de pau que s'està gestant entre el govern colombià i la principal guerrilla del país.
Un procés que té el suport de la comunitat internacional.

Coincidències de la història, ha recaigut pràcticament en els mateixos tempus que el procés d'independència d'una part del nostre poble.
Fins i tot l'aplicació real dels acords de pau que se signaran aviat entre els principals actors colombians i el full de ruta emanat de l'acord d'estabilitat entre la majoria independentista catalana, coincideixen en el temps.
  • El procés de pau de Colòmbia i el procés d'independència de Catalunya tenen en comú el principi mateix de la participació de les majories socials 
Casualitats de la història però grans semblances en allò que volem les majories; canviar de capsa com a oportunitat per transformar el contingut. Defugint els maximalismes, des del realisme, la generositat i la confiança que és el poble qui té la paraula. I pot fer-ho.

Perquè el procés de pau de Colòmbia i el procés d'independència de Catalunya tenen en comú el principi mateix de la participació democràtica, real i efectiva de les majories socials per transformar la societat cap a un futur sostenible de benestar, igualtat i justícia social.

La consecució de la pau a Colòmbia i de la independència a Catalunya no són, com hi ha qui creu i voldria que fos, l'estació final on es resoldran tots els problemes de tots dos països en una Arcàdia de felicitat on guanyaran els bons sobre els dolents.

La consecució d'aquests dos processos és l'oportunitat
històrica perquè les majories socials de tots dos països tinguin les condicions democràtiques per canviar i transformar la societat sense la interferència d'elements externs que per mitjà de la imposició de regles antidemocràtiques i/o la violència han pretès eternitzar el poder d'unes minories oligàrquiques.
  • Els processos històrics de ruptura els empeny el poble  per mitjà de la lluita sobretot intel·ligentment estratègica.
En aquest nou marc serà el poble, qui amb la seva organització, la seva mobilització i la seva participació a les institucions realment democràtiques, podrà canviar el futur.

Com a tot arreu les opcions maximalistes, però minoritàries, a banda i banda d'aquests dos processos, les que no volen canviar res i les que diuen voler canviar-ho tot de cop el dia de la pau a Colòmbia o de la independència a Catalunya, esdeven aliats involuntaris per deixar les coses com estan i evitar la ruptura real.

És important entendre que els processos històrics de ruptura els empeny el poble i la seva organització per mitjà de la lluita constant i progressiva, però sobretot intel·ligentment estratègica.

La transformació social, econòmica, cultural i política de les relacions injustes entre els éssers humans, nascuts iguals, no s'esdevé perquè se'n tinguin moltes ganes i vulguem que passi demà.
S'esdevé aprenent de la historia de la humanitat, analitzant el present i pensant que el futur el construïm entre el màxim de gent possible, o seguirem sempre igual. Sense canviar res.



Sergi Perelló (Barcelona, 1972) és actualment responsable de relacions internacionals de laIntersindical-CSC, fa més de vint anys que participa a diverses expressions de la solidaritat internacional amb moviments socials i sindicals, especialment de l’Amèrica Llatina.

diumenge, 24 d’abril del 2016

I què seria una cultura valenciana?, per Tomàs Escuder


Podem començar la reflexió a partir del que entenem per cultura . O per passar llargues estones parlant sobre qui som els valencians...Tant un punt com l’altre es presten a nombroses , variades, dures, definicions. I, més encara si partim des de pressupòsits estrictament científics o, per contra, estirem del fil de les posicions polítiques possibles.

I, no ens enganyem, qualsevol presa de punt de vista, qualsevol definició té un component polític. Entès ací com una manera de parlar i jutjar des de l’òptica de la futura acció.
Jo, des de la meua discreta postura he de confirmar, tal i com ens recorda el Conseller de Cultura, que  “ Ja no ens alimenten molles...”

I també en aquest sentit , en el de la cultura, podem afirmar que ja no ens basten les definicions ni les dinàmiques, especialment aquestes, que han estat elaborades i posades en marxa per uns partits contraris al fet nacional valencià.

No és aquest ara el lloc per a estendre’m en la definició dels dos ítems al·ludits al principi: cultura, valenciana. Diré, però , que els dos conceptes els faig servir des de l’òptica propera a la ideologia cultural gramsciana. Que com a ferramenta d’anàlisi i de treball continua essent vàlida.

No dic que en una altra ocasió no entre a definir més nacionalment aquests conceptes. És un treball interessant,  i ara doblement necessari a casa nostra. Altrament , com ja diu el marxisme, la ideologia que domina és la de la classe dominant. Tot i que seria difícil anomenar classe la colla de vampirs que ens ha governat des de fa 20 anys. Però sí que imposaven la seua ideologia.

Deixem de banda , com he dit, la definició de cultura . El concepte  plural, ample, queda generalment en les mans i  en espais pertinents per a una tal cosa. No és aquest ara. Tirem endavant i reprenguem  la pregunta de l’inici...¿ què seria una cultura valenciana? Podem abordar, en una primera aproximació des de tres punts de vista el concepte de valencià o valenciana.

Per una banda podríem dir que és valenciana tota aquella cultura que siga feta dins el que políticament i administrativament és territori del País .Una primera aproximació i sense entrar en posicions diacròniques , històriques.
  • La cultura valenciana és marginal. Ho és no solament dins un marc estatal i europeu sinó al si mateix de la pròpia societat.

En segon lloc ho seria també aquella feta per la gent que viu ( momentàniament, permanentment? ) ací. Del Sènia al Segura, de Vinaròs a Oriola.

I en darrer lloc, last but not least, aquella que tinga, i ací entrem en territori més difícil d’esbrinar, uns elements que passen per una possible imago mundi valenciana. Tema enorme i necessitat de molta reflexió i debat.

Considerant aquestes tres variables podem constatar , com a mínim, algunes característiques què, sense ser exhaustives, permeten endevinar un model pròpiament valencià.
Cada un dels ítems que abordem ara deuria ser tocat “in extenso” . No ho neguem. Però ací va una primera aproximació.

La cultura valenciana és marginal. Ho és no solament dins un marc estatal i europeu sinó al si mateix de la pròpia societat . No es pot dir que estiga present de forma continua o majoritària entre els valencians. La nostra societat , a més, no sol ser conscient de si les manifestacions culturals són valencianes o alienes.

Es una cultura fragmentada. Els diferents actors , socials o individuals, no tenen àmbits de relació si no són de forma esporàdica . Cada grup viu dins el seu entorn. Amb considerable desconeixement de la resta. Encara que hi hagin excepcions.

Dins aquesta cultura hi ha dos corrents principals.  I, sovint diferents i inconnexes. Per una banda el que produeix l’estructura oficial amb el seu suport . Major o menor. Per una altra aquell que neix de la societat  espontàniament o no. Amb objectius sovint oposats.
  • La cultura feta des de l’oficialitat no sol ser crítica. La que es produeix en un entorn més reduït , si no marginal,  i encara que ho siga, de crítica, té escassa visibilitat. 

Que és una cultura urbana, per tal com la nostra societat ho és majoritàriament, no és qüestionable. Les referències i la dinàmica, les mostres i la ideologia tenen la seua base en la ciutat i  no en un altre entorn. Són el seu producte.

No cal observar massa per adonar-se’n de que la cultura valenciana és poc productiva. Per falta de mitjans o per manca d’actors això ara i ací no és el tema.  I encara , aquesta producció, no té sovint  els canals convenients i necessaris per a donar-se a conèixer.

La cultura feta des de l’oficialitat no sol ser crítica. La que es produeix en un entorn més reduït , si no marginal,  i encara que ho siga, de crítica, té escassa visibilitat. Ni un sector ni l’altre tenen suficient capacitat crítica com per poder qüestionar alguns dels valors establerts. O molt mínimament.

I una darrera característica d’aquesta cultura valenciana és que es produeix, en el cas de la literària, en dos idiomes. Que en els darrers temps haja estat la produïda en català la més activa no resta evidència a l’afirmació. I si aquesta dualitat és expressió d’alguna cosa més ho deixem per a una altra aportació.

Acceptem, doncs, com una reflexió més, aquesta manera de considerar què seria la cultura valenciana. Segurament  resulta complicat el terreny. Però el que sí que podem afirmar és que hi ha, es considere més o menys , una forma valenciana que no és ni la gallega ni l’andalusa. Perquè ni que siga per comparança ací la cultura es manifesta des d’una manera particular.

Tota una altra cosa és si questes formes són reconegudes com a tal i si tenen l’eixida que es mereixen. Això, però, són figues d’un altre paner. De més articles...

Tomàs Escuder



dimarts, 19 d’abril del 2016

La llegenda i algunes històries sobre sant Jordi, per Sal·lus Herrero

Angel Canellas López al llarg de l'article sobre la "Llegenda, culte i patronat a Aragó del senyor Sant Jordi" explica com Aragó remembra tots els anys el 23 d'abril la tradició de Sant Jordi. Cal afegir que no només Aragó ,sinó també tots els Països Catalans perquè Sant Jordi es celebra a Catalunya, les Illes, el País Valencià, la Franja, Andorra, l'Alguer i la Catalunya Nord, tot i que es dubta de la seua historicitat.

Hi ha una llegenda martirial, d'un soldat natural de Diòspolis, cap a l'any 270, anomenat Jordi, un cristià anterior a l'adveniment de l'emperador Constantí, durant l'imperi de Dioclecià, tot i que altres versions apunten que quan es va declarar la persecusió dels cristians Jordi intervé per a evitar-les, és empresonat a principi del segle IV i pateix unes tortures semblants a les que va sofrir Vicent màrtir a València, pel mateix temps, quan, nascut a Osca, va ser detingut a Saragossa com a diaca del bisbe Valer i dut encadenat a València per martiritzar-lo cruelment fins assassinar-lo; no entraré en detalls perquè és massa esgarrifós i recordem que sant Vicent màrtir o de la Roda és també un dels sants més potent o influent dels Països Catalans i tota l'antiga corona d'Aragó. La llegenda conta que aquest Jordi confessà la fe en Crist i va sofrir martiri cap al 303 a Nicomèdia, a Diòspolis o a Mitilene durant l'emperador Dioclecià, com Vicent a València.

Etimològicament Jordi, és un nom d'origen grec que vol dir 'treballador de la terra' (gea), 'llaurador', altres, més embolicadament, diuen que vol dir 'arena sagrada' o inclús 'peregrí exemplar', pel seu martiri. Aquests dos sants martiritzats, un potser només llegenda (Jordi) i l'altre amb dades i més versemblança històrica (Vicent el de la Roda) són molt venerats als Països Catalans, segurament és un tret identitari remembrar els martiris i sofriments perquè els nostres països han patit molts avatars de persecució i vicisituds doloroses, guerres, batalles perdudes, pèrdues de furs, ciutats cremades, posem per cas Xàtiva, després de la batañña d'Almansa, el 1707, camps de treball forçat a Salamanca dels maulets valencians que no havien sigut assassinats, camps de concentració, intents de genocidi cultural en dictadures i "democràcies"... Per això, sant Jordi és patró dels pobles que lluiten pel seu alliberament i Sant Vicent, patró contra les tortures i els martiris.

No obstant això, un primer testimoni negatiu contra Sant Jordi és elsilenci d'Eusebi de Cesària, que al principi del segle IV escriu una història sobre els màrtirs de Palestina durant Dioclecià i no esmenta a cap Jordi. A més a més, un polèmic concili romà sota el papat de Gelasi I, cap a l'any 494, condemnà entre d'altres llibres els de la passió de sant Jordi que es considerava herètic. I tanmateix, les tradicions locals a Siria, al segle VI, tres segles després del suposat martiri, hi ha indicis del soldat disopolità anomenat Jordi, un santuari sobre la tomba del màrtir com a lloc de peregrinació tot i que després fou destruida i al segle XI restaurada pel rei d'hongria sant Esteve, on hi havia un altar i mussulmans i cristians creien que hi havia el cos de sant Jordi, Diòspolis passà a dir-se després Lydda (Palestina).

En principi les dades de la tradició manuscrita literària sobre el drac de Sant Jordi, no semblen anteriors al segle XI; no obstant això, en una església paleocristiana de Delfos, dedicada a Sant Jordi des del segle VI, en substitució d'un temple consagrat a Apol·lo Pític, es trobà el 1957 una làmpara on figura Crist armat d'una creu que té als seus peus una serp. I en la majoria de les esglésies siriàques Jordi va estar des de fa molts segles relacionat amb la captura d'un drac i l'alliberament d'una princesa. La llegenda del drac, no anterior en la seua versió actual al segle XI, fou recollida per Jacopone de Varazze, arquebisbe de Gènova, que va escriure la famosa Llegenda àuria el 1266. En ressum: A la ciutat de Silena, en Libia, hi ha un llac on habita un drac espantós que mata a la gent amb el seu alé; per assadollar-lo i que no perjudique més, els de Silena es comprometen a lliurar-li dos moltons diaris, oferits per qui en sort li toca; però no sadollat el drac amb aquest sacrifici, s'acorda lliurar-li viu al fill o filla d'un ciudadà, designat també a l'atzar; aquest recau un dia sobre la filla del rei de la ciutat, i el pare l'entrega al sacrifici engal·lanada como si anara a les seues noces; a la vora del llac apareix Sant Jordi a cavall i armat de llança; la princesa li conta el seu destí i prega al cavaller que fuja, es remouen les aigües del llac i emergeix el drac; el cavballer es santigua, ataca la fera i la fa caure amb la seua Llança; la princesa, per ordre del cavaller, s'acosta a la fera, envolta el seu coll i la fera segueix a la princesa com si fos un cadellet, arribats a la la ciutat, drac, princiesa i cavaller, Jordi aconsegueix convertir al monarca i als ciutadans al cristianisme, i després del bateig, el cavaller amb una espasa mata el drac, de les seues despulles i sang brota un roser.
A meitat del segle XV Joanot Martorell, al Tirant lo Blanch, conta la història d'una princesa, filla de Hipòcrates, que estava convertida en dragó en una illa de l'Egeu, i per a desencantar-la havia que besar-la en la boca; s'enfronta amb el dragó un tal Epercius, que queda lívid; però és el dragó qui pren la iniciativa, besa al cavaller i, després de recuperar el seu aspecte femení, es casa amb aquest. Acceptada l'antigüitat d'aquesta llegenda dragontina, impresiona tanmateix la difussió de la llegenda de Sant Jordi i el dragó en la primitiva església siriana, on se suposava que el monstre s'aparegué al cavaller en la platja de Beirut, encara avui anomenda 'Khalij Mar Jurjis'. No hi havia cap inconvenient por part de l'Església en acceptar la vella llegenda i unir-la a Jordi: Jordi, el dragó i la princesa eren al cap i a la fi símbol d'un sant que allibera a la seua terra del paganisme (la princesa es la pàtria i el dragó la idolatria), i l'estanc és versemblant porta de l'infern. Sant Jordi, amb Sant Sebastià i Sant Maurici, seran per als fins didàctics de l'Església, magnífics patrons protectors contra els enemics, els tres havien sigut guerrers i cristians. A la corona d'Aragó, una bona part inclòs en els actuals Països Catalans hi ha un corrent devocional cap a Sant Jordi, si més no, des del segle XIII.

A principis d’abril d’enguany Josep Miquel Bausset, des del monestir de Montserat escrivia a la Veu del País Valencià un article sobre Sant Jordi, que l'he aprofitat quasi íntegrament, dient que són moltes les esglésies dedicades a sant Jordi i també les representacions pictòriques, tant pel que fa a la seua condició de màrtir de Crist, com a la llegenda de la lluita contra el dragó, en defensa de la princesa. Per això la tradició l’ha vestit de cavaller que lluita contra el mal i la injustícia. A més, Sant Jordi està relacionat amb la cultura per la festa del llibre. A la majoria dels Països Catalans, no només a Catalunya, sinó a la Franja, les Illes, la Catalunya nord, Andorra, l'Alguer i el País Valencià s'estén la festa de la rosa i el llibre, una festa dels editors, llibreters i lectors.


La pintura censurada, sense les quatre barres

Sant Jordi, que a més d’antic patró del Regne de València, ho és també d’Anglaterra, Aragó, Catalunya, Georgia, Grècia, Lituania, Polònia, Portugal, Rússia i Sèrbia, és venerat d’una manera especial a Alcoi, Paiporta, Banyeres de Mariola i a la vila de Sant Jordi, al Baix Maestrat.

Deia Bausset que la protecció de Sant Jordi va ser invocada pel rei i l’exèrcit de Jaume I en la conquesta de València com el sant protector de la Corona d’Aragó, com queda palès a la Crònica del rei Conqueridor i a l’ermita del sant, al Puig. Aquesta popularitat del nostre sant màrtir i cavaller, queda patent també en les festes de moros i cristians de tants pobles, o en múltiples representacions pictòriques, com la de Marçal de Sas, de la batalla del Puig. Per cert que una reproducció d’aquesta pintura de Marçal de Sas, com denunciava el professor Vicent Soler, que al museua de Londres Reina Victòria hi estava íntegre i així el vaig poder veure als anys noranta en un viatge a Anglaterra, ha sofert una “manipulació simbòlica” per part del Capítol dels Cavallers del Centenar de la Ploma, en fer desaparèixer les quatre barres de la pintura original. Aquesta “falsificació interessada” de l’obra de Marçal de Sas, s’ha reproduït en la xicoteta capella de la catedral, on la tradició diu que allí se celebrà la primera missa després de la conquesta de Jaume I. No caldria, en honor a la veritat, que el Capítol de la catedral de València restaurara eixa pintura, sense censures, per retornar els colors falsificats als originals de Marçal de Sas? Les autoritats 'valencianes del PP no només han atacat la unitat de la llengua catalana, han intentat fragmentar la llengua i la cultura catalanes, minorar-la i exterminar-la sinó també esborrar les senyeres quatribarrades i els símbols de valencianitat o catalanitat del País Valencià per assimilar-la al castellanisme espanyol, imposant una construcció de la identitat 'valenciana' anticatalana i antivalenciana.

I recordava Josep Miquel Bausset que en el seu “Eucologi Valencià”, el benemèrit mossèn Vicent Sorribes, un dels pocs que durant el franquisme reivindicà el català a la litúrgia catòlica, escrivia el següent sobre Sant Jordi: “Per l’ajut de Sant Jordi, ens diu la Tradició, Guillem d’Entença, oncle del Rei En Jaume el Conqueridor, va obtindre una gran victòria contra el Rei moro de València, Zeyan, la diada del 15 d’agost de 1237, en la Planura de Puig. Zeyan, amb 40000 soldats infants i 600 genets volgué atacar sobtosament la fortalesa de Guillem, defensada per 80 cavallers i 2000 soldats, però se n’adonà Guillem de la maniobra i atacà primer; al fort de la lluita s’aparegué Sant Jordi i encoratjà els soldats de Guillem que, a tota ultrança, perseguiren l’exèrcit del Rei moro i el varen fer recular del Puig fins al Barranc del Carraixet”. Com recorda mossèn Vicent Sorribes, “Al lloc on s’aparegué Sant Jordi, fon col·locada una Creu de fusta, Creu que l’any 1574 fon substituïda per una de pedra cisellada, veritable joia d’art; també s’aixecà una xicoteta capella en honor del Sant”.

Mossèn Vicent Sorribes, ens presenta Sant Jordi com “el perfecte model de la noblesa, de l’heroisme i de la cavallerositat cristianes”. I per això ens reporta aquestes paraules de Sant Vicent Ferrer: “Sant Vicent Ferrer, en parlar de les virtuts heroiques de Sant Jordi, ens diu, en el Sermó que predicà el dia 25 d’abril de 1413, a la plaça de la Seu de València: Baldament ésser Sant Jordi d’una bellesa extraordinària, “talment semblava Sant Miquel devallat del cel”, no tenia gens de supèrbia: “Si algun cavaller ha fet un bon colp, com va per la ciutat, no cap en els carrers”. Sant Jordi tanmateix “jamés no entrà en batalla que no hagués victòria”.

Mossèn Vicent Sorribes, en la introducció a la festa de Sant Jordi del seu Eucologi, també remarca així la protecció del cavaller “Monsenyor Sant Jordi, en entrar en una ciutat per força emparava les dones i manava sots pena de mort que ningú no les tocàs; elles s’acostaven al Sant dient-li: “Senyor sigam guardades sots vostra guarda”. Finalment ens conta la fi del Sant amb estes paraules: “E Dacià féu portar falles de foc, cremanven-lo e ell deia: Senyor, ajuda’m, i pregava al Senyor Jesucrist que volgués ajudar els cavallers que en armes justes l’invocaren”.

Terminava Bausset dient: "Que Sant Jordi, l’antic patró del Regne de València, que com diu l’oració col·lecta de la festa, “va ser imitador” de la passió del Crist, siga “també protector de la nostra debilitat”, i de tots els qui lluiten per la llibertat dels hòmens i dels Pobles".

Per a la gent laïca, al marge de religions, el símbol de Sant Jordi és un signe de festa i de lluita per l'alliberament dels pobles oprimits, tot i que d'habitud, la jherarquia de l'església, des del pacte de Nicea, amb l'emperador Constantí, s'haja posat el servei del poder i haja ocultat les versions més subversives; les llegendes, dades i històries solen capgirar-se per legitimar els més poderosos. Lligar festa del llibre, flors i regals enmig d'enamoraments o senyals d'amistat que reprsenta la festa de sant Jordi reconvertida con a festa de cultura de la catalanonia és un motiu per a reivindicar la creació d'un espai de comunicació en català que servisca per coordinar, compartir i sumar sinèrgies de tots els mitjans de comunicació de masses als territoris dels Països Catalans en la nostra pròpia llengua i cultures catalanes, sense permetre que ens aniquilen des de les estrructures estatals hegemòniques en espanyol o castellà que s'imposen colonitzant el nostre espai català.

Sal·lus Herrero

dimecres, 13 d’abril del 2016

14 d’abril. Del 1931 al 2016. Per la República Federal dels Països Catalans




14 d’abril. Del 1931 al 2016.
Per la República Federal dels Països Catalans

            El proper 14 d’abril del 2016 s'acompliran 85 anys de la proclamació de la República, la qual —tot i les mancances i decepcions posteriors— el 1931 va desfermar la il·lusió en bona part de la societat dels Països Catalans i representà una experiència democratitzadora i esperançadora que, finalment, seria truncada per la barbàrie feixista.

            Aquesta conjuntura representà a Casa Nostra l’exaltació dels valors republicans: fraternitat, justícia social, solidaritat entre els pobles, laïcisme, esperit federal i llibertat nacional. La proclamació de la República Catalana —per partida doble— tingué com a conseqüència la recuperació de l’autogovern i el restabliment de la Generalitat de Catalunya. L’Estatut Català, únic durant anys, fou l’espill en el qual es miraren els projectes d’estatut del País Valencià i les Illes Balears.

            Els anys republicans representaren també l’agermanament i la multiplicació de les relacions entre els territoris de parla catalana en els nivells cultural, social i institucional. L'ambient de fraternitat contribuí al fet que l'any 1932 se signessin a Castelló de la Plana les Normes Ortogràfiques, que entroncaven el País Valencià amb l’ortografia fabriana, un gran pas endavant per la unitat de la llengua. La col·laboració entre agrupacions socials, culturals i polítiques teixí una xarxa de relacions interterritorials que fou bruscament interrompuda pel cop d’estat i suspesa durant els quaranta anys de la dictadura franquista.

            En el segle XXI, la societat i les estructures econòmiques són ben diferents, però els valors d’afinitat cultural i els interessos compartits entre els territoris de parla catalana són plenament vigents. L'alliberament nacional de la que avui és —encara— la Catalunya autonòmica sembla més a prop que mai, i té el valor afegit que aquest procés emancipador ha estat impulsat des de la societat civil. Parlar de República Catalana avui és parlar de justícia social, de procés constituent i d’una economia més justa, a més d'un ampli ventall de valors democràtics en què hi porta associats: referèndum, dret a decidir, constitució, eleccions, etc.

            En aquest context, la resta dels Països Catalans també veuen dia rere dia com la seva identitat i cultura diferenciades i compartides són qüestionades i negades mitjançant el procés de recentralització a què s'estan sotmetent els aparells dels estats espanyol i francès, per una banda, i per causa de la manca de polítiques actives de normalització i de dignificació de la llengua catalana, principal símbol identitari de la comunitat catalanoparlant, per una altra.

            Amb aquests antecedents, i amb la mirada fixa en el futur, considerem que:

1) El País Valencià, la Catalunya autònoma, les Illes Balears, Andorra, l’Alguer, la Franja de Ponent i la Catalunya Nord formen una nació històrica i comunitat lingüística i cultural integrada per milions de persones repartides en quatre estats que comparteixen interessos en els àmbits polític, econòmic, social, mediambiental, turístic, i mediàtic.

2) La col·laboració institucional i les polítiques coordinades en aquests àmbits incidirien directament sobre el benestar de la societat dels Països Catalans, és a dir sobre la qualitat de vida de les persones.

3) El procés d'alliberament nacional encetat a la Catalunya autònoma ha de servir de punta de llança per obrir el debat referent a la territorialitat de la nació catalana i per reivindicar el dret a decidir dels territoris catalanoparlants, sempre que una majoria social així ho desitgi.

            Per tant, apostem:

1) Perquè cada territori de parla catalana pugui decidir lliurement el seu futur polític quant a l’autogovern, la sobirania nacional i la relació que vulgui establir amb la resta del domini lingüístic.

2) Perquè la catalanofonia, com a realitat cultural diferenciada, assoleixi el major grau de col·laboració i coordinació amb l’enfortiment d'organismes comuns que impulsin la normalització de la llengua pròpia i que potenciïn la projecció exterior de la cultura catalana, independentment de l’estatus politicoadministratiu de cada territori.

3) Per la construcció dels Països Catalans en la forma d’una República federal o confederal que, des del respecte als ritmes, la personalitat i la sobirania de cada país, representi un projecte comú amarat de valors democràtics, ecològics i republicans, amb l’objectiu d’aconseguir una societat més justa i igualitària.

Els sotasingants creiem que una República unida en la diversitat garantiria la competitivitat i l'èxit envers els reptes i les exigències que planteja la convivència en un món globalitzat.

 Primers signants (per ordre alfabètic)
TERRITORI


Òscar Adamuz
CATALUNYA
Anna Arqué
CATALUNYA
Antoni Barceló Riera
ILLES BALEARS I PITIÜSES
Carles Barrull
FRANJA DE PONENT
Lluís de Manuel
PAÍS VALENCIÀ
Tomàs Escuder
PAÍS VALENCIÀ
Paulí Fontoba
FRANJA DE PONENT
Joaquim Gibert
CATALUNYA
Sal·lus Herrero
PAÍS VALENCIÀ
Antoni Infante
PAÍS VALENCIÀ
Joan Pere Le-Bihan
CATALUNYA NORD
Vicent Luna i Sirera
PAÍS VALENCIÀ
Agustí Mas
CATALUNYA/ANDORRA
Josep Messeguer
PAÍS VALENCIÀ
Joan Morro
ILLES BALEARS I PITIÜSES
José R. Noguero de Llano
FRANJA DE PONENT
Carles Pascual i Anmella
CATALUNYA
Marcel Pena
FRANJA DE PONENT
Sergi Perelló
CATALUNYA
Hervé Pi
CATALUNYA NORD
Francesc Ricart
FRANJA DE PONENT
Antoni Rico i Garcia
PAÍS VALENCIÀ
Elisenda Romeu
CATALUNYA
Quico Romeu i Jové
CATALUNYA
Joaquim Torrent
CATALUNYA
Francesc Viadel

Jaume Ivorra Soler
Miquel López Crespí
Francesc Jover
Josep Mª de las Heras i Vallverdú
Rafel Frasquet i Soler
Marc Faustino
Joan Ridaura i Hereu
Jordi Plens i Peig
Josep Callis i Franco
Manel Zaragoza i Salgado
Antoni-Rafel Abat Irles
Santiago Romero i Beltran
Iris Carnicé Blanco
Joan Torres Nalda
Marc Jaumandreu Estany
Carles Castellanos i Llorenç

INFORMACIÓ SOBRE EL MANIFEST:
adam522@ymail.com
PAÍS VALENCIÀ

PAÍS VALENCIÀ
ILLES BALEARS I PITIÜSES
PAÍS VALENCIÀ
CATALUNYA
PAÍS VALENCIÀ
CATALUNYA
CATALUNYA NORD
CATALUNYA
CATALUNYA
CATALUNYA
PAÍS VALENCIÀ
PAÍS VALENCIÀ
CATALUNYA
CATALUNYA
CATALUNYA
CATALUNYA

dijous, 7 d’abril del 2016

L'espanyolisme lingüístic s'està sensibilitzant


Entre els dies 11 i 19 de març del 2016 es va celebrar el VII Congreso Internacional de la Lengua Española (CILE). Aquest esdeveniment, la primera edició del qual tengué lloc l'any 1997 a México, se celebra cada tres anys i l'organitzen l'Instituto Cervantes, la Real Academia Española, la Asociación de Academias de la Lengua Española i un estat amfitrió, que en aquesta ocasió va ser l'estat insular de Puerto Rico, antiga colònia espanyola i estatunidenca. Els espanyols envaïren l'illa pels volts de l'any 1508 i hi practicaren el seu monopoli imperialista fins que amb la guerra de l'any 1898 l'illa passà a mans dels nord-americans. D'ençà l'any 1952 és un estat lliure associat als EUA.

«Aquí el bilingüismo es algo político y legal, no natural.» Ens hauria de sorprendre una anàlisi com aquesta del director de l'Academia Puertorriqueña de la Lengua Española, José Luis Vega, per al qual deuen existir almenys un bilingüisme de tipus natural i un altre de no natural. S'ha comprovat empíricament que els éssers humans naixem capacitats per a l'adquisició i l'aprenentatge no només d'una, sinó de diverses llengües. En aquest sentit el bilingüisme és natural, i es refereix una realitat psicològica, és a dir individual.

Un concepte més adequat per a referir-se al fenomen col·lectiu que descriu l'acadèmic és el bilingüisme social. Defineix una situació en què una comunitat lingüística s'ha vist obligada a bilingüitzar-se a conseqüència de la pressió d'una llengua exògena dominant per motius extralingüístics (socials, polítics, econòmics, etc.). No obstant això, potser encara seria més acurat referir-s'hi com a procés i no pas com a situació. Alguns sociolingüistes com Toni Mollà consideren que la bilingüització és una dinàmica que mena irremeiablement a la substitució lingüística a causa del contacte d'una comunitat amb una altra de sociopolíticament més poderosa. En aquest tipus d'esdeveniments no hi ha —certament— res de natural.

Segons l'espanyolisme lingüístic la presència de l'anglès a Puerto Rico és una anomalia produïda per la intervenció política i militar dels nord-americans. La idea subjacent és que abans que aquests imposassin la seva llei i la seva llengua en aquest territori es feia servir el castellà per voluntat espontània. L'argumentació de José Luis Vega descansa, doncs, en la premissa que hi ha situacions i, per extensió, processos sociolingüístics que són naturals, en el sentit que són un producte absolutament independent dels factors humans. La fal·làcia és portentosa i podria induir-nos fins i tot a assumir l'absurd que hi era la llengua abans que els parlants.

Comptat i debatut, la sensació de minorització que experimenta la “lengua de Cervantes” a Puerto Rico és anàloga a la minorització de fet que el català pateix a l'estat espanyol. Calmem-nos, doncs, i respirem, perquè tot plegat ha despertat en les comunitats castellanoparlants una actitud terapèutica d'empatia envers les altres comunitats lingüístiques amb què cohabiten. L'espanyolisme lingüístic s'està sensibilitzant, i per tal de confirmar aquesta hipòtesi propòs d'entrevistar-nos amb els taïnos, la cultura precolombina de l'illa caribenya de Borikén que parla la llengua arawak. Em sembla que encara trobarem qualcuns vestigis escampats arreu del continent sud-americà. Ja podem fer via, a veure si no hi serem a temps!


Fonts

Diversos Autors (2001). Diccionari de sociolingüística. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Mollà, Toni (2002). Manual de sociolingüística (p. 151 – 157). Alzira: Bromera.


dimarts, 5 d’abril del 2016

"Economia i pecat", per Tomàs Escuder


ECONOMIA I PECAT

Parlem molt d’economia els darrers temps? Massa! No hi ha dubte que entre els neoliberals per una banda i la crisi per l’altra han fet que l’economia haja esdevingut un tema central en qualsevol conversa de tele o de bar. O de família i amics.
Sí. S’ha acabat imposant un discurs social en el que el tema econòmic, en general, és la prima donna de l’ampla i ara monolítica narració global. I no és mala cosa que en parlem. Ja ens ho va ensenyar l’avi Marx, això de que l’economia era un assumpte cabdal en la construcció de les societats.

És obvi però que hi ha d’altres maneres d’analitzar el nostre entorn públic. Però el que passa és que una altra forma de veure-la és cosa que ja no interessa als poders. Especialment si, com és el cas a Espanya i també a Europa i, ad maiorem gloriam  arreu del món, aquells que dominen i manipulen les eines econòmiques i mediàtiques són els fills d’August von  Hayek o Milton Fridman.
Parlem d’economia doncs. Però fem-ho en uns termes diferents, oposats fins i tot als que proposen els prohoms esmentats dalt. Perquè , encara que no es diu, ells no ho diuen, hi ha unes altres formes d’encarar la producció i distribució del PIB, del deute públic, del dèficit fiscal i temes semblants.

Parlem d’economia inserint-la però dins un context que no siga tan sols el del profit. De la dinàmica del lliure mercat i els beneficis continuats. I, fonamentalment deslliguem-la de considerar-la com una mena de concepte universal i vàlid per a tot i en tot temps.
Al poder li convé tenir i difondre   eixa imatge. Perquè amb les seues poderoses veus ens diu per uns enormes altaveus que hem d’anar pel camí de l’ortodòxia. De la seua ortodòxia, clar. No superar un dèficit d’estat determinat com a mite superior. Encongir la despesa pública com un altre mantra sagrat . I, llavors, a partir d’ací, com penitència pel pecat, la necessitat de fer les retallades que convinga. Que li convinga al poder.

Com a conseqüència lògica d’aquest domini social i cultural de la dreta es segueix la doctrina d’economia liberal sense possibilitat de canvi. I, recorrent a vells i reconeguts eficients paradigmes de la tradició judeo-cristiana, s’afirma que qui se n’ix de la norma, de la regla, cau en pecat. I així als heterodoxes, als contestataris els caurà a sobre, amb paraules dels místics com el ministre Montero, l’anatema i la desgràcia del pecat, del dèficit. Es a dir: qui s’escapa de la doctrina econòmica del neoliberalisme caurà en el mal i sofrirà la pena de les retallades. Merescudes per indòmits i per la disbauxa de les despeses de l’estat i les innombrables polítiques keynesianes. Que mai, mai , deurien aplicar-se si no volem anar a parar a les mans dels marxistes , ni tan sols d’una certa socialdemocràcia.

De manera que ací tenim lligades de la mà per arguments suposadament irrefutables i que no es deuen qüestionar, la unió entre economia i religió. Entre pecat i heterodòxia econòmica. No és una situació nova en el domini dels poderosos sobre les masses. Només és un discurs adaptat als temps. En el que s’uneix, la pela a la divinitat. La cistella de la compra al discurs eclesial.
Davant una situació com la que patim resulta evident que alguna cosa cal fer per reconstruir una narrativa que s’opose a aquesta concepció tan unilateral, preponderant  i prepotent del discurs econòmic. Parlem molt d’economia sí. Però només d’una certa forma d’entendre l’economia.  La construcció d’una societat amb majors beneficis socials per a tots ha de passar per una destrucció del pensament que avui  impera.


Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor