dissabte, 26 d’octubre del 2019

"Puerto Rico: estranys en el manglar", per Quim Gibert

La Manglaria, Cangrejos


Puerto Rico: estranys en el manglar

En el número 1676 del carrer Borinquen un cadenat subjecta el reixat del portal. El Sr. Néstor Cerdeño tragina un feix de claus, amb una de les quals l’obre. No hi ha ascensor. Ens toca pujar quatre plantes. Per accedir a la quarta planta torna a haver-hi un reixat, amb forrellat inclòs i un altre cadenat, que el Sr. Cerdeño obre sense enganxar-se els dits. Li ve de poc. La quarta és una planta dividida en cambres de lloguer i una terrasseta. L’arrendador m’ofereix la cambra 53. Diu que, durant el curs acadèmic, la lloga a estudiants, atès que la universitat és a un salt. Em recomana no obrir una de les dues finestres de la 53 perquè dona a la terrasseta: «a voltes hi ha altres inquilins que s’hi estan prenent la fresca cap al tard». La porta de la cambra disposa de dos baldons interiors, però cal d’afinar bé perquè quedi ben tancada. Per tot plegat, has de menester tres claus diferents. Així i tot, afluixo la mosca: s’ha fet negra nit, no sabria on anar a raure. El Sr. Cerdeño, que em diu que és dominicà, em lliura les claus. La de la 53 i la de la quarta planta obren i tanquen bé. La de baix, la del reixat del portal, no rutlla. Ni la que m’ha donat a mi ni altres amb les quals va provant. Finalment del feix de claus n’apareix una que funciona. Serà la primera i darrera nit que m’allotjaré en aquest atrotinat bloc del sector més humil de Santurce, la barriada més poblada de San Juan de Puerto Rico. Només a uns carrers de distància, sorprèn contemplar un altre Santurce: el dels teatres; museus; avingudes; llibreries; mercat central... 
Mercat de Santurce, San Juan, PR

Ara fa dos segles llargs, quan encara no es deia ni Santurce, era una contrada inhòspita, anomenada Cangrejos, dels afores del San Juan emmurallat. Hi proliferaven el fang, els crustacis, mol·luscs, peixos, aus, insectes... Segurament perquè en un costat de Cangrejos hi havia un bosc de mangles, aquella mena de vegetació prominent d’arbusts d’arrels salines i aèries, que creix en els aiguamolls tropicals i en els estuaris. A l’altre costat de la manglaria, tal com diuen a Puerto Rico, es va aixecar el primer poblat fundat per lliberts afroamericans, esclaus i criolls «renegats». Els espanyols titllaven de renegats als independentistes porto-riquenys. El drama d’Espanya és que el nombre de criolls «renegats» va anar creixent de manera meteòrica. Francisco Moscoso, historiador insular, assenyala sobre els criolls de 1811: «los llevó a descartar la autoridad del gobernador y declararse, igual que acontecía en toda Hispanoamérica, en “cabildo abierto”, es decir, reclamando y respondiendo solamente a la soberanía criolla». Dècades més tard, José De Diego (1866-1918), polític i poeta porto-riqueny, d’origen asturià, clamarà en favor de la independència amb fragments d’aquest estil: «Resurge, alienta, grita, anda, combate/ vibra, ondula, retruena, resplandece.../ Haz como el río con la lluvia: ¡crece!/ Y como el mar contra la roca: ¡bate!»

Els porto-riquenys sembla que enganyin: tot i tenir fama de ser badocs, són curiosos i bons observadors. I és que de les ruïnes en veuen materials de construcció, diu un llibre-mural dedicat a Santurce. Així s’ha pogut anar gestant Cangrejos, el raval de la negritud i dels obrers. I, per extensió, de Puerto Rico. 

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats. Convivència o conflicte?

*Imatges de l'autor

dissabte, 12 d’octubre del 2019

Puerto Rico: «por estos lares», per Quim Gibert

Estelada, Puerta de Tierra, San Juan
Puerto Rico: «por estos lares»

El mot castellà “lares”, el plural de “lar”, era segons la mitologia romana el lloc on et senties sa i estalvi. En català, és la “llar” familiar. I “casa”, en seria un sinònim. Justament en un llogarret de l’oest de Puerto Rico, conegut com a Lares, es va declarar una revolta independentista el setembre de 1868. A hores d’ara el Grito de Lares és part indestriable de l’imaginari boricua, gentilici insular.   

Tres segles abans, el 1511, els taïnos, el poble autòcton de l’illa, la majoria del qual havia estat esclavitzat, van protagonitzar una primer avalot. Agüeybana «el Bravo» i els amerindis insurrectes van combatre als espanyols durant uns anys. El pitjor enemic dels autòctons foren la verola, el còlera i altres epidèmies mortíferes introduïdes pels europeus. A més, de les àrdues condicions de treball a les quals eren sotmesos, va provocar l’extinció de gran part dels taïnos. Amb l’arribada, a finals del XVI, dels africans esclavitzats, també hi ha alçaments populars, moltíssimes fugues i, fins i tot, un probable palenc de cimarrons. 
Símbol taïno, Santurce, San Juan

L’historiador boricua Francisco Moscoso detalla que, entre 1795 i 1848, hi van haver vint-i-dos casos de protestes, conspiracions i insurreccions.
El 1846 hi haurà cap 51.265 esclaus a Puerto Rico. En altres punts del planeta l’esclavitud havia estat abolida feia dècades. Ramón E. Betances, altrament anomenat «metge dels pobres», fou desterrat de l’illa, més d’un cop, a ran de les seves accions abolicionistes. Betances feia mans i mànigues per comprar la llibertat dels nadons d’esclaus per 25 pesos en la cerimònia del baptisme.

Els sous escarransits; els comestibles encarits; les carregoses contribucions estatals; l’ineficient i corrupta administració colonial; el desgavell en la despesa militar... convertiran a Betances i altres porto-riquenys en independentistes de pedra picada. Dit i fet, l’agost de 1867 hi ha la constitució d’un comitè revolucionari. Moscoso, en l’assaig La Revolución Puertorriqueña de 1868 (Cuadernos de Cultura, 2003) afirma que, el maig de 1867, el govern espanyol va respondre a les peticions de reformes dels porto-riquenys ignorant-les i imposant un altre augment d’impostos: «es va perdre l’esperança d’assolir reformes per vies pacífiques». «Todo nos separa de España... Más aún que la inmensidad del Océano», dirà una proclama independentista de 1868.

El periodista Marc Pons observa que la crisi colonial de fa un segle i mig a les últimes colònies espanyoles d’ultramar i la metròpoli, guarda sorprenents relacions amb l’actual conflicte Catalunya-Espanya. Pons subratlla que el constitucionalisme –presentat també com la defensa de la llei i de l’estat de dret- va ser l’argument espanyol per fer front a l’independentisme a Cuba, Puerto Rico i Filipines: «des de 1868 el constitucionalisme és la disfressa de gala del nacionalisme espanyol. Una disfressa de fàbrica liberal que sublima una pretesa Espanya regenerada i unitària concebuda per ocultar, a les golfes, les seves misèries i les seves realitats».

En aquest sentit, l’antropòleg Gustau Nerin ens recorda que Espanya sempre s’ha negat a negociar les independències. Ans al contrari, el 1861 el govern de Madrid va fer un intent estrepitós per recuperar l’actual República Dominicana.

Ras i curt, Puerto Rico (junt les Filipines, les Marianes i Guam) fou venut als Estats Units per 20 milions de dòlars de resultes del Tractat de Paris de 1898. Ara per ara Washington considera que és una illa (de fet, Puerto Rico és un arxipèlag), amb unes relacions especials: Commonwealth of Puerto Rico. Alguns ho tradueixen com un estat lliure associat. Però, a la pràctica, l’arxipèlag boricua, igual que les illes Marianes del nord, en el Pacífic, són uns territoris dels Estats Units subjectes a la autoritat i als poders plenipotenciaris del congrés nord-americà. Fins al punt que l’impresentable de Donald Trump es  permet el luxe de fer bromes pesades, com ara oferir Puerto Rico a canvi de Groenlàndia al govern danès. Pels porto-riquenys, que procuren no ser excessivament reactius, l’estirabot els ha entrat per una orella i els ha sortit per l’altra.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats. Convivència o conflicte?

*Imatges de l'autor