dijous, 29 de març del 2018

«L’aire que només espera ser traspassat», per Quim Gibert

Bibliotecaris de Bojador, assentament de refugiats sahraruís a Algèria

L’aire que només espera ser traspassat

És un moixó menut del desert, que suporta bé les altes temperatures. Veure volar el bubisher, tal com se’l coneix, és sinònim de bones notícies. La seva presència és una constant en la tradició oral del Sàhara. Per això la xarxa de biblioteques dels campaments sahrauís duen el seu nom. Bubisher, bubisher, bubisher/ enseñame como aprender/ como soñar, como volar/ como buscar mi libertad, diu un cartell de la biblioteca de Bojador.

Dídac P. Lagarriga, periodista, assegura que els pous del Sàhara amaguen mites i cosmovisions que, com l’aigua, nodreixen i s’escampen pel món: «Els relats a la nit, davant del foc i coberts d’estels, ens tornen a connectar amb una necessitat apagada: som recipients de contes, llegendes, cants i profecies. I la paraula, al desert, alimenta.»
Per Lagarriga, el desert ofereix un espai d’obertura a l'infinit i, alhora, d’introspecció: «dos punts focals complementaris.»

Entre les copioses rondalles que s’escolten a l'Àfrica, n’hi ha una que parla d’una caravana que travessa el desert, enmig d'un paisatge sorrenc, que ho envolta tot. En la més absoluta solitud, un berber, amb més anys que Matusalem, guia l'expedició. El berber és cec. Sobtadament la caravana s’atura. Part dels que hi van han vist unes muntanyes just a davant i pensen que s’han desorientat. Proven una i altra vegada de reubicar-se sense massa encert: no acaben d’entendre que passa. El cec arreplega un grapat de sorra. La flaira, la magreja. I diu: «Fills, us equivoqueu. Això que tenim en front no són turons. No és més que un parany que s’ha empescat la vostra imaginació. Enfilarem vers el nord, sí». Amb aquestes, tothom continua avançant. Es tracta d’un fragment de L’enigma de Kaspar Hauser, film de Werner Herzog, que Isabel Coixet, també directora de cinema, explica a l’assaig La vida és un guió. Coixet confessa que, de tant en tant, experimenta aquesta sensació: «les muntanyes que s’erigeixen impertèrrites, impenetrables davant meu, no són muntanyes, sinó aire que només espera ser traspassat.»

Deixem escapar moltes oportunitats a ran de les ficcions que fabrica la ment. Les zones de confort mental són mandroses i tendeixen al conservadorisme. Jorge Wagensberg, físic, assenyalava que si et quedes sempre al mateix lloc: «arriba un moment que no tens canvi, i el cervell es violenta. És el gran càstig de la presó: el patiment que cada dia sigui igual i que saps que passarà demà. El cervell no està fet per això, està fet per a tenir reptes nous.» Wagensberg diu que la millor manera de tenir una dosi de canvi és viatjant: «el viatge és fonamental.»

Entre les prestatgeries de la biblioteca de Bojador descobreixo Ali Salem Iselmu, poeta i periodista sahrauí. En el llibre La música del xaloc Salem Iselmu s’expressa en uns termes que em plauen: «Llavors/ quan tot és calor i set/ les venes de la terra queden eixutes/ i sota el mantell de sorra/ sorgeix el foc de l’ànima.»


Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Elogi de la transgressió
*Fotografia: Quim Gibert

dilluns, 26 de març del 2018

"Parany per a sahrauís", per Quim Gibert

Camp de refugiats sahrauís d'Algèria. Foto: Quim Gibert

Parany per a sahrauís

En un punt inconcret de la zona alliberada del Sàhara Occidental, que ve a ser un terç d’aquesta antiga colònia espanyola, començava a fer-se fosc. El jove Mou es dirigia, per un corriol, a casa d’un familiar, que feia anys i panys que no veia. Tot d’una li va semblar veure, vora el caminoi, la tapa d’una llauna de tonyina mig rovellada. Just en l’instant que es disposava a ajupir-se per collir-la, el va aturar un senyor que passava en sentit contrari. El vianant, que més aviat tenia mal aspecte, li va dir: «segurament és una mina». Mou va quedar de suro. L’home desconegut, que anava abrigat atès que havia plogut i feia fred, va pregar a Mou que s’allunyés. Mou m’explica que, malgrat les baixes temperatures (en el desert, cap al tard i de matinada, sovint es gira un vent gelat), mai havia vist suar tant a ningú. I és que desactivar una mina requereix molta sang freda. L’estrany senyor de l’abric es va adonar que l’esmentada mina estava connectada amb sis mines més per cables. Tant el vianant desconegut com alguns voluntaris del veïnat, que s’hi van afegir, els calgué dos dies de feina per alliberar aquell topant de la mitja dotzena de mines. A partir de llavors, Mou i un grup de 9 amics es proposaren aprendre a desactivar mines. Tant és així, que organitzaren un escamot antimines. Tot i la desesperació dels pares, van començar a netejar preferentment els indrets habitats. Les mines que van considerar molt complicades de desactivar, les envoltaren amb pedres i pedrotes, que han servit de marques per alertar del perill. Es calcula que hi ha uns 5.000.000 de mines escampades rere el mur principal construït per Hassan II. L’objectiu de la monarquia marroquina no és altre que poder continuar explotant tant les copioses moles de peix com les mines de fosfats, ubicades en els territoris colonitzats. I, sobretot, resguardar-se de possibles incursions sahrauís, que més d’un cop han aconseguit obrir bretxes en el Mur de la vergonya, tal com és conegut entre els cooperants. El rei alauita va trossejar el 1980 les dues terceres parts del Sàhara que ha colonitzat, aixecant 8 murs d’una extensió, en total, de 2.720 km.

Sense abandonar la zona alliberada, que és el terç interior del Sàhara Occidental, Mou em detalla que el seu germà Mahajub, quan tenia 7 anys, solia jugar amb  Jadyuni, la germana de 4 anys. Un matí va ensopegar amb una mena d’objectes rodons i plans a un salt de casa. Mahajub va arreplegar tots els que va trobar. En va fer una pila i els va dur fins on era la seva germana. Li va semblar que serien útils per jugar plegats. No van tardar molt els pares dels marrecs a adonar-se que els fills s’entretenien amb aquells estranys artefactes. Un cop donada l’alarma, un escamot militar va acordonar la zona i va evacuar les famílies del veïnat abans de desactivar el sarpat d’explosius. Sovint el xaloc furiós fa córrer les mines pels llogarrets més insospitats.

«Entre mines i promeses,/ entre amnèsies i neguit,/ reixes d’horitzons d’arena/ res permès, res prohibit;/ I una fila de Land Rovers/ encarats cap a ponent:/ un xofer mirant als altres/ per saber si és el moment», és un fragment de Sàhara, cançó de Brams, inclosa en el C.d. Demà (2017).


Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Elogi de la transgressió

dissabte, 3 de març del 2018

Commemoració de la Batalla de Montesquiu de 1714


La Commemoració de la Batalla de Montesquiu de 1714 torna el dissabte 10 de març amb un record especial per Guillem Agulló



La recreació de la Batalla de Montesquiu es farà per cinquena vegada, enguany amb un alt toc reivindicatiu amb presència dels pares de Guillem Agulló, assassinat pel feixisme espanyol, o del pallasso Jordi Pesarrodona.

L’ajuntament de Montesquiu segueix apostant per la recreació de la Batalla de Montesquiu de 1714, declarada festa d’interès local, amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona i el Parc del Castell de Montesquiu. Per Montesquiu no es tracta només de dignitat històrica, sinó que representa un valor per potenciar el turisme i la cultura al Bisaura.

La principal novetat és l’homenatge a Guillem Agulló, el jove activista independentista valencià assassinat pel feixisme espanyol fa 25 anys. A partir de ¾ de 8 del vespre, durant l’ofrena floral al Monument del 1714, hi haurà els parlaments dels pares de Guillem Agulló, i la inauguració d’una placa dedicada a la seva memòria que donarà nom al Centre d’Entitats Culturals de Montesquiu. També parlaran Toni Gisbert, Secretari d’Acció Cultural del País Valencià; Núria Cadenes, escriptora i activista independentista; i Jordi Pesarrodona, pallasso i regidor de l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada, que va desafiar la Guàrdia Civil amb un nas vermell. Tot acompanyat per les tradicionals actuacions de cultura popular, el músic Ramon Redorta i el Cor La Veu de Voltregà. Per cloure l’acte, no podran faltar els himnes i les Salves d’Honor.

Però els actes començaran a les 12 del migdia a l'Arxiu Històric Municipal, amb la inauguració de l’exposició “L’intent d’anorrear un poble. 1714-1725”. I la conferència a càrrec del president del Memorial 1714, Jordi Miravet: “Seqüències de la història de Catalunya des de 1714 fins a avui, 2018”.

A partir de les 6 de la tarda, arriba el plat fort de la jornada, la recreació lliure d’un setge d’època, amb cavalleria, artilleria i infanteria. Un centenar de recreadors de diversos grups hi prendran part. Els cavalls i els canons d’època tornaran a retronar als voltants dels merlets del magnífic castell, que va ser confiscat pels borbònics a la fi de la guerra. Històricament, la batalla, va comptar amb força protagonisme de la cavalleria dirigida pel Marquès de Poal, màxim responsable de l’exèrcit català de l’exterior quan es dirigia cap a Sant Quirze amb la intenció de reclutar gent i atacar Vic. A l’alçada de Montesquiu es va trobar amb 1500 soldats borbònics, i la batalla que durà dos dies tingué molt de mèrit per la part catalana, que acabà escapant cap al Lluçanès. Aquest 2018 però la història pot canviar, ja que els recreadors sempre en canvien el guió i es permeten una llicència històrica per confeccionar un desenllaç que pot ser substancialment diferent.

Finalment, a ¼ de 8 del vespre, les 304 torxes per honorar els catalans de l’època s’encendran i la gent podrà dur-les fins a la Plaça Emili Juncadella, on finalitzarà l’acte amb l’homenatge a Guillem Agulló i la resta de parlaments.

Més informació: www.montesquiu.cat

Facebook: facebook.com/batallamontesquiu1714

Twitter: #batallamontesquiu

Vídeo 2015:

Resum dels actes: