dimecres, 28 de setembre de 2016

"Historiografia valenciana", per Tomàs Escuder



Historiografia valenciana

Hi ha un llibre que m’ha caigut de les mans. No per roí ni pel pes material. No. M’ha caigut perquè m’ha fet mal.

Són fets que solen passar quan es compara i mira més enllà de la immediatesa. I aquestes són coses que succeeixen més sovint del que un voldria. Especialment en allò que fa referència a la bibliografia dels nostres Països.

Anem a pams. Fa relativament poc m’endinsava en la lectura del volum  “Anar de debò “ de Borja de Riquer. Tot  un seguit d’articles de contingut nacional. Unes vegades tirant mà de fets històrics passats i d’altres més del moment actual. Ha estat una lliçó per saber què preocupa un  historiador i què ens deu preocupar als lectors generals.
Borja de Riquer fa la connexió entre fets passats i la seua projecció i interpretació amb la mirada actual. És, en definitiva, un llibre que parla de l’ara . Sense preocupar-se massa sobre la identitat dels catalans en termes genètics ni en termes culturals o socials.

Per un altre costat , quasi simultàniament, llegia el llibre de Ferran Garcia-Oliver “ Valencians sense ADN. Relats dels orígens”  Garcia-Oliver és  un historiador de prestigi i conscient del País. Ha fet treballs de gran valor sobre punts concrets de la nostra història medieval. Es un autor que jo seguisc des del 89 amb una obra com “Oc”.

És a dir, Ferran Garcia-Oliver és un d’eixos autors que donen prestigi a la terra. Però clar, com tots els altres ciutadans , es fa ressò de les necessitats i penúries de casa.
I així, en aquesta tasca per anar arrodonint el nacionalisme valencià, sempre, ai, tan limitat en extensió entre la gent valenciana, ha hagut de fer allò que, tal vegada no era el seu interès primordial . 
Però que per civisme, i espere haver interpretat en aquest sentit el seu darrer premi d’assaig “Joan Fuster” dels Octubre valencians , s’ha posat a escriure sobre l' ADN dels valencians.
Treball tal vegada necessari encara  per a una part important de la població per aclarir determinades qüestions sovint tergiversades per la mala llet de forces polítiques contràries al valencianisme. O simplement desconegudes del comú de la gent valenciana.

És un treball fet per seguir ,tal vegada,  contra situacions adverses , assumint l’esperit de la frase gramsciana “- Tindre el pessimisme de la intel·ligència, i l’optimisme de la voluntat”
I fins ací perfectament comprensible i lloable. Però el que , al meu parer mostra la diferència entre els treballs d’un historiador i l’altre és el camí que ells  han de prendre per defensar la societat en  què viuen.

I no és un detall insignificant ni esporàdic. La historiografia, però també els articles habituals en la premsa valenciana o catalana, es veuen obligats a tractar la realitat sobre unes premisses diferents per a cada territori  en certa mida. Cosa lògica per altra banda ,és clar.
I vist això el que cal esperar és que, conforme canvie la societat , la historiografia valenciana puga ocupar-se molt més de la situació present i de les propostes de futur, que no del passat o de la imatge social i simbòlica, ideal, que el poble valencià puga tindre d’ell mateix.

El llibre m’ha caigut de les mans perquè , una vegada i una altra hem d’anar donant voltes i revoltes a allò que som els valencians i valencianes. És un tema que ja tractà Fuster . Però que encara pesa en la imago mundi col·lectiva.

Tot i això, per sort, Dylan dixit, “els temps estan canviant”.  I ara tenim dins el cercle del poder polític una gent que sí  que sap qui som i als que no els cal preguntar-se cada matí d’on ve i quin és el nostre ADN.










Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor 

dimarts, 20 de setembre de 2016

"Els riscos poden ser subtils i hem de ser-ne conscients", per Joan Morro


Detall d’un llibre de text de l’Editorial Edelvivies. Motiu de “debat” aquesta setmana a les xarxes socials.

ELS RISCOS PODEN SER SUBTILS I HEM DE SER-NE CONSCIENTS 
Joan Morro 

Una reflexió de Joaquim Torrent arran d’una altra que vaig fer jo entorn d’un curs universitari de “catalánvalenciano” m’ha motivat a voler remarcar que, a parer meu, alguns riscos que actualment acompanyen a la cultura catalana són cada vegada més subtils. El guionet del nom del curs pot ser un disbarat i una ofensa, certament, però n’hi ha més. Això és el que m’interessa apuntar. 

Anticatalanisme i catalanofòbia són coses diferents. Catalans i catalanisme, també. Així mateix, totes les cultures tenen condicions internes, externes i sempre evolutives. N’hauríem de ser conscients si no volem caure en antagonismes grollers, del tipus “els setciències contra els rucs”, “els bons contra els dolents”. Això és un risc. Per això vaig suggerir que des de diferents postures –pedants, buròcrates, folklòriques– es pot argumentar contra les intuïcions més fermes i els fets més contrastats inclús des d’una presumpta innocència. Sí, pràcticament tot es pot argumentar. No ho dic per fer elogis sinó per parar atenció. En aquestes postures fins i tot podem trobar a qui no és catalanòfob ni nega públicament la unitat de la llengua catalana però que, justament per argumentar en comptes d’amenaçar, contribueix a l’anticatalanisme d’una forma tan eficient com inesperada. 

Que l’Agència Tributària ofereixi serveis en català i en valencià no és equivalent a que una Universitat pública ofereixi cursos que diferencien l’idioma en dos noms, encara que les dues institucions puguin fer mal als ulls i a la salut de la llengua comuna. Dic que és un risc no entendre la diferència, i no ho dic per humilitat sinó per prudència. El funcionari de l’Agència Tributària potser no sap qui són Ramon Llull i Pompeu Fabra; el professor de la Universitat pública probablement sí que ho sap. Un Pericay és un Lizondo evolucionat. Intelligenti pauca. 

Paga la pena no oblidar que la inquisició, el colonialisme i el feixisme també tingueren arguments al darrere, de vegades presentats per grans pensadors; verbalitzar postures tot d’acord a premisses entrelligades i conclusions derivades, així com fer servir dades i dates d’una forma més o menys elegant, no carrega cap compromís amb cap moral en concret i alhora afavoreix la immunitat i la propaganda (un concepte, per cert, originàriament concebut per a dur a terme noves estratègies evangelitzadores). N’hi ha també els que, avui dia, sense sotmetre gent, argumenten contra les evidències de l’escalfament global o a favor del disseny intel·ligent. Inclús premis Nobel com el genetista James Watson han fet declaracions masclistes i racistes. Que facin servir la paraula i no merament la censura, els insults i les agressions és un factor que no hem de menystenir. Aquí rauria un altre risc. 

Argumentar millor no té per què ser políticament rellevant quan més d’una part argumenta. No garanteix tampoc ser més bo d’acceptar. Però qui argumenta, encara que tingui un límit (o molts), rep certa legitimitat a nivell social. No són pocs els promotors de l’anticatalanisme que ja ho saben. I el que saben des de fa temps és que fan l’agost cada vegada que acusem d’ignorància als que neguen la unitat de la llengua. 

Si vaig prendre com a pretext el curs de la UNED per acabar esmentant els gonelles d’última generació va ser precisament per a subratllar que els arguments, per febles i esbiaixats que siguin, poden arribar a convèncer si hi ha institucions favorables; unes institucions que de fet poden promocionar (per a major glòria de les estratègies anticatalanistes) que el català no té un únic organisme regulador o que hi ha qui vacil·la a l’hora d’esmentar-ne el nom, encara que la llengua referida sigui reconegudament la mateixa. 

Tenir més arguments no comporta tampoc més rellevància política. Alguns, en canvi, guanyen simpaties per barrejar quatre fonts, sobretot si poden aferrar-se a quelcom fàcticament respectable. No ho hem d’oblidar. En tot cas, els riscos no sempre són els que eren. 


*Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores.

dissabte, 17 de setembre de 2016

"Del flamencoholandès al nilòticosaharià passant pel català-valencià", per Joaquim Torrent


Del flamencoholandès al nilòticosaharià passant pel català-valencià
Per Joaquim Torrent


*En relació a l'article "Els noms i les institucions", de Joan Morro


*"Es podria pensar que el guionet (català-valencià), que la redundància esmentada és adient per tal d’aigualir un conflicte buscat en el si d’una comunitat lingüística tradicionalment malmesa; un conflicte que per les característiques del qual costa de trobar entre castellanoparlants i angloparlants. Ara bé, si pensem en casos com els del galaicoportuguès o serbocroat, no es pot garantir que explicitar diferenciacions lingüístiques impliqui projectes de conciliació d’un idioma." 


I per què no l'espanyol-argentí, el francobelga, l'angloestatunidenc, l' austroalemany, el brasiler-portuguès, el flamencoholandès? I que no se'm digui que existeix el serbocroat, perquè, afortunadament, la relació entre valencians i principatins no té res a veure amb la relació existent entre serbis i croats, perquè a part que s'han massacrat històricament entre ells, els uns representen el món oriental i ortodox i els altres són uns paladins de l'església catòlica i la cultura europeooccidental.

Quant a l'expressió gallegoportuguès, caldrà recordar que ha estat imposada per l'absorció de les terres gallegues dins l'òrbita hispanocastellana, perquè, si no, ara simplement parlaríem de portuguès, de la mateixa manera que segles enrereúnicament es parlava de galaica lingua, i , en certs moments de la Baixa Edat Mitjana, es parlava de llengua valenciana per a designar la totalitat de la nostra llengua, cosa que no impedeix que,actualment, la denominació més generalitzada sigui la de llengua catalana.

El que és cert és que la denominació de les llengües és d'allò més variada i obeeix a múltiples raons. I que, també, es presta a les més barroeres manipulacions. Un exemple claríssim és la presència de la denominació «valenciano», amb la seva corresponent versió, en gran part de les pàgines i llocs web dependents del govern central –des del web de Muface al del BOE, per exemple–; versió que a penes es diferencia de la catalana per ridícules qüestions menors, amb la mateixa entitat per exemple que la diferència en el tractament entre castellà i andalús –allò de «¿cómo estais ustedes?», en lloc de «vosotros». Us imagineu que des de la Generalitat principatina es fes una web amb versions diferenciades en castellà i andalús? Oi que seria surrealista?Doncs així mateix és com obra el govern central, i el que podria arribar a passar amb la nostra llengua si triomfessin les tesi dels qui defensen la denominació català-valencià, ja que quedaria expedit el camí per a una possible fragmentació. 

Com deia Aracil: «Tu eres nilóticosahariano. Te lo digo yo chaval, que de eso entiendo mucho». Imagineu-vos el posat del nilòtico en qüestió: el mateix que hauríem d'adoptar els «nadius» d'aquest país –o països– davant certes ridiculeses terminològiques.




Joaquim Torrent, geògraf i escriptor








dijous, 15 de setembre de 2016

"Els noms i les institucions", per Joan Morro

ELS NOMS I LES INSTITUCIONS
Per Joan Morro


En aquest text el professor Joan Morro fa una reflexió crítica (no excepte se sarcasme) sobre l'ús que en fan algunes institucions de la doble denominació de la llengua catalana com a "català-valencià", i alerta dels problemes que pot ocultar aquesta nomenclatura per a la unitat de la llengua i de l'evident contradicció de no fer-ho amb d'altres llengües pels mateixos motius.







La UNED ofereix cursos de “catalán-valenciano”. És una bona notícia? És necessari aquest guionet? És realment necessària aquesta redundància? Per què la UNED no ofereix cursos de “castellano-español” o “inglés-americano”? Anem a pams.

L’última qüestió és bona de respondre. No calen els guionets i la redundància perquè el castellà i l’espanyol, així com l’anglès i l’americà, són el mateix idioma. Això no obstant, per raons que van des del nombre de parlants fins a qüestions històriques i polítiques, els dos idiomes comporten molta més varietat lingüística que el català. L’àmplia varietat del castellà i l’anglès, l’espanyol i l’americà, és deguda a què són idiomes cultes, d’alta cultura, no pas un motiu de diferenciacions substancials. Això ha esdevingut un principi especialment al·legat per acadèmics des que n’hi ha que vindiquen l’spanglish.

Es podria pensar que el guionet, que la redundància esmentada és adient per tal d’aigualir un conflicte buscat en el si d’una comunitat lingüística tradicionalment malmesa; un conflicte que per les característiques del qual costa de trobar entre castellanoparlants i angloparlants. Ara bé, si pensem en casos com els del galaicoportuguès o serbocroat, no es pot garantir que explicitar diferenciacions lingüístiques impliqui projectes de conciliació d’un idioma. El que sí trobem fàcilment són arguments que afavoreixen aquestes diferenciacions, naturalment. Pràcticament tot es pot argumentar. Només calen objectius i mitjans. Podem citar-ne tres tipus d’arguments en funció de qui els sol presentar.

Alguns –els més pedants– subratllen que les varietats són un motiu per se per fer-ne les diferenciacions corresponents. El problema d’aquest punt és que no és gens senzill de concretar críticament on comença i acaba una varietat lingüística. Al respecte és prou conegut que, per evitar maldecaps i agafar la drecera, molts tendeixen a afavorir les fronteres administratives. El cas de “català” i “valencià” n’és paradigmàtic.

Sovint lligats als anteriors, també els hi ha –els més buròcrates– que apel·len a textos legals. No per casualitat, el cas de “català” i “valencià” torna a ser paradigmàtic. Els Estatuts de catalans i valencians fan referència a diferents llengües oficials. Els juristes també hi fan la seva. Amb tot, no és gaire clar que això hagi de determinar l’estudi i les competències de qui ha d’aprendre normes ortogràfiques en comptes de jurídiques.

Finalment, trobem els que –els més folklòrics– pensen que el criteri per nomenar un idioma és com l’anomenen els seus parlants. Això no té ni cap ni peus per a qui ha estat fora del seu poble durant una temporada, encara que alguns ho defensin. Tornant al nostre cas, comporta que el mallorquí desbordaria un curs de “catalán-valenciano” i que permetria oferir cursos de “balear-mallorquín”. Més d’un ja ho està programant.

Val a dir que també hi ha arguments amb base acadèmica per tal de defensar un curs de “catalán-valenciano”. Un d’ells és apel·lar a que hi ha dues acadèmies oficials, a saber: l’Institut d'estudis Catalans i l’Acadèmia Valencia de la Llengua. Totes dues, però, sostenen que català i valencià són dos noms d’un mateix idioma. Així mateix, les universitats públiques catalanes, valencianes i balears eviten l’ambigüitat en la seva oferta acadèmica. Per què no ho fa una institució com la UNED?

En tot cas, són suficients les dues acadèmies i les dues accepcions nominals per a justificar un curs de “catalán-valenciano”? Penseu que els gonelles d’última generació (1, 2) apel·len a aquests dos fets, tot reconeixent la unitat del català, per a justificar una Gramàtica Normativa Balear. Significa això que, si l’aconsegueixen, s’hauria de justificar un curs de “catalán-valenciano-balear”? Seria això profitós per al futur de l’idioma?


Les paraules poques vegades són del tot innocents. 



*Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores.


dimecres, 14 de setembre de 2016

Interllengües… o caos!, per Toni Barceló





Fa pocs dies, els diaris es feien ressò de la mort d'un ós bru a la Reserva Natural Integral de Muniellos (Astúries) a causa d'un dispar. També aquestes setmanes passades s'ha sentit a parlar molt del greu risc que suposen l'ancoratge i el fondeig de les embarcacions recreatives per a la vida de les praderies de posidònia de la Mediterrània. La consciència mediambiental de la població no és, ni molt manco, la ideal, així com tampoc ho són les polítiques aplicades pels estats. Això no obstant, d'unes dècades ençà les campanyes de sensibilització han proliferat de tal manera que ja formen part de les informacions que manejam quotidianament, i és estrany el cas en què el tractament de notícies relacionades es faci des d'una perspectiva d'indiferència o de posicionament contrari.

Per què, idò, no passa el mateix quan es parla de cultures i de llengües? Racisme lingüístic –i dels altres–, vulneracions dels drets lingüístics –i dels altres–, llengües i formes d'organització de la vida col·lectiva en extinció, etc.; tot això no en forma part, també, del medi natural? Per desgràcia, tot plegat ens és quotidianament familiar. El més curiós és que els mateixos mitjans que s'escandalitzen per la mort d'un exemplar d'una espècie animal en perill d'extinció (El País, El Mundo, ABC) reprodueixen sistemàitcament un cofoi discurs supremacista, consubstancial a l'espanyolisme lingüístic, contra tot allò que faci referència a la diversitat cultural i lingüística, especialment quan es tracta de fer caure les llengües pròpies distintes de la castellana dels ciutadans de l'estat espanyol.

El pensament dicotòmic, basat en la disjunció excloent –x o y, però mai x i y a la vegada–, és un procés cognitiu característicament humà que, generalment, porta adossada la valoració maniquea de les opcions en competència –x és bo; y és dolent–. Però el paradigma de la complexitat permet depassar aquesta conceptualització ambivalent de la realitat i ofereix opcions alternatives de conciliació entre suposats antagonistes. Aquest és el principi teòric a partir del qual segons el lingüista Albert Bastardas podem formular la filosofia sostenibilista, que és un model econòmic, social i ecològic que es troba en el punt d'intersecció entre el desenvolupament, l'equitat i la preservació del medi que supera l'oposició tradicional entre creixement econòmic i continuïtat dels recursos.

La teoria tradicional del creixement econòmic es fonamenta en dues idees bàsiques. Des del punt de vista ontològic, concep l'univers com un conjunt d'unitats discretes i aïllades en què l'ésser humà estaria en el nivell superior. Des del punt de vista operatiu, les necessitats dels humans justificarien l'impacte que les seves activitats poguessin provocar en l'entorn. L'ecologisme, en canvi, entén la realitat com un sistema integrat d'interrelacions interdependents complexes en què l'ésser humà és una peça més. La relació amb l'ecosistema estarà dirigida per la necessitat d'alterar-lo tan poc com sigui possible per assegurar-ne la continuïtat de tots els elements perquè la supervivència de l'espècie en depèn. El model tradicional és lineal, mentre que el model ecologista és cíclic.


L'obra de Bastardas Cap a una sostenibilitat lingüística s'inscriu en el corrent del pensament ecologista. En aquest petit assaig, l'autor proposa la tesi que és possible conciliar la bilingüització/poliglotització d'una comunitat lingüística amb el manteniment de la seva llengua primera, i ho fa aplicant l'esquema del desenvolupament sostenible al contacte lingüístic. Tradicionalment, el pensament sociolingüístic ha tendit a pensar els processos de bilingüització/poliglotització d'un grup com un estadi intermedi que mena irremeiablement cap a la substitució del codi d'origen. Bastardas, en canvi, proposa que «la bilingüització és potser una condició necessària però no suficient per explicar l'evolució cap a l'abandonament intergeneracional de les varietats pròpies» (p.29).

Per tant, hi ha casos en què la bilingüització/poliglotització sí que provoca l'abandonament intergeneracional de la varietat pròpia. Bastardas en distingeix dues grans tipologies: el contacte vertical i l'horitzontal. La primera es refereix a la integració d'un territori i el grup humà que l'habita en una estructura politicoadministrativa superior. La pèrdua de control sobre l'organització de la vida col·lectiva augmentarà la probabilitat de nativitzar la llengua al·lòctona i d'abandonar la pròpia. La segonas fa referència a l'exposició directa a una altra llengua. En aquest cas, el factor determinant serà la relació entre el volum demogràfic i el grau de compactació dels grups en contacte, però les circumstàncies del context també hi influiran. Sovint ambdues tipologies es produeixen simultàniament.

En qualsevol cas, en aquests processos s'ha de tenir en compte els sistemes de representació de la realitat i l'autoimatge. Les grans interllengües (anglès, castellà, portuguès, francès, etc.) solen ser portadores d'un relat supremacista que exalça la pròpia llengua i desacredita les altres, que considera inferiors. La valoració jerarquitzadora de la diversitat lingüística es basa en la fal·làcia que hi ha llengües intrínsecament més ben dotades que d'altres per comunicar-nos, fet que les faria preferibles. Però com ja ha estat demostrat, no es coneixen dades lingüístiques que suportin aquesta teoria (us recoman La dignidad e igualdad de las lenguas, del professor Juan Carlos Moreno Cabrera); per tant, cal incidir en l'igualitarisme lingüístic: totes les llengües són igual vàlides.

Aquest podria ser un argument de pes en favor de la conservació de la diversitat lingüística: si totes les llengües són igual de vàlides, per què hauríem de preferir-ne unes per sobre de les altres? Per què hauríem d'assassinar llengües en sèrie? L'activitat lingüística és, en darrer terme, activitat cognitiva, i la multiplicitat en què es materialitza la capacitat lingüística de l'ésser humà –les llengües del món– ens aporta una informació preciosa i única de com funcionen els mecanismes de la ment que no hauríem de malbaratar: també matam una part d'aquest patrimoni quan matam una llengua. Però potser el motiu més sòlid que tenim per treballar per la conservació de la diversitat lingüisticocultural és que no tenim una necessitat racional per haver d'anar-hi en contra.

És imperatiu que aconseguim involucrar els estats i els organismes internacionals en l'activisme per la linguodiversitat, però també hi ha moltes coses que podem fer els individus en la nostra quotidianeïtat. L'efectivitat dels discursos glotofàgics també depèn de les representacions de la realitat i les pràctiques dels parlants de les llengües minoritzades. Per tal que no malmetem els nostre ecosistema sociolingüístic, Albert Bastardas ens proposa que facem servir exolectes només quan sigui «raonablement necessari» (p. 22), precisament perquè de forma compulsiva i inconscient tendim a fer el contrari. Ja ho hem dit: haver de triar entre una interllengua o el caos sovint és un fals dilema. Tu o jo no és necessàriament una disjunció excloent.

La qüestió, en una paraula, és aquesta: podem conèixer o usar dues o més llengües sense que hi hagi necessitat que renunciem a cap. Aquesta situació serà sostenible en gran mesura si l'ús que en feim de cadascuna és equilibrat en proporció a l'ús que en feim de les altres i si les valoram positivament. Així com la sostenibilitat d'un model econòmic depèn de l'adaptació dels sistemes d'aprofitament dels recursos a la dinàmica de l'ecosistema, és a dir del grau de pressió que hi exerceixen i el ritme que hi imprimeixen, caldrà calcular l'impacte sociolingüístic que tendran qualssevol tipus de comportaments o mesures, siguin exclusivament lingüístiques o no, sobre la dinàmica de l'ecosistema sociolingüístic, tant des del punt de vista sincrònic com diacrònic.

Presentació "Pere Mauri l'últim pastor càtar", de Wilfried Beck


Divendres 16 de setembre a la Llibreria Parcir de Manresa hi haurà la presentació del llibre Pere Mauri l'últim pastor càtar, de Wilfried Beck. L'event està programat a les 20 h.

Hi estau convidats!

dilluns, 12 de setembre de 2016

"Una triada que cou", per Tomàs Escuder

Diputats del PP empren la senyera contra el Consell

UNA TRIADA QUE COU


Ja sabem que les cites d’autors clàssics  , com  internet, serveixen per a tot. Amb evidents reserves, això no es pot oblidar .
Si citem un alemany avui en dia no pensarem que parla des del nacionalisme. Però si és un sociòleg de prestigi com Ulrich Beck sí que podem pensar que l’encerta prou quan parla de la relació que existeix en el pensament actual , principalment entre els estats forts, entre estat, identitat nacional i idioma únic.
És un tema del que en deuríem parlar sense passió a dins de l’estat espanyol; principalment en el centre. A l’ampla “messeta”.
El que Beck diu no és nou. I no ho és, principalment quan toca aquells ítems anteriorment citats. Però , seguint l’anàlisi que feia en una de les seues obres , parlava d’una situació que cada vegada resulta més certa i alhora  un repte.
Diu , per exemple, “ vivim uns moments en el què les fronteres han deixat de ser reals”.
Certament la constatació que fa té un valor important. Convé però matissar. Per un costat no es pot dubtar que les fronteres no han deixat d’existir per a una gran massa d’emigrants i refugiats. Per a ells la frontera política és una muralla. No  tant la física, malgrat tindre el mar Mediterrani pel mig o territoris hostils. La guardada per forces repressores sí que té una realitat palmària i terrible.
Per una altra banda per a qui no hi ha fronteres , de cap tipus, és per al capital. Que ni tan sols s’ha de moure físicament . Els fluixos de l’economia 2.0 es mouen amb total llibertat i ningú no els diu res, ni els posen al davant gent armada.
Certament les fronteres , fins i tot les físiques, son ara més fàcil de creuar que en temps passats, de manera clara per a mols milions de persones  dins grans espais territorials com ara  els USA, Xina o el pseudo imperi de la UE.
  • La tríada perversa : estat més identitat nacional més idioma únic tenen una força que , repetida com un mantra, impossibilita la comprensió d’un discurs diferent.

Però aquest panorama no ens pot fer oblidar que, precisament molt conforme amb l’esperit dels temps que vivim d’un món virtual, s’han alçat unes fronteres invisibles que marquen. I ho fan de manera majoritària en uns entorns en els quals els media , com quasi sempre, estan en mans dels poderosos.
Aquestes fronteres mentals, aquests  tics mentals que imperen sobre la major part de les poblacions on l’estat és fort, tenen una importància cabdal per a entendre la posició i el conflicte que patim aquells pobles i nacions que no comptem amb un estat al darrere.
La tríada perversa : estat més identitat nacional més idioma únic tenen una força que , repetida com un mantra, impossibilita la comprensió d’un discurs diferent. No deixa créixer un pensament alternatiu.
I és clar: repetits aquest axiomes ad infinitum per les poderoses instàncies del poder, acaben convertint-se en la sola manera d’entendre la convivència social i els seus valors afegits.
Amb aquestes premisses resulta difícil, per als marginals del poder com som els valencians, els illencs i fins a cert punt també els principatins,  construir una alternativa que siga audible a la resta de l’estat. Res de nou... els intents de diàleg per la nostra part venen de lluny.
I el problema no és solament que tinguen el poder mediàtic per a propagar el seu missatge sinó que ho fan amb més força gràcies a una condició humana que afecta i actua sobre elements molt primaris i elementals.
  • La triada és una imatge , com ho són els mites. El que hem d’aconseguir , amb independència dels vots, és construir uns mites propis.

Els tres conceptes al·ludits tenen la condició d’allò que en termes antropològics quasi podríem anomenar “ el pensament salvatge” . Es a dir valors arrelats en sentiments més que no pas en la raó. I resulta molt difícil actuar contra aquests conviccions.
Considerables estudis en aquest camp han demostrat que vora un 95 % de les nostres decisions són irracionals. Per tant , no es tracta tant de fer valdre els nostres arguments via la raó com de mostrar-nos forts i, fer que consideren les nostres exigències com un sentir, una voluntat. O, aconseguir-ho  per la força de les urnes. Tasca considerable però a la que hi estem obligats. La resta és per a ells, ja ho sabem, fum de palla.
La triada és una imatge , com ho són els mites. El que hem d’aconseguir , amb independència dels vots, és construir uns mites propis. Aquesta és una guerra de mites més que no solament de símbols. I hem de guanyar també  l’espai simbòlic per a tindre un lloc en el món global.

Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor 

dissabte, 10 de setembre de 2016

"Un país amb moltes Diades", per Òscar Adamuz

Òscar Adamuz Acció Cultural dels Països Catalans
Aquest 11 de setembre farà quatre anys que començaren les mobilitzacions massives a Barcelona reclamant la independència de Catalunya. La manifestació de la Diada ha passat en pocs anys de ser la reclamació d’una minoria a esdevenir l’expressió de sobirania popular més espectacular de les darreres dècades d’Europa. L’àmbit festiu i familiar també li dóna un toc diferencial, a aquesta “revolució dels somriures”. S’ha de reconèixer una notable capacitat d’enginy per part dels organitzadors (Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural) per tal de mobilitzar tanta gent any rere any. Una altra cosa, però, són els efectes pràctics d’aquesta mobilització social i el rèdit polític que n’han tret els partits i institucions catalanes.
Precisament, la manca de concreció en la culminació del procés i les picabaralles entre formacions polítiques independentistes ha generat un desgast general del moviment que encara s’ha de comprovar si en té, d’efectes desmobilitzadors més o menys greus en les diverses concentracions d’enguany (Barcelona, Lleida, Salt, Berga, Tarragona).
Amb l’evidència de l’eixamplament social que l’independentisme català ha sofert des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de l’any 2010, es constata també una contradicció quant al marc nacional entre el corpus teòric del catalanisme i la praxis de dit moviment. Fins a on arriba la “nació catalana” i com actua cadascú?
Recordem que les principals entitats de la societat civil catalana s’articulen d’alguna manera en clau de Països Catalans. Així, mentre l’ANC és part de la recentment creada Confederació d’Entitats Sobiranistes (juntament amb la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià i l’Assemblea Sobiranista de Mallorca), Òmnium formà fa un temps la Federació Llull amb Acció Cultural del País Valencià i l’Obra Cultural Balear. D’altres col·lectius com la Plataforma per la Llengua o la CAL tenen diverses delegacions territorials arreu del domini lingüístic. També sindicats com Intersindical-CSC o la COS defensen el marc nacional de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. La Intersindical Alternativa de Catalunya manté lligams molt estrets amb els sindicats germans de les Illes Balears i el País Valencià. Un altre exemple de coordinació territorial  és la xarxa d’Enllaçats per la Llengua, per la defensa i valorització del la llengua catalana. Els principals partits polítics independentistes també defensen una nació catalana que coincideixi amb l’àmbit lingüístic (amb l’excepció del nou PDC, tot i que hi fa referència cultural).
Teòricament, doncs, el múscul del catalanisme encara arrossega la inèrcia històrica renaixentista i noucentista que ja prefigurava una nació catalana somniada i que batejaven com a “Catalunya gran”. I, tanmateix, aquesta transversalitat en l’eclosió del món independentista dels darrers anys ha fet més palès els diferents ritmes quant al desvetllament nacional dels diferents països de parla catalana. A més, amb el reconeixement d’una possible independència només de Catalunya, s’ha anat ampliant l’escletxa que cada territori pugui decidir lliurement el seu futur i, per tant, la seva sobirania.
I amb la sobirania de cada país ve, irremeiablement, el confederalisme com a única possibilitat d’articular la “nació completa”. Aquest vell nou prisma és molt lluny de vells eslògans del catalanisme tipus: “Una llengua, una cultura, un poble”. Un “poble” que, en tot cas, serà un país de països, un país amb diferents subjectes de sobirania dins el seu si, un país amb molts himnes (La MuixerangaEls segadorsLa Balanguera,…) i, tornant al principi, un país també amb moltes Diades (l’11 de setembre al Principat, el 9 d’octubre i el 25 d’abril al País Valencià, el 31 de desembre i el 12 de setembre a Mallorca, el 7 de novembre a la Catalunya Nord, etcètera).
Aquesta evident diversitat de dates, ritmes i particularitats pot mostrar un camí alternatiu a certa visió uniforme històrica del catalanisme, superant antics lemes, mapes cuquis i visions centre-perifèria.
Per a desenvolupar aquest camí (ja encetat primàriament), cal bastir urgentment un full de ruta modern, pel que fa als Països Catalans, que sigui perfectament compatible amb el sobiranisme propi de cada territori, però amb un rerefons de futur compartit. Aquestes sobiranies compartides serien una evolució natural del nostre passat plural i heterogeni dins de la Corona d’Aragó.
Reconeixia Joan Fuster en l’opuscle: “Qüestió de noms” que “hi ha particularismes perquè hi ha particularitats” a cada territori. En el moment present podríem dir que aquelles particularitats d’ahir han esdevingut les sobiranies pròpies d’avui.
I mentrestant, anirem celebrant Diades, moltes Diades…

divendres, 9 de setembre de 2016

Jornada de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. "El repte d'investigar sobre la Franja d'Aragó" (Saragossa, 28/10/16)

Jornada de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. El repte d'investigar sobre la Franja d'Aragó. Saragossa, 28 d'octubre de 2016

 

«És cert que la Franja d'Aragó no és una realitat tangible, perquè no s'identifica amb un grup humà concret, ni tan sols amb un territori amb unes demarcacions definides i amb unes relacions internes ben assentades. Tanmateix, hi ha un fet lingüístic que li dóna unitat i que permet diferenciar-la d'altres zones dins la Comunitat Autònoma d'Aragó: en aquesta àrea es parla català i per això ha estat objectiu d'estudi des que Joaquín Costa, el 1879, dediqués unes quantes pàgines a descriure el panorama lingüístic de la Ribagorça i la Llitera. Després vingueren la tesi d'Antoni Griera sobre la frontera catalanoaragonesa (1914) i la ressenya que en féu Ramón Menéndez Pidal ara fa justament un segle.

»D'aleshores ençà, la recerca sobre la Franja no s'ha aturat, de manera que, a la vora dels estudis descriptius de les varietats dialectals, se n'han desenvolupat d'altres de caire històric, sociolingüístic i literari, a través dels quals s'ha aconseguit tenir una visió exacta de la riquesa cultural d'aquesta zona d'Aragó, amb unes arrels compartides amb Catalunya.

»Aquesta jornada pretén, en primer lloc, divulgar la investigació duta a terme fins ara sobre la Franja d'Aragó des de diverses perspectives; en segon lloc, presentar els treballs que s'estan realitzant actualment sobre aquest territori; i, finalment, proposar noves línies de recerca d'interès científic i, sobretot, social.»


dijous, 8 de setembre de 2016

El català s'està morint: evidència o mite?, per Toni Barceló


És innegable que, malgrat tot, avui encara parlam la llengua catalana. Per què i com ha arribat fins al segle XXI a pesar del contacte persistent amb una llengua hegemònica com el castellà? D'una forma més o menys propera tots estam relacionats amb l'activisme lingüístic. Arreu dels Països Catalans es coneixen organitzacions i iniciatives la finalitat de les quals és estimular l'ús de la llengua i promoure'n la conservació. No cal remarcar la importància que han tengut aquests moviments durant la història, però potser no són ni han estat els responsables únics que el català, de moment, no hagi mort. Rudolf Ortega està convençut que tot i que la lleialtat lingüística sembla una explicació plausible del manteniment del català no n'explica pas tots els processos vinculats.

La situació de la llengua entre els segles XV i XIX es caracteritzà segons Ortega per una diglòssia radical: el castellà monopolitzava els àmbits d'ús formals i el català, els informals. A poc a poc les classes benestants de Catalunya s'anaren fent seva la llengua veïna, que els proporcionava prestigi i expectatives de promoció social. Altrament, les classes populars es mantingueren en l'ús exclusiu de la llengua pròpia, però no ho feren pas motivats per un sentiment de lleialtat, sinó fonamentalment perquè no tenien accés a l'ensenyament. Així, el català conservà el carrer i la llar, que és on es produeix un fenomen determinant per la vitalitat de les llengües: la transmissió intergeneracional. Aquest índex és el que fa servir Rudolf Ortega a La dèria del català.

El Principat ha experimentat quatre onades migratòries de grans proporcions en els darrers cent cinquanta anys, la primera de les quals tengué lloc durant la segona meitat del segle XIX. Un contingent significatiu d'obrers pràcticament monolingües en català es desplaçà del camp a les ciutats per incorporar-se en la puixant indústria. Aquesta migració interna per una banda compensà el bilingüisme de la burgesia, i per una altra banda assimilà la immigració castellanoparlant, que tanmateix era molt minoritària. Al mateix temps garantí la transmissió intergeneracional de la llengua en un moment en què anava guanyant visibilitat en l'àmbit públic gràcies al catalanisme cultural i polític protagonitzats per les classes intel·lectual i dirigent.

El primer terç del segle XX és juntament amb el període democràtic encetat després de la mort del general Franco la conjuntura en què s'han produït els avenços més significatius per a la llengua. Quan Barcelona acollí la segona gran onada migratòria, el castellà encara no havia arribat a penetrar en les classes populars. El creixement econòmic que experimentà la capital del Principat durant els anys 1920 va atreure un gran nombre d'obrers castellanoparlants que aprengueren la llengua pròpia del país per immersió comunitària i de classe. Altrament, Pompeu Fabra havia portat a terme una ambiciosa tasca normativitzadora al mateix temps que el català havia assolit l'oficialitat en les institucions catalanes.

Però els èxits del període republicà es volatilitzaren amb la victòria politicomilitar del feixisme. La immigració dels anys 1950-1960 fou exclusivament castellanoparlant monolingüe i s'instal·là en nuclis isolats en el context d'unes circumstàncies socials, abonades pel règim, en què el català no era necessari i l'aprenentatge del qual estava prohibit. L'idioma desaparegué dels usos formals i la població catalanoparlant experimentà un procés intensiu de castellanització a través de l'escolarització i el mitjans de comunicació de massa, especialment la televisió. Era el primer cop en la història que una generació transmetia a la següent una llengua altra que la catalana alhora que la llengua veïna ocupava el carrer i les llars i aconseguia arribar al conjunt de la població.

La democràcia retornà l'oficialitat a la llengua catalana, i la Generalitat engegà els anys 1980 una política de normalització lingüística que no fou un model exempt de polèmica. En la dècada següent la llengua es transformà en un objecte de confrontació política en un clima social en què les herències de la dictadura eren paleses: per una banda, l'activisme lingüisticocultural; per una altra, la pràctica automàtica del canvi de llengua: el catalanoparlant havia assumit la inferioritat de la seva llengua i només la feia servir quan tenia la certesa absoluta que el seu interlocutor també la parlava. El franquisme havia deixat el terreny preparat per a la substitució del català; això no obstant es consumà l'efecte exactament contrari: la bilingüització de la població castellanoparlant monolingüe.

De tot plegat se'n pot extreure la conclusió que el català ha sobreviscut a causa de tres factors. En primer lloc, perquè els parlants s'han mantingut fidels a la llengua pròpia –lleialtat lingüística–. En segon lloc, perquè el castellà no s'ha arribat a estendre de manera definitiva en els àmbits informals –diglòssia radical–. Finalment, perquè la immigració ha afavorit els interessos de la llengua. Les dues primeres onades migratòries foren assimilades mentre que la tercera generació de la immigració dels 1960 ha rebut la llengua catalana a través de la família. Segons Rudolf Ortega, aquestes dades desmenteixen que s'hagi produït o s'estigui produint una substitució del català i confirmen que s'està produint un procés invers de restitució.

La substitució lingüística és el procés mitjançant el qual una comunitat abandona la llengua endògena minoritzada i en nativitza una d'exògena dominant. Es tracta d'un paradigma ideal que es pot dividir en tres fases: 1) monolingüisme en la llengua endògena; 2) bilingüització; i 3) monolingüisme en la llengua dominant. És comunament acceptat que un cop s'ha iniciat la segona fase el procés de pèrdua de la llengua endògena ja és irreversible, i en el pitjor dels casos es pot materialitzar en l'espai de tres generacions. Però, tot citant Albert Bastardas, Rudolf Ortega planteja que «la bilingüització és potser una condició necessària però no suficient per explicar l'evolució cap a l'abandonament intergeneracional de les varietats pròpies» (p. 159).

Com a contrapès de la bilingüització consumada addueix tres dades que sustenten la seva teoria de la restitució lingüística. Per una banda, la població entre els 2 i els 14 anys d'edat que declara el català com la seva llengua primera ha experimentat un augment notable en les últimes dècades i se situa en el 33,3% contra el 37,7% pel castellà. Per una altra banda, el 23% dels pares castellanoparlants transmeten el català als fills. Per últim, la primera generació de la normalització lingüística està assolint l'edat mitjana de tenir fills i, per tant, de triar la llengua familiar. Si aquesta nova fornada consolida la tendència, és possible, diu Rudolf Ortega, que en poques dècades la llengua catalana torni a ser la llengua primera de la major part de la població de Catalunya.

El segle XXI, emperò, planteja nous reptes. L'onada migratòria massiva que es produí durant la primera dècada dels 2000 portà a Catalunya una gran quantitat de llengües i revifà la por que el català s'extingís. Però el multilingüisme, lluny de ser una amenaça, pot ser un aliat fonamental en la supervivència. Ortega proposa que la nova realitat obliga a reformular la política de normalització lingüística perquè és un model assimilacionista adaptat a un context de bilingüisme i creu que el que ara cal són estratègies de promoció i manteniment de les llengües i cultures d'origen. La política lingüística del nou mil·lenni, doncs, hauria de consistir a generar empaties cap al català amb la intenció que n'estimulin l'aprenentatge com a llengua d'acollida.

És un fet sorprenent que, malgrat tot, avui encara parlem la llengua catalana. Cert. Però quin és l'estat de la seva salut filològica? El filòleg Pau Vidal, per exemple, mostra una gran preocupació per la catanyolització, i es queixa que les dades sociolingüístiques reflecteixen valuoses informacions quantitatives relatives a l'ús i el coneixement de la llengua però que no n'aporten de referents a la qualitat estructural. La qüestió de la genuïnitat no passaria de ser un tema de debat acadèmic per a erudits si no fos perquè alguns lingüistes reputats, com ara Pau Vidal o Carme Junyent, han assenyalat que el català podria morir però no per substitució, sinó com el primer cas documentat d'una llengua que desapareix a causa de la dissolució formal en una altra.

La diglòssia radical ha estat, segons Rudolf Ortega, un dels elements fonamentals que han evitat la mort de l'idioma. Almanco fins al franquisme, mentre que la llengua veïna ocupà exclusivament els àmbits formals, el català conservà els informals i concentrà la immensa majoria de la població, que n'assegurà la transmissió generacional. La democràcia i les polítiques de normalització lingüística li retornaren la presència pública, però crec que seria agosarat afirmar que avui la llengua no marcada en tots els àmbits d'ús és la catalana. Malgrat els avenços en matèria de drets, els catalanoparlants continuam practicant massivament la convergència lingüística. Caldria, doncs, preguntar-nos si aquesta és una vida digna per a una llengua.

Rudolf Ortega centra volgudament el seu estudi en l'evolució històrica del català al Principat, però això no li suposa cap inconvenient per parlar de la pervivència de l'idioma en termes absoluts. Aquest punt de vista estableix un contrast dolorós amb les condicions no tan encoratjadores en què es troba la llengua a la perifèria del domini lingüístic. Ortega cita en nombroses ocasions fragments de l'obra Dolor de llengua, d'Enric Larreula. Aquest autor incideix en la precària salut social de l'idioma especialment en les zones de substitució avançada i es mostra molt escèptic amb relació al futur del català. Aquestes dades són compatibles amb la tesi que a l'Estat espanyol no s'està executant una política de substitució lingüística? Potser aquest és el punt més feble del seu discurs.

En conclusió, em pareix que el to de Rudolf Ortega és imprudent i excessivament triomfalista. El català no s'ha mort, és ver, però potser s'està morint. En primer lloc, la fesomia de la llengua s'assembla perillosament com més va més al castellà, sobretot en els nivells foneticofonològic, lèxic i sintàctic. En segon lloc, tot i que el català és llengua oficial al Principat, el País Valencià, les Illes Balears i Andorra, no m'atreviria pas a dir que ha assolit la fita de la normalitat en els usos espontanis. Per últim, crec que és molt agosarat fer un diagnòstic global de l'estat de la llengua fent servir només les dades referents a Catalunya. M'agradaria molt concloure que la meva llengua no està ferida de mort però, per aquestes raons i d'altres, senzillament no puc.

dimecres, 7 de setembre de 2016

Exposició de l"Espai 4 Gats d'en Serret" (8/09/2016)

Demà, dijous 8 de setembre, a les 17.30 h de la tarda s'inaugura oficialment l'exposició de l'Espai 4 Gats d'en Serret (Octavio Serret, Llibreria ATHENEA, al C/ Aragó 108). Es fa a aquesta hora perquè un poc més tard, a les 19h, s'inauguren al MACBA (Barcelona) vint-i-set exposicions de ceràmica, que afegides a les trenta tres més que s'han organitzat des de diferents indrets de Catalunya sumen un total de seixanta exposicions. Tot això amb motiu del 47è Congrés de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica. Hi assistiran tots els galeristes i ceramistes que hi participen.

Entrada lliure per a tothom.
 
Organitza i promou: Associació de Ceramistes de Catalunya.

dissabte, 3 de setembre de 2016

"A Catalunya, estem adoctrinats?, per Joan Morro

Font: periodistadigital.com

A CATALUNYA, ESTEM ADOCTRINATS?
Per Joan Morro

La temporada estiuenca és un bon període per saber què es pensa del país propi, sobretot si hom surt de vacances. Si aquest país és Catalunya, a més a més, el saber adquirit fora probablement recordarà el que els antropòlegs diuen “primer contacte”, és a dir, la situació per la qual membres de diferents cultures prenen consciència l’un de l’altre per primera vegada. Aquesta situació pot donar-se inclús sense necessitat de sortir de la nació catalana, la qual cosa mostra el mal que la desconnexió comunicativa fa en un món com l’actual.

Un exemple paradigmàtic de l’esmentada situació antropològica és quan l’altre, el que no viu a Catalunya, diu al que viu a Catalunya que en el seu país hi ha adoctrinament. Que a Catalunya estem adoctrinats. Que a ell, com a català, li volen adoctrinat. “Que per què? Home, l’independentisme és una cosa que els nacionalistes, que són els que manen, han promogut”. És ben estrany que ho diguin així, en català, però la idea proferida és si fa no fa la mateixa.

Una de les primeres coses que hom sol apreciar en aquesta situació és el barreig que hi ha quant a l’independentisme i el nacionalisme. Aquest barreig normalment és degut a creure que l’independentisme és una conseqüència natural del nacionalisme, que com a tal sempre és “extremista”, com va dir la “ciudadana” Carolina Punset en un mític discurs d’investidura a les Corts Valencianes. Com si l’independentista estigués teledirigit pel nacionalisme. Com si el nacionalisme no pogués ser un recurs retòric de l’independentisme. Com si el nacionalista hagués de desitjar la independència. Tot plegat és esbiaixat. Bona part de la cúpula del PP, PSOE i Ciudadanos són nacionalistes espanyols, però no són independentistes, car fan tot el possible per a dependre de les grans multinacionals i la burocràcia francoalemanya. També es pot ser nacionalista català sense ser independentista, com ho han estat tradicionalment els regionalistes Jordi Pujol i Josep Antoni Duran i Lleida; tots dos, per cert, considerats en diversos moments els polítics més ben valorats pels poders fàctics espanyolistes. Cap anomalia.
  •  El catalanista no és separatista d’entrada, ni tampoc algú obsessionat per ser diferent o millor, ni un mer regionalista, sinó que primerament és qui no accepta el reiterat alliçonament ufà i superb contra els catalans. 

Si algú, en la situació esmentada, mira de fer entendre a qui no viu a Catalunya (si hi ha paciència i ganes d’escoltar) el dia a dia del Procés i les diverses aspiracions dels catalans quant al que tenim i produïm, el que anem fent, sent i sentint, és ben probable que no trigui a adonar-se que l’independentisme català suposa un posicionament radical en el debat de les idees polítiques i, concretament, quant a l’entesa entre espanyolistes i catalanistes, especialment tal com aquestes dues tendències es conceben des del nacionalisme espanyol. Això s’agreuja quan la part que defensa expressament un marc polític espanyol, o bé que diu ser neutral tot i viure en un espai políticament constituït com “Espanya”, alhora nega aferrissadament ser nacionalista o que l’altre formi part d’una nació diferent. No estranya que l’independentisme català en particular, i el catalanisme en general, hagi estat tant ahir com avui una resposta política a l’espanyolisme, el qual ha tendit tradicionalment a fer creure que qui qüestiona la unitat d’Espanya és un adoctrinat. Una creença que, si bé també ha estat promoguda pel regionalisme català i l’espanyolisme d’esquerres, fou curosament conreada durant el franquisme.

El catalanista no és separatista d’entrada, ni tampoc algú obsessionat per ser diferent o millor, ni un mer regionalista, sinó que primerament és qui no accepta el reiterat alliçonament ufà i superb contra els catalans. Aquesta és l’arrel del catalanisme. Amb tot, podem demanar-nos: a Catalunya, estem adoctrinats? La pregunta no és absurda, ja que el refinament analític i la competència lingüística no priva a ningú de no ser víctima d’adoctrinament. Podem pensar per què pensem com pensem. Que puguem diferenciar l’independentisme i el nacionalisme fins al punt d’aclarir-los conceptualment i reconèixer casos històrics i contraposats de cadascun no garanteix que algú no estigui adoctrinat.

Una manera recomanable de respondre si hom pateix adoctrinament és escoltar els arguments de l’altre, de qui afirma que hom està adoctrinat, que nosaltres i molts dels que ens envolten estem adoctrinats, tot tractant de donar-ne respostes. Si hom està disposat a atendre els arguments de qui diu que hi ha adoctrinament a Catalunya, sempre que l’altre estigui disposat a presentar-los, el més probable és que acabi atenent diferents versions de, com a mínim, tres presumptes focus d’adoctrinament.

Primer, naturalment, els polítics. Aquest acusament no sols caracteritza a qui no sap diferenciar l’estricta política i la vida quotidiana i, tanmateix, a qui obvia la complexitat de les societats modernes; també és propi del populista. Essent la nostra una època on els populistes s’han estès per bona part de les tertúlies televisades, part dels que diuen ser d’esquerres i fins i tot de departaments universitaris, no és estrany que avui dia hi hagi un curiós maridatge entre populisme i espanyolisme (tot i que aquesta perspectiva ja es pot trobar a personatges com Alejandro Lerroux i José Antonio Primo de Rivera). Els populistes tenen l’estranya virtut de combinar la certesa que el poble és imbècil, incapaç de raonar, juntament amb discursos que presenten els polítics com una malaltia. Així no estranya que, tot i la pretesa subtilesa, semblin incapaços de presentar propostes concretes i coherents tot escoltant i discutint la resta d’alternatives. Com qui sap que no té res a oferir, necessiten l’ambigüitat ininterrompuda i fer creure que els adversaris estan mancats de seny. Ara bé, no dubtaran a indicar-nos quina mesura política és més o menys encertada. Ells veuen un poble i un destí que ningú no veu.

El populisme té especial presència quan es tracta de desacreditar l’independentisme català. Una raó al respecte és que els independentistes tenen majoria parlamentària a Catalunya. Els plantejaments populistes prenen especial protagonisme quan es tracta de defensar que hi ha adoctrinament a Catalunya, perquè permet apuntar a que els catalans són imbècils governats per malalts. Des d’aquesta perspectiva, l’actual formació del Parlament representa una mena de malaltia i suspendre’l sembla una cura pal·liativa. Així no és gaire complicat trobar espanyolistes de dretes i d’esquerres, amb més o menys experiència i formació, compartint discurs. Les qüestions polítiques i les perspectives dominants, encara que no s’entenguin, condicionen la conducta humana tot generant curioses avinences.
  •  Qui creu que hi ha adoctrinament a Catalunya té dificultats per assumir que els catalans a l’hora de triar els seus governants i els canals informatius tinguin opcions diverses, provinents de Madrid i Barcelona

Un segon focus d’adoctrinament apunta a l’escola. Si bé acusar els polítics és característic del populisme, acusar l’escola és característic de l’autoritarisme, com ho prova el fet que qui fa aquesta acusació tot d’una diu què i com s’ha de fer a l’hora de transmetre coneixements i competències. Des de l’autoritarisme sembla difícil privar-se de declarar que els mestres són l’enemic (una reacció, per cert, força freqüent entre qui no sap o no pot argumentar a favor del que considera els seus interessos). Val a dir que l’autoritarisme sol ser un efecte de la manca d’autoritat. L’autoritarisme es reconeix quan una de les parts d’una situació crítica vol imposar què i com s’ha de fer sense considerar els arguments de la resta de parts. Aquesta situació esdevé, generalment, quan les parts implicades semblen incapaces de posar-se d’acord degut a l’absència d’un principi (o “príncep”) que les aplegui. No és casual que l’autoritarisme caracteritzi les cúpules del PP, PSOE i Ciudadanos contra el Procés, ja que s’estimen més suspendre l’autonomia catalana que acceptar un referèndum sobre el futur de Catalunya.

Un apunt que cal no oblidar davant els que pensen que les escoles catalanes –incloent els centres catalans de batxillerat– adoctrinen en l’independentisme és que l’independentisme té ara per ara majoria parlamentària; una majoria que no és ben bé producte dels mestres. En efecte, per qüestions d’edat, només una molt petita part dels estudiants d’escola vota. En qualsevol cas, si realment algú creu que els mestres tenen aquest poder de seducció, cal que es facin les següents preguntes: com és que hi ha fracàs escolar, per què és tan difícil que un estudiant interioritzi l’impartit a classe, si tant de poder tenen els mestres? Com és possible que els mestres catalans treballin per a la causa independentista i que, per tant, tots ells siguin gent tan odiosa? Realment són els mestres catalans els únics a tot el Regne d’Espanya que tenen capacitat i voluntat d’adoctrinament? El populisme i l’autoritarisme són bons consellers per a no haver de tractar aquestes preguntes d’una forma crítica.

Alguns tenen tendència a dir que la informació que no els agrada és adoctrinament. D’una banda estan els informats i d’una altra, els adoctrinats. De fet, són molts els que estan satisfets per tenir aquesta cosa en el cap i en la boca, la qual fa de la política un afer d’il·luminats i un seguit de projeccions allunyades del realisme. Arran d’aquí trobem un tercer presumpte focus d’adoctrinament a Catalunya: la televisió i, especialment, TV3. Qui defensa que a Catalunya hi ha adoctrinament sol veure en TV3 l’eix de tot el seu discurs (sempre que el tingui, és clar): TV3 és una eina dels polítics per adoctrinar els catalans, incloent els mestres i l’oposició. Des d’aquest discurs, TV3 sembla el somni de qualsevol aspirant a implantar un règim absolutista.

La tragèdia de qui acusa TV3 per adoctrinar els catalans és que queda ell mateix desacreditat en voler fer creure que els catalans són un ramat indefens en mans de la radiotelevisió pública catalana. El cas és que a Catalunya no només es veu TV3; diàriament és veuen cadenes espanyoles (com La 1, La 2, etc.), cadenes privades d’àmbit estatal (com Antena 3, Cuatro, etc.) i cadenes d’altres autonomies de l’Estat (com IB3, i esperem que ben aviat el nou Canal9). Mentre els catalans estan exposats a tot aquest ventall informatiu, fora de Catalunya hom no sol estar familiaritzat amb aquesta pluralitat (encara que es pot veure TV3 a les Illes Balears, i esperem que ben aviat també al País Valencià). Els catalans reben de totes parts. El cas és que qui sosté que els catalans estan adoctrinats per TV3 tendeix a obviar que a Catalunya pot apreciar-se la informació radiada des de Madrid i la que es pot sintonitzar arreu del Regne –la qual cada dia presenta l’independentisme català com una amenaça, un desafiament o un invent nacionalista. Què han de pensar de tot plegat, doncs, els independentistes?

Qui creu que hi ha adoctrinament a Catalunya té dificultats per assumir que els catalans a l’hora de triar els seus governants i els canals informatius tinguin opcions diverses, provinents de Madrid i Barcelona, entre d’altres, de línia més o menys favorable a una tendència o a una altra, i que, malgrat tot, triïn governants i canals que l’espanyolista considera “nacionalistes”. La creença segons la qual els nacionalistes, com els adoctrinats, són sempre i únicament “els altres” (i ara, a sobre, independentistes), segueix ben viva arreu del Regne. Així mateix, a qui creu que hi ha adoctrinament a Catalunya normalment li costa pensar que la seva visió sigui superficial, parcial i en bona part configurada per un anticatalanisme palès, amb arrels històriques, encara que només trepitgi Catalunya en temporades com les estiuenques, per fer turisme, quan sovint aprofita per a escandalitzar-se perquè les parades del metro estan retolades en català. “Estació de Sants” o “Catalunya” són rètols incomprensibles per a qualsevol turista, especialment si té un gran sentit crític, evidentment.

No podem oblidar que sempre hi ha alternatives per a desacreditar a qui viu a Catalunya, ja que el problema de fons és que el fet al que apunta la retòrica al voltant de “la amenaza soberanista”, “el desafio separatista” o “las mentiras de los nacionalistas” està protagonitzat per catalans. Qui pensa que l’independentisme és una cosa de nacionalistes normalment podria intercanviar les paraules “independentisme” i “nacionalisme” pel que ell creu (o voldria creure) que realment no interessa. Per tot plegat, quan ja no sàpiga a qui acusar, el que no viu a Catalunya no dubtarà a treure el discurs de la por, a replicar que al nostre país hi ha tensió social i que cal deixar-se d’invents, perquè, segons ell, el Procés espanta a les empreses i als que anem a la feina en metro. Això no obstant, és un fet que és al Regne d’Espanya –i no a Catalunya– on no hi ha manera de conformar una majoria parlamentària amb un programa de Govern mínimament congruent i que Barcelona segueix sent un creixent punt d’interès per a inversors i gent de tot tipus, com prova el nivell d’exportacions, turistes i estudiants que venen any rere any a les nostres universitats. Unes dades que avui poden acarar-se orientativament sense haver d’excusar-se en l’hipotètic poder omnímode de polítics, mestres i mitjans de comunicació catalans.

Pensar que el proselitisme militant pot ser l’únic detonant d’una causa política en un món tan complex com el nostre és una ingenuïtat. Des de l’independentisme català actual tenim prou experiències acumulades com per saber que dia rere dia també ens ha unit i ens uneix el menyspreu proferit per altres, tan ufans i tan superbs. Un menyspreu que es presenta cada vegada que es diu que els nostres polítics, mestres i mitjans de comunicació ens fan segons els seus perillosos interessos, encara que siguem nosaltres els que vivim a Catalunya i els que sabem quines imatges es presenten sobre nosaltres i el nostre país des de la radiotelevisió d’àmbit estatal. Imatges que aconsegueixen nodrir el menyspreu envers els catalans i que ja no acceptem. Un menyspreu que creix quan se’ns censura per voler triar el nostre futur, per irresponsables; quan ens diuen que som i serem d’un lloc contra la nostra voluntat, per il·lusos; quan etziben que la nostra cultura és alhora provinciana i invasora, per perversos; quan l’arrogància de qui té els poders fàctics de la seva banda vol tenir l’última paraula, perquè ell en sap. Un menyspreu la resposta a la qual és l’increment de l’independentisme a les jornades electorals, a les representacions públiques, a les expressions populars.

El Procés l’ha fet i l’està fent un poble la veu del qual ja no és fàcil d’amagar. El Parlament i els carrers de Catalunya en són proves. El Procés ha matat CiU i ICV, ha desarticulat el PSC, i està generant reconeguts maldecaps conjunturals pel que fa als simpatitzants de “comuns” i “ciutadans”. El poble sempre és qui més ordena i no accepta ambigüitats quan es demanen solucions. Demandes que són sempre ideals, allò que es pensa i es verbalitza arran d’unes experiències més o menys compartides. Demandes que, a Catalunya, han posat en relleu la importància del teixit associatiu, del món cultural, del moviment veïnal, del debat intel·lectual, de qüestionar el que hem rebut, de repensar recursos i (no només) discursos, de capgirar les representacions, i la força en general dels que treballen tot d’acord al que segons els ideòlegs del capitalisme més salvatge no serveix per res: les idees. És possible que les idees no serveixen per res perquè no creen ni benefici monetari ni respostes immediates, però no hi pot haver terra fèrtil per a qui les deixa de banda.


A Catalunya, on segons alguns estem adoctrinats, tenim una idea comuna i cada cop més arrelada i estesa: la independència del nostre país. Mentrestant, el nou Govern espanyol sembla que seguirà comandat per forces polítiques que no només són marginals a Catalunya sinó que el discurs comú de les quals arreu del Regne passa per afirmar una unitat d’Espanya que presenten com injustament qüestionada. Qui sap si el “primer contacte” entre catalans i espanyols ho acabarà sent en sentit rigorós. Amb tot, estic segur que, com la cosa no canviï, seguirem sentint que els nacionalistes adoctrinats som els catalans i que tindrem oportunitat de sentir-lo cada vegada que sortim del país.


*Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores.