dissabte, 16 de juliol de 2011

En record del manifest contra l'article 138 de la constitució espanyola [1978]

Nota: L'article 138 de la constitució al 1978, equival a l'actual article 145.1, que diu, textualment, el següent:
Cooperación
entre
Comunidades
Autónomas

1. En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas.

(*) Un grup nombrós d'intel·lectuals, polítics i dirigents obrers del País Valencià, el Principat i les Illes Balears, han fet públic un manifest adreçat al Senat, en el qual expressen el seu refús al primer paràgraf de l'article 138 del Projecte de Constitució, que prohibeix la federació entre entitats autònomes. El document fou citat pel senador comunista per Alacant Josevicente Mateo, en la sessió del 3 d'octubre, al Senat.

                                                                       *  *  *

Els sotasignats, homes i dones del País Valencià, del Principat de Catalunya i de les Illes Balears, que durant molts anys hem lluitat per la defensa de la democràcia a l'Estat espanyol i dels drets nacionals dels Països Catalans, hem cregut convenient manifestar el nostre rebuig al primer paràgraf de l'article 138 de la Constitució, aprovat en el Congrés de Diputats de Madrid, que prohibeix la federació d'entitats autònomes i, per tant, condiciona negativament la lliure expressió de la voluntat popular. Aquesta prohibició a la possibilitat d'exercir un dret democràtic- exercici que en cap cas en presuposa el resultat- considerem que és una imposició específicament dirigida contra els nostres països units per vincles històrics, lingüístics i culturals: d'altra banda, pensem que aquesta restricció està en contradicció amb el tractament que la Constitució fa del problema de les autonomies de l'Estat espanyol.

Lamentem que davant un problema tan important, i que va més enllà de l'actual conjuntura històrica, no s'haja tingut en compte ni la tradició ni l'esperança de milers de ciutadans dels PPCC que, durant molts anys, han treballat per consolidar la pròpia comunitat a partir de les seues característiques: treball amb el qual seguirem compromesos, perquè forma part de la nostra manera de realitzar-nos com a ciutadans i demòcrates, dins el sistema de transformacions solidàries i modernitzadores que desitgem a tots els pobles que formen l'Estat espanyol.

Demanem que aquesta restricció dels drets democràtics siga reconsiderada en el Senat, última instància en què s'haurà de discutir el text constitucional. I ho fem, precisament, en nom de la sobirania popular que informa la Constitució. I amb la finalitat que siguen les comunitats autònomes les que, amb voluntat col·lectiva, puguen decidir lliurement el seu propi futur.

                                                                     * * *

Joan Mas, secretari general de la Unió de Pagesos de Mallorca.
Francesc Obrador, secretari general de la Unió General de Treballadors (UGT) de les Illes Balears.
Manuel Càmara, secretari general de Comissions Obreres (CCOO) de les Illes Balears.
Joan Fuster. Escriptor. Sueca.
Francesc de Borja Moll. Filòleg. Ciutat de Mallorca.
Salvador Espriu. Poeta. Barcelona.
Vicent Andrés Estellés. Escriptor. València.
Josep Renau. Pintor. València.
Maria Aurèlia Campany. Escriptora. Barcelona.
Josep Maria Llompart. Escriptor. Ciutat de Mallorca.
Ramon Pelegero "Raimon". Cantant. Xàtiva.
Andreu Alfaro. Escultor. València.
Vicent Peset Llorca. Metge. València.
Jordi Carbonell. Escriptor. Barcelona.
Joan Oliver. Poeta. Barcelona.
Joan Genovés. Pintor. València.
Vicent Ventura. Periodista. València.
Josep Maria Castellet. Escriptor. Barcelona.
Marià Villangómez. Escriptor. Eivissa.
Antoni Maria Badia i Margarit. Rector de la Universitat de Barcelona. Barcelona.

                                                
                                                    València, 8 d'octubre de 1978
(*) Extret del llibre: "La transició democràtica als Països Catalans", 2005, PUV (pàg. 253-254)

Aquells vells temps de la transició, on tot estava per fer, i tot semblava possible...




 

Artículo 145

dilluns, 11 de juliol de 2011

Federalisme: darrera estació abans de l'estat propi?



Des de que Catalunya i la resta de Països Catalans es va anar vinculant més i més a la monarquia hispànica, ençà de 1479, l'equilibri de forces entre ambdues corones d'origen medieval (la d'Aragó i Castella) va esdevenir font de conflicte continu i motiu de disputes jurisidiccionals que d'alguna manera venen a explicar la delicada situació actual de l'anomenat estat espanyol.
El primer rei comú (l'emperador Carles V) va ser molt curòs de respectar, inicialment, aquest complicat joc d'equilibiris entre els dos poders, tot i que acabà decantant-se vers l'opció mesetària per moltes raons.
Una concepció "d'Espanya" cada volta més castellanitzadora  va anar guanyant terreny, i els territoris més perifèrics patien de valent per a que els Àustria respectessin llurs privilegis i furs històrics. Les corts cada vegada es convocaven menys i bàsicament amb funcions recaptadores més que evidents fins arribar al malaguanyat segle XVIII i la guerra de successió, que deixà la monarquia en mans de la casa francesa dels Borbó, amb l'abolició de les nostres llibertats i drets.

Malgrat això, i acabat aquí el mínim repàs històric, aquesta herència històrica anava de bracet amb la nova concepció unitarista d'Espanya, i ciclicament va resorgint l'esperit de llibertat i rebel·lia dels antics territoris autònoms, especialment a Catalunya i Euskadi, sigui en una forma o en una altra.
Germanies a banda, el cas català presenta  diversos intents de no perdre el tren de la història, ja sigui intentant blindar els drets històrics o intentant reorientar la política espanyola cap a mars més propicis a Catalunya i la seva possible preponderància.
Així trobem en aquest sentit manifestacions tals com la guerra civil contra Joan II (1462-72), la guerra dels segadors (1640-59), la mateixa guerra de successió (1701-15) o els intents de formar un estat català dintre la I República espanyola (1873) o la promaclamació dues vegades de l'estat català durant la II República.

És evident que l'esperit federal, entès en sentit modern, s'arrelà a casa nostra durant el primer període republicà espanyol, de la mà de figures com Pi i Margall, Estanislau Figueres o Valentí Almirall. Aquests personatges ja intentaren resoldre, sense èxit, l'encaix de Catalunya en Espanya i es realitzaren l'eterna pregunta que es fa el catalanisme des de la reinaxença (i encara abans): "Governar Espanya o marxar d'Espanya?"



Reprès cincuanta anys més tard el nostre primer autogovern des de 1714, els anys trenta són l'exemple perfecte de com el nou catalanisme d'esquerres (lliurat ja de l'analogia conservadurisme/catalanisme) majoritariament és, en essència, federalista i iberista, veient en aquest projecte com una nova visió de l'Espanya castellana, com una mena de redistribució de poders que permetés assolir a Espanya la seva veritable condició plurinacional, i a Catalunya bellugar-se en un nou projecte on es sentís còmoda i respectada, al davant de la resta de pobles hispànics. La República esdevendria el camí vers la redempció...



Arribats en aquest punt, avui a ple segle XXI l'actual estat de les autonomies ha sigut el màxim de descentralització possible que ha assolit l'estat espanyol, i no sembla que les èlits polítiques estiguin disposades a cedir massa més.
Als Països Catalans trobem els ecosocialistes d'Iniciativa com a ferris defensors del federalisme (el PSC en menor mida), mentre el catalanisme hegemònic de CiU mostra de tant en tant les seves simpaties cap a la "via confederal", com va reconèixer el propi President en una entrevista a TV3.

Tot i axí, no són pocs els federalistes catalans que reconeixen que gairebé no hi ha ningú a l'altra banda escoltant aquestes bones propostes, i que si això és així, cal donar la veu al poble per a que es pronuncii en aquest afer, esdevenint així el federalisme com el pas previ a l'assumpció de l'estat propi, com si fos una renúncia més en un mar de frustracions que simbolitzi per sempre allò que pogué ser i no fou, la solució que Espanya no va voler assumir i, per tant, haurà d'assumir com a fet consumat la veu d'un poble (com el poema de J.V. Estellés) que vol caminar dret, mirant l'horitzó com si qualsevol temps futur hagi de ser millor, després de segles i segles mirant enrere tot planyent-se de com un gloriòs passat deixà pas a un incert i decebedor present.

Cumpleixi el federalisme la seva funció històrica, doncs.


Independentista federal

Avís per a navegants, tot recordant la resposta espanyola al 6 d’Octubre del 1934