dilluns, 20 de novembre del 2017

"Advocats del diable", per Joaquim Gibert

Font: Ara.cat

Advocats del diable

En el decurs de l’adolescència vaig passar llargues estones parlant de tot i força amb en Jordi A. B. Vam riure molt junts. I és que sempre tenia un acudit a punt. A l’Institut Bisbe Sivilla de Calella, on tots dos hi cursàvem 3r. de BUP l’any 1978, hi va haver una discrepància que va duu cua. En Jordi deia que la senyera era l’única bandera dels catalans. Jo ho podia sospitar però no en tenia la certesa. Probablement per això, li vaig contestar que l’espanyola també era nostra. Alguns alumnes, requerits per mi, es van incorporar a la discussió, els quals de seguida em van fer costat. La d’en Jordi, aleshores, es va convertir en una veu en la més absoluta minoria. És curiós, però, cada cop que en Jordi esgrimia arguments, en ple debat, no podia fer altra cosa, per dins, que donar-li la raó. Aquell dia, que en Jordi va haver-se d’explicar del dret i del revés, envoltat del grupet que es va atansar, em vaig sentir molt a prop d’ell. Va aconseguir que certs pressentiments deixessin de ser-ho. I és que de cop i volta vaig aclarir que l’espanyola no era la meva bandera. Diuen que és tot d’una que els vailets comencen a dir «mama» i «papa». I que passa el mateix, quan comencen a caminar. Ambdós fets, sorprenen per la immediatesa, com si el guió encara no ho contemplés. Els punts d’inflexió, quan el terreny és ben adobat, es produeixen sobtadament. I, mai més, res tornarà a ser com abans.
L’orgull no em va permetre reconèixer, en aquell instant, el canvi de parer entorn de les banderes. En Jordi ho va saber dies més tard. Vaig arribar a la conclusió que allò que m’havia mancat eren motius de pes i exemples de cara descartar l’espanyola amb la fermesa i serenor d’en Jordi. I, sobretot, la gestió lligada al fet de sentir-me sol, ridícul, rar, empestat. I és que a partir de llavors, jo passava a situar-me entre una minoria estrafolària i que, a voltes, irritava a la gent d’ordre. Per poder fer el pas definitiu, va ser cabdal haver-lo posat a prova. Em va anar bé veure com en Jordi es treia les garrofes del foc. I, així, disposar de bons arguments. De retruc, em va servir per aclarir dubtes i cabòries que em ballaven pel cap. Ras i curt, m’havia dedicat a fer d’advocat del diable.
Dècades més tard, exercint d’ensenyant, vaig constatar que hi havia alumnes que feien preguntes per tal de tenir respostes en aspectes en els quals anaven coixos de recursos. Així doncs, vaig lloar, en una ocasió, a Najat El Hachmi, nascuda a Nador (Rif, Marroc) i criada a Vic, quan el 2008 va guanyar el Ramon Llull, el premi més ben dotat de literatura catalana. Ho vaig fer com un exemple interessant d’integració i talent. Un adolescent del grup-classe, que solia mostrar sensibilitat envers la llengua, va preguntar-me si El Hachmi no li hagués sortit més a compte escriure en castellà. No oblidem que l’adolescència és un període al llarg del qual es va forjant la identitat. I disposar d’un relat amb cara i ulls entorn una llengua contínuament qüestionada no és fàcil d’articular. Sobretot perquè abans has de desactivar el relat existent per defecte. I, per desactivar-lo, també has de tenir discurs. A més, ningú te n’ensenya a fer-ho, si no és per mitjà de l’observació i de la imitació; d’interpel·lar-te; de lectures; de converses... Es tracte d’un aprenentatge gairebé autodidacta.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d'El despertar dels Països Catalans

dijous, 2 de novembre del 2017

El procés vist des del País Valencià, per Tomàs Escuder

     Gran manifestació valencianista a la Pl. de Bous de València de 1978 (viquipèdia)


EL PROCÉS VIST DES DEL PAÍS VALENCIÀ

Article publicat al número 3 del digital ACCIONA'T


Ja sabem que la realitat és complexa. I que en els temps actuals més immediats els esdeveniments que la composen es succeeixen a una velocitat que de vegades ens dificulta la seua comprensió.

Des de la meua condició de sociòleg , i per tal de mostrar-li al lector una imatge el més propera possible a la realitat valenciana davant els fets que coneixem ara amb el nom de “Procés” donaré una ullada dividida en cinc pinzellades ( l’espai d’aquest article no dona per a més). D’aquestes, quatre seran generals, sociològiques. Una de tipus personal, la meua.

Quan un estat, i els governs successius al seu servei han estat incapaços de comprendre la realitat dels PPCC, no puc sinó desitjar poder viure, com a català del País Valencià, en un entorn polític diferent. Per una altra banda els errors de ls dos bàndols polítics fa difícil el diàleg. I això no és bo. No entre més en detall: simplement vull manifestar el meu dret a crear una estructura política diferent i adaptada a les meves necessitats.

Respecte a la posició que la societat valenciana puga tindre sobre el procés cap a la independència de Catalunya cal dividir , com hem dit abans, per grups socials. Sabent les limitacions que analitzar-ho comporta. Aquesta dinàmica política actual és complexa i els media , amb les seues opinions interessades no propicien massa una anàlisi objectiva.

Per a fer una tal cosa però, tirarem mà , sense entrar en detall, en allò que les enquestes diuen. O han dit. Però igualment, com que vivim en el País, fent-ne una valoració qualitativa de la dinàmica del Procés. Considerant que aquest és un camí i té una contingència determinada cosa que no deixa veure bé el futur.

En primer lloc mirem aquells que es mostren a favor. És encara una minoria però una minoria que cada vegada resulta més ampla i en els darrers anys ha arribat , en forma política , a omplir espais dels discurs a favor que abans no existia. Tal vegada que per raons de praxis de partit les opinions favorables no es fan massa evidents precisament per por de no crear un ambient excessivament hostil. No oblidem el poder d’una dreta molt, molt forta des de la mateixa Transició a terres valencianes. En aquest entorn no se’n parla tant com caldria. No es debat tant com seria necessari per als País Valencià. Els que són favorables al Procés mantenen una actitud molt discreta, és el mínim que poder dir. Però aquesta opinió i més enllà pot eixir amb força en unes altres circumstàncies més favorables.

Respecte als que es mostren con contra són ara encara una majoria minvant. I caldria veure i precisar entre els que s’oposen al Procés i els que tot i això estan a favor de que la gent catalana puga decidir. No és un tema menor aquest. I es troba en relació molt directa amb la gent del grup anterior. És a dir que hi hauria com una mena de balanç entre la pujada d’uns i la baixada dels altres , en termes polítics i doncs d’opinió en la matèria. Llevat d’opinions als media contraris , en el carrer tampoc s’hi veu massa aquesta negativa.

Després tindríem el grup dels “nòmades” És a dir d’aquells que van d’un costat a un altre perquè no tenen opinió. O, molt pitjor encara, la res pública no els interessa en absolut. Els preocupa només el seu equip de futbol , la família, el preu de la gasolina i poca cosa més. Són un dels mals d’aquest Estat: gent manipulable i seguidora del “meninfot” . Es la majoria i en això, i en els seus vots, el partit en el poder , tant a l’Estat com al País Valencià han fet tot el mal possible durant anys. Si de cas tenen una idea sobre el tema és que aquest passe avall i els deixen en pau per poder continuar amb més concursos televisius i més futbol als telediaris. No parlem ni opinen sobre el Procés perquè no opinen sobre res.

En darrer lloc, que, malgrat que no compta en termes de vots no per això deixa de ser un grup al que caldria prestar atenció hi ha els emigrants. Es tan divers i heterogeni que només puc pensar, donat que no tenim enquestes sobre la seua posició , que deuen seguir les informacions i debats a distància. Desentesos del mateix malgrat el que els puga afectar .

Al final, i com una reflexió última es pot apuntar que , com en algun assumpte més, els que som a favor , no ja del procés sinó del pas definitiu a una nova situació de l’estructura de l’Estat espanyol, ens podem preguntar on quedarem els valencians? En quina situació es trobarà la resta dels PPCC? Podrem accedir a una nacionalitat catalana, per exemple ? No són en absolut preguntes irrellevants. I és de suposar que tindran resposta durant o al final del procés constituent.

 Tomàs Escuder
Sociòleg i escriptor