dilluns, 24 d’agost del 2015

Meditacions valencianes al voltant dels Països Catalans, per Joaquim Torrent



Meditacions valencianes al voltant dels Països Catalans





És un fet irrefutable que darrere tot “blavero”, i, per extensió, de tot “neoblavero” o assimilat, s’amaga, si gratem un poquet, un espanyolista pur i dur -en alguns casos minoritaris, i depenent de l’estat patològic del subjecte, cal reconèixer que ocorre sense autoconsciència de ser-ne-. Normalment les exaltacions febrils i irracionals de la “personalidad valenciana / personalitat balensiana” no solen ser més que la manifestació més evident del conflicte per doble lligam que pateix l’individu que les manifesta, atès que d’una banda té un interés primari per la seua “terreta”, però d’altra banda és incapaç d’anar més enllà i es troba atenallat per la seua fidelitat nacional a un ens superior, encarnat en l´Estat, la seua simbologia i tot el que representa. Quan veu que si fa un pas més enllà posa en qüestió l’ens superior, automàticament, si no disposa d’uns recursos culturals i racionals suficients, desemboca en la histèria provincianopatriòtica del valencianisme esquizoide i restrenyit de les tres províncies -amb l’afegit de Requena i Villena, és clar-; un valencianisme desproveït d’arrels i d’efectes pràctis, el fruit més important del qual és la generació de tones de polèmica esteril i que irremissiblement està condemnat a diluir-se en les organitzacions i partits “nonacionalistes”-no nacionalistes pel que fa a la nostra nació, evidentment, no pel que fa a la seua…- Ah, i que conste que el patriotisme “provincianopatriòtic” no és exclusiu del País Valencià. Si preguntèssem, a Barcelona mateix, a molts seguidors del Barça que fan gala d’un barcelonisme exaltat, quina és la seua nació i si volen l’autodeterminació quedaríem bocabadats del seu nul nacionalisme conseqüent.


Per a mi, qui propugna que l’únic nacionalisme vàlid per al País Valencià és el que es limita exclusivament a les tres províncies no és un veritable nacionalista, sinó, com a màxim i amb reserves, un mer regionalista -que pels seus condicionants no vol desenvolupar el seu nacionalisme embrionari fins a les darreres conseqüències-, i si algú des del Principat restringeix el seu nacionalisme a les quatre províncies li diré el mateix. La Nació Valenciana va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar -i si hi volen romandre els de Torrevella, que ho decidisquen ells- i la Nació Catalana també; no hi ha més cera que la que crema.


Hauria de quedar ben clar que, malgrat la qüestió de noms, tots parlem la mateixa llengua i que, amb els lògics i naturals matisos locals, formem la mateixa nació -actualment designada amb l’expressió Països Catalans, però que també, si els avatars històrics haguessen estat diferents, es podría haver designat com a “Països Valencians”-, o, si més no, atesa la manca de consciència d’alguns, formem la mateixa base nacional. Si açò es té clar, malgrat que per raons merament tàctiques hi haja formacions polítiques que, en una primera etapa, preferisquen cenyir la seua actuació solament a un àmbit territorial limitat, no té perquè haver-hi cap problema. Allà ells; sempre i quan tinguen, presents permanentment -insistisc, permanentment!- les premises anteriors. Si s’assumeixen aquestes premises deixa de tenir cap sentit, evidentment, qualsevol bel·ligerància contra tot allò que puga qualificar-se com a “català”, i apareix nítidament com el que és, com un atac als mateixos valencians ( i als illencs) -amb la satisfacció de Madrid-; i també com un esforç estèril i inútil que desvia forces en una direcció inadequada. L’ideal seria que cadascú fera la seua via sense interferències, procurant, en lloc de restar, sumar l’esforç de totes les forces polítiques que treballen veritablement pel País Valencià, i sense deixar de tenir sempre present que l´única opressió real i persistent és la que prové i ha provingut, al menys des de fa tres-cents anys, de Madrid.


Una altra qüestió, en la que preferisc -com a tribut al realisme- no entrar a fons, és la de la forma en què hauria d’insertar-se el País Valencià en una estructura jurídiocoestatal nacional pròpia i compartida amb els territoris de la mateixa llengua. Tan vàlida seria una estructura unitària com una confederació de Països Catalaans en peu d’igualtat entre tots els territoris . No faríem més, en aquest darrer cas, que recuperar la tradició històrica de l’antiga Corona d’Aragó. Seria, a més, un model paregut al de la Confederació Helvètica, formada per una confederació de cantons, molts dels quals amb una llengua comuna -l’alemany o el francès- que no discuteix ningú, i lligats tos pel matex símbol: la creu blanca sobre fons roig -no cal dir que el nostre símbol nacional són les quatre barres, amb l’afegit de l’ estel si es vol (el blau resta exclusivament, si de cas, per a València-ciutat).


Per a acabar en referiré a un del mites més extesos, i fomentat interessadament des del blaverisme, com és el del suposat interès dels catalans del Principat a “redimir ” el País Valencià, qualificat en termes de “perill potencial” pels mateixos inventors del mite. Que més voldríem! Malauradament no hi ha res més lluny de la realitat. Malgrat, tot, però no pensem llençar la tovallola; els darrers canvis ens han esperonat i ens han fet veure una llum al final del túnel. Sobretot perquè han obeït a la voluntat dels propis ciutadans i desmenteixen categòricament qualsevol “imposició”. Encara hi ha vida, i si hi ha vida hi ha esperança, de retrobar-nos i de ser lliures.






Joaquim Torrent (geògraf i escriptor)

divendres, 14 d’agost del 2015

Una introducció a l’anticatalanisme contemporani, per Joan Morro

En aquest text el professor Joan Morro analitza els mecanismes coercitius utilitzats contemporàniament per les elits espanyolistes contra el catalanisme, de com intenten imposar l'imaginari col·lectiu basat en un suposat nacionalisme agressiu i expansionista irradiat des de Catalunya i que contraposen als Països Catalans impulsant un regionalisme de tall folclòric en defensa del marc nacional espanyol, i que porta al seu ADN l'anticatalanisme més visceral.
L'anàlisi gira al voltant de la lectura de l'obra del periodista i sociòleg valencià  Francesc Viadel: "La gran depuració" , gran especialista en l'anticatalanisme, el fenomen del blaverisme i en la violència que es generà a la mal anomenada "transició democràtica" durant la "Batalla de València". 



Una introducció a l’anticatalanisme contemporani

Joan Morro*



Recentment s’ha publicat La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l’anticatalanisme espanyol (València: Universitat de València, 2015). No es tracta merament d’una lectura recomanable per aquest estiu, sinó d’una obra pertinent per contextualitzar l’actual crisi de l’Estat espanyol, principalment per a tots els que encara volen redreçar-lo des de l’esquerra política. Com apunta Francesc Viadel (autor del llibre i professor a la Facultat Blanquerna de la Universitat Ramon Llull), un problema cabdal de la política espanyola contemporània ha estat la connivència amb una xarxa d’odis no sempre visible, sovint banalitzada, així com marcadament atiada pels poders fàctics espanyols i l’administració pública. L’obra pot entendre’s com una introducció a l’anticatalanisme contemporani. La imatge de la portada, on podem veure un acte vandàlic contra un monument en memòria de Vicent Andrés Estellés, és una bona representació de les idees presentades al llarg de 250 planes.


I


La tesi de Viadel és la següent: hi ha una “lògica” de violència que ve d’enrere i està arrelada a les Illes Balears, també a Catalunya però menys, i sobretot al País Valencià. Aquesta lògica tendeix a “inocular la por” per mitjà d’un supremacisme que, d’acord a un seguit de costums i discursos, sovint esdevé la condició de la correcció política així com un recurs ineludible per guanyar eleccions i aprovar tota mena de decrets. No es tracta d’una “lògica” d’extermini clàssic, sinó d’unificació sota la por i contra la pluralitat. La por en qüestió, que segons Viadel té un “substrat històric”, projecta situacions fantàstiques com ara la d’una ingènua societat catalana sotmesa a uns dirigents omnipotents i sense escrúpols, la de mestres valencians i mallorquins al servei d’un voraç imperialisme pancatalanista i la d’una imminent ruptura d’Espanya deguda a la insolidaritat tribal dels catalans. Aquestes projeccions no només legitimen l’ús de la violència física i simbòlica a diferents nivells sinó que, de fet i per aquest tipus de legitimacions, condicionen una convivència on la diversitat lingüística i obvietats recolzades per la comunitat científica internacional (com, per exemple, que el català i el valencià són la mateixa llengua) són motiu de tabú.


Viadel afirma que l’anticatalanisme espanyol forma part d’una estratègia de depuració moguda des de fa segles pel que Daron Acemoglu i James Robinson anomenen elits extractives. Val a dir que aquests professors, poc sospitosos de ser agents pancatalanistes, han exemplificat la idea d’elits extractives apel·lant justament a les polítiques històriques de l’imperialisme espanyol en un llibre que ha esdevingut una de les obres de referència de la ciència política actual [[i]]. Aquestes elits, afegeix Viadel, es consolidaren amb la dinastia borbònica importada des de França i a partir de la qual s’anirà estenent un centralisme que converteix les diferències culturals en anomalies infames. El supremacisme esmentat farà de cobertura justificadora d’aquestes polítiques i es reconeix al llarg de la història en costums i discursos generadors del castellà-clericalisme, més conegut per l’eufemisme “nacionalcatolicisme” que s’explicita durant el franquisme, no sense prèvia col·laboració amb el feixisme europeu. Per aquest supremacisme hom creu que hi ha una cultura, la castellana (anomenada “española”), davant la qual s’han de subordinar les altres cultures per un acte gairebé de dignitat. Qui no ho accepta és inacceptable i ha de cedir, pel seu bé, per no quedar al marge, per a no ser un marginat. Si no cedeix pel seu compte se’l farà cedir pel bé de tothom. L’única opció, doncs, és la depuració. Amb la crisi de l’Imperi, aquesta estratègia tendirà a aplicar-se especialment als casos català, basc i gallec. Les conseqüències són múltiples, nodreixen el ventall de tendències ideològiques arreu de l’Estat, i actualment conformen el que periodistes i sociòlegs com Viadel anomenen “franquisme sociològic”. Depurar esdevé un acte quotidià, inclús imperceptible, generalment acceptat per no contrariar el sentit comú i sobretot per voler semblar ben educat, civilitzat. L’estratègia de depuració en qüestió té una genealogia tan antiga com variable i subtil.


Segons els ideòlegs i actors del nacionalisme espanyol, “nacionalistes” són els altres. Molt sovint es consideren a si mateixos patriotes, però no pas nacionalistes, perquè s’estimen sa pàtria: no és casual que això hagi estat clamat per polítics com Aleix Vidal-Quadras i Pablo Iglesias. Tret d’excepcions, l’actitud espanyola no és nacionalista, però els catalans tendeixen a ser-ho, normalment per adoctrinament, provincianisme o egoisme congènit. Tant se val si a la capital de Catalunya se fa ostentació de ser una terra d’immigrants i és de les més plurals i cosmopolites d’Europa. L’independentisme és una conseqüència natural del nacionalisme, tal com va dir recentment la “ciudadana” Carolina Punset a les Corts Valencianes. I, naturalment, nacionalistes són tots aquells “etnicistes” que no assumeixen la idíl·lica convivència espanyola, aquells que qüestionen el model territorial espanyol, aquells que enyoren la tribu. Aquells només volen separar. Més enllà de les condicions estructurals relacionades amb les elits extractives, Viadel connecta aquesta actitud amb el nacionalisme banal teoritzat per Michael Billing [[ii]]. El nacionalisme banal apareix especialment en totes aquelles expressions socials vinculades a un sentiment de satisfacció activat per la creença d’estar alliberat de qualsevol tret nacionalista. Una complexa regla de tres (conducta, passions, cognició) orientada a negar tot allò sospitós de significar quelcom “nacional”. En tot cas, la depuració de la que ens parla Viadel no s’ha de mitificar ni simplificar, car, com matisa al llarg del llibre, a l’actualitat n’és pròpiament deguda als hereus (en molts casos inclús biològics) dels que guanyaren la Guerra Civil. 


II


L’anticatalanisme contemporani té dos moments cabdals. El primer remet a la Batalla de València, on l’obsessió per regionalitzar la cultura catalana i l’odi contra els intel·lectuals valencians marcaren un dels capítols més foscos i menys comentats de “la Transición española”. El segon s’engega arran de la polèmica mediàtica entorn de l’Estatut de Catalunya i arriba fins als nostres dies, en ple Procés sobiranista català. Amb aquest pretext, Viadel no amaga alguns comentaris crítics vers una tradicional ingenuïtat dels catalans. Però no per recordar les manipulacions d’una burgesia catalana que només vol que dividir, com agrada repetir als mitjans de comunicació, sinó per posar en relleu la inversemblança d’una Espanya feliçment plurinacional. En efecte, els ara tan freqüents intents de comparar públicament els representants catalanistes amb el nacionalsocialisme o bé casos d’abús de poder com els de l’Èric Bertran i d’altres de cuny neonazi com el que es va viure durant un 11 de setembre a la Fundació Blanquerna de Madrid, els quals, no sense raó, tant van gelar als catalans, fa dècades que no són gaire estranys al País Valencià. Creure que l’anticatalanisme més agressiu s’ha engegat ara per por a “un divorci nacional” és fruit d’una manca de memòria històrica i d’ignorància vers la cultura pròpia.


No és casual que l’anticatalanisme hagi estat especialment visceral al País Valencià. Allà es va viure una efervescència de catalanisme polític durant un temps en què qualsevol crítica al Govern d’Espanya era com a mínim il·legal. Aquesta efervescència, ben diferenciable del romanticisme a l’ús, vingué acompanyada d’una Il·lustració valenciana (a l’àmbit del pensament, la història, la filologia, la poesia, la música, el periodisme) que Viadel encomia vivament i que sense la qual, certament, la cultura catalana estaria en una situació molt pitjor que l’actual. Potser per això, com es comenta al llarg del llibre, aquesta Il·lustració va ser literalment sufocada per bombes, atacs directes i amenaces de mort a escriptors, professors, mestres, llibreters i diverses personalitats del món universitari, cultural i de l’ensenyament. Una violència tan malaltissa que la va patir fins i tot el poeta, editor i traductor novaiorquès David H. Rosenthal quan va anar a València per presentar la traducció a l’anglès del Tirant lo Blanch. Val a dir que aquesta violència va tenir molt a veure amb el consentiment d’una burgesia valenciana descaradament servil cap a Madrid i sense cap voluntat ferma a invertir en l’espai català de comunicació; una burgesia que ara, amb el Procés sobiranista català engegat, es lamenta d’una greu manca de finançament estatal i ha de veure com es frustren infraestructures tan necessàries com el corredor mediterrani.


El pes que té la violència anticatalanista al País Valencià en el conjunt de l’argumentació de Viadel no ve marcada només perquè allà sigui més visible, ni tampoc perquè ell sigui valencià, sinó per fer-li un cop d’atenció als catalans del Principat. Algunes presumptes defenses de la cultura catalana a Barcelona (“som catalans!”) poden resultar tan banals com lluir una samarreta del València CF a València o del RCD Mallorca a Mallorca. Més encarà si la defensa en qüestió resulta ser verbalment idèntica a la defensa d’una “comunidad autónoma” delimitada des de Madrid [[iii]]. Obviar aspectes com aquests té poc d’esperançador. Tot plegat de vegades ha contribuït a percebre el “catalanisme” com un mer localisme totalment cegat davant l’anticatalanisme realment existent, el qual, al cap i a la fi, no només és un problema per als que formen part d’allò que Pierre Vilar anomenava el fet català [[iv]] sinó tot un repte per a l’esquerra política. Entre d’altres coses perquè, com suggereix Viadel, l’anticatalanisme patit a les darreres dècades ha fet minvar tota mena de projectes culturals i sociopolítics fins a esdevenir un problema de primer ordre inclús en el marc de les anomenades “democràcies homologades”. Per això cal entendre’l.



III


La “lògica” violenta analitzada per Viadel assoleix una expressió concreta en el blaverisme. Aquest moviment, encara que carregui un seguit de fenòmens històrics articulats pel franquisme, no pot entendre’s al marge d’una repulsió exagerada vers el valencianisme democràtic, que Viadel identifica com a catalanisme polític. Se’ls reprova per igual perquè són el mateix. Els únics catalanismes i valencianismes políticament correctes són els de l’àmbit privat i el folklore. Amb tot, com suggeria Walter Benjamin, repulsions d’aquesta casta no són pas espontànies sinó generalment produïdes davant d’un escriptori. La desil·lustració, com la Il·lustració, no és quelcom merament immanent ja que respon a factors premeditats. No és que hi hagi un “gen valencià” de l’anticatalanisme, sinó un imaginari que es pot rastrejar fins trobar-ne les llavors. En aquest sentit, Viadel repassa els personatges i les plataformes més influents de la catalanofòbia al País Valencià. El llistat és ampli però els mètodes són reiteratius. La narrativa blavera sempre presenta un altre, el pancatalanista (o “catalaniste”), que, mogut pels diners o la follia catalana, sempre està organitzat i disposat a atemptar contra la “valencianitat” d’acord a un ideari marxista o nazi. El fet que sigui marxista o nazi depèn, naturalment, de l’audiència. El pancatalanista traeix una presumpta identitat pura en el si d’una Espanya mitificada tot dinamitant la sana convivència. Ell és l’enemic declarat i cal combatre’l.


El “pancatalanista” o “catalaniste” condemnat pels blavers és l’equivalent local del “nacionalista” condemnat pels “patriotes espanyols”. No obstant això, costa de creure que un discurs tan demencial i amb tanta influència social com el que postula el blaverisme, que ha provocat persecucions i assassinats, no hagi provocat durant els darrers anys cap debat seriós per part de l’esquerra espanyola. Una esquerra que ha esdevingut tendencialment sucursalista arreu del fet català contemporani. Tot plegat ha condicionat que a hores d’ara els valencians només tinguin mitjans de comunicació públics en llengua castellana i que algunes multinacionals, i fins i tot l’Agència Tributària d’Espanya, ofereixin serveis d’atenció diferenciada en català i en valencià. Al capdavall, doncs, no cal sumar víctimes mortals per repercutir negativament en l’economia i la moral dels Països Catalans. “Divideix, depura, i governa”. El secessionisme blaver no és només vers Catalunya i les Illes Balears, sinó també cap al propi País Valencià, com ho prova el “suretisme”, el qual promou que la província d’Alacant formi part de Múrcia. Aquest secessionisme també té una versió mallorquina, a saber, el gonellisme, rabiosament activat arran del Procés sobiranista català. Deixant de banda el grau de violència, Viadel mostra com blavers i gonelles fan servir els mateixos patrons: exacerbació d’un dialectisme enfrontat a una amenaçant essència catalana, invenció d’orígens mítics pel que fa als símbols i la llengua, rebuig paroxístic del món acadèmic i el debat racional d’idees, sublimació d’un bilingüisme que normalment s’expressa només en castellà i un furibund antimarxisme que tendeix a vincular l’esquerra política amb Pujol i Mas. Per cert, aquesta esperpèntica vinculació es pot escoltar actualment a Catalunya, sobretot per part dels que creuen que els cupaires són un producte dels convergents, la qual cosa inclús va ser suggerida en la presentació oficial de Podemos a Barcelona.


Que la memòria de Manuel Sanchis Guarner hagi estat la que més ha encès l’odi del blaverisme, com recorda Viadel, és una bona mostra de la desconnexió radical entre l’anticatalanisme i l’actitud il·lustrada. També permet establir els lligams entre la Batalla de València i el Procés sobiranista català, el qual justifica de bell nou boicotejar qualsevol entesa. Paga la pena recordar com membres del PP, UPyD i Ciutadans denunciaren a la fiscalia la celebració d’un simposi dirigit per Jaume Sobrequés i organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans i el Centre d’Història Contemporània de Catalunya. En aquesta línia d’atacs podem esmentar com a paradigma l’intent per desprestigiar el programa català d’immersió lingüística. Almenys pel que fa a l’Estat espanyol, es tracta de l’única eina empíricament efectiva per aconseguir que una població sigui plenament bilingüe. Cap de les “comunidades autónomas” té un nivell de bilingüisme social com Catalunya. A més, cal remarcar l’acceptació social i pedagògica de què gaudeix aquest programa. Els que volen criticar-lo obvien aquests fets i callen sobre moviments com el blaverisme i les dificultats que hi ha a València i Mallorca per defensar la cultura catalana. Evidentment, quan no callen sol ser per acusar l’altre de “nacionalista”.



IV


En ple segle XXI, les xarxes socials han posat clarament en relleu que l’anticatalanisme està estès i consagrat. Maleir algú per no dissimular que forma part d’una cultura, insultar persones perquè parlen una llengua diferent o qualificar de nazi a qui llueix públicament una estelada són fets tan normalitzats que han motivat l’aparició de Drets [[v]], una associació formada per advocats que denuncien la catalanofòbia i que compta amb el suport d’entitats civils d’arreu dels Països Catalans. Paga la pena recordar que el catalanisme, si bé té més d’un segle de recorregut no sols a nivell popular sinó a les institucions i el món acadèmic, mai ha estat còmplice ni del feixisme ni de l’estalinisme, ans al contrari. Pocs moviments culturals i sociopolítics europeus poden dir el mateix. En tot cas, que un ministre d’educació expressi el desig de “españolizar” els nens catalans i que una força emergent a l’Estat dediqui un discurs d’investidura a parlar d’una pau amenaçada pels “nacionalistes” i que acusi els catalanoparlants de ser “aldeanos”, tot sota l’emparament dels mitjans i amb el silenci de l’esquerra espanyola, mostra que l’afirmació de la cultura catalana implica una resistència contra un sentiment de superioritat cultural i classista fortament arrelats, no pas una dèria retrògrada com alguns volen fer creure.


La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l’anticatalanisme espanyol de Francec Viadel és un llibre mancat de tecnicismes, victimismes i hagiografia. Com diu el prologuista, Adolf Beltran, el llibre està escrit a peu de carrer amb l’orella parada a una realitat crua i massa sovint camuflada pels mitjans de comunicació. Viadel ofereix dades, raonaments, exemples, comparacions, sempre d’una manera directa i es desmarca del fàcil romanticisme que barreja queixes i propostes, desafecció i arguments, la desraó de qui ataca i la de qui és atacat. Es tracta d’un text urgent per entendre una part interessadament obviada de la història recent de l’Estat espanyol i al respecte, sens dubte, pot ser molt més productiu que qualsevol assaig del peronista Ernesto Laclau, el qual sembla tan lloat, de cop i volta, al nostre voltant. 





*Joan Morro és professor a la UGG-UNED (Catalunya) i investiga qüestions relatives a la societat i comunicació del risc al CVARG (Açores). Recentment ha coeditat l’obra col·lectiva Hi ha una nova política? (Barcelona: La Busca, 2014). 






[[i]] Acemoglu, D., & Robinson, J. (2012), Why Nations Fail: The Origins of Power, Prosperity, and Poverty, New York: Crown Publishers (Hi ha traducció castellana publicada per Planeta) 


[[ii]] Billing, M. (1995), Banal nationalism, London: Sage (Hi ha traducció catalana publicada per l’Editorial Afers) 


[[iii]] Sobre les condicions històriques i els efectes perversos d’aquesta qüestió (la dels “noms”, com diria Joan Fuster) estretament lligada a la “lògica” analitzada per Viadel i que tant ha afectat a les polititzacions a les Balears i especialment al País Valencià, vegi’s: García, Ll., & Grande, I. (2012), L’invent de l’espanyolitat. La construcció pseudocientífica de l’espanyolitat, Barcelona: Fundació Catalunya Estat 





dilluns, 10 d’agost del 2015

La Flama que ens agermana, per Txevi Rovira

«Som catalans tots, siguem del nord o del sud, del País Valencià o de les Illes»


La darrera contesa electoral, les municipals del 24 de maig, va obrir nous horitzons d’esperança i canvis cap a la llibertat arreu dels Països Catalans. El procés d’independència al Principat de Catalunya encara una campanya d’estiu importantíssima i crucial fins al 27-S. Una campanya d’estiu que s’obria amb el solstici i amb la festa nacional dels Països Catalans aquest passat Sant Joan, il·luminada per laFlama del Canigó.

Aquesta Flama, imaginada primer fa més de 50 anys (quan en feia 300 del Tractat dels Pirineus que escapçava el nord del país i el lliurava a l’absolutisme borbònic francès) per retrobar nord-catalans de les comarques avui en dia anomenades Catalunya Nord amb catalans de l’anomenat Principat, primer bàsicament només a Osona i el Ripollès. Poc a poc i any rere any, es va convertir en un dels símbols d’unió més importants de tots els Països Catalans, i eix vertebrador de la nació sencera. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, passant per Andorra i l’Alguer.

El dia 23, al simbòlic acte del coll d’Ares, on des de fa 50 anys es balla una sardana que supera la frontera imposada pels estats espanyol i francès, els companys de l’equip de foc de la Flama del Canigó d’Igualada ja ens comenten de bon matí que fa una estona que han baixat de la pica del Canigó, on s’havia encès el foc a les 12 de la nit, i que una noia de Guardamar fa estona que ha partit amb la Flama cap al seu poble, i que tenia previst deixar-la en diversos indrets del País Valencià. Aquesta noia travessava bona part dels Països Catalans en cotxe en poques hores, les primeres orxates de la nova temporada d’estiu es començaven a servir al País Valencià i una nova Generalitat Valenciana començava a prendre forma tot esperant la Flama.

A les Illes, també s’encenien fogueres de Sant Joan amb esperances renovades, i a l’Alguer la gent saltava per sobre el foc a la platja, mantenint les tradicions. Als Pirineus i a Andorra els fallaires baixaven de les muntanyes amb el foc ben alt, i a les nostres contrades, la Flama arribava corrent i amb bicicleta fins al Lluçanès i molts altres llocs.

De les rutes que coordina Tradicat des del Coll d’Ares, 15 nord-catalans acompanyaven la Flama pels diferents pobles, llegint el missatge del nord, de la portadora històrica Daniela Grau, i el missatge del Principat escrit enguany per un altre històric, Nemesi Solà de Tradicions i Costums.

Després d’escoltar el darrer dels discursos a Coll d’Ares, el de la directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Ester Franquesa, afirmant la unitat de la llengua i reclamant la llibertat de tots els Països Catalans, parteixo del Coll d’Ares, encara emblanquinat per la intensa pedregada que ha rebut (una pedregada que sembla que vingui part d’Almansa part de París). Me’n vaig cap a portar la Flama al meu poble, Santa Eulàlia de Riuprimer, on la foguera s’ha tapat amb plàstics per resguardar-la de la pluja. Finalment, no s’encendrà avui, s’encendrà per la revetlla de Sant Pere, però s’encendrà.

A quarts de deu del vespre arriben els nord-catalans, i ens llegeixen el seu missatge. En Guillem, un jove de 20 anys, creu que en pocs anys la reunificació dels Països Catalans serà una realitat. La gent el mira i l’escolta admirada.

Decideixo acompanyar la comitiva fins a Malla i fins a Gurb, els dos darrers pobles que els toca a la ruta, que ja ve de Moià i La Garriga. Als dos pobles passa el mateix, la gent queda embadalida de la força d’en Guillem, la gent escolta amb atenció i l’accent rossellonès amoroseix un discurs que al Principat, on ens costa veure la nació sencera, provoca que siguem conscients del que arriba a moure la Flama, que som catalans tots, siguem del nord o del sud, del País Valencià o de les Illes, i que amb aquestes 50 edicions de l’arribada de la Flama al Principat, ens mantenim fidels a les arrels, seguim resistint, i tenim desig de país.

dissabte, 1 d’agost del 2015

Llengua i dialecte: El cas Bauzá [Antoni Barceló Riera]

Antoni Barceló Riera (Palma, 1984) és músic i escriptor. S'ha format en Filosofia a la Universitat de les Illes Balears i en Antropologia Social i Cultural a la Universidad de Sevilla. Actualment estudia el grau de Llengua i Literatura Catalanes a través de la UOC i, tot i que resideix fora dels Països Catalans, es dedica activament al conreu de la cultura i la identitat catalanes mitjançant les cançons, la paraula i projectes d'aprenentatge i divulgació destinats a no catalanoparlants.

En el text, l'autor reflexiona des d'un punt de vista sociolingüístic sobre la vigència dels supòsits gonelles en la política de les Illes Balears tot traçant una breu història d'aquest corrent i analitzant la seva presència i evolució durant la legislatura 2011-2015.


Llengua i dialecte: El cas Bauzá [Antoni Barceló Riera]



El diferencialisme dialectal balear té una arrel ben pregona en el si de la societat insular que es pot identificar nominalment ja en textos del segle XV. Hom pot distingir-ne dues tendències: la dialectalista, que reivindica la importància dels trets diferencials del dialecte balear sobre la modalitat estàndard del català, i la secessionista, que sosté que el balear és un sistema lingüístic a part. Ambdues comparteixen, emperò, el seu rebuig cap a la unitat de la llengua tot i que en diferent grau. El gonellisme ha trobat la materialització més remarcable de la seva història amb José Ramón Bauzá al càrrec de la presidència del Govern Balear, la política lingüística del qual pot incloure's en la línia secessionista. Durant el seu mandat, el resultat ha sigut que la llengua catalana ha vist reduïda la seva presència en quasi tots els àmbits de la vida social en favor de la dialectalització. El subterfugi d'aquesta estratègia —el debat al voltant dels conceptes de llengua i dialecte— amaga un sentiment profundament espanyolista, l'enemic del qual és la identitat col·lectiva catalana que, avui per avui, és una nació sense estat. Aquesta insensibilitat humanista és una actitud fonamentada en una misantropia extrema.


Paraules clau: anticatalanisme, dialecte, gonellisme, llengua, nacionalisme,


1. Introducció

Potser alguns fan servir els termes llengua i dialecte de forma indiscriminada a causa de la seva desconeixença; potser alguns altres els usen en una accepció ajustada als seus interessos. O fins i tot podríem sospitar que els segons operen d'aquesta manera perquè se n'aprofiten que els primers ho fan d'aquella altra. Creiem que seria un infantilisme concebre que un polític, per exemple, no ha arribat a adquirir una notable habilitat a l'hora d'usar el llenguatge al seu gust. Ans bé un personatge d'aquest tipus pot ser poc hàbil per a desenvolupar les activitats corresponents als seus càrrecs, però del seu domini de la paraula no en podem dubtar. És per això que considerem que el llenguatge d'aquests actors no és arbitrari en absolut.


De totes les possibilitats que una polèmica lèxica com aquesta ens pot suggerir, en aquest text ens centrarem en la situació del diferencialisme dialectal —el gonellisme— a les Illes Balears durant els últims quatre anys. Al contrari del que molts podrien pensar, aquest moviment encara és viu i avui, quan ens trobem a les acaballes de la legislatura 2011-2015, quasi amb més vigor que mai. L'objectiu que ens hem marcat, doncs, és estudiar la presència de supòsits gonellistes en la política lingüística duta a terme pel govern de José Ramón Bauzá, què hi té a veure amb ells el binomi llengua/dialecte i quina relació tenen amb supòsits menys perceptibles a primera vista.


1.1. Conceptes

Llengua. Essent conscient que és provisional, Tuson ens en dóna la següent definició: «sistema de recursos verbals (fonològics, morfològics, sintàctics i lèxics) substancialment homogenis que, interioritzats per tots els membres d'una comunitat, permeten un grau raonable d'intercomunicació lingüística [cursives nostres]»1. Badia i Margarit hi afegeix un tercer aspecte, que és l'existència d'un «bagatge cultural, xifrat especialment en una literatura escrita [cursives nostres]»2. No obstant això aquest autor concedeix que dels tres «pot mancar-ne un, si és compensat pels altres dos»3. A més, en un nivell més general podem matisar que tota llengua és una manifestació concreta de la capacitat humana del llenguatge.

Dialecte. Tuson en distingeix dues accepcions: en un sentit diacrònic és una «llengua derivada d'una altra llengua»; en un sentit sincrònic, una «varietat geogràfica dins d'una mateixa llengua»4. Aquest criteri de variació geogràfica, com bé indica Crystal, el podem canviar o considerar conjuntament amb la variable dels factors socials5. Altrament, tot citant el dialectòleg Joan Veny, Tuson ens recorda que «tot dialecte és llengua»6. Per tant, així com dèiem que tota llengua és una manifestació del llenguatge, també podem dir que tot dialecte és una actualització concreta d'una llengua. Les diferències que hi ha entre cadascun dels dialectes són relatives, fonamentalment, a la pronúncia i al lèxic, però cal tenir en compte que en tot cas es tractarà de realitzacions plenes d'aquesta llengua7.

Identitat. En sentit general, la identitat és el conjunt de trets que caracteritzen un individu o col·lectiu i que, per tant, el diferencien dels altres8. Hi ha moltes classes d'identitat, però sense perdre de vista el nostre objectiu nosaltres ens centrarem en la identitat nacional determinada per la llengua. Per tal d'explicar en què consisteix, Badia i Margarit n'enumera els sis elements que —considera— són compartits pels membres d'una comunitat d'aquest tipus: una cultura material, una literatura escrita, una tradició oral, un dret consuetudinari, una història comuna i la consciència de pertànyer a una mateixa comunitat lingüística9. El fet de compartir una llengua influeix de forma pràcticament automàtica en el reconeixement d'un mateix en altri, i és per això que n'hem de reconèixer la seva importància capital.

2. Gonellisme: el cas Bauzá


2.1 Breu història del gonellisme

La polèmica envers el diferencialisme dialectal que esclata públicament el 30 de juny de 1972 amb l'aparició a Diario de Mallorca del primer text signat pel pseudònim Pep Gonella, el llinatge del qual va donar nom al moviment, té una arrel ben pregona en la consciència col·lectiva balear. Calaforra i Moranta indiquen que «les actituds del repertori gonella es basen en una consciència lingüística diferenciada, reflectida nominalment d'ençà del segle XV»10. Aquesta identitat diferenciada és —segons els autors— producte de «l'aïllament geogràfic, l'economia agrària i la manca de lligams polítics amb el Principat»11.

Ja en el segle XX, el franquisme pren el relleu i en coherència amb els seus plantejaments uniformitzadors porta a terme una propaganda anticatalana, actitud que serà heretada per les opcions polítiques situades entre el conservadorisme i l'extrema dreta12 durant la transició i incorporada posteriorment en el sistema democràtic. D'ençà han proliferat moltes organitzacions i entitats gonelles però generalment han tingut una existència efímera. De les que avui estan actives les més significatives són, possiblement, la Fundación Círculo Balear (1999) i la Fundació Jaume III (2013). Quant als partits polítics de primer ordre, els que tenen afinitats amb el gonellisme, encara que sovint de forma encoberta, són el Partit Popular (PP) i, després de les últimes eleccions municipals i autonòmiques celebrades el maig de 2015, Ciudadanos (C's)13.


2.2. Supòsits bàsics del gonellisme

Hom pot distingir dues tendències dins el corrent genèric: el gonellisme dialectalista i el gonellisme secessionista anticatalà. La característica principal de la primera tendència és la reivindicació del diferencialisme dialectal balear envers la modalitat estàndard de la llengua catalana. Els partidaris d'aquesta facció consideren que la “barcelonització” de la llengua provoca un efecte que dissol i a la llarga eliminarà els trets propis del dialecte balear, i per això s'hi oposen14. Les característiques principals de la segona tendència són l'ús predominant de la llengua castellana i la consideració que el dialecte balear té prou independència com per a ésser considerat un sistema lingüístic diferenciat i independent del català15. Fonamenten el seu discurs en la diferència estructural, el nominalisme, l'historicisme i el criteri d'autoritat16. No obstant tot això, les dues tendències comparteixen un supòsit bàsic: en diferents graus rebutgen la unitat de la llengua catalana.


2.3. L'actualitat del gonellisme

Un fet simptomàtic protagonitzat per qui és el president en funcions del Govern Balear en el moment que redactem aquestes línies, José Ramón Bauzá, fou el que obligava el canal de televisió autonòmic IB3 a pronunciar el seu nom amb la fonètica castellana17. A partir d'aquí, un seguit de mesures que va anar prenent el Govern avalen una política lingüística de línia gonella en la seva vessant més radical.


Sota el pretext de garantir el bilingüisme, en termes generals l'estratègia que ha seguit el PP de Bauzá ha sigut la de minvar la presència de la llengua en pràcticament tots els àmbits de la vida social i política: administratiu, sanitari, comercial, institucional, educatiu, mediàtic i simbòlic. El subterfugi d'aquesta estratègia és la dialectalització de la llengua catalana sobre una base suposadament lingüística, perquè sembla clar que si es fa explosionar la unitat lingüística del català el camí, aleshores, quedarà lliure d'obstacles. Llavors, el resultat global ha sigut la degradació del català a l'administració pública de requisit a mèrit; la reducció de la visibilitat del català tot suprimint-ne la regulació del seu ús al comerç; l'eliminació o paralització de tota institució dedicada a promoure l'ús del català en els àmbits autonòmic i exterior, així com la desvinculació de l'aparell públic de qualsevol iniciativa en aquest sentit; la reducció de la presència del català en l'educació mitjançant la modificació del model lingüístic d'ensenyament; l'impuls de la varietat dialectal balear en els mitjans de comunicació18; i la regulació en l'ús de símbols “no autoritzats”. El text de Bibiloni19 ofereix un estudi molt complet sobre la política lingüística del Govern Balear durant la legislatura 2011-2015.


Dintre del capítol d'accions no restrictives, cal remarcar l'especial interès que ha manifestat sempre Bauzá en la potenciació de les modalitats dialectals illenques, fins i tot abans de presidir el Govern Balear20. Com a fet significatiu, el mes de febrer de l'any 2015 —i aquest és un fet posterior a la publicació del text de Bibiloni— saltava la notícia que l'Ajuntament de Palma, amb el vist-i-plau del govern autonòmic, donava llum verda a la petició d'un local públic per part de l'“Acadèmi de sa Llengo Baléà” en aquest municipi21.


2.4 Eleccions municipals i autonòmiques de 2015: el futur del gonellisme

A l'espera que es formalitzin els possibles pactes de govern en les institucions municipals i autonòmica, cal remarcar la rellevància dels resultats obtinguts per partits polítics que es mostren fermament compromesos amb la unitat de la llengua catalana, com la coalició MÉS, Podem-Podemos i totes les seves marques locals, i la posició a voltes ambigua del PSIB-PSOE. Aquesta nova situació sembla estar cuinant un daltabaix històric en pràcticament tots els governs, anàleg, d'altra banda, al que pot ocórrer al País Valencià amb el suport que ha rebut la coalició Compromís en alguns ajuntaments importants i en la Generalitat. És la primera vegada en democràcia que en les comunitats autònomes de parla catalana poden arribar a coexistir pactes de govern en els quals el valor de les opcions sobiranistes autòctones, les més compromeses tradicionalment amb la unitat de la llengua, tindrà un pes específic. En l'altre bàndol, en una línia gonellista clara en el cas de les Illes Balears només hi trobem els partits que hem esmentat més amunt —PP i C's—, els resultats conjunts dels quals sembla que no serien suficients per a combatre un pacte entre les forces progressistes.


3. Conclusions

La teoria lingüística de Bauzá —si realment mereix un nom com aquest— cau en una flagrant contradicció: d'una banda defensa les modalitats dialectals de les Illes, que ja hem vist que considera diferents entre si; d'una altra, la suposada unitat lingüística de la llengua balear. Considerem que si del criteri de l'estructura formal del sistema lingüístic se'n pot extreure la conclusió de la unitat de la llengua balear, aleshores aquest mateix criteri pot ser interpel·lat per a concloure la pertinença d'aquest grup de parlars al conjunt de la llengua catalana atès que no observem una diferència estructural prou rellevant que pugui sustentar la distinció entre català i balear com a sistemes lingüístics independents.


Considerem que queda provat amb escreix, doncs, l'ús interessat dels conceptes de llengua i dialecte per part de José Ramón Bauzá i el seu equip de govern. La seva postura ha sigut sempre la d'obviar qualsevol apreciació dels lingüistes, els quals, tot i que en ocasions es troben amb certes dificultats per destriar llengües i dialectes, són els únics que poden aportar informacions fonamentades i contrastades sobre aquest tema. No ens mostrem especialment a favor de la tecnocràcia, però pensem que les opinions dels entesos tenen un valor que, almenys, hauria de ser pres en consideració.

No obstant això, la força de l'argument de Bauzá rau en el seu component passional nacionalista. Potser els ciutadans que assumeixen implícitament o explícita els supòsits del gonellisme no en són plenament conscients, però el seu anticatalanisme només pot ser entès per la seva filiació al sentiment espanyolista, perquè modalitat/s insular/s i llengua castellana formen part d'un mateix paquet, el del “bilingüisme com a mite”22.

Per tant, la polèmica llengua/dialecte té com a rerefons el debat sobre la identitat col·lectiva. El catalanisme polític té la lliçó ben apresa i sap que un dels objectius imprescindibles del qual depèn l'èxit de la seva escomesa és la unificació de la llengua catalana. Com hem vist abans, el reconeixement d'un mateix en altri troba el seu fenomen més eloqüent en el reconeixement mitjançant la llengua compartida. Així, doncs, l'única via que té el nacionalisme català per tal de consolidar-se és la que contempla la consolidació de la llengua comuna en el seu camí per a arribar a fer coincidir la seva identitat amb un aparell d'òrgans administratius i de govern que acabi esdevenint una simetria entre nació i estat propi, meta que actualment sembla ser la seva màxima aspiració. Aleshores, el conflicte lingüístic a les Illes Balears és clarament un conflicte d'identitat col·lectiva, i el PP balear se n'ha aprofitat dels elements simbòlics per a construir un discurs metafòric paral·lel en el teixit del qual el rol del concepte de dialecte ha sigut el d'arma de destrucció massiva usat contra la identitat col·lectiva catalana, avui per avui una nació sense estat.

Antoni Barceló Riera



Bibliografia


Crystal, D. (1997). "Lenguaje e identidad" A: Enciclopedia del Lenguaje de la Universidad de Cambridge. Madrid: Taurus Ediciones, p. 17-58.


Moreno Cabrera, J. C. (2002). “La responsabilidad de los lingüistas”. A: La dignidad e igualdad de las lenguas (pàg. 227-232). Madrid: Alianza editorial.


Tuson Valls, J. (1984). “El lenguaje y las lenguas”. A: Lingüística: una introducción al estudio del lenguaje con textos comentados y ejercicios (pàg. 45-63). Barcelona: Barcanova.



Tuson Valls, J. (2010a). “Les llengües del món: diversitat i unitat”. A: Introducció a les ciències del llenguatge. Barcelona: FUOC.


Tuson Valls, J. (2010b). “Les varietats lingüístiques i el canvi”. A: Introducció a les ciències del llenguatge. Barcelona: FUOC.



Bibliografia web


Badia i Margarit, A. M. (1988). “Llengua i nacionalisme: dos comentaris”. Treballs de sociolingüística catalana, p. 11-29. URL:


http://www.raco.cat/index.php/TSC/article/view/224314/305401



Bibiloni, G. (2014) “La política lingüística del govern de José Ramón Bauzá”. Revista de Catalunya (288), p. 85-96. URL:


http://www.revistadecatalunya.cat/upload/editorial/docPDF-27.pdf



Calaforra G., Moranta S. (2005, núm 77). “Propostes i despropòsits: aspectes del gonellisme”. Els marges (77), p. 51-73. URL:


http://www.raco.cat/index.php/Marges/article/view/142364/193918


Cavaller, J. (2008) Entrevista a Gonçal Mayos. Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya. Seleccions Histocat (novembre), p. 90-98. URL:


http://www.ub.edu/histofilosofia/gmayos/PDF/EntrevistaMayos17ds2008.pdf


DD.AA. (1979). “Una nació sense estat, un poble sense llengua”. Els marges (15), p. 3-13. URL:


http://www.reagrupament.cat/content/download/4838/62036/file/Una%20naci%C3%B3%20sense%20Estat,%20un%20poble%20sense%20llengua


Webgrafia


Acadèmi de sa Llengo Baléà. URL: http://www.sacademi.com/


Diari Ara. URL: http://www.ara.cat/


"Bauzá, el 2010: "Suprimirem la normativa de normalització lingüística"". URL:


http://www.ara.cat/societat/bauza-immersio-catala_0_1004299821.html


“Ciudadanos i Podem: els extrems de la llengua a les Illes”. URL:


http://www.ara.cat/politica/Cs-als-extrems-llengua-Illes_0_1355264515.html


“Cap enrere com els crancs” URL:


http://www.arabalears.cat/cultura/sancta-sanctorum-lestiu_0_1190281063.html


“Cedeixen un local públic per fomentar el gonellisme”. URL:


http://www.arabalears.cat/societat/Cedeixen-local-public-fomentar-gonellisme_0_1303669681.html


“El Govern i Cort cedeixen un local públic a l'“Acadèmi de Sa Llengo Baléà””. URL: http://www.arabalears.cat/balears/Govern-Cort-Sa-Llengo-Balea_0_1303069897.html


“El PP aprova avui el text que justifica salar a IB3”. URL:


http://www.arabalears.cat/balears/PP-aprova-justifica-salar-IB3_0_1124887578.html


“Per què ara recordam Pep Gonella”. URL:


http://www.arabalears.cat/premium/que-ara-Recordam-Pep-Gonella_0_1110489144.html


“Qui és en Pep Gonella?”. URL:


http://www.arabalears.cat/balears/Pep-Gonella_0_1110489096.html


“Un llibre, un caparrot i una punxa, però cap estàtua eqüestre”. URL:


http://www.arabalears.cat/premium/llibre-caparrot-punxa-estatua-equestre_0_1300670148.html



Diari dBalears. URL: http://dbalears.cat/


“Dialecte i cultura”. URL:


http://dbalears.cat/opinio/1999/01/31/40059/dialecte-i-cultura.html


“El cercle gonella/ 1971-2004”. URL:


http://dbalears.cat/opinio/2004/06/27/184927/el-cercle-gonella-1971-2004.html


Fundació Jaume III. URL: http://www.jaumetercer.com/


Fundación Círculo Balear. URL: http://www.circulobalear.com/



Grupo d'Acció Baléà. URL: http://www.grupodacciobalea.com/


Institut d'Estudis Catalans. URL: http://mdlc.iec.cat/


Nació Digital. Diari català i independent. URL: http://www.naciodigital.cat/


“El Govern Balear imposa a IB3 que nombri Bauzà en castellà”. URL:


http://www.naciodigital.cat/noticia/42668/govern/balear/imposa/ib3/nombri/bauza/castella



Real Academia de la Lengua Española. URL: http://www.rae.es/



Setmanari El Temps. URL: http://www.eltemps.cat/


12010b: p. 15.


21988: p. 12.


3Ibídem.


4Op. cit., p. 10.


51997: p. 31.


6Ibídem, p. 12.


7Ibíd., p. 13.


8Per tal de proposar-ne una definició intuïtiva, hem fet una síntesi de les definicions oferides pel DIEC i el DRAE.


9Op. cit., p. 13.


102005: p. 54.


11Ibídem.


12Op. cit., p. 55-56.


13Veieu “Ciudadanos i Podem: els extrems de la llengua a les Illes” (http://www.ara.cat/politica/Cs-als-extrems-llengua-Illes_0_1355264515.html).


14Calaforra i Moranta (2005: p. 64).


15Visiteu el web de l'“Acadèmi de sa Llengo Baléà” (http://www.sacademi.com/).


16Calaforra i Moranta (2005: p. 68).


17Veieu “El Govern Balear imposa a IB3 que nombri Bauzà en castellà” (http://www.naciodigital.cat/noticia/42668/govern/balear/imposa/ib3/nombri/bauza/castella).


18Veieu “El PP aprova avui el text que justifica salar a IB3” (http://www.arabalears.cat/balears/PP-aprova-justifica-salar-IB3_0_1124887578.html).


19Consulteu l'apartat “Bibliografia web”.


20Veieu “Bauzá, el 2010: “Suprimirem la normativa de normalització lingüística”” (http://www.ara.cat/societat/bauza-immersio-catala_0_1004299821.html).


21Veieu “El Govern i Cort cedeixen un local públic a l'“Acadèmi de Sa Llengo Baléà”” (http://www.arabalears.cat/balears/Govern-Cort-Sa-Llengo-Balea_0_1303069897.html).





22Calaforra i Moranta (2005: p. 70).