dissabte, 29 d’octubre del 2011

"L'EQUOació" impossible, una oportunitat més perduda?

"EQUO i Iniciativa per Catalunya Verds es consideren dos projectes polítics germans que es reconeixen de l'espai polític de l'esquerra verda i l'ecologia política. La presència cada cop més necessària d'un espai polític articulat a Espanya al voltant dels valors de la justícia social, la defensa del medi ambient, els drets humans i la igualtat de gènere, fan més necessari l'acord de tots els actors polítics rellevants que es reconeixen d'aquest espai. "
Així comença el text de l'acord de relacions entre ICV i EQUO, la nova formació política que preten aglutinar l'alternativa al bipartidisme estatal des de la seva base de partit ecologista d'esquerres, així com ser el galvanitzador polític del moviment indignat del 15-M. Ser pretenciós no n'és cap delicte, i el temps i els resultats electorals del 20N deixaran a cadascú al seu lloc, allà on li toca.

Però més enllà de l'espai polític que preten ocupar EQUO, m'agradaria escriure sobre les relacions d'aquest nou partit amb els ecosocialistes dels Països Catalans, i de com això pot afectar de cara a tenir un nou grup parlamentari a a Madrid, davant la més que previsible majoria absoluta del PP.

Primer de tot, diré que estem davant una situació especial i preocupant, la llengua catalana està en perill de regressió contínua, com bé ho saben al País Valencià, on el valencià a les aules, institucions i mitjans sempre està en desaventatge, o a la Franja, on la ja tèbia "llei de llengües" aprovada a correcuita per l'anterior govern aragonès abans de plegar promet d'ésser molt efímera amb el nou ens autonòmic del PP. A les Illes Bauzà, tot i respectar el pacte de l'IRL, ja ha signat la sentència de mort de la immersió lingüística als col·legis i, parlant de sentències i llengües, a Catalunya ja li veiem les orelles al llop en qüestions que fins ara semblaven intocables, a cop judicial. El castellà vol fer-se forat alllà on no va poder (del tot) ferse-lo fa trenta anys (aules, mitjans, etc).


Amb aquest negre panorama (hem parlat de llengua, però podríem fer-ho d'economia, fiscalitat, autogovern, drets socials, retallades, etc.), la unitat dels diversos territoris de llengua catalana s'esdevé clau per a aguantar l'envit estatal, que promet ser fort. En aquest sentit, deixeu-me aplaudir la coordinació mostrada entre governs autonòmics per la defensa del corredor mediterrani (finalment recolzat per la UE però amb "escala" a Madrid), mai no vista fins aleshores, l'anar remant en una mateixa direcció dels diferents lobbys econòmics (cambres de comerç, empressaris, ajuntaments, Cermed, etc.) ha de permetre de fer realitat una infraestructura vital per a l'economia de tots, vencent així les reticències estatals.




És en aquesta unitat d'acció, doncs, que jo parlo de les possibilitats dels diferents partits polítics amb sensibilitat nacional i els emplaço a la coalició de forces després de les eleccions. Podria donar-se el fet històric (sempre segons les enquestes) que, juntament amb la representació de CiU, ERC i ICV, Compromís-EQUO i PSM-IV-EQUO  poguessin treure el cap a les corts espanyoles, veient-se així configurat un interessant mapa per a les forces nacionalistes dels Països Catalans.

Veiem, com a hipòtesi plausible i excloent d'una eventual conjunció CiU per raons òbvies, ens quedariem que ERC podria tenir-ne 2-3 escons, ICV 2, Compromís 1-2 i la coalició del PSM 1 (si n'hi arriba).

Donant per bo aquests números, trobaríem que un suposat grup parlamentari  "nacionalista i progressista" d'uns vuit components podrien tenir veu i vot a la cambra baixa espanyola, anant a una en la unitat de la llengua, defensa de la immersió, oficialitat a la UE i a Espanya, etc., representativitat de les autonomies a Europa, major autogovern, nou pacte fiscal, denunciar l'espoliació, finançament econòmic, corredor mediterrani, dret a decidir, millorament de la democràcia, noves polítiques ecologistes, contra la corrupció, les retallades, i un llarg etcètera de coses en que podríem confluir els camins dels diversos partits i coalicions que integrarien el grup. No sona malament, no?

I ara arriben els problemes i l'explicació que fa que aquesta "eqüació" no sumi, primer de tot, avui dia les difíicils relacions i la lluita per un semblant espai electoral fa que pensar en un mateix grup on h convisquin l'ERC i ICV, el BLOC o el PSM és poc menys que fer volar coloms. Segon, i tornant al començament que transforma aquesta complicada "eqüació" en "EQUOació", la ja anunciada voluntat de les Iniciatives de conformar un mateix grup parlamentari amb els hipotètics diputats del partit verd a Madrid (Uralde?).
Clar, en aquest nou context i tot depenent la força final que acaba tenint EQUO, és evident que part del programa comú que podrien defensar el grup parlamentari "nacionalista progressista" se n'aniria a en orris...

Per tant, i tot i que estem davant un final incert on no hem de descartar sorpreses futures, bé podria succeir que estiguessim davant d'una nova oportunitat perduda, la de vertebrar un nou espai, un nou marc de relacions de tú a tú entre forces dels Països Catalans, cercant allò que ens podria unir més, una nova "eqüació impossible" de resultat frustrat, una nova renúncia en pro de buscar nous ponts amb Espanya, de caire federal, un nou tren que passa de llarg. El tren de la història se'n va i nosaltres restem ancorats al passat, tan nostàlgic i tan bonic però tan poc efectiu.

Com s'explica en aquest explicatiu article de l'Accent, és la diferència entre tenir "sensiblitat nacional" o tenir un "projecte nacional".

Ben trist, tot plegat, una vegada més, vergonya cavallers, vergonya!! que ens hi juguem la pell...



diumenge, 2 d’octubre del 2011

Josep Termes i les esquerres catalanes

"I, per enllestir, deixeu-me dir, perquè no es confongui ningú, que jo no sóc regionalista, ni tan sols nacionalista, car sóc més radical, sóc català de nació i, en tot cas, membre independent i solitari d'una esquerra nacional, somiada i mai aconseguida"

 Amb aquestes eloqüents paraules, l'historiador recentment traspassat Josep Termes acaba el seu llibre "La catalanitat obrera", excel·lent recull periodístic sobre què pensaven les forces obreres de  casa nostra en referència a la qüestió nacional, l'estatut del 1932 i el paper de la Generalitat republicana, a través dels seus òrgans propagandístics.

Però anem a pams, la casualitat va fer que quan me'n vaig assabentar de la desaparició d'aquest autor, m'estava llegint un llibre que, no essent fet per ell, hi reflecteix d'alguna manera allò que va voler plasmar en Termes al llarg de la seva extensa obra: la contribució de les classes populars al primer catalanisme, el desmentiment de l'associació "catalanisme/burguesia" coma un tòtem indefugible i la contribució política de les esquerres catalanes a la identitat nacional de Catalunya.

Aquesta obra és "Les dues Catalunyes; jocfloralistes i xarons", d'Àngel Carmona, escrita amb exquisitisme culturalista, plena de citacions, ve a defensar el caràcter popular de l'essència de la catalanitat, de com el poble es va mantenir fidel a la llengua en temps molt difícils, de com les revoltes dites bullangues de la primera meitat del XIX venen a demostrar el caràcter revolucionari protocatalanista del poble i de com és d'injust que aquesta essència representada, intel·lectualment, d'alguna forma per figures tals com Josep Robreño, Anselm Clavè, Valentí Almirall, Pep Ventura o Narcís Monturiol (cadascú en la seva faceta) quedà en certa manera eclipsada per la literarura de la Reinaxença, i figures com Aribau o Rubió i Ors, que vincularen a ulls del general opinador el catalanisme amb el conservadurisme, com s'encarregaren després de propiciar Eugeni d'Ors (amb les tesis noucentistes) o, ja en clau política, figures de la LLiga Regionalista com Prat de la Riba o Francesc Cambó i la seva "cultura cívica".

 Dita vinculació entre regionalisme catalanista i conservadurisme burguès serà aprofitat per l'espanyolisme per adoctrinar la classe treballadora com a antítesi del "catalanisme", com representa a la perfecció a casa nostra la figura d'Alejandro Lerroux i el seu Partit Radical, ple de demagògia populista anticatalana, amb retòrica obrerista. També en podem incloure aquí el "blasquisme valencià" i certs posicionaments oficials dels partits i sindicats espanyols obrers a l'època republicana, que mantingueren una actitud d'oposició oberta, quan no de negació, a la qüestió nacional catalana. També hi podem incloure aquí els republicans reformistes espanyols.

Fet i fet, i sense negar la importància cabdal dels pares e la Reinaxença primer i de la burguesia política després, sí vull aprofitar per expressar la meva adscripció a aquestes tesis que defensen un "catalanisme d'arrel popular", i manifestar després allò que és una evidència; que després de l'hegemonia durant tot el primer terç del segle XX de la dreta regionalista, hagué de ser l'esquerra catalana la que aconseguí l'autogovern català que, tot i ser deficitari, serà un gran pas en aquell moment.

En qualsevol cas, i tornant a Josep Termes i Àngel Carmona, només dir que el millor homenatge que podem fer a aquests intel·lectuals nacionalment compromesos, és llegir les seves obres, i dir-los allà on siguin que mentre quedin escrits de la seva obra, la seva memòria romandrà per sempre amb nosaltres.

Descanseu en pau, mestres, i gràcies per tot.