dissabte, 30 d’abril del 2011

Biblioteca on line dels Països Catalans

En aquesta entrada, que estarà en constant actualització, voldria construir un petit racó de lectura principalment, però no única, l'especialitzada sobre la temàtica del blog; la dels Països Catalans sigui en global o desglossat per territoris, intentant així recopilar una sèrie d'escrits que ens ajudi d'entendre la situació actual, a l'abast de tothom.

1 .Lingüística:

"Aspectes ideològics i polítics sobre la unitat i la variació lingüístiques."

"Antoni Mª Alcover i el català de l'Alguer"

"Història de la llengua catalana"

"L'origen de la llengua"

"L'empremta del català a Múrcia"

"El nom de la llengua"

"Discurs d'Enric Valor"

"Pàgina web de l'IEC sobre A.M. Alcover"

"Minorització de la comunitat lingüística catalana" (J. Solà)

"Deu  anys d'ensenyament català a l'Aragó"(1987)

"El català a Múrcia"

"La deriva estandaritzadora valenciana"

"Origens i evolució del secessionisme lingüístic valencià des de la transició a l'actualitat"

"Què sabem del català a la Franja?"

"Textos de l'observatori de la llengua catalana"

"Ser multilingüe o no ser..." (UOC)

"La llengua catalana" (G. Bibiloni)

"Diaris del catalanisme" (IEC)

"La visió de la llengua de Valentí Almirall" (IEC)

"Catalunya i el bilingüisme, consciència d'una realitat"

"Geografia lingüística d'Espanya" (IEC)

"El concepte de llengua de Pompeu Fabra" (UPF)




2. Història:

"La monarquia hispánica desde la perspectiva de Cataluña"

"El que s'ha de saber sobre l'espoli del Bisbat de Lleida"

"El Carxe; l'altra Franja de Ponent"

"La frontera entre el Baix Cinca i les terres de Lleida"

"Incidencia del cors en les relacions catalanes amb l'Orient (segles XIII-XV)"

"L'Alguer, confí de confins"

"Identitat i història en la Catalunya del segle XIX"

"La divisió regional de catalunya"

"Nació, terra i pàtria a la Catalunya dels Àustria"

"Sant Jordi a la Corona d'Aragó"(cast)

"Cristòfor Colom, català"

"La qüestió imperial en el pensament polític de la Catalunya moderna"

"La nova Generalitat (Fèlix Cucurull)"

"Història d'una traïció"

"Un misteri anomenat Cristòfol Colom"

"Las fronteras del Reino de Valencia en tiempos de Jaume I"

"El catalanisme vist per la diplomàcia italiana (1936-38)"

"Jornades republicanes"

"Ángel Ossorio i Catalunya"

"Jaume I i la consciència històrica" (S.M. Cingolani)

"Jaume I fou un rei piadòs?" (S.M. Cingolani)

"La monarquia aragones y los reinos de la Corona"

"Orígenes de la CNT" (1910-19)

"Sobre les relacions d'Estat Català amb el III Reich"

"Història de l'independentisme (El Temps"

"Els jueus catalans"(Presència)

"Tarradellas i la repressa autonòmica" (El Temps)

"Contradicciones nacionalistas entre y relaciones políticas Catalunya-España (1936-39)" A. G. Vilalta

"Miquel Badia i el seu pas per Andorra (1936) /A. G. Vilalta

"Catalunya vista per la diplomàcia feixista italiana (1930-43) / A. G. Vilalta

"L'expansió catalana per la mediterrània"

"De les arrels a la Diada" (Òmnium)

"La Lliga Regionalista i la llengua catalana"

"La presa de Barcelona per Almansor" (IEC)

"La popularització dels mites catalans" (CEC)

"La identitat catalana durant la guerra del francès"




"Blog ciències socials en xarxa" (Sapiens. Història, geografia i art)

"Blog altres Barcelona" (de l'historiador Dani Cortijo)






 3. Anàlisi política:

"Països Catalans; una nació sense història?"

"El fet insular i els Països Catalans"

"Aproximació a l'Aragó catalanòfon"

"Hipòtesis sobre el nacionalisme dels valencians"

"Els Països Catalans i l'estat-nació"

"La nacionalitat catalana"(Prat de la Riba)

"El catalanisme a la II República"

"Alacant com a problema"

"El franquisme enfront de la cultura catalana l'any 1939"

"L'alternativa nacionalista al país Valencià durant la transició"

"El valencianisme i el fet dels Països Catalans(1930-1936)"

"El franquisme contra Esquerra"

"Nosaltres els valencians"

"Digueu-li Catalunya"

"D'un país que ja anem fent"

"Estratègies polítiques i identitat col·lectiva al País Valencià"

"Federalisme català (1868-73)"

"La I República (1873-74)"

"The Catalan Countries project (1931-39)"

"La cruïlla andorrana de 1933"

"El fet nacional català a travès de la història"(FCucurull)

"Gonçal Castelló, revolucionari dels PPCC"

"El concepte de Països Catalans" (J. Fuster)

"Eurodistricte català"

"Qüestió de noms" (J. Fuster)

"Sí als Països Catalans" (Pierre Vilar)

"El suport al sobiranisme dels catalans nacionalment espanyols"

"Catalunya independent dintre la UE" (Estudi del CES)

"El catalanisme de la Lliga Regionalista"

"Anàlisi del nacionalisme lingüístic"

"Cambó i el canvi de règim"

"Ledesma i el catalanisme" (E. Ucelay Da cal)

"Visió de Catalunya des d'Anglaterra (1936-39)"

"Iberia, capital federal de la II República española"

"Consideracions sobre la independència de Catalunya" (UAB)

"La Catalunya plural" (Catdem)

"Almirall, pare del catalanisme polític" (IMH)

"La vida a la banda del rebre" (Mathew Tree)

"Reflexions sobre la cultura catalana a la Franja de Ponent" (J. Espluga)

"Pancatalanisme" (1915)




"ALmirall i el republicanisme federal" (UPF)

"Anàlisi de les relacions entre Catalunya i Espanya"

"D'on beu el catalanisme avui? (UPEC)"

"Abstenció a Catalunya"

"El projecte federal" (Fundació Campalans)

"Autogovern, federalisme i dret a decidir" (Fundació Campalans)

"El municipalisme i la Unitat Popular" (Endavant-OSAN)

"Eines 17 sobre Fuster i els Països Catalans" (Fundació Irla)

"Anàlisi de la Coalició Compromís"

"Revista La Humanitat especial Sant Jordi"

"Escapcem el capitalisme, construïm l'alternativa" (CUP)

"Guia pràctica contra la crisi capitalista" (CUP)

"Programa municipal marc 2011-2015" (CUP) 

"Il nuovo statuto catalano" (it)

"la unitat eixalada" (D-Balears)

"Quan érem genocides"

"Ponència política PSM-Entesa 02-2013"

"De l'estat autonòmic a l'estat federal" (Fundació Campalans)

"Catalunya com a nacionalitat històrica a la UE del segles XXI"

"Les fundacions dels partits catalans, un cas de Think Tanks?"

"EUIB i Països Catalans"

"Els Països Catalans avui" (desviacions en el concepte de llengua i pàtria/1934)

"Identitats i nació en construcció: el cas català" (J.L. Carod-Rovira)

"Proposta de Declaració de sobirania del poble català" (2013)


4. Biografies i altres

"Rondalles dels Països Catalans"

"Carles Salvador(1893-1955)"

"Josep Tarradellas (1899-1988)"

"Cultura catalana a l'obra de Joan Brossa"






5. Valencianisme:

PSAN

"País Valencià, per què?" (J. Fuster)

"La polémica identidad de los valencianos" (UV)

Unió Valenciana

PNPV, AEPV, UPV

EUPV

"Nacionalisme al país Valencià des de la geopolítica" (UV)

PSV

"La República de les lletres; el somni trencat del nacionalisme valencià"

"Síntesi del criteri valencianista (1918) / Joventut Valencianista






6. Temes generals:

"El manifest comunista"

"Las venas abirtas de América latina"

"Indigneu-vos"

"Canvi de fronteres a Europa durant el segle XX" (IEC)

"La immigració dels països mediterranis" (IEC)

"Nous estats i processos de sobirania"

"Territori i fronteres de l'ex Iugoslàvia"








diumenge, 10 d’abril del 2011

Catalanisme i República

 Hi manquen quatre dies per a que l'adveniment de la II República espanyola compleixi quaranta anys (14-04-1931). En la mateixa data, Francesc Macià anunciava abans que es formés encara nou govern a Madrid, la "República catalana...".
Però anem a pams. Avuia dia, podem dir que gairebé no hi ha cap manifestació de caire (majoritari) independentista, on la tricolor espanyola sigui onejada per algú, senseque hi hagin aldarulls de cap mena. Imaginem que algú treiés la bandera oficial espanyola. Què podria passar?
És evident que la bandera republicana és tan espanyola com la "rojigualda", però a casa nostra ha quedat "connotada" amb uns altres valors: progresssisme, llibertat, laïcitat, esquerres, antimonarquisme, federalisme, antifranquisme, respecte al fet nacional català, etc. De tots aquests ítems, alguns són més veritat que d'altres, però crec que tot plegat es pot resumir en la següent frase: "la república és el símbol de l'Espanya que pogué ser i no fou".

L'enmirallament que encara avui dia exerceix aquell projecte d'estat frustrat dins cert catalanisme és innegable. No oblidem pas que durant els sis anys de vida de la II República, van haver-hi dos pronunciaments catalanistes, que encara avui fan xalar més d'un. Per una part, la ja anomenada proclamació de l'avi d'una "República catalana dintre d'una confederació de pobles ibèrics", i l'altra de Lluís Companys, l'any 1934, anunciant " l'estat català dintre de la República Federal Espanyola".
S'ha de dir, però, que la "república catalana" es va bescanviar en tres dies per la "Generalitat", i que "l'estat català" li va costar a Companys la garjola i a Catalunya la supressió de l'autonomia.
Tanmateix, tot i que el catalanisme, sigui de dretes o d'esquerres, era absolutament predominant dins el parlament català i a les corts republicanes (representant Catalunya), malgrat que es va aprovar durant el nou règim el restabliment d'un autogovern que no teníem ençà els decrets de nova planta, i que la llengua catalana tornà a ésser oficial al territori, era evident que Espanya s'estava "obrint" a contracor, i per l'interès que la "qüestió catalana" tenia pel devenir del nou règim, i per l'aprovació de les reformes que encetaren "les esquerres" durant el bienni 1931-33.
La lluita entre ERC i la Lliga pel control de la doctrina catalanista fou perversa i molt dura, fet que també hi tení el seu pes per tal de cercar noves ajudes a les Espanyes.
El separatisme no va poder ser hegemònic, ni molt menys, i les forces catalanistes s'esforçaren (una vegada més) en crear una nova Espanya, per tal que assolís per fi la seva condició plurinacional.
Aquesta voluntat transformadora (no gens nova), acompanyada del context del moment (eclosió dels feixismes, època revolucionaria, crisi democràtica i econòmica, etc), de l'extrema ideologia que es vivia aleshores (anarquisme, PSUC, anticlericalisme, etc) varen anar creant el mite d'una solidaritat del fet nacional català de la mà d'un republicanisme i esquerranisme espanyol de caire, suposadament, transformador de la societat i de l'estat. A aquest fet també ajudà, sens dubte, la mistificació romàntica d'una batalla perduda, d'uns valors republicans robats per la força de les armes i la contraposició de tot això contra quaranta anys de dictadura franquista, que és allò que sobrevindria al final.

Sigui com sigui, el període republicà ajudà a fer créixer el nacionalisme català, trencà el tòpic del catalanisme burgués i classista i vindria a ser l'enèssim exemple d'una timida voluntat d'obertura d'Espanya, contrarestada rapidament pel conservadurisme, tradicionalisme i centralisme sempitern, i inherent a aquesta.
Tot el demés, són romanços que no ens hauria d'entabanar de cara a assolir un futur de poble lliure.
 

Com sempre, deixo un text que parla sobre les relacions del catalanisme amb les forces republicanes d'aquells temps, d'Arnau Gonzàlez i Vilalta.: http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000080%5C00000035.pdf

Com deia l'avi Macià: "Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!"

diumenge, 3 d’abril del 2011

La llengua dels catalans



Fa pocs dies es va publicar un estudi sobre l'ús i el coneixement de la llengua catalana a Catalunya, i més genèric a la resta de l'àmbit lingüístic de l'any 2010. Aquestes dades les ofereixen conjuntament l'IEC i el Baròmetre de la cultura i la comunicació.
Els resultats ressumits confirmen allò que podíem sospitar, només sopesant un "parell" d'apunts:

- El 56% dels catalans tenen el castellà com a llengua inicial front el 35% de catalanòfons.
- La totalitat de catalans entén, parla i llegeix en castellà, mentre en català les xifres baixen a 95%, 77% i un 60% respectivament.
- Un 55% de catalans s'identifica amb el castellà i un 39% amb el català, tot i que la tendència ascendent afavoreix la llengua de Fabra.

Pel que fa a la resta dels Països Catalans, altre parell de dades:

- El 53% tenen el català com a llengua inicial a les Illes i un 22% al país Valencià.
- La capacitat lingüística general ha millorat en els darrers 23 anys als territoris de parla catalana (CAT-PV-IB).

Amb aquestes dades sociològiques a la mà, que repeteixo no ha de sorprendre ningú, fem ara un pas enrere i anomenem uns pocs apunts de la història del castellà a les nostres contrades:

Amb l'entronització de la dinastía castellana dels Trastàmara com a sobirans de la Corona d'Aragó arran del Compromís de Casp (1412), el castellà, llengua nadiua dels nous reis, va començar a entrar als estaments reials, i tenim exemples de com parlamentaris catalans retreuen a Alfons el magnànim que no emprés el català, o de Ferran II adreçant-se en castellà al virrei de València. Aquesta primerenca penetració, però, només afectà l'entorn reial (minimament en els afers oficials) i unes poques capes altes de la societat, sense gairebé incidència al gruix de la població catalana.

Amb l'arribada dels Àustria, i la consegüent pèrdua de tenir un rei diferent de Castella, la llengua espanyola es va fent cada cop més hegemònica des de la cort reial vers els estaments més privilegiats, mercat editorial, afavorit pel major pes demogàfic respecte el català.

Aquesta tendència hegemònica del castellà a les nostres terres esdevení imposició arran la desfeta a la guerra de successió, al 1707- 14-15 (segons el territori), amb l'abolició de les constitucions i furs que assentaven els nostres privilegis i drets distintius com a poble. La llengua catalana deixà d'ésser l'oficial, patí la prohibició i el castellà ocupà aquest càrrec i també fou la llengua de l'ensenyament escolar.

Amb tot, donat que la major part de la població no estava escolaritzada els segles XVIII i XIX, el català continuà essent la llengua predominant a Catalunya (revifada ademés per la Reinaxença) fins que, després del breu període republicà, la dictadura franquista afavorí la immigració massiva espanyola cap a la més industrial·litzada Catalunya. En poc més de 30 anys (1941-1975), van arribar a les terres catalanes prop de 3 milions de nouvinguts, que lògicament incloïen a la maleta la llengua castellana.
Els resultats de tot aquest procès ja els coneixem, tot i la tornada a l'oficialitat del català des del 1979; la preeminència social del castellà al carrer i a molts altres punts (cinema, premsa escrita, televisions, etc).

Dit tot això i amb aquests antecedents, primer aclareixo que jo sóc fill d'aquesta immigració peninsular (del sud, en aquest cas) dels anys 60 i que, per tant, la meva primera llengua fou el castellà, que segueix sent la llengua que empro a nivell familiar i amb la majoria d'amics que tinc. Dir que estic orgullòs d'aquesta herència, que no renego dels meus origens familiars i que considero la llengua castellana com una de les més emprades i importants del món no hauria de ser una sorpresa, doncs.
Tanmateix, sóc 100% català, i m'estimo la llengua catalana com si fora la meva llengua nadiua. No admeto que ningú es cregui amb més pedigree o més pur que jo pels seu llinatge. Parlo català habitualment i al meu fill li parlo també en aquesta llengua en la que escric. I vull que el meu país tingui dret a decidir el seu futur.
Descric, i perdoneu-me, aquests antecedents personals perqué considero que avui dia són molts els fills nascuts d'aquella immigració massiva que poden sentir-se com jo.
Quan des de l'àmbit més radicalment independentista, es titlla els nostres pares de "colons" o de "paràsits", a molts dels seus fills de "quillos" i "incults", parlen del castellà al nivell del "hurdú" o del "xinès" i es vanaglòrien de ser uns incults en castellà, jo em sento profundament decebut, que es cerca la fragmentació de la societat  i crec que el moviment no està prou madur com per esdevenir hegemònic.

I ho dic jo, que em tinc per un català nacionalment conscient, que creu en els Països Catalans, i que vull que el català sigui la primera dedicació de tots. Però es que quan s'escolten certes coses sobre els teus pares i sobre la llengua que has emprat des de que has tingut ús de raó, en la que t'han renyat, en la que has estimat i en la que has patit tràngols dolorosos,... francament costa, i molt, connectar amb persones que pensen això.
Catalunya, com a nació al món, només té una llengua pròpia (el català), però no oblidem que la llengua pròpia a dia d'avui d'una majoria de catalans és el castellà, i que per tant, si es vol mirar de construir una majoria sòlida que viatgi cap a l'estat propi (treient la qüestió personal i les conviccions), s'ha de comptar amb els catalans d'expressió castellana i fer que aquests "fills d'Espanya" es sentin còmodes en un projecte nacional que no els margini ni els titlli de "mals o no catalans". A nivell estratègic, vetar els catalans que parlen castellà i que no odien Espanya és un suïcidi en tota regla. A nivell personal, em resulta d'un sectarisme irresponsable.