dijous, 26 de desembre de 2013

Enllaçats per la Llengua es reuneix a Castelló i acorda accions en defensa de la llengua



Acció Cultural dels Països Catalans, com a col·lectiu promotor d'Enllaçats per la Llengua, va participar el passat dissabte 21 de desmbre en la reunió plenària de la plataforma d'Enllaçats per la Llengua, que va acabar amb els acords reflectits en aquest comunicat


COMUNICAT D'ENLLAÇATS PER LA LLENGUA 21D CASTELLÓ

Participaran en la manifestació en commemoració del 81 aniversari de les normes de Castelló
Aquest matí s'ha reunit a Castelló diferents entitats que formen Enllaçats per la Llengua a la seu de STEPV-Intersindical Valenciana. En concret, aquestes entitats són: Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, STEPV Intersindical Valenciana, STEI Intersindical Illes Balears, Assemblea de Mestres i professors en català Illes Balears, La Bressola, Amics de la Bressola, Federació d’organitzacions per la llengua catalana, Plataforma pel dret de decidir, Moviment Franjolí per la Llengua, Acció Cultural de Països Catalans, USTEC-STES, Associació Cívica El Tempir i el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans.

Hem fet una valoració positiva de les darreres campanyes fetes pels Enllaçats. La del 9 de març per la llengua a tot el territori, lectures de manifests, cadenes humanes enllaçant els centres, la de Sant Joan, l’anada al Congrés de diputats a Madrid per demanar la retirada de la LOMCE, campanya en suport als Ajuntaments de la Franja contra la llei de llengües d'Aragó, campanya de suport a la vaga indefinida dels docents de les Illes Balears i de suport als treballadors de RTVV i per un espai comunicatiu català, etc.

Durant la reunió s’han pres els acords següents:

1.- Ampliar la xarxa d’entitats que formen part d’Enllaçats de la Llengua i reforçar la seva estructura interna i comunicativa.
2.- Promoure activitats conjuntes a tot el territori en defensa de la llengua a l’escola, als mitjans de comunicació i fer accions que afavoreixin l´ús social.
3.- Fer costat a la iniciativa d’Acció Cultural del País Valencià que treballa per retornar el senyal de TV3 en aquesta part del territori. Animem el Govern de la Generalitat de Catalunya a fer tot el possible perquè, com més aviat millor, arribi el senyal de TV3 al País Valencià. També exigim l'obertura immediata de RTVV.
4.- Fer una crida a la insubmissió al TIL i a la LOMCE que afecta directament l’ensenyament de la llengua pròpia.
5.- Continuar amb la campanya dels llaços com a símbol de la defensa de la unitat de la llengua.

Castelló, 21 de desembre de 2013

Adjuntem foto de la reunió.


Més informació:País Valencià. Vicent Maurí 639.60.69.91
Principat de Catalunya. Elisenda Romeu 659.71.72.84
Catalunya Nord. Montserrat Higueras 626.33.18.94
Illes Balears. M. Antònia Font 619783884
La Franja de Ponent. Òscar Adamuz 628.08.18.69 



divendres, 20 de desembre de 2013

Plenari d'Enllaçats per la Llengua 21D a Castelló


REUNIÓ PLATAFORMA ENLLAÇATS PER LA LLENGUA
21 DE DESEMBRE A CASTELLÓ DE LA PLANA



>> Enllaçats per la Llengua anuncia la celebració d'una reunió-plenari de les entitats i persones que en formen part el proper 21 de desembre a Castelló de la Plana, dins el context del record del 81è aniversari de les “Normes de Castelló”.

>> Així mateix, animem a participar dels diversos actes relacionats amb la llengua que s'estan celebrant aquests dies per part de la plataforma “Castelló per la Llengua”.

>> Participació a la manifestació de la vesprada convocada a les 18h a la pl. de la independència de Castelló, “per una escola valenciana, pública i de qualitat”.



Anunciem que el proper dia 21 de desembre les entitats que constitueixen la plataforma Enllaçats per la Llengua, -Escola Valenciana, Amics de la Bressola, STEPV Intersindical Valenciana, Assemblea de mestres i professors de les Illes Balears, Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) Federació d’Associacions per la Llengua Catalana (FOLC), Acció Cultural El Tempir, STEI Illes Balears, Moviment Franjolí per la Llengua, Acció Cultural dels Països Catalans (ACPC), Acció Cultural del País Valencià (ACPV), USTEC-STES Principat de Catalunya, i les entitats que encara falten per confirmar l’assistència-, celebrarem la nostra reunió-plenària a la seu de l'STEPV- IV de Castelló de la Plana. En aquesta trobada abordarem diversos temes d'organització interna, valorarem les campanyes encetades, accions de futur i davant els atacs que rep la llengua catalana a tots els territoris, reforçarem els lligams entre els col·lectius que defensem la llengua comuna per tal de fer una tasca més eficaç.

La reunió es desenvoluparà en el marc de la commemoració del 81è aniversari de les “Normes de Castelló” i els cent anys de les normes ortogràfiques de l'IEC, fets històrics d'especial rellevància per a la unitat de la llengua catalana.
Recordem la crida a la mobilització per a la manifestació convocada a la vesprada del mateix 21D a les 18 hores a la plaça de la Independència de Castelló, amb el lema: “Per un país de tots, escola valenciana, pública i de qualitat”, a la qual adjuntem nosaltres “per la unitat de la llengua catalana”.

Finalment animem també a la participació en els diversos actes que s'estan produint aquests dies relacionats amb la situació de la llengua catalana, a càrrec de la plataforma “Castelló per la Llengua”, com les taules rodones amb representants de tots els territoris.
#Crida21D #81anysNormes
Agrairem que feu el màxim de difusió d'aquestes informacions.
Salutacions cordials, Enllaçats per la Llengua http://exllengua.blogspot.com



Enllaçats per la Llengua va sorgir davant la necessitat d’actuar conjuntament a tots els territoris dels Països Catalans de manera coordinada. Ha fet costat a la Bressola, als alcaldes i docents de la Franja de Ponent, a la Vaga Indefinida per l’educació a les illes Balears, a les agressions i amenaces contra la llengua al País Valencià i en general a l’ofensiva del PP en contra de la llengua allà on governa. 

divendres, 8 de novembre de 2013

País Valencià: "La tele que mos furtaren!!!."



"La maté porqué era mía". Aquesta expressió castellana reflecteix perfectament la gestió que n'ha fet dels mitjans públics valencians el govern valencià del PP fins a l'actual intent d'extinció de l'ens audiovisual autonòmic. "Baluard de l'autogovern valencià", li deian a canal 9 quan l'utilitzaven com a poderós altaveu de propaganda del govern i anticatalanista. Quan ja no els hi ha servit per seguir manipulant l'han deixat anar despés, això sí, de deixar un forat de deute capaç d'amoinar tothom.
Culpables? tothom que hi ha passat per allà i que pogués decidir la direcció del canal. Mentre el govern del socialista Joan Lerma va dotar Canal 9 d'un absurd complex d'inferioritat per a foragitar la creixent visualització de TV3 al País Valencià, l'arribada del PP va fer del canal una caricatura de televisió, exceptuant algunes produccions pròpies de qualitat (la sèrie "l'Alqueria blanca", el programa "Trau la llengua" i alguns més). Tot això mentre es prohibia TV3 i mentre es posava una multa descomunal a ACPV, responsable de les emissions.
Ara n'està sortint tot; manipulacions, censura, coaccions, dirigisme, etc. Ara els treballadors dels mitjans n'han dit prou i en denuncien totes les coses que han estat suportant. "Massa tard" n'han reconegut alguns, però més val tard que mai...
Ara per fi surt a la tele "l'altre País Valencià", o n'hauríem de dir aquell País Valencià negat per l'oficialisme, el país d'Escola Valenciana, el país del Tempir, el país d'Acció Cultural i de la Intersindical Valenciana, el país del SEPC i del BEA, el país de Compromís, d'EUPV i d'Agustí Cerdà, ara n'ix a la tele el país dels Obrint Pas, aquell "país de l'olivera" que en cantaven. Que s'aixequin les catifes i en surti tota la bruticia emmagatzemada durant anys, alguna cosa s'ha trencat i mai  no tornarà a ser igual. N'ha sigut, n'era, és, en definitiva; la tele que mos furtaren!! O benvinguts! passeu passeu...


Comunicat d'ACPV:

L’entitat considera que la decisió del president Fabra és un error gravíssim
-segon, perquè significa desmantellar el que hauria de ser un dels principals instruments de cohesió del País Valencià i de promoció de la llengua i cultura pròpies dels valencians, i d’una indústria àudiovisual pròpia;
-tercer, perquè el País Valencià necessita de mitjans de comunicació públics, de qualitat i en la nostra llengua.

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) considera la decisió del president Fabra de tancar RTVV com un greu error:
-primer, pel cost econòmic que implica, i que molt probablement serà molt major que el de mantenir l’ens;

La nostra entitat fa en aquest sentit una crida al president Fabra per a obrir vies de diàleg, amb l’objectiu de buscar solucions possibles a l’única alternativa que no hauria de contemplar-se, que és la de la liquidació de Canal 9. Per responsabilitat, per lideratge, per compromís amb l’autogovern, el president Fabra hauria de negar-se a ser el protagonista del que serà –si acaba acomplint-se- el gran fracàs de la història de l’autonomia valenciana.
Però si el Govern valencià persisteix en l’error, Acció Cultural valora la situació com una oportunitat per a recuperar el projecte del que podia haver estat Canal 9 i, junt amb entitats, sindicats i partits, perquè el que un Govern liquida, un altre Govern pot refer. Amb la complicitat dels extreballadors de l’ens, dels actors, dels professionals de la cultura, dels dobladors, de la indústria àudiovisual...
Un projecte en el que sempre ha cregut Acció Cultural: cal recordar que vam impulsar, en els moments inicials de l’ens, la campanya “Per un Canal 9 públic, de qualitat i en valencià”, i vam aconseguir el pronunciament favorable d’una gran majoria de municipis valencians; i que hem treballat molt per fer possible l’arribada de Canal 9 a Catalunya.
I és que la crisi de Canal 9 no és un fet que s’ha produit per causes inevitables, sinó que té una clara motivació: la gestió –la mala gestió- econòmica i política realitzada pels succesius governs autonòmics des de la creació de l’ens, que han fet perdre a RTVV la seua credibilitat professional i la seua audiència. Però els valencians, a pesar de tot, mantindrem la voluntat i l'esperança d'un futur millor i més digne per al nostre país.

El diputat Ignacio Blanco (EUPV)







dissabte, 14 de setembre de 2013

"Nostra Parla", precedent històric d'Enllaçats per la Llengua



Bé és sabut que els terres de parla catalana pateixen d'una forta desconnexió, i que n'hi ha molts ponts a (re)construir i molta feina de vertebració d'un espai en conjunt que té moltes coses en comú i molts projectes amb interessos afins. Malgrat això, però, diverses són les iniciatives que engloben els diversos Països Catalans en una causa comuna, sovint posant l'èmfasi en la defensa de la llengua compartida. És aquest el cas de la plataforma "Enllaçats per la Llengua", que reuneix moltes entitats i persones de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer amb l'objectiu de defensar el català des de la globalitat del territori i de crear en l'imaginari col·lectiu l'espai natural que representen els PPCC en clau, almenys, cultural.
Dit això, tot repassant en la història contemporània a les nostres terres, trobem  a començament del segle XX (1916-1924) una entitat anàloga en aquests desitjos que suposa un interessant precedent del moviment enllaçat; "Nostra Parla", entitat que irromp com a reacció innata davant les escomeses contra la llengua produïdes des del senat espanyol i des de la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua de llavors, que aglutina un important nombre de personalitats de Catalunya, Mallorca, Menorca i País Valencià, permetent així (per primera vegada), la seva integració en un "projecte comú i de caràcter nacional".
No cal explicar gaire, doncs, les escomeses actuals que rep la llengua catalana des de les institucions espanyoles (i franceses i italianes, no ho oblidem) tals com el govern, el defensor del poble, administracions autonòmiques i locals, tribunals, etc. arreu dels Països Catalans (LAPAO,el TIL a les Illes, etc.). Les analogies són ben paleses entre ambdós moments històrics i ambdues entitats.

"Les activitats de Nostra Parla es despleguen per tot el territori de parla catalana i cristal·litzen en la formació de tres seccions diferenciades que perduren fins a la proclamació de la dictadura de Primo de Rivera a Barcelona, València, fins al 1921 a Mallorca, i fins ben entrat l'any 1924 a l'illa de Menorca."
El mallorquí Guillem Forteza (1892-1943), fou el primer president de l'entitat, deixà escrites algunes paraules que delataven clarament que en l'ideari del col·lectiu hi havia una estreta vinculació entre terra i llengua, és a dir que la defensa de la llengua catalana portava implícit un projecte nacional pancatalanista:
"La llengua ens recorda per damunt de tot la pàtria on és parlada.", o "Per la llengua, balears, catalans, rossellonesos i valencians, sabem quina és l'extensió de la nostra terra.". Encara un darrer extracte prou il·lustratiu: "De poc serviria, el que s'hagués ressucitat la nostra llengua si no fos per reengendrar el poble que la creà."
"Nostra Parla" fou així una entitat apolítica (nova similitud amb "Enllaçats per la llengua") que reflecteix l'abandó del projecte nacional i cultural per part de la Lliga Regionalista que representà el noucentisme i les idees de Prat de la Riba. Defensen així, un "catalanisme integral" que abraçà tots els territoris de parla catalana, tot i que en són ben conscients que l'evolució i l'idiosincràsia de cada lloc és prou diferent; per exemple es mantenen neutres a l'hora d'anomenar la llengua (nostra parla), i no rebutgen pas (ans al contrari) els parlars dialectals ni les denominacions locals (mallorquí, valencià, rossellonès, etc.). 
D'aquesta manera constitueixen un curiós equilibri entre la defensa de la nació catalana completa amb el respecte de cadascún dels ritmes i particularitats de cada territori històric, així com també es reflecteix en l'autonomia de cada delegació que representen "Nostra Parla". De fet, del reglament intern de l'entitat podem extreure'n aquesta sucosa declaració d'intencions:
"L'argument de més força de "Nostra Parla" serà la unitat de la nostra llengua i procurarà infiltrar a balears, catalans, rossellonesos i valencians la idea de que la llengua és nostra pròpa essència i que la unitat de la llengua, expressa la unitat de naturalesa espiritual.", i que a l'hora pugui "enlairar la nostra Pàtria Integral."
"Nostra Parla" va reunir plomes d'intel·lectuals tan importants com Àngel Guimerà, Lluís Nicolau d'Olwer, Joan Estelrich o Bofill i Mates, per exemple, a més d'organitzar actes i jornades força importants com la "Diada de la llengua catalana", cursos de gramàtica catalana, vetllades de poesia, Jocs Florals  o el projecte frustrat de la compilació de llibres per a fer una llibreria catalana que entregarien a Perpinyà. També publicaren un butlletí i fins crearen un himne propi de l'entitat.
En la vessant ideològica, davant el tradicional iberisme i conservadurisme de la majoria catalanista, la gent de "Nostra Parla" representà sovint una radicalització tant en la vessant nacional (més separatista) com en la social (d'apropament ala obrers).
També les diverses seccions de l'entitat feien de "lobby de presió" davant les institucions públiques, per tal d'aconseguir una més gran presència i dignificació de la llengua als actes públics, iniciativa aquesta que torna a entroncar aquesta entitats els anys 20 amb l'actual d'ExLL, que s'ha pronunciat diverses voltes contra el govern aragonès (tema LAPAO) o contra el de les Illes per la marginació del català a l'ensenyament, per posar dos exemples.
Quant a les delegacions territorial de "Nostra Parla", pensem que la secció mallorquina (amb gent com Gabriel Alomar o Guillem Colom) fou la precursora de l'Associació per la Cultura de Mallorca que, en els seus temps republicans, també s'enllaçaria amb les seves homònimes del Principat (la Palestra de Pompeu Fabra) i del País Valencià (Acció Cultural valenciana), en un nou exemple de concòrdia entre PPCC.
La secció menorquina (1922) fou la més tardana i desconnectada de la resta (en poc temps ja les havien prohibit), però exemplifica la bona tasca de l'entitat i la influència d'aquesta arreu de la catalanitat. Es definia com a una "veu amiga de tots qui parlen es nostre llenguatge; és una veu que avui s'alça i comença saludant ses germanes disperses per Mallorca, Catalunya i València;".
Per la seva banda, de la secció valenciana recalquem aquest fragment de text:
"Volem una estreta unió de tots els pobles que parlen nostra llengua, volem que la llengua sia el llaç amoròs que ens uneixca".
Dos detalls més de la secció valenciana; Adolf Pizcueta va deixar dit sobre la importància de la llengua per a les relacions futures entre València i Catalunya: "Sense el nexe de la llengua difícilment es podria acomplir aquesta idea d'unitat futura que hom serva per a Catalunya i València"., Catalunya, mirall que segons l'Ernest Martínez-Ferrando (altre valencianista que s'afincà a Barcelona): "Sempre esperonats per l'exemple de Catalunya, l'aspiració a fer ús integral de la llengua pròpia en tots els ordres de la vida, és al present el fervent desig de les agrupacions valencianistes".
La popularitat de "Nostra Parla", amb el seu esperit de germanor entre PPCC, tot i que modesta, aconseguí d'infiltrar-se en aquells perfils que fins aleshores s'havien mostrats més furibundament anticatalanistes, com membres d'Unión Republicana de Blasco Ibañez, com Fèlix Azzati, que feu costat a les reivindicacions patriòtiques i de llengua de València, reclamant fins i tot una "Universitat valenciana d'Alts estudis" que estudiés la cultura aurtòctona.  
A ressenyar que fora de la Catalunya estricta, la denominació de la llengua quasi mai no és emprada per "catalana", sinó que s'empra la denominació habitual de la zona.

Fet i fet, els paral·lelismes entre "Nostra Parla" i "Enllaçats per la Llengua" queden evidents, amb la contextualització de cada moment històric, per tant que tant l'una com l'altra entitat han tingut i tenen com a objectiu fonamental "la defensa de la llengua com a tret d'identificació cultural dels Països Catalans".


dissabte, 10 d’agost de 2013

Arnau Colominas: "CATALUNYA I ANDORRA HAN D'ANAR DE LA MÀ PER PODER FER COSES INTERNACIONALMENT."

SET DE SET: ENTREVISTA-CONVERSA AMB ARNAU COLOMINAS (ANDORRA)


                                     L'Arnau Colominas per Sant Joan a la Massana


Tercera entrega del "Set de set", on parlem de la veu catalana a l'ONU, Andorra, microestat peculiar envoltat de veïns "incòmodes" i amb una relació amb Catalunya (de Principat a Principat) amb força estira i arronses, recels i també afinitats. Un estat sobirà on la catalanitat institucional topa a vegades amb una realitat social més complexa.
Ens ho explica l'Arnau Colominas, gerent del Centre de Cultura Catalana (membre d'Enllaçats per la Llengua), professional de la comunicació (locutor a Ràdio Andorra1-Ràdio FLAIXBAC, amb experiència a televisió), que a més dirigeix el digital de notícies "Andorradirecte".


_Com sabem, Andorra és l'únic estat de parla catalana reconegut per les Naciona Unides. Creus que el país fa el paper d'ambaixadora de la catalanitat al món?

-Andorra amb la seva condició de país, té la possibilitat que la nostra llengua i la nostra cultura arribi a llocs on potser no ens podíem pensar temps enrere. Per exemple, el 18 de juliol de l'any 93 va ser el moment en què Óscar Ribas, el Cap de Govern d'Andorra, va parlar a les Nacions Unides en la nostra llengua per primer cop.
Així doncs, Andorra dota el català d’una sèrie d’eines que el fet de ser un país et permet i ser una simple regió espanyola no.

Per altra banda, és evident que qualsevol andorrà comparteix la llengua i la cultura dels catalans, però tal com ha passat el temps, Andorra ha seguit un camí políticament força diferent a la resta dels Països Catalans. Andorra és un estat de ple dret i Catalunya i Andorra han d’anar de la mà per poder fer coses internacionalment. Coses com participar a la Viennal de Venècia on comparteixen pavelló, a l’Expolangues on s’hi va conjuntament, i tantes manifestacions lingüístiques i culturals on els dos territoris poden col·laborar.

_A la considerada com a “bíblia andorrana”, el Manual Digest del segle XVIII, Antoni Fiter i Rossell considera els andorrans “en tot com a vers catalans”, què en queda de tot això avui en ple segle XXI?

-Pel que fa al sentiment, qualsevol andorrà veu un català com a persona propera, amb estima envers Catalunya perquè es comparteix molt; no només llengua i cultura. Són orígens iguals i, a més a més, hi ha el fet que molta gent té família o segones residències a Catalunya.

_Hi ha una mena de tabú a l'estat andorrà a l'hora de parlar del fet nacional català, sobre catalanisme o Països Catalans? Es tracta de recels o de “fer-se l'andorrà”, en aquest cas?

-Tot i això, políticament hi ha una mica de tabú en certs sectors i és un tabú en part lògic que fa que la societat andorrana en general no es mostri ni a favor ni en contra públicament del fet nacional català. Ara bé, hi ha casos particulars en que sí que tenim polítics que s'han manifestat obertament en contra i altres a favor, però no és habitual. També cal tenir en compte les pressions que deuen rebre les institucions andorranes en aquests moments per part de la maquinària antiseparatista de l'estat espanyol.

_Parlant de l'escola, com valoraries l'educació al país basat en tres models d'escola diferents (l'andorrà, l'espanyol i el francès)?

-Andorra té tres sistemes educatius. Hi ha el sistema educatiu andorrà, l'escola d'aquí; el sistema educatiu francès amb un Liceu francès com el que pot haver-hi a qualsevol país del món; i l'espanyol, amb un Institut espanyol, també com a qualsevol lloc, però aquest, també dividit entre les escoles confessionals i no confessionals. Les confessionals, de tradició catalana, i amb pertanyença a ordres religioses catalanes agafen el sistema curricular espanyol, però ho fan tot en català. Lingüísticament és lògic que els alumnes de les escoles confessionals surtin més preparats amb el català, ja que fan totes les assignatures en la nostra llengua. L’escola Andorrana el barreja amb el francès, i les competències lingüístiques que adquireixen són força altes, i els casos de l’Institut espanyol i el Liceu francès són força diferents. Allà és tan sols una assignatura que els alumnes han de fer unes hores a la setmana i prou. Els professors de llengua i història d’Andorra són en plantilla del govern d’Andorra, així sigui quina sigui la branca on duus el teu fill, hi ha unes competències bàsiques de país que a priori cal aprendre.

_I de l'escola saltem a les institucions, estant expressat l'autogovern andorrà en el Consell General (“la padrina”), quin és el paper atorgat actualment als dos coprínceps i caps d'estat, el bisbe de la Seu d'Urgell i el president de la RF?

-El paper que estan jugant tant el copríncep francès com el copríncep episcopal a la vida política andorrana els últims anys realment no s'ha notat gaire al dia a dia de la gent del país. Ells simplement han de donar el vistiplau a través dels seus delegats, el que aprova el parlament andorrà i gairebé mai això és un problema. Ara bé, sí que s'està notant en els últims mesos quan s'està parlant al carrer de temes com l'avortament i el matrimoni homosexual on tothom coneix l’oposició frontal del copríncep episcopal, per tant, són temes que difícilment arribaran al Parlament.



_L'entitat de la qual n'ets gerent (el Centre de Cultura Catalana d'Andorra), és membre de la plataforma d'Enllaçats per la llengua, com creus que han d'actuar les entitats i institucions andorranes davant els freqüents atacs rebuts arreu del territori, tot i que no pertanyi a la seva “jurisdicció”, diguem-ne?

-El paper d’institucions com la nostra, el Centre de la Cultura Catalana, és lluitar per la llengua i per la cultura catalanes a Andorra. Això no treu, com és evident, que donem suport a la nostra llengua i cultura que es doni on sigui, des de qualsevol dels racons dels Països Catalans fins als Casals Catalans repartits pel planeta.
A causa de la nostra dimensió i del nostre relatiu poc pes dins del gruix de la societat catalana, poca cosa podem fer amb els atacs que s'estan patint a Catalunya. El que sí que no dubtarem mai és sumar-nos a qualsevol iniciativa que es faci per protegir la nostra llengua perquè la nostra obligació és precisament aquesta. Per aquest motiu no vam dubtar ni un moment d’afegir-nos a la plataforma ‘Enllaçats per la llengua’ al moment en què se'ns va proposar!

_Una estat independent com el (co)Principat però alhora molt condicionat per la seva mida i pels seus potents veïns, com ha de veure una eventual independència de Catalunya?

-Hi ha diversos punts de vista sobre aquest tema. Un dels punts de vista és veure Catalunya independent com a competidor. Tenen la percepció que un nou estat al costat que viu en gran part del turisme, com Andorra, seria una competència forta en aquest aspecte.
Altres ho veuen com una oportunitat molt gran. Andorra necessita un veí fort i potent com Catalunya per poder tirar endavant seus projectes que hi ha al país ara mateix, des de l'obertura econòmica, la presència d'empreses estrangeres al Principat, la millora de les infraestructures d'accés al país,… Per l'estat espanyol i el francès Andorra no deixa de ser un grill que de tant en tant canta al costat d’un dels seus prats. Per altra banda, per Catalunya, Andorra també podria ser un pol important d'atracció per turistes que vagin cap al Pirineu i que han d'aterrar gairebé per força a territori català, com passa ara que aterren a Lleida i això pot dinamitzar territoris que ara tenen poca activitat. Políticament encara pot ser millor perquè tenir un país aliat a Europa pot ser interessant pels dos territoris

_Tinc entès que l'accès a la nacionalitat andorrana és força complicat, trobes adient que així sigui? És una qüestió de privilegis o de salvaguarda de la identitat?

-Andorra ha estat des de sempre terra d'acollida i una terra de pas per alguns personatges que han vingut al Principat i que han volgut apoderar-se del país de manera literal, però també de manera simbòlica. Gent que ha vingut Andorra i que ha pensat que amb aquest territori faran el que els vindrà de gust. El complicat accés a la nacionalitat ha frenat moltes d'aquestes aspiracions però alhora des del meu punt de vista també ha complicat la possibilitat d'integració de molta gent.
A més a més, Andorra no permet la doble nacionalitat amb la qual cosa després de 20 anys de residència, cal renunciar a la nacionalitat d’origen per obtenir el passaport andorrà i hi ha gent que no hi està disposada. També és lògic que probablement hi hagi una gran diferència d’integració entre una persona que ve de lluny i una persona que arriba d’un poble veí perquè la llengua la cultura, els costums i les tradicions són exactament els mateixos.

 _Tu que n'ets un professional dels mitjans, com veus la situació en què es troba l'espai de comunicació català (ecc), que tant cerquen d'estroncar amb mesures com la prohibició de veure TV3 fora de Catalunya, la no reciprocitat, el vet a emetre vídeos doblats en un altre dialecte que no sigui el de segons quin territori, etc?

-Jo sóc dels que pensa que l'espai de comunicació català ha de tirar cap al futur a internet, i dic futur per no dir present, perquè realment crec que en el segle XXI ja no tenen gaire sentit de les ràdios i les televisions o els diaris com els hem entès fins ara. Internet ens dóna la possibilitat de saltar-nos les les fronteres que algunes prohibicions posen a la nostra llengua. La xarxa ha de ser la garantia i l’ajuda perquè puguem viure lliurement i plenament en la vostra llengua.

_I arribem a l'última, a Andorra la Vella hi és la seu de la Fundació Llull però el Consell no és membre de l'IRL per a projectar la cultura catalana al món, això pot ser degut al diferent estatus administratiu dels diferents PPCC (un estat independent versus regions autònomes repartides en tres estats)? Com s'hauria d'actuar en aquest sentit?

-Si hi ha voluntat política tot s'aconsegueix i és evident que la Fundació Ramon Llull ha tingut problemes en els darrers anys sobretot per les diferències ideològiques dels governants dels diferents territoris que en formen part.
Andorra em consta que mai hi ha posat cap problema, al contrari, si la Fundació precisament té la seu al país és perquè Andorra s’hi ha abocat per projectar la cultura al món.
El principal problema és la mentalitat d’alguns dels que ara governen a diferents llocs dels Països Catalans. Aquesta temuda ambició dels catalans per conquerir territori és pels contraris a la nostra llengua la munició per poder generar por a la ciutadania que se’ls creu. Infundar pors com l’ambició econòmica, les ganes dels catalans de conquerir el País Valencià o les Illes, etc són molt dolentes per nosaltres perquè hi ha qui se’ls creu, fins i tot a l’estranger on pensen que la independència és pur oportunisme econòmic. En un procés com el que està vivint Catalunya, s’ha d’explicar molt bé el món qui som i què volen els catalans. Hi ha diferents maneres de fer-ho, les polítiques amb institucions com el DiploCat, empresarials, com està fent la revista Sàpiens amb el projecte ‘El món ho ha de saber’ o la societat civil amb projectes com els que fan els diferents Casals Catalans per desarticular discursos que no són els nostres i per explicar que el que volem és fruit d’una història i una cultura diferents de l’espanyola. Tot això ho remarco perquè sóc dels que crec que no sempre hem de fer política, que hi ha d’haver una franja que separi la política estricte de la cultura, que sigui una franja neutra d’ideologies perquè els contraris a la llengua no tinguin arguments polítics en contra per oposar-se a la promoció de la llengua i la cultura compartida, és aquí on institucions com la Fundació i l'Institut Ramon Llull han d’assumir un paper d’explicar al món només llengua i cultura, i centrar-se únicament amb això i de manera unida, però és molt difícil tal com estan les coses intentar que només sigui això. D’això n’hi ha una part que s’ha aconseguit; governs de dretes andorrans s’han entès amb governs d’esquerres catalans (i a la inversa) per tirar endavant la Fundació, amb l’únic objectiu de fomentar de manera conjunta llengua i cultura a l’estranger, sense entrar amb discrepàncies polítiques que puguin minar aquesta feina. Malauradament, del PP de les Illes o del País Valencià sembla que no podem esperar-ne aquesta maduresa política.


Moltes gràcies Arnau...


                                     Escut d'Andorra al Palau episcopal de la Seu d'Urgell


* (Entrevista feta per Òscar Adamuz /ACPC/)


Més informació de l'autor i d'Andorra:

Pàgina web d'Arnau Colominas

Textos sobre Andorra a la pàgina de l'IEC

Andorra1 Flaixbac

Andorradirecte.com

Centre de Cultura Catalana d'Andorra

I què en pensa Andorra, del procés sobiranista a Catalunya?

Andorra a la GEC (Gran Enciclopèdia Catalana)












divendres, 7 de juny de 2013

Agustí Cerdà: "EL CONCEPTE DE NACIÓ COMPLETA DE FUSTER ÉS AVUI MÉS VIGENT QUE MAI"

SET DE SET: ENTREVISTA-CONVERSA AMB AGUSTÍ CERDÀ(PAÍS VALENCIÀ)

En aquesta segona entrega de "Set de set" parlem amb l'Agustí Cerdà i Argent, president d’Esquerra–País Valencià, sobre el País Valencià, aquell país que no pot denominar-se com a tal i al que volen definir-lo com a "comunitat", el país dels contrastos: on hi va haver una reacció més decidida i violenta davant el concepte de Països Catalans a la transició, alhora que és el bressol de la denominació del terme (el catarrojà Benvolgut Oliver), i dels més il·lustres i populars defensors de la unitat nacional de Salses a Guardamar. El país dels blavers, del GAV i de Lizondo, però també el de les Normes de Castelló, Carles Salvador, Joan Fuster, Sanchis-Guarner o Enric Valor.
En fi, tot un "gegant adormit" del que ens farà la disecció tot seguit un expert en mil batalles com l'Agustí Cerdà, que n'ha estat diputat del congrés per ERC, gerent d'ACPV, coordinador dels Casals Jaume I, fundador de l'AEN i de Maulets, membre del PSAN, del BEA, soci de Ca Revolta, etc.i cap de llista a les Corts valencianes per ERPV en dues ocasions.Punyent i dvertit,l'Agustí s'enfronta a les qüestions de manera directa i decidida. Diu coses que et fan pensar i gairebé t'ofereix un titular per resposta, es nota que té molt d'ofici. Carrega contra l'espanyolisme i contra aquells que no tenen clar el seu enemic, alhora que defensa la nació catalana completa.





_ Comencem Agustí, com rememorava el valencianisme republicà dels anys 30, el País Valencià segueix avui estant en una batalla imaginària i atemporal entre "el Cid" i Jaume I, o dues concepcions del país contraposades?

- Mira, als processos d'alliberament nacional o d'assimilació d'una nació per un altra, no hi ha taules. O una nació s'allibera o és assimilada per una altra. Els termes mitjos són transitoris cap a l'alliberament o cap a l'assimilació. I en eixe “mentre tant”, ni el País Valencià està assimilat a la nació espanyola, ni ha aconseguit deslliurar-se'n. Hi haurà dues o vint-i-dues concepcions del País, però unes tendiran, en el nostre cas, cap al “Cid” i d'altres cap a “Jaume I”. Hi ha qui pensa que el País Valencià ja està perdut, i ja hi ha qui pensa que si durant tres-cents anys no ens han assimilat, no podran fer-ho ara. Personalment pense que el País Valencià té suficient “molla nacional” com per lluitar pel seu alliberament amb més que fonamentades garanties d'èxit. Si Catalunya s'implica en el bàndol de Jaume I, la cosa pot anar més ràpida i si s'ho mira de lluny mentre la cavalleria del Cid cavalca per terres valencianes, doncs la cosa trigarà més.

_ Parlant una mica sobre la història del País Valencià, l'historiador Jaume Sobrequés definí una volta les relacions a banda i banda del sénia com la de dos països que han seguit una línia paral·lela la major part de la seva història, una línia que en certs moments semblava que podia arribar a tocar-se però que no arribaren a fer-ho mai. Estàs d'acord?

-Sobrequés és un gran historiador i un nefast matemàtic. Dues línies paral·leles, encara que les perllongues fins l'infinit, mai no es tocaran. No, no estic d'acord. Per mi són dues línies que han partit d'un mateix punt (segons l'historiador Enric Guinot, més del 90% dels repobladors del Regne de València eren del Principat de Catalunya), que a partir del Compromís de Casp van separant-se i creuant-se al llar del temps, on trobes moments on estan tocant-se (com la Guerra del 1707-1715 o l'etapa republicana) o d'altres moments on no fan el mateix camí.

_En època medieval i moderna, tant el Regne de València com el Principat de Catalunya es regiren per diferents lleis i institucions. Aquest fet predeterminà una protoidentitat nacional diferent a cada territori, com defensa, per exemple, l'historiador Vicent Baydal?

-I aleshores on queda allò d'Ausiàs Marc que deia “Sóc un cavaller valencià de nació catalana” ? O allò de “La Chiesa romana in mani dei catalani !!” referint -se als Papes Borja, que eren de la Costera, en eixa “presumpta protoidentitat valenciana”? Ja ho va dir Joan Fuster: “La Història és, bàsicament, ideologia ” I més ideologia és quan menys dades s'aporten per fer segons quines afirmacions. D'ideologia política. Baydal, com d'altres, intenten justificar amb la Història una nació valenciana diferent de la catalana perquè eixa és la seua aposta política. Home, la Història, posats a ser creatius, pot ser tan “creativa” com la comptabilitat de Bárcenas. Ara bé, aquesta discussió a mi no m'interessa massa. La pregunta , tractant-se d'ideologia, és per mi la següent: A quina concepció de país servirà aquesta presumpta nació valenciana, a la del Cid o a la de Jaume I? Molt em tem que a la del Cid. Amb qui han confrontat no és amb els seguidors de De la Cierva, Sànchez de Albornoz. o Menéndez Pidal, sinó amb els historiadors com Pau Viciano, Antoni Furió, Ferran Garcia-Oliver.... No sé si en són conscients. Si ho són...és un autèntic cavall de Troia de les hosts del Cid. No he vist encara ningú reivindicant el dret a decidir de la nació valenciana, perquè, entre d'altres coses, no cal fingir una nació per reivindicar el dret dels valencians a decidir el seu futur.

_ Almansa i el 1707 varen acabar amb la personalitat jurídica del país, però el procés de castellanització començà abans. És avui el PV encara una societat descohesionada de Vinaròs a Oriola?

-Ep !! el Principat també estava en aquell moment molt castellanitzat !! A la Cort dels Aústria també es parlava molt de castellà. Una societat es descohesiona perquè no hi ha una idea interclassista de País. Al País Valencià, les classes dominants, no només no han tingut cap idea de País, sinó que tampoc han exercit de classe dirigent autòctona. Només com a classe subalterna de l'oligarquia dirigent estatal. Sí, és una societat descohesionada. Potser és ara quan hi ha una certa “burgesieta” què comença a tindre'n consciència.

_ Durant la renaixença, molts autors catalans expressaven una idea de catalanitat completa de Salses a Guardamar, passava el mateix a València o s'imposava el localisme?

-La Renaixença al País Valencià va ser molt literària i gens política. Ara bé, pel que fa a la unitat de la llengua catalana, la Renaixença valenciana és inequívoca. Sempre es parla de “llengua comuna” de català o de valencià però mai com a llengües diferents. Idea de catalanitat ? Sí, però només lingüística.

_ En el primerenc valencianisme de primers dels XX, tant de dretes com d'esquerres, trobem textos i escrits d'afirmació de l'ideal nacional català (molt abans de Fuster), més tard, als anys 60, el nou valencianisme era proPPCC, i arribats a l'any 2013, quin és el concepte majoritari del valencianisme?

-Doncs no t'ho sabria dir, perquè el valencianisme proPPCC és molt transversal i no respon a una única sigla política. M'atreviria a dir que el “nacionalvalencianisme” (les persones que defensen que el País Valencià és una nació) tampoc són majoria ni dins del Bloc que és des d'on s'ha impulsat aquesta teoria.



_ Arribem a Fuster, el solitari de Sueca "és la mesura de totes les coses" pels valencianistes? És vigent la seva idea d'unitat nacional a dia d'avui?

-Vigent, sí- Majoritari, no. Ni al País Valencià ni a Catalunya, Si ho hagués estat a Catalunya, de majoritari, la manifestació de l'11 de setembre de 2012 hauria exhibit l'eslògan “Els Països Catalans, nou Estat d'Europa”. Que la nació catalana s'estén de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, és una idea vigent i en ascens. Ara bé, altra cosa és el procés de reunificació com es fa. Sembla clar que els ritmes dels diferents territoris també van a ser diferents. Catalunya encara el seu procés cap a l'Estat Català sense invocar el dret a l'autodeterminació, com li correspon a les nacions, sinó el dret a decidir, segons el qual no cal ser nació sinó “comunitat política” per invocar-lo, i emparant-se en ell posa en marxa un projecte democràtic que converteix aquesta comunitat política en el subjecte polític que decideix autònomament el seu futur col-lectiu. Ens trobem davant del nostre propi procés: el conjunt de la nació catalana fa possible la creació d'un nou Estat en una part del territori que li és propi, i el nou Estat hauria d'impulsar el processos als diferents territoris de la nació. El concepte de nació completa de Fuster és vigent? Més que mai !!!

_ Qui és (pan)catalanista avui al País Valencià i quin model de Països Catalans es defensa? És cert que, com sovint es pensa al Principat, una majoria de la societat valenciana és anticatalanista? 

-El valencianisme catalanista és bastants escampat per l'esquerra. I del model, debat...tampoc crec que hi haja debat. La societat valenciana està molt espanyolitzada i quan més espanyolització més anticatalanisme. Tampoc he vist, fora de les organitzacions independentistes, que la gent a Catalunya tinga cap idea pro-valenciana. Antivalencianisme a Catalunya, doncs, no. Indiferència, molta. Darrerament hem vist com no s'acceptava la presència Balear a l'ACN...en fi, que la colonització té perversos efectes...

_ Com es viu el procés nacional català des de l'altra banda del sénia? una eventual independència de Catalunya beneficiarà el País Valencià, o exacerbarà més la irracionalitat de l'espanyolisme, amb actes com els què hem vist darrerament de prohibir el nom del país, el reobriment del debat sobre símbols, nom de la llengua, etc?

-El nacionalisme castellà, l'espanyolisme, no necessita l'eventual independència de Catalunya per aplicar la seua llei. Diguem-ne que això ho fa d'ofici. Que intentaran reobrir belles batalles? Sí, els han donat redit. Que les funcione? No crec. L'altre dia, a Burjassot la convocatòria contra l'alcalde “catalanista” del Bloc, no n'anaren ni 100 persones. Convocant el PP !! Imagine que l'Estat espanyol intentarà allò que es diu “control de danys” i veurà com ho fa perquè la cosa no s'estenga. A mi em preocupa com reaccionarà la República Catalana respecte del País Valencià i com els valencians ens resituem davant la nova situació que provocarà, al País Valencià, però també al conjunt de l'Estat espanyol, la independència de Catalunya. Estic convençut que el naixement del nou Estat explosionarà Espanya, políticament i econòmica, i aquesta escletxa obri una oportunitat, pels valencians i també per obrir un procés constituent a Espanya.

_ Anem acabant, plantegem una hipòtesi de futur; any 2015, el Principat de Catalunya és ja un nou estat d'Europa, quin panorama electoral es presenta al País Valencià en general i quines opcions baralleu (coalicions, etc) des d'ERPV de cara a l'esdeveniment?

-Si el 2015 Catalunya és un nou Estat d'Europa, tot canviarà molt, i no m'atreviria a dir què passarà. Ara, vist des d'avui, la situació del País Valencià és límit. Que el PP no governe és condició necessària però no suficient. Tal i com estan les enquestes, caldria que totes les organitzacions de l'oposició al PP feren govern, un govern fort que no facilitara el retorn del PP. Difícil. A Esquerra Republicana del País Valencià el debat està obert. Volem sumar per fer fora del govern de la Generalitat al PP, però no a qualsevol preu. Ara estem de converses amb diferents forces polítiques per esbrinar les possibilitats i condicions en les quals aquesta eventual coalició podria donar-se.


_ Per últim, diga'm quines iniciatives actuals remarcaries, a nivell de Països Catalans, que ajuden a vertebrar el territori?

-Les iniciatives que més ajuden a vertebrar el País, són les polítiques i sindicals, Esquerra Republicana, Solidaritat per la Independència, La CUP o la COS, ARRAN ..., ajuden a fer pedagogia sobre el nostre país i a vertebrar-lo. D'altres, de caràcter cívic o cultural, com l'Assemblea de regidors/res dels Països Catalans, La Institució d'Economia i Empresa Ignasi Villalonga, la Xarxa d'Universitats Lluís Vives, o l'Institut Llull, també fan el seu paper...D'altres de més populars com l'Orquestra d'intèrprets dels Països Catalans o les trobades entre Colles de diables i dimonis, o les trobades de colles castelleres i muixarangueres .... o el seminari sobre Sant Antoni Abad co-organitzat per la Pebrella de Canals, el Patronat de Sant Antoni de Manacor i la Xaüt d'Ascó, doncs és evidents que van fent normal allò què és normal: que tots som uns i a tots ens aniria bé compartir el nostre futur.


Moltes gràcies Agustí...



* (Entrevista feta per Òscar Adamuz /ACPC/)


Més informació de l'autor i el País Valencià:



















dilluns, 3 de juny de 2013

Marcel A. Farinelli: "L'ALGUER ÉS UN PUNT D'ENCONTRE ENTRE SARDITAT I CATALANITAT"

SET DE SET: ENTREVISTA-CONVERSA AMB MARCEL A. FARINELLI (L'ALGUER)




Parlarem de l'Alguer, aquella Barceloneta de Sardenya que es deia abans, el punt més oriental que abarca la llengua catalana, i també el més desconnectat de la resta, el més exòtic, diem-ne. Una realitat diferent, inserida dins l'illa de Sardenya i encabida a l'estat italià.
Parlem amb l'historiador alguerès afincat a Barcelona en Marcel A. Farinelli, autor de l'obra "El feixisme a l'Alguer" i de diversos articles en revistes especialitzades. Tot just ara està acabant la seva tesi sobre els tres darrers segles de la història sarda, posant l'accent a "la minoria catalana de Sardenya", és a dir, l'Alguer. Col·labora als diaris digitals "Nació digital.cat" i a "l'Algueroeco.com", on explica la realitat catalana amb ulls algueresos, i participa al GRENS (Grup de recerca d'estats, nacions i sobiranies). De verb fàcil, posat tranquil i escriure pegagògic i amè, en Marcel ens ajuda a comprendre millor el fet diferencial alguerès, ens ajuda a conèixer millor i estimar-nos els Països Catalans.




_ Abans de res, una consideració; com devem tractar l'Alguer a l'actualitat? com una ciutat catalana de Sardenya o com una ciutat sarda de llengua catalana?(o cap de les dues) com us sentiu els algueresos?

_És un tema complex que no té una resposta inmediata, crec que, en primera instància, s'ha de tenir present en tot moment la condició d'illa dins la qual s'engloba l'Alguer, i dins d'aquesta el caràcter diferencial dels algueresos respecte els altres sards, com a especifitat cultural i social. La definició de "ciutat sardocatalana" no em sembla gaire desencaminada perquè en el fons l'Alguer és un punt d'encontre entre sarditat i catalanitat.

_ Retrocedint un xic en el temps, com a bon historiador que ets, recordem com, en un impasse de dos anys (1410-1412), mentre la Corona d'Aragó perdia la seva catalanitat de nissaga, l'Alguer marcava la seva identitat rebutjant l'atac del Vescomte de Narbona d'on sorgiren les Cobles, això ens porta a preguntar pel punt d'inflexió de la "separació" entre ambdós realitats, quin fou i quan es va donar el trencament de relacions entre Barcelona i l'Alguer?

_A l'Alguer els fets del Compromís de Casp i la pèrdua de la catalanitat de la dinastia no van tenir conseqüències directes, la ciutat va mantenir el seu perfil de "clau del regne" o de "ciutat-fortí" on la catalanitat institucional i popular va continuar essent la tònica habitual, per bé que el futur alguerès anava de la mà de la resta de la Monarquia hispànica i el seu lent declivi, amb la consegüent pèrdua de valor estratègic de la posició de l'Alguer. Tanmateix les relacions amb el principat es mantingueren, sobretot en l'àmbit comercial, especialment amb les poblacions de la costa brava. La data clau de la desconnexió, doncs, la podríem datar amb el canvi de possessió al regne de Sardenya, amb l'arribada de la Casa de Savoia (1720), veritable trencament de les relacions amb la península ibèrica.

_Parlant del català, de totes les ciutats i viles on es parlà català a Sardenya, per què l'Alguer n'ha estat l'única on no s'ha extinguit la llengua? 

_Una mica pel que parlàvem abans, pel seu caràcter de "ciutat fortificada" juntament amb el mateix fet geogràfic alguerès que, d'alguna manera, "l'aïllava" o la diferenciava amb la resta de l'illa sarda. Hem de tenir en compte també que el port de l'Alguer n'era la porta d'entrada pel nord de l'illa, mentre que tot el terreny al nord de la ciutat, la Nurra, era una plana casi despoblada (l'àrea fou sanejada i poblada de masies i viles entre el 1933 i els anys 60) i poc fèrtil per la característica del sól i per la presència d'aiguamolls, el que comportava que al voltant de l'Alguer no hi havia ni un poblet, el més pròxim era Sàsser. La tradicional rivalitat municipal amb aquesta ciutat veïna també ajudà a reafirmar la identitat pròpia i, tot plegat, condicionà la preservació de la llengua catalana a l'Alguer.
També a Yglésies o a Càller se'n parlava català, però la realitat era tot una altra, sobretot en el cas de l'última, una gran ciutat que es dividia en diverses fortificacions enmurellades, que també separaven realitats socials diferents (per exemple al voltant de la primera muralla on s'encabia el castell hi vivia la classe benestant d'origen català, a l'altra hi convivien mercaders, artesans, etc. que sovint responien a d'altres condicions socials, i tenien diverses nacionalitats (sards, genovesos, altres italians, etc).

_T'he de fer una confessió, l'única vegada que he anat a l'Alguer durant un viatge a Sardenya (dia i  mig) no vaig escoltar cap conversa en alguerès pel carrer, vaig tenir mala sort o la situació de la llengua allà és molt complicada, o va per barris? I a l'escola en general, i a les custures?

_El català de l'Alguer, l'alguerès, n'ha sigut la llengua d'ús popular majoritària fins la segona meitat del segle XX, cap els anys 60, quan l'escolarització en italià, els  nous mitjans de comunicació i la immigració rebuda anaren desplaçant la llengua pròpia de la ciutat. Fins aleshores, malgrat que la població d'orígen sard o genovès superava en molt a la d'origen català, allò habitual per comerciar, per treballar o en l'ús familiar, era emprar l'alguerès per a integrar-se normalment a la ciutat.
Respecte a l'educació, trobem que n'hi ha escoles públiques que s'han adherit al "projecte Palomba", que incorpora unes hores a la setmana en català, i després iniciatives de caire privat com l'escola catalana (la Custura), que actualment n'hi ha una, o encara la que va ser la primera escola de català a l'Alguer, l'escola Pasqual Scanu, que presta els seus serveis tant a infants com a adults (força professors hi sovintegen).

 _Abans parlàvem del punt de desconnexió a banda i banda del mediterrani, i el punt de retrobament? on el podem datar, el 1960 amb el famòs viatge en vaixell o encara abans, amb la feina de Toda, etc.?

_Home, com a imatge simbòlica està clar que "el viatge de Retrobament" del 1960, amb el vaixell de l'expedició catalana arribant al port de l'Alguer sent rebuts per la gent voleiant les senyeres, és molt potent, però el veritable redescobriment que encabí l'Alguer dins una realitat més gran com és el conjunt de la cultura catalana el trobem amb les troballes de l'Eduard Toda als arxius històrics de l'Alguer (fou cònsul espanyol a Sardenya). Aquest, diríem, n'és el punt de partida de l'existència algueresa per a la resta de la catalanitat.

_El 1906 l'Alguer envià dos representants al I Congrés internacional de la llengua catalana, en un ambient, segons les teves pròpies paraules, de gran pancatalanisme, què ens pots explicar dels dos homes, Joan Palomba i Antonio Ciuffo?

_Ambdós foren membres de la Palmavera (Associació catalanista la qual se'n fa difícil datar el naixement exacte). Mentre en Joan Palomba fou un mestre d'escola i lingüista que va realitzar la coneguda com a primera gramàtica algueresa (efemèride no reconeguda per tothom), presentant-la al certamen i que després es deixà seduir pel feixisme, el sasserès Antonio Ciuffo (Ramon Clavellet), que deixà per a la posteritat alguna composició poètica remarcable, quedà fascinat per l'ambient catalanista de la Barcelona de primers del XX, tant que decidí de quedar-s'hi publicant alguna obra com "la conquesta de Sardenya" o la revista "La Sardenya catalana", que el portaren a la polèmica amb els seus companys catalanistes algueresos per l'atreviment de donar un pas més enllà del folclorisme cultural i fer plantejament més polítics.
La majoria de components de la Palmavera eren de classe benestant, tot i que sovint no mantenien gaire distància amb el gruix del poble, defensant també posicions anticlericals i, d'algun mode, republicanes.



_Al teu llibre "El feixisme a l'Alguer", parles del diferent tractament quant al català de dos governs totalitaris i feixistes (l'Espanya de Franco i la Itàlia de Mussolini). Mentre els espanyols encetaren una repressió brutal vers la llengua, a l'Alguer s'intentà aprofitar aquest tret diferencial alguerès per a italianitzar i ideologitzar els nens i les nenes en l'escola feixista. Quina tàctica resultà més demolidora?

_Crec que la tàctica feixista, per ser més subtil i recargolada, doncs es va valdre de les diverses peculiaritats lingüístiques i culturals presents a Itàlia primer de tot per a facilitar l'aprenentatge de l'italià alhora que introduia els postulats feixistes. Aquesta instrumentalització va desaparèixer els anys 30, quan tot el règim es va radicalitzar i ja no es va permetre més aquesta pràctica.


_Ara ja toca parlar de present; en l'última dècada les relacions entre Catalunya i l'Alguer s'han multiplicat exponencialment: delegació de la GenCat, espai Llull, vols directes, relacions comercials, convenis, aplecs culturals, etc. Però l'ostentació de catalanitat simbòlica que trobem pels carrerons (País català de Sardenya) fins a quin punt respón al redreçament cultural o a un calculat pla de màrquetin folclòric, semblant al de la Catalunya Nord, que fomenti el turisme català a l'illa i a la ciutat?

_N'hi ha una mica de tot. Clar que força gent veu l'arribada de molts turistes catalans com una oportunitat de fer negoci i pels interessos comercials, però el fluix i l'intercanvi de relacions, l'escurçament de la distància fruit dels vols directes i la influència de la xarxa ajuden a enfortir la presència de la llengua catalana en espais on abans no existien (per exemple en noves webs), alhora que es consolida el moviment cultural propi. En qualsevol cas la importància de les relacions comercials és fonamental, ens obliga a comunicar i tenim una llengua en comú per fer-ho.

_L'actual síndic, Steffano Lubrano, va dir quan fou elegit que una eventual independència catalana beneficiaria a l'Alguer, com creus tu que succeiria d'esdevenir-se i com quedaria enquadrat el "fet alguerés" dins d'un hipotètic projecte de construcció nacional dels Països Catalans?

_Em reitero en la idea del caràcter illenc dels algueresos, i és des d'aquest prisma que ho hem de contextualitzar tot plegat. Tot i el creixent intercanvi de relacions entre entitats alguereses amb la resta de Països Catalans, quasi sempre es parla des d'una vessant cultural, d'agermanament, fins i tot n'hi ha catalanistes a l'Alguer decididament independentistes quant als afers catalans, però sempre des de la distància, reafirmant la perspectiva pròpia i sense aprofundir gaire en un hipotètic projecte seriós que pogués incloure l'Alguer en un projecte polític de Països Catalans.
Pensem que el fet de "separar" l'Alguer de la resta de l'illa formant part d'una altra realitat continental no crec que fora una idea amb gaire suport social, de fet, i sempre tenint en compte que parlem d'una altra realitat diferent i un altre context, tenim el record de l'illa veïna de Còrsega, on el nacionalisme cors quedà connotat negativament durant molt de temps degut a la seva vinculació amb el feixisme i la seva idea d'unitat nacional de l'illa corsa amb l'estat italià.

_Òmnium, l'Obra Cultural, el C.R. Maria Montessori, el Centre Excurssionista, l'escola Pasqual Scanu, etc. Sembla que l'assosiacionisme cultural alguerès passa per un moment dolç, creus que s'està confegint tot un teixit cultural agermanat amb la resta de PPCC (ExLL) o existeix un fort localisme?

_Cada cop més, sí existeix un teixit cultural a l'Alguer en connivència amb la resta de PPCC, tot i que, en general, sempre n'hi poden haver recels de no perdre el fet diferencial alguerès.
Tanmateix, aquest fet diferencial no tindria sentit sinó fos englobat com a part d'un context més ample compartit amb la resta de la catalanitat.

_Fa anys que fou síndic l'activista cultural catalanista Carles Sechi (Sardenya i Llibertat, actualment Sinistra Ecologia i Llibertat, afí a ICV), existeix el catalanisme polític o aquest n'és l'accent del sardisme a l'Alguer?

_Des dels temps en què fou síndic de l'Alguer el catalanista Carles Sechi, potser no s'ha pogut o sabut prou de crear un moviment catalanista potent en clau política, recordant que, tradicionalment, els activistes polítics algueresos han sempre defensat sarditat i catalanitat des de les mateixes formacions sardistes. I a l'Alguer, a aquesta connexió entre sarditat i catalanitat, està lligada també la història del "neosardisme" dels anys 60: Antoni Simon Mossa ha estat un dels principals ideòlegs i polítics sardistes d'aquest període, va portar el PSD'A (Partit Sard d'Acció) cap a posicions més radicals però també era un algueresista (va fundar una petita escola d'alguerès el 1959: l'escoleta del bon pescador). Quan a finals dels anys setanta hi ha una ulterior radicalització de l'ambient nacionalista sard, i neix un independentisme de caire antiimperialista, també l'Alguer te el seu paper important; Sardenya i Llibertat, primera i única formació política de l'algueresisme, és una experiència de la qual neix Sardigna e Libertade, partit independentista i d'esquerra sard.  Últimament pot haver-se produït alguna divergència entre sardistes i catalanistes degut a diferents punts de vista quant a l'Alguer, però, a part d'algun episodi, no hi ha hagut friccions entre sardistes i algueresistes, ans molta complicitat.
Parlant de fa poc, el fet que els dos últims candidats a síndic fessin un debat en alguerès o la publicació d'un primer ban municipal escrit en català, són dos fets a remarcar, crec importants.
Per altra banda, hi veig gent a l'Alguer amb idees i empenta que, potser en un futur, podria intentar de visualitzar una opció catalanista a la ciutat, bé, almenys no ho descarto.


Moltes gràcies Marcel, a mos veure...



* (Entrevista feta per Òscar Adamuz /ACPC/)


Més informació de l'autor i l'Alguer:

Blog d'en Marcel A. Farinelli (amb articles i textos descarregables)

Articles de l'autor a Nació digital.cat

Articles de l'autor a Algueroeco.com

Pàgina facebook de l'autor

L'Alguer a Enciclopèdia.cat

Breu història de l'Alguer a la web municipal

"El feixisme a l'Alguer", breu assaig polític de l'autor


dissabte, 1 de juny de 2013

"Set de Set" , la visió de cada territori amb els Països Catalans a l'horitzó



"Set de set" és una sèrie d'entrevistes-converses informals que farem amb la col·laboració de set veus autoritzades del món de la cultura, de la política o de la història que ens ajudaran a conèixer millor els set terriroris que constitueixen els Països Catalans, el País Valencià, la Catalunya autònoma, Andorra, l'Alguer, Catalunya Nord, la Franja de Ponent i les Illes Balears i Pitiüses.

Parlarem d'història, de llengua, de política, de catalanisme, de la visió que se'n té des de la resta sobre el procés nacional català i de la vigència del concepte de Països Catalans.

Perquè volem saber què va passar, qui som i com estem, perquè volem enllaçar-nos i vertebrar el país des de la pluralitat i el respecte a cadascuna de les parts. Perquè volem vertebrar la nació que va de Salses a Guardamar i volem estimar-nos tal com som, fugint dels tòpics i els esquemes mentals que se'ns pressuposen.

Pròximament, fem país, pròximament,"set de set"...