dilluns, 23 de gener de 2017

"Imaginari valencià", per Tomàs Escuder

Font

IMAGINARI VALENCIÀ

No és que una imatge valgue més que mil paraules. Cada cosa i forma al seu temps. Però resulta cert que la iconografia juga un paper important en la nostra representació que tenim del món.  
I  que qualsevol poder que es precie farà tot el possible per construir una imatge, múltiples imatges, que serveixca per glorificar-lo. O, com a mínim, dir que és ell qui té el dret a fixar les imatges i qui mana.
Si no hi ha poder no hi ha imatge . I sense aquestes no es pot configurar cap poder. Qualsevol  tipus de poder que siga. Especialment el polític.

Deu ser per això que el territori  dels valencians , dins el marc dels nostres Països Catalans, és aquell que més lluita i ha lluitat sempre per tindre les seues imatges pròpies. Perquè sovint no ho han estat , de pròpies, o falsificades o destruïdes des de voluntats foranies.

Clar que n’hi ha unes quantes. Conegudes  i acceptades quasi de manera uniforme pel poble valencià,  fins i tot pels que no en tenen cap consciència de país i tan sols viuen ací  com qui podria viure al Kurdistan si allà tinguera feina.

L’imaginari valencià està per construir en gran manera . Una part de l’històric està desfasat parcialment  i resulta folklòric , és a dir, poc més que “exòtic” . Lúdic. El que cal és construir-ne un conforme als temps actuals. I ha de ser-ne un que implique o es dirigeixca a tota la població que viu i treballa ací ara i dins un món globalitzat.

No entrarem en aquest article  en la diversitat de motius , icones, que caldria posar en marxa. El que sí que podem dir és que, malgrat alguns esforços fets darrerament des d’instàncies polítiques, el camí a  construir és llarg i, segurament, ple de dubtes i inconvenients.
Però és que si ho deixem de banda l’espai continuarà ocupat , com ho és ara majoritàriament, pel poder central.

El territori  a ocupar és , més que cap altre, el de l’espai públic perquè és on hi ha la baralla. Perquè com va dir Gabriel Ferrater “ Qui domina els mots, domina el món”  I entenem ací el substantiu món en el seu sentit més ample, socialment i culturalment.
I això es pot fer de moltes i diverses maneres . Però unes d’essencials són aquelles que , apareixen en el dia a dia als ulls i la percepció de la ciutadania més ampla.

El Govern  de la Generalitat valenciana deuria implicar-se més del que ho fa en emplenar de discurs valencià la societat. Ja siga per via de la cartellística, dels anuncis, o dels discursos dels seus representants. Perquè una concepció clara i unitària ha d’eixir a la palestra. I, evidentment ho ha de fer amb la doble consideració de construir el continent i el contingut. Tot s’ha de tindre al cap.
El treball a fer és immens perquè aquesta societat nostra ha estat sotmesa a anys, segles, de foscor i de negació de la nostra identitat nacional.

Ara la ingent tasca és fer visible aquesta existència  com a poble via la imatgeria .. De manera popularment  i extensa. Ja en discutirem més endavant sobre les diferències en la concepció que els diferents sectors i classes en puguen tindre.

Construir eixe imaginari ens ajudarà, al mateix temps, a configurar-nos respecte als altres. Perquè no sols el contingut haurà de ser valencià sinó que les formes també. Caldrà ser capaç de crear una iconografia pròpia ajudada per bons continguts .


                                      Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor



Sobre el camí valencià
En una economia universal

«Som més i millors», per Toni Barceló


(Font imatge i text: Lliure i Millor)

L’altre dia, un company em demanava per què el castellà i el català tenen un lèxic tan semblant en certa proporció, però ben aviat la conversa acabà en un terreny encara més polèmic. Jo li explicava que els contactes entre les comunitats castellanoparlant i catalanoparlant s’han anat multiplicant de tres-cents anys ençà, i sobretot durant els setanta darrers, de tal manera que ha estat la causa per què en la llengua catalana s’han anat modificant alguns elements; ell, al seu torn, em deia que no trobava que això fos «dolent», perquè totes les llengües es transformen, però jo mirava d’argumentar per què crec que comporta un risc. Al capdavall, estàvem debatent on hi ha el límit entre la substitució i el canvi lingüístics.

Des d’un punt de vista general, crec que un bon criteri per considerar que les transformacions que experimenta una llengua no en posen en perill la integritat és el principi d’autonomia. En el llatí clàssic, la flexió de cas indicava la funció sintàctica dels elements (gladiator és nominatiu, però gladiatori és datiu), però en el procés de formació de les llengües romàniques, aquest tret, en general, ha tendit a desaparèixer pràcticament de forma total. Això no obstant, aquest “buit” sistèmic ha estat ocupat per altres elements, com ara les preposicions (Els nens han rebut els regals, Han donat els regals als nens) i el canvi en l’ordre canònic dels constituents sintàctics (el llatí era una llengua subjecte-objecte-verb (SOV), mentre que el català és una llengua SVO). En aquest cas, les modificacions dels elements lingüístics han estat sotmeses a un mecanisme de reequilibri intern i constant entre les parts del sistema que garanteix l’autonomia del conjunt i, demés, l’eficiència comunicativa. Tot plegat és un indicador d’ús.

Però hi ha altres casos en què pot ser que les transformacions assenyalin una altra cosa. Tot i que sembla que els estudis sobre els processos de substitució lingüística no han aconseguit formular principis de validesa absoluta i universal, existeixen alguns factors concurrents en aquest tipus de fenomen. Com diu Carme Junyent en l’obra Vida i mort de les llengües, hi ha canvis que «no tenen res a veure amb l’evolució natural [canvi lingüístic] sinó amb l’exposició massiva i contínua a una única font interferenciadora». En el cas del català, l’adopció indiscriminada de manlleus i la incorporació de calcs sintàctics d’origen castellà, la pèrdua de l’oposició entre els fonemes [s] i [z] (la essa sorda de caça i la essa sonora de casa) o la modificació dels hàbits en la pronominalització (N’he menjats/*He menjats) causats per la quantitat i, sobretot, per la qualitat dels contactes que ha establit la comunitat catalanoparlant amb la castellanoparlant en són exemples. Aquestes i altres transformacions amenacen la integritat de la llengua catalana, especialment quan el parlant ha perdut la capacitat d’apreciar-hi les diferències en relació amb les formes genuïnes. Considerem l’oració *He menjats a casa (casa pronunciat com caça). Podem estar segurs que un idioma amb aquesta faiçó és una eina autònoma i eficient?

Que totes les llengües que es fan servir canvien és un universal lingüístic, però també és cert que no totes canvien de la mateixa manera ni pels mateixos motius. Hi ha casos en què els canvis no n’alteren l’autonomia ni l’eficiència i que, per tant, afavoreixen que continuïn essent usades pels parlants de manera orgànica, condició indispensable per a la supervivència. Els processos de substitució, en canvi, tenen un abast més ampli, perquè no són només les llengües, les que perden l’eficiència i l’autonomia, sinó també el grup. Quan per a una comunitat lingüística la llengua pròpia ha deixat d’ésser paisatge i horitzó, aleshores, seguint Carme Junyent, es certifica un fet ja consumat: que al grup minoritzat fa temps que li ha estat imposada la forma pròpia d’organització de la vida col·lectiva del grup dominant. Això, segons la mateixa autora, té dues possibles causes: la demografia i el prestigi. Ho podríem sintetitzar en l’eslògan «Som més i millors». Aquest és, des del meu punt de vista, el límit entre el canvi lingüístic i la substitució.

divendres, 20 de gener de 2017

La Intersindical-CSC combatrà les amenaces de l’Estat contra els treballadors públics que vulguin col·laborar amb el procés



El sindicalisme independentista entra als centres de treball públics amb la campanya #jomhiapunto



La Intersindical-CSC combatrà les amenaces de l’Estat contra els treballadors públics que vulguin col·laborar amb el procés

La campanya #jomhiapunto inclourà assemblees als centres de l’administració per oferir informació i canalitzar les pressions rebudes

Les maniobres de l’Estat no fan efecte: Un 51,8% dels empleats i empleades públiques de Catalunya votaria sí a la independència i un 40,5% votaria no, segons les set darreres enquestes del CEO

Visita el bloc de la campanya #jomhiapunto

Una de les estratègies de l’Estat per frenar el procés sobiranista és l’amenaça als treballadores i treballadores de l’administració catalana que hi vulguin col·laborar. Per fer front a aquestes pressions i oferir assessoramet legal, la Intersindical-CSC començarà la setmana vinent, amb l’ajuda de l’ANC, la campanya #jomhiapunto, la qual pretén informar sobre el paper d’aquest col·lectiu en el procés d’independència que viu Catalunya.

La Intersindical-CSC, que va esdevenir el quart sindicat més votat en les eleccions als serveis centrals de la Generalitat del febrer del 2015, duplicant els anterior resultats, donarà el tret de sortida d’aquesta campanya amb una assemblea informativa al departament de la Presidència, el 25 de gener, oberta a tots els empleats i empleades del centre i amb la participació de membres de l’organització i d’experts en funció pública vinculats a l’ANC. Les posteriors sessions tindran lloc als departaments de la Vicepresidència (1 de febrer) i de Salut (8 de febrer), i ja se n’estan tancant de posteriors. L’objectiu és traslladar aquestes dinàmiques al màxim de centres de treball de l’administració catalana, tant nacional com local.

A banda d’aquestes assemblees, que buscaran fer campanya a favor de la República Catalana i combatre l’argumentari de la por desplegat per l’Estat i les forces polítiques i sindicals contràries a la independència, aquesta campanya també inclourà el repartiment de material explicatiu sobre el paper de les treballadores i treballadors públics davant de la independència i l’habilitació d’un correu per resoldre dubtes i denunciar pressions o amenaces que aquests rebin per part de l’Estat o actors contraris al dret a l’autodeterminació.

Amb aquesta campanya, la Intersindical-CSC es planteja donar una veu alternativa a l’actual majoria sindical, posicionant-se clarament a favor de la independència i vinculant la República Catalana amb la millora de les condicions de vida de la majoria de la població. A més, la campanya pretén generar les complicitats necessàries entre el col·lectiu de treballadors públics i respondre a les amenaces i embats de l’Estat espanyol.

Sigui com sigui, aquestes maniobres fins ara no tenen èxit, ja que, segons un estudi elaborat pel sindicat en base a les set últimes enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió, el percentatge de treballadors públics favorables a la independència es situa gairebé en un 52%. Per això, la Intersindical-CSC vol “donar veu a aquestes treballadores i treballadors i ser l’eina que en faciliti el seu compromís independentista i de lluita per unes millors condicions laborals“.

dilluns, 16 de gener de 2017

Sant Antoni del Foc, llegenda i tradicions de l'Alguer i Sardenya, per Carla Valentino

Retaule de Sant Antoni




SANT ANTONI DEL FOC

Lo dia 17 de gener, festa de sant Antoni abat, en diversos llocs de la Sardenya s’encenen grans foguerassos, en honor del sant. 
Se fan foguerassos perquè se creu, en base a una llegenda, que sant Antoni fossi davallat a l’infern amb el porc que l’acompanyava com un cutxet i havessi arrobat lo foc al dimoni per donar-lo als hòmens. També en la iconografia religiosa sant Antoni abat és refigurat amb un bastó de pastor i acompanyat d’un porc.
Lo mateix dia de Sant Antoni, se feva, i encara en calqui lloc se fa, la benedicció dels animals de casa i de treball: cutxos, cavalls, molendos, bous, vaques, ovelles, i altros.
A l’Alguer, al carrer del Carmen, hi era una iglésia dedicada a Sant Antoni, que però a dies d’avui no existi més i de la qual no hi ha senyal evident. Antigament, lo dia del sant, en aquell carrer se feva festa gran: se beneïven los animals que la gent portava, i després se deixaven corrir per tot lo carrer, mentres les persones acorrides per la celebració, festejaven menjant dulcis i beient vi, a la salut del sant.
També avui, se fa una gran festa per Sant Antoni, amb la benedicció dels animals, però a fores de la ciutat, en la localitat dita de Gutierrez.

La figura de sant Antoni abat és restada en la memòria popular també amb cançonetes per criatures, de les quals se troben diverses versions. De notar com lo sant vengui “posat” a costat del lloc on se trovaba la iglésia a ell dedicada, a la muralla, i que en una se faci referiment al tió, arrecordant probàbilment la llegenda de com n’havia arrobat lo foc al dimoni.

Sant Antoni balla balla



Sant Antoni balla balla,
n’és caigut de la muralla;
la muralla del bastió,
sant Antoni ballador.
              ***
Sant Antoni balla balla,
n’és caigut de la muralla,
n’és caigut del bastió,
sant Antoni ballador.
               ***
Sant Antoni petit petit,
de la butxaca ni li ixi lo dit,
de la butxaca ni li ixi un tió
sant Antoni ballador.
              ***
Antoni petit petit,
Déu l’ha fet i Deu l’ha vist:
és anat a predicar,
un anjoni mos portarà.
              ***
Sant Antoni petit petit,
Déu l’ha fet i Déu li ha dit
d’anar i de tornar
bones noves a mos portar.
              ***
Sant Antoni va pel mar
amb una bella barqueta
s’ha avisat tots los minyons
amb un so de campaneta:
dirun-dirun-dirun-deta.




(Carla Valentino - Curs d’alguerés 2016/2017 - Òmnium Cultural de l’Alguer - ® Drets reservats




SANT ANTONI ABAT I EL FOC



Al temps antic a damunt de la terra no existiva el foc i, d’hinvern, los hòmens se tremolaven pel fred. Un dia decidin d’anar a parlar amb Sant Antoni, que viviva al desert, per li demanar ajut.

Arribats en allà aquidren lo sant. Ell ixi d’una gruta i demana: «Qui séu vosaltros?» i aquellos responen: «Mosaltros sem hòmens de la terra, i mos estem tremolant pel fred. Faci-mos la caritat de mos ajudar!»

Sant Antoni, que era home de bon cor, té compassió d’ellos i lis hi diu: «Ja vos ajudaré jo!». I pensa d'anar a l’infern on lo foc no mancava.

Primer d’ésser sant, Antoni era un pastor de porcs i teniva un porc que el seguiva en cada lloc com un cutxet. I donques se pren un bastó de fèrula i, amb aqueix porc que sempre l’acompanyava davalla a l’infern.

Pica a la porta i los diables demanen: « Qui és?»

«Só un pobre home de la terra, - respon Sant Antoni - obriu-me la porta, que m’estic tremolant del fred! Deixau-me calentar un poc!».

Los dimonis, no li obrin la porta dient-li que ell no era un pecador i per això no podiva entrar. Alhora Sant Antoni se posa a picar sempre més fort, fins a quan los dimonis s’enfaden i obrin la porta. Però a ell no’l deixen entrar, que era un sant, fan entrar sol lo porc que pareixeva un dimoni quasi com ellos.

Lo porc, a pena se veu a dins de l’infern, escomença a corrir d’una part a l’altra, tiquirriant, furrogant i destrossant tot lo que trobava: forconis de ferro, cadenes, fuetos i totes aquelles coses que els diables empraven per castigar les ànimes males. No reseixint al fermar, los dimonis avisen Sant Antoni i li diuen: « Entra Antoni i fes estar quiet aqueix porc, sinó, lo gitem a fores!».

Lo sant entra dóna un cop de bastó al porc i el fa estar quiet. «Ara, vist que só en aquí, me sec i me calent un poc.», diu Sant Antoni. Se seu pròpio al passatge i, de tant en tant, quan los diables passaven i repassaven, lis hi donava un cop de bastó. Los dimonis, assai enfadats, li esgarren lo bastó de les mans i el giten al foc. Però, quan veu lo bastó del duenyo al foc, lo porc escomença torna a fer bordell pitjor de primer. Alhora els dimonis, enrabiats negres, diuen torna al sant de fer estar quiet lo porc, que sinó els catxen tots dos a fores de l'infern.

Se té de saber que la fèrula té la part de dintre molla i esponjosa, que pren foc primer i sense que se vegi de part de fores. Per això Sant Antoni, aguarda un poc i després, amb calma, se n'aixeca, se'n retira el bastó del foc i diu al porc: «Ara sí que mo’n podem anar!». Se posen en camí per tornar a damunt de la terra i, una volta arribats, lo sant fa el senyal de la creu amb el bastó, dient: «Foc, foc en cada lloc i per tots! Foc viu i flamant! ».

I així, a partir d’aquell dia, lo foc s’és difundit en tot lo món.

Llegenda popular sarda, transcrivida en alguerés de Francesc Manunta i publicada en lo llibre "RONDALLES ALGUERESES" de P.Scanu  (adaptament de Carla Valentino)


       Carla Valentino és activista cultural i vicepresidenta d'Òmnium Cultural de l'Alguer

dijous, 12 de gener de 2017

"La República Catalana i els Països Catalans. Diferents ritmes, un mateix objectiu"



«El dia 27 de gener presentarem la Confederació d'Entitats Sobiranistes a Reus. Debatrem sobre la construcció nacional, la República Catalana, sobre sobirania i dret a decidir. Sobre els Països Catalans. I també sobre els diferents ritmes i l'objectiu compartit de llibertat. Esteu convidats/des!»

diumenge, 8 de gener de 2017

Daniela Grau reivindica a la Diada de Mallorca un futur confederal per als PPCC

Daniela Grau Humbert, del Secretariat Nacional de l'ANC i representant de Catalunya del Nord a la Confederació d'Entitats Sobiranistes dels Països Catalans, va fer una intervenció el passat 30 de desembre durant la Diada de Mallorca, que l'Assemblea Sobiranista de Mallorca ha reproduït integrament. (FONT/ASM)
Benvolguts connacionals,

Tot primer vull agrair a en Cristòfol Soler i a l’Assemblea Sobiranista de Mallorca la invitació per presenciar com a dona i catalana del Nord la manifestació d’avui. És sempre amb molta emoció que tornem a fer el trajecte dels avantpassats que acompanyaren Jaume I sobre el pont de mar blava que ens uneix des de fa quasi vuit-cents anys!
Ens atorgueu l’honor i el plaer de poder testimoniar la fidelitat a les arrels comunes d’una terra germana també malmesa, els antics Comtats (Rosselló, Conflent, Vallespir, Capcir i Cerdanya), de compartir amb vosaltres els greuges contra els estats opressors espanyol i francès i d’expressar la nostra esperança en el futur confederal de la nostra nació, la nació catalana, que no han pogut anorrear!
El nostre territori, bressol dels comtes-reis, també és Catalunya. Tenim la ciutadania francesa, igual com vosaltres teniu l’espanyola, perquè vam ser, igual com vosaltres, conquerits per la força de les armes dels Borbó. E1 1714-1715 Felip V amb l’ajuda dels francesos va poder vèncer el Principat de Catalunya, el País Valencià i Ses Illes, perquè ja cinquanta anys abans el seu avi el Borbó Lluís XIV, rei de França, havia ocupat, annexionat els comtats del Nord i doncs trossejat, mutilat, i afeblit Catalunya. Malgrat haver estat vençuts, com ho proclamaren ja el 1886 Josep Roca i Joan Serra no som «ni espanyols, ni francesos!»
Els conqueridors van ser i són responsables de l’aniquilació de la nostra memòria col•lectiva. Ara, al començament del segle XXI, és l’hora de desterrar la nostra història comuna. Bartomeu Mestre «Balutxo», amb un munt d’articles i conferències, va dignificar la resistència mallorquina, i va aconseguir fer-la integrar als actes de commemoracions del Tricentenari al Principat de Catalunya. Des de fa uns dies el vostre full de ruta sobiranista compta amb una esclatant victòria de la memòria retrobada, la celebració d’ara endavant de la vostra Diada el 31 de desembre, un vincle d’unió imprescindible amb la resta de la nació. Felicitacions, mallorquins, endavant!
Nosaltres al Nord som víctimes de l’alienació, de l’assimilació que ens imposa l’estat francès jacobí. Dues frases simbolitzen el rentatge de cervells patit d’ençà de finals del segle XIX: la primera, en francès ben entès, es pot encara llegir en una escola: «Sigueu nets, parleu francès!»; quan es va implantar a França l’escola «laica, pública, obligatòria» –instrumentalitzada amb perversitat per infondre el patriotisme francès– els nins i nines que ni entenien ni parlaven francès, els bascos, bretons, catalans, occitans, corsos, alsacians, eren durament castigats i fins i tot amenaçats de rentar els vàters amb la llengua, ja que segons els mestres per no parlar francès «la tenien plena de merda». Amb la segona frase, l’afirmació «el Rosselló es va donar a França», falsifiquen la nostra història, oculten la resistència a la conquesta francesa dels nostres herois nacionals dignificats al segle XVII amb el nom d’Angelets de la Terra. Un crit ens uneix al llarg dels segles de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Mao: Visca la Terra!
Avui dia, al cap de 357 anys de francesització començada pels monarques i reforçada per les repúbliques, la Catalunya del Nord és un territori maltractat i espoliat. Un departament francès dels més empobrits entre un centenar, sense cap autonomia ni reconeixement institucional, inclòs de força en una regió «occitana». L’economia de segona, basada en el turisme d’espardenya i l’especulació de la terra, és de tipus neocolonial.
El català, prohibit pel rei Borbó Lluís XIV el 1700, no té cap estatus. En diuen llengua «regional», doncs de rang inferior. Segons l’entitat universitària Aplec només el 5 per cent dels mainatges reben ensenyament en català malgrat que ho desitgin el 76 per cent dels pares.
La situació econòmica és catastròfica: més del 40 per cent de la població no paguen impostos a causa de tenir rendes escasses. L’índex d’atur és un dels més alts de França. Estem minoritzats, la població catalana de mica en mica és suplantada per la francesa. Als anys seixanta del segle passat els joves van començar a expatriar-se a França per fer de funcionaris; a l’ensems les classes socials catalanes tradicionals, vinyaters, hortolans, pagesos, desapareixen progressivament. Per contra un allau de francesos arriba any rere any: jubilats i joves atrets pel sol, els subsidis estatals i els allotjaments socials que cada municipi està obligat de fer construir. Els joves gitanos i alarbs, bandejats pel sistema educatiu i productiu, malviuen en guetos, sense perspectiva de futur. La dependència del turisme barat no ha suplert l’absència d’industrialització. El Govern francès vol encara augmentar l’espai edificable en detriment de les riques terres agrícoles i del voramar. Del nostre país antany glorificat com a «Jardí de Maria» en fan erm i formigó. D’això se’n diu colonització!
El govern socialista ens han imposat la integració en una regió recentment creada amb capital a Tolosa de Llenguadoc que han anomenat Occitanie. Cap govern europeu ni tan sols l’espanyol gosaria impunement canviar el nom d’un territori i de la seva gent. És antidemocràtic, ignominiós, propi dels règims dictatorials. A més a més la regió ens ha d’atorgar 800.000 euros però només en cobrarem 200.000: els elegits, batlles, diputats i senadors, callen perquè necessiten subvencions. El clientelisme és la marca vergonyant del colonialisme. Patim des de fa segles la negació, la vulneració de la nostra identitat i l’espoliació: en tenim una fart de ser una colònia francesa!
Sortosament sembla que per fi un moviment popular de presa de consciència política dels propis interessos està neixent. El 10 de setembre proppassat 10.000 persones, la més important manifestació nord-catalana mai esdevinguda, van cridar pels carrers de Perpinyà: «No sem occitans, sem catalans!».
Nosaltres, activistes de l’ANC al Nord, sostenim a totes el procés d’independència al Principat de Catalunya. Estem convençuts del lema: «Amb la República Catalana hi guanyarem tots». Afavorirà la dignificació de la llengua i la cultura, la defensa sostenible del territori en el marc econòmic com a terra identificada pels seus productes i pel seu patrimoni, el rebuig del centralisme i clientelisme francès, i la reivindicació d’institucions polítiques i educatives pròpies, és a dir el dret de decidir un desenvolupament nacional i social integrador per a tota la població sigui quin sigui el seu origen. Pensem que amb un segon Estat català a Europa, s’enfortirà la voluntat de ser i d’autogovernar-se de cada un dels Països Catalans.
Formem un conjunt de territoris que persisitim en mantenir una mateixa llengua i cultura mil•lenàries, i arrelades tradicions parlamentàries, necessitem recrear entre nosaltres els enllaços polítics, jurَídics i econòmics que ens permetran projectar-nos a Europa i al món amb valors democràtics, pacífics, i el refús dels obscurantismes polítics dels estats opressors. Units recuperarem la força de la mata de jonc.
Les declaracions de l’u de novembre de 2015 de Cristòfol Soler president de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca i de Toni Infante coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià van fer néixer unes expectatives fantàstiques: van afirmar que som un sol poble, que hem de pensar per nosaltres mateixos, que hem de resisitir contra la negació de la nostra realitat nacional i les separacions que ens han imposat, i van reivindicar que el nou corpus jurídic de Catalunya tingui present la totalitat de la Nació.
A l’abril del 2016 van fundar amb el president de l’ANC, Jordi Sánchez, la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans per fer créixer en cada territori el dret de decidir i avançar en la consciència sobiranista tot respectant els ritmes propis i la voluntat expressada pels ciutadans. La pancarta emblema de la nova entitat ho sintetitza inequívocament: «Els Països Catalans, una nació en marxa, diferents ritmes, un mateix objectiu». Des del mes de juny passat ens uneix un mateix símbol la Flama del Canigó per encendre els Focs de Sant Joan, i una festa comuna el 24 de juny, Festa Nacional dels Països Catalans. Originats a la Catalunya del Nord ja fa mig segle palesen la nostra determinació i contribució al repte compartit de reconstrucció de la nació en un marc democràtic, pacífic i confederal.
Visca els Països Catalans!
Visca la la Confederació Catalana!
Daniela Grau Humbert
Ciutat de Mallorca 30.12.2016


Vídeo de la intervenció escurçada:

dijous, 5 de gener de 2017

"En una economia universal", per Tomàs Escuder

Sobre el camí valencià 


EN UNA ECONOMIA UNIVERSAL

Parlem ara d’economia. Parlem encara que sabem dos coses evidents. Primera: els poders econòmics han acabat manant sobre els polítics. Segona: no tota la vida es centra en els fets econòmics. I aquestes variables condicionen tots els possibles raonaments.

Es fa difícil parlar d’aquesta variable universal en un espai tan reduït. Per consolar-nos advertirem de que els escrits , en la llargària que es vullga, són nombrosos . I no tots clarificadors o objectius.

En el context actual en el què ens trobem immersos , especialment quan un no és Trump o Matzinger Z , hem de considerar forçosament l’entorn.

Avui l’economia és universal. El paradigma de les ales de papallona ens serveixen perfectament per comprendre-ho. En els esglaons inferiors hi ha les instàncies europees i la de l’estat espanyol que ens condicionen. I mut i a la gàbia.

El discurs únic i imposat dels neo-liberals impera en eixos àmbits i ens hi hem de sotmetre. No es pot lluitar amb les nostres armes contra les decisions del FMI , el BCE o la Reserva Federal dels USA.
Estem reclosos dins el marc del País Valencià. I llavors ¿ què fer? Com es preguntava un  ara desacreditat pensador rus.

De bones i primeres acceptar i fer palesa la idea de que no tot és economia. Que l’univers tot , i les seus persones, s’han mogut al llarg de la nostra dilatava vida ,  per moltes més raons que les purament econòmiques. Que hi ha una altra vida enllà del que ens volen fer creure els Hayek o els Friedman i els seus defensors perversos.

La necessitat de sobreviure físicament no ha d’anar acompanyada per la fal·làcia de l’acumulació material i l’explotació dels recursos. Hi ha maneres més harmonioses de vida i això sembla que ens ho fan oblidar els poderosos del món. Especialment els anònims grup elitistes que formen la crema   dels que dicten les decisions econòmiques imperants.

Sí, aquest és el terreny en el què ens movem. I doncs?
Al País Valencià  només ens queda,  com a entitat mínima dins l’engranatge del model econòmic , adaptar-nos per treure’n el millor profit , principalment en termes socials. I el camí passa per la politització del discurs econòmic.

Només des de la voluntat política clara i contundent es podrà fer alguna cosa. Els paràmetres són els que són.
I ací cal mirar el passat. Per treure conclusions que ens ajuden.
Hi va haver uns anys en els quals es creia i s’impulsava una mena de teixit econòmic conforme a les condicions i estructures existents en aquest territori. . Petites empreses, diversificades, emprenedores, innovadores... dispersió territorial més homogènia, element humà preparat o en curs, demografia creixent... Eren paràmetres que es podien i devien haver potenciat. Però arribà una catàstrofe  de la mà dels defensors del neo-liberalisme més pudent. I tot se n’anà en orris.

Cal reprendre novament la imatge d’un País que, com algú va dir, es podia convertir en la Califòrnia europea.
I ací tenim el treball dels polítics necessari. Des de la prerrogativa política s’han de crear les condicions per a que l’economia valenciana ocupe el seu nínxol i el faça funcionar. Caldrà, com sembla que el Consell comença a fer, edificar un model que, partint de les premisses ja acceptades per tots de sostenibilitat i harmonia social, impulse nous camps de l’economia especialment lligats a les activitats en les quals tenim fortaleses evidents: turisme, agroalimentària, alguns sectors manufacturers, industrials...

Sembla que de moment els competidors no són massa durs encara i una forma de millorar  la posició del P.V. podria ser l’aprofitament de sinèrgies per tindre un cert mercat assegurat.
En una economia universal caldrà ser  menuts amb força, i especialitzats. Com els tres-cents espartans.


                                      Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor 

dimarts, 3 de gener de 2017

"Més enllà de l'aparença", nova obra d'Àlvaro Muñoz


Des d'Acció Cultural dels Països Catalans, encetem aquest nou any 2017 donant suport a la literatura catalana i bolcant-nos en nous talents literaris. En aquest cas, des del País Valencià ha publicat la seva segona obra el jove autor Àlvaro Muñoz Hernàndez, també redactor del digital La veu del País Valencià  , amb: "Més enllà de l'aparença", un llibre que, segons el seu autor, se centra en temes molt importants per a la nostra societat, com són els trastorns psicològics alimentaris de moltes noies associats a relacions sentimentals de dominació.

El nostre col·lectiu dóna suport a la difusió de l'obra, perquè considerem que la literatura catalana aporta una dimensió global a la nostra llengua.