dilluns, 30 de maig de 2016

"Per un catalanisme de veritat, no un succedani", per Joaquim Torrent

Per un catalanisme de veritat, no un succedani


   A causa de la constatació que dins el marc de l’Estat     espanyol  “no hi ha res a fer” i que en realitat l´única cosa que ens ofereix és l’absorció i la dilució en una realitat i uns referents aliens -únicament amb alguns matisos diferents segons qui governi a Madrid-, el catalanisme tradicional no  ha tingut més remei que plantar cara frontalment a aquest Estat. Ha estat, però, una actitud més aparent que real i forçada per les circumstàncies, a despit de molts dels nostres dirigents polítics. En certa manera hi ha hagut com una implosió en  què la pressió –també en forma d’inacció- de les superestructures estatals ha obligat a assumir postulats independentistes a molts dels nostres polítics, tradicionalment autonomistes. Ha estat una mena de conversió forçada per les circumstàncies, i això es nota! Es nota en un dèficit de fermesa, en manca de dinamisme i en un excessiu anar a remolc -malgrat declaracions en sentit contrari, però buides i retòriques- de la política i els polítics estatals. De tota manera no ens hauria de sorprendre si féssim una ràpida mirada històrica i veiéssim d’on prové gran part d’allò que “grosso modo” es considera catalanisme.

  • Hi ha hagut com una implosió en  què la pressió de les superestructures estatals ha obligat a assumir postulats independentistes a molts dels nostres polítics, tradicionalment autonomistes.
   
De fet, el catalanisme polític, tal com s’entén, va néixer fa poc més d’un segle -a les acaballes del S. XIX-, precedit -això sí- per un llarg període d’activisme cultural. Ja des del principi es va presentar com a portador de modernitat, davant l’ endarreriment d’una Espanya interior, castellana i de base agrària. Tot i això, aquest afany modernitzador es va revelar com un ganivet de doble tall, ja que certa part de la nostra burgesia va creure -ingènuament i sense ser conscients de l’ atàvic rebuig  castellà a tot allò que fes olor de català- que precisament aquests valors de la modernitat que encarnava l’incipient catalanisme els serviria per “regenerar” l’Estat i en facilitaria la seva intervenció, cosa que en realitat mai no succeí. En canvi, a causa d’aquesta voluntat intervencionista el catalanisme va començar a desdibuixar-se -tot i la incompatibilitat inicial, només cal llegir Maragall...- i a convertir-se cada cop més en un simple autonomisme, que volia fer de Catalunya una mala còpia del Piemont en relació a Espanya, sense posar en qüestió la integritat de l’ Estat –ni del mercat, per suposat-. Va ser l’ opció de la Lliga, amb figures com Prat de la Riba i Cambó. Aquesta mentalitat, però, lluny de quedar reclosa dins les files de la gran burgesia també acabà impregnant la petita burgesia i les classes populars -malgrat episodis puntuals i radicalismes verbals- ; així, quan Macià proclamà la República Catalana, el 1931, ho feu dins un “marc ibèric”, i acabà transigint i acceptant la imposició d’una institució merament autonòmica, la Generalitat. Ha estat una mentalitat majoritària dins el catalanisme tradicional, i costa molt de desfer-se’n. Una mentalitat que es caracteritza pel seu hispanocentrisme i el seu intervencionisme, que d’una manera inconscient i atàvica, en voler regenerar i canviar allò que “per se” és irregenerable i immutable, ens ha fet perdre molt de temps i moltes energies, a més de donar ales a un projecte que no era el nostre, i que a més persegueix la nostra submissió i dilució.

  • Aquest independentisme clàssic sempre ha existit en el catalanisme, tot i que minoritari, i usualment lligat a posicions de reivindicació social.
   
És ben cert que som un poble diferent del poble castellà (o “espanyol”), amb un altre tarannà i una altra visió de les coses. No ens hauria d’obsedir catalanitzar Espanya, ja que a més, com històricament ha quedat demostrat, de ser una tasca impossible ho tindríem, en un estat aliè, molt difícil per a viure com a poble. És, a més de suïcida, inadmissible que nosaltres poguem contribuir en un grau o altre  a   que l’Estat espanyol sigui mirat de forma diferent a com tradicionalment ho ha estat, com a símbol d’endarreriment, intolerància i caciquisme. Ja hem apuntat que un dels llasts que arrosseguem dins el catalanisme és el predomini del corrent merament autonomista, el qual darrerament s’ha convertit, nominalment, en independentista; però es tracta d’un independentisme arrossegat per les circumstàncies, sense plena convicció, acomodatici i oportunista... No podem tornar a caure en vells errors; no hem de voler “salvar Espanya” -veure, com alguns han dit, el procés català com a una “oportunitat per a espanya” seria un cras error-, tot i que aquesta temptació hi és ben present. Com ha dit l’ historiador Antoni Rico “el procés a Catalunya no seria una victòria de l’independentisme clàssic, sinó una altra cosa”, i “que el catalanisme que no era independentista haja virat cap al secessionisme no vol dir que per això canvie el seu marc nacional (...) de les quatre províncies”.
                                                                                                                          
Aquest independentisme clàssic a què fa referència Rico sempre ha existit en el catalanisme, tot i que minoritari i usualment -no en exclusiva, però- lligat a posicions de reivindicació social. Es remunta a Roca i Farreras i passa per Estat Català , el FNC, el PSAN i altres formacions.. Aquesta ha estat una branca minoritària, minoritària perquè per determinades circumstàncies socials i històriques no ha pogut arrelar adequadament en el si del conjunt social, tot i que en puritat és  el corrent que    amb més coherència es podria reivindicar, des d’un  punt  de vista   teòric, com a veritable catalanisme, enfront del pseudocatalanisme predominant històricament, que en la pràctica ha actuat com un mer regionalisme, malgrat una retòrica emmascaradora pretesament nacionalista. Una pràctica extensiva al nostre marc nacional complet, actualment designat amb la denominació “Països Catalans”, i que és rutinàriament “oblidat”; de la mateixa manera que aquest pseudocatalanisme renuncia a establir la primacia de la nostra llengua tot parlant d’ un quimèric bilingüisme. No ens autoenganyem... No hem de permetre que els qui sota una cortina de fum terminològica amaguen les seves ànsies d’intervenir a l’Estat espanyol, ens aixequin la camisa. Cal tenir ben clar que el veritable catalanisme digne d’aquest nom, i amb garanties, és  el que s’ha encarnat històricament a través de l’independentisme, que no té res a veure amb molt de l’independentisme de façana  dels darrers temps, simple mutació sense res al darrere de l’autonomisme tradicional...

Joaquim Torrent

dimecres, 25 de maig de 2016

Països Catalans, una realiat vigent (El Temps)

El Temps (núm. 1666, 17 maig 2016) s'ha fet ressò de la publicació d'un número especial de la revista L'Espill dedicat a la vigència del concepte de Països Catalans i l'actualitat de la discussió al voltant d'aquest eix. Per aquest motiu us oferim un recull dels articles que el setmanari ha dedicat a aquesta temàtica. Perquè, «Siga com siga, el debat torna una vegada i una altra.» Els Països Catalans són una idea persistent.


Opinió:

dimarts, 17 de maig de 2016

"Canvia el decorat" per Tomàs Escuder o com València guanya a la Comunitat


CANVIA EL DECORAT

Eixim al carrer i tot és igual com el dia anterior. Ens movem , per norma general, dins uns escenaris quotidians marcats. Certament que hi ha un dia que plou , pocs, i d’altres en els què fa sol. Però molt és igual. Tal vegada les
circumstàncies personals són millors aquell matí o pitjors. Estem encostipats o ens afecta una al·lèrgia ... Però habitualment la vida compta amb una monotonia considerable. I això no és exclusiu de la trajectòria personal de cada persona del veïnat. També en l’entorn social sol repetir-se aquest sentit que fins i tot el món roda com sempre. Certament que hi ha esdeveniments i
excepcions que no fan sinó confirmar la regla. Principalment en un entorn com l’europeu, el valencià. Però el decorat és el decorat i aquest va repetint-se un dia i un altre.
  • Un valor determinat deixa de ser vàlid i n’apareix un de nou que ha de servir per interpretar la realitat a partir del nou element
Fins que imperceptiblement es produeix un petit canvi que significa molt més del que un es pot imaginar. De moment això no és fàcil de notar, però passa.
Els que som de lletres tenim deutes enormes amb el coneixement científic. I per això crec que de tant en tant convé fer una lectura ni que siga d’algun dels clàssics d’eixe camp.

Thomas Kuhn va escriure fa temps un llibre fonamental per entendre fets que es produeixen al món. Ell ho relacionà bàsicament amb els descobriments científics. Però l’exemple és vàlid per a fets socials igualment.


En deia el “canvi de paradigma”, i nosaltres ho podríem batejar com el canvi d’escenari. Diu ell que de sobte , i permeteu-me la simplificació, un valor determinat deixa de ser vàlid i n’apareix un de nou que ha de servir per interpretar la realitat a partir del nou element . Digueu-li concepte , en lloc d’element material.
  • El terme "València" va apareixent cada cop més per referir-se al conjunt de País Valencià, gràcies al discurs polític valencià
Des de fa un cert temps, des de fa poc però insistentment, he sentit o també llegit en els media la denominació “València” per substituir el terme oficial de
“Comunitat Valenciana “ o la seua variant en castellà.

Ha estat dita amb tota normalitat i ningú dels participants en la taula o la redacció ha fet senyal de no comprendre. No comprendre que no s’estava referint el qui ho deia , a la ciutat de València sinó al conjunt del País Valencià.

Aquesta darrera denominació sol estar absent si no és en entorns més proclius al nacionalisme. Generalment la nomenclatura que apareix és la de “Comunitat Valenciana”. Però el fet és que , com he dit, va apareixent el terme “València” cada vegada més.
  • Si dir València es converteix en sinònim de tot el territori tot això que haurem guanyat front a la despersonalització del terme “comunitat”
Es a dir que hi ha un procés de substitució , lenta però certa, de dos paraules per una. Que és per una economia de l’idioma? No dic que no.

Però crec que el que succeeix és que comença a produir-se un canvi de paradigma, d’escenari. Des de l’aparició d’un discurs polític valencià en l’entorn estatal fins la presència física de polítics de la terra als media, el concepte
genèric del territori format pel País es converteix poc a poc en referent. I va prenent cos. Un cos que s’adiu millor amb l’ús d’una paraula que de dos.

Si, al darrere de “València” hi ha més que el Cap i Casal també vol dir que , per primera vegada en temps històrics recents, la ciutat capitolina ha esdevingut un resum de tot el territori. S’ha transferit de la ciutat al País. I pot fer desaparèixer eixe problema quasi exclusivament valencià de tindre un mateix nom per a la capital i per al seu hinterland.

Si dir València es converteix en sinònim de tot el territori tot això que haurem guanyat front a la despersonalització del terme “comunitat” . Un canvi de paradigma doncs, que mostra les transformacions que en molt poc de temps s’han produït ací .

Tomàs Escuder, sociòleg i escriptor

dilluns, 16 de maig de 2016

"Els drets lingüístics són una conquesta insubornable, però necessita agents actius" | contrainfo.cat | Projecte contrainformatiu autogestionat de Mallorca


Els drets lingüístics són una conquesta insubornable, però necessita agents actius | contrainfo.cat | Projecte contrainformatiu autogestionat de Mallorca

«Diuen que, al llarg d’una nit d’estiu,
la barbàrie va retre’s homenatge
i nosaltres, per por de tenir por
no vàrem proclamar
la revolta del llenguatge»
(Mireia Calafell, Poètiques del cos, I)
Deu anys i escaig després de la mort de Franco, s’aprovà la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de Normalització Lingüística a les Illes Balears. Aquest document legal posava punt i final a la desprotecció que fins aleshores havia patit el català en tots els àmbits, i estava dissenyat per a garantir el dret de les ciutadanes i ciutadans a conèixer i usar la llengua pròpia de les Illes Balears en qualsevol moment, lloc i circumstància. Enguany, demà a Plaça Major, se celebren els trenta anys d’aquesta llei.
La meva generació ja va poder gaudir d’un ensenyament en llengua catalana. Record perfectament com un professor ens contava, quan jo devia tenir devers deu anys, que l’equip docent del meu centre estava realitzant un curs de reciclatge de català. Aquest home era de Sóller, però ben poques vegades el vaig sentir xerrar en la llengua que ambdós compartíem, ocasions les quals es reduïen pràcticament a la classe de llengua catalana. Reciclatge, en deia, i no se m’ocorre una imatge millor per a descriure-ho.
A Palma, on vaig viure fins als quinze anys, era —i és!— ben poc freqüent escoltar el català pel carrer, però també es pot presenciar situacions corrents i alhora molt curioses en la intimitat. Us descriuré una situació real que he viscut no fa gaire. Sóc en una habitació d’un hospital. Un home hi està ingressat i ha rebut la visita de la seva esposa, el seu fill, una cosina d’aquest i un altre matrimoni. La mare, el pare i el fill són mallorquins catalanoparlants; la cosina, la mare de la qual és de Castella, és mallorquina i entén el català però mai l’usa. D’altra banda, l’altre matrimoni el componen una dona d’origen estranger, que porta més de trenta anys treballant en la sanitat privada a Mallorca i coneix el català però tampoc no l’usa, i un amic de tota la vida del malalt, també mallorquí catalanoparlant. Doncs bé: quina és la llengua que es fa servir? Malgrat que en aquesta reunió hi ha una majoria de catalanoparlants i que tothom entén el català, quan intervenen en la conversa la dona estrangera o la cosina tots els interlocutors xerren en castellà de forma automàtica.
Aquesta norma tàcita del canvi d’idioma de vegades no és implícita en absolut. El passat divendres, Consol Castillo, regidora de Compromís a l’Ajuntament de València, declarava per via telemàtica en qualitat de testimoni en el judici del cas ‘Nóos’ a l’Audiència Provincial de Palma. La regidora va intervenir-hi parlant en català, i aquest fet causà un conflicte sociolingüístic a la sala que no ha passat desapercebut per a ningú. No hi havia cap traductor disponible, i el jutge va gestionar la situació coaccionant la testimoni perquè canviés de llengua. Naturalment, Consol s’hi va negar perquè no hi havia cap motiu —legal ni no legal— per a renunciar al seu dret a expressar-se en català. «Declare a Palma, no a Cuenca», digué. No resulta irònic que en seu judicial una ciutadana catalanoparlant no pugui exercir lliurement el seus drets lingüístics?
Sigui com sigui, a la premsa digital hi podem llegir titulars com els següents:
La notícia ha causat un gran rebombori. Alguns mitjans, com ara el diari Levante-EMV o, especialment, l’ABC (no us perdeu el vídeo d’Ángel Expósito publicat al web d’aquest diari) criminalitzen la regidora i subratllen la intransigència que consideren intrínseca al fet de voler expressar-se en llengua catalana en un judici. D’altres, com Diario.esVilaweb dBalears, remarquen que les ciutadanes i ciutadans tenim el dret d’adreçar-nos a l’Administració en qualsevol de les dues llengües oficials de les Illes Balears. Tot plegat genera la sensació que sembla més greu el fet que una testimoni exerceixi el seu dret a viure plenament en català que el procés judicial en si.
L’any 1986 és, sens dubte, una fita important en la història social de la llengua catalana. Això no obstant, cal advertir l’anomalia que suposa que trenta anys després la normalitat lingüística encara sigui tan poc normal, tant en situacions amb un alt grau de formalitat com en d’altres de caràcter més col·loquial. Al capdavall, els drets lingüístics són una conquesta insubornable, però sense uns agents actius que els posin en funcionament no són una garantia efectiva de quasi res. Aleshores, no som els parlants els qui tenim la responsabilitat última de fer servir la llengua sense complexos per tal que esdevingui una necessitat social normal? Proclamem, doncs, la «revolta del llenguatge»!
Article de Toni Barceló publicat a Acció Cultural dels Països Catalans.

divendres, 13 de maig de 2016

"Josep Termes: el nacionalisme com a moviment popular", per Joaquim Torrent


El llegat intel.lectual de Josep Termes, traspassat aviat farà uns cinc anys, es manté plenament vigent i esdevé molt oportú per poder comprendre plenament els actuals esdeveniments polítics i la seva repercussió en la nostra societat. La ponència: El nacionalisme català. Problemes d’interpretació, presentada per Termes en el col·loqui d’historiadors organitzat el 1974 per la Fundació Bofill , és un text paradigmàtic del seu pensament i un referent imprescindible de la seva teoria sobre el catalanisme popular. Si analitzem el text esmentat veiem, ja d’entrada, com Termes adopta una posició crítica contra certes postures preestablertes de molts historiadors, les quals han propiciat la marginació o l’anàlisi errònia, i no té inconvenient a assignar al marxisme gran part de responsabilitat en aquest estat de coses, en acusar-lo d’haver prescindit del fet nacional -en tot el seu abast- a l’hora d’analitzar la realitat i de centrar-se essencialment en els fets econòmics o en l’ estat. Aquesta sobrevaloració de l’estat, com ens diu Termes, revela una concepció eurocentrista molt evident i va lligada a l’acceptació d’un model europeu occidental de desenvolupament econòmic, el qual ha estat usualment aplicat d’ una manera rígida i, evidentment, errònia, a la resta del món. Aquesta concepció eurocentrista comporta una excessiva valoració de la nació-estat en detriment de tots els pobles que, per les circumstàncies que sigui, no l’han creat. A més, aquesta concepció atorga un paper desmesurat a la burgesia, tot associant la idea de nacionalisme a una certa visió pejorativa -i estreta-, que ha tendit a presentar el fet nacional com a problemàtic o com a oposat a l’internacionalisme.


  • Termes, en el cas del nacionalisme català, dóna el protagonisme a les classes populars, en sentit ampli
Termes també acusa el marxisme, i, més concretament, els polítics marxistes, d’haver fet una manipulació total del fet nacional en funció dels seus interessos tàctics -de la qual cosa a Catalunya hi ha força exemples-. L’ autor ens insisteix que, a banda dels aspectes socioeconòmics, cal estudiar les diverses realitats nacionals des d’altres punts de vista per tenir-ne una visió més àmplia. Així, proposa una visió complementaria, de caire, en certa manera, antropològic, que tindria present el fet idiomàtic o la persistència d’uns costums o un codi de valors comú. El mateix Termes afirmà: “Coincideixi o no amb alguns esquemes prefabricats el fet nacionalitat subsisteix. Una afirmació excessivament política no és suficient; cal ampliar-la amb una gamma de matisos ètnics, folklòrics, voluntaristes, etc. Cal veure, també, la nacionalitat com una certa voluntat de ser allò que és”. En aquesta definició apareix un altre element important: la voluntat, la qual s’ afegiria a una sèrie de components preexistents més o menys emparentats amb una visió positivista de la realitat, i que esdevindria un component racionalista que facultaria els homes per decidir quan esdevenir nació. En Termes, en aquest text, com hem vist, posa de relleu les insuficiències del pensament marxista en l’anàlisi del fet nacional i, també, la persistència d’una sèrie de clixés erronis en la interpretació d’aquest, derivats tant de les esmentades insuficiències com d’una visiió dogmàtica.. Ensems, sense menystenir els elements vàlids de l’anàlisi marxista, i des d’una posició progressista, oberta i no dogmàtica incorpora nous elements d’anàlisi per a una millor comprensió del fet nacional. Termes, en el cas del nacionalisme català, dóna el protagonisme a les classes populars, en sentit ampli; com afirma en la ponència esmentada, “el fet nacional és molt més un fet de les classes populars que no pas de les respectives burgesies”. Aquesta és una concepció que s’enfronta, però, a una línia molt important historiogràficament, representada per Fontana o Solé Tura, que des de pressupòsits marxistes associaren nacionalisme a burgesia. Per a Termes, tanmateix, el particularisme estaria veritablement representat per la reacció de les classes populars contra la postura adoptada per la burgesia, a la qual, en realitat, només li interessaria el seu predomini com a classe, sense dubtar a alinear-se amb qui sigui per poder-ho aconseguir. Termes argumenta -fent servir arguments marxistes- que si la burgesia ha estat nacionalista d’algun tipus ha estat nacionalista espanyola, atès que aquest és el seu mercat i el que ha ajudat, històricament, a crear,. Igualment rebutja la visió -impregnada de determinisme marxista- de Maurin i de Nin, que veu el fet nacional com a plataforma feta servir successivament per les diverses classes socials (burgesia, petita burgesia i proletariat). Admet Termes, tanmateix, que aquestes fases potser hi són en l’ evolució social, ara, no veu que necessàriament la qüestió nacional les segueixi. Per a ell és força evident que qui sempre ha lluitat per l’autodeterminació ha estat, històricament, l’element popular i que no es pot catalogar automàticament el nacionalisme com un moviment eminentment burgès; com també és evident la necessitat que es desprèn d’orientar les noves recerques en aquesta direcció. Joaquim Torrent

dilluns, 9 de maig de 2016

Per a una crítica del balearisme pur. Part 2: "la identitat a l'era postbauzà", per Joan Morro


Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores. Recentment ha coeditat l’obra col·lectiva Hi ha una nova política? (Barcelona: La Busca, 2014). 
En aquest text el professor Morro analitza el fenomen del nou balearisme present a les Illes, mitjançant la ressenya d'una obra recent editada per la Fundació Jaume III ("Sa norma sagrada") on els autors, sense negar formalment la unitat de la llengua catalana, acusen el món acadèmic i del professorat de ser agents del catalanisme que, fent servir l'ús de l'estàndard lingüístic comú, desvirtuen així les modalitats insulars que ells denominen "balear". L'autor desemmascara com rere la formació dels autors, s'amaguen uns interessos polítics hereus del gonellisme i un moviment emparentat amb el blaverisme del País Valencià, és a dir una visió anticatalanista que presenta les Illes Balears com una regió espanyola amb unes modalitats lingüístiques que cal preservar aïllant-les de la resta del domini lingüístic.
En aquest segon text, en Joan Morro posa l'atenció a l'intent de crear una "identitat balear" que cerca homogeneitzar la diversitat illenca i que, en la seva versió més radical, presenta tics violents i xenòfobs.

Part 1: "El gonellisme revisat"

De l’anticatalanisme militant a la importació readaptada del blaverisme

El tret diferencial clau entre el blaverisme i el gonellisme rau en la violència directa[i]. No es pot negar que els gonelles –incloent qualcuns que ara es fan dir “balearistes”– han exercit i exerceixen violència d’aquest tipus; des de rebentar casals a agredir a qui defensa que el mallorquí és català. Però, en aquest sentit, encara no poden ser comparats amb el blaverisme, que ha estat molt més violent. Ara bé, el principal tret que comparteixen uns i altres és la catalanofòbia, ben lligada al catalanisme. La catalanofòbia és un substrat, en el sentit que hem comentat més amunt: un seguit de tendències sociohistòriques latents, sovint contradictòries i generalment heretables, que tendeixen a delimitar l’efectivitat d’activitats específiques, les quals poden abastar des d’una consciència o sentiment determinats a l’acte primari de l’entesa entre dues parts. Per la seva part, l’anticatalanisme, com ho prova el sufix -isme, és un moviment intencional i com a tal es reconeix en activitats que poden estar més o menys institucionalitzades. Grupuscles feixistes com el GAV i el GAB, o els Governs del PP valencià i el PP balear, així com els rebutjos de l’Institut d’Estudis Catalans i de TV3 per part de grupuscles i governs com els esmentats, són mostres d’anticatalanisme. La intencionalitat de qualsevol moviment, com ara l’anticatalanisme al País Valencià o a les Illes Balears, implica un seguit de creences i desitjos, intencions i percepcions, amors i odis, pors i esperances, totes elles especialment articulades[ii] i no merament latents, per la qual cosa no són espontànies. L’anticatalanisme propi del gonellisme compta amb aspectes intencionals que Sa norma sagrada resumeix prou bé.  Podem destacar-ne els següents.

El primer aspecte intencional que podem destacar de l’anticatalanisme propi del gonellisme és un culte gairebé tàntric pel folklorisme i les formes dialectals del català de les Illes Balears, contraposades al registre formal. En paraules d’Horrach i Font, «lo que volem destacar és es caràcter històric des català com a llengua moderna i en particular des seu registre més formal: s’estàndar» (p. 11), tot identificant el “caràcter històric” i “modern” amb processos polítics de caire top-down, disciplinaris, reguladors, que no respecten la presumpta naturalitat de parlants natius. Seguint aquest discurs acusen a professors com Gabriel Bibiloni per «crear una realitat política que mai ha existit» (p. 147) i, negant ad hoc el que molts sociolingüistes sostenen, afirmen que si no es vinculés llengua i política es parlaria més català (p. 115). Acusacions i afirmacions d’aquesta casta, però, no passen de ser paraules buides. La política, almenys des de la descomposició de les societats orgàniques (gemeinschaften), comporta produir noves realitats; fins i tot la política conservadora ha de fer noves propostes si no vol que la societat depengui cegament de dos extrems, a saber: la mercantilització i la burocratització. Cal generar marcs de convivència, i això requereix la crítica. Pel que fa a la vinculació entre política i llengua, Horrach i Font semblen obviar que és l’anticatalanisme qui històricament ha vinculat política i llengua d’una forma especialment agressiva. Ells són una prova evident quan declaren que «Pes catalanisme sa llengua mai ha estat un fi en si mateix: és sobretot una eina an es servici de s’identitat, des Països Catalans o de qualsevol altra noció de sa nació catalana» (p. 80). Aquesta generalització és falsa, però l’anticatalanisme ho postula sense cap altre fonament que la catalanofòbia. Un postulat, per cert, molt arrelat a la població espanyola, com ho prova l’odi visceral que engega entre molts espanyols el fet que gent com Joan Manuel Serrat o Shakira “s’atreveixin” a cantar en català[iii].
 
Font: racocatala.cat

 
Un altre aspecte intencional destacat del gonellisme és dir que els Països Catalans «no han existit mai» (p. 99). Aquest tipus de negació tendeix a barrejar conceptes de forma típicament antiil·lustrada. Si el que es postula és l’existència d’un Estat nacional que hagi aplegat exclusivament el domini lingüístic català, és evident que els Països Catalans no han existit mai; si el que es postula és un projecte polític que aplegui d’entrada només el domini lingüístic català, els Països Catalans són  tan legítims com la República Espanyola; si el que es postula és el propi domini lingüístic català, negar-ne l’existència només pot entendre’s com a decisió política marcadament anticatalanista. Amb tot, negar l’existència dels Països Catalans pot portar a desgavells lingüístics. Els Països Àrabs existeixen i, malgrat no tinguin una legislació comuna ni tots estiguin a Aràbia, és pot ser arabista sense ser panarabista; l’Amèrica Llatina existeix malgrat no inclogui països americans on la llengua llatina és predominant, com el Quebec; Europa no ha estat unificada políticament mai, cosa que ni tan sols ha aconseguit la Unió Europea, però d’aquí no podem deduir que Europa no existeixi. Poden no agradar paraules com “país” i “català”, i poden apel·lar-se a tot tipus d’excuses per a qüestionar expressions com “Països Catalans” o “catalanisme”, però qüestionar la nació catalana sovint denota poca cosa més que provincianisme rabiós.
Tomàs d’Aquino, en temps del cathalanus Ramon Llull, ja deia allò de natio sive lingua, la qual cosa serà readaptada a les noves condicions modernes arran de pensadors com Herder. Pel que fa a la qüestió catalana, a les acaballes del segle XIX, ben lluny de Barcelona, es comença a publicar una revista anomenada Revue Hispanique, amb un subtítol força simptomàtic: Recueil consacré à l'étude des langues, des littératures et de l'histoire des pays castillans, catalans et portugais. A la Carte Ethnographique de l’Europe que el lituà Juozas Gabrys publica l’any 1918 a Lausana es fa servir el gentilici “catalans” per a referir-se als habitants del domini lingüístic català. Els Països Catalans es poden reconèixer en relacions objectives, efectivament, però l’obsessió anticatalanista d’entendre’ls merament com un projecte d’unificació política obvia evidències. Ni postular els Països Catalans és un invent del catalanisme ni postular-los comporta cap política concreta.

Pierre Vilar va establir els conceptes de fet català i fenomen català per a diferenciar entre la identitat cultural compartida (llengua, símbols, història, etc.) i els processos d’identificació cultural[iv], és a dir, d’allò que teòrics actuals com Terry Eagleton defensen com a política de la cultura[v]. El fet cultural, en aquest cas la nació catalana, preexisteix a qualsevol tipus de demanda política catalanista, i pot generar polititzacions contradictòries, algunes de les quals poden ser catalanistes. En canvi, el fenomen català, com a política de la cultura catalana (catalanisme), suposa l’autosignificació col·lectiva basada en la politització de relacions culturals en què hom està immers. Podria haver fet català sense fenomen català, i en tot cas suposen àmbits de comprensió diferent: el primer és objecte d’estudi, el segon és subjecte polític; aquesta distinció conceptual és cabdal per a no barrejar la història i els desitjos. Ara bé, banalitzar la història objectiva sempre ha estat una estratègia recurrent per a reprimir desitjos populars.

Els raonaments de Vilar i Eagleton mostren que les polítiques de cultura són, pel que fa a qüestions epistemològiques, una alternativa al maniqueisme simplista presentat a Sa norma sagrada entre el construccionisme imperialista i el construccionisme populista. El primer, com hem vist, suposa que les llengües només són fruit de decisions que contradiuen la idealitzada espontaneïtat d’un poble, mentre que el segon suposa que qualsevol normativa no només aspira a sotmetre sinó que els presumptes sotmesos conserven una puresa que els diferencia i dignifica. No obstant això, tant l’un com l’altre són dues cares de la mateixa moneda: el maniqueisme sempre és propaganda orientada a difamar una de les parts implicades. Quan s’afirma que «Es català estàndar que s’ha acabat imposant a ses Illes Balears [...] ha estat es resultat d’una sèrie de decisions que, com totes ses decisions humanes, han pres un camí com n’haguessin pogut prendre un altre» (p. 10) no només s’està postulant una perspectiva idealista de la història, sinó també que el català estàndard ha arrelat com ho podria haver fet qualsevol altra llengua estranya. Això és tan absurd que no cal ni replicar, com a molt suggerir a Horrach i Font que es plantegin per què els estàndards de l’anglès i l’alemany, al contrari que els estàndards del català i el castellà, no estan presents en els jocs de llenguatge quotidians dels mallorquins[vi].

Quant als processos de modernització, les polítiques de la cultura suposen un plantejament de les identitats que qüestiona tant les identificacions totals com les fluctuants. Pràcticament tots els catalans que hi ha al Sud dels Pirineus són hispano-catalans, la qual cosa és una virtut per a les classes populars i per respondre els riscos de la “puresa”. En condicions passives o actives, són bilingües, conviuen en dues llengües, amb tot el que això comporta a nivell institucional i popular, la qual cosa genera unes relaciones socials històricament diferenciades. Per compartir una cultura i una regió delimitada en un Regne que abasta diferents cultures i regions estan predisposats a condicions idiosincràtiques que, tot i no ser uniformes ni monolítiques, fan que el catalanisme hagi de ser evolutiu, que implica almenys dues circumstàncies: la tendència a la complexitat interna i l’estancament si l’entorn resulta hostil. Com deia Marx, els homes fan la seva història, tot i que des de condicions heretades. Ni es crea arran del no res ni hi ha organismes purs, malgrat les caricatures partidistes presentades a Sa norma sagrada. En aquest to de caricaturitzacions, totes elles maniquees (catalanistes/balearistes, Fabra/Alcover, història política/història natural, etc.), hi ha un tercer aspecte intencional del gonellisme, a saber, l’apropiació de models de l’anticatalanisme del País Valencià. El cas més rellevant probablement té a veure amb l’afirmació d’una idiosincràsia que abasta des de la qüestió lingüística fins a una presumpta manera de ser immutable i especialment diferenciada d’una no menys immutable manera de ser “catalana”. Aquest aspecte, però, mereix un epígraf apart.



La norma sagrada i el racisme nostrat

El model de l’anticatalanisme del País Valencià més destacable en el gonellisme és la defensa del que Horrach i Font anomenen “l’estàndard autònom” (pp. 19-20, 98-99), el qual consisteix a atorgar competències a l’administració política (no acadèmica) perquè normativitzi un dialecte. Sa norma sagrada, però, com a bon pamflet, no parla en aquest cas de política, normativa i dialecte sinó que suposa llengües naturals i administracions naturals, com presumptament són la llengua “balear” i el Govern Balear. Tot plegat es correspon amb un ideari que comprèn les següents actituds:

1.      el rebuig dels artificis acadèmics,
2.      l’apologia selectiva de l’oralitat, i
3.      el fatalisme de la parla mítica.

Horrach i Font postulen que s’ha d’evitar la ingerència acadèmica perquè contradiu el caràcter viu d’una llengua. Dintre de cada professor de català hi ha un «esperit corrector» (p. 66), algú que vol «divinisar la norma com a dogma de fe» i que al capdavall no és més que un «censor» (p. 72). En aquest sentit, doncs, no veig per què s’haurien d’ensenyar formalitats com el Subjuntiu o la Veu Passiva a les classes de llengua, ja que són pocs els que les empren en el seu quefer diari, en l’everyday life. Per tal d’evitar aquesta horrorosa dictadura dels professors de llengua caldria que els docents en qüestió esdevinguessin els guardians de la puresa contra qualsevol intent d’optimitzar les destreses lingüístiques tal com es proposa als plans d’estudi; de fet, segons Horrach i Font, hi ha una connexió evident entre “planificació lingüística” i els règims comunistes (p. 79). El llatí, que s’estudia com a gramàtica “pura”, i les formes poètiques que no puguin reduir-se al refranyer, la cursileria i les glosses també haurien de quedar-ne fora.

El suposat caràcter viu que els autors de Sa norma sagrada idealitzen (i que presumptament caracteritza al “balear”) no és gens innocent; com a proba tenim que el rebuig a la normativa catalana generalment, per molt “viu” que sigui, és correlatiu (i coherent) amb l’anticatalanisme i la irresponsabilitat. Com Horrach i Font reconeixen, aquesta “vitalitat” no és defensada pels que defensen, practiquen i reconeixen la tasca de promocionar una llengua des de l’àmbit professional i públic, ja que calen altres mitjans; de forma anàloga, qui defensa “els drets humans” no sol defensar ni les legislacions positives ni els costums heretats sinó un seguit d’idees i pràctiques que puguin potenciar els drets dels humans. No obstant això, obviant (o simplement celebrant) l’anticatalanisme i la irresponsabilitat, Horrach i Font diuen que “l’estàndard literari” ha fracassat a nivell oral (p. 29) car «se sol respectar s’estàndar quan s’escriu però no quan se xerra» (p. 30). Aquesta afirmació resulta sorprenent perquè de fet es pot aplicar a qualsevol llengua, però el que ells volen remarcar és la idea de “fracàs”, la qual cosa és sens dubte, si cap, més sorprenent encara si pensam què és un estàdard, com ho pot comprovar qualsevol mallorquí.

Ni els anglesos de Magaluf parlen l’anglès de Bertrand Russell ni els alemanys de s’Arenal parlen l’alemany de Thomas Mann, però entre els dos grups fan que els professors d’anglès i alemany (“correctors”, al cap i a la fi) siguin un factor imprescindible per a una gran part dels mallorquins que volen trobar feina sense obtenir un títol acadèmic i, òbviament, al marge del seu posicionament respecte a la polèmica d’en Pep Gonella. L’estàndard literari anglès i alemany, encara que per definició no siguin parlats per ningú, és el que s’haurà d’estudiar si, a més de fer de cambrers, els mallorquins volen anar a Londres o Berlin, o New York o Viena, per tal de millorar el seu nivell de vida. Fent abstracció d’aquesta qüestió, Horrach i Font sostenen que l’estàndard actual és l’estàndard oral (p. 24); segons les seves paraules, «s’estàndar, avui en dia, no és només un codi normatiu de canal escrit, és, sobretot, es seu ús social i oral espontani» (p. 32). La tragèdia d’aquesta afirmació rau en què se li posa en contra als seus autors. Els telèfons mòbils, els e-mails, les xarxes socials i la resta de mitjans d’aquesta mena combinats amb els augments explosius d’alfabetització i de la demografia fan no només que mai s’hagi escrit tant com a l’actualitat sinó que, pel seu caràcter d’immediatesa i per reduir distàncies, els usos socials i espontanis d’una llengua i els canals escrits a hores d’ara s’impliquen mútuament.

Totes les vaguetats i falsedats que hi ha entorn del català estàndard a Sa norma sagrada té un marcat motiu racista basat en relacions màgiques, com ho mostra de forma paradigmàtica l’establerta entre identitat i llengua. Segons Horrach i Font, “balear” remet indistintament a una llengua i una identitat col·lectiva localitzades i expressades de forma instintiva, al marge de qualsevol subjectivació. A parer d’aquests balearistes, «Una llengua és un conjunt d’elements simbòlics i funcionals. An es mateix temps que expressa una identitat, també ha d’ésser una eina de comunicació eficaç si vol sobreviure. Un estàndar que no ha passat s’examen de s’oralitat no pot esser considerat funcional» (p. 33). La definició bàsica que ofereixen del que és la llengua és tan abstracta que es pot aplicar per igual a una cultura, a un manual culinari i a un joc de cartes. Així mateix, si la relació normativa que suposen entre l’estàndard i l’oralitat és correcta, haurien de començar criticant institucions com el British Council o l’Instituto Cervantes en comptes de qüestionar una llengua tan cohesionada, localitzada i amenaçada com el català; però, amb tot, cap dels autors és lingüista ni sembla tenir cap altra finalitat que generar divisions entre els catalanoparlants i els balears.
 
Font: showpalma.com

 
La qüestió de la identitat mereix un comentari ampli però que, pel que fa al cas del gonellisme i balearistes emparentats, podem sintetitzar-la anant directament als efectes polítics. La identitat que Sa norma sagrada li suposa als balears és de tipus formal, ja que defensa grosso modo que “balear” és “qualcú que viu a les Illes Balears” i “parla una variant de la llengua catalana”. Una variant que, malgrat els fabristes, és una «llengua natural» (pp. 20, 35, 145), «sa llengua natural que xerram es balears» (p. 33). Horrach i Font presenten una impostura sagrada formada per tres qüestions (“qui som”, “d’on som”, “com hem de parlar”), tot reduint qualsevol resposta corresponent a una balearitat mítica que menysprea ser subjecte modern. En un lema: “som i serem aïllats”. Si deixam de banda els aspectes filosòfics més tècnics i anem als més polítics podem apreciar tot d’una l’exclusivisme que mou el plantejament d’aquest tipus de balearisme, ja que no només diferencia entre els catalanoparlants de les Illes Balears i els de la resta del domini lingüístic català amb una finalitat política sinó que, pel que fa a les competències del Govern Balear, diferencia entre els catalanoparlants i la resta tot excloent aquests últims de la condició de balears. Aquest motiu ve condicionat per obsessions com lligar màgicament identitat i llengua, així com totes dues a l’oralitat, i creure en qüestions no menys tronades com ara lligar “llengua natural” i “llengua dels balears”. No és casualitat que els racistes sempre hagin apel·lat a la naturalitat contraposada a l’artificiositat.
El gonellisme no vol renunciar a concebre els balears com a “aldeans”, segons l’expressió de Carolina Punset a les Corts Valencianes, com ho prova l’obsessió per estandarditzar la presumpta puresa d’un dialecte que no parla ni la meitat dels residents de les Illes Balears; un arxipèlag que, tot i no arribar al milió de censats, l’any passat va acollir prop de 12 milions de turistes[vii] i que enguany es calcula que n’acollirà més del doble que llavors[viii]. No, els balears no són una gemeinschaft. Si afegim a les dades esmentades que les Illes Balears mai no havien estat poblades per gent d’origen tan divers i amb tants d’accents com a l’actualitat, i que l’economia balear depèn d’un sector que menysprea la llengua catalana, només resta pronosticar que l’oposició a l’estàndard “artificial” obre la porta a la mort “natural” del català de Mallorca.

Que Font i Horrach apel·lin al cas valencià com a contrarèplica a l’estàndard literari només és una impostura, ja que tendeix a obviar que la imposició de l’anticatalanisme al País Valencià hagués estat impensable sense les activitats de gent provinent de la maquinària franquista i de les clavegueres de l’Estat contra la feina incansable d’un moviment intel·lectual, artístic i popular admirable i abandonat alhora. Una imposició que ha fet possible que avui no hi hagi pràcticament premsa, ràdio i televisió en llengua catalana al País Valencià. Tanmateix, el que el gonellisme no vol acceptar és que als Països Catalans hi ha dues llengües històriques per motius polítics i no pas naturals tot generant una cultura pròpia, i que això, ben lluny dels interessos dels anticatalanistes, mostra que els Països Catalans són un fet objectiu, evolutiu, integrador i, com a conjunt, es diferencien clarament de la resta de països que inclou l’actual Regne d’Espanya. Un fet que cap mite pot aturar a hores d’ara sense perjudicar els interessos de les classes populars.



El fantasma del balearisme

El maniqueisme balearisme/catalanisme forma part d’una estratègia de tensió dirigida per institucions afins a la dreta política hereva del franquisme. En termes estrictes no només és superficial i forçat voler establir la balearitat contraposada a la catalanitat, com si fossin dues consumacions antagòniques, sinó que aquest desig és intencional i compta amb el suport d’organitzacions diverses però amb un sentiment compartit: l’anticatalanisme. No per casualitat, a hores d’ara, l’esmentat maniqueisme és una combinació del vell gonellisme i de la importació del blaverisme adaptat a les Illes Balears. Hi ha prou indicis per provar que el Govern Bauzá significà l’intent de provocar una hipotètica Batalla de Mallorca, com a analogia del que significà la Batalla de València; això no obstant, l’intent en qüestió sembla haver-se paralitzat en primera instància. Ara bé, pamflets com Sa norma sagrada corroboren que els anticatalanistes són ben conscients que per aconseguir els seus objectius polítics han de realitzar les següents condicions:

1.      Que no es qüestioni la unitat d’Espanya,
2.      que s’impedeixi una ciutadania republicana que acabi amb les discriminacions entre “natius”, “forasters” i “immigrants”,
3.      que s’interpreti qualsevol marc de comunicació en llengua catalana compartit amb regions no balears com un projecte imperialista, i
4.      que es generi rebuig automàtic i dogmàtic envers el món acadèmic, educatiu, periodístic i de les lletres en general.

No fan falta moltes paraules per mostrar que a les Illes Balears hi ha poders fàctics plenament disposats i activats per a realitzar aquestes condicions. Al cap i a la fi, es tracta d’un seguit de condicions que ja es posaren en marxa arreu dels Països Catalans durant l’anomenada “Transición española”, especialment allà on el caciquisme era més efectiu que la burgesia.

Font: forumlibertas.com


El balearisme pur no existeix, com tampoc hi ha espanyolisme o catalanisme purs. Tampoc hi ha catalanitat, espanyolitat o balearitat pures. El que sí hi ha, però, és catalanització, espanyolització i balearització. Aquesta última, al contrari que les altres dues, és molt recent i no ha motivat cap moviment polític versemblant; bàsicament perquè el balearisme no ha aconseguit cap discurs seductor per articular el gruix de la població de les Illes Balears. Aquesta mancança és deguda en bona part a la pròpia balearització, la qual s’ha d’entendre des del seu germen com un projecte d’explotació postindustrial teledirigit per tecnocràcies foranes amb la connivència d’elits locals; un projecte que tradicionalment ha considerat les classes populars, amb independència de l’origen i de la llengua materna, com mà d’obra barata la finalitat de la qual no pot ser cap altra que garantir el desenvolupament d’una economia basada en el turisme i l’oci sempre allunyada de la politització i de les formes de cultura creativa i reivindicativa. No es casual, doncs, que els primers indicis del balearisme contemporani, com ara el presentat pels propis gonellistes des de fa dècades, sigui tan palesament conservador, mancat de qualsevol alè d’originalitat i fins i tot tan marcadament reaccionari pel que fa als seus compromisos polítics i culturals. De fet, com en el cas del blaverisme, el gonellisme no ha generat cap pensador o escriptor rellevant que pugui ser valorat al marge de disputes locals.
Malgrat tot, el balearisme no està fatalment condemnat a representar el projecte de la balearització ni la reacció del gonellisme; és en aquest sentit que s’ha d’emmarcar el fantasma del gonellisme. La decadència del Regne d’Espanya agreujada per processos com la Crisi del 2008, l’afebliment de la Unió Europea i el sobiranisme català fan que les problemàtiques entorn de la identitat –refusades per igual pels hereus més dogmàtics de les ideologies oficialistes de la Guerra Freda– esdevinguin problemàtiques de primer ordre per a entendre i intervenir en el segle XXI. Amb tot, el fantasma del balearisme està estretament lligat amb el que s’ha anomenat guerres de quarta generació, per les quals recursos com la comunicació de masses, la propaganda electoral o les xarxes socials esdevenen cabdals per a la finalitat de qualsevol guerra moderna, a saber: apropiar-se de recursos materials i humans d’una regió concreta. La guerra és la continuació de la política per altres mitjans, deia Clausewitz, i cap de les dues és un fenomen estàtic; ans al contrari, totes dues evolucionen en virtut de situacions i objectius, i avui requereixen més de violències estructurals i culturals que no pas de violència directa. Així i tot, hi ha prou motius per pensar que tota retòrica al voltant del balearisme pugui ser readaptada segons les conjuntures. No hi ha cap raó intrínseca que impedeixi desenvolupar balearismes afins al catalanisme, a l’espanyolisme, o altres projectes polítics. Això, però, ja pertany a qüestions estrictament pràctiques.





[i] Segons la moderna investigació per a la pau, continuadora dels estudis de Johan Galtung, la violència és un fenomen complex que pot ser diferenciat en tres nivells: directe, estructural i cultural.
[ii] SEARLE, John (1992) [1983], Intencionalidad, Madrid: Tecnos

[iii]Serrat incendia Twitter por cantar en catalán en TVE” http://www.que.es/television/201412251344-serrat-incendia-twitter-cantar-catalan.html; “'The Wall Street Journal': "Shakira eleva la tensión política en España al cantar en catalán”

[iv] VILAR, Pierre (2013) [1995], Introducció a la història de Catalunya, Barcelona: Edicions 62
[v] EAGLETON, Terry (2009) [2000], La idea de cultura. Una mirada política sobre los conflictos culturales, Barcelona: Paidós
[vi] Potser ens volen fer creure que els professors de català tenen més poder social a les Balears que la indústria hotelera, però a Sa norma sagrada no ho han defensat.
[viii] “Previsió de rècord per aquest estiu: Arribaran més de 26 milions de passatgers”: http://dbalears.cat/balears/2016/03/31/289748/previsio-record-per-aquest-estiu-arribaran-mes-milions-passatgers.html