dissabte, 7 de maig de 2016

Per a una crítica del balearisme pur. Part 1: "El gonellisme revisat", per Joan Morro

Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores. Recentment ha coeditat l’obra col·lectiva Hi ha una nova política? (Barcelona: La Busca, 2014). 
En aquest text el professor Morro analitza el fenomen del nou balearisme present a les Illes, mitjançant la ressenya d'una obra recent editada per la Fundació Jaume III ("Sa norma sagrada") on els autors, sense negar formalment la unitat de la llengua catalana, acusen el món acadèmic i del professorat de ser agents del catalanisme que, fent servir l'ús de l'estàndard lingüístic comú, desvirtuen així les modalitats insulars que ells denominen "balear". L'autor desemmascara com rere la formació dels autors, s'amaguen uns interessos polítics hereus del gonellisme i un moviment emparantat amb el blaverisme del País Valencià, és a dir una visió anticatalanista que presenta les Illes Balears com una regió espanyola amb unes modalitats lingüístiques que cal preservar aïllant-les de la resta del domini lingüístic.



PER A UNA CRÍTICA DEL BALEARISME PUR
Per Joan Morro

«[…] la actitud del ser humano, cuando escribe, es una actitud psicológica, es distinta de cuando habla. Cuando escribimos, se siente, con mayor o menor conciencia, lo que llamaría yo la responsabilidad ante la hoja en blanco; […] hablamos casi siempre con descuido, escribimos con cuidado. […] Sí, las lenguas habladas y escrita son diferentes, pero no viven aisladas una de otra, en distintas órbitas. Sería imposible, porque perteneciendo las dos al espíritu del hombre han de reunirse siempre en la unidad del hombre. […] Sería insensatez oponer las dos formas del habla; y toda educación como es debido debe ponerse como finalidad una integración profunda del lenguaje hablado y el escrito

Pedro Salinas, discurs a la Universitat de Puerto Rico,
24 de maig de 1944[i]



Quan un virrei ens dictà la identitat

El Govern Bauzá significa un punt d’inflexió en la política mallorquina contemporània. Els discursos que José Ramón Bauzá i el seu equip comencen a difondre entorn de la identitat des de 2011, ja en campanya electoral, seran materialitzats en mesures que abasten des de la qüestió dels símbols i la llengua dels mallorquins fins a la intromissió institucional en la tasca de professors, escriptors i investigadors. Propostes com el TIL (Tractament Integrat de Llengües) o la connivència de l’administració pública amb grupuscles allunyats de l’àmbit acadèmic i de fermes conviccions anticatalanistes van provocar un rebuig extraordinari per part de la ciutadania mallorquina. Al respecte cal destacar les vagues de docents i les multitudinàries manifestacions contra el plans educatius del Govern del PP. Uns plans que comptaren amb el rebuig explícit dels especialistes en matèria pedagògica i lingüística de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Nogensmenys, l’anticatalanisme furibund del Govern comportà una ruptura mai no vista en el PP Balear; líders del conservadorisme mallorquí com Jaume Font i Antoni Pastor trencaren amb el partit tot criticant les obsessions del “nou” PP relacionades amb la identitat. Una obsessió que creixé proporcionalment a la difusió mediàtica del compromís explícit d’Artur Mas amb la independència de Catalunya. El resultat de tot plegat queda ben sintetitzat en la derrota del PP Balear en les eleccions autonòmiques de 2015 i el posterior nomenament de Bauzá com a senador espanyol.
 
Font: Diario de Mallorca

 
La qüestió de la identitat dels mallorquins no ha estat apartada amb el nou Govern. Bauzá i el seu equip condicionaren un fantasma que ha esdevingut el motiu de nous discursos entre els intel·lectuals anticatalanistes de les Illes: el fantasma del balearisme. La idea és simple: mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers no només són els habitants d’un arxipèlag que a l’actualitat és oficialment reconegut com “Illes Balears”, sinó que comparteixen la identitat “balear”. Aquesta revelació té uns corol·laris que connecten amb afinitats prou conegudes del Govern Bauzá. Podem concretar-los en un parell. En primer lloc, els balears tenen una llengua pròpia, el balear, que, si bé forma part de l’idioma català, comporta un seguit d’elements irrenunciables, com ara el fonament de la identitat balear i el pretext per a oficialitzar un estàndard lingüístic diferenciat de “el català de Catalunya”. En segon lloc, la identitat i la llengua dels balears són reconeguts en el conjunt de la nació espanyola, la qual és garant de l’autenticitat dels pobles que aplega i a la que cal defensar per tal d’evitar que el partidisme (d’arrel esquerrana i separatista) atempti contra autenticitats vives tals com la balearitat. El balearisme, doncs, si més no aquest de darrera onada, no és més que una versió del vell gonellisme, el qual, com ha argumentat Toni Barceló[ii], pot entendre’s com l’efecte d’una misantropia l’objectiu persistent de la qual és impedir una identitat col·lectiva catalana.
Aquest balearisme no pertany només a l’àmbit del discurs sinó també al de les idees, encara que no siguin gaire profundes. Per això calen respostes crítiques més enllà de la retòrica maximalista i l’estratègia electoral. Els balearistes postulen que hi ha una identitat, que és la que és, pràcticament pura, que comparteixen tots els mallorquins (i “balears”), i que és amenaçada per professors balears al servei sectari dels deliris imperialistes dels catalans. L’esquema és, a més de simplista i paranoide, tendencialment racista. Gonellisme, al cap i a la fi. En tot cas, però, seria una irresponsabilitat delegar la qüestió de la “balearitat” a polítics del moment i xerraires incendiaris, especialment després de l’experiència del blaverisme, que comportà la violència directa envers rellevants acadèmics i pensadors valencians[iii]. No obstant això, el balearisme de darrera onada compta amb intel·lectuals propis. Un exemple el trobam a la recent publicació de Sa norma sagrada, editada per la Fundació Jaume III i signada per Joantoni Horrach i Joan Font. El primer és doctor en Filosofia i el segon és professor titular del Departament de Física de la UIB. Cap d’ells és lingüista, però, pel que fa a l’esmentat llibre, això no és cap handicap: Sa norma sagrada no es un tractat, ni un treball de recerca, ni tan sols un assaig, ni té res a veure amb l’estudi de les llengües i els processos d’identificació, sinó que és un pamflet de 160 planes, “un llibre d’agitació política”. Malgrat la formació dels seus autors, Sa norma sagrada no només mira de naturalitzar una fantasiosa identitat balear sinó que justifica el racisme implícit en el gonellisme i atia l’odi contra l’ensenyament públic de qualitat a les Illes Balears.



La filosofia política del gonellisme

Sa norma sagrada comença afirmant el següent: «Deia Chomsky que una llengua és un dialecte amb un exèrcit darrera. Dit d’una altra manera, una llengua moderna –i es català, sense dubte, ho és, pentura una de ses darreres en haver fixat sa seva normativa i es seu estàndar– és un producte històric resultat d’un determinat procés cultural, polític i social» (p. 7). En un parell de frases veiem els elements claus d’aquest pamflet. Veiem, en primer terme, l’apel·lació a una de les veus imprescindibles de la Lingüística contemporània, una ortografia que no respecta cap estàndard i un èmfasi en què la llengua és un producte històric. També veiem com Horrach i Font associen la normativa de la llengua catalana amb la violència; amb el benentès que la finalitat d’un exèrcit és exercir una violència determinant en els afers humans. En relació als sociolingüistes balears, al llarg del pamflet, els autors fan servir expressions com «guardians de ses essències» (pp. 8, 24), «quintacolumnista» (p. 64), «irredemptisme» (p. 112), «apòstols de ses essències» (p. 163). De forma simptomàtica, qualifiquen la Normalització Lingüística com a «guerra santa purificadora» (p. 147). Tot això té el seu pretext.

Una de les tesis postulades a Sa norma sagrada és que el Departament de Filologia Catalana de la UIB és el principal obstacle de la realització de la identitat balear; un obstacle amagat sota una presumpta cientificitat que només fa de cobertura de l’agenda d’unificació política dels Països Catalans dirigida per l’agressiu centralisme de Barcelona. En aquest sentit, paraules emparentades amb ciència, objectivitat i raó apareixen sempre entre cometes quan es comenta la tasca de professors i investigadors com els esmentats. Això provoca un primer dubte: si les ciències del llenguatge no fan ciència, sinó més aviat ideologia imperialista, per què iniciar el pamflet amb la cita d’un lingüista? La resposta és clara i reveladora: Sa norma sagrada, com a bon pamflet gonellista, tracta de fer mal als estudiosos i defensors de la llengua catalana a Mallorca. L’epistemologia o la modernització són recursos ad hoc sense importància per a fer un pamflet. La subtilesa és clau en política.
Font: Fundació Jaume III

        
            

                                   
A més de Chomsky, a la primera pàgina trobam una referència a Hobsbawm. Remoure amb aparent simpatia l’imaginari dels universitaris d’esquerra també és subtilesa, sens dubte. Tot interpretant l’historiador marxista, s’afirma que «No és sa llengua es fonament espiritual de sa nació moderna [...], és sa nació moderna sa que crea [...] una llengua amb aspiracions de convertir-la en nacional» (p. 7). El pamflet vol deixar clar de bon començament que la llengua nacional no fa la nació política, sinó a la inversa. D’aquesta manera s’apunta a què tot intent de normalització lingüística, segons el nou balearisme, té com a finalitat establir una llengua artificial d’acord a un objectiu polític. Hobsbawm té raó quan diu que la construcció de la llengua nacional forma part d’una complexa novetat històrica, que ell anomenà “l’invent de la tradició”, i que és cabdal per a entendre la industrialització i el model d’Estat posterior a les Guerres Napoleòniques. El que passa és que la referència, com en el cas de la de Chomsky, està treta de context; l’historiador marxista està ben lluny de criticar la política pel fet de ser artificial o el que és artificiós pel fet d’estar polititzat. De fet, un marxista és fruit de i per a la modernització.

L’invent de la tradició forma part de les estratègies de la burgesia triomfant per tal d’uniformar les masses amb una doble intenció: minvar l’àmbit d’influència de l’Església i de les famílies nobiliàries tot d’acord a les construccions de noves identitats “modernes” i, amb aquestes identitats com a base, generar col·lectius “nacionals” en una nova fase del capitalisme tan hereu de l’auge de les innovacions i la gran indústria (big business) com de les guerres de primera generació i de l’expansió de noves institucions socialitzadores. Així mateix, com proven estudis magistrals de Schumpeter i Foucault, tot això fou correlatiu al desplegament d’una burocratització asfixiant. Ara bé, Hobsbawm no va negar que ell escrivia en la mateixa llengua que Hobbes i Shakespeare, la mateixa en què s’han expressat Olivier Cromwell i Margaret Thatcher. Que Newton titulés Optikcs el seu famós llibre de 1704 però que els diccionaris moderns de llengua anglesa ja no acceptin “opticks” sinó “optics”, i que així s’ensenyi arreu del món, té a veure amb “l’invent de la tradició”, concretament amb la reproducció d’un estàndard lingüístic. Hobsbawm no es posiciona contra això. La llengua evoluciona, sí, però l’explosió demogràfica i els nous mitjans de comunicació de la industrialització ençà fan que les estandarditzacions puguin ser útils. També per a les classes populars, com sap qualsevol marxista. Per cert, els primers a combatre rabiosament aquest “invent” eren seguidors de reaccionaris com Edmund Burke, Joseph De Maistre i Donoso Cortés.

Les cites descontextualitzades de Noam Chomsky i Eric Hobsbawm tenen en Sa norma sagrada una intenció irreflexiva i maniquea que encaixa en el gonellisme. Segons el que es planteja en aquest pamflet gonellista, hi ha dos tipus de llengües: naturals (dialectes) i nacionals (artificis). Els catalanistes, moguts per construir els Països Catalans, identifiquen llengua i nació. Que aquesta identificació necessiti engegar la normalització lingüística mostra un fet que alhora és lògic i pervers. En canvi, els gonellistes, que ara es fan dir balearistes, defensen una llengua natural, el balear, que, tot i ser un dialecte del català, viu al marge dels interessos de Madrid i Barcelona i només podrà seguir vivint en una nació que reconegui diferents llengües, és a dir, sense identificar-ne llengua i nació. Val a dir que aquest maniqueisme comporta una concepció de la llengua que permet considerar que totes les llengües estandarditzades són iguals, la qual cosa legitima, en la pràctica, els abusos que han fet possible l’estat actual de les llengües. Així, doncs, una llengua imposada sota amenaça de tortura o per decret colonial seria tan legítima com les gramàtiques que s’han formalitzat i estudiat clandestinament o a l’exili.

Aquesta no és l’única lectura que es pot fer de la concepció d’Horrach i Font sobre la llengua, però la resta no passen de ser desideràtums inoperatius. Pensem en el següent cas: si fem una normalització de la llengua europea, per molt que desitgem una Europa unida i organitzem tots els mecanismes al nostre abast, serà un fracàs. Cap normativa fa una llengua; de fet, la llengua –com ha argumentat el propi Chomsky– suposa un repte radical per a qualsevol contraposició entre “natural” i “artificial”. El fet que no hi hagi cap “llengua europea” és el que fa que una normativa europea sigui impensable. Les normatives, tanmateix, no són patrimoni de cap ideologia concreta. Els parlants dels diversos pobles s’entenien abans de les normalitzacions lingüístiques. No només per l’existència de llengües franques, sinó de llengües vernacles. Però és la voluntat de garantir una comprensió compatible amb la creació i de poder presentar alternatives a les llengües franques el que van fer de les normalitzacions una necessitat independent de les estratègies burgeses del segle XIX.

El que possibilita –sense garantir– una llengua al marge de la normalització és un substrat col·lectiu, compartit, encara que sigui més o menys idealitzat. No per casualitat, on diem “llengua” també podem dir “dret polític” o “consciència de classe”, els quals també es comencen a normalitzar pròpiament arran de la Revolució Industrial. Quan Fichte o Hegel debatien sobre com fer la constitució alemanya postulaven un substrat germànic que no era monolític, ni equiparable a les idees clares i distintes de tipus cartesià, però sabien que havia prou raons per a considerar-lo. Es pot dir el mateix dels plantejaments de Marx i Engels pel que fa a la lluita de classes, a saber: no implica fronts monolítics però també hi ha raons per a tenir-les present. Raons que només poden ser històriques. El mateix cal dir de la llengua. Si hi ha llengua, com si hi ha dret polític o consciència de classe que són efectius, és perquè hi ha un substrat històric corresponent. La base d’aquests raonaments s’han fet servir per a criticar les pretensions de llengües com l’esperanto, la legislació globalista o la lluita de classes mundial, tot considerant que es tracta de retòrica més o menys útil d’acord als interessos de torn, però retòrica al cap i a la fi. El mateix cal dir de la concepció que Horrach i Font presenten sobre la història.

Tot apropiant-se (de forma conscient o no) d’idees genuïnament feixistes que posteriorment foren reciclades per intel·lectuals anticomunistes de la Guerra Freda, a Sa norma sagrada es declara que «s’Història no està escrita i [...] noltros som es que la feim en es nostro quefer diari» (p. 12). Aquesta idea del “everyday life” agrada molt a certs postmodernistes actuals. Una de les primeres verbalitzacions de la idea fou defensada pel propi Benedetto Croce, qui declarava que “la història és sempre una història del present”. Pensadors de primer nivell com Gyorgy Lukacs, Walter Benjamin, Theodor Adorno, Edward Carr, Adam Shaff, Pierre Vilar o el mateix Eric Hobsbawm la van criticar de múltiples maneres. Ara bé, és una idea que captiva a qui no vol prendre’s seriosament el passat o simplement a qui no vol acceptar el que no li agrada. És tautològic que tota història és narrada per algú, el qual té uns interessos i forma part d’un context, però l’honestedat i el rigor pel que fa a les dades i l’argumentació són criteris cabdals i no només qüestió d’estil. En tot cas, si l’esmentada concepció sobre la història fossi quelcom evident, si la història només depengués del que fem ara, la veritat històrica dependria únicament de la seducció i la imposició de poders fàctics: just l’objectiu polític de Sa norma sagrada i del gonellisme en general.



El catalanisme, o l’home de palla del gonellisme

Imaginem que un extraterrestre arriba a Mallorca i, pel fet d’entendre el “balear” i per una curiositat inefable, comença a llegir Sa norma sagrada. Tot d’una comença a interessar-se per la temàtica i llegeix manuals sobre política contemporània. El més probable és que les seves primeres impressions fossin que a les Illes Balears hi ha actualment un tipus de maccarthisme engegat a la dècada de 1980 per Jordi Pujol, el qual vindria a ser una mena de Vladimir Putin de la Mediterrània. En Pujol estaria recolzat per una mena de mujahidins anomenats fabristes que, malgrat l’aura de combatents per la llibertat, no són més que una colla de fanàtics que vol sotmetre la tribu balear. Per la seva part, els bons salvatges balears només volen gaudir d’una pau que és garantida per Espanya i defensada per les víctimes del pancatalanisme. Aquesta fantasia no és menys ingènua del que Horrach i Font semblen creure de bon de veres. Per fer-lo més versemblant, el seu discurs presenta dues tendències irreconciliables, a saber, el catalanisme i el balearisme, representades respectivament per Pompeu Fabra i Antoni-Maria Alcover. El contrast entre els dos filòlegs és emfatitzat de forma significativa: «Fabra i Alcover representaven dues concepcions ideològiques i religioses antagòniques. Esquerrà, progressista, nacionalista, anticlerical, republicà i patriota català, es primer. Dretà, conservador, regionalista, canonge, monàrquic i patriota espanyol, es segon» (pp. 40-41). Tot i així, matisen que Alcover era un «resum de tot lo que es catalanisme odiava ahir i avui: una persona que anava a lloure, priorisant es seu amor per sa llengua al marge d’intencions polítiques» (p. 48). Deixant de banda el maniqueisme d’aquest plantejament, no queda gens clar per què la manca d’intencions polítiques és un punt a favor dels balearistes, però sobta que aquesta mancança estigui vinculada a la dreta política i confrontada al catalanisme d’esquerres.
 
Font: bibiloni.cat

 

El discurs de Sa norma sagrada sembla en bona part calcat del blaverisme. En primer lloc, catalanista és qualsevol persona, pràctica o idea sospitosa de qüestionar una identitat pura, en aquest cas la identitat balear: una identitat amb llengua pròpia i clarament apolítica. En segon lloc, el catalanisme no té cap finalitat crítica ni ociosa: qui qüestiona la identitat balear només vol unificar políticament els Països Catalans. Qui parla de llengua i cultura catalanes és un pancatalanista. En tercer lloc, el pancatalanista està compromès amb l’ideari del marxisme, i també amb el nazisme, tot representant una ideologia extremista encara que aparentment noble o presumptament innocent. En quart lloc, darrera del pancatalanisme sempre estan els poders fàctics barcelonins, als quals Fabra va donar una eina equivalent a la d’un exèrcit, a saber: una normativa lingüística. En cinquè lloc, els oficials i soldats d’aquest exèrcit es concentren en estaments concrets: mestres d’escola, estudiants, escriptors, periodistes. Així i tot, hi destaca un de forma especial: els filòlegs de la UIB. En sisè lloc, el catalanisme és i ha estat afavorit pel mallorquinisme i totes les forces d’esquerra, sempre en abrupta contradicció amb les demandes del poble balear. Per sucar-hi pa.
Hom pot criticar l’spanglish i defensar la llengua de Cervantes arreu de la hispanitat i ser alhora independentista català. En efecte, posicionar-se entorn de la unitat d’una llengua no genera cap compromís unívoc i automàtic. Inclús postular «s’unitat de sa llengua [catalana] com a pas previ i necessari per caminar cap a una unió política [dels Països Catalans] que integri Balears» (p. 68) pot comportar actituds ben diferenciades. D’una banda, des del balearisme representat per Horrach i Font, es tracta d’un postulat que caricaturitza el catalanisme i mira de consagrar diferències tot banalitzant un concepte filosòfic cabdal com és la unitat. Quan un acadèmic nord-americà o alemany assumeix que hi ha un substrat comú que uneix els Països Catalans no està fent proselitisme, sinó exposant-se a la crítica d’altres acadèmics. No hi ha res de contradictori en considerar la unitat dels catalans regionalitzats sense voler una unitat política al respecte. Membres de Compromís i Més per Mallorca inclús han defensat que el més adient és que cada “país català” tingui el seu Estat propi. Això és més palès entre els partits barcelonins. Gairebé tots defensen una llengua comuna que abasta de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, però pocs aspiren a la reunificació de la nació catalana. Aquest tema ha estat treballat per Xavier Filella[iv], qui ha mostrat com el catalanisme hegemònic al Principat ha evolucionat des d’un model integral quant a identitat i llengua a un model pragmàtic centrat especialment en el benestar de la ciutadania de Catalunya.

Si l’anticatalanista de torn vol creure que tot el que passa a Catalunya és fruit d’una conspiració i que Miquel Iceta en el fons és un estalinista fusterià, doncs, almenys per part meva, no hi ha res a afegir. Però a l’hora de potenciar una llengua (és a dir, un dels eixos fonamentals de la socialització humana) sempre és millor poder comptar amb deu milions de parlants que amb cinc milions o cent mil. Tants d’anys de Governs del PP al País Valencià i a les Illes Balears fa que molts encara no ho puguin entendre; amb tot, deteriorar al màxim la socialització ha estat tradicionalment un dels punts programàtics d’aquests Governs. La ignorància i la mala fe (també) són construccions sociohistòriques. No obstant això, d’altra banda, l’esmentat postulat també pot entendre’s des del catalanisme. En aquest cas, si bé no és del tot gratuït, potser és massa exagerat. Els que volen la unificació d’Irlanda o la independència d’Escòcia s’expressen públicament en anglès. Els llatinoamericans poden afirmar-se com a tals i emfatitzar la seva idiosincràsia encara que no parlin més llengües que el castellà. En el cas dels Països Catalans hi ha prou motius extralingüístics (socioeconòmics, geoestratègics, etc.) per reclamar-ne la unitat política.

Segons els gonellistes, els catalanistes controlen l’escolarització dels balears amb el beneplàcit dels partits polítics disconformes amb l’espanyolisme de dretes; segurament no és casualitat que els autors de Sa norma sagrada hagin estat portaveus d’UPyD i el PP, respectivament. Horrach i Font fiquen en el mateix sac a PSOE, PSM, EU i UM perquè, entre d’altres coses, proposaren l’equiparació de català i castellà per a l’Estatut balear de 1999 (p. 98). També afirmen que tots els responsables polítics de l’aplicació del Decret de Mínims eren catalanistes (p. 122). Si això és cert, no s’entén una de les tesis principals del llibre (a saber, que els balears no volen saber res de catalanisme) car a les Illes Balears hi ha un règim de democràcia representativa. Però deixem-ho córrer: un pamflet no mira de ser rigorós sinó d’articular passions políticament. Tot plegat ajuda a entendre per què cada vegada que es parla de «partits nacionalistes» s’obviïn els partits afins al nacionalisme espanyol, o per què es declara alegrement que «Es nacionalistes sempre han tengut s’habilitat d’enganar es seus adversaris» (p. 97) i que la normalització lingüística de 2003 era de «regust totalitari» (p. 126). Un regust que, per cert, havia de ser prou sui generis, ja que a llavors jo cursava el batxillerat a un institut públic de Palma i recordo que, tret de les redaccions per a les assignatures de Català i Anglès, gairebé tot ho redactava en llengua castellana.

Una de les presumptes proves amb què volen “mostrar” que el catalanisme té apropiades les escoles és que prop d’un 40% dels afiliats del PSM són historiadors i filòlegs (p. 86). El rebuig del catalanisme i de l’ensenyament públic de qualitat són dues cares de la mateixa moneda per al gonellisme. Horrach i Font qualifiquen els plans d’integració de nouvinguts com a «treball de desarrelament» (p. 130) i sostenen que l’augment de 1.400 places docents per als instituts públics durant el Pacte de Progrés (1999-2003) tenia com a objectiu «colonisar s’educació pública» (p. 125). L’esmentat rebuig inclou també els periodistes i el jovent; el pamflet indica que, «amb l’excepció des mestres d’escola i clar, dets escriptors en llengua catalana, a cap altre col·lectiu laboral com es des periodisme s’ha produït aquesta adhesió tan forta a un catalanisme que no comparteixen sa majoria des seus lectors» (p. 14). També es rebutja que els estudiants corregeixin als seus pares (p. 146). Tanmateix, s’assenyala que «Barcelona sempre ha exercit es paper de font baptismal pets estudiats balears» (p. 128) i que «Sa jovenea està avida d’ideologies irredemptistes amb solucions finals, cosa que es catalanisme els ofereix a balquena» (p. 14).

La banalització del catalanisme, com podem veure en fragments com els citats, no només porta als autors a identificar-lo amb els nazis sinó a banalitzar el propi nazisme. La intuïció que Horrach i Font tenen del que és la versió “radical” del catalanisme no és menys sorprenent. En un moment del llibre (p. 121), identifiquen la Universitat Catalana d’Estiu, el treball de Mikimoto a TV3 i la històrica manifestació mallorquina sota el lema “Som Comunitat Històrica” com a exemples d’aquest radicalisme. Així mateix, associen les expressions «barco de rejilla» i «barbàrie forastera» al «catalanisme més radical» (pp. 89-90). En fi, repto als autors de Sa norma sagrada a que responguin dues qüestions: Hi ha cap catalanisme definit més radical que la CUP? Hi ha cap document oficial de la CUP que inclogui expressions d’aquesta casta?



En Pep Gonella i l’esperit antiilustrat a Mallorca

Sa norma sagrada suposa un compromís amb l’ideari de l’anònim Pep Gonella. Una figura llegendària mallorquina que, malgrat iniciar un històric debat amb Pompeu Fabra, no va rebel·lar mai la seva identitat, demostrant així que la manca de reflexió i el sentiment de vergonya també poden anar plegats. Els seus punts són els següents:

1.      «es mallorquí és més pur i més poc castellanisat que es català des fabristes;
2.      s’unitat des català s’està materialisant amb criteris uniformisadors gens integradors;
3.      s’intelligentsia cultural mallorquina mimetisa ses formes barcelonines;
4.      reclama més protagonisme des poble mallorquí en sa conservació de sa seva llengua;
5.      i considera s’ortografia com una cosa secundària» (p. 73).
 
Font: regnedemallorca.blogspot.com.es

                     

El primer punt podria ser signat pel candidat a ser el Donald Trump mallorquí. Però, si bé això ja és prou simptomàtic, paga la pena considerar-lo. L’estratègia de contraposar «es mallorquí» al «català des fabristes» denota una reducció dialèctica que porta la qüestió de la llengua a un àmbit antagònic (i no merament agònic) on el “nosaltres” (noltros, els balears) i els “altres” (els catalanistes) genera un plantejament que impossibilita la crítica. No s’està tractant la normativa catalana, ni un punt d’entesa, sinó una declaració per la qual la puresa ha de prevaler contra l’acadèmia. Tant se va si l’acadèmia es complexa, oberta a debat, a moviments interns, a decadències i regeneracions, politeista i escèptica alhora: l’acadèmia és l’enemic. Tanmateix, com que els acadèmics han estat els únics que han defensat l’ensenyament del català per als mallorquins de famílies castellanoparlants, la puresa reclamada pel gonellisme (no només contra l’acadèmia sinó contra el castellà) suposa matar dos ocells d’una pedrada.

Al mallorquí catalanoparlant que rebutja per igual al “catalanista” i al “foraster” ja li va bé que li defensin que parla una llengua que li diferencia dels peninsulars, mentre que al mallorquí castellanoparlant se li fa creure que allò que aprèn a l’escola és un artifici que a peu de carrer no aplica ningú. Heus aquí la raó del segon punt: el que promulguen els fabristes no integra a la gent. Ara bé, si no integra, com s’explica el sentiment entorn de la llengua compartit al Principat, on hi ha diverses varietats catalanes i gent provinent d’arreu del món? Com s’explica, a més, concentracions com les que any rere any omplen els carrers de Palma cada 30 de desembre? En qualsevol cas, el que no sembla gens integrador es l’estàndard proposat per Horrach i Font car no només és criticat per mestres, escriptors, periodistes i estudiants sinó que probablement allunyaria més als mallorquins de la resta del domini lingüístic. A qualcuns els agrada identificar illenc i aïllat, i ara es fan dir “balearistes”.

La tendència a fer caricatures simplistes és una característica del gonellisme. Aquesta tendència denota una actitud hostil, però també porta a la xerrameca. Parlar de «formes barcelonines» a hores d’ara no significa pràcticament res. No sabem què sabia un anònim mallorquí de fa cinquanta anys, però sabem que a l’actual província de Barcelona hi ha molta varietat lingüística. El català de Manresa no és el del Barcelonès. El català de Nou Barris no és el de Sant Gervasi. Tanmateix, Mallorca ha canviat prou durant les últimes cinc dècades com per no fer-li gaire cas a un eslògan com el presentat en el quart punt. La majoria dels mallorquins actuals són bilingües, encara que ho siguin en un nivell passiu, per la qual cosa això de «sa seva llengua» no té cap altra intenció que generar divisions. Refusar el castellà o el català estàndard no és símbol de “mallorquinitat” o “balearitat”, sinó d’estupidesa. Les idees del gonellisme pel que fa a la conservació d’una llengua són de caire preindustrial, retrògrades, remeten a una societat orgànica, estacionària, d’allò que Ferdinand Tönnies va anomenar la gemeinschaft i que qualcú vol associar a les Illes Balears.

El mallorquí, com qualsevol dialecte o llengua, ja només pot sobreviure si està integrat en un espai de comunicació creatiu i regulat. Com més ampli i més veus n’hi hagi, millor. El lema segons el qual tota llengua viu de ser parlada només expressa romanticisme tronat. Les llengües depenen de la manipulació, l’arranjament, l’estudi i l’originalitat precisament perquè són constructes històrics i no pas relíquies. No obstant això, és del tot coherent que qui creu que la llengua és una relíquia, així com qui encara no entén les condiciones evolutives de les societats capitalistes, cregui també en el punt cinquè del gonellisme. Per a la resta, la coherència depèn d’aspectes com l’ortografia, ja que és una eina clau per obrir la llengua als no natius, permet perfeccionar-la als natius i és condició raonable per a que una llengua sigui un criteri professional (als àmbits de la comunicació, l’administració, l’ensenyament, etc.) i a més poder fer-la universal, la qual cosa és especialment important en temps de globalització. No té cap credibilitat assenyalar que «es gonellistes [...] no estan en contra de s’unitat des català ni d’una gramàtica que l’unifiqui; tan sols demanen que es lèxic mallorquí (i balear, per extensió) no se perdi a causa de s’aplicació d’una uniformisació excessivament estricta» (p. 71). Horrach i Font no només confonen conceptes com uniformització i homologació, així com mestres d’escola i exèrcit colonitzador, sinó que diuen defensar una llengua mentre miren d’arraconar-la tot concebent-la com una meravellosa abstracció.

Qui vol entendre una llengua no pot entendre-la com una meravellosa abstracció, sinó –almenys– com un objecte d’estudi. Això és refusat radicalment a Sa norma sagrada, on es qüestiona que la lingüística pugui considerar-se una ciència. En aquest sentit inclús suggereix que un filòleg, contràriament a un enginyer, no és un científic (p. 153) i que la ciència segueix 100% paràmetres lògics (p. 161), coses que denoten una ingenuïtat totalment desacreditada des de temps de Pierre Duhem, Otto Neurath, Ludwik Fleck i Boris Hessen. Tanmateix, després dels treballs i recepcions de Thomas Kuhn, Mary Hesse, Richard Lewontin o Ian Hacking sabem que ni les ciències naturals són tan “científiques” ni les ciències humanes ho són tan poc. D’aquí no s’ha d’inferir cap fal·làcia relativista sinó la riquesa de coneixements que tenim al nostre abast i que qualcuns simplement menyspreen. Belén Esteban no té res a replicar a Stephen Wolfram ni a Jan Assman. Tampoc s’ha de creure que Josep Fontana, Baruch Fischhoff o Saskia Sassen no tinguin més autoritat que un diletant com Eduard Punset. Què passa, però, amb el Departament de Filologia Catalana de la UIB?

A parer d’Horrach i Font, els professors balears de sociolingüística catalana no només no fan ciència sinó que són «falanges ultraestaradisadores» (p. 74), «la intelligèntsia catalanista de ses Illes Balears» (p. 136). Inclús parlen de cratolatria («idolatria des poder») (pp. 37, 127) per a caracteritzar-los. El rebuig gonellista envers les ciències humanes és simptomàtic del seu partidisme. Tema apart és Gabriel Bibiloni, a qui els autors esmentats li dediquen un capítol sencer i qualificatius com «inquisidor», «sectari» i «es nostro Savonarola» (pp. 146, 147). Moguts per aquest torrent passional, sostenen que «No és casualitat que es filòleg de s’UIB, Gabriel Bibiloni, cregui que ses llengües són productes històrics, o sigui, polítics. Aquesta fe absoluta en es poder polític per crear llengües més enllà de ses seves característiques de tipo lingüístic és una conseqüència evident de sa cratolatria de què parlam» (p. 103n). Observi’s que, com ja hem comentat, a Sa norma sagrada es defensa implícitament que les llengües són relíquies, com un do diví. Emprant lliurament Hobsbawm, també es defensa que durant els processos de modernització s’han creat llengües. Això és una mica exagerat perquè cap llengua surt del no res ni del cap de ningú, però en general forma part de la típica retòrica gonellista contra l’ensenyament públic. El que és digne d’esment és que s’identifiqui els adjectius “històric” i “polític” mentre es sosté que noltros feim s’Història i s’acusi a l’OCB (pp. 57 i ss.) i als sociolingüistes de la UIB de fer política. Arran d’aquí se m’acudeixen tres hipòtesis:

1.      Font i Horrach adjectiven la paraula “història” en un doble sentit inherentment excloent: la història política i la història natural. La primera és indesitjable, la que fan els catalanistes, mentre que la segona és desitjable i la que ells defensen;
2.      Font i Horrach són conscients dels seus interessos polítics però, per una qüestió d’estratègia compromesa amb un maniqueisme victimista, s’estimen més dir que els que fan política són els altres, ells només actuen amb naturalitat;
3.      No cal pensar gens ni mica en les contradiccions internes de Sa norma sagrada perquè al cap i a la fi només és un “llibre de combat” que pretén donar-li paraules a qui no vol pensar de cap manera allò que vol atacar: la cultura catalana.

Un dels casos més sorprenents de Sa norma sagrada és la tesi sobre l’ús que en fan els sociolingüistes “catalanistes” del concepte tècnic de disglòssia. La idea és que aquest concepte fou encunyat per Charles Ferguson i que els esmentats sociolingüistes tenen la poca vergonya de fer una «manipulació des concepte» (p. 106). S’exposa que Ferguson va emprar originàriament el concepte de disglòssia per a referir-se a la situació d’una mateixa llengua amb diferents registres a nivell social i que, per motius mitòmans (p. 107), els “catalanistes” ho van aplicar per a estudiar els usos del català i el castellà en una mateixa àrea lingüística. Costa de creure que Horrach i Font pensin que han descobert qualque cosa. Crec que ningú sostindria en públic, amb un mínim de rigor, que la biologia contemporània “ha manipulat” a Carl von Linné per afirmar que l’Homo Sapiens és una espècie deguda a una evolució i no una creatura, o que la física contemporània “ha manipulat” la gramàtica per dir que l’àtom, contràriament a la seva etimologia, és divisible. Els conceptes tècnics, en la mesura en què no són merament ideològics, són necessàriament susceptibles de readaptació crítica; la qual cosa, a més a més, esdevé necessària quan s’estudien diferents cultures.

L’obsessió de Font i Horrach contra els lingüistes i la seva manca de criteri del que és la ciència els hi fa dir ingenuïtats i sacralitzar al propi Ferguson com si es tractés d’un partisà anticatalanista[v]. La cientificitat o versemblança, aquí, només són excuses. Al meu parer, la batalla dels gonellistes i balearistes afins contra la llengua catalana sembla anàloga a la que hi ha als Estats Units per part dels creacionistes envers el darwinisme. Els partidaris del creacionisme solen apel·lar a retòrica del tipus “la teoria de Darwin només és una interpretació entre d’altres” i “el darwinisme és incompatible amb la consciència i els bons costums”. Tot plegat no deixa de ser les velles cançonetes antiil·lustrades, entonades pels qui són incapaços de diferenciar entre raó, moral i ideologia. O, almenys, pels qui treuen qualque rèdit si hi ha confusió.





[i] SALINAS, Pedro, (1995) [1944], Aprecio y defensa del lenguaje, Editorial de la Universidad de Puerto Rico, San Juan, Puerto Rico, pp. 17-19
[ii] BARCELÓ, Antoni, “Llengua i dialecte: El cas Bauzá”: http://culturaipais.blogspot.com.es/2015/08/llengua-i-dialecte-el-cas-bauza-antoni.html
[iii] VIADEL, Francesc, (2015), La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l’anticatalanisme espanyol, València: PUV
[iv] FILELLA, Xavier (2014), “Nova política cultural per a un nou país? Una societat en canvi (1980-2013)”, en G. Mayos i J. Morro, Hi ha una nova política?, Barcelona: La Busca, pp. 177-194
[v] Per curiositat, he consultat el llibre de text de Lengua Castellana y Literatura (Vizcaya: Oxford, 2003) que vaig estudiar quan feia el Batxillerat, signat per Carlos Arroyo, Perla Berlato y Mabel Mendoza, on s’exposa el concepte de disglòssia. A la pàgina 13 es comenta l’espanyol i el guaraní al Paraguai com a exemple de disglòssia. No sé que en pensen d’això Horrach i Font.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada