dilluns, 28 de novembre del 2016

"Calant foc a les corbates", per Quim Gibert




Calant foc a les corbates

L’hereu al tron de Whangara, territori maori de la costa est de Nova Zelanda, només pot ser el primogènit mascle de la línia successòria. Així ho estableix la tradició d’aquesta tribu autòctona de les antípodes. El fill del cap aborigen espera bessonada: una nena i un nen. Un mal fat duu la desgràcia a la família el dia del naixement. I tant la mare com el nen perden la vida en el part. El pare se’n va a viure a l’estranger i deixa la nena a càrrec de l’avi, l’actual líder maori, que no reconeix la néta com a futura dirigent. Aquest és el tast inicial d’El genet de les balenes, un film esplèndid basat en una novel·la de Witi Ihimaera, que aborda tant la qüestió de gènere com l’imaginari ancestral maori, la seva manera actual de viure i, sobretot, la relació amb la natura. Pai, la nena bessona, ara amb onze anys, sent que ha de formar-se per guiar un dia la nació maori, malgrat les desavinences i les estones entranyables amb l’avi. Pai podria ser, sens dubte, una de les heroïnes de Les heroïnes contraataquen. Models literaris contra l’universal masculí a la literatura infantil i juvenil de Bel Olid (Premi Rovelló 2010).

Bel Olid (Mataró, 1977), en l’esmentat assaig, qüestiona tòpics de gènere que l’androcentrisme vigent deixa per suposat. I ofereix relats alternatius amb protagonistes femenines que, gràcies a les dificultats, aprenen a treure’s les garrofes del foc soles o en petit grup. I, al seu torn, el sector masculí queda alliberat d’haver d’actuar de príncep blau (o valent), tasca que no sempre ve bé. 

En aquesta línia, Teresa Colomer, especialista en literatura infantil i juvenil, és del parer que l’exploració literària és una eina per ajudar a perdre la incomoditat davant les nostres emocions: «o descobrir les avantatges de la gestió de les relacions personals». I és justament la incomoditat que genera un home fet i dret amb els llavis pintats i guarnit amb faldilla i brusa allò que t’incita a seguir llegint El senyor Beneset. Es tracta d’un dels contes del recull Mil cretins de Quim Monzó, que aborda la visita d’un fill a un pare vidu, que viu en una residència geriàtrica, a qui li agrada maquillar-se i vestir-se com una dona. 

L’escriptora mataronina subratlla que hi ha espais controlats de transgressió, en els quals ens costa menys acceptar el transvestime parcial, però, que sovint tenen l’efecte pervers de contribuir a perpetuar l’ordre establert: «sempre queda molt clar l’excepcionalitat de la situació transgressora». Amb les diferents narracions que apareixen en Les heroïnes contraataquen, Olid analitza situacions excepcionals i imagina altres mons possibles.
La de Mataró també recalca que trets considerats femenins, com ara la tendresa o la comprensió, es veuen com a signe de debilitat quan la dona assumeix càrrecs que fins fa poc eren duts per homes. I, irònicament, diu: «es pot acceptar que les dones accedeixin a llocs ocupats tradicionalment per homes, però a canvi que adoptin gairebé tots els trets típicament masculins».  

Per Bel Olid, que s’identifica amb la cultura queer, un dels reptes és que els homes vegin les parets de la presó del sexisme, que també els tanca a ells: «si nosaltres vam cremar els sostenidors al maig del 68, potser aniria sent hora que ells comencessin a cremar les corbates».                   

Quim Gibert, psicòleg

dissabte, 26 de novembre del 2016

"Això és 'too much for me': el cosmopolitisme lingüístic", per Toni Barceló


(Font imatge i text: Lliure i Millor)

La vigília de Tots Sants em trobava sopant amb uns coneguts en un restaurant. El sopar va ser boníssim, però he de reconèixer que la conversa se’m va indigestar. Fa un parell mallorquí d’anys la nit de Halloween, que és una antiquíssima celebració d’origen celta exportada als EUA per la immigració irlandesa, era un relat que vèiem a les pel·lícules estatunidenques i prou. Ja ho podíem veure venir, però avui, sense saber ben bé com, els calendaris pràcticament la inclouen com si fos qualsevol altra celebració nostrada. Idò bé, la conversa anava per aquí. Un deia que el fet que les nines i els nins hagin adoptat el costum del trick or treat és un exemple d’invasió cultural; un altre afirmava tranquil·lament que «és només una festa més». Mentrestant jo bevia aigua i mirava d’enviar-me aquest darrer comentari.

Aquest mateix comensal, que va estudiar als EUA durant dos anys, també comentà que es riuen d’ell quan en pronunciar qualque cosa en anglès ho fa amb la fonètica d’aquest idioma i no pas amb la fonètica castellana, la seva primera llengua. La seva teoria és que la gent corrent –la gent que no ha estudiat als EUA?– el ridiculitza perquè pensa que ho fa per donar-se importància. Aquesta persona interpreta que quasi tothom qui l’envolta pateix de provincianisme i que per això censura la seva llibertat lingüística. Ell, un home blanc de mitja edat de classe benestant i amb formació universitària, en deu saber força, de diagnosticar aquest mal. Al capdavall és un cosmopolita.

Com que és un ciutadà del món, la seva intuïció lingüística superior li diu que parli un castellà ple d’interferències. En lingüística es distingeixen les interferències dels manlleus segons la necessitat que té la llengua B d’incorporar un element de la llengua A; és a dir, una interferència és un manlleu innecessari. El nostre protagonista, doncs, parla un castellà que té aquesta faiçó: Estoy focused en ello, Leave me alone, que necesito descansar, Yo me podría tomar algo y planear un pádel para next week, Todavía no puedo hablar con él porque no tengo esa data. En totes aquestes expressions els elements aliens a la llengua castellana són absolutament prescindibles, però segons la seva teoria ell parla així de la mateixa manera que Halloween «és només una festa més».

Però aquesta pretesa innocuïtat és un miratge, i un parany. En tota interacció comunicativa els interlocutors seleccionen els elements verbals i no verbals que creuen més convenients segons els seus propòsits, i això és vàlid tant si hi barregen components d’altres llengües com si no, perquè les normes del joc comunicatiu dicten que s’ha d’adaptar el registre i la forma del missatge a la situació comunicativa. Podria haver dit Estoy centrado en ello, Déjame en paz, que necesito descansar, Yo me podría tomar algo y planear un pádel para la semana que viene i Todavía no puedo hablar con él porque no tengo esa información; però en canvi s’estimà més dir focused, leave me alone, next week i data. No crec que al darrere d’aquestes decisions no hi hagi una intenció molt clara, com no hi ha res en el món que sigui gratuït.

El cosmopolitisme lingüístic amaga una categorització jeràrquica de les llengües i les cultures. Si preguntàssim al nostre protagonista quines diferències troba entre l’anglès i el català –o fins i tot el castellà– segurament ens diria, en el millor dels casos, que l’anglès és una llengua universal i el català, una llengua provincial. Malauradament les nocions que té una gran majoria de persones al voltant de la diversitat lingüística és la mateixa que si mai la lingüística no s’hagués emancipat com a disciplina autònoma. Actualment encara perviuen els esquemes etnocèntrics de la Il·lustració, una conseqüència teòrica dels quals és que el món suposadament es divideix entre llengües i cultures aptes i ineptes. Si per desgràcia hom és un parlant nadiu d’una llengua inepta, el millor que pot fer és renunciar-hi aviat i adoptar-ne una d’apta. Tanmateix si hi ha llengües que en dominen d’altres és a causa del poder que ostenten les cultures que les parlen. Ell en dirà cosmopolitisme, però jo, que estic totalment d’acord amb l’altre comensal, d’això en dic imperialisme.

dijous, 24 de novembre del 2016

El mallorquinisme polític es repensa i es posa a debat en les jornades “Un esborrany de país”


El mallorquinisme polític es posa a debat aquest cap de setmana, a Inca, en les jornades "Un esborrany de país" coorganitzades per les fundacions Emili Darder i Ateneu Pere Mascaró. És, segons els organitzadors, l'ocasió «d'actualitzar el pensament i discurs del mallorquinisme polític per adaptar-ho a les circumstàncies de la Mallorca del segle XXI» per «aconseguir àmplies majories socials favorables a la sobirania dels pobles de les Balears.»

(Font: Nationalia)

dimecres, 23 de novembre del 2016

Intersindical-CSC reivindica una República catalana feminista


El sindicat Intersindical-CSC ha impulsat un manifest reivindicant  les polítiques feministes i reclama l'eradicació de la violència de gènere per construir una República "radicalment lliure", en el marc de la construcció de la República catalana.
Font: I-CSC
25 de novembre, Dia Internacional Contra la Violència de Gènere   — Manifest de la Intersindical-CSC
PER UNA REPÚBLICA CATALANA LLIURE DE VIOLÈNCIES MASCLISTES,  A LA FEINA I ARREU!
Aquest any, com cada any per aquestes dates tornem a fer recompte de les dones assassinades per raó de gènere. Tornem a denunciar els feminicis, les violències masclistes inherents al sistema capitalista i que prenen multitud de formes: econòmiques, polítiques, culturals, etc.  I no passa res. Hi tornem cada any i el recompte de polítiques efectives per a l’eradicació de les violències masclistes sempre és més petit que el nombre de dones assassinades, que els drets i lleis conculcades. Lleis que normalment són més formals que una altra cosa. Algunes s’aproven però tanmateix no es desenvolupen o implementen per falta de recursos i més habitualment per manca de voluntat política o, com en el cas de la Llei d’Igualtat aprovada pel parlament de Catalunya, per suspensió per part del TC.

A les portes de la construcció de la República Catalana, cal tenir ben presents quines són aquestes violències que no ens permeten desenvolupar-nos com a éssers lliures en una societat lliure, per aspirar a construir una República d’iguals. Una República radicalment lliure.
I per eradicar les violències masclistes de socarrel, cal en primer lloc identificar-les, visibilitzar-les. Reconèixer per exemple com a violència masclista la que s’exerceix sobre la dona en el món laboral i que és té moltes cares. De vegades exercint-se de manera descarnada, però més sovint soterrada sota aspectes formals més amables o més interioritzats.
Per construir aquesta República d’iguals, ens cal en primer lloc subvertir l’opressió econòmica, origen primer de totes les violències. Fer polítiques socials que parteixin d’aquests  principis bàsics:
  • Repartiment del treball. Eliminar les desigualtats verticals (sostre de vidre) i horitzontals (25% de decalatge, de mitjana, entre el sou d’un home i el d’una dona).
  • Repartiment de la riquesa.
  • Reconeixement i remuneració dels treballs invisibilitzats, realitzats de manera aclaparadora per dones: feines de la llar, de cures, etc…
Des de la Intersindical-CSC ens solidaritzem amb les víctimes de les múltiples violències masclistes i en especial amb aquelles que les pateixen en forma d’agressió directa als seus cossos. I assumim plenament el Manifest de consens de la Plataforma unitària contra les violències de gènere,
Emplacem els i les nostres afiliades, així com al conjunt de la classe treballadora catalana a participar de totes les convocatòries contra les violències masclistes que les diferents organitzacions feministes convoquen al voltant del 25 de novembre, dia internacional Contra la Violència de Gènere.
PER LA REPÚBLICA CATALANA FEMINISTA
Intersindical-CSC,
25 de novembre de 2016

dilluns, 14 de novembre del 2016

"Ple de lluna, un conte de pirates", per Joaquim Gibert



Ple de lluna, un conte de pirates.

Els pirates tenen tresors. I amb tresors ho poden comprar tot. Jo, de menut, volia ser pirata per poder-ho tenir tot. I així ser ric. Perquè pensava que la riquesa duia implícita la felicitat. A fi i efecte d’esdevenir pirata, vaig adquirir un barret de pirata i aquells estris que solen fer servir. Per si no n’hi havia prou, em vaig acostar a la biblioteca per tal que em recomanessin aquells llibres i revistes sobre pirates. I d’aquesta forma, entendre de primera mà el món de la pirateria. Va ser així com vaig descobrir L’Illa del tresor, una novel·la d’aventures trepidants que també existeix en film. Llavors em varen dir que em caldria un galió pirata per solcar els mars del sud i altres confins. Per manca de pressupost, en qüestions nàutiques, em vaig estimar més arribar-me a una llibreria, que sempre és més econòmic, i em vaig comprar una publicació de vaixells pirates, la que més em va plaure. Hi apareixien lloros inofensius. Però també unes sèpies gegants i uns taurons sanguinaris que no dubtaven a empaitar els nàufrags. I, tan bon punt atracaves extasiat a l’illa Tortuga, uns micos d’una selva adjacent et rebien fent punteria amb els cocos i, per postres, una serp, d’aquelles tan llargues, tractava de devorar-te. Quan finalment arribaves a una cova, on sospitaves que s’hi ocultaven cofres amb joies, or, pedres precioses... només posar-hi els peus fugien esperitats un estol de ratapinyades, que feien feredat, i poc després ensopegaves amb un pirata, amb mala jeia, que hi havia arribat abans i que assegurava que aquella fortuna li pertanyia.

I justament l’esmentat pirata, era un d’aquells pirates que tot ho volia. Si fa no fa, com jo de petit. Això explica que de seguida m’identifiqués amb ell. Tant cert és, que, no gaire més tard, el pirata de la mala jeia es va apropiar del vaixell de les flors, atès que la bellesa li tenia el cor robat. Tant cert és, que també es va apropiar del vaixell dels cavalls, atès que donava molta importància a la força. Tant cert és, que també es va apropiar del vaixell dels ocells, atès que volar era un dels desitjos mai aconseguits. Era tan possessiu que quan va tenir les flors, els cavalls i els ocells, ho va encabir tot en el celler de la nau. De sobte, va veure la lluna. I també es va proposar capturar-la al preu que fos. Va pujar junt amb el grumet al pal major, però la lluna continuava sent inaccessible. Enrabiat, la va fer bombardejar. Però els canons feien curt. Va triar dues de les millors àligues, d’entre els ocells retinguts en el celler. I penjat de les seves potes, quan provava d’enlairar-se cap a la lluna, a ran d’un mal gest va caure al mar.
Desesperat es va apropiar d’un vaixell biblioteca. I es va fer un tip de llegir llibres sobre la lluna. Ho volia saber tot a propòsit del satèl·lit. És així com es va assabentar que la lluna exerceix una influència sobre els sembrats, sobre l’estat d’ànim, sobre el tallat del cabell... I més coses, com ara que es tracta d’un satèl·lit que acostuma a deixar el seu reflex en els estanys; que hi ha gossos i llops que l’escridassen amb lladrucs i udols respectivament; que la llum de la lluna traspassa les cortines de moltes llars; que els amants festegen sota la seva claror; i que els violoncel·listes li toquen sonates.

Sigui com sigui, el pirata de la males puces, més emprenyat que mai, es va proposar anul·lar qualsevol rastre del satèl·lit a la Terra. Tal dit, tal fet, va convertir la nau en una mena de diligència de l’Oest. Va fer lligar els millors cavalls del celler davant del vaixell. I va recórrer el planeta, amunt i avall, tancant en pany i clau, en el celler del galió, els estanys; els gossos; els llops; les cortines; els amants; els violoncel·listes. I és clar, cap al tard, quan la lluna va treure el nas, no trobava on emmirallar-se ni on irradiar un cert romanticisme. És aleshores quan la lluna decideix acostar-se a la Terra, convençuda que està massa allunyada per a poder reflectir la seva imatge en els bassals, en els safareigs, en els llacs... També trobava a faltar les melodies dels músics i dels enamorats fent manetes. Tampoc localitzava per cap banda el baladreig dels llops i dels gossos. Per tot plegat, la lluna va continuar baixant. El pirata de les males puces es va adonar, per la grandària del satèl·lit i la seva lluminositat, que cada cop era més a la vora. I tot observant que no deixava d’avançar en direcció a la Terra, li va demanar si us plau que s’aturés. Però continuava i continuava baixant. En un darrer gest, va alliberar la fauna, la flora i els objectes del celler del vaixell per evitar un xoc de conseqüències imprevisibles entre el satèl·lit i la Terra. Res no la va fer aturar fins que el pirata de mala jeia va quedar clavat davant de la lluna. I aquesta el va travessar mentre ell va començar a ballar: amb tanta alegria que feia sospitar que se n’havia enamorat. Qui va ser capturat, o si voleu captivat, va ser el pirata que tot ho volia. I és que va quedar ple de lluna.

Es tracta d’una conte versionat que va contar en Pep Duran, llibreter, el març passat en Una tarda de contes per a viure millor a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. La cobdícia, l’exigència i les tendències perverses del pirata són neutralitzades per mitjà de la seducció lunar. A ran d’aquesta atracció providencial, la lluna passa de ser una víctima en potència a esdevenir un revulsiu. El protagonista ja no serà el mateix d’abans: se li ha desvetllat una nova manera de relacionar-se amb l’entorn. I, de retruc, ha quedat empolsegat d'unes unces de felicitat.

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències

dijous, 10 de novembre del 2016

"Música búlgara", per Tomàs Escuder [o com ens cal integrar els nouvinguts]

Font de la fotografia

Música búlgara

Perdem de vista la perspectiva lenta . Estem afectats totes les persones , millor o pitjor , per la rapidesa i la immediatesa. Ja no vivim en els temps en els que es podia esperar el pas d’un tren per la vora del poble i així, assabentar-nos de l’hora que era.

La mirada lenta i assossegada, pot dur-nos, al comú dels mortals, una visió més encertada .Per això m’agrada caminar

Per això , de vegades, un acte tan senzill com caminar ens pot ajudar al descobriment de fets o situacions què altrament passarien de llarg pel nostre costat. I el problema no és que no en siguem conscients sinó que perdem la possibilitat de fer, de l’acte, la situació o l’encontre amb la persona, un cabdal d’informació que val més que algunes  pàgines o determinades  imatges...
Clar que no totes les observacions seran tan vàlides. Podem mirar i mirar i no veure res . O fer un viatge de quinze dies i donar-nos per a escriure , com va fer Alexis de Tocqueville, un volum d’unes set-centes o vuit-centes pàgines ( La democràcia a Amèrica ) i fer una anàlisi dels USA del seu moment admirable , just i claríssim.
En sentit contrari podem dir que també les maletes  i motxilles viatgen i no porten cap saviesa a la seua tornada.
De tota manera una cosa queda clara: la mirada lenta i assossegada, pot dur-nos, al comú dels mortals, una visió més encertada . O, com a mínim, més propera a la realitat .
Per això m’agrada caminar.

Fent-ho l’altre dia pels voltants de Castelló de la Plana, pel mig dels tarongers em vaig topar amb  les primeres colles de “collidors”. Nom genèric per a designar a terres valencianes les persones que han de collir la preuada fruita.

De fet abans de veure’ls vaig sentir la seua música. I no era ni “l’ú i el dos” o una jota valenciana. Tal vegada, fa anys, hauria estat  una “seguidilla” andalusa. No. Era música búlgara. I ho sé cert perquè ho vaig preguntar .
Estaven encara esmorzant i no treballaven perquè el camp era moll. No hi podien entrar.

Integrar els nouvinguts (com els collidors búlgars) a la societat valenciana és un deure i un repte  que tenim davant nostre i que cal afrontar de manera immediata. 

El rotgle el formava un grup majoritàriament d’homes. I tres dones. Enraonaven alegrement i es van mostrar disposts a contestar. Algú que parlava castellà millor i que semblava  un tant diferent de la resta m’explicà alguns dels problemes que tenen. No són difícils d’imaginar: sous baixos, incertesa del treball, duresa...poca unió entre ells mateix i escàs contacte amb els tractants .

Res de nou, crec. Conegut i certificat. Mentre era amb ells , una de les dones, una xica jove,  semblava desmaiar-se. Uns companys la van ajudar. Es va seure en un dels cotxes amb els què havien vingut. Algú em va dir que no era res. Que ella estava malalta i que prenia medicació però que de vegades igualment li agafaven aquella mena d’atacs. No era res, van dir.

Es va acostar un capatàs i els indicà que començaren ja la collita. Jo vaig continuar el meu camí. Encara li vaig preguntar si tots eren búlgars o també romanesos. Un dels búlgars que eren a la vora contestà menyspreadorament “ No rumanos! Búlgaros !

Havia vist un petit univers allunyat de les vides habituals de la nostra ciutadania. Em feia pensar com podríem integrar aquests persones en una vida social valenciana. Segurament difícil. I, tanmateix, els tenim entre nosaltres i seran , en un futur ja proper, ciutadans i ciutadanes de l’estat espanyol.
 Si seran o no valencians i valencianes això són figues d’un altre paner . Però és un deure i un repte  que tenim davant nostre i que cal afrontar de manera immediata.
De tornada , una xica  jove caminava gens gràcilment duent un cabàs ple de taronges. L’hort , encara moll, feia el pas difícil. Un cabàs fa 20 kg! I la música búlgara continuava .



                                      Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor 

dimecres, 9 de novembre del 2016

Taula rodona a Barcelona sobre la formació dels mestres [FOLC]


“Surten de la universitat amb la formació adequada, els nostres mestres?”, taula rodona de la FOLC


La Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC) ha preparat una taula rodona sobre educació: “Surten de la universitat amb la formació adequada, els nostres mestres? Formació inicial dels mestres i educació sociolingüística”, que tindrà lloc aquest dijous, 10 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre, a la sala d’actes del CIEMEN (C/ Rocafort, 242 bis, baixos).
Àngels Folch, mestre i membre de la Sectorial d’Educació de l’ANC; Enric Prats, professor de Pedagogia Internacional de la Universitat de Barcelona (UB), i Adam Bertran, mestre i expert en la formació inicial del professorat seran els ponents que donaran origen a la posterior taula rodona. L’acte serà presentat per Elisenda Romeu, secretària de la FOLC.

divendres, 4 de novembre del 2016

Parlament de la Daniela Grau en l'Homenatge a Lluís Companys a Perpinyà



Homenatge a Lluís Companys. Perpinyà 2016.

Benvolguts compatriotes,

Tot primer voldria agrair a Joan-Pere Pujol, que d’uns anys ençà s’ha fet responsable del manteniment de l’homenatge i de l’ofrena floral al nostre patriota màrtir Lluís Companys al cementiri de l’Oest a Perpinyà, la possibilitat que ofereix a tots els presents de prendre lliurement la paraula; així l’acte esdevé cosa de tots i no sols dels organitzadors.

També li voldria donar les gràcies per fer l’esforç, a més a més, d’homenatjar cada any un català del Nord difunt que, d’alguna manera i en àmbits diferents, va procurar defensar i/o promoure el català i la catalanitat. Aquest esforç de recordança implica un treball de recerques històriques sobre la vida i les contribucions de l’homenatjat, que és una valuosa contribució a la memòria col·lectiva en un país colonitzat on la nostra història, sigui llunyana sigui recent, no s’ensenya i no es divulga i on ningú, excepte en Joan-Pere, fa a més a més l’efèmeride dels patriotes, homes i dones morts durant l’any.
Enguany ha triat d’homenatjar el lingüista Lluís Creixell. El recordo molt bé i aquest record m’omple d’un profund sentiment irreparable de tristesa i d’injustícia perquè un dia que ens trobàvem ambdós al departament de català de la Universitat de Perpinyà, em va preguntar pels cursos, i vàrem adonar-nos en un minut de silenci punyent que ell no constava en el grup dels ensenyants: no se li havia proposat precisament a ell, meritori autor el 1974 del “Diccionari bàsic francès-català”, amb coneixements de la llengua molt superiors als nostres, d’impartir-hi cursos. No va fer cap comentari, jo tampoc, però encara avui comparteixo la pena que va omplir la seva mirada. Agraeixo doncs doblement al Joan-Pere Pujol haver-lo tret de l’oblit patit no sols després de la seva mort sinó desafortunadament quan era en vida.

Aprofito també l’oportunitat d’aquest acte patriòtic per recordar que el 5 de novembre commemorarem el Tractat dels Pirineus, és a dir la mutilació de Catalunya, amb la tradicional manifestació del nostre esperit de resistència.
D’ençà del 1659, i malgrat l’opressió, no s’han perdut totalment al Nord ni la llengua ni una certa consciència de la catalanitat. Tanmateix d’ençà dels anys 70 del segle XX uns quants volem expressar el rebuig de la colonització francesa i la permanència de la nació de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Ens donen suport cada any entitats, partits i compatriotes vinguts especialment de la resta dels Països Catalans; tenim el goig de sentir-nos solidaris i esperançats en una mateixa aspiració a la dignitat nacional i una mateixa reivindicació del dret a decidir : “No volem ser una regió de França, no volem ser una regió d’Espanya, no volem ser un país ocupat”.Sense València no hi ha independència, sense el Rosselló no hi ha nació.“In- inde- independència” etc.....: més clar no pot ser!

Enguany comptarem excepcionalment amb la presència d’uns setanta membres del Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que organitza des de fa anys l’11 de setembre al Principat de Catalunya amb manifestacions multitudinàries en favor de la independència; els delegats de totes les assemblees territorials del Principat (Catalunya del Nord essent-hi inclosa ben evidentment) es reuniran al matí en plenari i a la tarda participaran a continuació a la manifestació.
Serà també presenta a Perpinyà per primera vegada una delegació de la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans encapçalada pels representants de les tres entitats que ara per ara la configuren des d’abril 2016: Jordi Sànchez per l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), Cristòfol Soler per l’Assemblea Sobiranista de Mallorca(ASM) i Antoni Infante per la Plataforma del Dret a Decidir del País Valencià.

Ens aplegarem sota el lema inequívoc de la pancarta que vam inaugurar l’11 de setembre a Barcelona:
Els Països Catalans, una nació en marxa. Diferents ritmes, un mateix objectiu”.

Intervenció de D. Grau 15.10.2016 (Cementiri de l’Oest a Perpinyà).

dijous, 3 de novembre del 2016

MANIFEST DEL TOSSAL DEL REI en defensa dels antics límits territorials i el fet comarcal als Països Catalans



MANIFEST DEL TOSSAL DEL REI

[Nota preliminar:
Hem titulat aquest manifest com a “Manifest del Tossal del Rei” perquè en aquest punt és on es produeix, no massa lluny de la mar, la intersecció del País Valencia, la Franja de Ponent i el Principat. És un lloc que simbolitza la pregona unitat de totes les terres de parla catalana per damunt divisions administratives, les tradicionals o, per suposat, les imposades arbitràriament des de l’Estat. Porta data de novembre perquè va ser el 30 de novembre de ll’any 1833 quan es va establir la nefasta divisió provincial.]

CONSTATEM que l’actual divisió provincial de l’Estat espanyol, establerta el 1833 per Javier de Burgos no ha tingut mai en compte els fets nacionals existents. I si bé les noves províncies s’encabiren dins el marc formal de les regions tradicionals aquestes no tingueren cap plasmació institucional. És més, molts cops els antics límits tampoc no es respectaren. Això és flagrant en el cas del País Valencià, on s’afegiren arbitràriament a Alacant Villena i Saix (1836), murcianes de tota la vida, i a la província de València la comarca de Requena (el 1851), des de Conca.
Podia haver estat, però, una ocasió magnífica per restituir al seu àmbit original zones que hi havien pertangut, com és el cas de la Franja de Ponent. Però no es va fer, ja que pressupòsits semblants quedaven molt lluny ideològicament dels artífexs de la divisió provincial. Una divisió irracional i mancada de veritables fonaments, i amb aberracions tan grans com dividir comarques -com és el cas de la Cerdanya- en províncies.
Pel que fa a l’antiga Corona d’Aragó, no es van tenir en compte les divisions preexistents, els antics territoris foren esquarterats (llevat les Illes) i només perduraren com a marc històric delimitatiu però no efectiu. Les províncies, com a dispositius “separadors” de les terres de llengua catalana, seguint el model francès, formen part en el fons d’un relat essencialista espanyol que prioritza el poder madrileny i considera les perifèries com un objecte d’explotació amb total menyspreu per a la nostra història i cultura, a fi d’articular un nou estat de tipus jacobí i de matriu castellana. I no només això sinó que l’actual divisió provincial ha estat un contramodel; una mostra d’absoluta ineficàcia i d’unes institucions monopolitzades -amb l’excepció de curts períodes- pel caciquisme i el govern central. D’aquí que una de les principals reivindicacions des de Catalunya hagi estat la reintroducció de les antigues vegueries. Un cop feta l’actual comarcalització, però, i ja paradoxalment en democràcia, tornada a demanar la divisió en vegueries, no ha estat possible de reinstaurar-la, ja que ha topat amb el Tribunal Constitucional, que l’ha tombada. Així, un cop més, el govern i les institucions de l’Estat han quedat en evidència, tot mostrant les seves limitacions i la impossibilitat d’assumir altres realitats nacionals que no siguin la castellana.
No ens penséssim, però, que el menyspreu per la realitat naciional i cultural catalana sigui exclusiu del govern central, perquè a la Franja no s’han respectat a l’hora de crear noves comarques, per part del govern autonòmic aragonès, els límits idiomàtics; amb la conseqüència que un sector del Matarranya n’ha quedat fora i en altres comarques s’inclouen pobles castellanoparlants o tenen una capital no catalanoparlant (Casp i Graus, per exemple), amb la qual cosa s’evidencia un greu menyspreu.
MOSTREM, PER TANT, EL NOSTRE REBUIG pel manteniment de l’aberrant divisió provincial a casa nostra i DEMANEM una completa comarcalització a nivell de Països Catalans -tot pensant en un hipotètic i futur nou Estat Català complet-, feta des de la base i respectuosa amb les peculiaritats culturals. Una comarcalització que ha de ser completada a nivell intermedi entre comarques i les grans regions, per vegueries, governacions i illes, tot tenint en compte el cas específic de la Franja de Ponent, que tant pot ser convertida en una vegueria-regió, una vegueria, o integrada en vegueries del Principat, segons decideixin els seus habitants.

Institució Cultural de la Franja de Ponent, Països Catalans, novembre de 2016

Nota final: Som oberts -durant el que resta d’enguany- a tota mena d’adhesions, tant individuals com col·lectives. També preguem que doneu la màxima difusió a aquest manifest.