dijous, 10 de novembre de 2016

"Música búlgara", per Tomàs Escuder [o com ens cal integrar els nouvinguts]

Font de la fotografia

Música búlgara

Perdem de vista la perspectiva lenta . Estem afectats totes les persones , millor o pitjor , per la rapidesa i la immediatesa. Ja no vivim en els temps en els que es podia esperar el pas d’un tren per la vora del poble i així, assabentar-nos de l’hora que era.

La mirada lenta i assossegada, pot dur-nos, al comú dels mortals, una visió més encertada .Per això m’agrada caminar

Per això , de vegades, un acte tan senzill com caminar ens pot ajudar al descobriment de fets o situacions què altrament passarien de llarg pel nostre costat. I el problema no és que no en siguem conscients sinó que perdem la possibilitat de fer, de l’acte, la situació o l’encontre amb la persona, un cabdal d’informació que val més que algunes  pàgines o determinades  imatges...
Clar que no totes les observacions seran tan vàlides. Podem mirar i mirar i no veure res . O fer un viatge de quinze dies i donar-nos per a escriure , com va fer Alexis de Tocqueville, un volum d’unes set-centes o vuit-centes pàgines ( La democràcia a Amèrica ) i fer una anàlisi dels USA del seu moment admirable , just i claríssim.
En sentit contrari podem dir que també les maletes  i motxilles viatgen i no porten cap saviesa a la seua tornada.
De tota manera una cosa queda clara: la mirada lenta i assossegada, pot dur-nos, al comú dels mortals, una visió més encertada . O, com a mínim, més propera a la realitat .
Per això m’agrada caminar.

Fent-ho l’altre dia pels voltants de Castelló de la Plana, pel mig dels tarongers em vaig topar amb  les primeres colles de “collidors”. Nom genèric per a designar a terres valencianes les persones que han de collir la preuada fruita.

De fet abans de veure’ls vaig sentir la seua música. I no era ni “l’ú i el dos” o una jota valenciana. Tal vegada, fa anys, hauria estat  una “seguidilla” andalusa. No. Era música búlgara. I ho sé cert perquè ho vaig preguntar .
Estaven encara esmorzant i no treballaven perquè el camp era moll. No hi podien entrar.

Integrar els nouvinguts (com els collidors búlgars) a la societat valenciana és un deure i un repte  que tenim davant nostre i que cal afrontar de manera immediata. 

El rotgle el formava un grup majoritàriament d’homes. I tres dones. Enraonaven alegrement i es van mostrar disposts a contestar. Algú que parlava castellà millor i que semblava  un tant diferent de la resta m’explicà alguns dels problemes que tenen. No són difícils d’imaginar: sous baixos, incertesa del treball, duresa...poca unió entre ells mateix i escàs contacte amb els tractants .

Res de nou, crec. Conegut i certificat. Mentre era amb ells , una de les dones, una xica jove,  semblava desmaiar-se. Uns companys la van ajudar. Es va seure en un dels cotxes amb els què havien vingut. Algú em va dir que no era res. Que ella estava malalta i que prenia medicació però que de vegades igualment li agafaven aquella mena d’atacs. No era res, van dir.

Es va acostar un capatàs i els indicà que començaren ja la collita. Jo vaig continuar el meu camí. Encara li vaig preguntar si tots eren búlgars o també romanesos. Un dels búlgars que eren a la vora contestà menyspreadorament “ No rumanos! Búlgaros !

Havia vist un petit univers allunyat de les vides habituals de la nostra ciutadania. Em feia pensar com podríem integrar aquests persones en una vida social valenciana. Segurament difícil. I, tanmateix, els tenim entre nosaltres i seran , en un futur ja proper, ciutadans i ciutadanes de l’estat espanyol.
 Si seran o no valencians i valencianes això són figues d’un altre paner . Però és un deure i un repte  que tenim davant nostre i que cal afrontar de manera immediata.
De tornada , una xica  jove caminava gens gràcilment duent un cabàs ple de taronges. L’hort , encara moll, feia el pas difícil. Un cabàs fa 20 kg! I la música búlgara continuava .



                                      Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada