 |
| Font de la fotografia |
Música búlgara
Perdem de vista la perspectiva lenta . Estem afectats
totes les persones , millor o pitjor , per la rapidesa i la immediatesa. Ja no
vivim en els temps en els que es podia esperar el pas d’un tren per la vora del
poble i així, assabentar-nos de l’hora que era.
La mirada lenta i assossegada, pot dur-nos, al comú dels mortals, una visió més encertada .Per això m’agrada caminar
Per això , de vegades, un acte tan senzill com caminar
ens pot ajudar al descobriment de fets o situacions què altrament passarien de
llarg pel nostre costat. I el problema no és que no en siguem conscients sinó
que perdem la possibilitat de fer, de l’acte, la situació o l’encontre amb la
persona, un cabdal d’informació que val més que algunes pàgines o determinades imatges...
Clar que no totes les observacions seran tan vàlides.
Podem mirar i mirar i no veure res . O fer un viatge de quinze dies i donar-nos
per a escriure , com va fer Alexis de Tocqueville, un volum d’unes set-centes o
vuit-centes pàgines ( La democràcia a Amèrica ) i fer una anàlisi dels USA del
seu moment admirable , just i claríssim.
En sentit contrari podem dir que també les maletes i motxilles viatgen i no porten cap saviesa a
la seua tornada.
De tota manera una cosa queda clara: la mirada lenta i
assossegada, pot dur-nos, al comú dels mortals, una visió més encertada . O,
com a mínim, més propera a la realitat .
Per això m’agrada caminar.
Fent-ho l’altre dia pels voltants de Castelló de la
Plana, pel mig dels tarongers em vaig topar amb
les primeres colles de “collidors”. Nom genèric per a designar a terres
valencianes les persones que han de collir la preuada fruita.
De fet abans de veure’ls vaig sentir la seua música. I
no era ni “l’ú i el dos” o una jota valenciana. Tal vegada, fa anys, hauria
estat una “seguidilla” andalusa. No. Era
música búlgara. I ho sé cert perquè ho vaig preguntar .
Estaven encara esmorzant i no treballaven perquè el
camp era moll. No hi podien entrar.
Integrar els nouvinguts (com els collidors búlgars) a la societat valenciana és un deure i un repte que tenim davant nostre i que cal afrontar de manera immediata.
El rotgle el formava un grup majoritàriament d’homes.
I tres dones. Enraonaven alegrement i es van mostrar disposts a contestar. Algú
que parlava castellà millor i que semblava
un tant diferent de la resta m’explicà alguns dels problemes que tenen.
No són difícils d’imaginar: sous baixos, incertesa del treball, duresa...poca
unió entre ells mateix i escàs contacte amb els tractants .
Res de nou, crec. Conegut i certificat. Mentre era amb
ells , una de les dones, una xica jove,
semblava desmaiar-se. Uns companys la van ajudar. Es va seure en un dels
cotxes amb els què havien vingut. Algú em va dir que no era res. Que ella
estava malalta i que prenia medicació però que de vegades igualment li agafaven
aquella mena d’atacs. No era res, van dir.
Es va acostar un capatàs i els indicà que començaren
ja la collita. Jo vaig continuar el meu camí. Encara li vaig preguntar si tots
eren búlgars o també romanesos. Un dels búlgars que eren a la vora contestà
menyspreadorament “ No rumanos! Búlgaros ! “
Havia vist un petit univers allunyat de les vides
habituals de la nostra ciutadania. Em feia pensar com podríem integrar aquests
persones en una vida social valenciana. Segurament difícil. I, tanmateix, els
tenim entre nosaltres i seran , en un futur ja proper, ciutadans i ciutadanes
de l’estat espanyol.
Si seran o no
valencians i valencianes això són figues d’un altre paner . Però és un deure i
un repte que tenim davant nostre i que
cal afrontar de manera immediata.
De tornada , una xica
jove caminava gens gràcilment duent un cabàs ple de taronges. L’hort ,
encara moll, feia el pas difícil. Un cabàs fa 20 kg! I la música búlgara
continuava .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada