divendres, 23 de novembre de 2012

Catalunya i Espanya: l'estancament cíclic



Avui dia diuen que vivim en una cruïlla històrica dins la història de Catalunya i del catalanisme. Les pròximes eleccions autonòmiques a Catalunya podrien marcar un punt i final a l'autonomisme dins Espanya i s'espera que el poble català (del Principat) pugui decidir el seu futur nacional en llibertat. Ara que, cada vegada més, sembla que l'encaix de Catalunya amb Espanya és impossible, ara que moltes opinions vinculen aquest auge independentista amb "la postura del president Mas" o amb "la crispació i desesperació davant la crisi econòmica", crec de justícia recordar que l'estancament de les relacions entre ambdós provenen d'uns temps molts llunyans que té la seva arrel en la diferent concepció de la idea d'Espanya (nació única de matriu castellana o conjunt de pobles que poden conviure junts).
Valgui com a exemple d'aquests antecedents en les relacions difícils en l'encaix català dins l'estat espanyol, aquests, extraordinariament actuals, textos del 1922 d'Antoni Mª Rovira i Virgili, unes paraules que podrien ésser signades avui mateix, atesa la situació actual:

*Sobre el discurs de la por:

"La superstició econòmica"

"Hi ha, senyors, una superstició econòmica al món; hi ha qui creu que un poble no pot prescindir d'uns altres per raons d'economia. Dintre de Catalunya, sentim a dir que nosaltres, separats d'Espanya, no podríem viure, i que si un dia ens dividíssim, per la mateixa força de les coses ens tornaríem a unir. Es deia el mateix dels pobles d'Àustria-Hongria, es considerava que a Àustria-Hongria s'havia de mantenir forçosament la unió. Però quan ha vingut la ruptura, cada poble ha viscut, i aquells als quals es donava menors condicions de viabilitat, com Txecoslovàquia, aquells són els més forts. I es que els pobles, quan ve una ruptura de l'equilibri, per un instint biològic, troben un equilibri nou, tant un equilibri polític com un equilibri econòmic."


*Sobre la idea federalista amb Espanya:

"La federació dels fantasmes"

"Si ara passem, respecte a la federació, del cas internacional a l'aspecte interior, veurem encara més complicat el problema federalista. Catalunya, segons els federalistes, siguin teòrics, siguin pràctics, s'hauria de federar, però on són les personalitats federables que hi ha a Espanya? Les regions, aquelles catorze regions marcades per les catorze estrelles de la bandera federal? Aquestes regions, senyors, no han tingut coratge per formar una Mancomunitat. Com podem esperar que formin un dia un Estat particular de la federació? Hi hauria encara una altra possibilitat, la d'una federació, no regional, sinó nacional per sota de l'escorça peninsular hi ha nacions vives: ens trobem amb Portugal i Galícia, amb Basconia, que té un tros a França, amb Catalunya i amb Castella. Aquestes personalitats existeixen, vigilem-les. Però, on és, fora de Portugal i fora de Castella, la concreció política d'aqueixes nacions? Si avui vingués a Espanya una federació, per força hauria d'ésser regional, i Catalunya amb plena personalitat, hauria d'ajuntar-se federativament, no pas amb nacions, sinó amb fantasmes de regions i amb fantasmes de nacions, i jo no crec que a nosaltres ens convingui la companyia de fantasmes.
Em permeto, doncs, alterar aquell programa predicat per homes respectabílíssims, de plena sinceritat radical amb Catalunya, que diuen: aconseguim la independència de Catalunya, i aconseguida la independència, pactarem la federació, és a dir, formació de l'Estat català i federació amb els altres pobles ibèrics. Aquests dos temps, jo no els veig consecutius. Veig una altra fòrmula. És la següent: primer temps, la plena sobirania; segon temps-un temps llarg-, ens hi pensarem...; tercer temps, allò que convingui, en la seva hora ho diran els catalans que hagin de resoldre el problema."


*Sobre el reconeixement internacional de la causa nacional catalana:

"L'ambient internacional"

"Ocupem-nos, senyors, del camí internacional. Jo crec que té una gran importància. S'ha dit entre nosaltres recentment que no havíem de confiar en l'auxili estranger. Segons com s'entengui aquesta assistència.
Durant molt de temps, un romanticisme pueril ha confiat que vindria una intervenció estarngera, igual que la noia romàntica espera el promès que l'ha de raptar. En aquestes intervencions miraculoses i romàntiques no s'hi ha de confiar, no las podem esperar; però hem de crear fora de Catalunya, fora de la península, un ambient favorable al nacionalisme català. Cap poble d'Europa, cap nacionalitat, per les seves pròpies i úniques forces, no ha arribat a la llibertat nacional. La primera nació que es redimí fou Grècia, aquesta pobra Grècia lamentable que avui veiem, que és un record, que és un fantasma: vegeu quin resultat dóna en la història de la resurrecció de les coses fantàstiques.
A Grècia li vingué la lliberat, no per pròpia força sinó per l'ajuda de les potències occidentals. Hi havia en aquesta ajuda un interès internacional; hi havia, també, un sentiment romàntic: era el temps en què es feien excavacions arqueològiques, en què sortia la Grècia antiga, i pel record de la Grècia antiga la Grècia moderna ressuscità. A Itàlia mateix, tampoc no podem dir que hi va renéixer la nacionalitat per les seves pròpies forces; sense la batalla de Solferino, no s'hauria aconseguit la unitat italiana, i encara, a Itàlia, li era més fàcil la victòria, perquè tenia forces pròpies, tenia exèrcit, cosaque no tenen els pobles quan comencen a lluitar per la seva llibertat. Vegeu el quadre de les nacions redimides, com tenen, al costat de l'acte de la seva redempció, una ajuda exterior, una ajuda estrangera. Hi ha de vegades al món forces morals invisibles que determinen la victòria dels pobles. De vegades una simpatia internacional per una nació la porta a la victòria, no sol perquè aquella li dóna ales, sinó perquè s'avergonyeix el poble opressor. I aquesta simpatia estrangera és el que nosaltres hem d'assolir. No és pas que esperem aliats, no és que esperem exèrcit estrangers que ens vinguin a redimir; esperem i busquem les simpaties dels amics exteriors. De vegades ens pot venir l'ajut decisiu, a la nostra causa, d'un amic ignorat d'Anglaterra, d'Itàlia o de França, d'aquell home que senti simpatia per Catalunya i ens doni la mà i ens ajudi a la victòria nacional."