diumenge, 20 de maig del 2018

Elna celebrarà el Dia de la Memòria reivindicant la seva catalanitat


ELNA, DIA DE LA MEMÒRIA

Remembrança de la Massacre del 25.05.1285

Diumenge 27 de maig del 2018



De nou se celebrarà a Elna el Dia de la Memòria amb la col·laboració de l’Ajuntament d'Elna i de mossèn Oriol, arxiprest i canonge de la Catedral de la ciutat.

La recordança de la Massacre de la població d'Elna el 1285 és ara per ara l'única commemoració a la Catalunya del Nord d'un dels episodis més tràgics dels patiments dels nord-catalans per haver resistit als conqueridors francesos.

Després d’un setge de tres dies per tropes franceses i europees conduides pel rei francès Felip l’Ardit, la ciutat d’Elna va ser saquejada i la població massacrada dins la catedral incendiada. El rei francès, empès pel papa també francès, volia destronar a Barcelona el comte-rei Pere el Gran per a imposar-hi el seu propi fill.

Al Dia de la Memòria a la Catalunya del Nord palesem la voluntat de recuperar la memòria històrica, de lluitar contra el genocidi cultural i lingüístic i de contribuir a la presa de consciència nacional.

Volem fer constar que tenim herois propis i honorar la memòria de tots els qui van resistir a les ocupacions franceses i més particularment volem retre homenatge a la població d’Elna que va patir tants setges i destruccions per haver estat fidel a Catalunya al llarg dels segles.

Volem evidenciar que tenim una història mil·lenària diferent de la francesa, desconeguda per la població perquè és amagada o tergiversada. Igual com en tots els territoris conquerits i colonitzats per França no s’ensenya la història de Catalunya en el marc escolar; a la Universitat de Perpinyà sols s’ensenya, d’ençà d’uns trenta anys als estudiants de català (IFCT). No es divulguen ben entès les atrocitats comeses pels conqueridors francesos ni es demana perdó ni s’homenatgen les víctimes catalanes. Quan la contextualització històrica es fa imprescindible la premsa local i les oficines de turisme substitueixen el mot «catalan» per «mallorquin», «aragonais» i «espagnol» (cap rastre de l'estat català ni dels comtes-reis catalans!) i per no subratllar la catalanitat d’una obra o d’un artista famós, com ara el pintor Terrús d’Elna, exalten la seva «mediterranitat».

El silenci durant seixanta anys sobre els camps de concentració al Departament dels Pirineus Orientals i l’ús d’eufemismes per tergiversar les responsabilitats dels governs francesos queden evidenciats en el cas del Camp de Rivesaltes.

La creació del Memorial hi és molt recent i la seva gestació va durar molt perquè durant més de mig segle es va amagar el rol del camp: Camp militar (octubre del 1939), de trànsit, de tropes colonials franceses (1939), camp de concentració a partir del 1940 de refugiats catalans, espanyols, gitanos i jueus, camp de deportació amb via de ferrocarril cap a Auschwitz (1942), de detenció de presoners de guerra alemanys (deu mil) i col·laboracionistes francesos després de la guerra, camp «d'alberg», «d'internament», «de trànsit», «de retenció administrativa», de vietnamites, de combatents del FLN, d'harkis, de sense papers ... fins al 2007. El Camp de Ribesaltes utilitzat i legitimat pels governs de la Tercera República, de Vichy, del Govern provisori, de la Quarta i de la Cinquena República testimonia durant quasi setanta anys la barbàrie legal francesa. Segons Robert Badinter (agost del 2006) padrí del Memorial, el Camp de Ribesaltes «és un dels llocs més simbòlics [...] dels crims contra la Humanitat dins l'Europa i la França del segle XX». Amagat durant 70 anys.

Sense el coratge del periodista de L'Indépendant Joël Mettay, acusat de retenció il·legal de documents per haver volgut salvar de la destrucció els fitxers del Camp de Rivesaltes el 1997, sense la mobilització per defensar-lo d’associacions com la Federació per a la Defensa de la LLengua i la Cultura Catalanes que va denunciar en una petició «l’antecambra dels camps d'exterminació nazis», sense el testimoniatge a Perpinyà mateix de Friedel Bohny-Reiter (infermera del Socors Suís als mainatges al camp 1941/1942) s'hauria pogut continuar a ocultar el rol del Camp de Rivesaltes.

Al Dia de la Memòria a Elna denunciem les repressions tant del segle XIII com del segle XX i XXI que afecten la nació catalana sencera. Enguany denunciem el vergonyós silenci que fa el govern francès i les institucions europees còmplices del totalitarisme espanyol. Manifestem la nostra solidaritat amb tots/es els/les compatriotes perseguits, multats, engarjolats igniminiosament per voler l'aplicació del Dret a l'Autodeterminació, dret internacionalment reconegut, per voler la República catalana, un estat català independent.

El menyspreu dels nostres drets perdurarà a tots els Països Catalans mentre no tinguem, amb la República catalana confederal, la legitimitat, de ser, escriure, pensar i actuar amb total llibertat.

P r o g r a m a

11h00 – Missa en català a la Catedral d’Elna oficiada per mossèn Oriol amb la participació de la Coral Santa Eulàlia i la cantant Muriel Perpigna, professora de cant a la Casa Musical de Perpinyà. Per ajudar les famílies dels presos i exiliats polítics Muriel Perpigna participa en els Concerts per la Llibertat, de l'abril a l'octubre 2018, amb el col·lectiu creat per en Ramon Faura «Angelets de la Terra».

12h00 – Parlaments. Ofrena floral a càrrec de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana davant de la Placa commemorativa dels fets del 25 de maig del 1285 (Jardins de la Catedral).

13h30 – Dinar de germanor entre catalans del nord i del sud de l’Albera (inscripcions: 06 74 36 99 61).

15h30 – Visita guiada al Memorial de Ribesaltes (inscripcions: 06 74 36 99 61).


dijous, 3 de maig del 2018

«Més de 4 dècades en la solitud d’un tros del desert», per Quim Gibert


Més de 4 dècades en la solitud d’un tros del desert

Els vailets d’entre 7 i 11 anys d’Aguenit, una de les barriades d’Auserd, acudeixen a partir de les 8 del matí a la madrassa Víctimes de Swetto Zug, escola de primària dels camps de refugiats sahrauís. La lliçó núm. 19 de llengua castellana del grup-classe de 4t. B fa esment a El Uali Mustafà, atès que el 27-2-1976 va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica, RASD. I, a més, va dirigir operacions bèl·liques contra l’exèrcit marroquí, en una de les quals va perdre la vida. Però la guerra de guerrilles havia començat un any abans a ran de l’annexió del Sàhara Occidental al Regne del Marroc. Tot i la superioritat militar marroquí, emparada per Estats Units i França, la coneixença del territori per part sahrauí allargarà els combats fins el 1991, moment en què es produeix una mena d’armistici. Però d’aleshores ençà, uns 180.000 refugiats sahrauís han quedat aturats en el temps en un racó pedregós de Tindouf, Algèria. En aquesta línia, Joan Canillas de Cooperació Osona-Sàhara apunta que «cap poble ha tingut a tocar tan a prop la seva independència com el sahrauí, i enlloc d’aconseguir-la, veu com ha de fugir d’ella precipitadament, després de patir violentament els atacs per terra i aire, enmig del desert, totalment indefensos contra les bombes de napalm i fòsfor blanc, amb un balanç de centenars de morts i ferits. I així és com van arribar a terres algerianes després de recórrer entre 400 i 600 quilòmetres, i muntar els primers campaments provisionals, on encara hi viuen, 42 anys més tard. Cap de nosaltres pot imaginar uns campaments com els que actualment ocupen els sirians a Idomeni o a Lesbos i que l’any 2058 encara hi fossin en les mateixes condicions que les actuals.»

A causa dels 16 anys d’hostilitats, el Polisario, moviment polític i militar sahrauí, aconseguirà fer presoners en repetides ocasions. Alguns dels presoners marroquins de guerra seran intercanviats per d’altres de sahrauís. Hi haurà captius, inclosos destacats càrrecs militars marroquins, que es quedaran anys sota control del Front Polisario. No obstant això, els serà assignat una feina (i un sou simbòlic); un modest habitatge; un hortet... I els sahrauís provaran, a partir de converses amb els presos marroquins, de generar reflexions en bé de la convivència. El dia que foren alliberats, el monarca alauita va manifestar que no eren soldats del Marroc i se’n va desentendre. Probablement la no-violència s’explicita amb gestos d’aquesta mena: tractant amb dignitat els presos de guerra i, fins i tot, deixant-los en llibertat a canvi de res. En aquesta línia, NOVA és una associació juvenil sahrauí que malda per aixecar ponts de diàleg arreu del Magreb. No passem per alt que hi ha marroquins contraris a les polítiques en el Sàhara de Mohamed VI. 

El poble sahrauí, mentre fou una província espanyola, també es va rebel·lar en diverses ocasions. Tant és així, que l’exèrcit franquista va necessitar del suport militar de França per sufocar els intents secessionistes dels anys 1954 i 1958. “De iure” (o per dret, amb reconeixement jurídic, legalment), el Sàhara Occidental és encara espanyol. El periodista Pere Tordera assenyala, que segons l’ONU, continua sent un territori no autònom «pendent que acabi la descolonització espanyola.»

Las semillas dan sus frutos és el títol de la lliçó de demà dels de 4t. B. Tan de bo també flueixi aviat una primavera sahrauí en aquest cul de món.


Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Identitats. Convivència o conflicte?