dimecres, 31 de maig de 2017

Parlament de Daniela Grau durant "El dia de la memòria" a Elna, Rosselló

Músics catalans del nord  d'ètnia gitana



Benvolguts connacionals,

El Dia de la Memòria cada any a Elna pel maig consta de dues parts íntimament lligades: la part religiosa amb la missa en català, l’única en tot l’any a Elna i una de les poques en tota la Catalunya del Nord, i la part laica a continuació. Acostumem fer els parlaments dins el magnífic claustre però la restricció dels horaris d’obertura ens obliga enguany fer-ho dins la catedral amb el vistiplau de mossèn Oriol.

En aquest acte laic i com a representant de la Comissió Organitzadora, agraeixo la presència de les regidores, les senyores Roselina Bertrand Planes i Fanny Balaguer Antagnac, del senyor Joan Ridaura per Esquerra Repúblicana de Catalunya Nord, del senyor Joan Pere Pujol fundador del Cercle Alfons Mias, i de la senyora Maria Rosa Tourné, membre de l’ANC.

Ens preguen disculpar llur absència el senyor Iu Barniol, batlle d’Elna, la senyora Mònica Garrigue-Auzeil, primera tinent d’alcalde, delegada a la cultura i al patrimoni, la senyora Àngela Fournier, regidora, que han de presenciar a Barcelona la sisena trobada de les nines que es diuen Elna en homenatge a Elisabeth Eidenbenz i a la Maternitat d’Elna. Ens prega també excusar-la la senyora Teresa Clota de l’entitat Indrets dels Record, incansable patriota al servei de la nostra cultura. Presenta i activa des del primer any al costat del desaparegut senyor Garriga Trullols en aquesta commemoració; sense llur implicació no s’hauria pogut iniciar-la fa nou anys. També s’excusa el senyor Jordi Vera, coordinador de la nova formació política OUI au Pays Catalan.

Agraïm l’organització de la vinguda dels germans del Principat de Catalunya al senyor Josep Puig de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) i la participació de la Coral d’Elna, així com dels cantants Jimmy Vila i Salomon Tékameli àlies «Espinas». Agraïm la presència dels membres del Casal Comarcal de Lleida, així com de tots vosaltres amics de la Catalunya del Nord. Enguany la sola data possible per retrobar-nos ha estat avui, dia de la festa de les mares a l’estat francès, raó per la qual algunes mares i àvies no poden ser amb nosaltres.

La finalitat d’aquest Dia de la Memòria a Elna des de fa anys és clara i contundent: retrobar una part de la memòria robada o manipulada pels colonitzadors francesos, tot denunciant no sols interpretacions falsificadores, manipulacions vergonyoses sinó també l’ús d’un lèxic la perversitat del qual contribueix a perpetrar mentides i a consolidar-les.

No s’ensenya la nostra història i com que tampoc no se la pot esborrar completament perquè en tenim proves materials contundents de totes les èpoques, se la dissimula. Llegint les publicacions de les oficines de turisme es pot comprovar fàcilment. Cap rastre de la nostra catalanitat és a dir d’una història compartida durant segles amb la resta de la nació catalana.

El període ibèric preromànic és silenciat, d’ençà d’uns anys el mot «iber» quasi tabú; la prestigiosa civilització queda desconeguda de la població nord-catalana tot i que els anys cinquanta del segle passat l’arqueòleg Roger Grau va trobar a Elna no sols ceràmiques del segle VI abans de Crist, sinó també les imponents restes arqueològiques de la ciutat ibèrica evocada per Iliberris, l’antic nom d’Elna. Aquelles restes van ser tapades per edificar-hi un grup escolar malgrat les injuncions d’en Grau, perquè volia crear a més del museu un centre de recerques i una biblioteca arqueològica dedicada als ibers.

Sortosament podem descobrir al Museu de Lleida el nostre propi passat: l’especialista E. Junyent de la Universitat de Lleida hi afirma que Indíbil, el resistent iber a la colonització romana, va capitanejar el 218 aC tropes que van passar pel Coll de la Perxa a l’Alt Conflent per venir a sostenir, amb l’ajuda del cartiginès Anníbal, la lluita dels ibers de l’antiga Iliberris contra els romans. Com vivien els ibers? A què es referia Titus Livi quan va afirmar que «l’objectiu d’Indíbil, el cabdill dels ilergets que es va enfrontar a Roma, era alliberar el país del jou estranger i retornar-los per sempre als usos i costums dels avantpassats?» (Sílvia Marimon Ara, 20.02.17). Qui ho sap a la Catalunya del Nord? La població d’Elna només ha sentit a parlar dels elefants d’Anníbal. Per tan brillant que hagi estat la civilització autòctona ibèrica, només es parla de la dels conqueridors romans. Elna podria promoure aquest brillant passat si figurés sobre les Rutes dels Ibers del Principat de Catalunya fins al País Valencià: el Museu d’Ullastret consagrat als ibers queda ben a prop amb una hora d’autopista. Qui hi promou una excursió? Quants ensenyants hi porten la mainada? Quants polítics del país hi han anat?

Tanmateix no és d’estranyar; atès que a França es repeteix el dogma martellejat a totes les generacions que les «muntanyes són frontera natural», no passa pel cap de la gent anar a cercar les arrels de la nostra història de l’altre costat de l’Albera, a «Espanya» com se sol dir del Principat. Per contra, els qui ho saben i temen que es divulgui, silencien les recerques i les troballes fetes a la resta de Catalunya i s’enginyen a provar fins a fer afirmacions grotesques que els nostres avantpassats eren els dels francesos, els gals. Algun arqueòleg s’hi ha atrevit a Elna mateix.

La perversitat del lèxic usat per explicar la història del país afecta ben entès tots els períodes: el sentit de la denominació «Corona d’Aragó», per designar el conjunt de territoris formats per Catalunya i Aragó, ha estat transformat, manipulat, de tal manera que es fa creure que érem aragonesos i que després ben entès vam esdevenir espanyols. Catalans amb governants catalans, mai ho vam ser!

L’únic període d’esplendor enaltit en la historiografia profrancesa és el regne «des rois de Majorque», sense ni tan sols escriure Mallorca en català. Es parla de l’esplendor econòmica d’aquells setanta anys de regnat separat, sense al·ludir a la destrucció d’Elna per les tropes francopapistes que cobejaven el tron de Pere el Gran a Barcelona; sense dir tampoc que els francesos amb l’ajuda del papa – que també era francès–, es volien venjar dels sicilians que havien cridat «mort als francesos» perquè rebutjaven llur dominació i preferien la catalana. Evidentment es justifica la traïció de Jaume II el 1285 que va deixar entrar les tropes franceses de Felip l’Ardit al Rosselló i va fugir pel soterrani del castell reial de Perpinyà per no haver d’encarar-se al seu germà Pere: es pretén que no devia cap vassallatge al seu germà.

Dels múltiples saquejos, destruccions patits pels catalans del Nord al llarg dels segles així com de les resistències per fidelitat a Catalunya, tampoc no se’n parla. Ans al contrari: per explicar que els comtats van esdevenir francesos el 1659 amb la mutilació del Principat de Catalunya i la conquesta per Lluís XIV, l’avi de Felip IV, es repeteix invariablement que el Rosselló va ser «rattaché», és a dir reincorporat a França; s’insinua així amb una pèrfida manipulació del llenguatge que tot al llarg de la nostra història érem francesos, quan de fet la més llarga ocupació francesa havia durat trenta anys al segle XV. A més a més s’aprofita el tema de l’annexió per inculcar a la gent uns mots indeslligables: «le Roussillon est définitivement français», s’exclou així per endavant qualsevol possible aposta catalana de futur.

Aquesta manipulació de les ments es fa doncs, en un primer temps, mitjançant l’ocultació del passat –segles o decennis segons el cas– i després, quan ja no es pot més amagar, mitjançant l’ús d’un vocabulari que li treu la importància i, si són fets horrorosos, en minimitza la gravetat així com la culpabilitat dels governs francesos.
És el cas amb el tema de la Retirada, ocultat durant quasi setanta anys; quan surt a la llum, s’intenta disminuir la responsabilitat no sols del govern col·laboracionista pronazi de Vichy sinó també s’intenta amagar la responsabilitat dels socialistes francesos que van habilitar els camps de concentració d’Argelers, Sant Cebrià, el Barcarès i Ribesaltes. L’historiador Denis Peschanski, president del consell científic del Memorial de Ribesaltes, va preferir qualificar el govern de Vichy d’«ultra-reaccionari» que no pas de «feixista» (Conferència-debat Les camps français d’internement de la zone sud, D. Peschanski, 11.12.1999).

També és paradigmàtica l’ocultació de l’existència del Camp de Concentració de Ribesaltes del gener de 1941 al 1942, que continuà a ser un camp de detenció fins al 2007, és a dir durant seixanta-dos anys més, després de la segona guerra mundial. Pel que fa a la denominació del camp, Peschanski va preferir mantenir la denominació «camp d’internament», en lloc de «camp de concentració», quan la infermera austríaca Friedel Bohny-Reiter, enviada pel Socors Suís per cuidar-hi els nens del 1941 al 1942, escriví en el seu dietari «camp de concentració». Ella veia dia a dia els horrors del tractament infrahumà, gent patir i morir de fam, de fred, de malalties, en aquell camp del qual se sap només des de finals dels anys noranta que va ser l’avantsala de la mort: d’allà van partir 2.313 jueus cap a Drancy i Auschwitz.

El 1992 la historiadora que traduí el dietari de Bohny Friedel-Reiter anà al camp i s’estranyà «de la impressió de guerra» així com «de no trobar enlloc cap placa (commemorativa) o monument recordant els sofriments de milers de persones en aquests llocs» (Journal de Rivesaltes 1941-1942 Ed Zoé 1993). El president Macron va enfortir recentment en un discurs el mite de França «llum del món»: aquesta llum deu ser ben feble per deixar amagats tants llocs foscos i ignominiosos de la història de França; a Rivesaltes va quedar apagada fins al 1998, durant quasi 60 anys!

Pel que fa a les persecucions patides a l’estat francès per uns 6000 gitanos tancats en camps del 1940 fins al 1946 –un any després de la fi de la segona guerra mundial!– és un tema encara tabú; la placa commemorativa del Memorial del Camp de Ribesaltes, on foren també internats, amaga la responsabilitat dels governs francesos durant tres repúbliques; el text de la placa sols denuncia «la bogeria hitleriana» quan de fet durant la tercera república, el 1912, va ser confegida a França la primera carta d’identitat exclusivament feta per controlar els gitanos, el «carnet anthropométrique d’identité» amb criteris d’un detallisme corporal racista ignominiós (dades sobre totes les parts del cos humà), que va tenir vigència fins al 1969. L’exemplar personal de Maria Ximénez de Prada de Conflent, signat pel prefecte el 1946 a Perpinyà, il·lustra la portada del llibre d’Eugeni Casanova editat l’any passat a Lleida, «Els gitanos catalans de França», un exhaustiu compendi de recerques i entrevistes mai fetes per ningú abans.

També durant la tercera república, el 12 de novembre del 1938, havia estat votada la llei sobre l’internament dels «estrangers indesitjables que representaven un perill potencial per a França», que va permetre el tancament fàcil i ràpid dels refugiats catalans, espanyols i dels gitanos no sedentaris, tot i que ells eren ciutadans francesos i no estrangers! A l’octubre del 1940 l’armada alemanya ordenà internar els gitanos en la zona ocupada però el govern francès els internà també en zona lliure, no ocupada pels alemanys, sense doncs haver-hi estat obligat.

A França hi va haver 24 camps d’internament de gitanos entre el 1940 i el 1946; uns 350 gitanos van ser deportats cap a Auschwitz i un centenar cap a Buchenwald i Sachsenhausen. Del genocidi del gitanos, dels pogroms que van també patir a més a més en certs països europeus del 1946 al 1948, no se’n parla gaire. L’ONU menciona els drets dels roms per primera vegada el 1977 per exhortar els estats a atorgar-los els mateixos drets que la resta de la població.

Així aquest Dia de la Memòria d’enguany té també l’objectiu d’homenatjar la nació gitana que ha tant patit, i és encara avui víctima d’ostracisme i de deportacions. Esperem que dins uns Països Catalans lliures, independents pugui ser valorada i tingui veu pròpia per decidir lliurement el seu futur.

La comunitat que conviu amb nosaltres a la Catalunya del Nord parla català i el transmet als seus mainatges. Ens dóna el millor exemple de fidelitat a la llengua i doncs a la Terra. Que en sigui regraciada. Mereix un monument per haver sabut resistir millor que nosaltres a la francesització, a l’assimilació forçada.

Ara a tots nosaltres habitants de la Catalunya del Nord, sigui quin sigui el nostre origen, ens pertoca resistir a la darrera i terriblement amenaçadora manipulació, mitjançant el llenguatge, que ens imposa l’estat francès: el nostre país es diu Occitanie; des de fa un any hem esdevingut per la força, sense cap plebiscit ni consulta democràtica, pretesament occitans. La gran majoritat dels ajuntaments ha reaccionat i imitat la iniciativa del moviment Oui au Pays Catalan de posar sota el nom del poble un rètol amb la denominació «Pays Catalan» i alguns, per iniciativa pròpia encara millor, «País Català».

Després de tres segles d’intents d’anorreament de la nostra memòria, de la nostra llengua, de la nostra identitat i d’empobriment endèmic del país, hem de portar el combat pel nom del país i pel dret a ser i a decidir, amb l’esperança que gràcies a tots vosaltres la República Catalana ens ajudarà a guanyar-lo en cadascun dels Països Catalans.



Visca la República Catalana!

Visca la Confederació dels Països Catalans!

Daniela Grau



Elna, 28.05.2017

dissabte, 27 de maig de 2017

Una geoestratègia valenciana? (I), per Tomàs Escuder


UNA GEOESTRATÈGIA VALENCIANA ? ( I )

Un territori com el nostre, petit i massa fragmentat en termes polítics ha de lluitar molt, moltíssim per aconseguir un mínim de presència. Presència que , en qüestió de supervivència es fa inevitable. I no  tan sols per poder existir políticament sinó  molt important, siga en el context que siga, com a entitat o entitats econòmiques i socials.

Els Països Catalans ho tenim difícil . O, dit de manera diferent, les dinàmiques dels nostres territoris  van a marxes distintes  i tenen realitats  socials i  culturals diverses.
Això pot ser un avantatge en segons quins marcs ens moguem. Però per a un que siga global, mundial, té greus inconvenients. Perquè lluitem des de desavantatges considerables. Un de ben important és el no tindre un estat propi. I més encara: estar enormement subordinats a un marc estatal que , per norma, no és quasi mai favorable a les nostres necessitats.
A més, el futur immediat pot ser distint del que és en aquests moments. Perquè els Països Catalans es veuen sota les influències diferents de polítiques distintes. En aquest terreny això com a mínim.

La necessitat d’una estratègia general per al conjunt dels nostres territoris no ha d’obviar, desinteressar-se de  les posicions i les necessitats de cada un d’aquests.
En aquests  petits articles no ens estendrem en tres forces que de manera clara afecten qualsevol estratègia .  Implícitament es considerarà en  això que escrivim que condicions com , per exemple, la demografia , el volum quantitatiu de la població a més d’altres variables, tenen un considerable valor. De forma similar la situació geogràfica i més concretament la condició simple de ser centre o perifèria per a les relacions de què parlarem.  O. igualment, la geografia, entesa en el seu sentit més ample, esdevenen condicionants que tenen una importància cabdal .
Dins aquest panorama ens centrarem ara en el País Valencià.
En realitat podríem anar analitzant les possibles estratègies en funció de l’espai. Òbviament un dels condicionants bàsics.
Les relacions amb el nostre nivell més immediat es veu sotmés o actuant dins l’entorn estatal. A ells ens hem de remetre per a qualsevol possible estratègia. Des que el PP ja no mana a les institucions valencianes les relacions amb el Principat o les Illes han millorat sensiblement. El treball a fer és encara enorme perquè els interessos de tot tipus ens empenyen i convenen en qualsevol sentit que mirem.
Però el cert és que, per raons diferents en cada un dels territoris germans, els avanços no són tants com haurien de ser . Catalunya immersa en el procés d’independència no té temps per reflexionar sobre les relacions futures amb nosaltres o amb les Illes.
Aquestes, amb el problema creixent del turisme massiu com temàtica a abordar de forma imminent, més un marc polític massa convuls, fragmentat i  recent, no pot mirar sinó molt per damunt les relacions amb el PV o el Principat.

Per  una altra banda cal no oblidar que anys i anys, segles de fet, d’estar sotmesos a una ideologia contraria a aquesta unió de mires i sotmesa al discurs estatal clarament enemic, és un fet que propicia l’oblit dels interessos comuns en benefici d’una mirada forània poc productiva per als nostres  països.
Actualment, malgrat algun petit avançament  es pot afirmar que les relacions interterritorials entren dins el qualificatiu  de covards o de dèbils. De vegades quasi inexistents, i això malgrat els nombrosos interessos comuns. L’aparició recent en els media del tema recurrent del corredor mediterrani no ens ha de fer oblidar eixa situació. Gran part del PIB de tot l’estat es genera en aquest entorn , a la qual cosa cal afegir una història ja llarga de contactes amb Europa i una tradició igualment ampla d’intercanvis amb el món gràcies a una major apertura tant de la societat en general com dels actors econòmics.

Les relacions amb l’estat són i han estat sempre de submissió  per part del poder valencià. De fet ens hem de preguntar si ha existit mai aquest poder com alguna cosa consistent dins Espanya.  Es  un tema llarg i que, sortosament, des de les eleccions del 2015 han sofert un canvi substancial. Certament que és molt poc de temps front als anys d’un poder aliè. I que, a més, només és, encara , un poder polític . L’econòmic només ha donat mostra de la seua particularitat des de fa no res. A propòsit del cèlebre corredor mediterrani o del finançament injust. Poc més.

Es però, un marc en el que caldrà mostrar una idea pròpia i adient al País i no la que només representa els interessos espanyols o del poder situat ací però actuant per a la nació espanyola. Per a una tal cosa cal situar el PV en el mapa, tal i com no es cansen de dir algunes forces . Forces que, per  una altra banda, sempre han acabat traint els interessos valencians. El partit socialista , majoritàriament n’és un bon exemple.


Possiblement les futures relacions estratègiques valencianes hagin de passar , dins el marc estatal, per una situació de força. Creant un problema , fictici o no, per a que des de Madrid aquesta terra siga considerada com li pertoca. Caldrà dir-los , tal vegada, aquelles paraules de Virgili “ Non illi imperium”, perquè certament l’estat no és la seua propietat 


                                  Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor

divendres, 19 de maig de 2017

Celebració a Elna del dia de la Memòria


ELNA, DIA DE LA MEMÒRIA

Remembrança de la Massacre del 25.05.1285

Diumenge 28 de maig del 2017


De nou se celebrarà a Elna el DIA DE LA MEMÒRIA amb la col·laboració de l’Ajuntament i de Mossèn Oriol, arxipreste i canonge d’Elna.

Es commemora l’episodi tràgic de la Croada francopapista contra Catalunya al segle XIII i es ret homenatge a la població d’Elna per haver estat fidel al comte-rei Pere II el Gran: la ciutat va ser saquejada i la població, refugiada a la catedral, va ser massacrada després d’un setge de tres dies per les tropes franceses i europees capitanejades per Felip l’Ardit. El rei francès, empès pel papa també francès, volia destronar a Barcelona el comte-rei Pere el Gran per imposar el seu propi fill.

Com sempre, ens honoren i sostenen amb llur activa participació els compatriotes de Barcelona, moguts tots per l’amor a Catalunya i l’afany de cultivar la memòria històrica. Enguany comptarem com sempre amb les entitats que organitzen i patrocinen la vinguda a Elna: l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC), Indrets del record, i socis del Centre Comarcal Lleidatà. Aquesta entitat acull al seus locals diferents associacions, entre elles els Amics de la Bressola.

Dediquem cada any aquest Dia de la Memòria a un dels episodis més tràgics entre molts de la conquesta del nostre territori pels francesos; també el dediquem a les ignomínies del passat més recent evocades a Elna (Maternitat Suïssa, Argelers, Sant Cebrià, al Barcarès i Ribesaltes(camps de concentració) per diversos llocs de recordança.

En aquest marc volem fer memòria enguany de les víctimes del genocidi dels gitanos al segle XX a Europa: uns 200.000 a 500.000 dels 700.000 que hi vivien. A França van sofrir del 1940 al 1946 persecucions abominables, silenciades durant decennis. És un tabú dins la història nacional francesa com testimonia la placa commemorativa al camp de Ribesaltes que els va ser dedicada el 2009 –més de 50 anys després!– :  el text denuncia la «bogeria hitleriana» i no la responsabilitat entera del govern i administració francesa. Entre 3000 (segons l’historiador Denis Peschanski) i 5000 famílies foren internades del 1940 al 1946 dins una trentena de camps; a la Catalunya del Nord a Argelers (més de 300 el 1940) i a Ribesaltes (1300 entre 1941 i 1942, o sigui 7% de les 17.500 persones llavors internades) en condicions infrahumanes com a «estrangers, indesitjables, gent que fa perillar la seguretat nacional i l’ordre públic» tot i que tenien la ciutadania francesa i que l’ordre d’internament era francès i no imposat pels alemanys dins la part de França no ocupada. Gràcies a la col·laboració entre les dues infermeres Elisabeth Eidenbenz a la Maternitat suïssa d’Elna i Friedel Bohny-Reiter al camp de Ribesaltes algunes mares i mainatges gitanos van poder ser salvats de l’infern d’aquell «camp de concentració» —com el defineix dins el seu dietari (Journal de Rivesaltes 1941-1942) F. Bohny— que fou l’avantsala del camp d’exterminació d’Auschwitz.
A Auschwitz moriren 19.300 gitanos de tota Europa, també gitanos francesos, 5.600 en cambres a gas i 13.600 de fam, malaties, epidèmies, experiments mèdics.

Enguany volem honorar la comunitat gitana catalana repartida en tot l’estat francès, que reivindica les seves arrels, la seva identitat com ens ho fa descobrir l’excels treball que mai s’havia fet fins ara d’Eugeni Casanova en el llibre (més de 700 pàgines) «Els gitanos catalans de França» (2016). Volem concretar aquest homenatge més particularment amb l’expressió del nostre agraïment per als gitanos de la Catalunya del Nord que mantenen i transmeten la nostra llengua. Si és encara llengua materna, viva, parlada espontàniament entre la gent jove, és gràcies a la comunitat gitana de Millars i Perpinyà principalment.

Com va dir Robert Badinter –jurista i polític francès, exministre, que va abolir la pena de mort a França i va apadrinar el Memorial de Ribesaltes– en una entrevista el 2006 (L’accent catalan, pag. 2): «el deure de memòria és essencial, és a dir que no cal descuidar el record del que foren aquells crims comesos. Però dic sempre a les noves generacions que si cal quedar fidel al record i tenir-lo present, no cal quedar presoner de la memòria, el que compta més és la vida; el que va ser, no ha d’engarjolar el que és i encara menys el que serà».

El deure de memòria no només ens ha d’incitar a meditar ans també a actuar. La comunitat gitana, que tantes persecucions ha sofert al llarg dels segles, es mereix per la seva fidelitat a la llengua un monument a Perpinyà. Desitgem que dins uns Països Catalans lliures, respectuosos amb les seves comunitats, sigui valorada i que tingui veu pròpia per decidir el seu futur.


PROGRAMA

11h00 – Missa en català a la Catedral amb la participació de la coral Santa Eulàlia i de Salomon Tekameli i Jimmy Vila que cantaran cants religiosos gitanos

12h00 – Parlaments (Claustre). Ofrena floral a càrrec de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (Placa commemorativa – Jardins de la Catedral)

13h30 – Dinar de germanor (inscripcions: 06 74 36 99 61)


A partir de les 16h00 – visita comentada en català de la Maternitat Suïssa d’Elna (sota reserva d’inscripció: 06 74 36 99 61)

Font: Daniela Grau

diumenge, 14 de maig de 2017

23 d'abril, Dia de la Llengua Espanyola, per Toni Barceló

 (Font imatge i text: Lliure i Millor)

El 23 d’abril és una data assenyalada en molts de calendaris i per molts de motius. Aquest dia se celebra a Catalunya la Diada de Sant Jordi, patró oficial del Principat des del 1456, amb motiu de la mort del cavaller. D’altra banda, l’any 1995 la UNESCO declarà el 23 d’abril Dia Internacional del Llibre i del Dret d’Autor. Sembla que l’origen d’aquesta celebració es troba en la iniciativa que engegà l’escriptor valencià Vicent Clavel i Andrés, director de l’Editorial Cervantes, per tal de promoure el sector del llibre a Catalunya durant la dècada dels anys 20 del segle passat. En principi, la data triada fou el 7 d’octubre, però finalment s’establí el 23 d’abril, data de l’enterrament de Miguel de Cervantes i també, segons el calendari julià, de la mort de William Shakespeare.

Però el 23 d’abril també se celebra des de l’any 2010 el Dia de la Llengua Anglesa i el Dia de la Llengua Espanyola. En el web d’aquest organisme hi podem llegir això: «El 23 de abril se celebra el “Día de la lengua española” en las Naciones Unidas para concienciar al personal de la Organización, y al mundo en general, acerca de la historia, la cultura y el uso del español como idioma oficial.» L’ONU «decidió celebrar su diversidad cultural y multilingüismo a través del establecimiento de los «Días de las lenguas» para sus seis idiomas oficiales», que són el castellà, l’anglès, el francès, el xinès, el rus i l’àrab.

M’agradaria ressaltar-ne dos conceptes, dels textos que acab de reproduir. En primer lloc, el de llengua oficial. Segons el sociolingüista valencià Rafael Ninyoles, una llengua oficial és aquella que «ha estat establerta jurídicament com a instrument principal de relació entre l’Estat i els seus ciutadans» (definició extreta del Diccionari de sociolingüística. Diccionaris de l’Enciclopèdia); és a dir, que per tal que una llengua assoleixi l’estatus d’oficialitat hi ha d’haver una intervenció política. A l’Estat espanyol, l’aragonès i l’astur-lleonès no són llengües oficials, amb la qual cosa veim que l’oficialitat és un estatus digne d’unes llengües però indigne d’unes altres, i que està determinat en funció del nombre de parlants, del prestigi, etc. De fet, fins i tot llengües que també són oficials poden estar en una situació de desigualtat amb relació a una llengua que és oficial però alhora dominant. El segon concepte que vull remarcar és el valor de diversitat cultural i multilingüisme que s’autoassigna l’ONU. En el món hi ha al voltant de 5.000 llengües; aleshores, quin grau de diversitat cultural i multilingüisme representen les sis llengües oficials d’aquest organisme? La combinació de l’estatus d’oficialitat amb l’abast ridículament insultant de la pretesa diversitat representativa de l’ONU esdevé la coartada perfecta per al genocidi lingüístic.

El 23 d’abril passat, La Sexta emeté un reportatge sobre el Dia Internacional de la Llengua Espanyola. El locutor comença afirmant-hi: «El diccionario español tiene 100.000 palabras registradas, pero diariamente utilizamos menos de 3.000.» Des del meu punt de vista, això és una declaració d’intencions que invalida automàticament qualsevol cosa que es pugui dir a continuació, ben igual que quan qualcú fa: «Jo no sóc racista, però…» En aquest cas hi ha una barreja intencionada entre la varietat normativa i el conjunt de varietats orals i escrites del castellà, de manera que s’identifica el volum del nivell lèxic de la llengua normativa amb la llengua castellana. Com dic, no és casual, sinó una estratègia de majorització. Se sobreentén que com més paraules conté un diccionari normatiu, millor i més útil per a tots els usos és la llengua a què es refereix. Què passa, doncs, amb les llengües que no tenen una varietat normativa –moltes vegades, per cert, a causa de les conseqüències de conviure amb una llengua oficial dominant– i que, per tant, no tenen un diccionari? Vol dir que no mereixen un reportatge ni un Dia Internacional perquè, com a llengües inferiors, el volum de lèxic no assoleix el mínim indispensable? Ai las, la diversitat lingüística! Per reblar el clau, La Sexta emeté aquest reportatge durant el telenotícies just després d’haver parlat del Sant Jordi català. Una altra casualitat?

dimecres, 3 de maig de 2017

Quina consciència d'unitat lingüística hi ha als territoris de parla catalana? [Set de set]


Pregunta: Nosaltres, nantris, matros, noatros, noltros, mosatros, etc. són variants d'una mateixa paraula o, per contra, són paraules de llengües diferents? Quina creus que és la percepció majoritària al territori on vius?

Publicat originalment al número 1 del digital trimestral ACCIONA'T
TONI BARCELÓ





Marcel A. Farinelli, historiador (L'Alguer)

 Des d’un punt de vista personal, són variants d’una mateixa paraula, signes que pertanyen a una llengua que, per la història política del conjunts de pobles que la parlen, no ha pogut arribar al nivell de normalització al qual han arribat altres llengües europees, com el francès, l’italià o l’espanyol. A causa d’aquesta imperfecta i parcial normalització, però, en un territori tan particular com l’Alguer, on es troben presents contemporàniament tres diferents tradicions lingüístiques (sarda, catalana i italiana), aquesta unitat lingüística pot no ser tan evident. Llavors, al costat de qui, no obstant les diferències, reconeix que es tracta de la mateixa llengua, hi han uns que defensen la teoria que l’alguerès no és català, sinó un derivat del sard. Aquesta dificultat algueresa en veure la continuïtat lingüística deriva, en part, de les poques ocasions de sentir les altres variants del català que en el passat han tingut els algueresos, així i com dels escassos mitjans que aquests han tingut, i en part encara tenen, per fer sentir als altres catalanoparlants la seva parlada.

Antoni Infante, activista polític (País Valencià)

Des de la meua percepció –com a usuari de la llengua catalana assumida com a pròpia però que no és la meua materna– i de la meua formació autodidacta, crec que nosaltres, nantris, matros, noatros, noltros, mosatros, etc. són variants dialectals que en cap cas ens remeten a idiomes diferents. De fet crec que la meua llengua materna, el castellà, i altres llengües del nostre entorn com l’italià estan molt més dialectalitzades que la nostra.

La meua impressió personal sobre la percepció d’aquest fenomen al País Valencià, és que varia molt geogràficament i sobretot generacionalment.

Geogràficament perquè encara resten certes conseqüències del moviment blaver-feixista que va protagonitzar la “Batalla de València” amb el vist-i-plau de tots els poders de l’estat espanyol, contra el conjunt del poble valencià. Aquest moviment va tindre el seu epicentre a València i a la comarca de l’Horta, i és en aquest territori on més ha transcendit la seua influència i on podem trobar encara moltes persones que defensen que les diverses variants són paraules de llengües diferents.

Generacionalment, perquè difícilment les noves generacions escolaritzades ja en valencià –una part– poden posar en qüestió un fet que es dóna en la pràctica totalitat de les llengües. Açò té transcendència a diversos nivells tal i com s’ha demostrat els darrers dies a les Corts Valencianes en rebutjar majoritàriament un nou intent del PP d’establir políticament una separació lingüística que no existeix.

Per tant, i com a conclusió, diria que tot i que encara trobem i trobarem divisió d’opinions, anem avançant lentament en el camí de la normalitat davant de qüestions com aquesta.

Natxo Sorolla, sociolingüista (Franja de Ponent)

Evidentment, són variants de la mateixa llengua, i aquesta varietat és la que fa la riquesa. La percepció implícita al Matarranya és que són variants de la mateixa paraula, i en la quotidianeïtat és quan s'observa que un parlant del Matarranya manté la llengua amb algú que usa altres varietats de la llengua. On apareix el conflicte normalment és en les denominacions. Amb tot, en els últims anys s'observa un increment de l'ús espontani de la denominació català, i una reducció del conflicte per part dels grups implícitament secessionistes. Es dóna per entès que és la denominació científica. Amb tot, continua sent comú l'ús de denominacions locals (com fragatí) o altres que inicialment són pejoratives (xapurriau). L'ús d'aquestes denominacions no és (sempre) incompatible amb la consideració implícita, i explícita, de la unitat de la llengua. Hi ha gent que pot denominar xapurriau la seua llengua, i considerar que és «lo mateix» que el que es parla a Tortosa.

Joan-Pere Le Bihan, activista cultural (Catalunya del Nord)

Quan me vaig instal·lar a Terrats (Rosselló) l'any 1978, els pagesos de la comarca sovint feien el comentari següent: «Els espanyols del nord parlen gairebé com nosaltros.» De fet però la consciència lingüística va anar evolucionant al llarg dels anys. La visita els anys 80 a Perpinyà de Jordi Pujol, president de Catalunya, va fer entendre a molta gent que els catalans no eren pas «fora els del Rosselló». Qualcuns deien que a Barcelona parlaven «català espanyol», d'altres deien «el veritable català.»

A mesura que les institucions democràtiques (sud)catalanes agafaven protagonisme la consciència anava creixent: de fet, es parlava la mateixa llengua amb certes formes diverses. Cal lamentar però que l'ensenyament del català i en català (fins i tot a la Bressola) ha acabat privilegiant el català de la Catalunya autonòmica en detriment de les formes rossellonesos alguna vegada més genuïnes que les del sud: algo (i el seu substitut alguna cosa) enlloc de quelcom, el seu usat en substitució de llur, les formes verbals i pronominals, etc.

Darrerament hem pogut comprovar que el sentiment d'unitat lingüística, i fins i tot nacional, ha augmentat. Lamentem però que aquesta progressió vagi acompanyada d'un empobriment dialectal de la llengua que afecta el conjunt i acaba afavorint allò que s'anomena el catanyol. Retrobar i reconèixer la riquesa lingüística de cadascun dels Països Catalans no crearà consciències diferents, afavorirà l'interès per una llengua expressiva i fins i tot saborosa...

Pere Mayans, ensenyament (Principat de Catalunya)

El Diccionari Alcover-Moll recull unes 35 maneres diferents de dir, en registres informals, la paraula nosaltres. La variació és tan gran que, a voltes, conviuen en una població diverses formes segons els individus. La percepció del parlant “normal” és que hi ha unes variants formals –les de l’escola, els mitjans de comunicació– i unes altres que són les variants que fa servir la gent (especialment la d’una certa edat) en situacions més informals.

En el cas del Principat de Catalunya, a més, hi ha les diverses percepcions de la llengua segons la variant –o subvariant– dialectal pròpia. Molts parlants creuen, equivocadament, que l’«autèntic» català, el «correcte» és el de les comarques gironines (per cert, diuen [nu’zatrus]), i que les altres variants han patit processos més accentuats de castellanització (especialment els dialectes occidentals). La percepció sobre la unitat o no de la llengua no és producte de paraules concretes sinó més aviat de com s’entén la realitat sociopolítica de cada territori, començant pel propi.

Maria Cucurull, ensenyament (Principat d'Andorra)

El Principat d’Andorra és un indret ben singular, atès que és un dels estats més petits del món. A més, té la peculiaritat de ser un dels pocs països on el nombre d’immigrants supera el de nacionals. Andorra acull persones de procedència ben diversa, però sobretot hi trobem catalans, espanyols, portuguesos i francesos. Per tant, el multilingüisme es fa ben palès al dia a dia, tot i que l’única llengua oficial sigui el català. Ara bé, malgrat que el català no sigui la llengua més parlada, ara per ara, no hi ha problemes d’unitat lingüística; tant els que diuen naltres com els que diuen natri tenen clar que parlen català.

Maria Antònia Font, ensenyament (Illes Balears)

Són paraules variants d'una mateixa llengua. Quan de la llengua parlada hem de passar a escriure-la, els experts acorden de quina manera s'escriurà la paraula que defineix un mateix concepte en funció de l'extensió del seu ús i de la seva etimologia, entre d'altres criteris. Que una mateixa paraula es digui de maneres diferents passa a totes les llengües. Poden ser la mateixa paraula, com és el cas de nosaltres o també la paraula aigua, que es diu de moltes maneres diferents però sempre s'endevina la mateixa arrel: aiga, aigo, aigua, etc.

A Mallorca, el parlar del Principat o del País valencià, com el d'Eivissa, Formentera o Menorca, Andorra, la Franja o l'Alguer, l'identificam com la mateixa llengua. Segurament ho feim pel conjunt de la frase o del text, tant oral com escrit, per la construcció, el lèxic i la fonètica. Ja sabem allò que deia en Josep Pla: «El meu País és el lloc on quan dic “Bon dia” em contesten “Bon dia!” A més hem de tenir en compte que per a la comprensió d'un text, d'un missatge o d'una conversa, no cal que coneguem el significat de totes les paraules.


Perquè el català –amb tota la seva riquesa lèxica i les seves variants dialectals– es pugui conservar, necessitam que tengui una norma comuna, com tenen totes les llengües normalitzades i amb esperances de sobreviure dins aquest món globalitzat. Nosaltres, nantris, matros, noatros, noltros, mosatros i tantes altres formes per dir i escriure nosaltres, representen que la nostra llengua és ben viva, estimada en totes les seves variants i una mostra de la seva diversitat i riquesa dialectal. Ara el més important és que la parlem, que la usem i que la transmetem als nostres fills i néts, i que els qui tenen responsabilitats polítiques i ostenten la nostra representació, la normalitzin en tots els àmbits: a l'ensenyament, l'administració i els mitjans de comunicació.