dissabte, 26 de març de 2011

Ermessenda i l'enigma de les barres comtals



De rigurosa actualitat està parlar de la sèrie, produïda per TV3, "Ermessenda de Carcassona", protagonitzada per una gran Laia Marull que fa una recreació històrica de la comtessa, vidua de Ramon Borrell i avia de Ramon Berenguer I.
Però avui no és aquesta imatge d'Ermessenda la que em crida l'atenció. Sinó aquesta altra:


Com és de tots après, una de les polèmiques favorites ençà la transició n'és l'origen (pre)heràldic de les quatre barres, donat que el segell més antic que es conserva data de l'època de Ramon Berenguer IV, el 1150, ja consumat el matrimoni amb Peronella i, per tant, com a príncep i dominador d'Aragó.



Aquest darrer fet, podia canviar si s'hagués arribat a alguna conclussió de la descoberta d'uns sepulcres romànics, l'any 1982 a la catedral de Girona,  dintre dels sepulcres gòtics de la comtessa Ermessenda (1058/imatge de dalt) i de Ramon Berenguer II (1082), que mostràven unes pintures de pals vermells i grocs que vindiren a demostrar d'una manera definitiva la pertinença dels escuts barrats al llinatge comtal dels Bel·lònides, o dels hereus de Guifré el pilós.
Una vegada feta la descoberta, es van fer uns estudis dels pigments de la pintura per a comprovar la seva naturalesa, si bé no per a datar l'època en que es feren (per imposssibilitat?).
Arran d'això, diversos historiadors i experts en heràldica van plantejar hipòtesis de datació i d'autenticitat o no de dites senyals, en correspòndencia al seu temps.
La polèmica girava en torn de si dites barres foren pintades abans del 1150, abans del segell de Ramon Berenguer IV, o es feren per exprés desig de Pere Terç, dit el Cerimoniós, a la segona meitat del segle XIV, com els sepulcres gòtics que manà fer (ja amb l'escut barrat) per recobrir les antigues sepultures dels seus antecessors (veure imatge).
 

De confirmar-se la primera teoria, mai més no s'hauria de posar en dubte l'origen català de les quatre barres, compartit per tots els territoris de la Corona d'Aragó. Si més no, confirma que Pere III no en tenia cap, d'incertesa, sobre d'on venien els senyals dels pals.
Però vet aquí, que després de veus que donàven autenticitat a la decoberta i d'altres que no, la investigació científica no va arribar mai a cap conclussió definitiva sobre la versemblança de dites pintures com a senyal preheràldic de l'escut dels comtes de Barcelona, datades en aquest cas el segle XI.
" i que qui ordenà la policromia estava fermament convençut que les "barres" eren els colors de la Casa comtal de Barcelona". Això deia el director del Museu d'Art de Catalunya Josep Maria Ainaud de Lasarte assistí a l'obertura dels sarcòfags i redactà una breu acta (1982).

En fi, que costa de creure que en ple segle XXI, no es pugui datar minimament l'època de creació d'unes pintures de manera aproximada.
Interessos polítics? Desinformació? Censura? o simple impossibilitat?
De moment, l'enigma resta al descobert. Esperarem.

Més informació, de la web de la viquipèdia.

dissabte, 19 de març de 2011

Sobre les relacions amb l'Aragó o com dos germans no s'entenen


                                         Peronella i Ramon Berenguer IV

Què lluny ens queden aquells temps en que la Companyia d'Orient cridava "Aragó! Aragó!" abans d'envestir a la batalla, o de quan Ramon Muntaner parlava del "casal d'Aragó", tot referint-se als reis de la Casa de Barcelona, aquells temps que parlàven de la "unió indissoluble" d'ambdos territoris, aquell segle XVIII on tota la corona abraçà la causa austracista o aquell recent segle XX, on la república fou defensada a banda i banda del cinca.
Una història compartida de sis segles de duració (1137-1707-14), plena de recels i de desavinences, però també de germanor i de lluitar plegats per la causa comuna, sigui la monarquia o la defensa dels drets propis.

Avui dia, com a "comunitats autònomes", les relacions no són pas fàcils i l'anticatalanisme arrelà en part de la societat aragonesa, atiat pels polítics oportunistes i per l'statu quo imperant a les Espanyes. Mals entesos i errades mútues mostren avui un difícil horitzó d'interessos comuns, que encara avui dia tenim, com les comunicacions, el conflicte de l'aigua, el patrimoni històric compartit, euroregió, uns símbols i una llengua que compartim amb part del territori aragonès (la Franja), i moltes coses més de les quals no se'n parlen, almenys no tant com dels enfrontaments: el conflicte amb l'art sacre de la Franja, els recels pel mot Països Catalans, el discutit origen de la banderra barrada, regne contra comtat, nom de la "corona", patrimoni comú disputat, reciprocitat de les televisions, els secessionistes lingüístics, estatut català, etc,etc,etc.
I tot això últim, que sí troba molt ressò mediàtic, tenint fins ara l'Aragó un president catalanòfon...

Tanmateix, les coses són com són i no podem enderrerir el temps, les relacions entre veïns sempre poden ésser conflictives, però crec que no és bo que vivim d'esquenes dos països que (repeteixo amb mil problemes), han remat durant molt de temps en la mateixa direcció.

Per acabar i il·lustrar d'alguna manera aquesta afecció de temps no tan remots, m'agradaria posar un text de l'època de la guerra civil (1936-1939), un article d'un català (Lluís Capdevila) lluitant al front de l'Aragó, on explica la rebuda d'una carta d'un company aragonès, que és prou explícita:


Catalunya a Arago
La Humanitat,
(Publicat a
21 octubre 1936Diari de Guerra amb el títol Únicament antifeixistes)
De retorn a Alcanyiç, trobo damunt la taula una carta.
Aquesta carta, rebuda ja fa dies, la vaig deixar a la vista per
a comentar-la el dia que no em veiés obligat a anar al front
pròpiament dit, car ací a Alcanyiç, sense la presència dels
milicians ningú no diria que estem en guerra. Igual deu
passar a Barcelona, salvant sempre la diferència que hi ha
entre la majoria dels milicians barcelonins - que per a prendre
cafè no necessiten fusell – i els d’Alcanyiç, que ja han
entrat en foc i estan disposats a tornar-hi a entrar sempre
que convingui.
Avui -l’ambient no hi ajuda- no us parlaré d’obusos, de
metralladores, de les gestes magnífiques de la nostra aviació.
Avui comentaré la carta que m’ha escrit un aragonès.
Als que senten un veritable amor a Catalunya, als que senten
ben arrelat al cor el sentiment de catalanitat, suposo
que no els sabrà greu, que no els doldrà, que no creuran
temps perdut l’emprat en la lectura d’aquesta carta.
Aquesta carta l’ha escrita, com he dit abans, un aragonès,
un veí d’Alcanyiç, el nom del qual correspon a aquestes
inicials: J. V.
D’aquesta carta, datada el 19 del present mes, són les següents
frases: «Ya era hora que vosotros los catalanes os
convencierais de que no os odiamos... Los lazos que nos
unen son tan fuertes que, a pesar de los manejos de algún
político desaprensivo, no pueden romperse ... Estamos amparados
por la misma bandera, y hoy, màs que nunca, debemos
ser leales amigos y luchar para que nuestras libertades
no se coviertan en tirania ... No queremos vuestras
dàdivas, sino vuestro cariño y vuestra amistad... No os odiamos.
Nuestro afecto es cada día màs fuerte... Luchemos
juntos para que muy pronto ondee la bandera de la justicia
y de la paz.»(*)
Aquesta carta ve a ratificar el que he dit altres vegades en
aquestes cròniques: l’amor, l’agraïment d’aquests germans
aragonesos que veuen en l’exèrcit de Catalunya l’exèrcit
alliberador.
Per tots els pobles per on he passat, des d’Alcanyiç a Vivel
del Río, he vist banderes de Catalunya, les noies i les velles
m’han demanat llaços catalans per a posar-se’ls al pit,
damunt el cor; he pogut veure com «Els Segadors», el nostre
himne nacional, era escoltat amb un profund respecte
pels que no són catalans; he pogut veure com la gent dels
pobles ocupats es sentia emparada pels nostres milicians i
joiosa de la seva presència, car la presència dels nostres milicians
significava per a aquesta bona gent germana l’ordre
i la justícia.
I he vist com nosaltres sabíem correspondre a aquest
amor, a aquest afecte, a aquesta simpatia.
Per mitjà del doctor Soler i Pla, que dies enrera visità
aquest front, les dones catalanes enviaran robes d’abric per
a les dones i criatures aragoneses que a Azuara, a Fuendetodos,
i a molts altres pobles hem vist gairebé despullades.
Els minaires d’Utrilles em demanaren material escolar -
es moren de fam i demanaven llibres! – i el material escolar
els serà enviat. A Banyoles, uns homes de bona voluntat i
bona intel·ligència han fet molts viatges al front, i seguiran
fent-ne, molts altres, portant robes i queviures, obra magnífica
de solidaritat, de fraternitat, en la qual col·labora tot
el poble.
A més, doncs, que per a moltes altres coses, aquesta
guerra que els feixistes fan incivil haurà servit per a desfer
l’estúpida llegenda del separatisme No, no som separatistes.
Es a dir, ho som de Royo Villanova, de Lerroux, de Gil
Robles – i també ho som de Cambó - de tots els polítics venals
i enemics del poble. No ho som, però, de l’obrer aragonès,
castellà, gallec, basc, valencià, andalús.
El pas dels catalans per terres d’Aragó ha desfet la innoble
llegenda gràcies a la qual bastien la seva política d’odi i
d’incomprensió els quatre tocats de l’ala tipus Royo Villanova
que la Revolució haurà arreconat per a sempre.
Heus ací perquè voldríem que en aquests moments no
sorgissin divergències ni dissencions, per petites que fossin,
entre nosaltres. Heus ací perquè voldríem anar ben units,
cada dia més units, contra l’enemic comú que és el feixisme,
el qual únicament pot triomfar si entre nosaltres no hi
ha una identificació, una homogeneïtat, una unió absolu-
tes. Qui no ho cregui així, qui no obri així, és, conscientment o
inconscient, un enemic del poble que treballa a profit dels botxins
del poble. Ací no hi ha d’haver F. A. I., ni  P. O. U. M., ni
Esquerra. Ací únicament hi ha d’haver antifeixistes. Quan haguem
triomfat, cada un recobrarà la seva personalitat política i
social. En les hores de lluita una acció conjunta i un sol objectiu.
Com a catalans que lluitem contra el feixisme així ho voldríem.
I així ho volen tots els revolucionaris autèntics, tots els que
s’han donat en cos i ànima a la Revolució.

Alcanyiç, Octubre.

dimecres, 9 de març de 2011

Què són els Països Catalans?



Pregunta retòrica, si voleu, no n'és una pregunta qualsevol; diríem que depén de com cadascú vulgui entendre el concepte; en clau política com a projecte, com a realitat lingüístico-cultural, com a hereu de la Corona d'Aragó (sense l'Aragó), amb l'Alguer o sense, amb Andorra o sense, etc.
A mi no me'n sobra cap vessant. Jo entenc els Països Catalans com la natural tendència dels territoris de parla catalana a fer projectes o activitats conjuntes, o sigui la voluntat d'anar plegats en molts àmbits, es parli explicitament del nom compartit o implicita.

No és pot aconseguir un projecte de construcció política sinó se'n té una base sòlida de cooperació interterritorial, sinó se'n té una consciència neta de compartir llengua, cultura i  bona part de la història.

Avui en dia ja trobem entitats i/o iniciatives en clau conjunta que compten amb el beneplàcit de tots o gairebé tots els territoris de parla catalana. Sovint aquest quasi el fa el País Valencià, del que ja parlarem un altre dia. Aquests en són uns quants exemples d'acció compartida, que hauríem de trobar més ressò als mitjans:

A 2011 trobem una xarxa universitària en clau catalana (l'Institut Vives), que engloba la majoria d'universitats catalanòfones.
També tenim, en clau cultural, la Federació Llull, que engloba les entitats d'ACPV, Òmnium i l'OCB, i que es defineix de la següent manera:

La Federació Llull som les persones que creiem en la llengua i la cultura catalanes, en la solidaritat, en la llibertat, en la participació i en un futur compartit per als Països Catalans.

Molt important és, sens dubte, la col·laboració institucional per a promocionar la llengua i cultura catalanes que es fa des de l'Institut i la  Fundació Ramon Llull. Una vegada més, ens trobem que l'administració autonòmica valenciana no va voler (ni vol) participar en el projecte, suplit estoicament per una Xarxa Llull de ciutats valencianes, en una iniciativa municipal encomiable.

Seguim fent el recompte, i ens topem amb l'IEC, que a la seva web parla, encara, de "Països Catalans", i que als seus estatuts suscriu que el seu àmbi d'actuació " s'estén a les terres de llengua i cultura catalanes. Aquest àmbit d'actuació es reflecteix en el reconeixement que fan de la llengua catalana la Constitució d'Andorra i els estatuts d'autonomia de Catalunya, les Illes Balears i la Comunitat Valenciana, en aquest cas amb la denominació històrica de valencià. Així mateix, les legislacions francesa, italiana i de la Comunitat Autònoma d'Aragó confereixen diversos graus de reconeixement jurídic al català."

Important és el treball, també, de la Coordinadora de Centres d'Estudi de Parla Catalana, que ajuda a difondre la col·laboració i l'estudi de tot el territori.

Ja sé que fins ara tot són associacions d'àmbit cultural i no polític, però tota pedra fa paret.

A nivell administratiu, que jo sàpigui, només en trobem un exemple d'emprar la marca "PPCC" i, paradoxalment, la trobem a una de les zones on la llengua catalana n'ha patit (i pateix) més, a la Catalunya Nord, a través del Departament dels Pirineus-Orientals, on a la seva pàgina web es diu:

"La identitat catalana sobrepassa amplament el territori dels Pirineus Orientals. Gairebé 12 milions de persones poblen l'àrea lingüística i cultural dels estats següents : Andorra, Espanya, França i Itàlia. Única llengua oficial al Principat d'Andorra, llengua oficial a Espanya al País Valencià, a les Illes Balears i a Catalunya, llengua reconeguda per les Nacions Unides i llengua cooficial de la Unió Europea, el català és el ciment d'aquesta identitat comuna al conjunt dels Països Catalans."

A nivell de partits polítics que creguin en la nació de "Salses a Guardamar", ben poca cosa. CDC ha fet una tímida expansió cap a la Catalunya Nord (on s'expressa en francès) i vers la Franja. ERC sí que en té presència a tot el territori menys a l'Alguer i només parcialment a la Franja. SCI  ha fet acords amb el PSAN al País Valencià i amb Unitat Catalana a la CatNord i la CUP té un projecte nacional unificat, però té seriosos problemes per a presentar un nombre elevat de candidatures. Mai ningú no ha cregut en l'Alguer com a una realitat "catalana" més. El PSM, a les Illes, encara creu en els PPCC, mentre el BNV, al PV, se n'ha desfet de la retòrica "pancatalanista".

Me n'oblido d'altres associacions d'oci i/o cultura com l'Aplec excursionista dels Països Catalans o de trobades castelleres i festes populars, així com de la capital de la cultura catalana, enguany a Andorra. També me'n deixo mitjans de comunicació com Vilaweb o l'Avui-el punt, la revista El Temps o el recent Ara, o d'espais d'internet com racocatala o Radiocatalunya.

Tots aquestes iniciatives, tot i que insuficients, i moltes més ajuden a la construcció nacional i/o al major grau de coneixement/enteniment i cooperació, sigui en el grau que sigui, dels nostres diferents territoris, tan plurals i diversos com pròxims i paral·lels. En són ben positius, si més no, per a l'ús i la protecció conjunta de la llengua catalana, parlada a Catalunya (inclosa la del nord), el País Valencià, les Illes Balears i Pitïuses, Andorra, La Franja de Ponent i l'Alguer.

Visca els Països Catalans lliures i sobirans!

dimarts, 8 de març de 2011

Eleccions cantonals a la Catalunya Nord amb només un candidat catalanista



Aquí i aquí en teniu un parell d'articles de l'Herve Pi, de la Plataforma per a la dignitat Catalunya Nord, sobre les properes eleccions cantonals a la Catalunya Nord, dels propers dies 17 i 24 de març, i sobre la minça participació dels partits catalanistes:

"S'apropen les eleccions cantonals, finalment sabem que hi haurà un candidat catalanista.
L'Enric Balaguer amb etiqueta Convergència Democràtica de Catalunya s'afirma catalanista, se presenta al cantó de Prada. El felicitem, no li demanem res d'un altre món, només volem honestedat, seny i coherència. L'etiqueta catalanista ha de ser portada conscientment pel que representa, pel que significa.
A vegades la coherència i el seny han fallat.
Per il·lustrar aquesta afirmació agafaré com a exemple el que va passar el 2008 a Perpinyà la Catalana.
Tothom se recorda de l'Enric Vilanova, elegit dins l'oposició municipal amb altres partits d'esquerres. Com a catalanista li semblava important defensar el dret a usar la llengua catalana. Això va fer, i ho va fer de manera radical, és a dir que va ser coherent amb la implicació que és la seua en política.
Ell va gosar parlar català al ple de l'ajuntament de Perpinyà la Catalana (sic). Tot primer el volien fer parlar "bilingüe", cal entendre francès i català, més tard el volien obligar a traduir les seues intervencions per escrit al francès o pagar un intèrpret i ja que s'hi negava, per acabar l'ignoraven ja que no el podien fer callar.
Aquest dia, i els dies següents no va trobar cap suport dels elegits, els primers que el van abandonar van ser els de la pròpia coalició d'esquerres, però també, més sorprenent va ser abandonat pels elegits d'Unitat Catalana i de Convergència Democràtica de Catalunya.
UC i CDC eren elegits amb altres coalicions que la seua, hauríem pogut pensar que l'interès nacional havia de passar per damunt de l'interès de pactes electoralistes, no va ser així. Quina llàstima!
La premsa de Perpinyà, el diari "L'Indépendant" va relatar l'anècdota i, els dies següents molts missatges dels (e)lectors demostraven el suport a l'Enric.
Els partits dits catalanistes se'n van desentendre. Vam perdre una oportunitat de fer entrar la llengua en els debats municipals, ningú més ha intentat d'usar la llengua catalana en normalitat.
Uns mesos més tard UC i CDC aprovaven una carta a favor de la llengua catalana a Perpinyà.
On és el seny, on és la coherència? De què tenien por els elegits dits catalanistes?
Quan tindrem un altre Enric Vilanova, un(a) elegit(da) que parli català passi el que passi?
Si l'Enric Balaguer és elegit al seu cantó usarà normalment la llengua catalana al ple del Consell General?"
Hervé Pi

CARTA
La llengua catalana, nascuda fa més de 1000 anys a les nostres terres, constitueix un tret bàsic de la identitat, del patrimoni i de la riquesa viva de Perpinyà.
Per respectar la seua responsabilitat davant la història i responent a la voluntat social dels seus ciutadans, la Fidelíssima Vila posa en plaça una Carta municipal per la llengua catalana... llegir més

diumenge, 6 de març de 2011

Acció cultural a les terres de ponent

A les properes setmanes, n'hi hauran un parell d'esdeveniments interessants a l'extrem oest de la nostra nació. es a dir, a la Franja de Ponent i a terres ilerdenques.

Es tracta de les jornades de dignificació lingüística, que es duran a terme a Fraga el proper cap de setmana (del 11 al 13 de març), on es faran uns actes especialment remarcables en una zona on, no ho oblidem pas, la llengua catalana continua sense ésser oficial tot i ser la zona catalanòfona amb major nombre de parlants d'arreu els Països Catalans. Hi partciparan ponents com en Jordi Bilbeny, na Rosa Calafat o Josep Mª Terricabras. És una col·laboració d'Òmnium amb l?institut d'Estudis del Baix Cinca Aquest n'és el cartell i el programa ho teniu al link de dalt:



Dues setmanes després, a la ciutat de Lleida i dintre de la IV Jornada “El fet nacional a l’Europa del segle XXI”, n'hi haurà la conferència: LA LLENGUA com a eix vertebrador de la identitat nacional, col·laboració d'Òmnium amb l'Institut d'Estudis Ilerdencs.




La cultura no s'atura arreu dels Països Catalans.

divendres, 4 de març de 2011

Sobre en Laporta i la unitat de SI

Poques vegades m'agrada parlar sobre els devenirs polítics més, diguem-ne, intínsecs o intestins, però en aquesta ocasió m'agradaria dir-ne cinc centes arran de la notícia de la no renovació de la coalició electoral de Solidaritat Catalana per la Independència de cara a les properes eleccions, i del trencament de l'aparell de SI amb en Joan Laporta, que deixa el subgrup parlamentari de SCI ben malmés, i a l'anhelat projecte independentista unitari català ben tocat.

Si aquesta situació reeix, resultarà lamentable tot plegat, i un fracàs per tothom, no perqué a aquestes alçades em sorprengui la portentosa facultat fragmentària de l'independentisme, sinó més aviat per la rapidesa dels fets ocorreguts i, al cap i a la fi, corroborar com el sectarisme i el personalisme encara són presents i ben presents a la política nacional.

Tot va nèixer a correcuita i acceleradament. En un parell de mesos, ençà l'amic Jan deixà la presidència del Barça a mans del seu arxienenmic íntim Sandro Rosell, l'expresident se'n va formar un pseudopartit (Democràcia Catalana), mentre en López Tena i l'Uriel Bertran deixaven penjades les seves respectives militàncies (CiU i ERC), per a passar a posar-se a l'esquena mediàtica de'n Laporta i coaligar-se amb uns minipartits i formar SCI, no abans de fer un clam al desert als demés partits catalanistes a la cerca d'una "unitat" màxima i amb un referent ben clar i net: aconseguir l'estat propi.

Els més afectats, a nivell electoral, d'aquesta decissió foren, sense dubte, el Reagrupament de'n Carretero i, en menor mesura, l'ERC de'n Puigcercòs. Els resultats electorals de SCI van ser bons, 4 diputats, tot i que malgrat tot l'agitament independentista dels darrers temps (consultes, documentals, retallada de l'estatut, sentència del TC, etc,etc,etc), les forces retòricament independentistes en sumaven menys escons que fa quatre anys.
És igual, SI havia entrat al parlament i jurava regeneració democràtica i fermesa nacional, i en Joan Laporta n'era el gurú del moviment. Acords en clau Països Catalans amb el PSAN i UC portaven la signatura de'n Jan, omnipresent en tot acte de SI, on mai sortien les sigles de DC per enlloc.

I vet aquí que, tres mesos després, aquells que es llançaren en braços de'n Laporta, volen continuar fent-hi un "laportisme sense Laporta", i sembla com si una vegada acomplerts els objectius mediàtics, la presència de'n Jan els hi fes més nosa que servei. Ja no ix a les fotos.
Pensar que en Laporta entraria en política per acavar fent-hi un paper de "reina mare" és ésser molt il·lús, coneguent la seva forta personalitat.
Per a la gent del carrer, SI era Laporta i Laporta era SI. O sigui, que l'ALT i en Bertran tenen seriosos problemes de credibilitat i quasi de legitimitat, donat que molta part d'aquells més de 100.000 vots que aconseguiren, se'ls hi deuen a en Jan, les coses com siguin.

Ara en Laporta s'apropa a ERC a Barcelona. Curiosa querència que tenen molts independentistes que bramaven foc contra els republicans fa no gens, de temps, i ara la veuen poc més que com "l'esquerra nacional". O potser hi té a veure que a ERC hi queden vacants lliures al poder d'aquí a quatre dies?

Espectacle lamentable del nostre independentisme de fireta.

dimecres, 2 de març de 2011

Declaració de l'Institut d'Estudis Catalans sobre els drets del poble català

D'aquesta declaració  ja en fa uns dies, però no m'en puc estar d'incloure-la dintre d'un blog com aquest, donat que l'acadèmia parla d'exercir els drets que té el poble català, entès de manera ampla, es a dir, com el conjunt del territori catalanoparlant, altrament dit Països Catalans.

Aquí en teniu un extracte:

 

La comunitat de llengua i cultura catalanes constitueix, amb tota evidència, una nació
que mereix un reconeixement igualitari en el marc dels estats respectius en què
s’inscriu, i també en el marc de la Unió Europea i de les Nacions Unides. Cadascun dels
territoris en què es troba actualment fragmentada aquesta nació té el dret legítim i
inalienable de decidir de quin estat vol formar part, tant si és l’Estat en què ara
s’inscriu com si aspira a la construcció d’un estat específic diferent. Cap acció
democràtica legítima no pot contradir i menys encara criminalitzar aquest dret dels
ciutadans catalans. Ningú, en un marc polític democràtic, no pot decidir quina ha de
ser la nació dels altres.
Per més que el nostre cas no és el d’una minoria nacional, sinó el d’una nació
minoritzada, cridem l’atenció de tothom sobre la insuficiència de la protecció de les
minories en el sistema polític internacional, que és incapaç d’impedir la greu
contradicció que implica el fet que les majories estatals puguin decidir quin és el destí
de les minories, i desposseir-les del seu dret a decidir sobre els recursos propis i sobre
el futur de les llengües, les cultures i els territoris respectius, i anul·lar, d’aquesta
manera, la primacia social que tota llengua i cultura mereix tenir en l’hàbitat propi. És
massa limitada l’eficàcia de documents com la Convenció marc per a la protecció de les
minories nacionals (1995), la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries
(1992) o la Recomanació 1735 de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa
sobre el concepte de nació, del 26 de gener de 2006, el punt 12 de la qual afirma que
és necessari adoptar una aproximació més tolerant en les relacions entre l’Estat i les
minories nacionals, que culmini en l’acceptació genuïna del dret de tots els individus
de pertànyer a la nació que senten que pertanyen, sigui en termes de ciutadania o en
termes de llengua, cultura, tradicions i voluntat de pertinença.



dimarts, 1 de març de 2011

Declaració d'intencions

Salutacions a tothom.

Obro avui aquest blog amb aquest títol, que preten ésser ambivalent i retre un sincer homenatge als companys d'Acció Cultural del País Valencià , que estan tristament d'actualitat pel tancament de les emissions de TV3 sénia enllà.
L'objectiu del blog és intentar de ser un punt de trobada de les activitats fetes per la nostra gran xarxa cultural arreu dels Països Catalans. Aquesta rica xarxa de la catalanitat ben entesa, que ens porta a que projectes d'àmbit lingüístic, cultural o identitari compartits per tots els territoris no caiguin en l'oblit més profuns i sel's faci quan més ressò millor.

Aquest blog, neix doncs, amb la modesta tasca de combatre el pitjor enemic que té a l'actualitat la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga i Maó i l'Alguer, la desinformació i desconnexió entre territoris.

Si entre tots podem fer veure que allò que passi a Perpinyà o a València n'és tan important per a la llengua catalana compartida per tots i pel devenir identitari del nostre heterogeni i divers poble, com uns fets que passin a Barcelona.
Fugim del sectarisme, dels tòpics i de les veritats absolutes i dediquem-nos a construir, a fer país, a refer ponts i a enfortir la llengua. Sols així n'hi haurà un horitzó polític que poder compartir.

Activitats, recomanacions de llibres, exposicions, conferències, educació, universitats, cinema, qualsevol tema serà ben rebut per a debatre i per a fer créixer el nostre projecte de construcció nacional, i enaltir el nostre enteniment, sense renunciar a opinions contràries.

Gràcies a tot/a qui entri en aquest blog i n'aporti coses.