dijous, 24 de març de 2016

La història de la Corona d'Aragó relatada a través de la dansa



laveupv
“Mestissatge cultural, originalitat creativa i gran interacció entre diferents territoris, així com la presència de diverses realitats socioculturals. Són traces que ens permeten establir múltiples connexions entre les traces medievals i les pervivències festives actuals en què el ball és protagonista”. Així explica a Tornaveu un dels comissaris de l’exposició El teatre del cos. Dansa i representació a la Corona d'Aragó. Traces medievals i pervivències, que es podrà veure fins el 8 d’abril al Centre Artesà Tradicionàrius, Raül Sanchis.

L’exposició, organitzada pel Museu Etnològic de Barcelona, la Universitat Rovira i Virgili, el Grup Internacional de Recerca Consolidat LaiREM i el Grup Internacional de Recerca ICONODANSA, “posa de manifest la notable riquesa patrimonial que els territoris de l'antiga Corona d'Aragó, i s’exposa a través de tres eixos: l'anàlisi iconogràfica, la documental-literària i l'etnogràfica”, explica Sanchis.

Així mateix, les pervivències corèutiques arrelades en la llarga edat mitjana es perfilen en múltiples festes com ara la Patum de Berga, la Mare de Déu d'Algemesí, el Corpus de València, les santantonades dels Ports, el Sexenni de Morella o en la dansa de la Mort de Verges, els cossiers mallorquins, els cors angèlics de la siciliana Randazzo, els danses aragonesos, els balls parlats... El teatre del cos esdevé una exposició que “combina el rigor científic amb una ferma voluntat divulgativa, una exposició que fusiona els treballs que en els darrers anys hem fet els investigadors dels grups internacionals de recerca LAiREM i ICONODANSA per abordar, entre d'altres temes, l'estudi de la dansa des d'una perspectiva interdisciplinària i global”, conclou Raül Sanchis.

Aquesta exposició permetrà endinsar el visitant en un recorregut que uneix el present i el passat de la dansa a les terres de l'antiga Corona d'Aragó. Així, el visitant descobrirà també com a partir de l’expansió mediterrània dels segles XIII i XIV, la Corona catalanoaragonesa va esdevenir una cruïlla geopolítica i social que també va cristal·litzar en l’aspecte artístic i iconogràfic i en la documentació històrica, literària, musical i coreogràfica. Les tradicions líriques trobadoresques i joglaresques occitanocatalanes, franceses, andalusines i castellanes, la influència dels mestratges de dansa italiana, així com les coreografies representatives dels gremis urbans, les pràctiques rituals cristianes o les performances rurals, van donar forma a aquest patrimoni compartit fins avui.

Els autors de l’exposició són: Licia Buttà, Lenke Kovács, Francesc Massip Bonet, Raül Sanchis Francés, Maria del Mar Valls Fusté.

dimarts, 22 de març de 2016

Acte en defensa dels serveis públics i les experiències de remunicipalització [Intersindical-CSC]


Intersindical-CSC

31 de març, acte en defensa dels serveis públics i les experiències de remunicipalització


En el marc del Diada Internacional contra les Privatitzacions que la Federació Sindical Mundial endega el proper 4 d’abril a nivell mundial, la Intersindical-CSC realitzarà una acte per abordar les experiències de remunicipalització de serveis públics.

L’acte comptarà amb la presència de Jordi Colomer, ambientòleg especialitzat en la remunicipalització de serveis públics.


Així mateix hi intevindrà el batlle d’Argentona, Eudald Calvo, qui des de l’inici del seu mandat ha iniciat la remucipalització d’alguns serveis públics que foren privatitzats.

Finalment, Carles Sastre, secretari general de la Intersindical-CSC i coneixedor del mon de les empreses pública farà un breu intervenció.

L’acte es durà a terme el dijous 31 de març de 2016 a les 18.30 hores a l’Espai Vilaweb, carrer Ferlandina 43, baixos de la ciutat de Barcelona.

Recordeu:

Dia: 31 de març de 2016
Hora: 18.30 hores
Lloc: Espai Vilaweb, carrer Ferlandina 43, baixos de la ciutat de Barcelona.

diumenge, 20 de març de 2016

Discurs de Salvador Seguí a l’Ateneu de Madrid el 1919

"A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en el moment en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans.
Nosaltres, i ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana no per assolir la llibertat per Catalunya, sinó per a defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català.
I us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes, el que més temen es el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no es un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola.
En canvi nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt. La independència de la nostra terra no ens fa por.
Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.
Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tant se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics....quan són a Barcelona, si pensen que es troben en perill els interessos de la seva classe benestant, enfollits i a corre cuita fan cap a Madrid, per oferir els seus serveis a la monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre.
És per ventura, amb la col·laboració ministerial com es poden afirmar les aspiracions de la llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista enemiga de l’emancipació dels pobles hispànics?
Sortosament la Catalunya vexada, injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix be els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors.
Una Catalunya alliberada de l’Estat espanyol, us asseguro amics madrilenys, que fora una Catalunya amiga de tots els pobles de la península hispànica i sospito que els qui ara es volen presentar com a capdavanters del catalanisme, tenen una entesa fraternal i duradora amb altres nacionalitats peninsulars.
Per tant, és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista, i es que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, es a dir, els interessos del capitalisme, a tot altre interès o ideologia.
Estic tant cert del que dic, que sense por d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquereix la seva llibertat nacional, els primers si no els únics, repeteixo, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya, com a tot arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia".
* Discurs de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, l’1 d’Octubre de 1919 a l’Ateneu de Madrid.
(“Salvador Seguí: escrits”. Recull a cura d’Isidre Molas. Pàg 53-54. Ed.62, 1975)

CGT Catalunya

dijous, 17 de març de 2016

Els ‘desheretats’ i els ‘activistes’ de la llengua, per Sal·lus Herrero



L’altre dia Manel Rodríguez-Castelló, escrivia un article molt colpidor a propòsit d'un viatge al seu poble, Alcoi, on tots els joves, almenys els que es creuaren amb ell pel pont de Sant Jordi, sembla que han abandonat el valencià per substituir-lo per l’espanyol; l’article és deia “Els desheretats” i al remat clamava Manel:

“Però el pitjor de tot és que mancats de mitjans «tècnics» per fer front a l'espanyolització, hem perdut el que és primordial per conservar l'herència, la dignitat que ens mantenia dempeus fins en els pitjors moments del franquisme, l'orgull de ser hereus d'un patrimoni vastíssim i molt fràgil, i la responsabilitat col·lectiva d'augmentar-lo i corregir-lo. I que percebem tot aquest canvi com una cosa natural, lògica, necessària (i en alguns casos desitjable). Els adolescents que em vaig trobar el passat dissabte potser són ja la segona o tercera generació d'alcoians que han abandonat l'idioma. En nom de què els han desheretats? ¿Quin dret tenen a deixar-los orfes de llengua, aliens a allò que és central en la nostra realitat com a poble, estranys al patrimoni compartit que ha anat passant de pares a fills i que sembla condemnat a estroncar-se si col·lectivament, decididament, no hi plantem cara? Els poders públics hi tenen una gran responsabilitat, sens dubte, però aquest és un treball de cada u i de tots i no podem ajornar-lo emparats en les inòpies de cap llegenda”.

L’altre dia, el passat mes de febrer, també aní a la facultat de filologia i traducció de València, em vaig entrevistat amb el director de l’IIFV i el vice-degà de la facultat de filologia per proposar-los, si ho tenen a bé considerar, la possibilitat que la Universitat de València (Castelló i Alacant), faça a Josep Grifeu, doctor honoris causa de la Universitat de València (d’Alacant i de Castelló) pel seu treball de recerca entorn als mitjans de comunicació en català i per la seua proposta de crear un espai de comunicació compartit i cooperatiu de tots els territoris catalanoparlants perquè la nostra llengua desenvolupe la seua màxima potencialitat social en un context de globalització que les llengües i cultures "minorades", sense estat propi, han d'unir-se i defensar-se davant cultures multi-estatals que són hegemòniques i dominants al mercat mundial perquè tenen el suport dels estats i de les grans corporacions multinacionals.

Mentre pujava les escales o les baixava d’aquesta facultat de filologia, després de parlar amb els professors corresponents, vaig veure un grup d’estudiants comandats per un jove que portava una armilla roja, que vaig creure que era de “voluntariat per la llengua”, vaig parar l’orella i vaig comprovar que el monitor parlava només i exclusivament en castellà o espanyol, li vaig preguntar per què no aprofitava -mentre ensenyava la facultat als estudiants nous- per familiaritzar-los amb la llengua pròpia de la Universitat de València i del País Valencià i els parlava en valencià i el que feia d’instructor amb l’armilla roja em va respondre que hi havia un xic al grup que era italià i ‘potser’ no entenia la nostra llengua catalana, li vaig dir que això potser no era així perquè l’italià i el català eren més semblants que l’italià i l’espanyol, per tant quan més prompte aprenguera el valencià millor per a ell i per a tots nosaltres… si no la nostra llengua es perdria i desapareixeria del món, com denunciava el filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner, autor de "La llengua dels valencians, s'extingiria el valencià per responsabilitat no dels que vénen fora, que no poden fer una altra cosa, sinó dels propis catalanoparlants que no parlen als nouvinguts en la nostra llengua perquè l'aprenguen; si desapareix el català restarem tots molt més empobrits i més curts de coneixença, sense la riquesa cultural que expressa els matisos i la diversitat humana. I la nostra pròpia singularitat de veure, d'entendre i d'estar al món.

Després, unes escales més avall, vaig tornar a trobar un altre grup on l’instructor s’expressava també només en castellà, li vaig preguntar, per curiositat antropològica i recerca sociolingüística, per què ho feia així i per què no s’expressava en valencià i em va respondre que ell era de Castella; li vaig preguntar quan temps estava a València i em va respondre que un any i mig, cosa que és temps de sobra per aprendre a parlar en valencià, perquè en unes setmanes a Galícia vaig aprendre a entendre, llegir i a parlar en gallec, es va quedar una mica perplex i gelat, com si no s’ho acabara de creure del tot; encara vaig trobar un tercer grup, expressant-se també només en castellà (‘tots’ els que vaig trobar!) no els vaig dir res i vaig eixir una mica confús i 'desconcertat' d’aquesta facultat de filologia i traducció de la Universitat de València, si això passa en aquesta facultat especialitzada en l’aprenentatge de llengües, traducció i interpretació, què no passarà a les altres on la llengua no forma part del corpus bàsic de coneixements l’afer lingüístic? Sé, fefaentment, que a la Universitat d'Elx, Miguel Hernández, no es fa res en valencià, ni classes ni publicacions, com si fos una universitat que estiguera a Valladolid; això assenyalava un informe sociolingüístic sobre l'ús del català a les universitat públiques del País Valencià, fa nomes dos anys...

A l’eixida -de la facultat de filologia- vaig veure gent amb les armilles roges posades i en pensar que eren també de ‘voluntariat lingüístic’ i que parlaven en valencià, d’entre els quals una noia molt eixerida i amable que em va dir que li deien Beatriu d’Algemesí, vaig gosar explicar-li el que havia vist una mica abans, tres grups d’estudiants novells rebent les explicacions d’iniciació a la Facultat de Filologia de la Universitat de València només i exclusivament en castellà, i em va dir que era un mal entès, que no eren grups de voluntariat lingüístic sinó d’iniciació i de coneixement de la facultat, que no rebien per banda del professorat cap indicació perquè prioritzaren el valencià (cosa que em sembla poc encertada!) i que cadascú ho feia com li venia de gust, de manera que, en la pràctica, es reproduïa, a la facultat de filologia, el supremacisme i la priorització de l’espanyol, com passa a tot arreu al País Valencià quan no es fa, intencionadament, política lingüística valenciana en defensa del català.

Beatriu, va reconèixer que calia més activisme lingüístic a la facultat de filologia, però em va qüestionar la meua visió una mica ‘negativa’ d’aquesta facultat perquè, a poc a poc, em deia, la majoria de la gent aprén el valencià i el fa servir quan termina la facultat, per tant, calia tenir paciència i persistència, cal estar conscienciat lingüísticament i tractar de convèncer a la gent que encara no sap el valencià i deia que hi havia gent de pares i mares castellanoparlants que gràcies a la facultat aprenien el valencià i esdevenien activistes de la llengua, des del voluntariat i els sindicats d’estudiants, tant el BEA com el SEPC, que en tenir clara la unitat de la llengua catalana i la necessitat d’impulsar el valencià a tot el País Valencià, ella es donava per satisfeta per a poder avançar i cooperar socialment en defensa de la llengua a tots els àmbits.

M’agradaria que tinguera raó Beatriu i que la visió del poeta d’Alcoi Manel Rodríguez-Castelló i la meua -tan ‘pessimista’- sobre els joves ‘desheretats’ que abandonen la nostra llengua a l’espai públic i privat, esdevinga contrastada i compensada pels joves activistes que, sent de pares castellanoparlants o d’altres llengües, s’incorporen a parlar en català igual o millor que els autòctons… Potser hi haja el fet ‘sorprenent’ que alguns autòctons abandonen i deserten del valencià, mentre que gent nouvinguda faça l’esforç d’aprendre’l, com una manera d’arrelar-se al nostre país i de trobar-se completament integrat a tots els àmbits de la societat valenciana. De fet, els immigrants africans i llatinoamericans als que els he fet classes de català durant uns anys, semblava que tenien molta més voluntat d’aprendre que molts ‘valencianoparlants’ que abandonen la nostra llengua i que mantenen actituds lingüístiques de desídia, incúria, de submissió i deslleialtat lingüística, entre els quals, per desgràcia, alguns diputats del País Valencià al parlament valencià o espanyol que mentre parlen de ‘respecte’, no fan res o molt poc perquè no es reproduïsca el supremacisme espanyolista que prioritza el castellà i tracta d’excloure i marginar la nostra llengua i cultura catalana a tots els àmbits, posem per cas, parlaments espanyols o europeus, mitjans de comunicació públics i privats de l’estat espanyol, on si parles en català t’exclouen del tot… Si els personatges de representació pública i social de gran transcendència, com els polítics, no són capaços de ser exemplars des del punt de vista lingüístic, per fomentar el català, tot i que siguen de Compromís, Podem o PSPV-PSOE, es tornen molt semblant als polítics del PP o de C’s que mentre es declaren “más valencià-no(s) que nadie”, bandegen el valencià o català de València i el fan servir, de mentida, per a imposar la seua identitat espanyolista i antivalenciana o anticatalana. Una vergonya que ho facen els que en nom del “valencianisme” polític estan governant les institucions més importants del País Valencià. Una desídia que no semblen massa sensibles a la creació de l’espai de comunicació en català de tots els territoris catalanoparlants, en tenir una concepció espanyolista de la comunicació al País Valencià, un espai colonitzat per l’espanyol, mentre encara no podem escoltar Catalunya Ràdio ni veure TV3, censurats i prohibits pel PP i continuen encara censurats i prohibits amb el ‘nou’ Govern Valencià que sembla que fa continuisme i seguidisme de la política de mitjans de comunicació anterior, la del PP, perquè ni podem veure encara les televisions de Catalunya i les Illes ni es posa en marxa una RTVV redimensionada, de qualitat, pública i en valencià.

El Govern actual, de la Generalitat ‘Valenciana’ només fa que ajornar la posada en marxa d’una nova RTVV i, en l’era digital de l’aldea global, on es poden veure les TV de tot el món, mentre es continua censurant i prohibint al País Valencià les televisions en català de Catalunya i les Illes, que formen part del nostre propi domini lingüístic catalanoparlant. I ho fan això per una qüestió de covardia política perquè tenen torticoli de tant de mirar només cap a la dreta, atrapats en una mena de la síndrome d’Estocolm, que els fa interioritzar la barbàrie anticatalanista que ha conreat el PP als darrers vint anys per tal de tornar residual el català del País Valencià, censurant i tancant a fosc tots els mitjans de comunicació en la nostra llengua pròpia, dis-li valencià o català. I a sobre es "legitima" actualment perquè es considera que 'la societat valenciana', interpretada esbiaixadament, no suportaria que es veieren les televisions de Catalunya i les Illes abans que l'obertura de la nova RTVV. El que no pot suportar ni un minut més la ciutadania valenciana catalanoparlants és romandre, més temps, sense cap mitjà de comunicació en la nostra pròpia llengua i contemplar indiferent les agressions i la vulneració de drets que patim, diàriament i estructuralment.

L’extrema dreta espanyolista que hi ha al País Valencià, sovint disfressada de “valencianerisme” d’enganyifa, sempre estarà en contra que hi haja ràdios, TV i mitjans de comunicació en valencià o català perquè volen aniquilar la nostra llengua per espanyolitzar el País Valencià, com proposava l’exministre d’educació Wert. Per això, el Govern Valencià actual sembla que claudica o ‘contemporanitza’, per manca de valentia i de decisió política, posa excuses de tipus tècnic, econòmic o ambientals 'fantasmagòriques', racionalitzades com a 'prudència' que, sovint, semblen excuses de mal pagador, perquè s'incompleixen les promeses electorals que van fer els seus partits (Compromís, Podem i PSPV) quan el PP va tancar RTVV i va censurar i prohibir les TV i ràdios de Catalunya, mentre el Govern actual deixa la ciutadania valenciana sense cap mitjà de comunicació en llengua pròpia, vinga de Catalunya, de les Illes o del mateix País Valencià. I així, d’aquesta vergonyant manera, es vulneren els drets humans bàsics i fonamentals de la ciutadania catalanoparlant del País Valencià, i "les forces de l'ordre", encarregades de defensar 'les lleis en vigor' agredeixen i vulneren els drets dels catalanoparlants, com es pot veure al manifest que han presentat els eurodiputats democràtics i d'esquerres dels Països Catalans al parlament de la UE, per denunciar la vulneració de drets en l'àmbit de les forces de seguretat 'nacional-espanyoles', a l'àmbit de la 'salut' i a l'àmbit de 'l'educació' sobretot, i inclús a l'àmbit municipal a Dénia, despatxant a un tècnic lingüístic que va denunciar dèficits en política lingüística, com si la gent valencianoparlant del País Valencià no tinguera dret a tenir cap dret lingüístic, comunicatiu ni de garantir la supervivència ni la reproducció social de la nostra llengua perquè des de les estructures hostils de l'estat, autonomies, diputacions i entitats municipals, es fa tot el possible per minorar, marginar, i tractar d'invisibilitzar el català.

Mentre els mestres i professors a l’escola tracten d’ensenyar la nostra llengua, com poden, sovint sense cap formació lingüística acurada a les escoles infantils o a primària per fer-ho el millor possible sense els mitjans ni la formació adient, els mitjans de comunicació del País Valencià són tots els espanyol, per tant, l’ambient social no és gens propici i és molt advers i hostil quan es tracta de la llengua pròpia del País Valencià que esdevé només una mena d'illa a l’escola sense continuïtat social als mitjans de comunicació i a la societat civil; sovint de les comarques castellanoparlants (i valencianoparlants!) arriben demandes perquè volen tenir la possibilitat d’aprendre el català de València, però els governants actuals tenen la idea en el cap d’una societat valenciana endarrerida, que correspon als conflictes lingüístics i polítics de fa més de trenta-cinc o quaranta anys, o projeccions imaginàries de la manipulació lingüística que han fet els partits de dretes. Recordem que, a finals dels anys setanta del segle passat, des de Madrid, Abril Martorell (UCD) i Alfonso Guerra (PSOE) feren tot el possible per atiar l’anticatalanisme; d’antivalencianisme o anticatalanisme, encara hi ha al País Valencià, tot i que cada vegada més residual, cal dir que sempre existirà aquesta ideologia reaccionària i feixista amb un tarannà xenòfob per reforçar els ressorts exterministes d'un estat espanyol contrari al respecte a la diversitat, al plurilingüisme i a la llibertat dels altres ciutadans de llengua i cultura no castellana. Un espanyolisme que fa servir 'de manual', això d'atiar l'anticatalanisme, mitjançant una identitat espanyola (corregudes per maltractar i matar bous, l'Instituto Cervantes, RALE...) imperialista que ens remembra allò del primers anys de l'entrada de l'exèrcit franquista, el 29 de març de 1939, amb cartells que posaven: "Valenciano, no ladres! Habla la Lengua del Imperio!"

El Govern Valencià, a parer meu, no pot ser còmplice d’aquesta ideologia d’extrema dreta que busca anorrear el valencià, el que ha de fer és impulsar la creació d’un espai de comunicació en català que vertebre el País Valencià i l’encaixe dins de la resta de territoris catalanoparlants, fragmentats, dividits i desfets des de fa més de 300 anys perquè des de l’estat espanyol s’ha considerat que era prioritari desfer qualsevol lligam entre els territoris de parla catalana, com a primer pas per a desfer, fragmentar i dividir la nostra comunitat lingüística, cultura i política que abraça tots els Països Catalans.

Remembrem que mentre al País Valencià no hi ha cap mitjà de comunicació en català, a d’altres comunitats autònomes castellanoparlants, si contem, les televisions públiques, privades, internacionals, ‘nacionals’ i ‘regionals’, poden arribar a tenir-ne un bon grapat. Uns, mediàticament, ho tenen tot, d'altres zero; uns paguen fiscalment per sobre de les seues possibilitats, la ciutadania dels territoris catalanoparlants, en canvi a l'hora de rebre inversions de l'estat al corredor mediterrània, mediàticament o infra-estructuralment, es troben que l'estat ens bandeja del tot, com denuncia Germà Biel als seus anàlisis i assajos.

Per això, comunicativament parlant, el País Valencià és un desert, un erm absolut, on tots els dies s’aboquen tones de sal perquè no cresca cap flor en català. Per això, cal tenir clar el dret a decidir com quelcom prioritari i cal tenir també un estat propi, almenys estructures d’estat propi, també en afers exteriors (diga el que diga el ministre ‘cunero’, el madrileny José Manuel García-Margallo, estiuejador al País Valencià i diputat al Congrés pel PP, que tracta d’embolicar i fer tot el que pot per atacar Catalunya i els Països Catalans, deixar-los sense defensa), per necessitat de supervivència, perquè no es vulneren els nostres drets humans, socials, econòmics, lingüístics, polítics, culturals i de ciutadania catalanoparlant de tots els Països Catalans. L’estat espanyol és un estat que no ens serveix perquè sempre ha intentat aniquilar-nos a tots els àmbits, no ens deixa ni respirar i expressar-nos en la nostra pròpia llengua i cultura catalana, ens vol sense cap mitjà de comunicació en català al País Valencià perquè així imposa 'legalment' i totalitàriament el castellà, com a "lengua común" de l'estat a tots els territoris. Per això, els Félix de Azúa, els Savater i companyia, amb tones de cinisme, farsa, prepotència i molta barra, pontifiquen sobre les imposicions fantasioses del 'català', mentre el que s'imposa realment des de l'estat i llurs províncies és l'espanyol o castellà, que té molts mitjans de comunicació a tot l'estat, que és la llengua que s'imposa als parlaments espanyols, al europeus i internacionals, mentre, en la pràctica, es tracta de minorar, treure-li competències i invisibilitzar del tot el català a tots els àmbits dels distints territoris catalanoparlants, seguint les consignes exterministes de la dictadura anterior que es reprodueix en aquesta "democràcia espanyola", que sembla un oxímoron.

"Simptomàticament", tracten d'imposar l'espanyol, al màxim, a tots els àmbits i inclús a les escoles de la Franja, de Catalunya, del País Valencià i de les Illes, però en canvi, no volen que s'estudie el català a les escoles castellanes de les comunitats monolingües. Perquè han fet del relat de la dictadura i del dictador agonitzant i dictant el seu darrer testament al monarca anterior " lo más importante es salvar la unidad de España", una obsessió malaltissa i corrupta que passa per no reconèixer el dret a decidir de les diverses nacions que hi ha a l'estat espanyol ni les altres llengües i cultures distintes a la castellana, reproduint els eixos bàsics del franquisme, inclús la política lingüística espanyolista per genocidiar la llengua i la cultura catalana. Perquè esdevinga una llengua i una cultura residual en tractar d'atiar l'autoodi i l'odi i no fomentar el respecte a la diferència i el reconeixement dels altres. Unes 'comunitats autònomes', com el País Valencià, que encara no ha regressat a l'Institut Ramon Llull, que encara no ha establert l'AVL vincles permanents amb l'IEC i la Universitat de les Illes, que no té una voluntat política clara i consistent de crear un espai comunicatiu en català, per intercanviar els mitjans de comunicació del PV, Catalunya, les Illes i Aragó, i fer programes i projectes televisius i de ràdio conjuntament dirigits a la ciutadania de tots els territoris catalanoparlants, sense tantes prevencions i temors que nodreixen i reviscolen l'imaginari exterminista i genocida de l'extrema dreta espanyolista, que sempre ha tingut com a prioritat política agredir i vulnerar, sistemàticament, els drets lingüístics, socials, polítics, culturals i de ciutadania de la gent que habita els Països Catalans.

Sal·lus Herrero

dimarts, 15 de març de 2016

ACPV impulsa el manifest #FEMPAÍSVALENCIÀ



ACPV

#fempaísvalencià



Manifest

Després de vint anys de malgovern, la llista dels greuges que podem fer com a valencians és molt llarga i no cal repetir-la ací. Han sigut uns anys en què uns pocs construïen el seu paradís particular destruint el país, tant a través del malbaratament de la riquesa com de l’acumulació de despropòsits en la gestió. Ja ho deia Fuster i tenia raó: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. Malauradament aquesta és la realitat que hem viscut.

Ara que hem aconseguit fer fora els qui durant dues dècades han procurat el nostre malestar com a poble. Ara que ens hem alleugerit de l’asfixiant sensació de respirar un aire enrarit. Ara, ens toca a nosaltres i és urgent que posem fil a l’agulla. Toca ja acabar amb els laments i els retrets, però no amb la cerca de responsabilitats. El dol ha finalitzat. No podem dedicar-li més temps, el necessitem tot.

Malgrat que no hem deixat mai de treballar, és l’hora que ens posem de valent a construir el país que volem. Un país més culte, més just, més bonic. On els xiquets puguen créixer amb el goig d’aprendre qui són i per què. On els nostres creadors siguen reconeguts i puguen alçar als seus muscles els qui vinguen darrere. On la nostra cultura i la llengua pròpia tornen al lloc que els correspon. No és tampoc massa complicat. Es tracta, senzillament, de treballar pel benefici dels valencians, de tots els valencians des del respecte i la coneixença del que som i del que hem sigut. I ja sabem com es fa. Ho hem estat fent durant aquestes dècades d’ignomínia, desenes, centenars, milers de persones que hem treballat perquè els ciments de la nostra societat no s’enfonsaren tot i els forts sotracs a què ens ha sotmès el malgovern. I ho hem fet des de l’esforç que causa trobar-se en una posició precària però també amb la il·lusió i l’esperança que, en algun moment, aquells que poden defensar els nostres interessos col·lectius accedirien a les institucions que ens regeixen, i que el projecte del País Valencià modern que hem anat conservant i alimentant assumiria l’entitat que li correspon. Sembla que aquest moment ja ha arribat.

La primavera passada obrí un temps que pot ser diferent, que ha de ser necessàriament diferent. No ens podem permetre perdre més temps. Ja n’hem perdut prou. És menester que treballem col·lectivament. El nostre govern ha d’aportar solidesa institucional als ciments que des del carrer hem estat construint durant anys. I així aconseguirem un país on siga fàcil que ens reconeguem i ens reconeguen. Un país on siguem més feliços perquè se’ns respecta des del que som. Fem un país més nostre. Fem País Valencià.

FORMULARI D’ADHESIÓ

dissabte, 12 de març de 2016

El CULC defensa la plena capacitació lingüística

laveupv

El Col·lectiu Universitari per la Llengua i la Cultura de la Universitat Jaume I es mostra a favor del requisit lingüístic per al PDI (UV)


El col·lectiu de la Jaume I de Castelló insta les autoritats “a legislar una autèntica llei d'igualtat lingüística que regule el dret de les persones que la parlen: el dret de poder viure amb normalitat usant la llengua pròpia dels valencians”.

El Col·lectiu Universitari per la Llengua i la Cultura de la Universitat Jaume I (CULC), ha fet públic un comunicat en què manifesta la seua “perplexitat”  per la campanya impulsada per un grup de professors de la facultat d'economia de la Universitat de València en change.org, en el qual manifesta el següent:

“És sorprenent que persones responsables de la formació universitària de joves valencians, i no valencians, que han que han triat València i la universitat valenciana per a formar-se a nivell superior declaren discriminatori --i insinuen que és il·legal--   l’exigència del nivell mitjà de valencià per al professorat universitari.  Cal dir, amb claredat, que aquest nivell mitjà de valencià (i també de castellà) és el nivell que ha assolit un egressat de l'ensenyament secundari. Per tant, és inqüestionable exigir almenys els nivells mitjans de castellà i valencià per a accedir a un lloc de treball en l'ensenyament públic. Què menys podem demanar del professorat i, en especial, si és universitari? No han de saber expressar-se amb total correcció amb les dues llengües oficials? Seria acceptable que una professora de la Universitat de Valladolid no fos capaç d'expressar-se amb correcció en castellà?

Per tant, aquesta campanya no pot entendre's sinó com una altra agressió a la llengua i cultura dels valencians. Des del CULC creiem que és absolutament necessària l'aplicació d'una llei d'igualtat lingüística, tal com es va posar clarament de relleu en l'estudi que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua publicà el 2011 sota el títol Els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes i posteriorment s'ha reclamat des dels més diversos àmbits.

La Llei d’ús i ensenyament del valencià, aprovada per amplíssim consens, declarava al seu preàmbul que calia "superar la relació de desigualtat que hi ha entre les dues llengües oficials, assolir l'equiparació efectiva del valencià amb el castellà i garantir l'ús normal i oficial d'ambdós idiomes oficials en condicions d'igualtat". Sens dubte, si després de 33 anys de la Llei d’ús i ensenyament del valencià estem com estem és que, o bé aquesta llei ha sigut ignorada, o no és adient per als objectius que vol assolir; o totes dues coses.

Per tot això, a més de condemnar aquest darrer atac contra la llengua oficial i pròpia dels valencians, instem les autoritats a desatendre aquesta mena d’iniciatives i a legislar, a partir de la vella llei d'ús, una autèntica llei d'igualtat lingüística que regule el dret de les persones que la parlen: el dret de poder viure amb normalitat usant la llengua pròpia dels valencians”.

 Francesc Esteve: La incompetència disfressada de discriminació

dimecres, 9 de març de 2016

La cultura popular connecta La Franja i el País Valencià, Sal·lus Herrero




       

 La cultura popular connecta La Franja i el País Valencià

Rep del company Òscar Adamuz la notificació de les jornades "Llengua i cultura popular", a Fraga per la dignificació lingüística el 11, 12 i 13 de març d’enguany.

El segon cap de setmana de març (11, 12 i 13 de març) es duran a terme a Fraga (Baix Cinca) les Jornades per la dignificació lingüística, que enguany estaran dedicades a la "Llengua i cultura popular". Les Jornades duren tres dies, tot i que els actes centrals hi seran el dia de dissabte 12, quan n'hi haurà ponències sobre el món dels contes en l'imaginari de la cultura catalana. Aquestes jornades són coorganitzades pel Casal Jaume I de Fraga (ACPV), l'Institut d'Estudis Ilerdencs i la Diputació de Lleida, i rep el suport d'Òmnium Cultura Lleida-Ponent.


  • El llibre “Agres i dolçes” és un llibre de cultura popular que relaciona les comarques meridionals del País Valencià i les de la Franja mitjançant les cançons de la Mare de Déu Coronada d’Agres i Matarranya

També s'indica que durant les jornades el Moviment Franjolí per la Llengua explicarà la campanya que s'encetà l'octubre passat reclamant un Espai de Comunicació en Català, impulsat per la xarxa d'entitats d'Enllaçats per la Llengua, de la qual el Moviment Franjolí hi forma part. En uns moments en què els diferents territoris que formem el domini lingüístic catalanoparlant impulsem la creació d'un espai de comunicació en català i la interconnexió de tots els mitjans de comunicació, ràdios, televisions, diaris digitals... de Catalunya, els Illes, el País Valencià, Andorra, la Catalunya Nord i la Franja. 

No sóc cap estudiós de la cultura popular dels Països Catalans, però, aquesta notícia que m’envien des del Moviment Franjolí i Enllaçats per la Llengua em remembra un acte del 26 de febrer passat a la llibreria 3i4 al Centre de Cultura Contemporània Octubre de València; de gom a gom, es va fer la presentació del llibre de Paco Esteve i Beneito,  “Agres i dolces”, envoltat de tota la colònia del petit poble d’Agres a València i de gent vinguda des d'algunes de les comarques centrals del País Valencià, de La Vall d’Albaida, El Comptat i l’Alcoià.

Aquest llibre “Agres i dolçes” és un llibre de cultura popular que relaciona les comarques meridionals del País Valencià i les de la Franja mitjançant les cançons de la Mare de Déu Coronada d’Agres i Matarranya. Primer va analitzar el llibre “Agres i dolçes”, el catedràtic de filologia catalana de la Universitat de València, Emili Casanova que va disseccionar tant les parts més religioses, les nadales, els “asguilnaldos”, les cançons dels reis “Tirori-tirori, el senyor rei ja està ací”, com les més profanes, les dites contra la corrupció i el robatori “Qui furta un ou, furta un bou”, contra les mentides “Mentida, agafa el cagalló i estira!
”, els sofriments i les penes “Tornar-se els cabells verds”, les diverses maneres de cagar-se (en l’ou, en l’horta, etc.), les transgressions orals "Dels pecats del piu Déu se'n riu"/ (i els de la xona, els perdona"), el foment de la hipocresia social, “Fes el que facen” i la saviesa popular, “Els qui siguen bons que els albarden” (com als rucs!), tan semblant al romanç de cegos per fer que la gent s’espavile i no ho siga en excés.

Paco Esteve i Beneito va dir que només explicaria l’origen del llibre i les parts que consta perquè hem portat música, el grup musical d'Agres i Alfafara, ESIR (Entresoques i rebrotins) que amenitzarà la vetllada amb cançons com "Serra de Mariola", "Ja no canta el capellà", etcètera, hi haurà vi, conta-contes, Almudena, d'Ontinyent, que ara viu a Beniatjar, de manera semblant a quan Agres va anar a programa de Canal 9 RTVV, del Monleón, als anys vuitanta, portant vi, pastes i de tot com una mena d’homenatge a València i a una Ràdio Televisió Valenciana que ha desaparegut i encara no s'ha posat en marxa, malgrat les promeses electorals del Govern Valencià actual. 

"Els familiars meus", va explicar Paco, "em van donar molta informació, tot el material amb què està fet el llibre (refranys, comparacions, cançons); quan vaig començar a fer filologia catalana, vaig fer servir aquests materials per a llicenciar-se en filologia catalana i, ara, per a fer el llibre. He arreplegat coses als llibres de festes (rondalles, endevinalles…)"; va declarar Paco Esteve: “hem de fer que el llibre d’Agres de fraseologia popular vaja de la boca a l’orella, que estiga en l’aire, que s’aprenga de memòria i que es diga de viva veu perquè recull la cultura popular d’Agres, de la Vall d’Albaida i de les comarques del sud del País Valencià connectat amb tot el domini lingüístic catalanoparlant".

  • Si estudiem i coneixem millor els nostres pobles, la nostra llengua i cultura, la nostra història, descobriríem les múltiples connexions culturals que compartim
 Joan Borja, professor de filologia catalana a la Universitat d’Alacant al pròleg anota la classificació de les rondalles d’Agres en el catàleg internacional de rondalles, algunes estan distants però pròximes, posem per cas, la Mare de Déu Coronada, al Matarranya, la Franja de Ponent, Aragó, a Alemanya; s’ha fet molta faena de recopilació popular  perquè als llibres està tot escrit, cal tornar-ho a treure-ho al carrer; els col·loquiers del segle XVII-XVIII feien els col·loquis o els cantars de cegos en cartells i després els venien, quan l’oralitat pot ser fixada, perquè es pot fer servir el paper escrit, l’oralitat minva i desapareixen moltes coses. Està escrit en dialecte ‘agresa’, que és el parlar de la vall d’Albaida, el valencià meridional de les comarques centrals, espere que aquest llibre servisca per als pobles veïns i altra gent faça el seu mapa dels topònims, de les rondalles i de la fraseologia del seu poble a qualsevol part del nostre domini lingüístic, recollint les frases, les dites, els mots i la toponímia de les nostres comarques perquè no es perden en l’oblit.

Sobre la religiositat cal dir que l’església al País Valencià ho ha fet tot en castellà des del segle XVIII i s’ha convertit en un element castellanitzador i desvalencianitzador o descatalanitzador, però s’han mantingut els noms dels sants en valencià-català (sant Roc i el gos, sant Antoni, sant Miquel…), les cançons de Nadal, la sarpassa del dia de glòria contra els jueus amb explícites petjades antisemites, les 40 hores es cantava en valencià, "he recuperat", contava Paco, "aquesta cançó de gran sensibilitat espiritual, que no sabia d'on venia, la pose en el Google i resulta que és un poema de mossèn Jacint Verdaguer, inicialment una cançó alemanya, que passa al francés i després al català, per la Franja i arriba a Agres, mostra de la religiositat popular per transmissió oral i mostra de les interaccions entre Catalunya, la Franja i el País Valencià que compartim la mateixa llengua i cultura catalana".

Sens dubte, si estudiem i coneixem millor els nostres pobles, la nostra llengua i cultura, la nostra història, descobriríem les múltiples connexions culturals que compartim en cançons, dites, mots, formes de dir i d'expressar-nos, no només per tenir la mateixa llengua catalana sinó per les maneres d'estar al món, de veure'l, de plasmar la realitat quan ens expliquem. Perquè el llenguatge diu la realitat del món o tracta de dir-la o assenyalar-la (sentiments, emocions, reflexions, dites...), com anotava Wittgenstein, la pintem o colorem d'una determinada manera, ni millor ni pitjor que els altres, "la nostra manera" d'abocar-nos a la realitat, de seleccionar els mots i triar els colors i dir-los o posar-los de la manera més apropiada al nostre paisatge natural, social, històric i humà. 

Cada llengua permet veure la realitat des d'una perspectiva específica, singular i pròpia, quan més llengües i cultures coneixem més capacitat d'obertura per veure la realitat del món amb més matisos i contorns, però hem de partir de la nostra. El problema dels monolingües 'auto-devanits' és que, potser, observen un món monocolor sense contorns, relleu i profunditat. I tanmateix els colors formen part de l'estructura i la realitat del món, d'una manera d'expressar-la. No podem deixar perdre la nostra llengua i cultura catalana, perquè ens empobriria molt més, materialment i espiritualment, ens desarrelaria i el món esdevindria molt més gris, pla, incert i inintel·ligible. No podríem anomenar la nostra realitat fent servir el nostre propi nomenclàtor i la nostra pròpia toponímia que agermana les terres de parla catalana.  

Sal·lus Herrero (membre de la PDaD-PV)

diumenge, 6 de març de 2016

Es celebra a Badalona el congrés "Qüestions d’Estat",centrat en el procés constituent i en el paper que hi juga l’Àrea Metropolitana









Òmnium Cultural
EDICIÓ 2016
Un espai de reflexió sobre el Procés Constituent amb mirades i opinions diferents


El III Congrés Qüestions d’Estat es centra en el procés constituent i en el paper que hi juga l’Àrea Metropolitana

Lluís Llach (Junts pel Sí), Gabriela Serra (CUP) i Albano Dante Fachin (Catalunya Sí Que es Pot) parlaran del procés constituent
Les alcaldesses Dolors Sabater (Badalona) i Núria Parlon (Santa Coloma de Gramenet) i Gerardo Pisarello (primer tinent d’alcalde de Barcelona) explicaran el paper de les ciutats metropolitanes per a reflexionar sobre la Catalunya del futur
Com ampliar la majoria social a favor de la independència i una conferència d’Enric Juliana complementaran el Congrés que se celebrarà el 12 i 13 de març al Museu de Badalona
Òmnium Cultural organitza el cap de setmana del 12 i 13 de març al Museu de Badalona la tercera edició del Congrés Qüestions d’Estat, que en aquesta ocasió abordarà el paper de l’Àrea Metropolitana en el Procés Constituent. Es comptarà amb la presència de Lluís Llach, Gabriela Serra, Albano Dante Fachin, les alcaldesses Dolors Sabater i Núria Parlon, Gerardo Pisarello, Enric Juliana, Antonio Baños, Lluís Cabrera, Montse Santolino i Jordi Cuixart.

“Des del Barcelonès Nord volem obrir al debat ciutadà el procés de construcció de la República Catalana”, ha explicat Jordi Ballesteros, president d’Òmnium Cultural al Barcelonès Nord, que ha concretat que en el Congrés s’abordaran tres idees: “Com eixamplar la majoria social de l’independentisme, com participem la ciutadania en aquest procés i quin paper hi juga l’Àrea Metropolitana”.

Enric Juliana, director adjunt del diari La Vanguardia, obrirà el Congrés Qüestions d’Estat amb la conferència: “Catalunya i la restitució del greuge històric amb l’Eix Besòs”. Seguidament se celebrarà la primera Taula del Congrés que abordarà “La participació de la ciutadania en el procés constituent” amb els tres membres de la mesa de la Comissió d'estudi al Parlament sobre el Procés Constituent: Lluís Llach (president, Junts pel Sí), Gabriela Serra (vicepresidenta, CUP) i Albano Dante Fachin (secretari, Catalunya Sí Que Es Pot), moderats per Esther Vera, directora del diari ARA.

La primera jornada del Congrés qüestions d’Estat clourà amb la Taula “Ampliar la majoria social a favor de la independència a l’àrea metropolitana”, amb el periodista Antonio Baños, que va ser cap de llista de la CUP en les darreres eleccions al Parlament; Lluís Cabrera, impulsor dels Altres Andalusos; i la periodista Montse Santolino. La moderadora serà Odei Etxearte, periodista del diari EL PUNT AVUI

El Congrés seguirà diumenge 13 amb el diàleg entre les alcaldesses Dolors Sabater (Badalona, Guanyem Badalona) i Núria Parlon (Santa Coloma de Gramenet, PSC) i el primer tinent d’alcalde de Barcelona, Gerardo Pisarello (Barcelona En Comú), sobre “El paper de les ciutats metropolitanes en la Catalunya del futur”, moderats per Jordi Ballesteros, president d’Òmnium Cultural al Barcelonès Nord. La tercera edició del Congrés Qüestions d’Estat serà clausurat per Jordi Cuixart, president nacional d’Òmnium Cultural.

Les inscripcions, que són gratuïtes a: http://scur.cat/3J5NAE , també es poden fer al telèfon 933 89 56 80 i al correu electrònic badalona@omnium.cat
- See more at: https://www.omnium.cat/congresestat#sthash.km7zQiIY.dpuf

dimecres, 2 de març de 2016

Els comparses mediàtics, Tomàs Escuder

Els comparses mediàtics

A gran part del món  occidental  la vida és feta de previsió i de colors amables La vida quotidiana només resulta trastocada per algún ensurt personal o un esdeveniment insòlit. Tot plegat poca cosa.

Hi ha vegades en les que forces tocades per uns oracles coneguts i previsors semblen aparèixer com les minves de gener:certeres i 
suaus. Es un fenòmen repetit i, tanmateix, sempre impressionant.

Aquests dies tots, o la majoria, tenim el cap pendent en l’enorme però habitual circ mediàtic de la vida política. Que sembla arribar puntual com les minves.

Amb un democracia madura en anys ja, malgrat tantes deficiències, l’Estat torna a entrar en l’habitual periode en el què es pot produir un canvi polític. Que , dins aquest joc el sotrac siga major o menor això ja depèn de circumstàncies que quasi solen ser anectdòtiques més que no d’estructura.

Llavors , dins aquesta dinámica política, el moviment sembla immens, enorme, descomunal i  fins i tot magnífic. La capacitat d’impregnar tota la societat des del poder polític és una realitat que s’imposa . I ho fa amb l’afegit prepotent de que sense eixa visió i actitud el món se’n vindria avall.

Que som homes polítics és evident. El que amaga però eixe discurs, perquè li convé,  és que també hi ha vida darrere les seues cortines. I una vida ben viva , tot i que siga marginal. Marginal per als comparses mediàtics.

Perquè finalment , ells no són sinó això: agents vivificadors i amplificadors d’un poder que llueix molt . Hem dit i afirmem que llueix molt. Tota una altra cosa és si certament , més enllà de la lluimenta, figura o té  alguna capacitat de decissió.

Embolicats dins eixa dinámica de bambalines, lluentors i vistiplaus massa generosos, els actors , de fet, no fan sinó seguir el que el director de l’obra i l’espectacle ha disposat. O els directors. Però pocs directors, això sí.

Mentre riuen i ballen, es refresquen amb acudits i discursos, es fustiguen amb atacs i males arts i no se n’adonen, o no volen adonar-se’n perque dalt del matxo els va be,  que el poder no és seu.

Que qui dirigeix i mana de veritat és un altre poder. L’oracle religiós és passat de moda, les espases tenen joguets nous de trinca i s’entretenen. I aquests comparses mediàtics només tenen el recurs a les castanyetes i a una màscara. De tragedia o de rissotada.

Al darrere, manant, i amagats darrere fortíssims noms hi ha el poder sagrat. El Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu, Wall Street o la borsa de Nova York…no cal buscar-ne més. Tot i que n’hi ha. En aquests organismes i institucions és on rau l’autèntic i definitiu poder.
Res de nou sota el sol. Ja ho va dir el poeta : Diners de tort fan veritat e de jutge fan advocat…


Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor