dimecres, 2 de març de 2016

Els comparses mediàtics, Tomàs Escuder

Els comparses mediàtics

A gran part del món  occidental  la vida és feta de previsió i de colors amables La vida quotidiana només resulta trastocada per algún ensurt personal o un esdeveniment insòlit. Tot plegat poca cosa.

Hi ha vegades en les que forces tocades per uns oracles coneguts i previsors semblen aparèixer com les minves de gener:certeres i 
suaus. Es un fenòmen repetit i, tanmateix, sempre impressionant.

Aquests dies tots, o la majoria, tenim el cap pendent en l’enorme però habitual circ mediàtic de la vida política. Que sembla arribar puntual com les minves.

Amb un democracia madura en anys ja, malgrat tantes deficiències, l’Estat torna a entrar en l’habitual periode en el què es pot produir un canvi polític. Que , dins aquest joc el sotrac siga major o menor això ja depèn de circumstàncies que quasi solen ser anectdòtiques més que no d’estructura.

Llavors , dins aquesta dinámica política, el moviment sembla immens, enorme, descomunal i  fins i tot magnífic. La capacitat d’impregnar tota la societat des del poder polític és una realitat que s’imposa . I ho fa amb l’afegit prepotent de que sense eixa visió i actitud el món se’n vindria avall.

Que som homes polítics és evident. El que amaga però eixe discurs, perquè li convé,  és que també hi ha vida darrere les seues cortines. I una vida ben viva , tot i que siga marginal. Marginal per als comparses mediàtics.

Perquè finalment , ells no són sinó això: agents vivificadors i amplificadors d’un poder que llueix molt . Hem dit i afirmem que llueix molt. Tota una altra cosa és si certament , més enllà de la lluimenta, figura o té  alguna capacitat de decissió.

Embolicats dins eixa dinámica de bambalines, lluentors i vistiplaus massa generosos, els actors , de fet, no fan sinó seguir el que el director de l’obra i l’espectacle ha disposat. O els directors. Però pocs directors, això sí.

Mentre riuen i ballen, es refresquen amb acudits i discursos, es fustiguen amb atacs i males arts i no se n’adonen, o no volen adonar-se’n perque dalt del matxo els va be,  que el poder no és seu.

Que qui dirigeix i mana de veritat és un altre poder. L’oracle religiós és passat de moda, les espases tenen joguets nous de trinca i s’entretenen. I aquests comparses mediàtics només tenen el recurs a les castanyetes i a una màscara. De tragedia o de rissotada.

Al darrere, manant, i amagats darrere fortíssims noms hi ha el poder sagrat. El Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu, Wall Street o la borsa de Nova York…no cal buscar-ne més. Tot i que n’hi ha. En aquests organismes i institucions és on rau l’autèntic i definitiu poder.
Res de nou sota el sol. Ja ho va dir el poeta : Diners de tort fan veritat e de jutge fan advocat…


Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada