dimecres, 14 de setembre de 2016

Interllengües… o caos!, per Toni Barceló





Fa pocs dies, els diaris es feien ressò de la mort d'un ós bru a la Reserva Natural Integral de Muniellos (Astúries) a causa d'un dispar. També aquestes setmanes passades s'ha sentit a parlar molt del greu risc que suposen l'ancoratge i el fondeig de les embarcacions recreatives per a la vida de les praderies de posidònia de la Mediterrània. La consciència mediambiental de la població no és, ni molt manco, la ideal, així com tampoc ho són les polítiques aplicades pels estats. Això no obstant, d'unes dècades ençà les campanyes de sensibilització han proliferat de tal manera que ja formen part de les informacions que manejam quotidianament, i és estrany el cas en què el tractament de notícies relacionades es faci des d'una perspectiva d'indiferència o de posicionament contrari.

Per què, idò, no passa el mateix quan es parla de cultures i de llengües? Racisme lingüístic –i dels altres–, vulneracions dels drets lingüístics –i dels altres–, llengües i formes d'organització de la vida col·lectiva en extinció, etc.; tot això no en forma part, també, del medi natural? Per desgràcia, tot plegat ens és quotidianament familiar. El més curiós és que els mateixos mitjans que s'escandalitzen per la mort d'un exemplar d'una espècie animal en perill d'extinció (El País, El Mundo, ABC) reprodueixen sistemàitcament un cofoi discurs supremacista, consubstancial a l'espanyolisme lingüístic, contra tot allò que faci referència a la diversitat cultural i lingüística, especialment quan es tracta de fer caure les llengües pròpies distintes de la castellana dels ciutadans de l'estat espanyol.

El pensament dicotòmic, basat en la disjunció excloent –x o y, però mai x i y a la vegada–, és un procés cognitiu característicament humà que, generalment, porta adossada la valoració maniquea de les opcions en competència –x és bo; y és dolent–. Però el paradigma de la complexitat permet depassar aquesta conceptualització ambivalent de la realitat i ofereix opcions alternatives de conciliació entre suposats antagonistes. Aquest és el principi teòric a partir del qual segons el lingüista Albert Bastardas podem formular la filosofia sostenibilista, que és un model econòmic, social i ecològic que es troba en el punt d'intersecció entre el desenvolupament, l'equitat i la preservació del medi que supera l'oposició tradicional entre creixement econòmic i continuïtat dels recursos.

La teoria tradicional del creixement econòmic es fonamenta en dues idees bàsiques. Des del punt de vista ontològic, concep l'univers com un conjunt d'unitats discretes i aïllades en què l'ésser humà estaria en el nivell superior. Des del punt de vista operatiu, les necessitats dels humans justificarien l'impacte que les seves activitats poguessin provocar en l'entorn. L'ecologisme, en canvi, entén la realitat com un sistema integrat d'interrelacions interdependents complexes en què l'ésser humà és una peça més. La relació amb l'ecosistema estarà dirigida per la necessitat d'alterar-lo tan poc com sigui possible per assegurar-ne la continuïtat de tots els elements perquè la supervivència de l'espècie en depèn. El model tradicional és lineal, mentre que el model ecologista és cíclic.


L'obra de Bastardas Cap a una sostenibilitat lingüística s'inscriu en el corrent del pensament ecologista. En aquest petit assaig, l'autor proposa la tesi que és possible conciliar la bilingüització/poliglotització d'una comunitat lingüística amb el manteniment de la seva llengua primera, i ho fa aplicant l'esquema del desenvolupament sostenible al contacte lingüístic. Tradicionalment, el pensament sociolingüístic ha tendit a pensar els processos de bilingüització/poliglotització d'un grup com un estadi intermedi que mena irremeiablement cap a la substitució del codi d'origen. Bastardas, en canvi, proposa que «la bilingüització és potser una condició necessària però no suficient per explicar l'evolució cap a l'abandonament intergeneracional de les varietats pròpies» (p.29).

Per tant, hi ha casos en què la bilingüització/poliglotització sí que provoca l'abandonament intergeneracional de la varietat pròpia. Bastardas en distingeix dues grans tipologies: el contacte vertical i l'horitzontal. La primera es refereix a la integració d'un territori i el grup humà que l'habita en una estructura politicoadministrativa superior. La pèrdua de control sobre l'organització de la vida col·lectiva augmentarà la probabilitat de nativitzar la llengua al·lòctona i d'abandonar la pròpia. La segonas fa referència a l'exposició directa a una altra llengua. En aquest cas, el factor determinant serà la relació entre el volum demogràfic i el grau de compactació dels grups en contacte, però les circumstàncies del context també hi influiran. Sovint ambdues tipologies es produeixen simultàniament.

En qualsevol cas, en aquests processos s'ha de tenir en compte els sistemes de representació de la realitat i l'autoimatge. Les grans interllengües (anglès, castellà, portuguès, francès, etc.) solen ser portadores d'un relat supremacista que exalça la pròpia llengua i desacredita les altres, que considera inferiors. La valoració jerarquitzadora de la diversitat lingüística es basa en la fal·làcia que hi ha llengües intrínsecament més ben dotades que d'altres per comunicar-nos, fet que les faria preferibles. Però com ja ha estat demostrat, no es coneixen dades lingüístiques que suportin aquesta teoria (us recoman La dignidad e igualdad de las lenguas, del professor Juan Carlos Moreno Cabrera); per tant, cal incidir en l'igualitarisme lingüístic: totes les llengües són igual vàlides.

Aquest podria ser un argument de pes en favor de la conservació de la diversitat lingüística: si totes les llengües són igual de vàlides, per què hauríem de preferir-ne unes per sobre de les altres? Per què hauríem d'assassinar llengües en sèrie? L'activitat lingüística és, en darrer terme, activitat cognitiva, i la multiplicitat en què es materialitza la capacitat lingüística de l'ésser humà –les llengües del món– ens aporta una informació preciosa i única de com funcionen els mecanismes de la ment que no hauríem de malbaratar: també matam una part d'aquest patrimoni quan matam una llengua. Però potser el motiu més sòlid que tenim per treballar per la conservació de la diversitat lingüisticocultural és que no tenim una necessitat racional per haver d'anar-hi en contra.

És imperatiu que aconseguim involucrar els estats i els organismes internacionals en l'activisme per la linguodiversitat, però també hi ha moltes coses que podem fer els individus en la nostra quotidianeïtat. L'efectivitat dels discursos glotofàgics també depèn de les representacions de la realitat i les pràctiques dels parlants de les llengües minoritzades. Per tal que no malmetem els nostre ecosistema sociolingüístic, Albert Bastardas ens proposa que facem servir exolectes només quan sigui «raonablement necessari» (p. 22), precisament perquè de forma compulsiva i inconscient tendim a fer el contrari. Ja ho hem dit: haver de triar entre una interllengua o el caos sovint és un fals dilema. Tu o jo no és necessàriament una disjunció excloent.

La qüestió, en una paraula, és aquesta: podem conèixer o usar dues o més llengües sense que hi hagi necessitat que renunciem a cap. Aquesta situació serà sostenible en gran mesura si l'ús que en feim de cadascuna és equilibrat en proporció a l'ús que en feim de les altres i si les valoram positivament. Així com la sostenibilitat d'un model econòmic depèn de l'adaptació dels sistemes d'aprofitament dels recursos a la dinàmica de l'ecosistema, és a dir del grau de pressió que hi exerceixen i el ritme que hi imprimeixen, caldrà calcular l'impacte sociolingüístic que tendran qualssevol tipus de comportaments o mesures, siguin exclusivament lingüístiques o no, sobre la dinàmica de l'ecosistema sociolingüístic, tant des del punt de vista sincrònic com diacrònic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada