dijous, 8 de setembre de 2016

El català s'està morint: evidència o mite?, per Toni Barceló


És innegable que, malgrat tot, avui encara parlam la llengua catalana. Per què i com ha arribat fins al segle XXI a pesar del contacte persistent amb una llengua hegemònica com el castellà? D'una forma més o menys propera tots estam relacionats amb l'activisme lingüístic. Arreu dels Països Catalans es coneixen organitzacions i iniciatives la finalitat de les quals és estimular l'ús de la llengua i promoure'n la conservació. No cal remarcar la importància que han tengut aquests moviments durant la història, però potser no són ni han estat els responsables únics que el català, de moment, no hagi mort. Rudolf Ortega està convençut que tot i que la lleialtat lingüística sembla una explicació plausible del manteniment del català no n'explica pas tots els processos vinculats.

La situació de la llengua entre els segles XV i XIX es caracteritzà segons Ortega per una diglòssia radical: el castellà monopolitzava els àmbits d'ús formals i el català, els informals. A poc a poc les classes benestants de Catalunya s'anaren fent seva la llengua veïna, que els proporcionava prestigi i expectatives de promoció social. Altrament, les classes populars es mantingueren en l'ús exclusiu de la llengua pròpia, però no ho feren pas motivats per un sentiment de lleialtat, sinó fonamentalment perquè no tenien accés a l'ensenyament. Així, el català conservà el carrer i la llar, que és on es produeix un fenomen determinant per la vitalitat de les llengües: la transmissió intergeneracional. Aquest índex és el que fa servir Rudolf Ortega a La dèria del català.

El Principat ha experimentat quatre onades migratòries de grans proporcions en els darrers cent cinquanta anys, la primera de les quals tengué lloc durant la segona meitat del segle XIX. Un contingent significatiu d'obrers pràcticament monolingües en català es desplaçà del camp a les ciutats per incorporar-se en la puixant indústria. Aquesta migració interna per una banda compensà el bilingüisme de la burgesia, i per una altra banda assimilà la immigració castellanoparlant, que tanmateix era molt minoritària. Al mateix temps garantí la transmissió intergeneracional de la llengua en un moment en què anava guanyant visibilitat en l'àmbit públic gràcies al catalanisme cultural i polític protagonitzats per les classes intel·lectual i dirigent.

El primer terç del segle XX és juntament amb el període democràtic encetat després de la mort del general Franco la conjuntura en què s'han produït els avenços més significatius per a la llengua. Quan Barcelona acollí la segona gran onada migratòria, el castellà encara no havia arribat a penetrar en les classes populars. El creixement econòmic que experimentà la capital del Principat durant els anys 1920 va atreure un gran nombre d'obrers castellanoparlants que aprengueren la llengua pròpia del país per immersió comunitària i de classe. Altrament, Pompeu Fabra havia portat a terme una ambiciosa tasca normativitzadora al mateix temps que el català havia assolit l'oficialitat en les institucions catalanes.

Però els èxits del període republicà es volatilitzaren amb la victòria politicomilitar del feixisme. La immigració dels anys 1950-1960 fou exclusivament castellanoparlant monolingüe i s'instal·là en nuclis isolats en el context d'unes circumstàncies socials, abonades pel règim, en què el català no era necessari i l'aprenentatge del qual estava prohibit. L'idioma desaparegué dels usos formals i la població catalanoparlant experimentà un procés intensiu de castellanització a través de l'escolarització i el mitjans de comunicació de massa, especialment la televisió. Era el primer cop en la història que una generació transmetia a la següent una llengua altra que la catalana alhora que la llengua veïna ocupava el carrer i les llars i aconseguia arribar al conjunt de la població.

La democràcia retornà l'oficialitat a la llengua catalana, i la Generalitat engegà els anys 1980 una política de normalització lingüística que no fou un model exempt de polèmica. En la dècada següent la llengua es transformà en un objecte de confrontació política en un clima social en què les herències de la dictadura eren paleses: per una banda, l'activisme lingüisticocultural; per una altra, la pràctica automàtica del canvi de llengua: el catalanoparlant havia assumit la inferioritat de la seva llengua i només la feia servir quan tenia la certesa absoluta que el seu interlocutor també la parlava. El franquisme havia deixat el terreny preparat per a la substitució del català; això no obstant es consumà l'efecte exactament contrari: la bilingüització de la població castellanoparlant monolingüe.

De tot plegat se'n pot extreure la conclusió que el català ha sobreviscut a causa de tres factors. En primer lloc, perquè els parlants s'han mantingut fidels a la llengua pròpia –lleialtat lingüística–. En segon lloc, perquè el castellà no s'ha arribat a estendre de manera definitiva en els àmbits informals –diglòssia radical–. Finalment, perquè la immigració ha afavorit els interessos de la llengua. Les dues primeres onades migratòries foren assimilades mentre que la tercera generació de la immigració dels 1960 ha rebut la llengua catalana a través de la família. Segons Rudolf Ortega, aquestes dades desmenteixen que s'hagi produït o s'estigui produint una substitució del català i confirmen que s'està produint un procés invers de restitució.

La substitució lingüística és el procés mitjançant el qual una comunitat abandona la llengua endògena minoritzada i en nativitza una d'exògena dominant. Es tracta d'un paradigma ideal que es pot dividir en tres fases: 1) monolingüisme en la llengua endògena; 2) bilingüització; i 3) monolingüisme en la llengua dominant. És comunament acceptat que un cop s'ha iniciat la segona fase el procés de pèrdua de la llengua endògena ja és irreversible, i en el pitjor dels casos es pot materialitzar en l'espai de tres generacions. Però, tot citant Albert Bastardas, Rudolf Ortega planteja que «la bilingüització és potser una condició necessària però no suficient per explicar l'evolució cap a l'abandonament intergeneracional de les varietats pròpies» (p. 159).

Com a contrapès de la bilingüització consumada addueix tres dades que sustenten la seva teoria de la restitució lingüística. Per una banda, la població entre els 2 i els 14 anys d'edat que declara el català com la seva llengua primera ha experimentat un augment notable en les últimes dècades i se situa en el 33,3% contra el 37,7% pel castellà. Per una altra banda, el 23% dels pares castellanoparlants transmeten el català als fills. Per últim, la primera generació de la normalització lingüística està assolint l'edat mitjana de tenir fills i, per tant, de triar la llengua familiar. Si aquesta nova fornada consolida la tendència, és possible, diu Rudolf Ortega, que en poques dècades la llengua catalana torni a ser la llengua primera de la major part de la població de Catalunya.

El segle XXI, emperò, planteja nous reptes. L'onada migratòria massiva que es produí durant la primera dècada dels 2000 portà a Catalunya una gran quantitat de llengües i revifà la por que el català s'extingís. Però el multilingüisme, lluny de ser una amenaça, pot ser un aliat fonamental en la supervivència. Ortega proposa que la nova realitat obliga a reformular la política de normalització lingüística perquè és un model assimilacionista adaptat a un context de bilingüisme i creu que el que ara cal són estratègies de promoció i manteniment de les llengües i cultures d'origen. La política lingüística del nou mil·lenni, doncs, hauria de consistir a generar empaties cap al català amb la intenció que n'estimulin l'aprenentatge com a llengua d'acollida.

És un fet sorprenent que, malgrat tot, avui encara parlem la llengua catalana. Cert. Però quin és l'estat de la seva salut filològica? El filòleg Pau Vidal, per exemple, mostra una gran preocupació per la catanyolització, i es queixa que les dades sociolingüístiques reflecteixen valuoses informacions quantitatives relatives a l'ús i el coneixement de la llengua però que no n'aporten de referents a la qualitat estructural. La qüestió de la genuïnitat no passaria de ser un tema de debat acadèmic per a erudits si no fos perquè alguns lingüistes reputats, com ara Pau Vidal o Carme Junyent, han assenyalat que el català podria morir però no per substitució, sinó com el primer cas documentat d'una llengua que desapareix a causa de la dissolució formal en una altra.

La diglòssia radical ha estat, segons Rudolf Ortega, un dels elements fonamentals que han evitat la mort de l'idioma. Almanco fins al franquisme, mentre que la llengua veïna ocupà exclusivament els àmbits formals, el català conservà els informals i concentrà la immensa majoria de la població, que n'assegurà la transmissió generacional. La democràcia i les polítiques de normalització lingüística li retornaren la presència pública, però crec que seria agosarat afirmar que avui la llengua no marcada en tots els àmbits d'ús és la catalana. Malgrat els avenços en matèria de drets, els catalanoparlants continuam practicant massivament la convergència lingüística. Caldria, doncs, preguntar-nos si aquesta és una vida digna per a una llengua.

Rudolf Ortega centra volgudament el seu estudi en l'evolució històrica del català al Principat, però això no li suposa cap inconvenient per parlar de la pervivència de l'idioma en termes absoluts. Aquest punt de vista estableix un contrast dolorós amb les condicions no tan encoratjadores en què es troba la llengua a la perifèria del domini lingüístic. Ortega cita en nombroses ocasions fragments de l'obra Dolor de llengua, d'Enric Larreula. Aquest autor incideix en la precària salut social de l'idioma especialment en les zones de substitució avançada i es mostra molt escèptic amb relació al futur del català. Aquestes dades són compatibles amb la tesi que a l'Estat espanyol no s'està executant una política de substitució lingüística? Potser aquest és el punt més feble del seu discurs.

En conclusió, em pareix que el to de Rudolf Ortega és imprudent i excessivament triomfalista. El català no s'ha mort, és ver, però potser s'està morint. En primer lloc, la fesomia de la llengua s'assembla perillosament com més va més al castellà, sobretot en els nivells foneticofonològic, lèxic i sintàctic. En segon lloc, tot i que el català és llengua oficial al Principat, el País Valencià, les Illes Balears i Andorra, no m'atreviria pas a dir que ha assolit la fita de la normalitat en els usos espontanis. Per últim, crec que és molt agosarat fer un diagnòstic global de l'estat de la llengua fent servir només les dades referents a Catalunya. M'agradaria molt concloure que la meva llengua no està ferida de mort però, per aquestes raons i d'altres, senzillament no puc.

1 comentari:

  1. L'enhorabona per l'esforç i l'interès a fer-te entendre. No tothom que s'aproxima a aquesta qüestió es pren tantes molèsties.

    Pau Vidal

    ResponElimina