Òscar Adamuz Acció Cultural dels Països Catalans
Aquest 11 de setembre farà quatre anys que començaren les mobilitzacions massives a Barcelona reclamant la independència de Catalunya. La manifestació de la Diada ha passat en pocs anys de ser la reclamació d’una minoria a esdevenir l’expressió de sobirania popular més espectacular de les darreres dècades d’Europa. L’àmbit festiu i familiar també li dóna un toc diferencial, a aquesta “revolució dels somriures”. S’ha de reconèixer una notable capacitat d’enginy per part dels organitzadors (Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural) per tal de mobilitzar tanta gent any rere any. Una altra cosa, però, són els efectes pràctics d’aquesta mobilització social i el rèdit polític que n’han tret els partits i institucions catalanes.
Precisament, la manca de concreció en la culminació del procés i les picabaralles entre formacions polítiques independentistes ha generat un desgast general del moviment que encara s’ha de comprovar si en té, d’efectes desmobilitzadors més o menys greus en les diverses concentracions d’enguany (Barcelona, Lleida, Salt, Berga, Tarragona).
Amb l’evidència de l’eixamplament social que l’independentisme català ha sofert des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de l’any 2010, es constata també una contradicció quant al marc nacional entre el corpus teòric del catalanisme i la praxis de dit moviment. Fins a on arriba la “nació catalana” i com actua cadascú?
Recordem que les principals entitats de la societat civil catalana s’articulen d’alguna manera en clau de Països Catalans. Així, mentre l’ANC és part de la recentment creada Confederació d’Entitats Sobiranistes (juntament amb la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià i l’Assemblea Sobiranista de Mallorca), Òmnium formà fa un temps la Federació Llull amb Acció Cultural del País Valencià i l’Obra Cultural Balear. D’altres col·lectius com la Plataforma per la Llengua o la CAL tenen diverses delegacions territorials arreu del domini lingüístic. També sindicats com Intersindical-CSC o la COS defensen el marc nacional de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. La Intersindical Alternativa de Catalunya manté lligams molt estrets amb els sindicats germans de les Illes Balears i el País Valencià. Un altre exemple de coordinació territorial és la xarxa d’Enllaçats per la Llengua, per la defensa i valorització del la llengua catalana. Els principals partits polítics independentistes també defensen una nació catalana que coincideixi amb l’àmbit lingüístic (amb l’excepció del nou PDC, tot i que hi fa referència cultural).
Teòricament, doncs, el múscul del catalanisme encara arrossega la inèrcia històrica renaixentista i noucentista que ja prefigurava una nació catalana somniada i que batejaven com a “Catalunya gran”. I, tanmateix, aquesta transversalitat en l’eclosió del món independentista dels darrers anys ha fet més palès els diferents ritmes quant al desvetllament nacional dels diferents països de parla catalana. A més, amb el reconeixement d’una possible independència només de Catalunya, s’ha anat ampliant l’escletxa que cada territori pugui decidir lliurement el seu futur i, per tant, la seva sobirania.
I amb la sobirania de cada país ve, irremeiablement, el confederalisme com a única possibilitat d’articular la “nació completa”. Aquest vell nou prisma és molt lluny de vells eslògans del catalanisme tipus: “Una llengua, una cultura, un poble”. Un “poble” que, en tot cas, serà un país de països, un país amb diferents subjectes de sobirania dins el seu si, un país amb molts himnes (La Muixeranga, Els segadors, La Balanguera,…) i, tornant al principi, un país també amb moltes Diades (l’11 de setembre al Principat, el 9 d’octubre i el 25 d’abril al País Valencià, el 31 de desembre i el 12 de setembre a Mallorca, el 7 de novembre a la Catalunya Nord, etcètera).
Aquesta evident diversitat de dates, ritmes i particularitats pot mostrar un camí alternatiu a certa visió uniforme històrica del catalanisme, superant antics lemes, mapes cuquis i visions centre-perifèria.
Per a desenvolupar aquest camí (ja encetat primàriament), cal bastir urgentment un full de ruta modern, pel que fa als Països Catalans, que sigui perfectament compatible amb el sobiranisme propi de cada territori, però amb un rerefons de futur compartit. Aquestes sobiranies compartides serien una evolució natural del nostre passat plural i heterogeni dins de la Corona d’Aragó.
Reconeixia Joan Fuster en l’opuscle: “Qüestió de noms” que “hi ha particularismes perquè hi ha particularitats” a cada territori. En el moment present podríem dir que aquelles particularitats d’ahir han esdevingut les sobiranies pròpies d’avui.
I mentrestant, anirem celebrant Diades, moltes Diades…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada