divendres, 23 de novembre de 2012

Catalunya i Espanya: l'estancament cíclic



Avui dia diuen que vivim en una cruïlla històrica dins la història de Catalunya i del catalanisme. Les pròximes eleccions autonòmiques a Catalunya podrien marcar un punt i final a l'autonomisme dins Espanya i s'espera que el poble català (del Principat) pugui decidir el seu futur nacional en llibertat. Ara que, cada vegada més, sembla que l'encaix de Catalunya amb Espanya és impossible, ara que moltes opinions vinculen aquest auge independentista amb "la postura del president Mas" o amb "la crispació i desesperació davant la crisi econòmica", crec de justícia recordar que l'estancament de les relacions entre ambdós provenen d'uns temps molts llunyans que té la seva arrel en la diferent concepció de la idea d'Espanya (nació única de matriu castellana o conjunt de pobles que poden conviure junts).
Valgui com a exemple d'aquests antecedents en les relacions difícils en l'encaix català dins l'estat espanyol, aquests, extraordinariament actuals, textos del 1922 d'Antoni Mª Rovira i Virgili, unes paraules que podrien ésser signades avui mateix, atesa la situació actual:

*Sobre el discurs de la por:

"La superstició econòmica"

"Hi ha, senyors, una superstició econòmica al món; hi ha qui creu que un poble no pot prescindir d'uns altres per raons d'economia. Dintre de Catalunya, sentim a dir que nosaltres, separats d'Espanya, no podríem viure, i que si un dia ens dividíssim, per la mateixa força de les coses ens tornaríem a unir. Es deia el mateix dels pobles d'Àustria-Hongria, es considerava que a Àustria-Hongria s'havia de mantenir forçosament la unió. Però quan ha vingut la ruptura, cada poble ha viscut, i aquells als quals es donava menors condicions de viabilitat, com Txecoslovàquia, aquells són els més forts. I es que els pobles, quan ve una ruptura de l'equilibri, per un instint biològic, troben un equilibri nou, tant un equilibri polític com un equilibri econòmic."


*Sobre la idea federalista amb Espanya:

"La federació dels fantasmes"

"Si ara passem, respecte a la federació, del cas internacional a l'aspecte interior, veurem encara més complicat el problema federalista. Catalunya, segons els federalistes, siguin teòrics, siguin pràctics, s'hauria de federar, però on són les personalitats federables que hi ha a Espanya? Les regions, aquelles catorze regions marcades per les catorze estrelles de la bandera federal? Aquestes regions, senyors, no han tingut coratge per formar una Mancomunitat. Com podem esperar que formin un dia un Estat particular de la federació? Hi hauria encara una altra possibilitat, la d'una federació, no regional, sinó nacional per sota de l'escorça peninsular hi ha nacions vives: ens trobem amb Portugal i Galícia, amb Basconia, que té un tros a França, amb Catalunya i amb Castella. Aquestes personalitats existeixen, vigilem-les. Però, on és, fora de Portugal i fora de Castella, la concreció política d'aqueixes nacions? Si avui vingués a Espanya una federació, per força hauria d'ésser regional, i Catalunya amb plena personalitat, hauria d'ajuntar-se federativament, no pas amb nacions, sinó amb fantasmes de regions i amb fantasmes de nacions, i jo no crec que a nosaltres ens convingui la companyia de fantasmes.
Em permeto, doncs, alterar aquell programa predicat per homes respectabílíssims, de plena sinceritat radical amb Catalunya, que diuen: aconseguim la independència de Catalunya, i aconseguida la independència, pactarem la federació, és a dir, formació de l'Estat català i federació amb els altres pobles ibèrics. Aquests dos temps, jo no els veig consecutius. Veig una altra fòrmula. És la següent: primer temps, la plena sobirania; segon temps-un temps llarg-, ens hi pensarem...; tercer temps, allò que convingui, en la seva hora ho diran els catalans que hagin de resoldre el problema."


*Sobre el reconeixement internacional de la causa nacional catalana:

"L'ambient internacional"

"Ocupem-nos, senyors, del camí internacional. Jo crec que té una gran importància. S'ha dit entre nosaltres recentment que no havíem de confiar en l'auxili estranger. Segons com s'entengui aquesta assistència.
Durant molt de temps, un romanticisme pueril ha confiat que vindria una intervenció estarngera, igual que la noia romàntica espera el promès que l'ha de raptar. En aquestes intervencions miraculoses i romàntiques no s'hi ha de confiar, no las podem esperar; però hem de crear fora de Catalunya, fora de la península, un ambient favorable al nacionalisme català. Cap poble d'Europa, cap nacionalitat, per les seves pròpies i úniques forces, no ha arribat a la llibertat nacional. La primera nació que es redimí fou Grècia, aquesta pobra Grècia lamentable que avui veiem, que és un record, que és un fantasma: vegeu quin resultat dóna en la història de la resurrecció de les coses fantàstiques.
A Grècia li vingué la lliberat, no per pròpia força sinó per l'ajuda de les potències occidentals. Hi havia en aquesta ajuda un interès internacional; hi havia, també, un sentiment romàntic: era el temps en què es feien excavacions arqueològiques, en què sortia la Grècia antiga, i pel record de la Grècia antiga la Grècia moderna ressuscità. A Itàlia mateix, tampoc no podem dir que hi va renéixer la nacionalitat per les seves pròpies forces; sense la batalla de Solferino, no s'hauria aconseguit la unitat italiana, i encara, a Itàlia, li era més fàcil la victòria, perquè tenia forces pròpies, tenia exèrcit, cosaque no tenen els pobles quan comencen a lluitar per la seva llibertat. Vegeu el quadre de les nacions redimides, com tenen, al costat de l'acte de la seva redempció, una ajuda exterior, una ajuda estrangera. Hi ha de vegades al món forces morals invisibles que determinen la victòria dels pobles. De vegades una simpatia internacional per una nació la porta a la victòria, no sol perquè aquella li dóna ales, sinó perquè s'avergonyeix el poble opressor. I aquesta simpatia estrangera és el que nosaltres hem d'assolir. No és pas que esperem aliats, no és que esperem exèrcit estrangers que ens vinguin a redimir; esperem i busquem les simpaties dels amics exteriors. De vegades ens pot venir l'ajut decisiu, a la nostra causa, d'un amic ignorat d'Anglaterra, d'Itàlia o de França, d'aquell home que senti simpatia per Catalunya i ens doni la mà i ens ajudi a la victòria nacional."






dimecres, 31 d’octubre de 2012

Anarquisme i catalanisme: dos moviments històricament oposats?




Quan l'anarquisme s'anava fent hegemònic dintre el nostre moviment obrer (segona meitat del XIX) no va rebre influències del catalanisme efervescent de l'època?

Aquest escrit només pretén invocar a la reflexió a partir de textos històrics que poden ajudar a desfer més d'un tabú sobre el tema. Potser no tothom sap que hi havia anarquistes participant als Jocs Florals, publicant revistes en català, composant la lletra dels Segadors o de sardanes, per exemple. Quatre històries interessants que cal conèixer i informació complementària al final. Comencem:

1. Josep Llunas i Pujals (1852-1905) representa una forma de fer dins l’obrerisme, el catalanisme i l’anarquisme perfectament actual. Reusenc de naixença, emigra a Barcelona on aviat entra en els cercles progressistes de l’època, marcats per la diversitat de tendències i matisos ideològics, entre ells el catalanisme, i funda la revista d’expressió i crítica política “La Tramuntana”.(...)

Josep Llunas s’aparta per tant del catalanisme burgès i es reclama a si mateix catalanista, anarquista, obrer i lliurepensador. És el catalanisme popular de Llunas un dels denominadors comuns en la majoria de lliurepensadors catalans que en aquella època es relacionen entre sí sense prejudicis ni sectarismes, com ara Farga Pellicer, Anselmo Lorenzo o el mateix Llunas, tots ells actius en l’Acadèmia, una mena de centre cultural i de debat ideològic que hi havia a Barcelona, i que unia gent de totes les procedències polítiques possibles dins el progressisme (republicanes, anarquistes, etc). 

2. Per a molts era insòlit que un anarquista escrivís sardanes. En una ocasió el mateix Puig ho va explicar al president Francesc Macià quan en un dels seus viatges per l’Empordà visità l’Escala. A la secretaria de l’Ajuntament, voltats de l’alcalde, el Comissari de la Generalitat a Girona i altres personalitats, el President i l’anarquista conversaren una estona. S’havien conegut a Barcelona. Macià digué a Puig que sabia dels seus dots de compositor de sardanes. "Escric sardanes perquè estimo la meva terra, el seu folklore, els seus costums i tradicions. Però no sóc catalanista i menys nacionalista. Vull un món sense fronteres, lliure i agermanat", va respondre TonetAntoni Puig Artigas (1886-1960).

3. Mostra anecdòtica d’aquesta convergència entre anarquisme i alliberament nacional és al propi himne de Els Segadors, d’ Emili Guanyavents (Barcelona, 1860-1941).
Guanyavents, conegut per la societat de l’època per la seva relació amb el moviment obrer i anarquista, va ser qui va escriure la lletra de l’himne nacional de Catalunya introduint-hi lletres tals com  “Com fem caure espigues d’or, /quan convé, seguem cadenes”, elements de clara influència llibertària.
Tot i que la seva militància ideològica estigué apunt de fer que no guanyés el concurs convocat per la Unió Catalanista del 1899 per fer una nova lletra, el fet és que finalment un anarquista és l’autor de l’himne nacional català.

4 .En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parles seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la lliga regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. (Salvador Seguí).





dimecres, 17 d’octubre de 2012

La petjada catalana a Grècia

RODES. Grècia. Un dels relleus de la muralla amb la imatge de Sant Jordi, obra del gran mestre català Anton Fluvià.
Sant Jordi representat a les muralles a Rodes



"La pus rica joia que al món sia, e tal que entre tots los reis de cristians, envides, lo porien fer semblant."


Així va definir Pere Terç la bellesa de l'Acròpolis atenenca en una carta en la qual, arran de l'annexió a la corona dels ducats d'Atenes i Neopàtria, l'any 1380. El Cerimoniós, un monarca especialment interessat per la història i per la cultura, demana a Pere Desvall, que era a Atenes, que creï un cos de guàrdia que vigili el castell de Cetines (l'Acròpolis).

Avui dia, en què 2011 va fer 700 anys de l'arribada dels catalans a terres hel·lèniques, es va aprovar de col·locar una placa commemorativa de la famosa frase del monarca català  a l'Acròpolis d'Atenes, el monument més important de Grècia i una de les joies arquitectòniques del món clàssic, per a recordar un dels primers elogis que es van fer referint-se a ella.
L'escrit està en català, en grec, en anglès i en castellà.

L'empordanès Eusebi Ayensa, director de l'Instituto Cervantes a Atenes, ha estat el promotor de la placa, que han corroborat les autoritats gregues.
Armes rei arago comte barcelona.gif Armes sant pere.gif Armes sant jordi.gif Armes siclia.gif
(Rei d'Aragó - Sant Pere de Roma - Sant Jordi - Rei de Sicília)
Armes que portaven a la batalla la Companyia Catalana d'Orient, segons la crònica de Ramon Muntaner


ATENES. La

Segons l'historiador i estudiós de dels fets dels Almogàvers a l'orient; Antoni Rubió i Lluch (1856-1937), l'únic "monument" actual que data de la dominació catalana sobre Grècia podria ser una pintura mural  que es va representar a una església d'un poble proper a Atenes. La tradició popular diu que tant l'esglesia com la pintura es van fer sota el domini de la Companyia i al mural li diuen la "Panagia Catalana".

GRÈCIA. Rodes. Castell de Sant Nicolau. Bellíssims ornaments a la corona de la torre central amb un escut timbrat a la part superior i sis de ciutats o genealògics sobre pedra blanca envoltats de pedra bellament treballada.

Escuts heràldics d'origen català al castell de Rodes



Pintura del 1888, entrada triomfant de Roger de Flor sent rebut per l'emperador grec


http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/20100725/lempremta-catalana/403721.shtml





dimecres, 12 de setembre de 2012

[1936] El manifest de la vergonya. Quan el catalanisme conservador es va plegar de genolls davant el feixisme


(l'alcalde ex lliguer Josep Maria de Porcioles acompanyant Franco en una visita a Barcelona)

Contextualitzant, eren temps complicats per al catalanisme (de qualsevol signe), parlo del mes de juliol de 1936, quan hi va haver a Espanya un aixecament colpista d'una part de l'exèrcit contra el govern republicà (d'esquerres). A Catalunya aquest cop d'estat va ésser contrarrestat amb certa contundència, en part perquè les elits  burgueses barcelonines no hi donaren suport, o fins i tot no n' estaven al cas del què succeïria. El partit polític aglutinador d'aquella burguesia catalana i hegemònic dins el catalanisme les primeres tres dècades del segle XX fou la Lliga Regionalista (després Lliga Catalana), que veiè com l'adveniment de la II República l'any 1931 i la creació d'ERC (i el posterior govern dela Generalitat governat per ells) posava en dubte aquesta hegemonia (nacional i social) fins al punt d'haver de reinventar-se durant el període republicà per tal de recuperar-se dels cops electorals rebuts.
Tornant, doncs, a la data de l'aixecament militar de tints marcadament (no ho oblidem pas) reaccionari, religiós i feixista, després d'un primer pronunciament de gent de la Lliga rebutjant el cop i declarant-se fidels a les institucions republicanes, arran del desgavell que patiren aquestes després de l'intent frustrat pels franquistes, que deixà un buit de govern que fou omplert, sobretot, pels representants del moviment anarquista més radicals (CNT/FAI), del caràcter revolucionari que inundà els carrers i de les revoltes socials i les persecucions contra les classes més benestants, la gent de l'esgèsia i les dretes en general, moltes personalitats de la Lliga Catalana, capitanejades per Francesc Cambó, així com d'altres igualment representatives del conservadurisme català més o menys catalanista, crearen un manifest de suport als militars sublevats, que fou el punt de partida de l'ajuda que l'antiga Lliga proporcionà al "bàndol nacional"
en el conflicte que durà tres anys (1936-39), de tipus econòmic, propagandístic i, fins i tot, institucional.


(El principi del procés? Cartell de propaganda política de la coalició electoral que va concórrer a les eleccions generals del 16-02-1936, on la Lliga ja apostava clarament per "l'ordre social" anant amb forces dretanes marcadament anticatalanistes, com els radicals de lerroux, els monàrquics o la CEDA catalana)

Tot això ho explica magistralment en Borja de Riquer en el llibre: "L'últim Cambó (1936-1947)", on resumeix dient que " durant la guerra va coexistir aquesta diversitat de caràcters: la de ser una lluita política entre democràcia i feixisme, de ser també una guerra social i un conflicte religiós i, a més, de ser una confrontació entre nacionalismes." Aquesta complexitat deixà els dirigents de la Lliga Catalana del tot sorpresos i desbordats, de tal manera que" colpits per les primeres impressions sobre la revolució i la persecució, Cambó i la direcció de la Lliga van prioritzar els interessos socials que sempre havien defensat i van considerar que allò era, per damunt de tot, una guerra de classes.
La contradicció d'aquesta opció es farà evident en el fet de no voler renunciar a ser i a dir-se catalanistes i, alhora, creure que era coherent donar suport a l'opció dels militars rebels, que significaven clarament el nacionalisme espanyol més agressiu." (...)* (pàg. 266)

ESCRIT D'ADHESIÓ ALS MILITARS SUBLEVATS*
                  (22-27 d'octubre de 1936)

Se ha enviado al General Franco un documento que dice así:

"DECLARACIÓN: Los que suscribimos esta declaración somos hombres de diferentes ideologias y procedencias. Somos catalanes y con esta sola característica común, unimos nuestras firmas para protestar contra la actuación y el lenguaje de los hombres que hoy detentan el gobierno de la Generalidad y que pretenden identificar los sentimientos y la voluntad de Cataluña con la tiranía de los anarquistas y marxistas que han asesinado y asesinan con refinamiento de la más bárbara crueldad; que han destruido tesoros de arte que nos habían legado las generaciones pasadas como patrimonio espiritual de nuestra tierra; que arruinan nuestra economía con groseras experiencias en todas partes desacreditadas, y deshonran a nuestro pueblo con locuras y crímenes sin precedentes en la Historia.
Como catalanes, afirmamos que nuestra tierra quiere seguir unida a los otros pueblos de España por el amor fraternal y por el sentimiento de la comunidad de destino, que nos obliga a todos a contribuir con el máximo sacrificio a la obra común de liberación de la tiranía roja y de reparación de la grandeza futura de España. Como catalanes, saludamos a nuestros hermanos, que, a millares, venciendo los obstáculos que opone la situación de Cataluña, luchan en las filas del ejército libertador y exhortando a todos los catalanes a que, tan pronto como materialmente les sea posible, se unan a ellos, ofrendando sus vidas para el triunfo de la causa de la civilización en la lucha contra la barbarie anarquista y comunista.

El caso de Cataluña no es distinto del de Madrid, Valencia, Málaga y otras ciudades y regiones de España, oprimidas todas por un poder despótico del que desean fervientemente verse liberadas.
Son en gran mayoria los catalanes que por estar sometidos a una opresión que no tienen aún medio de sacudir, no pueden expresar su indignada protesta. Nosotros que podemos hacerlo, seguros de expresar sus sentimientos, queremos hacerla llegar a todos nuestros hermanos de España.

El documento lleva al pie centenares de firmas de catalanes que han podido escapar del terror rojo y que hoy, ante la posibilidad de que se pretenda por los marxistas españoles aliados o servidores de Moscou, utilizar el nombre de Cataluña para prolongar la guerra civil en España y tal vez para provocar un conflicto internacional, quieren afirmar públicamente y de manera fehaciente la manera de sentir y pensar de la inmensa mayoría de catalanes que ellos por encontrarse en el extranjero, pueden expresar con plena libertad. Las firmas son de representantes de agrupaciones económicas y sociales, diputados, hombres de ciencia y literatos, ingenieros, abogados, médicos, periodistas, obreros e industriales, que sintetizan el conjunto de actividades de Cataluña

(* Borja de Riquer, op.cit, pàg. 278-282)

A la relació de signants, que no detallo (veure llibre esmentat) hi ha la direcció política de la Lliga, tals noms com Francesc Cambó, Lluís Duran i Ventosa, Joan Ventosa i Calvell, Raimón d'Abadal o Ramón d'Abadal i Vinyals, personalitats com el músic Frederic Mompou, l'enginyer Eduard Maristany o els periodista "Gaziel", a més de molts industrials barcelonins i representats de la noblesa amb títol nobiliari.

Deixo dues lectures força interessants relacionades amb aquesta temàtica, en genèric.

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/05/09/el-franquisme-a-catalunya/

http://www.historiacontemporanea.ehu.es/s0021-con/es/contenidos/boletin_revista/00021_revista_hc13/es_revista/adjuntos/13_19.pdf


dimecres, 5 de setembre de 2012

La sordesa de Sepharad



Curiós. El recent espot promocional de la manifestació convocada l'onze de setembre per l'ANC reprodueix les paraules d'un poema de Salvador Espriu, datat del 1960, i anomenat (simptomàticament) "la Pell de Brau". La part més emotiva del video, sens dubte, és quan comencen a escoltar-se uns mots que poden navegar entre l'advertiment i el convenciment d'un mateix: "Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures". Emocionant i vibrant alhora.
"Sepharad", però, és, segons la professora Estanyol, "el nom amb què els jueus que vivien sota dominació musulmana designaven Al-Andalus, explica Estanyol. Més tard, quan Castella conquereix Al-Andalus, aquesta denominació s’aplica a tots els territoris de la corona castellana. Els jueus catalans mai no van anomenar Sepharad els seus territoris d’origen. Ells eren súbdits de Catalunya, o dels regnes d’Aragó, València o Mallorca".



Sabut això, i després d'haver vist el video, em va venir a la memòria els versos de Joan Maragall de seixanta anys enrere, en aquell inoblidable "Oda a Espanya", quan començava: "Escolta, Espanya, la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana-". Poesia aquesta última que també va servir "d'inspiració" d'un altre acte de caire sobiranista, el documental que va retransmetre fa un parell d'anys TV3 enmig d'una gran polèmica ("Adéu espanya?).


Pel poc que jo puc arribar a percebre, ambdós obres (la de Maragall i la d'Espriu) enarboren un missatge prou clar i semblant, l'afermació catalana sota l'ideal d'una unitat ibèrica o hispànica que respecti la seva pluralitat interna, que sapigui trobar l'harmonia i el respecte entre tots els seus pobles. Aquesta cantarella ha anat de bracet amb el catalanisme (de dretes i d'esquerres) durant tota la seva existència fins els nostres dies, com podem veure llegint a Almirall, a Prat, a Cambó o consultant les dues proclames sobiranistes en el període republicà (tant la de Macià com la de Companys), per no posar molts més exemples, d'abans i de després dels esmentats (sense anar més lluny, l'actual president Mas va parlar de "confederació ibèrica" com  la situació ideal per a Catalunya en una entrevista feta per Mònica Terribas a l'arribar al poder).
Per bé que aquesta opció, l'iberisme, formi ja part de la nostra tradició i història, sembla ser que cada cop més persones la descarten, per il·lusòria, per molt que després es planyin d'ahaver-ho d'admetre.
I és que si alguna cosa ha quedat ben palesa en aquests segles de "convivència", és que, per molts que ens esforcem, parlar amb sords és impossible per més que s'intenti, perquè aquesta actual Espanya, que usurpa el paper d'Ibèria o de Sepharad, no té capacitat d'escoltar, per tant "la via pedagògica" resta en via morta. Quan ens posarem en marxa, de veritat?




La pell de brau

 
 
[XXX]
Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.
Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
"Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor."
 
 
[XXXVIII]
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
 
 
 [XLVI] 
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.



ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, -la veu d´un fill
que et parla en llengua - no castellana;
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en´questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra massa.

T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la patria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.
Jo vui parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang.
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tragica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.
On són els barcos? - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes. -no tens ningú.
Espanya, Espanya. - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!,salva't - de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua-que et parla entre perills.?
Has desaprès d´entendre an els teus fills?
Adéu. Espanya!

diumenge, 5 d’agost de 2012

1924. Allò que el vent s'endugué...

Contextualitzem. Som a l'any 2012, amb una crisi estructural del sistema capitalista i del model econòmic brutal, amb l'estat del benestar en deconstrucció, els drets socials sota mínims i el risc d'exclosió social pels núvols, la massa d'aturats no té aturador i el govern de dretes estatal amenaça amb la recentralització i la involució autonòmica. Amb aquest panorama, l'estatus oficial de la llengua catalana als diversos territoris hispànics on es parla és en greu perill i torna a confirmar que Espanya és feta com a estat-nació a imatge i semblança de Castella, amb la llengua castellana (ergo espanyola) com a màxima expressió i garant de la unitat espanyola. L'atac a la llengua catalana és constant i ja hem perdut diverses batalles en aquesta "guerra" (a les Illes, al País Valencià, a la Franja i al Principat mateix a colp de sentència).

Dit això, vist amb ulls actuals, em sembla quasi de ciència-ficció recordar un manifest fet per bona part de la intel·lectualitat espanyola allà per l'any 1924, quan la llavors recent dictadura de Miguel Primo de Rivera anava mostrant el seu exhacerbat anticatalanisme i el rebuig vers la llengua i cultura catalanes. I tal com denunciem els fets actuals cal ser justos, recordar i valorar molt el gest que tingueren els lletraferits d'aquella època, cosa gens fàcil tenint en compte que vivien dins un sistema autoritari i militaritzat. Vet aquí el manifest íntegre d'aquell any, per al reconeixement d'aquells que el feren i per a vergonya d'una societat (l'espanyola), que gairebé noranta anys després i en un suposat règim democràtic, es creu incapaç de reproduir un missatge lleument anàleg a aquest. Quedi per a la història, doncs:

(*) El cop d’estat militar del general Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923 va comportar immediatament el dictat d’ordres i decrets contra la llengua i la cultura catalanes. A conseqüència d’això i arriscant la seva posició i potser també la pell, els intel·lectuals castellans més rellevants de l’època van dirigir el març de 1924 un escrit de protesta unànime al dictador per les mesures adoptades. Us transcric, doncs el manifest de 1924, amb els noms dels seus signataris al peu:
"Excelentísimo señor presidente del Directorio militar:
Los abajo firmantes, escritores en lengua castellana, que sienten profundamente los merecimientos históricos de su idioma y que lo aprecian en todo su valor como indispensable vehículo para la difusión del pensamiento a través del mundo civilizaado, se dirigen respetuosamente a V. E. para expresarle su sentir, con ocasión de las medidas de gobierno que por razones políticas, se han tomado acerca del uso de la lengua catalana.
Es el idioma la expresión mas íntima y característica de la espiritualidad de un pueblo, y nosotros, ante el temor de que esas disposiciones puedan haber herido la sensibilidad del pueblo catalán, siendo en lo futuro un motivo de rencores imposible de salvar, queremos con un gesto afirmar a los escritores de Cataluña la seguridad de nuestra admiración y de nuestro respeto por el idioma hermano.
El simple hecho biológico de la existenncia de una lengua, obra admirable de la naturaleza y de la cultura humana, es algo siempre acreedor al respeto y a la simpatía de todos los espíritus cultivados.
Debemos además pensar que las glorias de Cataluña son glorias españolas, y el título histórico más alto que España puede presentar para ser considerada como potencia mediterránea, se debe en gran parte al pueblo catalán, que hizo de la Barcelona medieval un emporio de riqueza capaz de competir con las repúblicas italianas; que creó una cultura admirable; que lanzó sus leyes de mar y cuya lengua inmortal resonó en el fragor de la batalla ante los muros sagrados del Partenón, y que sirvió para que con ella hablara por primera vez la filosofía nacional por boca de Raimundo Lulio y fuese cantada la efusión humana en los versos imperecederos de Ausiàs March.
El reconocimiento de las literaturas regionales como una consecuencia ideológica y romántica hizo de la lengua de Cataluña una literatura a la que pertenecen autores como Verdaguer y Maragall, que cuentan entre las primeras figuras de la literatura española del siglo XIX.
Nosotros no podemos tampoco olvidar que de Cataluña hemos recibido altísimas pruebas de comprensión y cariño, hasta el punto de que un insigne patriota catalán, amante fervoroso de las glorias españolas, Milà y Fontanals, abrió con llave de oro el oscuro arcano de las manifestaciones artísticas más genuinas y más características del pueblo castellano.
Queremos cumplir con un verdadero deber de patriotismo, diciendo a Cataluña que las glorias de su idioma viven perennes en la admiración de todos nosotros y serán eternas mientras imperen en España el culto y el amor desinteresado a la belleza.
Pedro Sainz, Eduardo Gómez de Baquero, A. Bonilla San Martín, Gregorio Marañón, Angel Ossorio y Gallardo, Pedro Mata, Antonio Jaén, Tomas Borras, Angel Herrera, Jaime Torrubiano Ripoll, Ramón Menéndez Pidal, Alvaro de Albornoz, Concha Espina, Augusto Barda, V. García Martí, Conde de Vallellano, José Ortega y Gassset, Miguel Herrero, Luis de Zulueta, Domingo Barnés, Francisco Vighi, Pedro de Répide, León de las Casas, Joaquín Belda, José G. Alvarez Ude, Luis Jiménez de Asúa, Luis Ruiz Contreras, Félix Lorenzo, Fabián Vidal, Gabriel Maura, Vicente Machimbarrena, Gregorio Martínez Sierra, Lorenzo Barrio y Morayta, Andrés González Blanco, José Toral, Luis Araújo Costa, Mercedes Gaibrois de Ballesteros, Femando de los Ríos, Azorín, Manuel Pedroso, Luis Bello, José María Sacristán, Cristóbal de Castro, José Giral, Melchor Fernández Almagro, Ramón Gómez de la Serna, Manuel Bueno, Antonio Espina, Antonio Zozaya, Federico García Lorca, F. Rivera Pastor, Alberto Insúa, Honorato de Castro, Luis de Tapia, Luis Araquistain, Gustavo Pittaluga, E. Paul Almarza, Juan de la Encina, José García Mercadal, Angel Lázaro, Bernardo Acha, Artemio Precioso, F. Escrivá, José Gutiérrez Solana, Jacinto Grau, Juan Pujol, José Ruiz Castillo, P. de Ciria Escalante, José Albiñana, doctor García del Real, Gabriel Frannco, Salvador Pascual, Eduardo Ortega Gassset, Carlos Pereira, Juan Guixé, Leopoldo Bejarano, José Canalejas, Guillermo de la Torre, M. García Cortés, Adolfo A. Buylla, P. A. Balbontín, Isaac del Vando-Villar, Cayetano Alcázar, Mauricio Paraíso, Rafael Urbano, Julio Cañada, Antonio Guisasola, Antonio Dubois, José Sánchez Rojas, José Antón, F. Madariaga, Luis de Hoyos, Saiz, Hipólito Jimeno, Luis G. Bilbao, Andrés Ovejero, Manuel Azaña, Claudio Sánchez Albornoz, Conde de las Navas, Luis Palomo, F. Arévalo Salto, Luis G. Urbina, Luis G. Andrade, F. de Bustamante, A. Pérez Serrano, Tomás Elorrieta, Manuel Hilario Ayuso, Eduardo Barriobero, Manuel Antón, J. Jordán de Urries, Juan Hurtado, Ramón Pérez de Ayala, J. Villalba, Alvaro Calvo, Marqués de Lozoya, Angel Torres del Alamo, Francisco de Viu, Luis Fernández Ardavín, Alberto Marín Alcalde."
L’anterior manifest va ser silenciat per la història oficial durant la dictadura. El 1976, ja novament en democràcia, en Joaquim Ventalló el reproduia en el seu llibre "Los intelectuales castellanos y Cataluña". Al respecte dels signants, deia:
"Todos estos nombres eran en aquellas fechas la flor y nata de la intelectualidad española. Para quienes vivimos aquella época, la lectura de los mismos nos recuerda que algunos de ellos, pocos, en años posteriores se convirtieron en adversarios acérrimos. Como se les tenía por sabios y ya es sabido que «de sabios es cambiar de opinión», con criterio caritativo cabe pensar que hicieron bien en rectificar, si llegaron al convencimiento de que el hecho de haber puesto su firma al pie del documento en favor y defensa de la lengua catalana había sido un desliz, un pecado de juventud o un desvio. Pero es interesante para la historia registrar que en 1924 los intelectuales españoles firmaron un documento como el reproducido más arriba. Y como todos lo firmaron con sinceridad, a los pocos que luego, arrepintiéndose, actuaron en sentido totalmente opuesto esta firma puede lavarlos para la posteridad, de las posiciones posteriores diferentes."

 Res a veure, doncs, amb el "manifiesto por la lengua común" de juny de 2008, ni pel sentit, ni pel compromís, ni per la qualitat ni pel nivell intel·lectual i humà dels signants.




(*) Aquest document està extret del blog mediterrània i venia signat per Oriol López, dins el següent enllaç:


http://mediterrania.blog.cat/2010/05/18/manifiesto-de-los-escritores-castellanos-en-defensa-de-la-lengua-catalana/


Veritablement, del manifest del 1924 al del 2008 moltes coses s'endugué el vent, entre elles el respecte a la pluralitat, els drets dels pobles a manifestar lliurement la seva cultura i el record d'una Espanya plurilíngüe.


dimecres, 18 de juliol de 2012

Llengua, marc nacional, independència i pacte fiscal, una mirada d'Euskal Herria als Països Catalans



En les últimes setamanes s'han multiplicat els articles d'opinió i les notícies des de la premsa basca quan a Catalunya i els diferents temes de país que estan a sobre la taula els darrers mesos/anys, amb la sobirania catalana com a rerefons de tot.
És interessant de repassar alguns textos que s'han publicat, que crec d'interès:

Quant a les polítiques lingüístiques d'Euskal Herria i els Països Catalans (Xarxa Cruscat)

El reto de las Candidaures d'Unitat Popular (nainz.info)

Euskal Herria y Catalunya son naciones y no se puede ni jugar con ellas ni hacer oidos sordos (Gara)

Adéu Espanya (naiz.info)

L'origen del concert basc (Sapiens)



dijous, 28 de juny de 2012

Dues grans aportacions en homenatge a Fuster

Com és ben sabut enguany es commemoren una sèrie d'efemèrides al voltant de la persona i de l'obra del gran escriptor suecà Joan Fuster i Ortells.

Serien innombrables esmentar ara un per un tots i cadascun dels actes d'homenatge que honoren el seu record. S'estan fent molts, des dels partits polítics i des d'associacions culturals, al seu País Valencià i a tots els seus Països Catalans.

Però dintre de totes les inicatives fetes fins ara vull compartir amb tots, en el meu afany per crear coneixiement i cultura al servei de tothom, un parell de publicacions recents que en parlen i en debaten sobre el pensament de Fuster i de la seva vigència avui dia, sobretot sobre el concepte de Països Catalans, fet que interessa principalment a aquest espai.

La primera d'elles és extreta de la Fundació Irla, "Eines", tot un luxe de participació i opinió sobre Fuster i la seva ideologia, amb col·laboracions destacadades d'Antoni Furió, Agustí Cerdà, Toni Rico, Sebastià Alzamora, Francesc Viadel, Toni Mollà, etc. i amb el parer sobre el mestre que en tenen figures com Joan-Francesc Mira, Eliseu Climent, Vicent Pitarch o Francesc de Paula Burguera. Imprescindible.

La segona recomanació es tracta d'una publicació especial de la revista SAO monogràfica sobre els cinquanta anys del "Nosaltres els valencians". Articles d'acurada factura i noms de qualitat: Pau Viciano, Vicent Pitarch, Gustau Muñoz, Francesc Pérez i Moragón, etc.

Qui millor que reproduir a autors d'aquesta magnitud parlant sobre la vida, el pensament i l'obra del mestre Fuster?

A part d'això, encara deixo més informació sobre l'obra de Fuster, una antologia de textos a cura de F. Pérez i Moragón i la pàgina dedicada al de Sueca a Lletra A.

Gaudi-lo, i sobretot llegim-lo, perquè per a nosaltres els fusterians, el mestre mereixeria més que una fundació amb el seu nom.



dimecres, 13 de juny de 2012

L'Assemblea Nacional Catalana creua el sénia




Informació extreta de Llibertat Didital.


Presentació a València de l'Assemblea Nacional Catalana

L'ANC va travessar l'Albera i ara farà el mateix amb la Sènia cap l'Assemblea Nacional dels Països Catalans



L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) farà la seva presentació a València el proper dia 20 a les 19h. al Centre Octubre CCC. L'acte està organitzat per un col·lectiu de persones amb una ferma convicció nacional, des de diferents pensaments polítics i compromeses en diverses lluites socials, cíviques i culturals.
Aquest col·lectiu té present que les iniciatives de defensa dels nostres interessos com a poble s'articulen amb distint grau segons el territori, amb més cohesió allà on la consciència nacional és major. Però considera que "els diversos ritmes en la lluita pel redreçament nacional no poden esdevindre una escletxa definitiva per al nostre futur com a poble independent".
En els darrers anys, s'han adonat com els referèndums per la independència, que tanta esperança van alçar, es quedaven al nord del Sénia sense travessar la falsa frontera que ens imposa l'estat espanyol. D'altra banda, han sorgint moviments que tot i considerar teòricament els Països Catalans com una única realitat, en la pràctica funcionen com a estructures més o menys regionals.
Així conscients que el naixement de l'ANC ha agafat una certa volada i i s'està expandint per tots els racons de lageografia de Catalunya, aquest col·lectiu de persones manifesta que des del País Valencià s'ho miren amb simpatia i complicitat, però no volen resignar-se  a continuar com a mers espectador del que passa i per això ha decidit tenir l'oportunitat de ser també actors del "nostre present i del nostre futur". Un futur que s'maginen amb el Principat i les illes i no dins de l'actual estat Espanyol.



dissabte, 19 de maig de 2012

Tarragona i l'Alguer, quaranta anys d'agermanament

Tarragona i l'Alguer, quaranta anys agermanats


L'Alguer, la ciutat de l'illa de Sardenya on es parla català, és agermanada des de 1972 amb Tarragona. El 22 de setembre d'aquell any, durant la festa de Santa Teclaes va signar a Tarragona el protocol de l’agermanament. Amb aquell acte, totes dues ciutats van voler reforçar un lligam que ja s'havia establert els anys 1960, en ocasió del Viatge del Retrobament, una expedició amb vaixell a l’Alguer de 139 intel·lectuals dels Països Catalans per retrobar-se oficialment amb els ‘germans’ algueresos després de molts anys d’incomunicació mútua. Però els vincles es poden remuntar més enllà en el temps, a l'època del primer poblament català de la ciutat sarda al segle XIV, atès que alguna font històrica documenta que la majoria de repobladors de l'Alguer procedien justament del Camp de Tarragona.

En ocasió del quarantè aniversari de l'agermanament, totes dues ciutats han preparat una intensa agenda d'activitats. Aquest cap de setmana, per exemple, a Tarragona es dediquen dos dies a conèixer la realitat de l'Alguer en els aspectes lingüístic, cultural i esportiu. El programa comença divendres amb una jornada amb conferències sobre les peculiars característiques de la parla catalana a l'Alguer, la projecció del documental 'Vivim la llengua' (que recull una experiència educativa amb nens per promoure l’alguerès) i un concert de Samuele Arba amb cançons del cantant alguerès Pino Piras (1941-1989). I dissabte, Tarragona acollirà la final delTrofeu Quatre Barres de Rugbi, una competició que es va començar a disputar el 2007 i en què participen clubs catalans i l’Amatori Rugby de l’Alguer, aprofitant els vols de baix preu que enllacen Catalunya i Sardenya.




SANTA TECLA 1972-2012

Els actes de celebració del quarantè aniversari de l'agermanament arribaran al punt culminant perSanta Tecla, la festa grossa de Tarragona. El programa preveu una exposició fotogràfica dels quaranta anys de germanor, la lectura del pregó a càrrec de la cantant algueresa Franca Masu, un acte d’homenatge al professor alguerès Pasqual Scanu, concerts de música algueresa i el 22 de setembre, data exacta dels quaranta anys, es farà un acte solemne de renovació de l’agermanament entre totes dues ciutats mediterrànies i catalanoparlants. Per Sant Miquel, patró de l’Alguer, es farà un viatge de tarragonins a la vila sarda.

L'ORIGEN DE LA PRESÈNCIA CATALANA

La presència catalana a l'Alguer data del 1354, quan se n'emparà el rei de Catalunya-Aragó Pere III, dit el Cerimoniós. Al cap d'una vintena d'anys una revolta motivà l'expulsió de la població autòctona, substituïda per catalans. D'aleshores ençà que s'hi parla català, o alguerès, afeblit des de la dècada del 1960 per l'auge del turisme, la modernització de les comunicacions sardes i italianes, l'augment de població forana i la manca de polítiques de protecció. Fins els anys 1990 Itàlia no va aprovar una llei de reconeixement i tutela de les llengües minoritzades, inclosa l'algueresa, que pugna per sobreviure.

L'ALGUERÈS, CATALÀ DE L'ALGUER

La situació geogràfica de l'Alguer, isolat de la resta del domini lingüístic, fa que l'alguerès sigui eldialecte més peculiar del català, amb abundor d'arcaismes i influències del sard i de l'italià. Quant a l'ús, una enquesta de la Generalitat de Catalunya del 2004 indicava que el 13,7% dels algueresos el tenia per llengua habitual, que l'entenia el 89,9% i que el sabia parlar el 67,7%. Un altre estudi, fet públic el 2006 per Enrico Chessa, exposava que l'alguerès predominava al 7,2% de les llars, i l'italià, al 77%. L'última dècada, l'alguerès ha començat a entrar a les escoles amb iniciatives a l'educació infantil (la Costura) i a secundària (Projecte Joan Palomba).


Interessantíssim article del Diari de l'Escola de Vilaweb, amb encara més material i textos sobre el tema.

dimecres, 9 de maig de 2012

La situació de TV3 als Països Catalans

L'espai Català de Comunicació segueix en bona part en stand bay. Fem un repàs de com està la situació per veure TV3 als diferents territoris dels Països Catalans de la mà d'un article de l'Avui/El punt:


TV3 als Països Catalans

Arriba sense problemes a les Illes i Andorra; amb ombres a la Catalunya del Nord i a la Franja, on hi ha hermetisme sobre el cas, i continua absent al País Valencià


TV3, l'eina més important per a la construcció de l'espai comunicatiu català, no arriba actualment en les mateixes condicions –en alguns casos fins i tot s'ha tallat el senyal– a tots els països de parla catalana.
Illes Balears i Andorra
El govern català té acords de reciprocitat vigents tant amb l'executiu de les Illes Balears (des del 2009) com amb l'andorrà (2010). En aquests territoris es rep sense problemes un múltiplex de la televisió catalana en què s'inclou TV3CAT, el 33, el Super 3/3XL i el 3/24. Els espectadors catalans veuen IB 3 i en el cas de les comarques del Pirineu –l'Alt Urgell, l'Alta Ribagorça, la Cerdanya i els dos Pallars– també Andorra TV.
Catalunya del Nord
Les emissions de TV3 són legals a l'Estat francès des del 8 de febrer d'aquest any, però hi ha comarques a la Catalunya del Nord en què es continuen rebent amb dificultats com ara al Vallespir i al Capcir, però a Prada de Conflent, amb el canvi de l'analògic al digital, s'ha deixat de rebre. Fa una setmana, les entitats culturals de la zona van reclamar al conseller Mascarell resoldre aquests problemes de recepció i, a més, “el dret dels catalans del nord a rebre tota l'oferta televisiva catalana”.
La Franja
A la Franja de Ponent es dóna una situació particular: el govern aragonès ha col·laborat amb el català perquè TV3 i la resta de canals de la Corporació es vegin a la Franja, gràcies a un acord de reciprocitat signat l'octubre del 2010. Però no en fa cap publicitat en un tema que resulta políticament incòmode a Aragó. Fa uns mesos que el govern d'Aragó va enllestir la instal·lació de 39 reemissors del senyal català en territori aragonès, segons ha informat aquesta setmana TV3, però el govern de Luisa Fernanda Rudi no ho va fer públic ni tampoc no n'han estat informades les entitats de la Franja que han fet campanya perquè això fos possible. Un exemple: el vicepresident de la Institució Cultural de la Franja de Ponent, Paulí Fontoba, tinent d'alcalde a Calaceit, encara espera el repetidor que segons l'acord tocava al poble, per al qual l'Ajuntament ha reservat uns terrenys. Segons informa TV3, però, el desplegament ja està fet.
País Valencià
Des de fa un any, no tenen senyal de TV3. L'executiu de Camps va tancar el 17 febrer de 2011 unes emissions històriques –feia 25 anys que els espectadors valencians veien TV3–. La decisió va provocar una gran mobilització de la ciutadania i també d'Acció Cultural del País Valencià, l'entitat que havia promogut les emissions. És, segurament, la gran taca negra dels acords de reciprocitat. Tant el nou govern de Fabra com el de Mas s'han mostrat favorables a l'entesa, si bé el govern valencià condiciona l'acord a aspectes de caràcter ideològic com ara el mapa del temps i l'ús de País Valencià.

dissabte, 5 de maig de 2012

Les esquerres populars, gènesi del catalanisme polític

Sobre l'origen del moviment catalanista en clau política n'hi ha hagut, i encara n'hi ha, certa controvèrsia entre esquerres i dretes, entre aquells que reivindiquen un catalanisme d'arrel popular que arrencaria amb les reivindicacions de les bullangues del segle XIX expressades políticament més tard pel republicanisme federal, i aquells que hi creuen veure en el catalanisme conservador de la burguesia barcelonina de finals del mateix segle l'evolució lògica d'una ideologia creixent a l'escalf de la Reinaxença.

S'ha de dir que la segona versió ha estat la més estesa i popular, teoria que agafaria força si repassem com el catalanisme conservador expressat per la Lliga va dominar el mapa polític durant les tres primeres dècades del segle XX.
Tanmateix, cada volta són més les veus que clamen contra aquesta asseveració indiscutible, i que cerca lligams entre els moviments populars de caire anticentralista amb les interpretacions més tard que farà una part del republicanisme federal a casa nostra, que acabarà abraçant un catalanisme que buscarà l'especificació catalana dintre d'una Espanya plurinacional i plurilingüe, amb Valentí Almirall com a cabdill visible indiscutible d'aquest moviment esquerrà.

En aquest sentit i sobre aquest tema s'ha pronunciat fa poc l'historiador Vicente Moreno Cullell en el seu blog (molt recomenable), on acaba l'article fent aquesta reflexió responent la seva mateixa pregunta inicial. Llegir-lo sencer és un acte molt pedagògic:

Els orígens del catalanisme polític: un catalanisme d'esquerres?

"Per què, doncs, existeix el debat sobre els orígens del catalanisme com a moviment d’esquerres o de dretes? Perquè l’evolució del moviment va estar marcada per l’evolució conservadora. Si bé els orígens han de situar-se en el marc del progressisme, la burgesia va veure en el catalanisme l’eina necessària per expressar les frustracions i ambicions pròpies d’aquest sector social. En paral·lel, les esquerres es fragmentaven en posicions de republicanisme espanyol, republicanisme catalanista, socialisme i anarquisme. Mentre que la burgesia catalanista va articular un programa polític concretat en el naixement de la Lliga Regionalista en el tombant dels segles XIX i XX i en el context de la llarga crisi del sistema polític restauracionista, l’esquerra catalanista no va ser capaç de vertebrar un programa doctrinal progressista i catalanista fins els anys vint del segle XX. En definitiva, tot i que la dreta burgesa s’apropiés del moviment, els orígens del catalanisme polític els hem de cercar en l’esquerra popular." 





divendres, 13 d’abril de 2012

Països Catalans; la revitalització com a concepte

Repassant un xic la nostra història, el nom de "Països Catalans" ha passat per diverses fases. Si ens atenim ençà l'època tardofranquista i de la transició, que tingué com a gran ideòleg el suecà Joan Fuster, queda ben reflectit que aquell moment fou el gran big bang del nom de la nació catalana, que diversa gent arreu de tots els territoris començaren a emprar com a mot agrupador identificatiu de diverses dimensions (cultural, lingüística, política,...) el corònim de Països Catalans, com així ho demostra el gran nombre de llibres que es publicaren parlant sobre el tema.



Després d'una minva del seu ús i del conseqüent desancís creat en bona part per l'esdeveniment de la denominada "batalla de València" i tot el què comportà, amb l'afegit importantíssim que representà  la porta tancada per l'estat espanyol amb la negació a les autonomies a poder-se federar entre elles (amb l'excepció basco.navarresa, tot sigui dit), aquella il·lusió i aquell entusiasme viscut en uns temps en què nacionalisme, Països Catalans i progressisme semblava que n'eren potes d'una mateixa taula, molt aviat donaria pas a una sensació boirosa com la d'haver perdut una oportunitat única, com si al final de la transició tot hagués canviat per romandre igual. Aquella sensació i la consolidació de les autonomies faria passar als apologètics dels PPCC una veritable travesia del desert ben llarga, massa llarga la dècada dels vuitanta i bona part dels noranta.


(la Senyera preautonòmica valenciana en flames)

Però vet aquí un dia, quan els tambors de "guerra" ja sonaven llunyans, el catalanisme tornà a fer-se preguntes sobre territorialitat, sobre llengua i cultura, sobre interessos compartits amb la resta de la catalanofonia, com una ombra de la què no podia desfer-se, com una ferida mal tancada que  tot i els constants esforços que esmerçà el pujolisme governant en inhibir-se del tema,  tornava a obrir-se, tot i que sense fer soroll es subvencionessin entitats culturals pancatalanistes i que tímidament es col·laborés des de CiU amb BNV i PSM. Parlo de finals dels noranta i sobretot desde que som al nou segle.
Des de llavors molt s'ha tornat a escriure sobre els Països Catalans, molts dubtes segueixen plantejant però també torna a aixecar esperances de trobades, de confederacions i de noves col·laboracions (EURAM) dintre de l'espectre catalanista. Com a conseqüència d'aquest reviscolament les reaccions de signe contrari no s'han fet esperar i són constants els atacs a aquest supòsit (pex, es titllà a Maragall d'emperador de la nova euroregió).

Fruït del dit desvetllament nacional, en són uns quants exemples els següents textos publicats, que vull compartir amb tothom a qui l'interessi el tema. Alguns de ben recents, altres de fa pocs anys:


Els Països Catalans. Uns territoris cridats a entendre's: Guardamar a Presència. EL Punt-Avui