dimecres, 23 d’agost de 2017

"Argonautes, centàurides i llavors d’enciam de Salzburg", per Quim Gibert

Imatge d'un centaure en la cultura hel·lènica

Èson, el monarca de Tessàlia, abdica a ran dels feixucs afers reials. Ho fa en favor del seu germà Pèlies. L’única condició serà que Pèlies renunciï al mandat tan bon punt el jove Jàson, fill d’Èson, tingui l’edat adient per assumir la corona d’aquest territori hel·lènic. En el moment que és un home fet i dret, Jàson reclama fer-se càrrec del reialme. Però Pèlies li etziba: «Encara no estàs preparat. Primer has de complir una gran gesta. Fer alguna cosa extraordinària per demostrar que et mereixes el tron.» Així comença l’aventura dels intrèpids argonautes (Teseu, Orfeu, Heracles... ), amb els quals Jàson solcarà confins remots. I no m’estenc més sobre Jàson i el velló d’or, un dels grans mites grecs, del qual no goso avançar el desenllaç.

El que sí goso és relacionar la serra del Pelió, una discreta península de l’est de Grècia, amb Pèlies, el rei accidental que va quedar encaterinat pel poder. Per arribar al Pelió, se sol passar per Volos, un dels ports de mar de Tessàlia. La mitologia hi ubica la construcció l’Argos, el vaixell de l’audaç expedició, en unes drassanes properes (Nea Ahialios). Així com d’allà on va salpar.

Per cert, entre el 1318 i el 1390, la Companyia Catalana d’Orient fundarà, en l’actual Tessàlia, el ducat de Neopàtria.

El mont Pelió, tal com se’l coneix, és dels pocs indrets de Grècia on la verdor persisteix durant l’estiu. I és que la vegetació d’uns boscos altius i ufanosos, que al pic de l’hivern queden nevats, arriba gairebé vora mar. Tenir a prop de la platja tanta natura, permet trobar ombres a banyistes de l’estil d’un servidor.
Platja a Pelió

La bellesa de l’esmentada península, amb forma de ganxo, banyada per l’Egeu, segurament explica que les centàurides i els centaures s’hi establissin. Malauradament la majoria d’aquestes criatures, meitat persona meitat cavall, eren salvatges. I van convertir el Pelió i altres topants de Tessàlia en unes contrades on hi senyorejava la llei de la selva i el descontrol. Tot i la mala fama que arrossegaven aquests estranys genets, també és cert que n’hi havia que eren nobles i savis (mestres, astròlegs, sanadors, endevins... ). Jo no vaig tenir la sort o la dissort, a hores d’ara no ho sé, de trobar-me’n cap. I probablement és així perque fa una colla de segles aquests sagitaris foren expulsats del Pelió per Piritou, rei dels làpites, a causa d’un conflicte etílicoconjugal.


A Kissos, un llogarret encastat en un dels turons del Pelió, els carrers són costeruts i empedrats. Un bé de Déu de kiwis i raïms, en procés de maduració, pengen d’un cobert fet amb troncs i farcit de branques. Aquesta mena de pèrgola presideix el pati de l’antic hostal Martiou, que aixopluga als residents de la calorades estiuenques. Ashley i Peter, una parella jubilats londinencs, hi passen els estius. També hi passa unes setmanes en Geoff, un anglès establert a Atenes, i el seu gos cec i envellit, que cada matí es lleven a les 5 per banyar-se a la platja. El Martiou és ara un centre holístic, anomenat Kalikalos (www.kalikalos.com). Bona part dels que s’hi allotgen hi fan cursos de creixement personal; ioga; flors de Bach; biodansa; cuina vegetariana grega; massatges; art experimental; meditació vipassana... Potser caldria oferir algun curs de risoteràpia, atès que hi ha grecs que són força eixuts. El casalot és festejat per girasols, roses, geranis, entre altres plantes d’un jardí d’allò més florit. Mentre trec les males herbes i vaig regant les petites feixes de l’entorn, una senyora de Salzburg, la Kristin, m’ensenya les llavors d’enciam que ha dut expressament d’Àustria. Li fa molta il·lusió veure com aniran creixent. Conviure i aprendre és, de fet, l’esperit de la comunitat ecològica.

Quim Gibert, psicòleg i coautor de "Removent consciències"

dissabte, 12 d’agost de 2017

"Un bocí de cel a Quios" per Quim Gibert

Protestes de refugiats a Quios *Imatge: Ara.cat


Un bocí del cel a Quios

«Hi ha un circ que mossega, i amb les dents desvetlla la son/ i cada dia s’adorm com si aquell dia fos el darrer/ hi ha un circ al carrer, som viatge i som germans/ hi ha un circ que dibuixa somiadors caminant per la corda fluixa/ hi ha un circ tresor que respira flaire de vida». Així s’expressa musicalment Txarango a Benvinguts al llarg viatge, C.d. inspirat a ran de l’estada del grup a Idomeni, ciutat grega a pocs kilòmetres de Macedònia, maig de 2016, en plena crisi dels refugiats.

Quios, ciutat turística i illa grega, a pocs kilòmetres de Çesme, un dels principals ports de creuers de Turquia, juliol de 2017, la crisi dels refugiats s’eternitza. Hi ha un tipus, de cap a 30 anys, que va amunt i avall per Souda, una de les platges de la ciutat. Entre la platja de Souda i la ciutadella emmurallada de Quios, hi ha el camp de refugiats que sol acollir, en tendes de campanya, el degoteig incessant de refugiats.

A causa de l’indret i de les faccions del vianant inquiet, és fàcil d’endevinar que és un dels tantíssims refugiats que han arribat a Grècia, de negra nit, esquitllant per mar els guardacostes grecs. Els dubtes sobre l’esmentat home que pul·lula (més tard sabré que es diu Hussein), s’esvaeixen quan, amb un to de súplica, interromp bruscament la conversa que un servidor mantenia amb una voluntària d’una ONG escandinava. Ens explica que la seva muller, Safaa, natural del Iemen, igual que ell, ha tingut naixement a l’hospital de Quios. Tot i que el part ha anat bé, afegeix que els han assignat una habitació, que han de compartir amb una família grega molt peculiar. Ens prega que l’acompanyem fins a l’hospital, petició que acceptem sense dubtar. I certament és així. 

La partera del costat sembla de tenir algun retard mental. I els familiars que l’envolten desprenen molt mala olor de tan deixats com van. Tenen tota la pinta de ser indigents. L’àvia d’aquesta família tan depauperada, una senyora decrèpita, en lloc de fer festes al nét, també acabat de néixer, el molesta, amb una certa agressivitat. L’escena sembla un film de terror. Això explica l’angoixa d’en Hussein, el qual constata que és una temeritat deixar sola, a l’habitació, a una Safaa esgotada i a la Jumana, la filleta de poques hores. I, sobretot, durant la nit, atès que en els hospitals grecs no deixen estar-hi ni de vetlladors als familiars.
Tant la voluntària escandinava com qui signa demanem, amb el vist-i-plau d’en Husssein, un canvi d’habitació per a la seva muller i la menudeta. La infermera no ho accepta. No obstant això, s’adreça a la família de la partera veïna exigint un millor tracte al nadó i més higiene. I assegura que no cal patir per res. La infermera parla amb convençiment. En Hussein respira fondo. Safaa i Jumana dormen plàcidament. Dies més tard em trobo en Hussein pel carrer, amb el futur cotxet de la Jumana. Està eufòric. Em vol convidar tant si com no a un cafè. 

Situació geogràfica de l'illa grega de Quios, a tocar de Turquia

Hussein és enginyer civil. Va cursar els estudis a Kuala Lumpur, Malàisia, amb una beca pel seu talent en aquest àmbit. Però només tornar al Iemen natal va esclatar la guerra i fou segrestat per sospitós. Per mitjà de cinquanta mil gestions, familiars i amics aconseguiren alliberar-lo. I fou llavors quan va decidir fugir d’aquell infern amb la Safaa.
Les grans històries solen produir-se fruit del contacte amb desconeguts. Ens ho recalca l’escriptor búlgar, d’origen sefardita, Elias Canetti quan diu que l’aprenentatge ha de continuar sent una aventura: «El que aprenguis en el moment haurà de dependre de trobades casuals i haurà de continuar així, de trobada en trobada, un aprenentatge en metamorfosi, un aprenentatge en el plaer.»     

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències