dijous, 19 d’abril del 2018

«Mbrk, un dromedari sahrauí», per Quim Gibert


Mbrk, un dromedari sahrauí

«Kori creia que els camells també parlaven, perquè movien els llavis com les persones. Kori no sabia que el camell empassa primer tot el que li cap a l’estómac, i més tard ho torna a la boca i ho va mastegant poc a poquet. El moviment de les seves mandíbules i els seus llavis, remugant, li feia creure a Kori que els camells deien paraules». I és que Kori, el protagonista de Palabras de Caramelo (Ed. Anaya), és un vailet sord de 8 anys de Smara, un dels assentaments dels refugiats sahrauís a Algèria. A causa de la seva dificultat auditiva, Kori acudeix a un centre d’estimulació sensorial dels camps de refugiats. La mestra no se’n surt a l’hora d’ensenyar-lo a llegir i a escriure. I, per tant, Kori tampoc acaba d’entendre als humans per mitjà del llavis i de la cara. L’excepció és Caramelo, un camell de la seva tia. «Pensa que és l’únic que l’entén, i interpreta pels moviments dels seus llavis tot allò que li explica», aclareix Gonzalo Moure, l’autor del llibre infantil. Aleshores, Kori sentirà la impetuosa necessitat d’aprendre a llegir i escriure a fi i efecte de poder contar als amics i coneguts allò que li diu Caramelo.

Moure, que gairebé cada any visita l’enclavament sahrauí de la província algeriana de Tindouf, confessa que es va inspirar en el testimoni d’una xiqueta sorda dels camps sahrauís, que li va preguntar si els camells parlaven: «Per als seus ulls, sense el sentit de l’oïda, aquell moviment era com el de les persones al parlar».
Auserd, un altre dels poblats sahrauís a l’exili, és a mitja hora en cotxe de Smara. No hi manca tampoc un centre d’estimulació sensorial per a sords i cecs, que atén a 12 alumnes, d’entre 5 i 12 anys, amb una pèrdua visual o auditiva del 80% o més. Una de les mestres que hi exerceix, des de fa 4 anys, havia estat una ex-alumna. Just al costat hi ha una escola de diversitat funcional, on hi assisteixen 44 alumnes amb necessitats educatives especials lligades a la síndrome de Down; les deficiències cognitives; l’espectre autista, les alteracions del llenguatge... L’esmentada escola inclou un taller de costura i de fusteria per als adolescents. Les tasques professionals lligades a la funció pública són gairebé com un voluntariat: la remuneració és de 60 euros cada trimestre sempre i quan el govern de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) disposi de liquiditat.

Hi ha granges de dromedaris (els camells són autòctons de l’Àsia) cap als afores d’Auserd i d’altres poblacions de l’exili sahrauí. Jatri és un dels veterinaris locals. Va cursar els estudis de franc a la Cuba de Fidel Castro. Em diu que cada matí es lleva a quarts de 5 per fer el seguiment, des de l’escorxador, dels exemplars sacrificats. La carn de dromedari és molt apreciada. Moltes de les famílies refugiades tenen bestiar a prop de casa, especialment cabres i bens, que pul·lulen al seu aire durant la jornada. I sempre hi ha algú que, a més a més, té un dromedari palplantat a ran de casa. Això sí, lligat d’una pota, a sol i serena, atès que si s’escapa, la feinada que hi ha per arreplegar-lo!

Mbrk, que vol dir sortós, és un dromedari jove d’Auserd, blanc i pacient, però quan se li acaben els torrons, deixa anar coces a tort i a dret. I fa xisclets de desaprovació quan l’ensabona el propietari. No vaig gosar donar-li conversa. Però més d’un probablement es pregunti de què podia parlar Caramelo amb Kori. Segur que en el relat de Gonzalo Moure queda desvetllat l’enigmàtic entrellat.


Quim Gibert, psicòleg i coautor de Llengua i emoció

dilluns, 9 d’abril del 2018

«Tala abhal», paraula de sahrauí, per Quim Gibert

Panoràmica d'un campament sahrauí a l'exili

«Tala abhal», paraula de sahrauí

«Tancam es ulls, imaginam fosca i silenci totals. Espai obert, fins i tot el cel, són platges infinites. Es aliments més primordials, falta i defecte brutals (...) Es meu desert, sempre es meu desert, són cactus, són espines. Un sol blanc, ficus vegetals, ses plantes signifiquen», així descrivien els mallorquins Antònia Font, l’any 2002, la llibertat, la magnitud, la longitud... dels deserts.

El sol i la manca d’aigua són els pitjors adversaris dels fills i nets d’aquells beduïns, que han deixat de ser nòmades. N’hi ha que s’han fet discrets hortets de raves, remolatxa, pastanaga, tomàquets, cebes... Però per a poder viure en els camps de refugiats sahrauís, que són a la hamada algeriana, allà on el desert es torna rocallós, la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) ha hagut de construir plantes d’abastament d’aigua a partir de 9 pous d’uns 100 metres de fondària. No obstant això, la comunitat sahrauí a l’exili en necessita el doble. I és que el termòmetre s’acosta gairebé als 50 graus al pic de l’estiu. Els treballadors de la central d’osmoregulació diuen que la propera gran guerra serà la de l’aigua. Els consta que tant Estats Units com Rússia tenen identificats els principals aqüífers del món.

El suport internacional, inclòs el català (Generalitat de Catalunya, la Universitat de Girona, La Paeria de Lleida, un centenar ajuntaments catalans implicats, Medicus Mundi Catalunya...), ha estat cabdal tant per la creació, el 2010, dels citats dispositius de tractament de l’aigua com a l’hora d’impulsar el Laboratori de producció de medicaments de la RASD, entre d’altres iniciatives. Simultàniament a Auserd, posem per cas, s’han dinamitzat projectes familiars d’obertura d’una bugaderia; d’una fleca; d’una pastisseria; d’una pizzeria; d’una granja de llet de cabra; d’una fàbrica de cuscús... L’avançament de la dotació econòmica per fer aquestes inversions es retornada gradualment. Import que, al seu torn, serà destinat, en exclusiva, a finançar nous projectes.

Des del passat estiu el govern d’Alger ha fet arribar la llum als campaments. Tant la instal·lació elèctrica com el subministrament i el consum que se’n deriva, ara per ara, és de franc. Però, qui més qui menys, sospita que tanta gentilesa serà efímera. I que, llavors, no hi ha cap garantia que les famílies sahrauís, que solen funcionar amb pressupostos molt austers, puguin assumir la despesa. Algèria també es fa càrrec del manteniment de les carreteres.

Hi ha famílies que aprofiten els dies festius per fer obres d’ampliació de la casa. Per fer-ne més via, solen convocar parents i amics, que no paren de fer ciment i aixecar paret col·locant maons sota un sol imponent.

Un camió cisterna omple periòdicament el dipòsit d’aigua familiar de Marian i Ahmed. Mainara, neboda trapella de 3 anys, que viu al costat, em repeteix una i altra vegada «tala abhal». Dedueixo que em proposa a jugar amb ella, ara que justament no em ve bé d’entretenir-la. I és que, en d’altres moments del dia, li he fet festes. M’equivoco. El seu és un gest acollidor: em vol ensenyar casa seva. La traducció de «tala abhal», no és altra que «vine, entra.»


Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències

*Fotografies: Quim Gibert

dimarts, 3 d’abril del 2018

"Afers bucodentals en el Sàhara", per Quim Gibert


Afers bucodentals en el Sàhara

Sàlek va obrir el 2004 un menut consultori dental, que inclou un talleret de pròtesi. Pere Vinyoles-Ajuntament de Centelles figura en una de les plaques de l’entrada del dispensari. Cooperació Osona-Sàhara és el que diu l’altre rètol.

Amb la col·locació ambdues inscripcions, Sàlek està convençut que la seva reputació professional ha millorat entre els veïns d’Auserd, una de les poblacions dels camps de refugiats sahrauís. Pere Vinyoles va ser un dels dentistes que li va lliurar gran part del mobiliari dental i altres recursos de segona mà. Ens recalca, a tothora, que les visites les fa de franc. Aclareix que els pacients només paguen el material que utilitza, tot i que quan es tracte de gent gran, canalla, dones embarassades, famílies pobres... ni es veu en cor de cobrar res. És àgil i resolutiu atenent les visites. L’aigua de les escasses fonts del Sàhara duen un excés de ferro, que en molts casos produeix unes taques en la dentadura de la quitxalla.

Amb 12 anys Sàlek va ser un dels 800 vailets sahrauís que, a bord d’un vaixell de gran eslora soviètic, va salpar d’Orà, Algèria, en destinació L’Havana. Corria l’any 1985. Aleshores, tot els homes vàlids, a partir dels 16 anys, (i, fins i tot, algunes dones) eren al front de guerra a ran de l’ocupació marroquí del Sàhara Occidental. En paral·lel, calia que les noves generacions poguessin disposar d’una bona formació acadèmica, d’igualtat d’oportunitats i d’una salut de ferro. Cuba, país amic de la República Àrab Sahrauí Democràtica, oferia aquesta possibilitat, sense cap cost, als més joves. Tant és així, que l’illa caribenya va acollir, entre el 1978 i 1992, 4.000 adolescents, la majoria dels ara són titulats en estudis superiors en tots els àmbits universitaris. Actualment hi ha mainada que cursa secundària en el col·legi cubà Simón de Bolívar, establert a Smara, un altre dels assentaments sahrauís, en el qual bona part de les classes són impartides en llengua castellana. I, aleshores, els que decideixen fer estudis al Carib, disposen d’una bona base en castellà. També hi ha països del món àrab que fan costat als sahrauís. El mateix govern d’Alger ofereix gratuïtament residències per a estudiants de secundària sahrauís a Sidi Bel Abbes i altres punts d’Algèria.

Només posar els peus a L’Havana, Sàlek va patir el primer contratemps: li pisparen l’equipatge. És bastant inaudit que en terra sahrauí ningú et prengui res. Els sahrauís et recorden que entre ells s’ajuden: no hi ha rodamóns ni residències de la tercera edat. A l’illa de la Juventud, en terra cubana, Sàlek va acabar la primària. La secundària la va cursar en un internat estudiantil, acompanyant per monitors saharauís. Els estudis universitaris els va fer a Camaguey, una de les ciutats més importants de Cuba, en una altra residència però de caràcter internacional. D’allà en sortirà amb la titulació de mecànic dental, l’equivalent a protèsic.

Sàlek espera en candeletes l’arribada, el mes entrant, de Cooperació Osona-Sàhara. Sap de bona tinta que l’esmentada associació i d’altres d’italianes li subministraran gran part d’una llista llarga de productes i materials indispensables per poder continuar exercint la seva feina en condicions.   


Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències
Fotografies: Quim Gibert