divendres, 29 de juliol de 2016

Pactar com qui es juga la pell, per Tomàs Escuder


Pactar com qui
 es juga la pell

Ja sabem que no és  el mateix ser ric que pobre, anar en cotxe o a peu, ser agermanat o botifler...i que hi ha qui  en un pacte es juga la pell, i qui es pot permetre riure.

Vivim temps d’esperança per als valencians. Malgrat tant d’atac persistent i malèvol contra la nostra pervivència com a poble, com a País.

El pacte , per a  l’actualitat  i per al futur , ens interessa si s’hi contemplen de tu a tu, d’igual a igual.

Al llarg de la nostra història els esdeveniments ens han anat , principalment, a la contra. Deu ser per allò de que som fenicis i per tant comerciants i viatgers i no guerrers i habitadors de castells.

Hem patit i patim desfeta darrere desfeta. I no parle només de les militars. I , tanmateix, resistim i , sortosament però, per insistència com a grup ens trobem davant unes circumstàncies relativament bones. Inimaginables fa només uns pocs anys.

Com ens demostra la història dels llibres però també la personal només que tinguem uns quants anys  els avanços han estat considerables en alguns aspectes. Deixem però les disquisicions d’aquest tipus per a un altre moment. Ara, el que hi ha sobre la taula,són les relacions immediates que les diferents forces polítiques tenen en l’agenda.

Ara el que s’imposa de manera  un tant peremptòria però també perversa, és el pacte.  Del que diuen els que manen que cal que n’aprenguem.

Som fenicis, ja ho he dit, i els valencians estem acostumats al pacte. Ho hem fet i ho farem. Però pacte vol dir contracte entre iguals. I no imposició  entre aquell qui té la força ( i parle de totes les forces: militars, religioses, econòmiques i of course, polítiques i legislatives) . I nosaltres en aquest punt, una vegada més, i com quasi sempre, estem de la banda dels que no tenen quasi altra opció sinó la de  claudicar.

El valencianisme compta amb un braç polític com mai l’havíem tingut.

Volem pactar sí. I no sols per un govern més o menys. Sinó que ho volem fer per al conjunt del nostre país, per al nostre futur. De manera general i global. Es a dir pactar podent decidir nosaltres sobre quin model ens interessa més com a valencians. I no pactar únicament per a quatre anys de legislatura i per designar un parell de personatges poc  interessats en la  problemàtica nacional valenciana.

A nosaltres, el pacte , per a  l’actualitat  i per al futur , ens interessa si s’hi contemplen de tu a tu, d’igual a igual, les nostres propostes. A nosaltres ens va la pell com a poble.

Els temps són millors ara  del que han estat mai per la força del valencianisme . Un sentiment clar i rotund que  compta amb un braç polític com mai l’havíem tingut. Es una cosa bona i novedosa en molts aspectes. Però precisament per aquesta situació de novetat i de desconeixement dels jocs de poder instal·lats a Madrid hem de ser lúcids, previnguts i cautes.

Acceptem si voleu la nostra subordinació política a un orde exterior i més fort. Perquè , de moment, no ens queda una altra opció. Que siga però a canvi d’obtindre beneficis i concessions puntuals en alguns punts de  bàsica importància.

Clar que necessitem el pacte. Però un que , des d’un principi considere la nostra condició de ciutadans i ciutadanes del mateix nivell que els altres.  I, si amb la nostra voluntat pactista no se’ns considera be caldrà que plantem cara. I fer-ho a la manera com sabem. Resistint com la mata de jonc a les embranzides que sempre hem patit. No vindrà d’una vegada més. Eixa capacitat de resistència ningú no ens la pot negar. Portem dos-cents anys aguantant.! Però entenem que és hora , pel moment  de la història que vivim,  de que els nostres polítics busquen el pacte Però amb la consciència clara de que ens hi juguem la pell.

Tomàs Escuder


dijous, 21 de juliol de 2016

"Notes per a una identitat valenciana al sud", per Josep Escribano


Notes per a una identitat valenciana al sud

Josep Escribano. President d’El Tempir
Diguem-ho clar i ras: després de més de trenta anys d’autonomia, el sud continua sent un territori perifèric en el conjunt del país. No és l’únic, però. El Maestrat i els Ports també ho són. Això sí, una perifèria especial, perquè són terra de cruïlla juntament amb les Terres de l’Ebre. Nosaltres, per contra, som frontera lingüística, paradoxalment plens de fronteres internes (històriques, identitàries, lingüístiques…) que ens desvertebren com a valencians. Amb tot, tant l’un com l’altre, malgrat tenir realitats demogràfiques, econòmiques, culturals i sociolingüístiques ben diferents, són terres que saben trobar-se i entendre’s a l’hora de coordinar esforços i reivindicar el progrés econòmic i social de la seua gent i la voluntat irrenunciable d’incardinar-se en un projecte unívoc de país que els tinga en compte i que respecte els particularismes territorials.
Ara bé, fóra infantil atribuir la culpabilitat absoluta d’aquesta qualitat de perifèria en el cas del sud a les elits governants del Cap i Casal que han tingut una voluntat feble, en uns casos, o nul·la, en uns altres, de vertebrar el País Valencià des de l’aprovació del nostre primer Estatut d’Autonomia. La culpabilitat també cal atribuir-la a les classes dirigents de les grans ciutats i pobles del sud, perquè, si bé no han tingut un projecte clar de futur per al seu municipi –excepte l’urbanisme salvatge en molts casos–, tampoc l’han tingut a l’hora de reconnectar el migjorn amb la resta del país; o si l’han tingut, aquest no ha remat mai a favor dels interessos del conjunt del poble valencià. Hem patit i patim el famóscampanilisme italià.
Per tant, el gran repte dels pròxims anys és avançar en la construcció de la identitat valenciana de la línia Biar-Busot cap avall una vegada que aquests més de trenta anys d’autonomisme han permés l’aparició, des de la societat civil, d’una mínima infraestructura local, comarcal i supracomarcal que treballa per la dignificació de la llengua, la cultura i la vertebració territorial. Parlem d’un nervi cívic que empeny els partits polítics a assumir aquests objectius amb major o menor fortuna. I si es tracta de «fer valencianitat», la qüestió següent a plantejar és si es pot construir aquesta valencianitat a partir de la llengua.
Certament, el valencià crea valencians al sud. Una realitat diferent és la de les comarques centrals, on, el parles o no, ja ets valencià pel simple fet d’haver nascut en la província administrativa de València. Algú podrà dir que també es pot ser valencià parlant en castellà (o fins i tot anglés o àrab). Efectivament, es pot ser valencià sense parlar valencià. Però és a les terres del sud on la valencianitat com a identitat és més qüestionada o poc sentida llevat que sigues valencianoparlant. En altres paraules, com podem passar de ser administrativament valencians a ser emocionalment valencians amb sentit de pertinença?
Atesa la pluralitat lingüística i d’origen de la nostra gent, cal dir que la valencianitat no és crear escoles, centres sanitaris o carreteres de manera asèptica. La valencianitat implica també «ànima de ser» perquè ho fórem i ho serem, és a dir, voluntat d’impregnar en tots els valencians la voluntat ferma de millorar totes les seues condicions de vida en un projecte col·lectiu, il·lusionador i transformador que tots podem construir conjuntament i, per tant, fer que pague la pena «ser valencià» per a un oriolà, un alacantí o un elder.
I la llengua? En quin lloc queda en aquest projecte? Un analista amatent comprovarà que la llengua és en l’actualitat un element molest al sud per als interessos electorals dels partits polítics en general. Per a uns, és una nosa en el seu projecte de fer d’Elx la capital del Baix Vinalopó-Baix Segura, on el castellà continua tenint un paper vehicular, i el valencià mereix respecte i consideració, però se li nega el caràcter de llengua de cohesió social. Tan sols s’hi apliquen polítiques voluntaristes de promoció que no molesten o qüestionen l’estatus de l’espanyol. Per a altres, el valencià ha de quedar reclòs al seu estricte àmbit familiar, de manera que es moga entre la marginalitat pública i la total desprotecció. Fins i tot, la llengua corre el perill de quedar restringida a un tret identificador d’una ideologia concreta, una ideologia de tribu, i no patrimoni de tots els habitants del migjorn. Però és obvi que no parlar valencià o no tenir-lo com a segona llengua patrimonial t’allunya de la valencianitat i et fa caure en l’altra alternativa identitària: l’alacantinitat (i en algunes zones, en la murcianitat), succedani de l’espanyolisme provincial.
Per a El Tempir, el valencià és el tret que ha de permetre la identitat valenciana al sud. I ho defensem per diverses raons: la primera, perquè la millor proposta de vertebració del sud ha de fer-se des del sud i per al sud, amb la complicitat del Cap i Casal; la segona, perquè en eixe projecte no s’exclou a ningú ni per la seua llengua ni pel seu lloc d’origen, i en atenció a això cal aprendre a gestionar el multilingüisme i la multiculturalitat a casa nostra; la tercera, perquè aquí, com a la resta del país, la valencianitat és plural i, per tant, haurem d’assajar vies que permeten fer viables o possibles que «ser alacantí és la manera de ser valencià» o «ser oriolà és la manera de ser valencià»; la quarta, posar les bases de millora de les condicions de vida dels nostres conciutadans perquè pague la pena ser valencià, oferir-los un pack en què el valencià entre com un element més, bàsic i imprescindible, que l’integra. Si podem materialitzar aquestes quatre premisses en els pròxims anys, avançarem en identitat, avançarem com a poble.
És així i no d’una altra manera que el valencià podrà tenir les mínimes garanties de ser llengua de cohesió social i constituir un incentiu laboral i una excel·lent eina generadora de relacions afectives per als qui no siguen valencianoparlants.
Article publicat al nº 417 (juliol/agost de 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar 
Imatge: La Veu del País Valencià

dijous, 14 de juliol de 2016

"Territori i imaginari" o la necessitat de crear un discurs simbòlic valencià, per Tomàs Escuder

Font

Territori  i imaginari

Ja no som una tribu ibèrica mirant de conquistar el tossal on hi viu una altra. Vivim en  un temps i en una societat on, per grandíssima sort, no fem guerres per conquistar territori. Es un fet important per a la nostra convivència quotidiana.

Ara, això no significa que no hi hagin, en un nivell diferent guerres. De vegades, sovint, soterrades o que es dilueixen en el magma de la immediatesa i el soroll ambiental dels esdeveniments socials.
Però de guerra n’hi ha.

El nostre capital simbòlic en tant que gent valenciana, és un camp en el que sempre estem en territori fangós

Que no és basa en la conquista del territori sembla evident. No utilitzem la violència física per ocupar un espai  dins  el litoral  tan massificat. I no la utilitzem tampoc per construir una urbanització o aparcar el cotxe. Ara, la guerra s’ha traslladat  cap al discurs social , eixe imaginari tant potent i primari. I utilitzant el que , segons el sociòleg Pierre Bourdieu, és el capital social , i més concretament el que  anomena “capital simbòlic” acabem fent la guerra encara que incruenta.

I en això hem estat i estarem els humans. També els valencians i valencianes.
Es cert que tenim un territori més o menys demarcat i pel qual no hem de fer servir les armes. Però el nostre imaginari col·lectiu, el nostre capital simbòlic en tant que gent valenciana, és un camp en el que sempre estem en territori fangós.

Sembla per tant prou evident que , per a una normalització de la nostra identitat col·lectiva ens caldria una bona empenta. I edificar eixe entramat mental de manera tal que responga als nostres interessos.

Si no construïm un discurs simbòlic propi aquest serà construït contra nosaltres 

Ocupar el que la major part dels investigadors socials anomenen l’espai públic seria una primera passa en el sentit de poder expandir a  sobre la imatge simbòlica del que volem construir com a entitat valenciana.

Els recursos per a una tal cosa caldrà triar-los d’entre aquells de la nostra història que ens semblen més adients conforme a una forma determinada de concebre la societat valenciana.

Vivim uns temps, líquids, segons estudiosos, per dir que tot fluctua amb molta rapidesa, que les veritat absolutes són poques i que les societats estan sotmeses actualment a canvis ràpids i profunds.

En aquest marc on cal considerar no tan sols el més immediat , com seria l’espanyol, sinó els referents següents com la Unió Europea, les ribes de la Mediterrània i fins i tot les més allunyades però no menys òbvies, la construcció d’eixe capital simbòlic propi esdevé una qüestió de supervivència pura i clara. Perquè utilitzant el símil fusteria de que “ la política que no fem nosaltres , la faran contra nosaltres” podem dir que si no construïm un discurs simbòlic propi aquest serà construït contra nosaltres. I llavors esdevindrem un apèndix més d’alguna cosa que no serem  nosaltres.

La necessitat de construir aquest imaginari no ens és obligat únicament per a que no ens passe com a la gent que, no tenint referents  mentals clars pateixen malalties de diversa importància. Sinó que  ens ve perquè és tracta de la pura supervivència. I en molts sentits. No només en aquell que és primer, si deixem de banda el territori  , com és l’econòmic sinó, tant important com ell el de la construcció d’una societat no alienada, responsable i capaç de decidir per ella mateix el seu propi futur.

En aquest procés de creació importa moltíssim la conjunció de la major part dels grups i classes socials. Fer un país deixant de banda col·lectius bàsics  seria un error imperdonable. I una manca de visió perquè aquest territori i el seu imaginari s’ha de fer amb el ventall més ample possible.



Tomàs Escuder, sociòleg i escriptor  

dimarts, 5 de juliol de 2016

"Elogi dels camins paral·lels", per Tomàs Escuder o la importància de crear sinèrgies entre PPCC

Foto grup Ferrmed de Levante-emv


Elogi dels camins paral·lels

El senyor Borja de Riquer , que és  un senyor que en sap molta d’història   i la du al servei  de causes que ens afecten, posa en evidencia alguns dels fets capitals d’un període important relativament recent de la nostra història.

Els efectes i defectes que la figura de Francesc Cambó va tindre per a Espanya en general i per a Catalunya en particular encara avui es poden notar.
  •  La premsa valenciana, si és que la podem titllar de tal, no és especialment favorable a la idea de construir un País fort i clar.

Llegint amb la perspectiva que donen els anys passats es poden descobrir certes simil·lituds, alguns camins paral·lels entre el passat i el present . Especialment simptomàtics i adients per a llegir en clau nacional els fets valencians. Alguns fets.

La premsa, i especialment la valenciana, si és que la podem titllar de tal, no és especialment favorable a la idea de construir un País fort i clar. La major part de les vegades en dóna una de calça i una d’arena. Massa sovint desentenent-se dels esdeveniments que són claus per al desenrotllament d’un nacionalisme valencià. 
  • El loby del “corredor mediterrani” és una infraestructura importantíssima que, entre altres fets, serviria per unir més el País Valencià i el Principat.

Dic, i no és anècdota sinó categoria, que s’hi dedica  tota una pàgina,  a l’arquebisbe Cañizares i menys d’un quart per anunciar una reunió important del grup Ferrmed.

Aquesta associació, creada a Bruxel·les per fer de loby del “corredor mediterrani”  està formada per representants de les regions  franceses i espanyoles que volen potenciar aquest eix ferroviari importantíssim per a les economies de la riba oriental peninsular i el sudoest  francès. És una infraestructura importantíssima que, entre altres fets, serviria per unir més el País Valencià i el Principat.

I per ací la premsa valenciana passa de puntetes. Però a la contra. L’enfortiment d’aquesta associació a València, o  l’intent de crear una patronal de caràcter més autonòmic i passes similars dins l’àmbit  empresarial indiquen  nous camins que aquesta premsa minimitza . Camins que, com en el seu moment Solidaritat Catalana i agrupacions paregudes, poden servir de model o de referència per a construir el País . No solament des de la perspectiva política , sinó, i molt bàsicament, des de l’òptica econòmica. Més concretament : empresarial.
  • El moment polític tan important que les eleccions del maig del 2015 van propiciar ha de consolidar-se des d’aquesta perspectiva de Països Catalans.

Al final queda clar que des d’una perspectiva nacional valenciana les referències i , més encara, les sinèrgies de tot tipus han de fer camí juntament les catalanes i les valencianes. I sense oblidar però les Illes. El moment polític tan important que les eleccions del maig del 2015 van propiciar ha de consolidar-se des d’aquesta perspectiva de Països Catalans. Malgrat tots els inconvenients . I malgrat la gran resistència dels poders polítics.

Perquè o fem camins paral·lels o, tornem al de sempre: un estat en contra. Anar dividits significa,  per a la gent valenciana, pèrdues enormes. Per a la del Principat tampoc  una situació millor. 

Sembla que no és políticament correcte anunciar aquests posicionament. I és clar: el poder fins i tot anul·la les paraules.

Ho va dir el lúcid Viktor Klemperer: “ la llengua pot ser portadora de substàncies 
tòxiques”.  I suprimir-ne ho és més encara...de tòxic.

Tomàs Escuder, sociòleg i escriptor