dimecres, 26 d’octubre de 2016

Països Catalans, ritmes d'un projecte compartit






Font

Acte de la Fundació Josep Irla. Presentació de la revista "Eines" a Barcelona sobre els diferents ritmes dels Països Catalans.


BARCELONA
DIJOUS 27 D'OCTUBRE
19.30 HORES
BAR RESTAURANT LA COROMINES
Centre de Cultura Contemporània
(CCCB)
Montalegre, 5

#einesIrla


Presentació del número 26 de la revista EINES

Hi intervindran:
Jordi Muñoz, politòleg
Joan Manuel Tresserras, president de la Fundació Josep Irla





Cal confirmar l'assistència abans del 26 d'octubre a les 18 hores
a inscripcions@irla.cat o al 93 567 78 63

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Òmnium Cultural, oberta la inscripció al curs d'alguerès


«L’Òmnium Cultural de l’Alguer, informa que són obertes les inscripcions al Curs d’alguerés per l’any escolàstic 2016-2017. Lo curs és gratuït i, com als anys passats, l’ensenyant siguerà Carla Valentino. Enguany hi sigueran tres classes: la primera, endiriçada a qui no parla i no coneix l’alguerés i se vol acostar a aqueixa llengua; la segona endiriçada a qui ja parla o almanco compren l’alguerés i vol emparar al llegir i a l’escriure; i la tercera endiriçada a qui ha ja freqüentat cursos d’alguerés als anys passats i vol continuar a aprofundir l’estudi i a millorar la pròpia capacitat de comunicar en forma escrita en manera ràpida i moderna, una exigència que a dies d’avui, amb lús de facebook i dels altros social network és sempre més actual. Les llicions se tengueran lo dijous a la tarda, amb modalitats i horaris que sigueran comunicats als interessats directament de l’ensenyant. Lo curs escomençarà dijous 10 de novembre a les hores 17.00, a la sede de l’Òmnium Cultural de l’Alguer, al carrer Mazzini, 99, per continuar successivament a la Sala Manno, al carrer Marconi 10, gràcies al patrocini de la Società Umanitaria di Alghero. Per demanar ulteriors informacions i per fer l’inscripció al curs per se pot enviar una email a omnium.curs@gmail.com o telefonar al número 3450099227. Per garantir a tots los participants la justa atenció, lo número de les inscripcions siguerà limitat.»

dijous, 20 d’octubre de 2016

La Confederació d'Entitats Sobiranistes dels Països Catalans dóna suport a Carme Forcadell




La Confederació d'Entitats Sobiranistes dels Països Catalans, formada per la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, l'Assemblea Sobiranista de Mallorca i l'Assemblea Nacional Catalana, ha emès un comunicat de suport a la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, on mostra també l'oposició a la querella criminal interposada per la Fiscalia Superior de Catalunya contra la segona autoritat de Catalunya.


Comunicat:

La Confederació d'Entitats Sobiranistes dels Països Catalans, formada per l'Assemblea Nacional Catalana, la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià i l'Assemblea Sobiranista de Mallorca, mostram mitjançant aquest comunicat la nostra oposició rotunda davant la querella criminal interposada per la Fiscalia Superior de Catalunya contra la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, pels suposats delictes de desobediència i prevaricació.


Donam alhora tot el nostre suport a Carme Forcadell en aquest procés judicial engegat des de l'Estat Espanyol que demostra la manca de voluntat de diàleg amb el Govern i el Parlament de Catalunya, legítims representants de la societat catalana. La Presidenta del Parlament, va fer ús de les funcions que el reglament li atorga i ha actuat en tot moment amb obediència al poble que representa després d'haver estat escollida democràticament.

Al Principat de Catalunya, però també al País Valencià i a les Illes, farem costat en tot moment a la presidenta del Parlament. Actuarem units i amb fermesa davant aquest i tots els atacs que l'Estat Espanyol dugui a terme contra els nostres representants electes democràticament.

Barcelona, València i Palma, 20 d'octubre de 2016

http://www.peldretadecidir.cat/index.php/item/658-comunicat-de-suport-a-la-presidenta-del-parlament-de-catalunya-carme-

dimarts, 18 d’octubre de 2016

"Ciceró no és una broma", per Tomàs Escuder


Ciceró no és una broma

Un germà menut del cèlebre Marc Tul·li Ciceró li va escriure un opuscle per ajudar-lo a concórrer a les eleccions a l’alta magistratura de Roma.

El volumet que li marcà unes certes pautes de comportament acaba de publicar-se ara en una versió amanosa , pulcra i molt apropiada als temps que vivim en la política estatal.

L’oportuna traducció del títol del  llibre és aquesta “ Breviario de campaña electoral” en castellà, del que en llatí és “ Comentariolum Petitionis”  i és, com hem dit, una mena de promptuari per a moure’s en l’enrenou d’una carrera electoral. La bona adaptació del títol ens situa perfectament en el quid del tema electoral.

El seu autor, és a dir el germà menut del Ciceró més conegut , es diu Quint Tul·li Ciceró. I l’escrit va ser entregat al polític abans de la campanya que l’any 64 a.C inicià per al consulat romà.

Al llarg del llibret apareixen retratats personatges que podrien ser perfectament actuals: mentiders, aprofitats, gent que adula...corruptes.

En un punt determinat li parla del seguici que ha de dur i de com ha de parar enorme atenció a la gent que hi vaja. Insisteix en la necessitat de que l’acompanye molta gent per tal de poder mostrar a les masses el seu poder de convocatòria, que diríem avui.

El posa alerta sobre els falsos amics, els traïdors i , clarament, els enemics del moment i els futurs. En definitiva res de massa diferent del que podem veure avui malgrat els dos-mil anys passats.

El germà menut li parla extensament sobre la necessitat de simular. Simular les capacitats que no té, les mancances que amaga. No mostrar les febleses, no siga que l’enemic, sempre atent, en sàpiga treure profit.

De manera molt significativa al llarg de quasi tot l’opuscle el Ciceró menut encoratja el germà major a exercitar-se en l’art de l’oratòria. Des de l’inici de l’escrit la insistència en el domini de la paraula és ben present. Li diu que ha de ser a través l’eloqüència on ha de sobreeixir per damunt els seus enemics i que únicament amb l’ús de les bones frases podrà atreure i convertir les masses en els seus devots.

Tots aquests consells, en definitiva , per arribar al poder. Sí, però amb la presència mental de saber que ho fa en tant que “homo novus”  És a dir, com un representant d’una classe que , sense ser noble per avantpassats, ha d’aspirar a fer una política diferent.

El seguit de consells i pautes considerades en el “Breviario de campaña electoral” podrien servir, sense dubte per als polítics actuals només fent les oportunes consideracions temporals.

Res de nou en aquest sentit. Però el que sí és extraordinari respecte als nostres dies és el sentit final de l’escrit. Allò que hi traspua, fins i tot,  darrere les frases més tòpiques i arquetípiques.

Al final el que ve a aconsellar-li al seu germà , a dir-nos a nosaltres,  Quint Tul·li Ciceró no són consells i en pau. El que li demana al Ciceró major és que siga honest. Que pose totes aquests coneixements i la seua praxi al servei de les causes nobles. Que el seu comportament siga aquell que es desprèn d’una moral justa. Que siga èticament just, honorable i honest.

Aquesta és la diferència : es plantegen els nostres polítics que  la seua forma d’actuació siga honesta? Ai...! Possiblement alguns sí. Hem d’acceptar aquesta opció.

                                      Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor 

.

divendres, 14 d’octubre de 2016

El procés, els Països Catalans i l'Alguer, per Marcel Farinelli

Observar des de la perifèria: el procés, els Països Catalans i l’Alguer[1].

Avui 2 de juny, la República Italiana celebra els seus 70 anys. Auguri!

Amb aquesta piulada la Delegació del Govern de la Generalitat a Itàlia, amb seu a Roma, celebrava la diada nacional del bel paese, la festa de la república. Els actes d’aquell dia, que inclouen un passeig militar que gairebé segueix el mateix recorregut d’aquells que s’organitzaven durant el règim feixista, celebren la caiguda del règim de Mussolini, la fi de la monarquia dels Savoia, i el referèndum amb el qual els italians van escollir la república. Contemporàniament, a Sardenya, els militants i simpatitzants de les diverses ànimes del sardisme, des dels autonomistes fins als independentistes, mostraven el seu dissens cap a aquest tipus de celebracions. Entre ells, també hi havien algueresos. En un tal context, la seu algueresa de la Delegació ha preferit no pronunciar-se. Aquesta és un a imatge que dóna la idea de les contradiccions que es noten mirant el procés des de la perifèria, és a dir, en el meu cas, des de la perspectiva d’un alguerès que viu a Barcelona. Des d’aquest punt de vista, és impossible no preguntar-se com serien les futures relacions entre la minoria catalanoparlant de Sardenya i una eventual Catalunya independent. I, per suposat, que serà de la idea de Països Catalans?

Un difícil encaix
Si mirem la evolució de les relacions entre l’Alguer i la resta de territoris catalanoparlants, des de que durant la Renaixença es van posar les bases del catalanisme, sembla que estem arribant a un moment clau: l’eventual independència catalana podria canviar completament aquesta relació.

A partir de quan els intel·lectuals de llengua catalana, per la seva majoria provinents del Principat, han començat a parlar de l’Alguer, l’encaix d’aquest territori en una hipotètica nació dels catalans ha estat problemàtic. Eduard Toda (1855-1941), el gran divulgador de l’Alguer, va evitar de posar-se aquesta qüestió, tot i descriure una ciutat, i en alguns casos fins i tot una illa, rotundament catalanes, molt més del que devia ser. Els primers algueresistes (o catalanistes algueresos), que començaren la seva activitat anys a finals del segle XIX, es van dividir sobre la qüestió sí passar d’una dimensió cultural a una política. En un país jove com Itàlia, nascut l’any 1861, no era possible posar en qüestió l’italianitat. Tret de Ramon Clavellet-Antoni Ciuffo (1979-1911?) i de Joan Pais (1875-1964), ningú va voler imaginar una nació comuna amb els altres catalanoparlants. Quan l’any 1915 Alfons Maseras (1884-1939), en plena Gran Guerra, va publicar el pamflet Pancatalanisme. Tesis per a servir de fonament a una doctrina (Barcelona: Impremta Catalonia 1915), per a ell la nació catalana estava formada per «totes les terres de parla catalana, que foren, en altre temps, poblades i conquerides pels catalans». Quan, durant els anys trenta, es va començar a fer servir el terme Països Catalans, alguns incloïen l’Alguer en aquesta nació imaginada, però intel·lectuals i historiadors com Ferran Soldevila (1894-1971) o Antoni Rovira i Virgili (1882-1949) no eren d’aquesta opinió. En particular, aquest últim considerava la ciutat sarda com un territori irrecuperable. La situació no va canviar gaire durant els anys cinquanta i seixanta, quan l’Alguer es va convertir, pels catalanoparlants que vivien sota el règim franquista, un espai de llibertat. Els viatges col·lectius, com el Creuer del Retrobament (1960) i aquell dels Valencians (1963), o els actes culturals, com ara els Jocs Florals (1961), no van despertar cap solidaritat des d’un punt de vista nacional, feta excepció per Antoni Simon Mossa. Aquest intel·lectual polifacètic fou també un dels principals ideòlegs de l’independentisme sard, i sobre la qüestió sí l’Alguer hauria de formar part d’una nació catalana va prendre una posició que, però, resulta poc clara, declarant: «sards i algueresos som iguals». Simon Mossa representava una minoria, ja que els seus companys simpatitzaven per la dreta, i a més, alguns havien estat implicats amb el feixisme, per tant era impossible que expressessin solidaritat amb els catalanistes antifranquistes. És més, en ocasió dels Jocs Florals de 1961 es va arribar a un acord, entre alguns algueresistes i el Ministeri d’Afers Exterior espanyol, per evitar que els actes que es volien organitzar a l’Alguer agafessin un caràcter de protesta antifranquista i de celebració de la nació catalana. Malgrat la presència de Joan Fuster en el jurat, el clima polític feia impossible imaginar una nació catalana en comú.

La situació va canviar durant als anys setanta, quan una part del sardisme evolucionà cap a posicions independentistes. En un context completament diferent, la nova generació d‘algueresistes, inspirats per les idees anticolonialistes i antimperialistes, e influenciats per la figura de Simon Mossa, eren a les hores militants per la llengua catalana i independentistes sards. Una figura com Rafael Caria va utilitzar, per primera vegada, el català de l’alguer com una eina política, dins del consistori alguerès, on seia com regidor. Aquest grup, en el qual militava també Carles Sechi, estaven en contacte amb els nacionalistes i independentistes corsos, bascos i catalans, amb els quals es consideraven ficats en una mateixa lluita, i fou llavors que els algueresos començaren a considerar seriosament la idea d’uns Països Catalans. No es casual que el més conegut d’aquest intel·lectuals i militants, Caria, amb el recolzament de Josep Lluís Carod Rovira, fundava als anys `90 la Revista de l’Alguer: periòdic dels Països Catalans.

Durant els anys ’80, però, el catalanisme alguerès es va dividir. D’una banda aquells que miraven amb una certa sospita les iniciatives institucionals que arribaven des de Barcelona, i de l’altra aquells que estaven a favor de mantenir un lligam fluid amb els catalans del continent, i sobretot amb institucions com l’IEC o la Generalitat. Al voltant de la primera opció va néixer la Obra Cultural de l’Alguer, i tots els intents fets per què establís relacions amb altres entitats similars als Països Catalans van fracassar. Quan l’any 1990 es va fundar la Federació Llull, l’associació algueresa finalment no hi va participar, així que, per tal d’afavorir els lligams amb les altres associacions catalanistes a l’Estat Espanyol o França, es va impulsar la constitució d’ Òmnium Cultural de l’Alguer, delegació local d’Òmnium.

Les relacions entre les dues entitats, naturalment, no van ser fàcils, i això va dificultar ulteriorment que un discurs de nació comuna catalana pugues quallar. La divisió entre els algueresistes va arribar a un clímax quan es va voler impulsar un model lingüístic que incorporés les normes fabrianes, i que va portar a incomprensions insanables entre qui volia utilitzar una grafia itàlica, en particular lligats a l’Obra Cultural, i qui acceptava un la col·laboració amb l’IEC i la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’una situació que, des de lluny, pot recordar el País Valencià, amb la diferencia que, mentre el blaverisme està lligat a uns ambients dretans i espanyolistes, aquest algueresisme anticatalanista estava gestionat per figures lligades a l’esquerra i l’independentisme sard.

Les relacions entre l’Alguer i la resta de la comunitat catalanoparlant, i sobretot amb la Generalitat de Catalunya, van fer un salt de qualitat l’any 2004, quan el catalanisme conservador va perdre la Presidència de la Generalitat. Amb el canvi de guàrdia, ERC va voler marcar distància amb el governs de Pujol, i va institucionalitzar la projecció exterior de la Generalitat, que en la etapa precedent havia estat un àmbit gestionat de forma extemporani i personalista. En aquest marc es va establir una connexió directa entre Sardenya i Catalunya, mitjançant la companya aèria irlandesa Ryanair, amb un vol entre Girona i l’Alguer, i la línia de navegació italiana Grimaldi, que amb un ferri va enllaçar Barcelona amb Port Torres, a 40 km des de l’Alguer. L’any 2009 a la connexió física es va afegir aquella institucional, amb l’obertura de l’Espai Llull-Representació de la Generalitat a l’Alguer, una seu de l’Institut Ramon Llull que feia les funcions d’enllaç cultural i institucional amb Barcelona.

Amb això es creava un espai de col·laboració transfronterer que a principis del segle XXI, en un marc de crisi del model d’estat nació i de gran confiança en les institucions europees, semblava permetre de obviar la divisió de la comunitat catalanoparlant en quatre estats diferents. Catalunya semblava posar-se al capdavant d’aquella que s’ha definit catalanofonia, és a dir un espai definit per la llengua comuna que però és, a la vegada, un àrea d’influència cultural i econòmica. Més o menys, és el mateix concepte utilitzat pels francesos que, amb la francophonie, han definit un espai d’influència geopolítica que reuneix els antics territoris colonials. Aquesta política ha continuat desprès del retorn de CiU a la Presidència, i de fet el Director de l’Espai Llull, el militant d’ERC i poeta originari de Vinaròs Joan Elies Adell, ha estat confirmat. És més, l’estatus de l’Espai Llull va passar d’una institució cultural, a una representació governamental. L’any 2010 obria, a Roma, la Delegació del Govern de la Generalitat a Itàlia, i l’Espai Llull es convertia en l’Ofici de l’Alguer, una oficina de rang consular.

Aquests van ser els intents més coherents i reeixits d’establir vincles entre l’Alguer i la Catalunya autonòmica, però van generar, en la ciutat sarda, contrastos. Obra Cultural va mostrar la seva contrarietat a les actuacions de la Generalitat enviant una carta a Josè Montilla, en aquells moments President de la Generalitat, i al líders del Tripartit, Joan Puigcercós i Joan Saura, a més del líder de la oposició, Artur Mas. Els membres de la associació algueresa, entre els quals destacaven dos ex-alcaldes, Carles Sechi i Enrico Loffredo, protestaven per què, segons ells, una delegació catalana a l’Alguer no tenia sentit, i en demanaven el trasllat a Càller, la capital de Sardenya.

Tots aquest enfrontaments i malentesos, tant entre algueresos com entre algueresos i catalans, semblen demostrar una gran dificultat en les relacions entre la minoria lingüística i la resta de la comunitat catalanoparlant, en particular amb les institucions catalanes. En realitat, pel que fa les relacions a partir de la segona meitat dels anys `70, això es deu molt més a qüestions de política local sarda que no a un enfrontament ideològic. A propòsit, cal només citar un exemple. L’any 2009 Carles Sechi, històric opositor de les iniciatives de la Generalitat a l’Alguer, va fer de cicerone a Artur Mas. El futur President, en el marc de la campanya per les autonòmiques del 2010, n’aprofitava per poder criticar l’actitud d’ERC, mentre mostrava de voler respectar la voluntat dels algueresos, que eren lliures de participar, o no, a les iniciatives dirigides des de Barcelona. Mas necessitava atacar ERC allà on havia tingut uns bons resultats, Carles Sechi es volia criticar  el seu rival, l’Alcalde berlusconià de l’Alguer, Marco Tedde. L’any 2014 la situació fou completament diferent. Aquell any Sechi visità Barcelona, i en aquella ocasió va lliurar un dur atac a Artur Mas i a la Delegació algueresa de la Generalitat. En una entrevista a la Nació Digital, Sechi definia l’actitud catalana cap a l’Alguer com colonialista, mentre criticava el fet que Mas, en compte de destinar recursos a la resolució dels problemes econòmics generats per la crisi, es dedicava només a la qüestió nacional. Naturalment, el fet no va afavorir les relacions amb Ómnium, i l’associació algueresista va rebre una allau de critiques que va provocar un canvi generacional en la seva direcció. Tot i així, les relacions entre associacions i institucions catalanes continua a tenir aspectes problemàtics.

Els plantejaments actuals
La participació de l’Alguer al projecte dels Països Catalans, doncs, ha sigut sempre problemàtica. Per una banda el catalanisme conservador ha evitat aquesta qüestió, mentre aquell d’esquerres hi ha fet referència, evitant però d’especificar com reunir els catalanoparlants en una única nació, mentre es posaven en practica iniciatives cap a la creació d’un espai cultural i econòmic en comú. Amb el gir sobiranista dels últims anys, però, la iniciativa va passar en les mans d’associacions a fora dels principals partits polítics, com l’ANC. Si mirem la seva actitud, però, tampoc hi trobem uns plantejaments clars, ans al contrari és evident que existeix una confrontació entre qui vol limitar l’acció a la Catalunya estricta i qui vol afavorir la participació d’altres territoris al procés. En el document fundacional de l’ANC el principal subjecte és «Catalunya», o els seus «habitants» i «ciutadans», i només es reserven do paràgrafs a altres territoris. Malgrat els habitants d’aquests altres territoris siguin considerats de «nacionalitat catalana», i no obstant l’ANC deixi la porta obert a «tots els compatriotes d’aquells països que volen vincular-se», no hi ha un full de ruta per poder incloure tots els territoris de parla catalana en un hipotètic estat independent. Només es diu que l’Assemblea serà solidària amb entitats similars que, per iniciativa pròpia, puguin sorgir a València, les Balears i Pitiüses o la Catalunya del Nord. L’Alguer, però, no és mencionat de cap manera.

L’altra associació que està liderant el procés és Ómnium. A diferència de l’ANC, aquesta entitat ha involucrat els militants de la sessió algueresa en les iniciatives, en particular en les celebracions de l’11 de setembre que es van tenir a partir de l’any 2012. Prèviament, just aquell any, una delegació d’algueresos va participar, a Barcelona, en una important reunió de totes les delegacions territorials, amb l’objectiu de dibuixar la campanya per l’estat propi, de donar instruccions sobre com manejar els continguts d’aquesta i sobre com actuar davant dels mitjans de comunicació. En aquesta ocasió, l’Alguer fou considerada com una localitat més d’aquella nació que, el catalanisme basat al Principat, sembla decidit a construir, i els militants d’Ómnium Cultural de l’Alguer han participat, des de la ciutat sarda, a les mobilitzacions organitzades per la Diada. Malgrat això, sempre es tracta d’una participació minoritària i sobretot simbòlica, de la qual s’abstenen els simpatitzants de l’altra associació algueresista, Obra Cultural.

A partir de l’any 2012, quan el Govern d’Artur Mas assumeix el procés cap a la independència com l’eix principal de la seva acció, la qüestió de com serien les relacions amb els territoris de parla catalana fora de la Comunitat Autònoma ha passat a ser un tema de l’agenda política oficial. De la qüestió en parla en el Llibre Blanc sobre la independència de Catalunya, que diu com el nou estat hauria de mantenir relacions amb tots aquests territoris. El document indica com un tal objectiu es pot assolir consolidant la xarxa ja existent de l’Institut Ramon Llull, o potenciant les relacions culturals i econòmiques. En aquest sentit, el Llibre blanc avala el treball fet per ERC durant els anys 2003-2010, aprovant la seva estratègia d’expansió exterior a través la consolidació de la catalanofonia. En cap cas, però, el document menciona els Països Catalans.

Balanç provisional
Si consideren el Libre blanc, sembla que les institucions hagin escollit la opció d’una postura més pragmàtica, que en cap cas va en la direcció de constituir els Països Catalans, sinó en aquella de crear vincles culturals o comercials entre els territoris. En realitat, però, no podem considerar el Llibre blanc com una postura oficial, ja que es tracta d’un document produït per un organisme assessor, el Consell assessor per la transició nacional. És un òrgan que depèn de la Vicepresidència de la Generalitat, constituït l’any 2013 amb l’objectiu d’elaborar informes, donar idees i consells sobre diferents aspectes del procés. Les seves deliberacions, en la majoria dels casos, han estat assumides per la Generalitat com el punt de vista oficial, però, davant la falta d’un debat polític obert, semblen més unes declaracions d’intents que no uns plantejaments concrets. També la proposta d’una constitució catalana, feta publica fa pocs mesos, i en la qual es citava la possibilitat de considerar ciutadans els catalanoparlants residents a fora de la Catalunya independent, no té cap recolzament polític.

En realitat, l’actitud de les principals forces polítiques va en una altra direcció. Des de almenys el 2003 la Generalitat està treballant, si agafem com exemple el cas de l’Alguer, la consolidació d’un espai d’influència econòmica i cultural, on la llengua és el suport de l’expansió comercial. És un escenari perfectament compatible amb la formació d’un estat català limitat a la actual Comunitat Autònoma. En aquest marc, és fonamental que les relacions amb la República Italiana siguin òptimes, un fet demostrat per l’obertura a Roma d’una representació de rang superior respecte a aquella algueresa, així i com per la indiferència d’institucions o partits polítics cap als nacionalismes sub-estatals presents a Itàlia, en particular amb el sard. Per aquest motiu, el 2 de juny, el Delegat de Govern a Roma va felicitar la Diada italiana, mentre el 28 d’Abril, quan es celebrava la Diada sarda, no hi va fer cas.

Està clar que una eventual Catalunya independent, si vol obtenir el favor d’estats com França o Itàlia, ha de renunciar d’entrada a la possibilitat de reunir els catalanoparlant en un únic estat, com també intel·lectuals no principatins del calibre d’Isidor Marí o Vicent Partal han constatat. Les dificultats en les relacions catalano-alguereses són un ulterior indici de com l’horitzó ideal dels Països Catalans s’està estancant. Naturalment es tracta d’una qüestió en continua evolució, però la sensació és que els principals actors polítics, siguin representants del catalanisme conservador com d’aquell més progressista, han abandonant la idea de la nació comuna, més utòpica, per aquella de la catalanofonia, més factible. És una perspectiva que respon perfectament a la necessitat que una Catalunya independent tingui unes bones relacions amb els seus veïns, entre els quals figuraria –a part de França i Itàlia– un Estat Espanyol amb una part important dels seus ciutadans que parlen la llengua catalana, i que per tant podrien ser considerats connacionals.

Davant d’aquests catalanoparlants, com actuaria el futur, i hipotètic estat català? La Catalunya independent seria un kin-state, o sigui un estat que manté forts lligams lingüístics, ètnics o religiosos amb grups de ciutadans que resideixen a un altre estat, i que però es consideren part de la mateixa nacionalitat o afins. Un estat que es trobés en aquesta situació podria actuar per protegir els interessos dels seus connacionals residents a fora de les seves fronteres. Per assolir un tal objectiu, podria assumir actitud molt diverses, des d’una tutela pacífica fins a l’extrem de l’ús de la violència, per annexionar-se un territori o protegir-ne la població. En aquest cas, però, estaríem parlant més bé d’irredemptisme, i, afortunadament, aquest escenari és impensable en el context de la UE i del Mediterrani actual, mentre l’expansió cultural i comercial, basada en la llengua i en la cultura, és un tipus de política aplicada per molts estats europeus. Un exemple és França, amb la francophonie, però també Itàlia manté unes línies de política exterior del tot similars, cap a les comunitats d’emigrats a América, o cap a Malta i Còrsega, on la llengua italiana era predominant fins a la II Guerra Mundial. Entre aquests exemples es pot citar també l’Estat Espanyol, que manté una via preferencial per atorgar la ciutadania als sefardites. Llavors, si l’irredemptisme, entès com els intents d’un estat per annexionar-se territoris d’altres estats on viuen uns presumptes connacionals, no es avui una perspectiva plausible, per què els líders del sobiranisme català no afirmen clarament que l’horitzó d’un estat comú a tots els catalanoparlants és un objectiu sempre més lluny? I que al contrari, tot sembla apuntar a la creació d’un espai cultural, lingüístic i comercial en comú?

Aquí arribem a un punt que, crec, impedeix fer llum sobre aquesta qüestió: qualsevol polític que s’atreveixi a dir això clarament, deixaria en molts descontents. La idea de Països Catalans està molt present en l’imaginari independentista, en particular en aquells que han viscut la Transició o en els que tenen unes posicions més esquerranes. Aquest és el nucli històric de l’independentisme, i molts d’ells no acceptarien la renuncia a aquest objectiu, per molt contradictori que sigui. Tot i no tenir uns plantejaments clars, no es poden desprendre d’aquest horitzó ideal. Però, hi na qui no vol saber res dels catalanoparlants a fora de Catalunya. Es tracta, en part, d’antics militants que, davant de les dificultats de les quals hem parlat abans, ja consideren perduts l’Alguer i altres territoris com la Franja, mentre per un altre són els denominats nous independentistes. Aquests han madurat la idea de la separació des de l’Estat Espanyol com una solució a la mala gestió dels recursos del país, com un instrument per eliminar la corrupció i afavorir la participació ciutadana a la gestió de la res publica. No es consideren mancomunats a altres pobles oprimits, com passava als anys ’70, i no desitgen la independència per començar un procés revolucionari, sinó per administrar millor el propi país. Llavors estem davant a una dialèctica entre dues ànimes, dues corrents dins de l’actual procés: una més identitària, que no vol renunciar als Països Catalans, i un altra que més pragmàtica, que té coma objectiu només Catalunya.

Tot apunta que aquesta perspectiva més pragmàtica s’està imposant a aquella més identitària, però encara no és del tot cert que l’actual empenta cap a la independència de Catalunya signifiqui l’enterrament de l’idea de Països Catalans. En tot cas, a mitjans de 2016 sembla que el procés d’elaboració del dol hagi començat, i normalment aquests processos són llargs i poden tenir conseqüències no esperades.




[1] Aquest text és una versió resumida, sense referències, i traduïda al català, d’un article aparegut el 25 desembre 2015 dins del numero monogràfic de la revista acadèmica d’història actual Tiempo Devorado dedicat al procés (Vol. 2, núm. 3). Per aprofundir el tema, aconsello la lectura de l’original, disponible on-line: Ausencia presente: el sobiranisme catalàn desde su mas lejana periferia.

dilluns, 10 d’octubre de 2016

"La nació en marxa", per Daniela Grau

Benvolguts companys,

Permeteu-me enguany, en aquest acte de recordança de la victòria del Rei Pere al Coll de Panissars, de començar per unes consideracions personals. Vaig ser uns 15 dies a fora de Catalunya, més concretament a Hongria, amb motiu d’un col·loqui organitzat a la Universitat ELTE de Budapest pel professor Károly Morvay. Darrerament Hongria té molt mala premsa però no cal confondre el govern amb tot el país. Morvay és reconegut com a catalanista, per cert coautor dels diccionaris català-hongarès i hongarès-català, autor del “Petit diccionari fraseològic cerdanià” i recentment també coautor d’un primer volum dedicat a l’excels escriptor nascut a la Franja de Ponent, Jesús Moncada. Per la seva dedicació a la nostra llengua i cultura va rebre diversos premis a Catalunya i darrerament l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) li va atribuir el premi Batista i Roca. Fa poc va ser homenatjat a l’ELTE pel degà, pel representant de l’Institut basc Etxepare –que ve a ser com l’Institut Ramon Llull– en presència de l’ambaixador espanyol a Hongria, per haver introduït els estudis del basc a l’ELTE el 1982 i per haver fet durant 25 anys cursos i publicacions sobre l’euskara. Avui en dia el basc s’ensenya a dues universitats hongareses, a Budapest i a Szeged. El 2007 el professor Morvay va publicar una gramàtica basca en hongarès i enguany ha sortit a llum el primer diccionari hongarès-basc amb 10.000 paraules, redactat per Morvay, Izaskun Pérez i Oxel Uribe.

Essent, doncs, a fora del país se’m van acudir les següents constatacions.
La primera: s’ensenya basc, català i també gallec des de fa decennis a la Universitat de Budapest, quan a la de Perpinyà avui en dia res de basc, ni bretó, ni cors, ni occità. El departament de català a la Universitat de Perpinyà hi va ser creat als anys vuitanta. França, que pretén ser el far de la cultura –i els seus intel·lectuals els exponents de la intel·liguèntsia– i que ha aconseguit convèncer molts europeus i malauradament molts catalans, ignora el ressò internacional de les llengües i cultures minoritzades que intenta impunement aniquilar des de fa segles.

Deveu saber que Carola Delga, la presidenta socialista de la regió administrativa recentment creada amb capital a Tolosa de Llenguadoc denominada «Occitanie», va fonamentar davant de joves militants socialistes catalans el refús d’afegir-hi «Pays Catalan» amb el pretext ignominiós que «el nom català no li agradava pas» que «és sinònim d’estancament» que «la nostra identitat és desconeguda a Europa, que fa nosa».

En quin altre estat dit democràtic d’Europa el president d’una regió es pot permetre aquestes difamacions de pur estil colonialista sense ser com a mínim increpat per la premsa? La presidenta de la regió no hauria hagut de ser increpada pel govern de la Generalitat per l’insult contra tots els catalans i a més a més contra l’únic govern que reconeix l’occità i el va legitimar i oficialitzar a la Vall d’Aran i a tota Catalunya?

Segona constatació: tenim sort de poder comptar al Principat de Catalunya amb organitzadors de Trobades patriòtiques com la del Pi de les Tres Branques i d’altres, amb responsables de conservar la memòria del Fossar de les Moreres, el Memorial 1714, i de tenir entitats com l’IPECC, Indrets del Record, el Casal Josep Irla d’ERC Horta-Guinardó, la Llibreria CLAU DE VOLTA, perquè fidelment any rere any commemoren fets importants de la nostra història, homenatgen herois i patriotes, catalans i estrangers, mantenint viu el record de les lluites contra els ocupants francesos i espanyols que ens han amagat o tergiversat, i perquè donen la paraula a polítics, historiadors i també senzills militants dels Països Catalans. Un cop aconseguit l’Estat català al Principat s’haurà de continuar la tasca de divulgació de les nostres resistències i també d’aplegament de patriotes en reunions, viatges, commemoracions fins que s’editin nous llibres d’història, de geografia, de filosofia, per a escoles i instituts que contemplin la nostra història nacional global i no la història fragmentada, manipulada i emmarcada dins l’estat espanyol.

A l’estiu a la Universitat de Prada, en el marc de les sessions dedicades a Ramon Llull, un professor d’institut va lamentar-se que al Principat s’estudien textos de Ramon Llull des d’un punt de vista literari però que no es dóna a conèixer la seva filosofia ni, suposo jo, totes les recents proves de la seva genialitat en el marc de les matemàtiques, per exemple.

A la Catalunya del Nord la major part dels francesos, així com la gran majoria dels catalans, que siguin cultes o no, ignoren absolutament, no sols les atrocitats franceses imparables segle rere segle per conquerir el país, sinó ben senzillament que tenim una història pròpia, diferent de la francesa. L’única commemoració ara per ara d’un dels tràgics episodis de la conquesta francesa, la destrucció de la vila d’Elna pel rei francès Felip l’Ardit, aquell que va ser vençut al Coll de Panissars pels almogàvers i el rei Pere, compta amb la participació de l’IPECC, Indrets del Record, el Casal Josep Irla; esperem que d’ara endavant tindrà també el suport de tots els patriotes conscients que la memòria històrica condiciona la consciència nacional.

Bé prou que ho saben els conqueridors! Des de fa uns anys rebrota a la Catalunya del Nord en boca de certs arqueòlegs, el mite que va ser propagat pel sistema educatiu francès des de la creació de l’«Escola laica, pública, gratuïta» tan envejada per certs catalans. Aquest mite es resumeix en una frase ensenyada a l’escola i apresa de cor: «nos ancêtres les gaulois», «els nostres avantpassats, els gals» per tal de fer creure a milions de colonitzats tant dins l’hexàgon com a ultramar, que tots i des de sempre, érem i som francesos i compartim les mateixes arrels. En Gilbert Grau la feia servir de paradigma fa 50 anys per denunciar el colonialisme francès a tots els principatins que passaven per casa seva. Que hagi estat emprada fa uns dies pel presidenciable Sarkosy no té res d’estrany: pertany al corpus de la bíblia patriòtica francesa; més preocupant és l’intent des de fa uns anys de joves arqueòlegs subvencionats pel Consell General dit ara Departamental, d’ocultar sistemàticament que els nostres avantpassats eren ibers, de fer creure que els habitatges recentment trobats en les excavacions eren “gaulois” “gals”, de negar la pertinença comuna dels catalans d’una i altra banda a la cultura ibèrica i doncs d’enfortir el dogma republicà que la frontera separa dos pobles diferents, el francès i l’espanyol.

Us imagineu què vol dir ser català, assumir la catalanitat en aquestes condicions, quan un no sap res de la història, de la llengua, de la geografia del seu país, com és el cas de la gran majoria de nordcatalans que es defineixen com a tals i ho reivindiquen, però tot ho ignoren sense ni poder llegir ni parlar en català?

No us estranyareu doncs que el fulletó, abans en dèiem octaveta, distribuït a la manifestació del 10 de setembre a Perpinyà titulat «OUI AU PAYS CATALAN» hagi tingut com a il·lustració una barretina –símbol evidentment considerat pels independentistes al Nord com a massa folklòric ja fa 50 anys!– i hagi presentat en francès un argumentari molt curt però contundent destinat al munt de gent que TOT ho ignora de la seva catalanitat i que calia convèncer amb un text minimal, entenedor per tothom: una sola frase «París i Tolosa ens volen fer desaparèixer!» amb quatre arguments dels més bàsics: «1. No som occitans. 2. Tenim mil anys d’història. 3. El departament serà suprimit el 2021. 4. Diguem SÍ al PAÍS CATALÀ!».

Jordi Vera i el partit que presideix Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) a la Catalunya del Nord van aconseguir arreplegar uns 10.000 catalans i francesos a la manifestació del 10 de setembre amb el lema «Oui au Pays Catalan». Va ser un èxit i cal tornar al Cèsar el que és del Cèsar: l’estratègia seguida al llarg d’uns mesos d’intensa mobilització seva va ser operativa. La gent va reivindicar la catalanitat del país. No cal dir que els partits i entitats independentistes es van congregar a la manifestació. Un representant de la nostra territorial de l’ANC Francesc Bitlloch va fer un parlament en català molt aplaudit a l’igual dels altres en francès. També es va cantar Els Segadors i es van veure força senyeres.

Després de 357 anys de colonització aferrissada em sembla absolutament saludable i necessari que hi hagi joves generacions de militants catalans independentistes que facin un meritori esforç de proselitisme en francès i que hi hagi un partit que elabori una estratègia a curt termini, diferent i complementària. És també absolutament irrenunciable i necessari que altres partits i entitats com ANC/CUP/ERC/SEM/UNITAT CATALANA mantinguin i promoguin la catalanitat al Nord en clau obertament nacional i independentista i que continuem a manifestar tots al Nord el 5 de Novembre per la commemoració del Tractat dels Pirineus i de l’annexió francesa. Hem de tenir com a motor i fita la cohesió en cada territori i la cohesió global nacional, unint sempre totes les nostres forces des de la pluralitat i diversitat.

Última constatació: l’11 de Setembre, a l’endemà de la manifestació a Perpinyà, vam tenir un motiu més d’esperança en la presa de consciència i la voluntat d’alliberament de tota la nació. Els últims anys molta gent donava els Països Catalans per morts, argumentant que el concepte no agrada, que no ha arrelat, que el País Valencià es proclama nació valenciana, que des del Principat no es vol exercir cap imperialisme… etc, i justament enguany, per primer cop durant la manifestació multitudinària, s’ha parlat molt dels Països Catalans, de llur participació activa.

Com va escriure Antoni Infante, coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir al País Valencià (PDaD) –que conforma amb l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l’(ASM) Assemblea Sobiranista de Mallorca, la Coordinadora d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans–: «…no només com a mostra de solidaritat amb Catalunya en els moments decisius del seu viatge cap a la independència, sinó que també estarem participant del nostre propi camí d’alliberament i ajudant –i també exigint– que no es done cap pas sense tenir ben present el conjunt de la Nació».

La pancarta de la Confederació d’Entitats Sobiranistes amb el mapa dels Països Catalans i els logos de l’ANC, de l’ASM i de la PDaD que d’ara endavant onejarà a totes les Diades nacionals és ben explícita: «Els Països Catalans, una nació en marxa. Diferents ritmes, un mateix objectiu».



Daniela Grau

Coll de Panissars

02.10.2016

dijous, 6 d’octubre de 2016

"9 d'octubre de quin any...?", per Tomàs Escuder


9 D’OCTUBRE DE QUIN ANY…?

Mires i no veus res. Observes i endevines ja alguna cosa. En tot cas , siga com siga, el judici dependrà fonamentalment del nostre tarannà personal.

Anem per parts però.  Vora uns 800 anys després que el reconegut , admirat, i prestigiós Jaume I  iniciara la posada en marxa del Regne  la situació va com va que deia la cançó.

Aquest territori de dimensió mitjana, marginal en molts aspectes , no només en el geogràfic  respecte a diferents centres de poder sempre ha viscut en un cert espai ambigu. Hi ha hagut alguna època esplendorosa , cert. Però ja molt llunyana. Després del 1707 i la desfeta almansina la davallada és continua. Fins fa un any , més o menys , si voleu.

Mirem per exemple. Pel que fa a la societat,  la gent del País, per raons que s’han tractat i es tracten en altres llocs, ha mostrat , en general, abandó de la seua consciència nacional.

Si mirem el sistema econòmic , en tots els seus ventalls: infraestructures, ordinació territorial, base financera, empresarial... no podem sinó posar-nos a plorar per culpa de l’ermàs que tenim.

En termes socio-culturals el desori i abandó ha estat absolut quan no , si mirem en termes d’història relativament recent, un desert, un pou negre.

En un nivell més antropològic els nivells socials , icònics i fins i tot estructurals perviuen malament i infectats per valors aliens a la idiosincràsia valenciana. A la forma d’entendre la societat des d’una òptica pròpia i feta des de la nostra voluntat.

No en parlem si de les xarxes de comunicació de masses en fem una valoració. Cap estructura o poder que mire i considere des de València. Ni teles ni ràdios o premsa . I les xarxes socials , de procedència i poder mundials, són el que són i prou. Dedicades a una altra feina: fer diners i prou.

Així, davant aquest panorama tan desolador què fem? Celebrar un nou 9 d’octubre ple de focs d’artifici? ( Sí precisament això són: artificis) Plorem o decidim alguna cosa més fructífera?

Una celebració no ha de ser fum de palla. I per això , des del poder, el petit i discret  poder que tenim en termes polítics, es vol anar fent un avanç.

Si no només mirem sinó que observem amb una certa atenció. Realment ens podem adonar de que alguna cosa ha canviat. La situació està  ,com els temps, canviant.
I si és veritat el que va dir Leibniz sobre que els possibles existiran. Nosaltres hem de creure que serem, existirem, com a poble.

Perquè fent una ullada atenta al nostre entorn veurem alguns indicis i unes realitzacions de signe positiu.

Per primera vegada en la nostra història, i fonamental en els temps actuals, al País hi ha un corrent social i polític que s’ha estès com una taca d’oli. Arreu del País, en cada poble, ciutat i llogaret hi ha aparegut un grup de gent, fonamentalment jove, que tira endavant. I el que era un  grup excursionista, folklòric, de futbol  o  de fotografia s’ha transformat en un partit. I és gent amb una idea suficient i prou clara del que ha de ser aquest territori.

I, molt important igualment, l’acció i empenta d’aquests grups locals han acabat traduint-se en poder polític tant al si del govern a València com en molts pobles i ciutats del País. Tot un avanç impensable fa encara molt poc.

Certament quasi tot està per fer . I un tema principal, entre molts altres i tal vegada de més necessitat ,  és la visibilitat d’eixe poder valencià en les instàncies estatals i europees. Es una fita que cal aconseguir. Que aquest 9 d’octubre deuria posar de manifest.

En quin any celebrarem una diada com aquesta amb un mínim de sobirania nacional?



                                      Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor 

dimecres, 5 d’octubre de 2016

Un trosset de Barcelona a Montreal [Barcelona Bar Espresso]

Imatge del local el passat onze de setembre

La cultura té molts vessants. La globalització  comunicativa i comercial en la què vivim permet el coneixement de diverses realitats sense moure'ns de la nostra ciutat o poble. Permet, també, de vendre una determinada idea d'allò que vols expressar, encara que aquesta idea sembli allunyada de la cultura social que t'envolta. Si passegem per Montreal (Québec-Canadà) podem trobar, per exemple, un local regentat per un barcelonès enamorat de la cultura catalana on dinar, sopar o simplement prendre un tallat o picar una tapa amb pa amb tomàquet. "Barcelona Bar Espresso" va obrir les portes el mes de juliol d'enguany, fruit de l'esperit emprenedor  d'Ernesto Jimenez de Anda i la seva parella que fins llavors residien a Barcelona.


Aquesta no és una història més de pur màrqueting empressarial que se n'aprofita d'una marca comercial potent ("Barcelona") per captar clients quebequesos delerosos d'exotisme europeu o per copsar l'interès de turistes i treballadors catalans i espanyols. Darrere del nom del local i del logo amb l'icona de la Sagrada Família s'amaga un veritable cas de defensa de la cultura i llengua catalana, com ja fan sospitar un parell de detalls a l'entrar a l'establiment: "Tot sembla impossible fins que es fa". Aquesta frase de Nelson Mandela traduïda al català resa en una de les parets. En d'altra hi podem trobar un mapa de Catalunya dividida en vegueries de l'època de la Generalitat republicana. Podeu trobar la carta en català i tenir una conversa en la llengua d'Âusias March amb els responsables del centre, en un ambient propi de la ciutat comtal al bell mig del Montreal quebecois.

Per a més informació de l'obertura de l'establiment, podeu consultar aquesta entrevista en llengua anglesa:

https://chewonthis.co/2016/09/22/barcelona-bar-espresso-an-interview/

Barcelona Bar Espresso a Facebook