dilluns, 3 de juny de 2013

Marcel A. Farinelli: "L'ALGUER ÉS UN PUNT D'ENCONTRE ENTRE SARDITAT I CATALANITAT"

SET DE SET: ENTREVISTA-CONVERSA AMB MARCEL A. FARINELLI (L'ALGUER)




Parlarem de l'Alguer, aquella Barceloneta de Sardenya que es deia abans, el punt més oriental que abarca la llengua catalana, i també el més desconnectat de la resta, el més exòtic, diem-ne. Una realitat diferent, inserida dins l'illa de Sardenya i encabida a l'estat italià.
Parlem amb l'historiador alguerès afincat a Barcelona en Marcel A. Farinelli, autor de l'obra "El feixisme a l'Alguer" i de diversos articles en revistes especialitzades. Tot just ara està acabant la seva tesi sobre els tres darrers segles de la història sarda, posant l'accent a "la minoria catalana de Sardenya", és a dir, l'Alguer. Col·labora als diaris digitals "Nació digital.cat" i a "l'Algueroeco.com", on explica la realitat catalana amb ulls algueresos, i participa al GRENS (Grup de recerca d'estats, nacions i sobiranies). De verb fàcil, posat tranquil i escriure pegagògic i amè, en Marcel ens ajuda a comprendre millor el fet diferencial alguerès, ens ajuda a conèixer millor i estimar-nos els Països Catalans.




_ Abans de res, una consideració; com devem tractar l'Alguer a l'actualitat? com una ciutat catalana de Sardenya o com una ciutat sarda de llengua catalana?(o cap de les dues) com us sentiu els algueresos?

_És un tema complex que no té una resposta inmediata, crec que, en primera instància, s'ha de tenir present en tot moment la condició d'illa dins la qual s'engloba l'Alguer, i dins d'aquesta el caràcter diferencial dels algueresos respecte els altres sards, com a especifitat cultural i social. La definició de "ciutat sardocatalana" no em sembla gaire desencaminada perquè en el fons l'Alguer és un punt d'encontre entre sarditat i catalanitat.

_ Retrocedint un xic en el temps, com a bon historiador que ets, recordem com, en un impasse de dos anys (1410-1412), mentre la Corona d'Aragó perdia la seva catalanitat de nissaga, l'Alguer marcava la seva identitat rebutjant l'atac del Vescomte de Narbona d'on sorgiren les Cobles, això ens porta a preguntar pel punt d'inflexió de la "separació" entre ambdós realitats, quin fou i quan es va donar el trencament de relacions entre Barcelona i l'Alguer?

_A l'Alguer els fets del Compromís de Casp i la pèrdua de la catalanitat de la dinastia no van tenir conseqüències directes, la ciutat va mantenir el seu perfil de "clau del regne" o de "ciutat-fortí" on la catalanitat institucional i popular va continuar essent la tònica habitual, per bé que el futur alguerès anava de la mà de la resta de la Monarquia hispànica i el seu lent declivi, amb la consegüent pèrdua de valor estratègic de la posició de l'Alguer. Tanmateix les relacions amb el principat es mantingueren, sobretot en l'àmbit comercial, especialment amb les poblacions de la costa brava. La data clau de la desconnexió, doncs, la podríem datar amb el canvi de possessió al regne de Sardenya, amb l'arribada de la Casa de Savoia (1720), veritable trencament de les relacions amb la península ibèrica.

_Parlant del català, de totes les ciutats i viles on es parlà català a Sardenya, per què l'Alguer n'ha estat l'única on no s'ha extinguit la llengua? 

_Una mica pel que parlàvem abans, pel seu caràcter de "ciutat fortificada" juntament amb el mateix fet geogràfic alguerès que, d'alguna manera, "l'aïllava" o la diferenciava amb la resta de l'illa sarda. Hem de tenir en compte també que el port de l'Alguer n'era la porta d'entrada pel nord de l'illa, mentre que tot el terreny al nord de la ciutat, la Nurra, era una plana casi despoblada (l'àrea fou sanejada i poblada de masies i viles entre el 1933 i els anys 60) i poc fèrtil per la característica del sól i per la presència d'aiguamolls, el que comportava que al voltant de l'Alguer no hi havia ni un poblet, el més pròxim era Sàsser. La tradicional rivalitat municipal amb aquesta ciutat veïna també ajudà a reafirmar la identitat pròpia i, tot plegat, condicionà la preservació de la llengua catalana a l'Alguer.
També a Yglésies o a Càller se'n parlava català, però la realitat era tot una altra, sobretot en el cas de l'última, una gran ciutat que es dividia en diverses fortificacions enmurellades, que també separaven realitats socials diferents (per exemple al voltant de la primera muralla on s'encabia el castell hi vivia la classe benestant d'origen català, a l'altra hi convivien mercaders, artesans, etc. que sovint responien a d'altres condicions socials, i tenien diverses nacionalitats (sards, genovesos, altres italians, etc).

_T'he de fer una confessió, l'única vegada que he anat a l'Alguer durant un viatge a Sardenya (dia i  mig) no vaig escoltar cap conversa en alguerès pel carrer, vaig tenir mala sort o la situació de la llengua allà és molt complicada, o va per barris? I a l'escola en general, i a les custures?

_El català de l'Alguer, l'alguerès, n'ha sigut la llengua d'ús popular majoritària fins la segona meitat del segle XX, cap els anys 60, quan l'escolarització en italià, els  nous mitjans de comunicació i la immigració rebuda anaren desplaçant la llengua pròpia de la ciutat. Fins aleshores, malgrat que la població d'orígen sard o genovès superava en molt a la d'origen català, allò habitual per comerciar, per treballar o en l'ús familiar, era emprar l'alguerès per a integrar-se normalment a la ciutat.
Respecte a l'educació, trobem que n'hi ha escoles públiques que s'han adherit al "projecte Palomba", que incorpora unes hores a la setmana en català, i després iniciatives de caire privat com l'escola catalana (la Custura), que actualment n'hi ha una, o encara la que va ser la primera escola de català a l'Alguer, l'escola Pasqual Scanu, que presta els seus serveis tant a infants com a adults (força professors hi sovintegen).

 _Abans parlàvem del punt de desconnexió a banda i banda del mediterrani, i el punt de retrobament? on el podem datar, el 1960 amb el famòs viatge en vaixell o encara abans, amb la feina de Toda, etc.?

_Home, com a imatge simbòlica està clar que "el viatge de Retrobament" del 1960, amb el vaixell de l'expedició catalana arribant al port de l'Alguer sent rebuts per la gent voleiant les senyeres, és molt potent, però el veritable redescobriment que encabí l'Alguer dins una realitat més gran com és el conjunt de la cultura catalana el trobem amb les troballes de l'Eduard Toda als arxius històrics de l'Alguer (fou cònsul espanyol a Sardenya). Aquest, diríem, n'és el punt de partida de l'existència algueresa per a la resta de la catalanitat.

_El 1906 l'Alguer envià dos representants al I Congrés internacional de la llengua catalana, en un ambient, segons les teves pròpies paraules, de gran pancatalanisme, què ens pots explicar dels dos homes, Joan Palomba i Antonio Ciuffo?

_Ambdós foren membres de la Palmavera (Associació catalanista la qual se'n fa difícil datar el naixement exacte). Mentre en Joan Palomba fou un mestre d'escola i lingüista que va realitzar la coneguda com a primera gramàtica algueresa (efemèride no reconeguda per tothom), presentant-la al certamen i que després es deixà seduir pel feixisme, el sasserès Antonio Ciuffo (Ramon Clavellet), que deixà per a la posteritat alguna composició poètica remarcable, quedà fascinat per l'ambient catalanista de la Barcelona de primers del XX, tant que decidí de quedar-s'hi publicant alguna obra com "la conquesta de Sardenya" o la revista "La Sardenya catalana", que el portaren a la polèmica amb els seus companys catalanistes algueresos per l'atreviment de donar un pas més enllà del folclorisme cultural i fer plantejament més polítics.
La majoria de components de la Palmavera eren de classe benestant, tot i que sovint no mantenien gaire distància amb el gruix del poble, defensant també posicions anticlericals i, d'algun mode, republicanes.



_Al teu llibre "El feixisme a l'Alguer", parles del diferent tractament quant al català de dos governs totalitaris i feixistes (l'Espanya de Franco i la Itàlia de Mussolini). Mentre els espanyols encetaren una repressió brutal vers la llengua, a l'Alguer s'intentà aprofitar aquest tret diferencial alguerès per a italianitzar i ideologitzar els nens i les nenes en l'escola feixista. Quina tàctica resultà més demolidora?

_Crec que la tàctica feixista, per ser més subtil i recargolada, doncs es va valdre de les diverses peculiaritats lingüístiques i culturals presents a Itàlia primer de tot per a facilitar l'aprenentatge de l'italià alhora que introduia els postulats feixistes. Aquesta instrumentalització va desaparèixer els anys 30, quan tot el règim es va radicalitzar i ja no es va permetre més aquesta pràctica.


_Ara ja toca parlar de present; en l'última dècada les relacions entre Catalunya i l'Alguer s'han multiplicat exponencialment: delegació de la GenCat, espai Llull, vols directes, relacions comercials, convenis, aplecs culturals, etc. Però l'ostentació de catalanitat simbòlica que trobem pels carrerons (País català de Sardenya) fins a quin punt respón al redreçament cultural o a un calculat pla de màrquetin folclòric, semblant al de la Catalunya Nord, que fomenti el turisme català a l'illa i a la ciutat?

_N'hi ha una mica de tot. Clar que força gent veu l'arribada de molts turistes catalans com una oportunitat de fer negoci i pels interessos comercials, però el fluix i l'intercanvi de relacions, l'escurçament de la distància fruit dels vols directes i la influència de la xarxa ajuden a enfortir la presència de la llengua catalana en espais on abans no existien (per exemple en noves webs), alhora que es consolida el moviment cultural propi. En qualsevol cas la importància de les relacions comercials és fonamental, ens obliga a comunicar i tenim una llengua en comú per fer-ho.

_L'actual síndic, Steffano Lubrano, va dir quan fou elegit que una eventual independència catalana beneficiaria a l'Alguer, com creus tu que succeiria d'esdevenir-se i com quedaria enquadrat el "fet alguerés" dins d'un hipotètic projecte de construcció nacional dels Països Catalans?

_Em reitero en la idea del caràcter illenc dels algueresos, i és des d'aquest prisma que ho hem de contextualitzar tot plegat. Tot i el creixent intercanvi de relacions entre entitats alguereses amb la resta de Països Catalans, quasi sempre es parla des d'una vessant cultural, d'agermanament, fins i tot n'hi ha catalanistes a l'Alguer decididament independentistes quant als afers catalans, però sempre des de la distància, reafirmant la perspectiva pròpia i sense aprofundir gaire en un hipotètic projecte seriós que pogués incloure l'Alguer en un projecte polític de Països Catalans.
Pensem que el fet de "separar" l'Alguer de la resta de l'illa formant part d'una altra realitat continental no crec que fora una idea amb gaire suport social, de fet, i sempre tenint en compte que parlem d'una altra realitat diferent i un altre context, tenim el record de l'illa veïna de Còrsega, on el nacionalisme cors quedà connotat negativament durant molt de temps degut a la seva vinculació amb el feixisme i la seva idea d'unitat nacional de l'illa corsa amb l'estat italià.

_Òmnium, l'Obra Cultural, el C.R. Maria Montessori, el Centre Excurssionista, l'escola Pasqual Scanu, etc. Sembla que l'assosiacionisme cultural alguerès passa per un moment dolç, creus que s'està confegint tot un teixit cultural agermanat amb la resta de PPCC (ExLL) o existeix un fort localisme?

_Cada cop més, sí existeix un teixit cultural a l'Alguer en connivència amb la resta de PPCC, tot i que, en general, sempre n'hi poden haver recels de no perdre el fet diferencial alguerès.
Tanmateix, aquest fet diferencial no tindria sentit sinó fos englobat com a part d'un context més ample compartit amb la resta de la catalanitat.

_Fa anys que fou síndic l'activista cultural catalanista Carles Sechi (Sardenya i Llibertat, actualment Sinistra Ecologia i Llibertat, afí a ICV), existeix el catalanisme polític o aquest n'és l'accent del sardisme a l'Alguer?

_Des dels temps en què fou síndic de l'Alguer el catalanista Carles Sechi, potser no s'ha pogut o sabut prou de crear un moviment catalanista potent en clau política, recordant que, tradicionalment, els activistes polítics algueresos han sempre defensat sarditat i catalanitat des de les mateixes formacions sardistes. I a l'Alguer, a aquesta connexió entre sarditat i catalanitat, està lligada també la història del "neosardisme" dels anys 60: Antoni Simon Mossa ha estat un dels principals ideòlegs i polítics sardistes d'aquest període, va portar el PSD'A (Partit Sard d'Acció) cap a posicions més radicals però també era un algueresista (va fundar una petita escola d'alguerès el 1959: l'escoleta del bon pescador). Quan a finals dels anys setanta hi ha una ulterior radicalització de l'ambient nacionalista sard, i neix un independentisme de caire antiimperialista, també l'Alguer te el seu paper important; Sardenya i Llibertat, primera i única formació política de l'algueresisme, és una experiència de la qual neix Sardigna e Libertade, partit independentista i d'esquerra sard.  Últimament pot haver-se produït alguna divergència entre sardistes i catalanistes degut a diferents punts de vista quant a l'Alguer, però, a part d'algun episodi, no hi ha hagut friccions entre sardistes i algueresistes, ans molta complicitat.
Parlant de fa poc, el fet que els dos últims candidats a síndic fessin un debat en alguerès o la publicació d'un primer ban municipal escrit en català, són dos fets a remarcar, crec importants.
Per altra banda, hi veig gent a l'Alguer amb idees i empenta que, potser en un futur, podria intentar de visualitzar una opció catalanista a la ciutat, bé, almenys no ho descarto.


Moltes gràcies Marcel, a mos veure...



* (Entrevista feta per Òscar Adamuz /ACPC/)


Més informació de l'autor i l'Alguer:

Blog d'en Marcel A. Farinelli (amb articles i textos descarregables)

Articles de l'autor a Nació digital.cat

Articles de l'autor a Algueroeco.com

Pàgina facebook de l'autor

L'Alguer a Enciclopèdia.cat

Breu història de l'Alguer a la web municipal

"El feixisme a l'Alguer", breu assaig polític de l'autor


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada