dimarts, 23 de desembre de 2014

Poesia: Països Catalans [Vicent Andrés Estellés]


BONES FESTES I BON ANY 2015 DES D'ACPC

Països Catalans 

Prendrem la copa de terra 
i beurem àvidament 
tota la terra i el mar 
d'un lent got inacabable. 
Beurem el cel i la selva. 
Pujarem llargues escales, 
els extingits patrimonis, 
la queixa de les guitarres, 
i mirarem la finestra 
i enlairarem la bandera. 

Vicent Andrés Estellés
(Burjassot, 1924 — València, 1993). 
Països Catalans

Referència:
Estellés, Vicent Andrés. Països Catalans. Lo Càntich. N.5. Tardor, 2010. Octubre, 2010.

divendres, 5 de desembre de 2014

Silvia Urenya: "Hem de recuperar la nostra dignitat com a poble"

     
 
 Silvia Urenya, d'Ontinyent, és llicenciada en Filologia catalana i treballa com a correctora lingüística i traductora. Fa més d'un any va impulsar la Plataforma PROU (membre d'Enllaçats per la Llengua), en defensa de l'ensenyament públic en valencià davant l'amenaça (després confirmada) de tancament de línies en valencià a la seva ciutat. Aquest activisme per l'escola i la llengua la va permetre lligar moltes afinitats amb persones i entitats compromeses, i llavors es va comprometre amb la força política Compromís, de la que és secretària d'organització a Ontinyent.
   Ara dóna una passa més endavant presentant-se a les eleccions primàries a candidata per a les municipals del 2015, on espera uns grans resultats de Compromís per Ontinyent. Aquestes primàries confrontaran les idees de set candidats diferents, mostra de la vitalitat i diversitat a la coalició local. Les votacions seran els pròxims dies 12 i 13 de desembre i són participatives i obertes a simpatitzants i a la ciutadania que suscruigui un document de proposta.

   En aquesta entrevista Silvia es mostra directa, optimista i ferma en les seves idees. Valencianista "a la manera del mestre Valor" i arrelada a les tradicions populars, creu en els Països Catalans i en les possiblitats de Compromís per canviar el País Valencià, canvi que ha esdevingut una urgència. Amb aquesta actitud vital el canvi sembla més a prop.




   Per fer-nos una idea, com definiries sintèticament la situació actual d'Ontinyent i comarca, sobretot a nivell social i d'usos lingüístics?

Molt sintèticament, Ontinyent s’ha vist castigada durament amb la crisi en el món del tèxtil. Moltes empreses de tota la vida s’han vist abocades a tancar, d’altres a fer ERO... és una situació que ningú haguera imaginat mai. Ontinyent ha estat capdavantera en el món del tèxtil i arribar a viure i veure aquesta situació ha estat dramàtic per a moltes famílies. Evidentment, no és l’únic àmbit en què ens ha afectat aquesta crisi-estafa, i són moltes les famílies, com en altres localitats valencianes per suposat, que pateixen la mateixa situació. Les retallades en educació, sanitat i serveis socials han afectat molt a la comarca. En Ontinyent van eliminar 4 unitats d’educació pública i en valencià el curs passat, encara esperem que es resolga l’etern engany del nou hospital, centres com el CRIS –tan necessaris i injustament oblidats per la Generalitat- s’han vist aigua al coll amb l’amenaça del copagament... tot plegat, una situació que cal resoldre com abans millor.
Pel que fa als usos lingüístics, la Vall d’Albaida és una de les comarques on el valencià és ben viu i plenament normalitzat. A Ontinyent mateix, l’ús en l’àmbit de l’administració és ple, i l’ús al carrer, com sempre, també. On no ho és, i és perquè és competència directa de la conselleria, és en l’educació.

          Parlem d'aspectes socials i culturals: com va la lluita per l'escola pública en valencià de la Plataforma PROU i d'altres plataformes per l'educació de la comarca?

La Plataforma PROU va nàixer com a resposta a la supressió d’unitats a Ontinyent i a la Vall d’Albaida. Resposta contundent i una de les experiències més gratificants i intenses que he viscut. PROU va organitzar una marxa i festa per l’educació pública que va aplegar més de 2.000 persones. Emocionant i molt engrescador. Els CEIP Bonavista i Martínez Valls vam estar tancats a les escoles 68 nits (durant les quals vam fer xarrades, concerts, presentacions de llibres, vam rebre visites de suport...), vam fer concentracions, vam assistir a manifestacions, reunions amb la inspectora i amb el secretari autonòmic d’educació, assemblees... un any molt intens. Finalment, les supressions es van fer efectives. Allò va ser un colp molt fort perquè ens havíem deixat la pell. No obstant això, si una cosa vam traure en positiu va ser la unió de la comunitat educativa de la pública. Això no té nom... M’emocione només de recordar-ho i reviure-ho. PROU va començar en gener de 2014 una mica a cegues, a soles... però ben aviat vam prendre contacte amb la gent de la plataforma Tots Som Cremona, de qui vam seguir l’exemple per a les tancades a les escoles. La família de la lluita per la pública va anar creixent i vam conéixer tantíssima gent... totes les plataformes a nivell comarcal del País Valencià (de la Marina, l’Horta, Terres del Sud, les escoles en lluita de Castelló, el Cremona...), sindicats com l’STEPV, la Coordinadora del Professorat Interí... a poc a poc es va anar creant un teixit de lluita compartida molt fort. Així va nàixer la Trobada de Plataformes Comarcals, amb l’objectiu d’actuar conjuntament: fem una assemblea al mes per a coordinar-nos, acudim a concentracions, manifestacions, ens vam unir a la Marea Verde Estatal, qui ens va donar suport a l’Acampada per l’Escola Pública en juliol, aquest cap de setmana passat vam estar a les Marxes de la Dignitat... açò no hi ha qui ho pare! Ara estem preparant noves mobilitzacions per al 2015. Com va dir un heroi del poble, potser no som família, però si som capaços de tremolar d’indignació davant les injustícies som companys, que és més important. Estic més que orgullosa d’haver conegut a tota aquesta gent i de compartir la mateixa lluita... bona gent de la de veritat, de cor, treballadora, honrada i valenta. L’únic que ens falta és que algú trobe la manera de clonar-nos per poder fer més!

       La Plataforma PROU també n'està associada a “Enllaçats per la Llengua”, una xarxa d'entitats en defensa de la llengua a tot l'àmbit lingüístic. Com veus aquesta iniciativa?

Que la Plataforma PROU s’associara a Enllaçats és una de les decisions de què més orgullosa estic. Aquesta xarxa és imprescindible! És una eina de vertebració fonamental. De fet, les relacions que PROU té amb el Principat i les Illes han estat justament a través i gràcies a Enllaçats. El dia de la marxa portàvem la samarreta de PROU i el llaç símbol d’Enllaçats. La unió fa la força. No ho entendria d’altra manera.
     
    Què són per tu els Països Catalans i quines possibilitats trobes que té de vertebració al País Valencià, ja sigui en àmbit cultural o polític?¨

Entenc que una nació és una comunitat de persones a les quals els vincula a més del territori, la cultura, la història, la llengua... així, els Països Catalans som una nació sense estat, dividida en diferents territoris per imperatius polítics. Això jo ho veig així. Actualment, però, està lluny de la realitat. El País Valencià està massa castigat... el govern del PP, amb la seua mirada obsessiva a Madrid, ens ha relegat a creure’ns poc més que folklore. La nostra llengua ha perdut tota dignitat i estan rebaixant la cultura a uns mínims vergonyosos. Com que el PP ha perdut definitivament la batalla per la unitat de la llengua, ara s’inventen una ridícula llei de senyes d’identitat. Una llei que ni la gent que els vota es creu. És tan absurd tot... Hem de recuperar la nostra dignitat com a poble, el nostre orgull de tindre una cultura, llengua i història pròpies, una identitat. Tenim molta feina de reconstrucció al davant. Ara el primer és recuperar-nos com a poble i sentir-nos orgullosos de ser valencians i valencianes. No som res si no som poble. Al País Valencià vivim un moment molt difícil: hi ha desnutrició infantil, desnonaments, gent amb problemes econòmics molt seriosos, atacs brutals contra tots els serveis públics... la prioritat és fer front a tota aquesta situació a què ens ha abocat el PP. Ens ho devem. Eixa és la nostra prioritat ara.




           Una pregunta quasi obligada, per què i per a què decideix Silvia Ureña presentar-se a les primàries de Compromís per Ontinyent?

Des de ben jove que m’agrada la política, i molt. Sempre he intentat estar-ne informada, llegir molt i escoltar encara més. Puc intuir una miqueta d’on em ve, si més no, l’espurna d’aquest interés: el pare de ma mare tenia una biblioteca impressionant amb llibres sobre història, política i literatura, des de llibres sobre el marxisme passant per autors de la revolució russa i francesa, història de l’estat espanyol, les obres completes de Lorca... per nomenar només uns quants! Aquesta passió per la lectura m’ha arribat a mi a través de ma mare. No li estaré mai prou agraïda. Ella fou també qui em va parlar per primera vegada del Che i qui em va fer despertar l’estima i respecte per la nostra llengua. He crescut empapant-me de tot açò. Quan vaig haver de triar carrera, ho tenia claríssim: filologia catalana. Si hi havia alguna cosa que tenia clara era que la defensa de la llengua i del País es feia des de baix i des de dins. Açò tampoc ho agrairé mai prou als meus pares, que em van entendre perfectament i em van donar el seu suport.
   
           Sobre l'efecte Podem, com ho valores i com pot afectar la seva presència al pacte esperat entre un “tripartit” d'esquerres a la catalana (PSPV-Compromís-EUPV) i al creixement electoral de Compromís? Tenint en compte que hi ha qui diu que aquest creixement s'ha sostingut “amagant” el valencianisme. 

No veig possible i no estaria d’acord amb un tripartit PSOE-Compromís-EUPV a la Generalitat. A Ontinyent, treballar amb el PSOE és positiu i lògic, però no al País Valencià. Parles de PSPV i em sembla que la part de PV l’han perduda fa temps... Si pretenem tindre un canvi real al País Valencià serà amb tots aquells que posen el nostre País per davant. No veig que el PSOE estiga treballant en la mateixa línia. L’efecte Podem és positiu perquè és el resultat del despertar de molta gent des de la lluita ciutadana, cansada de la política clàssica, farta de la corrupció i la manera de fer. Ja era hora que molta d’aquesta gent que es queixava des del sofà de casa (no tots, per suposat) alçara la veu. Podem ha sabut enganxar a part d’aquesta gent i això és tremendament positiu. La gran diferència és que a Compromís pensem i treballem en clau de País Valencià. Podem no interfereix en el creixement de Compromís perquè no som el mateix. Qui vota Compromís aposta pel País Valencià, no per seguir ofrenant noves glòries a Espanya.

     Quant al teu partit/federació, quina opinió tens sobre les polèmiques primàries per a decidir els candidats al Consell? N'hi ha d'haver quotes de partit per equilibrar la diferència de militància?

Com se sol dir, “se’n va anar de mare”. La premsa ha sabut molt bé com traure partit de la situació. Bona senyal és que ens hagen donat tant protagonisme, perquè vol dir que el tenim. El problema és que se’ns ha tirat el temps a sobre, res més. Si el Consell General haguera estat fa 6 mesos enrere, no hauria passat res de tot açò, però com que corre pressa perquè les eleccions estan al girar el cantó, els nervis prenen massa protagonisme. Som humans. Això és el que ha passat. El model de política que abandera Compromís és capdavanter. Mai abans cap partit polític havia fet primàries d’aquesta manera: escollint cap de llista i llista. Aquesta manera de treballar, des de la democràcia més absoluta, és una mostra de com treballa Compromís: prenent les decisions de baix cap a dalt. És complicat perquè, com dic, no s’ha fet mai així. Cal no oblidar que Compromís és una coalició de 4 personalitats: Bloc, Iniciativa, Verds i Gent de Compromís. No som un partit tradicional on la cúpula decideix i “els de baix” acaten. Ací, “els de baix” decideixen. I això comporta parlar molt per a arribar a un consens on tots ens trobem còmodes i convençuts, per a poder treballar de valent i amb tota la unió i força possibles. Ha estat un procés complicat, però constructiu, capdavanter i democràtic, que ha estat emmascarat pels nervis de les presses i tant la premsa com la resta de partits se n’han sabut aprofitar. Compromís ha eixit molt reforçat de tot aquest procés. És l’hora d’anar per feina.
Respecte a les quotes de partit, ara per ara sí que en sóc partidària. Som una coalició de diverses sensibilitats i per a poder treballar conjuntament i amb ganes, ens hi hem de sentir totes i tots còmodes. Per a això, hem d’assegurar la presència representativa de tots, perquè tots tinguen veu. És una nova manera de fer política, absolutament positiva i necessària. És el canvi valencià!

          Des de l'any 2011 el govern municipal és en mans del PSPV amb el suport de Compromís i d'EUPV. Com valores aquests anys de govern i la col·laboració entre partits (hi va haver certs problemes de relació amb EUPV)?

La valoració és positiva. Evidentment, millorable perquè de vegades per a arribar a un consens deixes en part de fer les coses com les faríem nosaltres. En l’àmbit municipal són més les coses que ens uneixen que les que ens separen amb PSOE i EUPV. La gent d’això n’es conscient i no entendria altra manera de funcionar. Els “certs problemes” de què parles amb EUPV van ser problemes de comunicació sobre un tema puntual que no es van saber tallar a temps i van abocar en una imatge que ningú volia, però que ben aviat es va resoldre. De tot s’aprèn i d’aprendre es millora.




          Ampliant l'espectre polític, hi haurà per fi el canvi esperat a la Generalitat valenciana el 2015? com t'esperes aquest canvi?

I tant! Canvi esperat i desesperadament necessari. Espere el canvi totalment esperançada. Crec que els valencians i valencianes hem patit aquesta gent del PP massa, molt més del compte. És l’hora del canvi valencià, l’hora de tornar la il·lusió a les cases valencianes, de recuperar la dignitat i permetre’ns ser feliços perquè ens ho mereixem, és el nostre dret. I el canvi arribarà de la mà de Compromís.

         Quines perspectives electorals s'albiren per a Compromís a Ontinyent?
  

És l’any de Compromís. Tant a Ontinyent com al País Valencià. Des de les tres regidories que té Compromís al govern municipal s’ha treballat de valent i la ciutadania ho sabrà valorar. Quan va entrar Compromís al govern municipal es va trobar un ajuntament endeutat amb 21,1 milions d’€ i amb un dèficit a corregir de -2,3 milions d’€. S’ha reduït el deute en 5,5 milions d’€, amb superàvit pressupostari als exercicis de 2012 i 2013. La modificació de les ordenances fiscals s’ha fet amb l’objectiu d’afavorir a les persones amb bonificacions, plusvàlues, incentius per crear activitat econòmica, exempció de llicència d’obertura nous establiments... Amb la gestió de la regidoria d’educació, esports i joventut, som ciutat esportiva i universitària, i s’ha reactivat el consell de la joventut. Compromís ha estat amb les escoles en lluita contra les supressions, en defensa de l’educació pública i en valencià, al costat de la Plataforma Prou donant tot el suport que ha calgut. S’han creat els horts urbans, l’hort social “El Raboser” (participen usuaris de la unitat de conductes addictives) i el programa d’horticultura amb l’associació de malalts mentals, s’ha creat la marca de qualitat “Meló d’Or d’Ontinyent” recuperant el cultiu que data de l’any 1446, l’edició anual de la MOCMAO (Mostra de cinema de Medi Ambient), l’estalvi energètic ha estat una prioritat, com la creació de camins escolars segurs i les brigades forestals, la construcció d’un passeig amb un nou pulmó verd a la ciutat... Mesures i accions amb les quals Ontinyent ha guanyat justament aquesta setmana el 12º Premio Ciudad Sostenible. Una fita importantíssima que es reconega Ontinyent com a capdavantera en la defensa i cura del medi ambient. Crec que ha estat una gestió més que positiva per al poble d’Ontinyent. Hem encetat un camí però ens han quedat moltes coses a fer, així que no cal que diga com de positiu i necessari és que Compromís tinga més protagonisme al govern.

     Per últim, ens pots dir amb quina personalitat valenciana de la història et quedes i una frase del personatge que t'inspiri?

Una personalitat només? Quina pregunta més difícil... Des d’Ausiàs March passant pel general Basset i Sanchis Guarner fins arribar a l’actualitat... Complicat. Unint dues de les meues passions, la llengua i la política: Joan Fuster, “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. Una de les frases més conegudes de Fuster i perfecta per a animar a la gent a que s’hi involucre, a que se sume al canvi valencià. No em puc decidir entre Fuster i Vicent Andrés Estellés... una frase que em plena de força i d’il·lusió: “Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”. Ara és l’hora.





Moltes gràcies, Sílvia  

*Entrevista feta per Òscar Adamuz (ACPC)


dimecres, 22 d’octubre de 2014

22 d'octubre de 1933: la foto de la discòrdia i la visió interessada del nacionalisme radical

El 22 d'octubre de 1933 hi hagué una imatge d'aquelles que passarien a la història del nostre país i del moviment catalanista en general.

Les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya-Estat Català (JEREC) foren les protagonistes d'una de les polèmiques més intenses i vives fins els nostres temps; hi existí un "feixisme català"? L'Estat Català de Dencàs i els germans Badia podia ser titllat de feixista?

Una desfilada per la Gran via dels "escamots" de les JEREC, uniformats i amb pantalons curts d'excursionista, obriren de bat a bat les portes de la plausibilitat d'acusar el nacionalisme radical català (separatistes o ferms, es feien dir) dels anys 30 de ser "aprenents de feixistes". Aquestes suspicàcies, certes o no, acompanyà des d'aleshores el vell partit de Francesc Macià, llavors reconvertit en "Joventuts" de l'Esquerra.

Per bé que sovint la història és interpretada segons la els interessos actuals, recomanem el text del catedràtic d'història Enric Ucelay Da-Cal: "Los malos de la película", on s'explica a bastament la veracitat o no d'aquestes acusacions.

Usando el símil publicitario entre una reconstrucción periodística y un película, analogía muy frecuente en la prensa barcelonesa de los años treinta, el autor hace un repaso a la evolución de las Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC) a lo largo de los años republicanos, hasta el final de la guerra civil.
Siguiendo la pauta metafórica establecida, el autor muestra cómo el impacto de la Primera Guerra Mundial en Barcelona sirve como «fábrica de los sueños», que lanza el ideal de un partido-milicia de signo nacionalista radical. Igual que la «meca del cine» se convirtió en un punto de atracción de gentes con aspiraciones, el «separatismo» catalán se constituyó como un movimiento barcelonés de inmigrantes del campo o de los pueblos catalanes a la metrópolis. Pero la evolución política del ultracatalanismo resultó ser frustrante, ya que los miembros de la JEREC siempre fueron puestos en el papel de ser los «malos de la película».
En 1931-1933 resultaron «malos» por macianistas: la invención de las JEREC irritó a los nacientes grupos nacionalistas alternativos a Macià (muchos camino de los comunismos catalanes) y su Esquerra Republicana; más adelante, en un ambiente de rivalidades dentro de la Esquerra, su expansión fue oscurecida por la sombra de la acusación de ser un «fascismo catalán». En 1934, a los de Estat Català se les tachó de «malos» al fracasar en la revolución de octubre y por su dependencia en el juego del nuevo presidente catalán Companys.
Finalmente, en 1935-1936, y más todavía en el tiempo de confusión y guerra, a los miembros de las JEREC se les consideró como los «malos» por ser «anticompanysistas», luego, por ser unos «nacional-revolucionarios» frente a la revolución de los libertarios y, para acabar, por su oposición relativa a la hegemonía comunista.



dilluns, 6 d’octubre de 2014

En defensa del 6 d'octubre del 1934 a Catalunya

El 6 d'octubre de 1934 s'esdevingueren a Catalunya alguns dels fets més polèmics i controvertits de la història del nostre país.

Nombrosos autors han dedicat pàgines i pàgines de llibres i articles analitzant fil per randa, alguns de manera brillant i ben documentada, cada instant d'aquella nit, la prèvia i les conseqüències de després, sense acabar d'aconseguir, però, d'aclarir la munió de dubtes i contradiccions d'aquelles hores que durà l'Estat català.

Aquest escrit no cerca desvetlar noves informacions ni analitza amb detall les causes i els entramats. Aquestes linies defensen aquell gest com a cop de sobirania popular i nacional catalana des de les seves institucions, en un context on l'importació a la península ibèrica de l'espantall del feixisme europeu era una possibilitat gens desmesurada, com tristement va quedar confirmat ni un lustre després. Aquest text defensa l'associació d'aquells que soldà per sempre el sentiment catalanista a les millores socials aconseguides per la República i a la democràcia. El record d'aquells dies en la defensa del autogovern i els drets de les minories va saber mantenir-se, d'alguna manera, fins els nostres dies.

Tot gest històric té un precedent el record del qual serveix d'empenta a la causa somniada. En la ment del principal protagonista d'aquells fets a Catalunya, Lluís Companys,el record que movia la seva consciència, sempre agitada i turmentada, era el 14 d'abril de 1931, quan Francesc Macià proclamà la República catalana abans que les autoritats republicanes de l'estat hagueren pres possessió dels seus càrrecs. S'ha d'esmentar com, hores abans, fou el mateix Companys qui, ple d'audàcia i assedegat de glòria, va fer la proclama de la "República" a Catalunya, aquesta sense adjectius. Igualment, tot i que la República catalana durà tres dies i fou "bescanviada" per la Generalitat, aquell gest condicionà el retorn de l'autogovern de Catalunya 300 anys després i ajudà a consolidar el règim republicà en un hores incertes on semblava que les forces republicanes no s'avenien bé a prendre el poder que emanava de les urnes. Els republicans d'esquerres consideraven aquell moment com un acte revolucionari que va permetre que afloréssin els sentiments de fraternitat republicana en una societat (o una part d'ella) que anhelava l'ideal d'una nova forma de regir les seves vides.

Amb aquesta "idea força" a la ment, els esdeveniments es precipitaren a l'entrar la dretana i d'escàs pedigree republicà CEDA (que certament flirtejava amb els feixistes) al govern de l'estat juntament amb els radicals de Lerroux. Aquell era, diuen, la linia vermella que un acord d'ERC amb les forces republicanes d'esquerra espanyoles no estava disposat a acceptar. Allò era "la reacció", la negació de tots els valors republicans, de tots aquells anhels de fraternitat humana, i, a Catalunya, també la probable fi de l'autonomia. La Llei de conreus, suspesa pel Tribunal de Garanties Constitucionals i refermada pel Parlament català, fou un bon exemple de la manera d'actuar d'aquells temps.

Companys i Azaña el 6 d'octubre de 1934


I amb el pes de tots aquests antecedents és quan un abrandat Companys, amb la necessitat personal de solidificar el seu lideratge  davant les forces obreres i els nacionalistes catalans "separatistes"del seu propi partit, surt al balcó del Palau de la generalitat la nit de 6 d'octubre de 1934 per a "assumir totes les facultats de poder a Catalunya" en un "Estat català dins la República federal espanyola". Tot un acte de sobirania, un cop de força amb el que pretenia crear un "nou 14 d'abril" que tornés la República (amb l'inestimable ajut de la vaga general convocada a l'estat per l'Aliança Obrera) als seus valedors, novament amb Catalunya com a punta de llança, com a "baluard de la República", una mena de guardià de les essències republicanes en un ambient on tot era  blanc o negre. El convit que el president va fer d'instal·lar-se a Barcelona al nou govern provisional republicà deixa clar com aquell acte no cercava la separació de l'estat però sí la definitiva transformació federal d'aquest des d'una posició de força i amb un marcat accent social. L'octubre de 1934 defensar els drets nacionals catalans era defensar els drets dels treballadors de la terra, la separació de l'església i l'estat, el sufragi universal, la dignitat de la dona, el repartiment de la riquesa i, ara sí, l'autogovern manifestat en l'estatut i la recuperació de les institucions catalanes. La perspectiva, discutible sens dubte, era clara i l'aposta era jugar-s'ho a tot o res.

L'actuació de Companys durant els fets ha estat molt criticada des dels seus contemporanis (Dencàs i el sector d'Estat Català, les forces obreres, Tarradellas, la Lliga, etc) fins els nostres dies. No hi ha dubte que molts interrogants sobrevolen les seves decissions (no armar les milicies, ordres discutibles als Mossos d'esquadra en la defensa, donar una hora de marge al general Batet, vincular l'autogovern a les forces espanyoles etc.), així com que criticar les conseqüències és un exercici massa obvi (suspensió de l'autonomia, persecució política, encarcelament del govern, etc.), però, novament, s'ha de resaltar el context en què es movien els protagonistes, l'absència de tons grisos en una confrontació de classes cada vegada més palpable i l'associació dels valors republicans de millores socials amb el catalanisme sobiranista d'aleshores que, en bona mesura, vénen a omplir de contingut les reivindicacions, socials i nacionals, els temps actuals en, un altre context històric.


Òscar Adamuz (Acció Cultural dels Països Catalans)


Per més informació:

Els Fets d'octubre a Sàpiens

Blog sobre els Fets d'octubre

6 d'octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934

Evitar l'error de Companys

Vídeo sobre els fets d'octubre de 1934

divendres, 13 de juny de 2014

"A Enllaçats entenem la defensa de la llengua des de la globalitat del territori"


El passat dimecres, 4 de juny, el programa de ràdio del Centre de Cultura Catalana d'Andorra "La quinta forca" va tractar sobre la mobilització d'aquest 14 de juny en defensa de l'escola catalana. El programa que dirigeix l'Arnau Colominas va entrevistar el membre de la plataforma Enllaçats per la Llengua Òscar Adamuz, administrador d'Acció Cultural dels Països Catalans, que va explicar que la jornada del dissabte 14 serà "festiva i reivindicativa alhora", ja que tindrà la pecualiritat de comptar amb "gegants, capgrossos, grallers, companyies de teatre, etc." Al programa explicà com "el model d'escola catalana és en risc degut a les sentències judicials i a l'actitud del govern espanyol", un model d'escola en català "que no va contra ningú malgrat les constants notícies d'arreu l'estat que expliquen mentides com que a Catalunya està perseguit el castellà".
L'activista per la llengua contà com la plataforma d'Enllaçats per la Llengua dóna ple suport a la concentració de demà a Barcelona alhora que entenc la defensa de l'escola en català "des de la globalitat del territori", ja que "defensar la llengua és defensar el territori". L,Òscar anomenà algunes de les entitats que hi participen a la plataforma, tals com "el Centre de Cultura Catalana d'Andorra, els sindicats d'ensenyament Stei de les Illes, Stepv o la Plataforma Prou del País Valencià o la Ustec del Principat, els Amics de la Bressola de la Catalunya Nord, Òmnium Cultural de l'Alguer o el Moviment Franjolí per la Llengua de la Franja", col·lectiu aquest últim del qual també n'és administrador.
"Tenim una xarxa d'entitats en defensa del català molt potent, però molt potent, és la nostra grandesa", que "dia rere dia passen coses positives quant a la llengua arreu, però a vegades queden difoses en el propi territori i no en tenen el ressò que mereixen", i és per això que "des d'Enllaçats per la Llengua creiem que la millor manera de defensar la llengua és d'una forma conjunta, des de la globalitat".

Així mateix, l'Arnau Colominas, que dirigeix el programa, recordà així com l'entitat andorrana ja ha participat de diverses iniciatives d'Enllaçats, "i més que en farem", sentencià.

Podeu escoltar l'entrevista (min 7) í el programa sencer en aquest enllaç:

Programa La quinta forca 

dimarts, 15 d’abril de 2014

De la República autònoma a la República independent (1931-2014)





14 d'abril: cap a la República catalana independent!


El 14 d'abril del 1931 Catalunya va ser presa per un sentiment d'eufòria col·lectiva al proclamar Francesc Macià des del balcó del Palau de la Generalitat la República catalana. Aquesta efímera República fou proclamada abans que reeixís un poder establert a Madrid i, per tant, va ser un acte de sobirania del poble català, amarat també d'un sentiment de fraternitat amb la resta de pobles hispànics.
Durant el període republicà i l'immediat episodi de guerra (1931-1939), la Generalitat va obtenir les més grans quotes d'autogovern assolides des del llunyà 1714, mentre moltes associacions obreres de l'època, a l'hora que defensaven aquesta autonomia nacional, se n'ocupaven de l'alliberament social del poble català. Milers d'afiliats al sindicat majoritari d'aquells anys, la CNT, votaren en massa el catalanisme de l'Esquerra Republicana de Macià i Companys, mentre la Unió Socialista de Catalunya (USC) ,de Campalans i Comorera, entraven a formar part dels diferents governs autonòmics.

Molts exemples reflecteixen el moment de conjunció dels drets nacionals i socials de la dècada dels 30 del segle XX. A l'independentisme d'Estat Català li sorgí una branca que defensava un estat socialista per a Catalunya (el Partit Català Proletari de Jaume Compte), el Bloc Obrer i Camperol (BOC) de Joaquim Maurín i l'Esquerra Comunista d'Andreu Nin reivindicaren els drets nacionals i l'Estat català proclamat per Companys l'any 1934. El petit Partit Comunista Català exigia el dret d'autodeterminació fa més 70 anys. La formació de nous partits marxistes com el POUM o, finalment, el PSUC (unificant socialistes i comunistes) no foren tampoc indiferents davant el tema nacional, mentre perseguien ser el partit de masses del proletariat. A grans trets, tots defensaven l'autogovern català i la no ingerència de Madrid en els assumptes de Catalunya, o sigui, defensaven la sobirania del poble català per poder decidir el seu futur, el dret d'autodeterminació i en alguns casos la independència total.


La República que volem per avui i per demà:

Entroncant amb aquesta base històrica, aquest 14 d'abril del 2014 reivindiquem el ple alliberament (social i nacional) de la nació catalana, i cridem a avançar cap a la República catalana independent! Una República que, alhora que reivindica l'esperit de fraternitat i drets col·lectius republicans, exigeix un procés de ruptura democràtica on sigui la societat catalana, el poble en definitiva, la veritable protagonista del seu futur. Una República que vetlli pels drets de les treballadores en un context de crisi global on aquests drets, lluny d'ésser respectats, s'estan dilapidant l'un rere l'altre.

Perquè, avui com demà, pensem que l'emancipació nacional no serà complerta sense aquest procés de ruptura democràtica que ens permeti formar un país nou amb una base d'igualtat i justícia social, on la classe treballadora (la majoria) deixi de ser explotada per una minoria que emmagatzema la riquesa amb l'esforç aliè, on no haguem de patir les polítiques neoliberals i les retallades.

Perquè volem construir una República federativa dels Països Catalans, el primer pas ha de ser el d'exercir el vot i alliberar el Principat!

diumenge, 30 de març de 2014

Tal dia com avui queia l'últim baluard de la República, Alacant

L'últim dia de la República

Avui fa setanta cinc anys de l'ocupació franquista del port d'Alacant i el final de la guerra de Franco

Avui fa setanta cinc anys que les tropes italianes de la División Littorio van ocupar Alacant i van encerclar el port, convertit en el darrer baluard de la II República Espanyola. Va ser cap al tard i les tropes no van trobar ja cap resistència en una ciutat que només pensava en com marxar a l'exili, especialment a Algèria. Hores abans vint bombes de 250 kg havien caigut sobre el port de Gandia, en el que va ser el darrer bombardeig de la guerra. La marina franquista mentrestant bloquejava el port de València.
El dia 31 dos destructors franquistes van atracar al port d'Alacant amb tropes espanyoles que servirien per a reemplaçar els soldats feixistes italians. Al port quedaven prop de tres mil refugiats que encara intentaven fugir. Molts es van suicidar, alguns van aconseguir encara escapar i la gran majoria acabarien en camps de concentració, principalment el d'Albatera, o serien afusellats.

Alacant dedicarà un carrer als darrers republicans exiliats a l'Stanbrook


L'ajuntament també està dissenyant el 'Campo de los Almendros', en record del camp de concentració on van ser reclosos els milers de republicans que no van poder fugir de l'exercit feixista al finalitzar la guerra



dissabte, 18 de gener de 2014

Antoni Lluís Trobat: "Com més fort sigui el sentiment illenc, més ens apropam a uns Països Catalans confederals"

SET DE SET: ENTREVISTA-CONVERSA AMB ANTONI LLUIS TROBAT (ILLES BALEARS I PITIÜSES)


Nascut a Palma la tardor del 1981. Estudis d’Història a la UIB i la UB. Periodista, gestor cultural i escriptor de no ficció. Ha militat a la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans, a Joves de Mallorca per la Llengua, al GOB –organització unitària de l’ecologisme illenc-, a l’Obra Cultural Balear, al Grup Blanquerna i al PSM. És patró de la Fundació Emili Darder i participa d’Illencs pel Català, xarxa d’illencs residents al Principat  impulsora de l’Homenatge Popular aBartomeu Rosselló-Pòrcel i Marià Villangómez el proper 1 de febrer a Barcelona.




_ Comencem Antoni; abans de res,per situar-nos, podries explicar breument com afecta el denominat "fet insular" al sentiment de pertinença del conjunt de les Illes (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) i la relació actual existent entre elles?

-Tècnicament les Illes Balears com a identitat política no existeixen. Són una realitat administrativa i, en certa mesura, cultural (en tant que els nadius de les quatre illes compartim trets específics que ens diferencien, dins el món català, dels altres territoris; així com unes relacions  històriques evidents i una proximitat geogràfica que no sempre hem aprofitat). El sentiment identitari, polític, bàsic i primari, que té l’illenc mitjà, tant si nacionalment és sent espanyol com si no, és l’insularista: mallorquí, menorquí, eivissenc i formenter. Sentir l’illa, abans que altres identitats, com a “pàtria” uneix, encara avui, 2013, a un ventall ample de ciutadans d’ideologies molt diverses que van del PP al sobiranisme. I, tanmateix, és evident que les noves migracions que rebem des de finals del segle XX i la primeria del XXI, capgiren, i capgiraran encara més, aquesta realitat. Ens toca moure fitxa perquè la gent nouvinguda pugui conjugar la seva identitat amb la de la terra que els ha acollit. Antropològicament parlant el mallorquí sempre ha basat la seva autoreferencialitat ( crec que era Josep Maria Llompart que ho explicava simpàticament en una conferencia recollida al llibret “Països Catalans? i altres reflexions”, publicat per l’Editorial Moll l’any 1991) en una classificació molt bàsica. Segons aquesta, al món hi ha cinc categories de persones: mallorquins; nadius de les altres illes; catalans i valencians; forasters (entès aquest adjectiu referint-se a tots els altres pobles de l’Estat Espanyol, inclosos bascos i gallecs), i estrangers (persones originàries de fora del Regne d’Espanya). Evidentment aquest esquema és aplicable a Menorca i les Pitiüses. Això dóna una idea, sense grans escarafalls, de com s’han de vertebrar i construïr les Illes Balears i Pitiüses –i, de retruc, els Països Catalans- que volem alternatives a l’status quo espanyol que hem tingut fins ara, no?


_ Remuntant-nos un xic en la història, com casa aquest heterogeneïtat amb el record de l'antic Regne de Mallorques, que englobaba totes les Illes en un mateix cos medieval juridicoadministratiu?

-L’heterogeneïtat és intrínseca a la catalanitat de les Illes Balears i Pitiüses des de sempre. El  segle XIII, amb la seva incorporació progressiva a la corona catalano-aragonesa (amb les conquestes de Mallorca, el 1229, les Pitiüses, el 1235, i Menorca, el 1287), les illes són poblades per colons principatins (la població anterior recordem que havia estat pràcticament exterminada, amb algunes excepcions, escassíssimes, que s’hibridaren, en un procès de mestissatge, amb els nouvinguts) i entren a l’espai cultural català ,europeu, cristià i feudal.  Políticament, però, les illes, nucleades al voltant de Mallorca, illa gran i la primera que rau en mans de la corona catalana, tenen de seguida un status diferent a la resta dels territoris continentals. Sempre hem estat, des del principi, quelcom diferenciat. Això no és una imposició espanyola ni francesa ni un fruit de les “renúncies de la Transició “: és una realitat des del segle XIII.  Quelcom diferenciat i quelcom plural.


_ Parlem de Menorca, que quedà en mans britàniques el segle XVIII quan la resta d'illes eren borbòniques, i el segle XX (1937), en ple debat estatutari i enmig de la guerra civil, es parlà de la possibilitat d'adherir-se a l'estatut català. Dos clars exemples aquests de l'especifitat menorquina. Fins a quin punt existeix una rivalitat entre les dues illes més grans de l'arxipièlag balear (Mallorca, Menorca)?

-Com bé sabeu les rivalitat entre el veïnatge són un clàssic. En el cas de les Balears i les Pitiüses  no hi ha una excepció. Com a mallorquí he de dir que em fa la impressió, tanmateix, que el sentiment de rivalitat  sorgeix més de Menorca i les Pitiüses cap a Mallorca i Palma, en tant que capital administrativa de l’arxipèl·lag, que a l’inversa. Com sol passar. Emperò, i cal dir-ho clar, no hi ha dubte que hi ha greuges històrics gravíssims. A la campanya electoral pels comicis estatals de 2008 record que el candidat unitari del nacionalisme illenc (que es presentava sota les sigles Unitat per les Illes sumant PSM, ERC, UM i Entesa per Mallorca), Pere Sampol, mallorquí de Montuïri, explicava que, a Menorca, no hi havia especialistes en oncologia! El 2008! Una barbaritat! En qualsevol cas, aquest no és un problema, sota el meu punt de vista, de “centralisme mallorquí” o “centralisme palmesà” sinó més bé de com l’Estat Espanyol ha gestionat el mapa autonòmic des dels anys vuitanta. Per la resta, i ja que me demanes sobre Menorca, crec que la gent mallorquina polititzada i crítica sempre ha admirat el poble menorquí, amb unes elits  sovint més cultivades. Com a mostra el fet que molts intel·lectuals illencs interessants de la segona meitat del segle XX han sortit de la balear petita: el filòleg  Francesc de Borja Moll, l’historiador, cartògraf i arqueòleg Josep Mascaró-Passarius o el poeta Ponç Pons per dir alguns noms que em vénen al cap! I jo hi afegiria persones potents a dia d’avui com l’escriptor i filòsof Miquel Àngel Maria o el polític Nel Martí.


_ Antoni, si m'ho permets, t'emprarem de "diccionari consultiu". Defineix aquests conceptes per a millor enteniment en la resta de Països Catalans: "balearitat" i "part forana" de Mallorca.

-“Balearitat” és un concepte que pot agafar-se des de diferents prismes. Com a identitat política, com deia, és feble. Tot i que no es pot negar que hi ha vincles culturals, idiosincràtics i històrics que ens uneixen i que com més fort sigui el sentiment balear-illenc més s’afebleix l’espanyol i més ens apropam, des de la confederalitat, a la resta dels Paísos Catalans. En la meva opinió el sobiranisme illenc ha de fer pedagogia de construcció nacional agafant-se a aquest concepte i a la identitat de cada una de les Illes.
“Part Forana”, a Mallorca, és el terme emprat per definir tots els pobles de l’illa que no són Palma, la capital.


 _Fa un parell d'anys a la UCE de Prada, en Joan Rydaura (ERC CatNord) digué una frase que em féu pensar en un context on se'n parlava sobre el futur dels PPCC: "Jo no pateixo tant per les Illes, les Illes sempre s'acaben "enganxant" a les iniciatives del Principat, mireu tots els cassos d'entitats (d'estalvis, culturals, socials, etc.) que són compartits entre ambdós territoris." N'estàs d'acord amb aquesta frase?

-En mallorquí empram   molt l’expressió “passar pena” per referir-nos a patir. Som, com els catalans en general i   malgrat la fama de poble “tranquil” que ens acompanya, patidors de mena! Per tant, crec que hem de continuar passant pena per les Balears, igual que passam pena pel País Valencià, la Catalunya Nord, Gràcia, l’Empordà o Cornellà. Balears té motius més que evidents per “enganxar-se” al carro principatí i, segurament, només atenent a la  qüestió de l’espoli econòmic ( les nostres balances fiscals són les més desfavorables en una situació molt pitjor que la principatina i la valenciana!) seria molt normal seguir un camí semblant. Tanmateix, la manca de voluntat política de les elits illenques no va, de moment, per aquí. Si que es veritat, però, que la societat civil organitzada no deixa de crèixer i muscular-se cada cop més amb la incorporació de perfils de persones i sectors socials que abans no eren crítics amb l’status quo i amb l’espanyolisme  (això es veu de forma molt evident amb gent del món de la cultura que es passa al català  i a l’autocentrament amb normalitat; amb l’èxit espectacular del moviments dels docents que va molt més enllà dels 50.000-60.000 ciutadans que voten opcions sobiranistes habitualment i amb experiències empresarials que quallen i que fa uns anys no haguessin existit).


_Hi ha un document històric que em fascina especialment, la "resposta als catalans" que personalitats destacades mallorquines adreçaren a les seves homòlogues catalanes com a resposta a una crida d'aquestes en pro de la unitat nacional. Abans d'això, durant la reinaxença també trobem cants poètics a la "unitat d'esperit de la nació catalana". Com afectà aquest sentiment al recobrament de sentiment nacional a les Illes?

-Els anys trenta són anys d’efervescència en tots els sentits. També des del prisma del recobrament identitari. Les dècades anteriors ja havia sorgit tot un moviment, vinculat sobretot a la literatura, la premsa i la cultura, molt amarat de noucentisme, que defensava un incipient mallorquinisme en clau, això sí, liberal-conservadora. Aquesta será la gran diferencia durant els anys de la República. En l’àmbit polític, Esquerra Republicana Balear, que tot i el nom no tenia vincles orgànics amb el partit de Macià i Companys, era la principal formació del republicanisme progressista de les clases mitges i populars mallorquines i podia considerar-se, de forma clara, un partit d’esquerra nacionalista. Mostra d’això és que fou terriblement repressaliada durant la guerra i fins i tot el batlle de Palma, que hi militava, Emili Darder i Cànaves, fou afusellat sense pietat pels feixistes el febrer de 1937. La Fundació Emili Darder, propera al PSM, porta el seu nom en homenatge a tota aquella generació de persones il·lustrades, intel·lectualment molt ben preparades, que feren del seu mallorquinisme catalanista una de les banderes d’un temps nou que la revolta militar de Franco va estroncar. Es tractava d’una minoria molt conscienciada que va promoure entitats cíviques com l’Associació per la Cultura de Mallorca, l’ACM, – de la que l’Obra Cultural Balear n’és la continuadora histórica- i mitjans de comunicació com “La Nostra Terra” i on destacaren noms que caldria vindicar com Maria Mayol, Francesc de Sales Aguiló,  Pere Oliver i Domenge, Josep Sureda i Blanes o Antoni Maria Ques, per dir-ne alguns. La majoria acabaren exilats, empresonats o assassinats. Elles i ells, així com personatges com l’intel·lectual Gabriel Alomar –més conegut al Principat de Catalunya per la seva vinculació amb el modernisme i per ser el primer teòric de la relació entre catalanisme i socialisme- participaren activament de la “Resposta als Catalans “. Que, d’altra banda i com bé esmentes fou un manifest publicat el juny de 1936, un mes abans del cop d’estat feixista, en resposta al “Missatge als mallorquins” que personalitats catalanes com Companys, Cambó, Ventura Gassol, Folch i Torres, Amadeu Hurtado, Pompeu Fabra i altres havien llançat el maig d’aquell any defensant la intensificació de les relacions culturals Catalunya-Balears. El llistat de signants d’aquell manifest de resposta fraterna,  impulsat per Joan Estelrich –l’home de Cambó a Mallorca- i per l’ACM i que era molt plural - incorporant des de capellans fins a militants comunistes i activistes feministes- fou, malauradament, emprada pels falangistes i la dreta per perseguir els defensors de la nostra llengua quan l’illa es convertí en una presó a partir del 18 de juliol en triomfar l’aixecament.





_L'actual nacionalisme institucional ( principalment la Federació PSM-Entesa) es refereix als Països Catalans com a nació cultural, aferrant-se a la teoria dels anells concèntrics d'identitat que expressà Josep Mª Llompart (també ho apuntava Josep Melià), veient en el subjecte "Illes Balears" l'ens a emancipar nacionalment. Què et sembla aquesta visió i com conflueix amb d'altres visions dels PPCC més explícites, com les d'Esquerra Republicana o l'Esquerra Independentista?

-Com he intentat expresar a la resta de l’entrevista per a mi tots els subjectes sumen a l’hora de construir emancipació: fer mallorquinisme, menorquinisme o vindicació de pitiusitat va vinculat a vertebrar les Illes en el seu conjunt i unir-les  a les lluites i el camí de la resta dels Països Catalans. En aquest sentit no hi ha millor antídot al regionalisme –que a les Balears, dins les files sobiranistes. existeix, naturalment, però que sempre he pensat que és molt més greu quan es dóna al Principat!- i al jacobinisme mimètic del que hem conegut els darrers 300 anys vivint a Espanya i a França –gravíssim!- que la realitat. La realitat és confederal i és el camí que tots els sobiranistes (Més, l’EIM, i ERC  -que aviat sembla que s’integrarà a Més- en el plànol polític; l’OCB, el sindicalisme alternatiu o el moviment dels docents en el cívic) estan prenent. No crec, en aquest sentit, que hi hagi visions diferents dels Països Catalans. Ara mateix tothom, amb algunes excepcions poc rellevants –algun principatí despistat o algún neosobiranista illenc amb “molta pressa”-, avança, cadascú legítimament des del seu projecte, bastint país des de la realitat insular. I temps al temps: si el Principat es constitueix en estat, no tardarem molt a veure l’independentisme illenc, fins i tot el de matriu revolucionària, fer campanya i pedagogia defensant, a nivel teòric i de praxi, la sobirania per a Mallorca i les Balears. Aquest és el marc de treball (sense perdre el nord) que ens cal.


 _No ens agrada, però hem de parlar d'en Bauzá. Existeix un abans i un després de l'arribada d'aquest home i d'aquest PP al poder autonòmic? com veus la mobilització de la societat illenca en defensa de l'educació i la llengua?

Bauzà representa un canvi important al PP illenc i  a les classes dirigents de les Balears. Un canvi que ja ve de l’era Matas i que, progressivament, fa que la dreta autóctona passi a estar controlada per elements ultraespanyolistes molt poc vinculats sentimentalment a les Illes (persones d’una elit molt allunyada del poble, formades acadèmicament i amb carreres professionals a Madrid, etc.). La vella dreta illenca, caciquil, procedent del món agrari, que coneixia a la perfecció la idiosincràcia antropològica del ciutadà mitjà de l’arxipèl·lag i que, per això, connectava amb uns valors conservadors molt determinats (a l’estil del que passsava, amb matisos a determinades zones d’ Itàlia, a Galícia, a Nafarroa o al País Valencià)  ha perdut, de moment, el combat, davant uns “pijos” que responen només a les directrius de la FAES. Això ha generat i generarà un cisma important entre la base electoral tradicional del PP balear i pitiús i uns dirigents aïlladíssims del carrer. Per Bauzà les Illes només són un graó per escalar cap al seu somni: ser ministre a Espanya. No se’n sortirà i , pel camí, haurà aconseguit que la dreta espanyola perdi l’hegemonia electoral a les Balears. Podem estar-li ben agraïts, no ho trobau? A partir d’aquí la tasca serà trencar amb l’hegemonia social.  I, en aquest sentit, hi ha canvis, a la societat civil illenca, que permeten pensar, com comentava abans, que podem albirar un futur proper en que sectors de la societat de forma ben dinámica s’incorporin a una manera diferent i alternativa d’entendre Mallorca i les Balears de la hem viscut des de 1983 amb l’autonomisme gestionat pel PP, UM i el PSIB.


_Descriu-me quin seria per a tu el projecte nacional ideal quant a les Illes amb una perspectiva de Països Catalans.

-Per a mi la situació ideal seria una unitat confederal de repúbliques dels Països Catalans on Mallorca i la resta de les Illes Balears i Pitiüses, de forma sobirana, hi participessin. Una república confederal o una unió de repúbliques confederals, vaja, depenent de l’estructura que els nostres pobles, des de la base, triessin més adient.


 _I arribem al final, ens pots fer cinc cèntims de com va nàixer tot el moviment enllaçat a les escoles i entitats i sobre la importància d'una plataforma d'entitats i persones d'arreu els PPCC com Enllaçats per la Llengua?

-El moviment enllaçat sorgeix com a resposta a unes polítiques,les de l’executiu Bauzà, extremadament bel·ligerants contra la llengua catalana a ales Balears. El PP amenaçà, ja a la campanya electoral de 2011, amb imposar un projecte de llei de símbols, antidemocrática i antimallorquina, que prohibia els símbols identitaris que representen la catalanitat illenca als centres públics per considerar que feien “apologia de la politització de l’ensenyament”. Una mesura més a afegir a un cúmul de greuges i despropòsits ( eliminació del català  a la Funció Pública, desaparició de mitjans de radiotelevisió públics en la nostra llengua, etc.)  El llaç amb la senyera sorgeix ja en aquell moment, molt previ a la marea verda que hem viscut el 2013, i a l’avantsala de la “primavera mallorquina” de 2012, com el símbol de la lluita dels pobles de les Illes Balears contra l’autoritarisme de Bauzà i el Partit Popular.


dilluns, 6 de gener de 2014

ACPC amb Vicent Maurí



Acció Cultural dels Països Catalans (ACPC) vol mostrar tota la solidaritat amb el company Vicent Maurí de la Intersindical Valenciana, que demà serà jutgat en un judici verbal de faltes a les 10.30 al jutgat nº 11 de València al ser denunciat per la policia d'ocasionar un altercat d'ordre públic el passat 26 de juliol durant una concentració.

Segons un comunicat del sindicat IV "Les acusacions fetes són totalment falses. No és cert que hi haguera cap desordre públic ni que es diguera cap frase ofensiva. En acabar una concentració, la polícia va retindre tres persones per identificar-les." i  a més "el judici de faltes és una peça més de la repressió que utilitza el poder per retallar les llibertats democràtiques i les lluites socials."

Finalment, fem una crida a participar activament en la concentració que tindrà lloc el proper dia 7 de gener, a les 10 hores, a la Ciutat de la Justicia de València (Avinguda del Saler, 14) i a que envieu notes de suport i solidaritat davant del judici a la següent adreça de correu: 
intersindicalvalenciana@intersindical.org