dissabte, 30 de gener de 2016

"El poder continua sent a Delfos" [Tomàs Escuder]


El poder continua sent a Delfos

Durant la meua llarga estada a Grècia mai no vaig poder arribar a Delfos. Hi vaig passar uns tres anys i res...Seria una premonició del que ens afecta als valencians?

Avui la petita ciutat de Delfos és poca cosa més que un recurs turístic de primer ordre. Ja ningú no hi va a encertar o preveure l’esdevenidor. A descobrir quins són els poders que actuen sobre els humans.

  • Els misteris del poder s’han eixamplat i aquest arriba al comú dels mortals per la via explícita dels discurs polític.
No hi vaig arribar i per això deu ser que no ho sé. Tant se val. Però sí que vaig entendre que el poder no era ja entre les quatre columnes i els pins del llogaret. El poder és ara, ja ho sabem, a Davos. Que també comença per D. Després hi ha una paròdia d’eixe poder que es representa cada dia al davant nostre, als media . Però clar, això no és poder. Es una altra cosa. Un simulacre, una pantomima.

Ara ja sóc a casa i mire de trobar el lloc on rau la capacitat humana d’exercir domini o influència sobre altri. I no cal pegar-li massa voltes al tema per veure que el gran poder no és ací ,als PPCC, però on s’hi manifesta igualment. Es pot comprovar només mirant amb una certa atenció.

El que succeeix és que s’amaga subtilment, deliberadament, aquesta capacitat de manar i fer obeir sense qüestionar . Sota imatges i relacions diverses, anodines sovint.

Els misteris del poder s’han eixamplat i aquest arriba al comú dels mortals per la via explícita dels discurs polític. Però també de l’econòmic. No tant del militar o del religiós. No tant. Perquè el darrer és més subtil. Però avui, més que abans a Delfos, mana el conjunt de les forces econòmiques.
  • En el cas valencià, la necessitat d’un discurs recte, clar, i propi és una qüestió de vida o mort.
A l’oracle dèlfic es manifestava diversament . Com ara. Una diferència principal però és que avui el poder es banalitza. Escolteu sinó les propostes dels actors polítics. Especialment en temps de canvi com els actuals. Hi ha una xerrameca continua i que desvirtua els conceptes.

I que siga aquesta la dinàmica no seria massa greu si, com en el cas valencià, la necessitat d’un discurs recte, clar, i propi no fora una qüestió de vida o mort. Ens caldrà fer-ne un que siga diferent i fins i tot contrari a qui domina al si de la classe política estatal. Resulta bàsic, fonamental i obligat que el petit discurs del poder valencià assolisca , en primer lloc, un espai. I això tal vegada cal fer-ho des de la dissidència, des de la franquesa i des de la necessària obvietat de que si no el tenim el faran contra nosaltres. El fan.
  • Només dins el marc dels PPCC hi ha prou força per fer-nos sentir. 

Delfos és ara , a Davos. I el que els seus xarlatans polítics trameten no és sinó l’eco del que a ells, els de l’elit econòmica, convé. A través els innombrables embolics i encanteris dels seus altaveus mediàtics ens arriba la veu clara i concreta de les ordes per al “regiment de la cosa pública”. Es un intent de banalitzar la forma de les normes per fer-les més digeribles al comú de nosaltres.

Però el poder és on és. A Delfos en temps de la Grècia clàssica, ara però a Davos, aquesta petita ciutat suïssa on s’apleguen els poderosos de tota mena. Que continuen emetent els seus oracles com a veritat certa i d’indefugible compliment, és una mostra més de l’abast absolut que tenen. El FMI, el BCE, la Reserva Federal o la mateixa ONU conformen aquest conjunt de creadors d’oracles . I els seus “voceros”, que a Espanya són importants i també poderosos. Vist això s’arriba fàcilment a la provisional conclusió que només dins el marc dels PPCC hi ha prou força per fer-nos sentir.

I ,tanmateix, a tot açò, on apareixem els valencians? Ah!...això són figues d’un altre paner. Però en podem parlar.

 Tomàs Escuder, sociòleg i escriptor

dijous, 28 de gener de 2016

Jornada per incentivar l'ús de la llengua oral: Cohesió Social i Escola en Català [STEI-i]


jornades cohesio petit

Web STEI-intersindical Illes Balears


L'STEI Intersindical vol contribuir a impulsar l'ensenyament en català i el seu ús social, dins i fora dels centres educatius, i és per això que ara organitza una Jornada per incentivar l'ús de la llengua oral que es diu: Cohesió Social i Escola en Català i que es farà els dies 19 i 20 de febrer, a Palma, a l'Escola de Formació en Mitjans didàctics.
L'STEI Intersindical ha convidat en Daniel Cassany, doctor de didàctica de la llengua, escriptor i professor de la Universitat Pompeu Fabra, a participar-hi. Ell ens farà una sessió de feina teòrica d'actualització de com ensenyar i aprendre llengua a l'època d'internet i també ens farà un taller pràctic d'Activitats cooperatives per a la competència oral. Aquesta jornada es completarà amb dues sessions més de feina. Una per tractar el tema de la immigració, amb na Meritxell Esquirol, professora de sociologia i coordinadora del Fòrum comunicació, educació i ciutadania. I una altra sessió on treballarem les actituds lingüístiques i les estratègies per mantenir el català en les interaccions orals, amb na Margalida Barceló, professora de català a secundària i na M. Josep Carrasco professora de català a un centre d'adults.

Esperam la vostra participació en aquesta proposta formativa i renovadora, que contribueix a donar continuïtat a la bona feina que, pel català, han fet tants de mestres i professors dins les escoles i els instituts. El curs és gratuït. Més informació i matrícula: www.steiformacio.cat

Fins aviat!
Secretaria Normalització Lingüística STEI Intersindical


cohesiopetit

dissabte, 23 de gener de 2016

Conferència a l'Alguer sobre la influència del teatre en la transmissió de les llengües i cultures locals



Obra Cultural de l'Alguer

Conferència a l'Alguer "GAVÍ BALLERO I LO TEATRE EN LA TRANSMISSIÓ DE LES LLENGÜES I CULTURES LOCALS

Per dissabte 30 de gener, a les h. 18.00, sempre al Teatre Cívic de l'Alguer, l'Obra Cultural organitza la conferència: "Gaví Ballero i lo teatro en la transmissió de les llengües i cultures locals" per arrecordar la figura de Gaví Ballero, a cent'anys de la sua nàixita. Del comediògraf alguerés parlarà Floriano Puddu, laureat a Càller amb la tesi "Gaví Ballero e la nascita della commedia musicale in lingua catalana di Alghero". Intervengueran també, com(a) senyal de obertura nel confronts de altres realtats que han portat envant lo teatro en llengua de minoria, los relators Clara Farina, actora i ensenyant de Sàsser, empenyada dels anys '70 en una acció de recupero i difusió de la llengua sarda, amb la relació "Il teatro in lingua sarda del secondo novecento" i Mario Lubino, actor i President de la Compagnia Teatro Sassari, amb la relació "Per un teatro di Etnia. Il rinnovamento della scena italiana grazie al teatro delle identità". Tancaran la tardada los breus contributs de dos algueresos que se són distinguits nel món teatral alguerés durant l'activitat de Ballero: Anna Maria Ceccotti i Pere Lluís Alvau Carboni. Modera Claudia Soggiu, President de l'Obra Cultural de l'Alguer

divendres, 22 de gener de 2016

El darrer número de la revista “Lluita” del PSAN [Sal·lus Herrero]


El darrer número de la revista “Lluita” del PSAN
Sal·lus Herrero

El 15 de gener proppassat, a la llibreria 3i4 del Centre de Cultura Contemporània Octubre de València es presentava la darrera revista del PSAN “Lluita. Per Catalunya reunificada, independent i socialista”, amb una portada, en roig, clar i fosc, que posa “300 lluites i 46 anys”, tot i que la data és de desembre 2015. I a la contraportada posa el mapa dels Països Catalans, la senyera amb l’estel i “PSAN, 47 anys. Fer de l’independentisme moviment de masses”. Les 300 revistes de "Lluita" hi son a l'Hemeroteca de la Plaça de Magúncia (València), a Casa Fuster (Sueca) i a la Universitat Literària de València.

La presentació la va fer, bàsicament, Josep Guia, que ha sigut el líder indiscutible i indiscutit i ‘l’home-orquestra’ del PSAN al País Valencià, tot i que Maria Conca, la seua companya, ha sigut tant fonamental o més des que a principis dels anys setanta va assistir a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent (amb Carme Alborch, la que fou ministra de cultura de Felipe González) i decidiren integrar-se dins del PSAN (Maria i Josep) i organitzar aquest partit polític al País Valencià-Països Catalans. Esmentaré, de passada, les escissions i divisions internes al si del PSAN perquè són massa complexes per analitzar-les; cal ser un expert ‘pesanicòleg’ (a l’estil dels “vaticanòlegs” o “sovietòlegs”), per tal d’aclarir-se en les diferències entre el PSAN i el PSAN-Provisional que va donar lloc a Independentistes dels Països Catalans (primer trencament), la divisió entre PSAN i Moviment d’Unificació Marxista (MUM) o el Bloc Català de Treballadors (segon trencament) i el tercer trencament del PSAN va donar lloc a Nacionalistes d’Esquerra al Principat i al País Valencià a la Unitat del Poble Valencià, on el suport o no a la lluita armada fou un dels eixos centrals com també si es mantenien posicions del tot rupturistes o es combinaven amb polítiques de reforma radical en un context una mica ‘diferent’ al de la dictadura (tot i que s’havia reproduït una bona part en una “democràcia” de molt baixa qualitat).

Tampoc entraré a analitzar el conflicte de les diverses estratègies entre els que volien prioritzar el Front Patriòtic o la Lluita de Classes Revolucionària, perquè a pesar d’haver llegit el llibre de Núria Cadenes, “Josep Guia: l’independentisme complet” i altres llibres sobre aquesta qüestió, com el d’Albert Botran “Unitat Popular. La construcció de la CUP i l’independentisme d’esquerres”, Edicions El Jonc, 2012, sobretot quan al capítol I “1969-1979: el naixement de l’Esquerra Independentista i la lluita contra el franquisme”, al remat, davant de les escissions remembrem l’escena dels palestins davant l’Imperi Romà del film sobre “La vida de Bryan” dels Monty Picton. Com remarca Botran aquestes reiterades escissions mostren les febleses de l’independentisme d’aquell temps; el manteniment de les formes i les reivindicacions genuïnes de l’antifranquisme, en el nou context polític de la post-transició, va fer pagar el preu de la marginació a l’independentisme.

  • El PSAN va fer l'esforç de portar a la pràctica una política independentista que anés més enllà dels esquemes del separatisme dels anys 20 i 30
No obstant això, a pesar d’aquesta marginalitat, com que moltes de les reivindicacions independentistes continuaven essent justes i escaients, sobre la necessitat de trencament democràtic amb la dictadura anterior i la necessitat del reconeixement dels drets socials de ciutadania catalanoparlant i a l’autodeterminació dels Països Catalans, que havien sigut bloquejats pels pares de la Constitució espanyola, entre els quals, Miquel Roca i Jordi Solé Turà, prohibint la federació o confederació de les comunitats autònomes amb la mateixa llengua i cultura, posem per cas, dels Països Catalans, veurem com es va desplegant a través de diferents processos de clarificació que Albert Botran, actual diputat de la CUP, exposa al llarg d’aquest llibre sobre l’independentisme d’esquerres als PP.CC., fins assenyalar l’ascens progressiu de la CUP del 2003-2011 i més encara a les eleccions del 2015 fins a ser decisius al parlament de Catalunya de la post-autonomia i la pre-independència actual.
Més enllà de les virtuts i la importància del PSAN -que és una organització que es planteja bastir un model d’alliberament nacional sobre la concepció marxista i que “va ser el grup més nombrós de l’independentisme durant els anys d’oposició al franquisme i de la Transició, i que va fer l’esforç per teoritzar i portar a la pràctica una política independentista que anés més enllà dels esquemes del separatisme dels anys 20 i 30, i que apuntés cap a la configuració d’una alternativa política global, tant en l’àmbit nacional com social, enmig d’un context de desmobilització social i de renuncies durant la transició- les divisions internes, al meu parer, condemnen l’independentisme d’esquerres lligat al PSAN, a la marginalitat i a la impotència política.

Tanmateix, Josep Guia va defensar, a la presentació del darrer número de “Lluita”, que des del PSAN s’havia contribuït amb èxit a fer hegemònic socialment el projecte d’alliberament nacional de Catalunya perquè havia denunciat, abans que ningú, les insuficiències, els paranys, enganys, els dèficits i els límits de l’autonomisme i havia continuat exigint la necessitat de bastir un estat català propi al servei de les classes treballadores; també remarcà que en solitari fa quatre dècades des del PSAN es reivindicava la independència i la unitat nacional per a fer-la possible (el Front Patriòtic), la unitat nacional que és ja el projecte polític de la majoria del poble català (al Principat), tot i que pel camí, per “realpolitic”, s’haja deixat de banda la possibilitat d’abraçar en aquest procés tots els Països Catalans. Després de remarcar Guia que “hem fet un llarg camí per arribar on som, i molts militants han pagat un alt preu (hores de dedicació i treball, aïllament social i criminalització, persecusió política i judicial, detencions, tortures, anys de presó…) per a poder avançar. Però encara resta un tram decisiu per a fer realitat la independència, i l’estat que en resulti pot no ser de Països Catalans ni de la classe treballadora, i per això, cal continuar lluitant per assolir el projecte del PSAN”. Va recordar, entre d’altres, la mort de Toni Villaescusa i l’assassinat de Guillem Agulló a Montanejos i l’empresonament de Núria Cadenes i la lluita i les campanyes per alliberar-la.
  • Guia defensa que la independència del Principat ha d’ésser un primer pas cap a la reunificació política de tota la nació.
L’editorial d’aquest darrer número de “Lluita”, de Josep Guia “El pa no es fa sense rent”, davant la suspensió d’activitats polítiques públiques anunciada pel PSAN reivindicava el seu partit com a referent de l’independentisme català modern, constituït el 1968, a partir del FNC (Front Nacional Català), el PSAN ha estat pare ideològic i/o orgànic de pràcticament totes les organitzacions independentistes catalanes existents fins la gran eclosió independentista del 2010. Assenyala Guia que la modernitat del PSAN ha consistit en: 1) ésser l’exponent català del marxisme d’alliberament nacional, fent indestriable alliberament social i nacional i 2) ésser el partit de la nació catalana completa, seguint l’obra de Joan Fuster. La segona puntualització de Guia és que l’independentisme actual no ha nascut de l’autonomisme sinó contra l’autonomisme, en aquest sentit afirma Guia que en la gran manifestació del 10 de juliol de 2010, les masses autonomistes que van començar a cridar “independència”, no ho haurien fet si no hi hagués hagut independentistes que els mostraven com fer-ho. Independentistes que van patir la repressió per mantenir constantment aquest missatge. És ben sabut, doncs, que el pa no es fa sense rent. Tanmateix, si hom prescindeix del rent que cal, els pans poden eixir geperuts. Per tant, en la seua darrera intervenció política, vol denunciar l’oblit sistemàtic del conjunt dels Països Catalans. Cal insistir que la independència del Principat ha d’ésser un primer pas cap a la reunificació política de tota la nació.

Després de Josep Guia, van intervenir Marc Candela, sobre el jovent independentista que és un article al Lluita sobre l’emergència del jovent independentista als anys noranta (Maulets, l’AEN, el BIE, l’ACE, la CEPC, l’SEPC (el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans)…); Toni Gisbert va parlar sobre el recorregut històric del PSAN i la pluralitat de la revista “Lluita”, Bruno Díaz i Josep Andrés sobre el disseny i la maquetació de Lluita, des dels primers números, en blanc i negre, després el color fins a l’actualitat, inclús es va assenyalar la participació de Quim Monzó, una llarga entrevista a Pedrolo, de Maria Mercè Marçal i altres escriptores i artistes en algun disseny de “Lluita”, una fallera amb peineta i tot on del seu cap obert per mig eixia un puny reivindicatiu (de Quim Monzó), es tractava de tocar temes d’actualitat, sobre ecologisme, moviment veïnal, reivindicacions socials, feminista o del jovent. I es va mostrar una foto de meitat dels anys setanta, al costat de l’associació El Micalet de València, al carrer Guillem de Castro, on hi havia una paradeta del PSAN i el periodista Manolo S. Jardí, duia una cabellera com la de l’actual president de la Generalitat Catalana, Carles Puigdemont (o com la d’Anna Gabriel, diputada de la CUP!).

A la darrera revista “Lluita” hi ha una interessantíssima entrevista feta per Maria Conca i Josep Guia a Núria Codina (Sabadell, 1938) i Jordi Moners (Barcelona, 1933); Núria Codina va formar part del grup de joves que des del FNC van fundar el PSAN el 1968, des de la campanya contra Galinsonga, director de La Vanguardia el 1959 que es va queixar perquè es feien les misses en català a la parròquia de Sant Ildefons, on hi anava, cridant “Todos los catalanes son una mierda!”, fou destituït; recorda Núria i reconeix que quan militava al PSAN als anys seixanta estava enamorada dels valencians Raimon i de Paco Candela. Recorda Joan Fuster i a Raimon a la nit literària de Santa Llúcia, 13 desembre 1962 i dins del PSAN recorda Josep Ferrer, Joan Armet, Teresa Alabèrnia, Pep Ribas i Emilia, les germanes Serra i el seu germà Cala, Carles Jordi Guardiola i Adelaida Ponti… remembra els Aplecs del Puig i a la guàrdia civil que els va impedir arribar, la bomba que els van posar els feixistes a la masia de sant Boi el 5/09/1989; Jordi Moners va tenir un paper destacat aquells anys en què vivia a Alemanya, on feia de professor a la Universitat de Heidelberg i venia cada any a Barcelona, explica l’expansió del PSAN al País Valencià (1974) i les Illes (1976, i en la definició com a partit comunista (1976); amb ells parlen de la militància, de les relacions amb els companys, de les activitats en la clandestinitat, de la fundació i trajectòria del PSAN, dels moments més durs de la repressió.

Jordi Moners a l’entrevista també parla de la Marxa del Llobregat que va durar tres setmanes (20/08/1978-11/09/1978) que va comportar molta conscienciació ecològica. Explica Jordi el seu ofici de traductor a l’IEC, de l’alemany, l’italià, el francés i portugués, el llibre que més a gust el va traduir és el d’”El manifest comunista” de Karl Marx i Friedrich Engels i ens parla de la seua “Síntesi d’història dels Països Catalans” que és un llibre molt pedagògic, senzill, que vol arribar a tothom; assenyala que “l’encert va ser saber definir el marxisme d’alliberament nacional i de Països Catalans”, “la definició de comunista va ser important, però quan el partit és va decantar pel suport a Terra Lliure, em va desagradar perquè jo era pacifista, a més era un risc constant. Mai no em va fer gràcia. La pèrdua de Fèlix Gonyi, que havia estat en la llista per a les municipals del Prat, de Toni Villascusa, de Quim Sànchez… i d’altres joves independentistes em va fer patir”. I conclou Moners dient que “els del PSAN hem estat en la lluita per la independència, per la unitat nacional dels Països Catalans i per la defensa dels interessos de la classe treballadora”.

Vicent Partal escriu un article “I el país no s’ha integrat…” on diu que “entre el final dels anys setanta i els jocs olímpics de Barcelona-92 l’independentisme efectivament va saber analitzar el que estava passant i va plantar cara”, analitza els mecanismes repressius del sistema, el capitalisme d’amiguets, l’evidència dels Països Catalans com una nació oprimida i conclou Partal dient que “Ha costat dècades i potser són altres els protagonistes que remataran el treball [d’alliberament nacional]. Potser la història hauria de ser més justa amb alguna gent [referint-se al PSAN]. Però del resultat no veig cap raó per a no estar-ne orgullosos”.

Hi ha el balanç del “1993-2015 sobre la consecució d’un somni: la independència de masses” de Francesc Invernon i sobre el” PSAN i SI” (Solidaritat per la Independència) de Gaspar Jordan.

Hi ha una nota de Maria Conca, molt emotiva, en record d’Ariel Mompó i Sirvent (1/09/1937-11/09/2015), nascut a Alcoi, professor de matemàtiques a l’Institut Pare Victòria d’Alcoi, a finals dels anys setanta es va afiliar al PSAN i va tenir una participació molt activa en el partit, en les trobades al Preventori d’Alcoi (1986) o a la Trobada de l’Ebre (1987); els pares d’Ariel eren d’ideologia llibertària i ell era de caire bonhomiós i tranquil, company tertulià a l’Octubre molt perspicaç i bon conversador que quan escoltava federalisme, deia, que ell estava a favor del ‘nostre’ federalisme, és a dir, dels Països Catalans que l’estat espanyol ens prohibia -“constitucionalment”- des de l’unitarisme feixista o apararentment “esquerrà”.

Eva Serra i Puig a “Uns records anys després” analitza la cruïlla del PSAN entre la reforma i la ruptura, com “el PSAN-Provisional esdevé IPC i intenta la creació d’eines de ruptura com TLL i MDT. També aquest sector tingué implantació al País Valencià com demostren les detencions de Josep Vicent Just i Daniel Pérez, entre altres, de desembre de 1981. […] Ara, en plena descomposició de l’estat espanyol de la transició, l’independentisme sembla trobar la penetració social a què sempre ha aspirat i, tot seguit lluitant, som a l’espera d’un horitzó més nacional i just”.

Josep Ferrer a “Les 300 lluites del Lluita” diu que com començava remarcant el número 1 de Lluita el paisatge era “una total dominació política, econòmica, social i cultural”, en el qual l’independentisme anava deslligat de la lluita social i aquesta anava subordinada al nacionalisme imperial espanyol. I ningú ni pensava ni somiava en la nació completa. Potser aleshores ens vam equivocar i el PSAN s’ha equivocat en moltes coses en la pràctica política […], però l’objectiu que aleshores vam marcar com a país s’ha anat imposant, perquè responia a la necessitat històrica nacional, i s’acabarà imposant si la història no se’ns torna a tòrcer”.

Hi ha un article de la dècada “1980-1992. La no integració en la Reforma. El temps del mocador negre”, de Joaquim Llofriu, “som al carrer lluitant per una Catalunya sense nuclears, pels drets dels treballadors, de els dones, del jovent. Sortim als carrer defensant el català, amb els Grups de defensa de la Llengua, catalanitzant la toponímia, denunciant el bilingüisme o responent a agressions com la sentència de l’Audiència de València contra l’ús del català a la Universitat que mobilitza milers d’estudiants arreu de la nació, conscients de la importància del català com a eina d’unitat nacional i que qualsevol atac a València és una agressió a tota Catalunya”. Llodriu conta “ens manifestem contra les forces d’ocupació, qüestionem els govern regionals al servei de l’ocupant que utilitzen tots els seus mitjans per silenciar, minimitzar i sovint criminalitzar el moviment independentista”. Pere Ros explica “La lluita dels “Comités” de solidaritat amb els patriotes catalans represaliats per l’estat espanyol.



Salvador Balcells a “PSAN: una perspectiva personal”, ens conta la seua consciència social i de país a finals dels anys seixanta, com el 1972 obri la llibreria Xarxa, al Prat de Llobregat, la seua amistat amb Joan Rendé, Xavier Romeu, Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver; el 1974 es fa del PSAN de la mà de Jordi Moners i Núria Codina, l’amistat amb Maria Mercè Marçal que encapçalaria el front de lluita feminista del PSAN, la incorporació de militants del País Valencià i nous membres de gran vàlua (Josep Guia, Manuel Tarín, Miquel Alonso…); l’any 1978 la legalització del PSAN gràcies a l’advocat Paco Candela i l’escriptor Gonçal Castelló; el 1979, amb el BEAN, encapçalat per Xirinacs; l’escissió d’un grup que es definia com a ‘marxista nacionalista moderat’ i un altre que després van retrobar-se a Nacionalistes d’Esquerra el 1979 i dissolt el 1984. Recorda el valencians Josep Guia, Paco Candela, Josep Lluís Blasco i a Vicent Partal; l’impuls del MDT, l’any 1984, des del PSAN junt a IPC i independents; l’any 1987 la Coordinadora Nacional de l’MDT impulsa la teoria del Front Patriòtic, prioritza la independència i després poder fer la revolució social. 1989, creació de Catalunya Lliure; considera Balcells que l’expansió creixent de l’independentisme va fer que una part del catalanisme autonomista es comencés a decantar cap a posicions sobiranistes, des del “independentisme tranquil”. En el treball de desmuntatge de l’independentisme combatiu també hi ha tenir molt a veure la repressió de l’estat, especialment a les Olimpíades.”El resultat de tot plegat s’ha concretat els darrers anys: ‘la dreta’ és qui encapçala ara el moviment independentista, un procés, potser per això, mateix, limitat al Principat”, conclou.
  • És molt important la creació d’un espai de comunicació en català compartit que arribe a tot el domini lingüístic català

A més de les sàvies crítiques de Jordi Moners a la lluita armada i a la violència, em sembla una errada en la idea de nació completa passar-se a dir-nos Catalunya en compte de mantenir els Països Catalans. Perquè en comptes d’explicar la complexitat de la diversitat, es redueix, simplifica i potser es dificulta més la identificació d’aquella gent que entén la seua catalanitat des de la valencianitat del País Valencià, des de la seua singularitat de la Franja, el Rosselló, Andorra o el Principat, tot i que cal fomentar, per sobre de particularismes, també la noció d’’unitat’, però una unitat no unitarista, que abrace la diversitat i el reconeixement de la pluralitat nacional, en identitats, països i variants lingüístiques de la mateixa llengua catalana.

La construcció dels Països Catalans no pot fer-se, al meu parer, reproduint un motlle que siga o semble ‘unitarista’, a l’estil del model jacobí espanyol o francès, ni tan sols en el nom del País, sinó només pot ser des del reconeixement de la diversitat nacional de la Comunitat Catalànica o Països Catalans. Hem de passar de la noció d’identitat unitarista a una concepció nacional que reconeix i respecta la diversitat nacional o ‘regional’ interna que hi ha als Països Catalans, compost per identitats catalàniques diverses (principatines, valencianes, rosselloneses, andorranes, alguereses, balears, frangereres, aragoneses i inclús espanyoles, franceses, italianes o d’altre tipus; si no, potser, no anem enlloc.
  • Només des d’una noció inclusiva i integradora podrem construir uns Països Catalans prou atractius

És molt important la creació d’un espai de comunicació en català compartit que arribe a tot el domini lingüístic català i a tota la gent catalànica que viu a l’estranger, com proposa i reivindica Enllaçats per la Llengua, però un espai de comunicació que reculla les diferents variants de la llengua catalana, els diferents accents perquè tothom se senta a gust, s’identifique i construesca la seua ‘identitat catalànica’ còmodament, sovint barrejada amb altres identitats culturals, lingüístiques i inclús nacionalitàries diferents.

Al meu parer, només des d’una noció inclusiva i integradora podrem construir uns Països Catalans prou atractius que seduesquen i arriben a identificar-se grans masses de població a tots els territoris catalanoparlants i a les grans ciutats amb població castellanitzada, tant a les comarques castellanoparlants com a les catalanoparlants del País Valencià, el Principat, les Illes, la Franja, Andorra… Açò només pot ser des de la inclusivitat i un model de catalanitat ‘universalista’, obert, flexible, ‘en construcció’, respectuós amb la diversitat, deferent amb la diferència que construeix un ‘nosaltres’ que reconeix els drets humans, lingüístics, culturals, ecològics, socials i ‘nacionals’ ‘nostres’ i dels ‘altres’ (comunitat gitana, migrants, refugiats…). Per ampliar la base social dels que reclamem el dret a l’autodeterminació per garantir la supervivència lingüística, cultural i política dels Països Catalans.

Sal·lus Herrero (membre de la Plataforma pel Dret a Decidir-PV)

dimecres, 20 de gener de 2016

Divendres 22 de gener concert de la Bressola a Girona



Espai Bressola


La crida de "Sem Nord, fem Bressola!" se sentirà a Girona per commemorar dels 40 anys de la creació de la xarxa d'escoles catalanes a la Catalunya del Nord. La celebració es farà amb un concert i un acte institucional, aquest proper divendres 22 de gener a Girona. El concert serà al Teatre Municipal de Girona i els músics Marc Serrats, Albert Vila i Xarli Oliver cantaran amb els nins i nines de la Bressola una selecció de les cançons que han format part dels diferents projectes musicals que els darrers anys ha promogut Amics de la Bressola.

Girona té un especial significat per La Bressola pel suport que sempre han donat les institucions i personalitats de la ciutat, en especial, Francesc Ferrer i Gironès, impulsor de la creació dels Amics de la Bressola i primer president de l'associació.

Les entrades pel concert es poden reservar i comprar per Internet (cliqueu aquí)

La música té un paper destacat a les escoles de La Bressola i l'associació Amics de la Bressola, que els dona suport, ha impulsat els darrers anys diversos projectes musicals que han versionat i recuperat més d'una cinquantena de temes populars i tradicionals. Més de cinquanta músics i cantants també han participat en aquests projectes cantant les "musiquetes" de la Bressola.

L'èxit assolit amb el primer projecte musical “Musiquetes per la Bressola” (2007) ha anat seguit de dos projectes posteriors “+Cançonetes per la Bressola” (2010) i “1,2,3... PICA BRESSOLA!” (2012). Els tres projectes s'han complementat amb concerts i diverses propostes audiovisuals que han amplificat la seva difusió, aconseguit aportar a la societat catalana un producte pedagògic i cultural de gran qualitat i donar a conèixer i popularitzar La Bressola.


www.labressola.cat
Segueix-los a Facebook / a Twitter




El concert serà:


Girona, 22 de gener a les 20.00 al Teatre Municipal de Girona

dimarts, 19 de gener de 2016

"Sobre un petit poder valencià" [Tomàs Escuder]

Tomàs Escuder analitza com la projecció pública als mitjans de certs personatges polítics valencians, arran de la presència institucional del valencianisme d'esquerres, està aconseguint de visualitzar un espai propi que, poc o molt, ve a trencar l'omertà patida fins ara en el discurs d'un projecte valencianista. I tenir presència mediàtics és, en aquest cas, qüestió de ser o no ser. 


SOBRE UN PETIT PODER VALENCIÀ

Tres paraules poden definir el moment polític actual del País Valencià. I tot i que aquestes siguen d’ús  habitual i que pul·lulen entre la gent o la classe política amb profusió , per a nosaltres els valencians tenen un valor diferent. O l’haurien de tindre en les circumstàncies tan diferents de les de fa només uns mesos.
Les paraules són: petit, poder i valencià. Si les ajuntem  i les relacionem amb la realitat política del moment arribarem a entendre alguna cosa i, més important encara, copsar el que pot ser un futur immediat.
Des de fa uns dies m’he proposat mirar els informatius de les principals cadenes de televisió estatals. Les altres, ai las, no les puc veure. I quina cosa hi he trobat que abans no veia?
He pogut veure un petit poder valencià . Anem per parts. El que he  constatat és que des de fa poc però de manera continuada encara que minsa, apareixen en eixos informatius unes veus valencianes. Les d’un poder. Certament les manifestacions d’altres poders valencians , i n’hi ha però no exerceixen com tal, són encara inexistents per a l’aldea global espanyola.
Hi apareix el polític : i és una delícia veure Mònica Oltra o Ximo Puig o Baldoví, fins i tot Morera...Quin goig no m’ha fet!

  • Gràcies a unes eleccions que han estat favorables al País , tenim ara un petit poder valencià


Però més enllà del plaer personal, de la mena de revenja o de l’exultació per eixes presencies abans ignorades , hi ha el fet evident de que eixes persones, representants del poder polític valencià han pogut dir la seua. Poques vegades i encara... com de forma marginal, amb presses. Sovint només com complement d’altres informacions . Sí, sempre i encara, massa liminars.
Però han aparegut. Efectivament, gràcies a unes eleccions que han estat favorables al País , tenim ara un petit poder valencià si es mira des de fora, des de l’altiplà, des de Madrid. Observat però des de dins o  des de la perifèria com ells diuen,  però que per a nosaltres resulta central, tenim la sensació de que aquest poder existeix.
I si el poder , en general i per a ús del carrer, és aquella capacitat de , físicament o mentalment, fer una cosa, ara la tenim. I cal aprofitar-la. I una qüestió primordial en aquest sentit és, avui més que mai, no solament que aquest poder valencià actue sinó que es faça visible. Tal vegada aquesta és una missió encara no assolida i a la que caldrà prestar-hi la dinàmica pertinent per tal que les aparicions als media no siguen esporàdiques i sí habituals.
  • Sense la presència en el discurs social imperant un poder polític no és ningú.


Naturalment , per a arribar a eixe estadi cal que , l’esmentat poder polític s’ajunte amb d’altres poders valencians. N’hi ha i , tal vegada no els  vindria malament incorporar-se al tàndem si veuen que hi guanyen alguna cosa.
Certament que encara no fa quasi ni vuit mesos que el Consell pot actuar. Es poc encara . I és poc per a poder abastar tants camps abandonats pels governs anteriors. Però no hi ha dubte que s’hauran de fer esforços per ocupar un espai, disputant-lo a d’altres clar, que necessitem per existir. Avui sense la presència en el discurs social imperant un poder polític no és ningú.
El petit poder valencià cal que estiga present en les instàncies on es parla i actua el poder d’estat. Es la primera vegada, des de temps històrics recents ( sense oblidar alguna xicoteta immersió) que hi ha un discurs coherent, fort , estructurat i amb recursos. I aquest discurs, també per primera vegada, s’ha estés i refermat arreu del País. No és poca cosa. No.
Hi ha aparegut una societat que demanda cada vegada més una valencianització creixent en molts sentits. Hi ha gent capacitada i una estructura política aprofitable. Alguns recursos econòmics importants. Una població a considerar dins l’estat. I més ítems que no podem enumerar ací ara. Però hi són . Sense donar noves glòries podem crear un País suficient  si conservem i augmentem el petit poder.
I , com va dir Cèsar, és amb aquests vímets com es fa  un imperi. No volem tant, no volem ser dominadors ni imperials. Volem simplement tindre allò a què tenim dret: eixe poder valencià i que ja no siga petit.



Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor

dijous, 14 de gener de 2016

"Vicent Marqués i les nostres millors coques catalanes"[ Sal·lus Herrero]

           
                               

  Vicent Marqués i les nostres millors coques catalanes


Fa unes setmanes, el 15 de desembre passat, ens reunírem al Café l’Infern de Massalfassar per a presentar un llibre de Vicent Marqués sobre les coques.

Parlàrem sobre la cuina catalana (que inclou, en aquest llibre de Vicent, la balear i la valenciana), sobre la cuina occitana (i francesa), sobre la cuina italiana i europea en general; tractàrem d’esbrinar perquè les pizzes italianes han arribar a ser conegudes per tot el món i, en canvi, les nostres coques, que no els tenen res a envejar, no disposen de cap projecció internacional i als països de parla catalana no són prou conegudes ni estimades, tot i que és un menjar saludable i preparat amb les nostres pròpies matèries primeres, les de l’horta, amb les verdures que dóna el nostre paisatge. No són conegudes perquè no hem sabut donar-les a conéixer, no hem sabut projectar-les arreu del món i vendre-les, a diferència dels italians o dels italianoamericans que a través de Hollywood han mundialitzat les pizzes, que són com les nostres coques però afegint-hi formatge al damunt.

Som el que mengem i la nostra cuina es basa en els materials del nostre paisatge, tot i que la globalització fa estralls i aniquila la nostra memòria dels sabors, la nostra cuina i el nostre paisatge, ara devastat per l’especulació urbanística, la mateixa especulació que denuncia Rafael Chirbes a les seues novel·les. Al davant tenim un paisatge enderrocat, destruït, amb productes plens de química, els quals ens emmalalteixen alhora que deixen la Terra en un estat greu, quasi terminal, amb canvis climàtics que amenacen el futur de les societats humanes i ens convoquen a repensar el menjar, la cuina i la necessitat de fer una transició cap a l’agricultura ecològica, cap a un menjar basat més en verdures i llegums que en la carn, atés que les granges contaminen molt més i  es destrueix considerablement la natura. Marqués ens digué que havien fet la segona edició del seu llibre sobre coques, publicat a una editorial de Valls a principis del 2015 i que porta per títol “Les millors coques catalanes”, tot i que la majoria de les coques són valencianes i balears, perquè al Principat en tenen poques. La cuina popular de Catalunya és extraordinària però en qüestió de coques el Païs Valencià se n’emporta la palma. El títol, doncs ha sigut un encert, i el llibre un èxit de vendes.

Passada la presentació, el tast de coques i el sopar que ens vam cruspir al Café l’Infern l’escriptor, sociòleg i periodista Toni Mollà, va fer l’article “El paisatge a la cassola” (publicat a La Veu del País Valencià) i diu així: “Josep Pla va deixar escrit que “la cuina és el paisatge posat a la cassola”, una d’aquelles evidències que, almenys en teoria, tothom accepta com un enunciat científic positiu. Però, ni l’oferta dels nostres establiments de restauració ni el menú casolà dels nostres amics, coneguts i saludats ho confirma, més enllà del plat de festa assenyalada. No cal dir res, excepcions a banda, dels nostres crítics i divulgadors de la cuina, tan papanates davant de la globalització dels gustos i les tendències arribades de com més lluny millor”.

Diu també: “El llibre es titula Les millors coques catalanes, però, en realitat, només hi inclou una coca catalana en el seu sentit estricte”, va avançar-nos l’autor com qui no diu res. “Si li arribe a posar coques valencianes”, va continuar, “no hauria venut ni un exemplar perquè ací ningú no compra un llibre sobre cuina valenciana i tampoc a Catalunya perquè no compren llibres valencians”. Tot un diagnòstic sobre la mentalitat valenciana i la idea de catalanitat dels nostres compatriotes del nord de la Sénia!”

Per desgràcia, Marqués no parla d’oïdes. Hi hagué una temporada en què s’autoeditava els seus llibres de cuina, d’arrossos, d’amanides, etc. i va comprovar en carn pròpia que, a la majoria de la valenciana gent, els llibres escrits en la nostra llengua no els interessen massa, i si algú compra alguna cosa de cuina, en general, prefereix llibres de la cuina castellana o madrilenya escrits en espanyol. El que és una llàstima és que no hi haja cap fundació o institució al nostre país capaç d’editar els llibres sobre història de la cuina que ell, com a historiador i investigador, ha escrit durant tants anys.

Ho explicava Mollà en el seu article: “Vicent Marqués fa 40 anys que investiga sobre la cuina catalana i occitana (que és la coneguda com a francesa, bàsicament) i ha dedicat gran part dels seus recursos personals a recollir potser la millor biblioteca sobre el tema. El resultat, fins ara, són 15 volums de divulgació de la nostra manera de menjar; és a dir, de la nostra manera de viure. Sense l’ajuda de cap institució, l’obra de Marqués, vista en conjunt, és una enciclopèdia de la memòria de les nostres papil·les gustatives, que és la memòria del nostre país. Si Marqués fóra català, segurament ja tindria la creu de Sant Jordi i un programa de divulgació en algun dels mitjans de comunicació de referència. I si fóra francés seria una celebritat! Però Marqués és valencià i en el pecat porta la penitència. De fet, la majoria dels seus llibres són autoedicions de circulació incerta al nostre mercat cultural”.

No obstant, no ens hem de resignar ni acceptar aquesta condemna de la condició valenciana a la marginalitat, hem de demanar que se’ns tracte a la valenciana gent al nostre propi país com es tracta a d’altres llocs del món a la gent que té estructures d’estat propi o una societat civil prou forta al darrere per a defensar els seus escriptors, historiadors, poetes o cuiners… Hem d’exigir uns mitjans de comunicació propis que siguen la finestra al món per mostrar la nostra existència valenciana en català. No pot ser que totes les comunitats autònomes, nacionalitats o nacions de l’estat espanyol tinguen mitjans de comunicació en la seua llengua pròpia, sovint quatre o cinc canals, públics i privats, i en canvi, nosaltres, els valencians, vegetem en el no res i a sobre ens no ens deixen veure les televisions en el català de Catalunya, quan a les Illes Balears, des de fa unes setmanes, es poden sintonitzar les televisions catalanes sense cap problema i el Govern Balear exigeix el dret a decidir per construir la seua pròpia catalanitat i el seu futur amb les seues pròpies mans.

Continuava Toni Mollà al seu elogi de la nostra cuina: “Peter Mayle, enamorat de França i de la seua joie de vivre, va dedicar unes gustoses pàgines a la cuina francesa i al consens –“del president al pagès”, pels plaers de la taula. “La religió dels francesos” –afirma l’escriptor britànic– “és el menjar.” George Orwell havia avançat que “la majoria dels francesos estan de mal humor fins que han menjat.” “El inglés” –rematava Julio Camba– “es un hombre que come por necesidad, mientras que el francés come por placer. El francés es un epicureo. Para él, la comida es un fin, y no un medio, como lo es para el inglés.” No debades, a la França més civilitzada el mercat és potser la institució comunitària més sòlida i la soupe à l’oignon, una bandera nacional. Un país incòmode, en conseqüència, amb el model de globalització –política, econòmica, cultural i gastronòmica!– que simbolitza la pel·lícula Chocolat, emblema de la por a l’impacte de les innovacions al·lòctones en forma de pecats de pastisseria. El País Valencià, i els Països Catalans –ai!– tenen, segons vam aprendre a casa i ha recollit Marqués, tantes possibilitats com la cuina francesa –l’Occitana, volem dir– i la italiana. Però, al País Valencià no hi ha francesos ni italians –que solen preferir producte de mercat de primera qualitat!– sinó valencians, la majoria dels quals mengen com els marca la televisió i obliden la sàvia tradició que simbolitzen la cassola i el paisatge de Josep Pla. Amb les coses de menjar no es juga, diu la cultura popular. I, en efecte, quan parlem del menjar, s’ha de ser un pèl tradicionalista, especialment ara, immergits en plena societat del risc –també alimentari–, segons la fórmula d’Ulrick Beck”.

Fa només unes setmanes, l’escriptor valencià Joan Garí publicava també un llibre sobre la nostra cuina tradicional, “La memòria del sabor”, que recull la cuina de sa mare, la cuina de Borriana, i es declarava un patriota abrandat dels nostres menjars, del que hem menjat, com diria Josep Pla, i deia que no volia experiments en la cuina, perquè la cuina catalano-valenciana ja li venia molt bé, disposa de tots els ingredients necessaris per a gaudir del plaer d’una taula excel·lent com en el millor somni de les mil i una nits en aquest racó de món que li ha tocat en sort de viure.

Mollà acabava així l’article: “Potser per això, em reconec tant en l’obra de Vicent Marqués o en les mans d’Oriol, el dimoni major de l’Infern de Massalfassar, que cada dia m’alegra la vida amb els olors i els sabors d’una cuina que és la memòria de totes les cassoles del meu paisatge. El menjar, a més, va més enllà de la pura alimentació. “L’oratòria de sobretaula està lligada, a Europa, a les millors tradicions de civilitat i de cultura”, ens va ensenyar també Josep Pla”.

Per concloure, només dir que també Norbert Elias ha escrit sobre les eines del menjar, sobre la forquilla, el ganivet, la cullera, la cadira, la taula… com a elements civilitzatoris, així com Steiner ens parla als seus llibres de la seua idea de l’Europa dels cafés, de les tertúlies, de la bona teca, de les converses de sobretaula, de la satisfacció que dóna poder reconèixer l’exquisidesa del menjar, un art que només s’adquireix amb els anys, tastant i contrastant allò que es menja. Amb l’edat s’adquireix l’experiència i la saviesa que fan possible que puguem gaudir de la bona taula, perquè de joves no hi ha experiència ni “sapiència” amb la qual poder valorar amb equanimitat allò que paga la pena. La gent, sovint, s’empassa tot el que li posen al davant i a certes edats es molt fàcil deixar-se arrossegar per les modes o per la publicitat culinària, que gairebé sempre ens duu al cosmopaletisme grastronòmic de les grans marques comercials mundialitzades per la televisió o el cinema. El “retorn al passat”, a l’agricultura, al menjar o a la cuina tradicional, és una de les millors receptes per a la salut i per a les nostres vides, per a protegir-se davant la barbàrie; conservar la memòria dels sabors vol dir gaudir de la bona taula i d’una bona vida, un acte que ens protegeix de la ignorància i de la destrucció del nostre paisatge, de la nostra cuina i de nosaltres mateixos. En aquest sentit el treball de Vicent Marqués és una guia segura per reconèixer i gaudir de la nostra manera de cuinar i de viure als països de parla catalana.


Sal·lus Herrero, membre de la Plataforma pel Dret a Decidir-País Valencià

divendres, 8 de gener de 2016

"Menys valencians" [Tomàs Escuder]

Font:Casal Jaume I-La Safor
El sociòleg valencià Tomàs Escuder fa una anàlisi sobre la importància de la demografia en el món globalitzat del segle XXI, una demografia que va a la baixa en el context del País Valencià i que l'autor pensa que es pot contrarestar mirant-ho des d'un òptica de Països Catalans, com a manera d'obtenir prosperitat per al futur i per preservar la cultura catalana. 





MENYS VALENCIANS




Alguns fets succeeixen a la vista de tots però no els veiem. Ja siga perquè formen part d’un procés històric de llarga durada i són més difícilment perceptibles o, i això també passa malgrat que no ho volem reconèixer, perquè senzillament no hi mirem.

Anem a la baixa. Aquest és un fet ineludible de la demografia valenciana. Cada vegada hi ha menys naixements. Segons diuen les estadístiques , des del 2008 , cada vegada al País Valencià hi ha menys nous nats. Certament que en els darrers anys, abans de la crisi econòmica, la població total valenciana pujava i pujava sense parar. Ara això s’ha acabat de de bo.

Per tant ... pensem una mica ...Menys naixements, menys immigració i més joventut enviada cap a fora. Quin panorama!

  • En definitiva: cada vegada naixen menys valencianets i arriba menys gent. No és difícil pensar en un cert estancament poblacional.


Un optimista podria veure uns certs avantatges en aquesta dinàmica. Per exemple: si augmenta o es manté el PIB i baixa la gent vol dir que tindrem més disponibilitat de recursos. Això és una cosa. Una altra seria considerar quina classe de població tindríem. Tal vegada més envellida.

Damunt de tot hi ha el fet que aquesta població , tal i com s’ha configurat els darrers anys, resulta més diversa per la procedència.

En tot cas són unes dinàmiques, aquestes demogràfiques, sobre les que tenim poc a dir o a fer. Venen donades, en una societat lliure i rica com la nostra, per variables que no es poden controlar. I que sovint són forànies, provocades per la marxa que les globalitzacions imposen.

En definitiva: cada vegada naixen menys valencianets i arriba menys gent. No és difícil pensar en un cert estancament poblacional. 


  • La necessitat d’unir-nos amb poblacions similars és una opció a considerar

Davant la creixent globalització tindre una part important de la població del món és convenient. I no és el nostre cas. En som pocs . I no massa ben cohesionats per sobreviure com valencians , perquè fins i tot dins aquesta UE dels estats, caldrà tindre pes propi. I com? Això ja són figues d’un altre paner. I no és aquest el lloc on parlar-ne.


Diguem però, que la necessitat d’unir-nos amb poblacions similars és una opció a considerar. De la manera que siga, amb opcions actuals o futures...I, llavors considerar el territori dels Països Catalans com una eixida positiva. Per pura necessitat i no quedar abocats al no res com a poble.








Tomàs Escuder, sociòleg i escriptor

dimecres, 6 de gener de 2016

"Temps d'aliances vitals" [Sal·lus Herrero]


Jesús Valencia, el 17 de novembre d'enguany, a l'article "Tiempo de alianzas", al diari Gara, advertia que: "part de la República catalana i les estridències de l'Espanya monàrquica s'han convertit en focus d'atenció internacional". Recordem les cartes que ha enviat la presidenta del parlament de Catalunya a l'ONU i a la UE avisant que Catalunya vol iniciar un procés d'independència per esdevenir Estat propi i constituir-se en República Catalana al marge de l'estat borbònic del Regne espanyol. Ambdós fets, confessava Valencia, "m'han dut a la memòria, salvades las inevitables diferències, alguns successos que passaren fa quasi cent anys i que tingueren el seu impacte a Euskal Herria". Podríem afegir que també al País Valencià i a tot l'estat espanyol. De fet, com podem observar a l'exposició sobre Carles Salvador a la Universitat de València, a la dècada dels anys vint i trenta al País Valencià emergiren vindicacions d'independència en forma d'Estat Valencià o d'Estat de tots els Països Catalànics. Ambdues posicions del tot legítimes que aspiren a la llibertat del País Valencià i la possibilitat de federació o confederació dels països de parla catalana davant d'un estat, que constitucionalment, ho impedeix amb les seues lleis anticatalanes, antivalencianes i antibalears.

Ens contava Jesús Valencia que "l'any 1918 i l'Espanya post-imperial encara no havia digerit els mals tràngols de Cuba i Filipines. Quan arribà la notícia que la població del Rif també reclamava la desconnexió de la Metròpoli, es despertà en aquesta un remolí de sentiments viscerals: efervescència de l'orgull ferit, patrioterisme histèric, rescabalament de les humiliants derrotes colonials. La primera reacció col·lectiva –molt propi de l'Espanya xucladora– fou la del menyspreu. ¿Cóm gosaven uns camperols desarrapats desvincular-se de la "Gran Nació" davant dels mateixos nassos d'aquesta? Els conflictes perduts en ultramar tenien com explicació la llunyania dels fronts de guerra; en la nova confrontació, els sublevats estaven a un tir de pedra. Bastaria un bufit de la vella (tot i que desplomada) potència imperial per a terminar amb la bogeria dels independentistes africans. ¡A per ells! Superb i despreocupat, marxà a la guerra l'exèrcit espanyol com si d'una breu excursió es tractara. La realitat no s'ajustà a las previsions. Arribà el desastre d'Annual. Moltes dones i homes als Països Catalans, a Barcelona, Castelló, València, Alacant, etc, eixiren a manifestar-se contra la conscripció militar obligatòria dels pobres i el reclutament dels seus fills que eren enviats a una guerra colonial, amb altes probabilitats de morir, mentre els rics podrien comprar la seua sort per diners i lliurar-se de la guerra.

L'Espanya arrogant va haver de canviar el seu discurs inicial. Els durs colps soferts al camp de batalla obligaren a buscar algun culpable en el que descarregar la ràbia col·lectiva i la responsabilitat dels fracassos militars. Abd el Krim, el cap més visible de la revolta rifenya, fou estigmatitzat com el prototipus de crueltat, perfídia i manca d'humanitat. Les barbaritats que digueren d'ell els opinadors espanyols d'aleshores podrien rivalitzar amb la torrentera de bonyigades que estan llençant els actuals contra els líders catalans. Aquell discurs extremat i bel·ligerant concità passions virulentes a la Península, però no va resoldre el conflicte: els rebels rifenys continuaren avant amb el seu projecte independentista.

De nou hagueren d'adequar l'estratègia. La següent consistí en cohesionar a "la societat espanyola" en torn a la unitat pàtria i (mesura prou més realista) buscar suports internacionals per a frenar als alçats en armes reclamant la independència per al seu país colonitzat. El monarca espanyol encapçalà aquella campanya patriotera alineant rere seu a el més esperpèntic de la societat espanyola. Els socialistes d' Indalecio Prieto rivalitzaven amb la dreta més miserable en defensa de la nació amenaçada. Rere d'ells, feien causa comuna sindicalistes extravagants, dames d'upa, bisbes mitrats i una colla de impresentables llepaculs, "telenyecos" i de "tontos útils". En l'àmbit internacional, hagueren que recórrer a l'armada francesa per a intervenir conjuntament en la batalla d'Alhucema.

Per a aquell patrioterisme histèric, resultaren ofensives les posicions discordants d'alguns bascos [i catalans, valencians, balears o gallecs] solidaris. Estos reivindicaven el dret que tenien los rifenys a defensar la seua sobirania i els seus fosfats; denunciaren l'«epopeia pàtria» com una vulgar guerra colonial; es proclamaren solidaris amb els qui defenien al Rif la seua terra i els seus drets. La Pàtria sencera renegà d'aquella colla de malparits que, a més de corrosius i traïdors, eren bascos (o catalans, valencians, balears o gallecs) i no espanyols com Déu, l'església i l'estat ordenaven.
  • L'actual procés constituent de la República catalana ha radiografiat una Euskal Herria que guarda certes semblances amb la de fa cent anys.

Mentre aquests esdeveniments convulsionaven a Espanya, va tenir lloc altre fet menys conegut però de gran interés. El setembre de 1923, es reuniren a Barcelona delegacions catalàniques, gallegues i basques per a promoure conjuntament la independència dels tres pobles. Participaren en la marxa de la Diada de l'11 de Setembre i foren aclamats pel públic assistent, com la valenciana gent hem participat a les darreres Diades a Barcelona amb pancartes sobre "El dret a decidir del País Valencià" i ens han aclamat i aplaudit desitjant que Catalunya, les Illes i el País Valencià s'unisquen per aconseguir la llibertat dels Països Catalans. El document base que signaren el 1923 a Barcelona, bascos, catalànics i gallecs, a l'endemà estava impregnat d'independentisme i pretenien que marcara les pautes de la nova organització. La batejaren com a Triple Aliança, tot i que la delegació basca insistia en que s'anomenara 'Quàdruple', incorporant en ella als patriotes rifenys. Aquell il·lusionant projecte va tenir una vida molt curta. La seua firma accelerà la conjura que preparaven els militars i Primo de Rivera liquidà aquella Aliança a las vint-i-quatre hores del seu naixement. L'organització va desaparèixer, però l'esperit que la inspirava es va mantenir i continua viu fins avui.

L'actual procés constituent de la República catalana ha radiografiat una Euskal Herria que guarda certes semblances amb la de fa cent anys. El «comunionisme» d' Urkullu evoca al de Kizkitza: preservar, per damunt de tot, el "bon rollet" amb Madrid; mantenir-se en comunió amb la Moncloa siga qui siga el seu inquilí. Davant aquesta obsessió de la minoria jeltzale dirigent hi ha una gran part de la població que te altra sensibilitat: enveja la fermesa del poble català, admira la seua determinació per avançar en el procés constituent, comparteix la seua extensa vocació independentista, entén que la seua aposta enforteix la nostra, sent com a propis els ultratges i amenaces que suporta un poble pacífic que aspira a ser lliure.
És la part de la població que ja ha començat a mobilitzar-se a favor de la República catalana com a expressió viva i actualitzada del dret a decidir. És la franja social que, segurament, intensificarà els seus gestos sobiranistes i solidaris per aconseguir independitzar-se d'un estat hostil que tracta com a enemics els que no són nacionalistes espanyols o castellans.

  • Si a Catalunya no s'és capaç de pactar -les forces independentistes- no hi haurà possibilitat de continuar el procés ara mateix, s'haurà fet descarrilar 

Tot açò que s'escrivia, des del diari basc, Gara, fa uns mesos, si no es resol a última hora abans del 10 de gener, amb la decisió de la CUP de no arribar a un acord amb Junts pel Sí, se n'anirà tot a terra perquè no s'ha fet l'aliança vital que cal, entre els partits independentistes; si a Catalunya no s'és capaç de pactar -les forces independentistes- no hi haurà possibilitat de continuar el procés ara mateix, s'haurà fet descarrilar i persistirà uns mesos més la dependència de Catalunya de l'estat espanyol. No m'han semblant elegants els gestos d'alguns dirigents d'ERC de forçar l'eixida de l'actual president i candidat de Junts pel Sí, perquè no podrem fer-los confiança si no compleixen la paraula i es mantenen ferms davant les imposicions de la CUP de voler imposar el 'seu' candidat i vedar a Mas, no són temps d'exclusions. Si s'ha premiat electoralment a ERC a les darreres eleccions, d'entre altres coses, ha estat perquè han mantingut la seua paraula, perquè de cara al públic, han mantingut el compromís que havien fet amb CDC i d'altres sectors independents, si comencen a fallar, potser hi haja gent que reconsidere el seu vot a les pròximes eleccions de març perquè no interessa que l'espai que ocupa Democràcia i Llibertat reste buit i menys encara l'ocupen partits espanyolistes i autonomistes.

Si la manta s'estira d'un costat, cap a l'esquerra del llit, l'altre costat es quedara descobert i destapat; només l'aliança interna pot vèncer un estat incapaç de pactar, arribar a acords i negociar amb les seues colònies internes que no són reconegudes en els seus drets, reivindicacions i aspiracions de ciutadania i nacionals. Al contrari, com podem veure i comprovar a la Franja i al País Valencià, sobretot, els governs del PP només han tractat de fragmentar, dividir i exterminar la nostra llengua catalana, multiplicant els seus noms, partint la llengua i tractant de genocidiar-la. Ens interessa que Catalunya esdevinga estat propi, per a tenir un interlocutor internacional al món que defense la nostra llengua i la cultura catalana. Sense estat propi estem perduts. No només els governs del PP, després d'alguns mesos de governs "progressistes" a Aragó i al País Valencià, només a les Illes Balears s'ha aconseguit recuperar els canals televisius en català i la reivindicació del dret a decidir des del govern; a la Franja i al País Valencià es continua sense mitjans de comunicació de masses amb la llengua pròpia, es continua a tot el domini lingüístic sense un espai de comunicació comú en català que inte-relacione i interaccione, lingüísticament i culturalment, tots els territoris dels Països Catalans. I, per desgràcia, al País Valencià, hi ha un president de la Generalitat Valenciana que és president gràcies als vots dels de Compromís i Podem que a l'estat sembla que s'alia amb els que, des de la Meseta, bloquegen la possibilitat d'un govern d'esquerres i progressista entre el PSOE-Podem-Compromís i altres partits no espanyolistes.
  • Si la manta s'estira d'un costat, cap a l'esquerra del llit, l'altre costat es quedara descobert i destapat

En alguns comentaris als diaris de Catalunya contra la CUP per no haver signat el pacte amb Junts pel Sí es carregava contra els Països Catalans, perquè aquesta coalició de la CUP és dels pocs partits polítics que defensen la nació sencera i completa; em sembla injust que es carregue contra els Països Catalans perquè, en realitat, la CUP hauria pogut fer molt més en les negociacions pels Països Catalans, primer arribant a un acord amb Junts pel Sí i després posant en l'agenda política la resta de territoris catalanoparlants, deixant la porta oberta perquè s'incorporaren federalment o confederalment, si així ho decidiren, exigint un espai de comunicació en català que reculla la diversitat de variants i d'accents de tot el domini lingüístic... Com va dir a l'assemblea de Sabadell de la CUP, el valencià, Antoni Infante de Poble Lliure: "Es compatible la lluita per la independència i la lluita pel socialisme; marxeu, marxeu ja, el més prompte possible, vosaltres que a Catalunya teniu l'oportunitat, no la deixeu escapar i després deixeu la porta oberta perquè el País Valencià, les Illes i qui vulga puga incorporar-se, exercitant el dret a decidir". No obstant això, per desgràcia, el no arribar a cap acord de la CUP amb Junts pel Sí, potser ha enfonsat encara més la noció de Països Catalans, estigmatitzant-la negativament, no només per banda dels unionistes sinó per banda d'alguns independentistes de CDC i d'ERC que responsabilitzen a la CUP i la seua concepció dels Països Catalans d'haver bloquejat el procés, tot i que això siga una fal·làcia i molt injust perquè molta gent del País Valencià, la Franja i les Illes voldríem que encara s'arribara a un acord i el procés continuara el gener, i sinó és possible, després de les eleccions del març. Però cal desvincular la proposta dels Països Catalans de qualsevol força política, com feia Joan Fuster en optar perquè la defensen diversos partits polítics, qüestionant una concepció 'regionalista' que perd la concepció global de tot el domini lingüístic i polític catalanoparlant, respectant els sentiments emocionals i la pertinença identitària i 'nacionalitària' de cadascú al si dels Països Catalans.

  • Es continua a tot el domini lingüístic sense un espai de comunicació comú en català que inte-relacione i interaccione, lingüísticament i culturalment, tots els territoris dels Països Catalans.

Davant el relat 'victimista', parcial i fals, al meu parer, d'una part de la CUP, en el sentit que han tingut 'moltes pressions', que ha sigut 'molt dur', que els de JXSí 'no s'ha mogut', inclús de crítiques "fraticides" o caïnites etc, cal dir -una vegada més- que Junts pel Sí s'ha mogut des del primer moment i la CUP s'ha mantingut enrocada,des de l'immobilisme del no a Mas, quan deien que allò important era el què, el com i el quan i no el "qui"... però l'obsessió malaltissa de vedar el qui ha sigut determinant, tot i que la meitat de l'assemblea de Sabadell estava a favor de l'acord, malgrat l'increïble i surrealista empat final de 1515, tot i que al remat s'hauria pogut optar per respectar el resultat intern, proporcionalment, i donar-li només la meitat dels vots a Mas que necessitava per a ser president de nou i encetar el procés. El contrari, forçar les coses i els vots, amb 10 votant no, segurament, portarà a la CUP a un trencament més prompte que tard. Ja ha dimitit el candidat Antonio Baños en un gest de dignitat que l'honora, regidors d'Arenys de Munt, etc. s'hauria de tractar d'arribar a una 'solució salomònica' a l'estil que plantejava Otegi o David Fernàndez perquè si no ja veiem com es dessagna la CUP per les divisions internes després de mesos de debats per arribar a un atzucat.

El més sensat seria 'rebobinar' abans que siga massa tard i aplicar allò de la teoria dels jocs "win-win", guanyar tots una mica en l'acord, per no perdre tots molt. La decisió de la CUP -tres mesos de mareig, de pantomima i d'agonia, per a no arribar a cap acord amb Junts pel Sí- només afavoreix l'espanyolisme, els partits espanyols i l'estat opressor que s'ha posat eufòric, inclús han aplaudit la decisió de la CUP els para-feixistes de la "Sociedad Civil Catalana", aquells que volen aniquilar el català fent servir tots els mitjans al seu abast. No s'hauria d'acceptar la dimissió del candidat Antonio Baños ni de la resta perquè hi haguera una recomposició del vot a l'última hora que permetera arribar a un acord amb Junts pel Sí i CDC, sense una aliança vital de tot l'independentisme es impossible arribar enlloc. No sobra ningú, ni Mas ni Baños ni els sectors que no volen votar a Mas, cal ampliar des de l'esquerra, però tenint cura perquè per l'altra banda també estiguen a gust en un procés que si no és inclusiu, divers i plural ho envia tot a fer la mà.






Sal·lus Herrero