dimecres, 6 de gener de 2016

"Temps d'aliances vitals" [Sal·lus Herrero]


Jesús Valencia, el 17 de novembre d'enguany, a l'article "Tiempo de alianzas", al diari Gara, advertia que: "part de la República catalana i les estridències de l'Espanya monàrquica s'han convertit en focus d'atenció internacional". Recordem les cartes que ha enviat la presidenta del parlament de Catalunya a l'ONU i a la UE avisant que Catalunya vol iniciar un procés d'independència per esdevenir Estat propi i constituir-se en República Catalana al marge de l'estat borbònic del Regne espanyol. Ambdós fets, confessava Valencia, "m'han dut a la memòria, salvades las inevitables diferències, alguns successos que passaren fa quasi cent anys i que tingueren el seu impacte a Euskal Herria". Podríem afegir que també al País Valencià i a tot l'estat espanyol. De fet, com podem observar a l'exposició sobre Carles Salvador a la Universitat de València, a la dècada dels anys vint i trenta al País Valencià emergiren vindicacions d'independència en forma d'Estat Valencià o d'Estat de tots els Països Catalànics. Ambdues posicions del tot legítimes que aspiren a la llibertat del País Valencià i la possibilitat de federació o confederació dels països de parla catalana davant d'un estat, que constitucionalment, ho impedeix amb les seues lleis anticatalanes, antivalencianes i antibalears.

Ens contava Jesús Valencia que "l'any 1918 i l'Espanya post-imperial encara no havia digerit els mals tràngols de Cuba i Filipines. Quan arribà la notícia que la població del Rif també reclamava la desconnexió de la Metròpoli, es despertà en aquesta un remolí de sentiments viscerals: efervescència de l'orgull ferit, patrioterisme histèric, rescabalament de les humiliants derrotes colonials. La primera reacció col·lectiva –molt propi de l'Espanya xucladora– fou la del menyspreu. ¿Cóm gosaven uns camperols desarrapats desvincular-se de la "Gran Nació" davant dels mateixos nassos d'aquesta? Els conflictes perduts en ultramar tenien com explicació la llunyania dels fronts de guerra; en la nova confrontació, els sublevats estaven a un tir de pedra. Bastaria un bufit de la vella (tot i que desplomada) potència imperial per a terminar amb la bogeria dels independentistes africans. ¡A per ells! Superb i despreocupat, marxà a la guerra l'exèrcit espanyol com si d'una breu excursió es tractara. La realitat no s'ajustà a las previsions. Arribà el desastre d'Annual. Moltes dones i homes als Països Catalans, a Barcelona, Castelló, València, Alacant, etc, eixiren a manifestar-se contra la conscripció militar obligatòria dels pobres i el reclutament dels seus fills que eren enviats a una guerra colonial, amb altes probabilitats de morir, mentre els rics podrien comprar la seua sort per diners i lliurar-se de la guerra.

L'Espanya arrogant va haver de canviar el seu discurs inicial. Els durs colps soferts al camp de batalla obligaren a buscar algun culpable en el que descarregar la ràbia col·lectiva i la responsabilitat dels fracassos militars. Abd el Krim, el cap més visible de la revolta rifenya, fou estigmatitzat com el prototipus de crueltat, perfídia i manca d'humanitat. Les barbaritats que digueren d'ell els opinadors espanyols d'aleshores podrien rivalitzar amb la torrentera de bonyigades que estan llençant els actuals contra els líders catalans. Aquell discurs extremat i bel·ligerant concità passions virulentes a la Península, però no va resoldre el conflicte: els rebels rifenys continuaren avant amb el seu projecte independentista.

De nou hagueren d'adequar l'estratègia. La següent consistí en cohesionar a "la societat espanyola" en torn a la unitat pàtria i (mesura prou més realista) buscar suports internacionals per a frenar als alçats en armes reclamant la independència per al seu país colonitzat. El monarca espanyol encapçalà aquella campanya patriotera alineant rere seu a el més esperpèntic de la societat espanyola. Els socialistes d' Indalecio Prieto rivalitzaven amb la dreta més miserable en defensa de la nació amenaçada. Rere d'ells, feien causa comuna sindicalistes extravagants, dames d'upa, bisbes mitrats i una colla de impresentables llepaculs, "telenyecos" i de "tontos útils". En l'àmbit internacional, hagueren que recórrer a l'armada francesa per a intervenir conjuntament en la batalla d'Alhucema.

Per a aquell patrioterisme histèric, resultaren ofensives les posicions discordants d'alguns bascos [i catalans, valencians, balears o gallecs] solidaris. Estos reivindicaven el dret que tenien los rifenys a defensar la seua sobirania i els seus fosfats; denunciaren l'«epopeia pàtria» com una vulgar guerra colonial; es proclamaren solidaris amb els qui defenien al Rif la seua terra i els seus drets. La Pàtria sencera renegà d'aquella colla de malparits que, a més de corrosius i traïdors, eren bascos (o catalans, valencians, balears o gallecs) i no espanyols com Déu, l'església i l'estat ordenaven.
  • L'actual procés constituent de la República catalana ha radiografiat una Euskal Herria que guarda certes semblances amb la de fa cent anys.

Mentre aquests esdeveniments convulsionaven a Espanya, va tenir lloc altre fet menys conegut però de gran interés. El setembre de 1923, es reuniren a Barcelona delegacions catalàniques, gallegues i basques per a promoure conjuntament la independència dels tres pobles. Participaren en la marxa de la Diada de l'11 de Setembre i foren aclamats pel públic assistent, com la valenciana gent hem participat a les darreres Diades a Barcelona amb pancartes sobre "El dret a decidir del País Valencià" i ens han aclamat i aplaudit desitjant que Catalunya, les Illes i el País Valencià s'unisquen per aconseguir la llibertat dels Països Catalans. El document base que signaren el 1923 a Barcelona, bascos, catalànics i gallecs, a l'endemà estava impregnat d'independentisme i pretenien que marcara les pautes de la nova organització. La batejaren com a Triple Aliança, tot i que la delegació basca insistia en que s'anomenara 'Quàdruple', incorporant en ella als patriotes rifenys. Aquell il·lusionant projecte va tenir una vida molt curta. La seua firma accelerà la conjura que preparaven els militars i Primo de Rivera liquidà aquella Aliança a las vint-i-quatre hores del seu naixement. L'organització va desaparèixer, però l'esperit que la inspirava es va mantenir i continua viu fins avui.

L'actual procés constituent de la República catalana ha radiografiat una Euskal Herria que guarda certes semblances amb la de fa cent anys. El «comunionisme» d' Urkullu evoca al de Kizkitza: preservar, per damunt de tot, el "bon rollet" amb Madrid; mantenir-se en comunió amb la Moncloa siga qui siga el seu inquilí. Davant aquesta obsessió de la minoria jeltzale dirigent hi ha una gran part de la població que te altra sensibilitat: enveja la fermesa del poble català, admira la seua determinació per avançar en el procés constituent, comparteix la seua extensa vocació independentista, entén que la seua aposta enforteix la nostra, sent com a propis els ultratges i amenaces que suporta un poble pacífic que aspira a ser lliure.
És la part de la població que ja ha començat a mobilitzar-se a favor de la República catalana com a expressió viva i actualitzada del dret a decidir. És la franja social que, segurament, intensificarà els seus gestos sobiranistes i solidaris per aconseguir independitzar-se d'un estat hostil que tracta com a enemics els que no són nacionalistes espanyols o castellans.

  • Si a Catalunya no s'és capaç de pactar -les forces independentistes- no hi haurà possibilitat de continuar el procés ara mateix, s'haurà fet descarrilar 

Tot açò que s'escrivia, des del diari basc, Gara, fa uns mesos, si no es resol a última hora abans del 10 de gener, amb la decisió de la CUP de no arribar a un acord amb Junts pel Sí, se n'anirà tot a terra perquè no s'ha fet l'aliança vital que cal, entre els partits independentistes; si a Catalunya no s'és capaç de pactar -les forces independentistes- no hi haurà possibilitat de continuar el procés ara mateix, s'haurà fet descarrilar i persistirà uns mesos més la dependència de Catalunya de l'estat espanyol. No m'han semblant elegants els gestos d'alguns dirigents d'ERC de forçar l'eixida de l'actual president i candidat de Junts pel Sí, perquè no podrem fer-los confiança si no compleixen la paraula i es mantenen ferms davant les imposicions de la CUP de voler imposar el 'seu' candidat i vedar a Mas, no són temps d'exclusions. Si s'ha premiat electoralment a ERC a les darreres eleccions, d'entre altres coses, ha estat perquè han mantingut la seua paraula, perquè de cara al públic, han mantingut el compromís que havien fet amb CDC i d'altres sectors independents, si comencen a fallar, potser hi haja gent que reconsidere el seu vot a les pròximes eleccions de març perquè no interessa que l'espai que ocupa Democràcia i Llibertat reste buit i menys encara l'ocupen partits espanyolistes i autonomistes.

Si la manta s'estira d'un costat, cap a l'esquerra del llit, l'altre costat es quedara descobert i destapat; només l'aliança interna pot vèncer un estat incapaç de pactar, arribar a acords i negociar amb les seues colònies internes que no són reconegudes en els seus drets, reivindicacions i aspiracions de ciutadania i nacionals. Al contrari, com podem veure i comprovar a la Franja i al País Valencià, sobretot, els governs del PP només han tractat de fragmentar, dividir i exterminar la nostra llengua catalana, multiplicant els seus noms, partint la llengua i tractant de genocidiar-la. Ens interessa que Catalunya esdevinga estat propi, per a tenir un interlocutor internacional al món que defense la nostra llengua i la cultura catalana. Sense estat propi estem perduts. No només els governs del PP, després d'alguns mesos de governs "progressistes" a Aragó i al País Valencià, només a les Illes Balears s'ha aconseguit recuperar els canals televisius en català i la reivindicació del dret a decidir des del govern; a la Franja i al País Valencià es continua sense mitjans de comunicació de masses amb la llengua pròpia, es continua a tot el domini lingüístic sense un espai de comunicació comú en català que inte-relacione i interaccione, lingüísticament i culturalment, tots els territoris dels Països Catalans. I, per desgràcia, al País Valencià, hi ha un president de la Generalitat Valenciana que és president gràcies als vots dels de Compromís i Podem que a l'estat sembla que s'alia amb els que, des de la Meseta, bloquegen la possibilitat d'un govern d'esquerres i progressista entre el PSOE-Podem-Compromís i altres partits no espanyolistes.
  • Si la manta s'estira d'un costat, cap a l'esquerra del llit, l'altre costat es quedara descobert i destapat

En alguns comentaris als diaris de Catalunya contra la CUP per no haver signat el pacte amb Junts pel Sí es carregava contra els Països Catalans, perquè aquesta coalició de la CUP és dels pocs partits polítics que defensen la nació sencera i completa; em sembla injust que es carregue contra els Països Catalans perquè, en realitat, la CUP hauria pogut fer molt més en les negociacions pels Països Catalans, primer arribant a un acord amb Junts pel Sí i després posant en l'agenda política la resta de territoris catalanoparlants, deixant la porta oberta perquè s'incorporaren federalment o confederalment, si així ho decidiren, exigint un espai de comunicació en català que reculla la diversitat de variants i d'accents de tot el domini lingüístic... Com va dir a l'assemblea de Sabadell de la CUP, el valencià, Antoni Infante de Poble Lliure: "Es compatible la lluita per la independència i la lluita pel socialisme; marxeu, marxeu ja, el més prompte possible, vosaltres que a Catalunya teniu l'oportunitat, no la deixeu escapar i després deixeu la porta oberta perquè el País Valencià, les Illes i qui vulga puga incorporar-se, exercitant el dret a decidir". No obstant això, per desgràcia, el no arribar a cap acord de la CUP amb Junts pel Sí, potser ha enfonsat encara més la noció de Països Catalans, estigmatitzant-la negativament, no només per banda dels unionistes sinó per banda d'alguns independentistes de CDC i d'ERC que responsabilitzen a la CUP i la seua concepció dels Països Catalans d'haver bloquejat el procés, tot i que això siga una fal·làcia i molt injust perquè molta gent del País Valencià, la Franja i les Illes voldríem que encara s'arribara a un acord i el procés continuara el gener, i sinó és possible, després de les eleccions del març. Però cal desvincular la proposta dels Països Catalans de qualsevol força política, com feia Joan Fuster en optar perquè la defensen diversos partits polítics, qüestionant una concepció 'regionalista' que perd la concepció global de tot el domini lingüístic i polític catalanoparlant, respectant els sentiments emocionals i la pertinença identitària i 'nacionalitària' de cadascú al si dels Països Catalans.

  • Es continua a tot el domini lingüístic sense un espai de comunicació comú en català que inte-relacione i interaccione, lingüísticament i culturalment, tots els territoris dels Països Catalans.

Davant el relat 'victimista', parcial i fals, al meu parer, d'una part de la CUP, en el sentit que han tingut 'moltes pressions', que ha sigut 'molt dur', que els de JXSí 'no s'ha mogut', inclús de crítiques "fraticides" o caïnites etc, cal dir -una vegada més- que Junts pel Sí s'ha mogut des del primer moment i la CUP s'ha mantingut enrocada,des de l'immobilisme del no a Mas, quan deien que allò important era el què, el com i el quan i no el "qui"... però l'obsessió malaltissa de vedar el qui ha sigut determinant, tot i que la meitat de l'assemblea de Sabadell estava a favor de l'acord, malgrat l'increïble i surrealista empat final de 1515, tot i que al remat s'hauria pogut optar per respectar el resultat intern, proporcionalment, i donar-li només la meitat dels vots a Mas que necessitava per a ser president de nou i encetar el procés. El contrari, forçar les coses i els vots, amb 10 votant no, segurament, portarà a la CUP a un trencament més prompte que tard. Ja ha dimitit el candidat Antonio Baños en un gest de dignitat que l'honora, regidors d'Arenys de Munt, etc. s'hauria de tractar d'arribar a una 'solució salomònica' a l'estil que plantejava Otegi o David Fernàndez perquè si no ja veiem com es dessagna la CUP per les divisions internes després de mesos de debats per arribar a un atzucat.

El més sensat seria 'rebobinar' abans que siga massa tard i aplicar allò de la teoria dels jocs "win-win", guanyar tots una mica en l'acord, per no perdre tots molt. La decisió de la CUP -tres mesos de mareig, de pantomima i d'agonia, per a no arribar a cap acord amb Junts pel Sí- només afavoreix l'espanyolisme, els partits espanyols i l'estat opressor que s'ha posat eufòric, inclús han aplaudit la decisió de la CUP els para-feixistes de la "Sociedad Civil Catalana", aquells que volen aniquilar el català fent servir tots els mitjans al seu abast. No s'hauria d'acceptar la dimissió del candidat Antonio Baños ni de la resta perquè hi haguera una recomposició del vot a l'última hora que permetera arribar a un acord amb Junts pel Sí i CDC, sense una aliança vital de tot l'independentisme es impossible arribar enlloc. No sobra ningú, ni Mas ni Baños ni els sectors que no volen votar a Mas, cal ampliar des de l'esquerra, però tenint cura perquè per l'altra banda també estiguen a gust en un procés que si no és inclusiu, divers i plural ho envia tot a fer la mà.






Sal·lus Herrero 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada